TERMCAT, Centre de TerminologiaDiccionari d'enginyeria civil
Consisteix en un recreixement massís concèntric amb el pilar i de perímetre prismàtic o cònic.]]>
S'hi expressen les relacions empíriques existents entre el diàmetre, la rugositat, el ^nombre de Reynolds^ i el mateix coeficient de Darcy-Weisbach. És la representació gràfica de les ^equacions de Poiseuille^, per a règim laminar, i de la ^fórmula de Colebrook-White^, per a règim turbulent.]]>
L'àbac metàl·lic s'empra sistemàticament quan la llosa descansa sobre pilars metàl·lics. En les ^lloses reticulars^, l'àbac s'aconsegueix massissant la zona propera al pilar.]]>
Es pot fer referència a les característiques d'abrasivitat d'una roca o d'un àrid determinats (resistència al desgast), i també d'una eina de treball determinada, com ara les dents d'una excavadora o les moles d'una tuneladora.]]>
L'absorció d'un ^àrid^ es valora d'acord amb l'augment de massa a causa de l'aigua retinguda als seus porus, però sense incloure-hi l'aigua adherida a la superfície exterior de les seves partícules. El procediment d'assaig està recollit en les normes NLT-153 per a l'àrid gruixut i NLT-154 per a l'àrid fi.]]>
Anàlogament es defineixen les acceleracions d'altres percentils.]]>
És un paràmetre que quantifica la grandària d'un terratrèmol intens.]]>
Per tal d'aconseguir unes bones condicions de confort, la màxima acceleració sense compensar se sol limitar al valor de 0,65 m/s2.]]>
Els registres produïts per aquests aparells s'anomenen ^accelerogrames^.]]>
S'efectua mitjançant instruments específics, com ara ^accelerògrafs^, atès que els senyals produïts per moviments sísmics molt forts saturen els sismògrafs. Una primera integració de l'accelerograma permet d'obtenir un velocigrama, i una segona, un desplacigrama. A partir d'aquests tres registres es coneixen l'acceleració, la velocitat i el desplaçament màxims del moviment del sòl.]]>
En aquest grup s'inclouen el pes propi de l'estructura, les càrregues permanents restants, les sobrecàrregues d'ús, etc.]]>
En aquest grup s'inclouen les accions degudes a impactes, a explosions, etc. Els efectes sísmics també podrien considerar-se d'aquest tipus.]]>
En aquest grup s'inclouen els efectes deguts a la temperatura, als assentaments de la fonamentació, a les accions reològiques, a les accions sísmiques, etc.]]>
Les accions permanents poden dividir-se en accions permanents de valor constant, com el pes propi, i en accions permanents de valor no constant, com l'acció del pretensatge.]]>
Dins d'aquest grup s'inclouen les sobrecàrregues d'ús, les accions climàtiques, les accions degudes a un procés constructiu, etc.]]>
El contingut en carboni és inferior a un 1,9 %. També és comú establir la següent classificació empírica: acer extradolç (C = 0,15 %), acer dolç (C = 0,15-0,30 %), acer semidur (C = 0,30-0,45 %), acer dur (C = 0,45-0,65 %) i acer extradur (C = 0,65-1,70 %).
Hi ha diferents tipus d'acer segons la composició química i el procés de fabricació, com ara l'^acer autopatinable^, l'^acer d'alt límit elàstic^ i l'^acer laminat^.]]>
A més de ferro i carboni, l'acer al carboni conté manganès (fins a un 1,6 %), silici (fins a un 0,6 %), sofre i fòsfor (fins a un 0,1 %), però no conté crom, níquel, molibdè, etc.]]>
L'acer Corten® n'és un exemple.]]>
Els acers de baixa relaxació s'utilitzen com a armadura activa, en forma de cordons, en estructures de formigó pretensat.]]>
Hi ha diferents graus d'acer inoxidable segons els elements que poden ser presents en l'aliatge, com ara carboni, níquel, molibdè, manganès o titani.]]>
El laminat es pot fer en fred, emprat principalment per a xapes d'acer, o en calent, emprat per a la fabricació de perfils laminats.]]>
S'utilitza en la planificació i programació d'obres.]]>
El canvi produït per l'efecte Doppler, en la freqüència dels senyals transmesos, permet de determinar la velocitat i la direcció dels elements retrodispersants a partir de l'assumpció que el moviment d'aquests és produït pels ^corrents marins^. El processament posterior dels senyals rebuts permet d'obtenir la distribució dels corrents en una vertical determinada des de gairebé la superfície fins al fons, de forma discretitzada cada un cert nombre de metres. La instal·lació d'aquest correntòmetre pot tenir un caràcter fix, si forma part d'un ^fondeig^, o mòbil, en cas de trobar-se en un ^bot hidrogràfic^ o en un ^vaixell oceanogràfic^.]]>
La classificació dels diferents additius s'estableix segons la propietat que és objecte de modificació en el formigó fresc o endurit. D'aquesta manera, es distingeix entre additius accelerats, anticongelants, impermeabilitzants, retardadors, reductors d'aigua, retenidors d'aigua, inclusors d'aire, acceleradors de presa o d'enduriment, retardadors de presa, hidròfugs de massa o multifuncionals, entre altres de possibles.]]>
Aquests efectes es deuen a tres factors principals: l'adherència per contacte, el lliscament i l'efecte de les corrugacions.]]>
El producte adsorbent per excel·lència és el carbó activat.]]>
L'adsorció és un procés molt utilitzat en el tractament de les aigües i de les emissions de gasos.]]>
No es consideren, a aquest efecte, carrils amb continuïtat els ^carrils auxiliars^, a menys que es tracti de ^carrils de trenat^.]]>
Els aforaments de trànsit poden ser manuals o automàtics. En els mètodes manuals uns observadors compten els vehicles que passen ajudant-se generalment d'impresos o de llibretes electròniques. Entre els mètodes automàtics cal destacar el de tubs de goma i el de llaços electromagnètics. El de tubs de goma consisteix a disposar sobre el paviment uns tubs de goma tancats amb una vàlvula per un costat i una membrana flexible per l'altre, de manera que amb el pas de cada eix d'un vehicle l'aire es comprimeix i acciona la membrana que tanca un contacte elèctric, cosa que acciona un comptador. En el de llaços electromagnètics se situen lleugerament enterrats en el paviment uns llaços elèctrics pels quals passa un corrent elèctric les característiques del qual varien cada cop que passa per sobre la massa metàl·lica d'un vehicle, i aquestes variacions són detectades pel comptador.
Les administracions viàries acostumen a disposar de plans fixos d'aforament que s'executen mitjançant ^estacions d'aforament^ repartides per la xarxa.]]>
Per calcular aquesta distància es mesura el temps que triga a retornar a la font emissora un tren d'ones ultrasòniques després de rebotar contra la superfície lliure, ja que prèviament es coneix la velocitat de propagació del tren d'ones.
Com és lògic, per a determinar el calat caldrà conèixer també la distància entre la font emissora i la solera del canal o del dipòsit.]]>
Té un gust molt fort, però es pot beure.]]>
Té un gust tan fort que no es pot beure.]]>
Hi ha dos tipus d'aiguamolls: els de flux superficial, on l'aigua circula per llacunes plantades, i els de flux subsuperficial, on l'aigua circula a través de llacunes plenes d'arena o de grava i plantades. En els de flux subsuperficial el nivell de l'aigua està per sota del material de rebliment.]]>
Amb la solució de tub en tub és possible assolir alçàries de fins a 100 pisos o més.]]>
En aquesta zona la ^celeritat d'ona^ depèn del ^període d'ona^ i de la profunditat. Generalment es consideren aigües intermèdies aquelles amb una profunditat compresa entre 0,05 i 0,5 vegades la ^longitud d'ona^.]]>
És una expressió emprada sovint en sanejament per contraposició a ^aigües residuals^, per exemple: col·lector d'aigües pluvials.]]>
En aquesta zona la ^celeritat d'ona^ i la ^longitud d'ona^ depenen només del ^període d'ona^, però no de la profunditat. Generalment es consideren aigües profundes aquelles amb una profunditat igual o superior a la meitat de la longitud d'ona.]]>
En aquesta zona la ^celeritat d'ona^ depèn només de la profunditat. Generalment es consideren aigües somes aquelles amb una profunditat igual o inferior a 0,05 vegades la ^longitud d'ona^.]]>
Són les que s'utilitzen en major mesura per a satisfer les ^demandes d'aigua^.]]>
Com a aïllament sísmic generalment s'utilitzen elements elàstics situats entre la fonamentació i l'estructura que no permeten el pas de les acceleracions en un terratrèmol.]]>
L'aïllament tèrmic té per objectiu reduir l'energia necessària per a assolir i mantenir una temperatura adequada mitjançant la calefacció a l'hivern i la refrigeració a l'estiu.]]>
Un aixecament topogràfic pot ser planimètric, si dona la projecció horitzontal d'uns punts escollits sobre un pla de referència, o altimètric, si en dona les cotes o les corbes de nivell. Si l'aixecament és altimètric i planimètric alhora, rep el nom d'aixecament taquimètric.]]>
Quan aquest eixamplament es presenta en les dues zones, les bigues s'anomenen bigues de doble ala.]]>
L'alcalinitat és deguda bàsicament als carbonats i als bicarbonats que conté l'aigua. Habitualment s'utilitza com a unitat d'alcalinitat el mil·ligram de carbonat càlcic equivalent per litre.]]>
En hidrologia se sol mesurar en mil·límetres, mentre que en meteorologia sovint es fa en litres per metre quadrat (1 mm = 1 L/m2).]]>
Hi pot haver alimentadors positius, que forneixen electricitat a la catenària des de les ^subestacions^; alimentadors negatius o de retorn, que fan tornar el corrent des dels carrils fins a la subestació, i alimentadors d'acompanyament, instal·lats paral·lels a la línia aèria de contacte, per a augmentar la secció total de conductor del circuit en un trajecte determinat.]]>
Quan es traça en una projecció horitzontal sobre un pla horitzontal, es diu que és una alineació en planta. Mitjançant una successió d'alineacions en planta es defineix l'^eix de càlcul en planta^.
En carreteres i en ferrocarrils s'usen rectes, circulars i ^clotoides^. Quan es traça en el desenvolupament d'una superfície vertical es diu que és una alineació en alçat. Mitjançant una successió d'alineacions en alçat es defineix l'^eix de càlcul en alçat^. En carreteres i en ferrocarrils s'usen rectes i paràboles.]]>
Segons la cohesió i l'estat físic de la neu, les allaus es poden agrupar en allaus de neu recent, allaus de fusió i allaus de placa.]]>
Les més freqüents són les plaques sobreacumulades pel vent.]]>
Les velocitats assolides poden arribar a desenes de metres per segon. L'extraordinari recorregut d'algunes allaus ha suggerit l'existència de mecanismes especials de propagació, com ara la transferència de moments, la fluïdització dinàmica o la vaporització de l'aigua intersticial.]]>
Sol estar constituït per acumulacions de blocs, còdols, graves, sorres i llims estratificats. En els cursos alts, a causa del fort pendent, hi predominen els blocs i les graves, mentre que, en els cursos baixos, hi predominen les sorres i els llims. Els al·luvions són ^sòls mal gradats^, presenten ^clasts^ força arrodonits, i les partícules de la part superior del dipòsit són de mida més reduïda. Són materials permeables que donen lloc a ^aqüífers^ excel·lents.]]>
Està composta d'estructures simples, com ara ^sobreeixidors^ laterals de seguretat, comportes, divisors de cabal, mesuradors de nivell, etc.]]>
La rotació del seu eix és provocada generalment per una ^turbina^ a la qual es troba connectada.]]>
S'aplica habitualment a bigues contínues de diversos trams on l'un està carregat i l'altre no.]]>
En són exemple les ^corbes de nivell^, els ombreigs, les ^cotes^, etc]]>
A Espanya es pren com a origen d'altituds el nivell mitjà del mar a Alacant.]]>
És equivalent a la suma dels tres termes del trinomi de Bernoulli: energia potencial, energia de pressió i energia cinètica, tots tres per unitat de pes.]]>
És un terme usat per oposició a altura geomètrica o altura estàtica, que designa simplement la distància vertical entre dos nivells.]]>
És, per tant, l'energia per unitat de pes d'un fluid en una secció d'una conducció mesurada respecte del punt més baix d'aquesta secció. Equival a l'energia de Bernoulli però sense considerar l'energia potencial per unitat de pes.]]>
Les seves variacions determinen el moviment de l'aigua en el terreny.]]>
Pot tenir capacitat de reconduir la trajectòria dels vehicles.]]>
Generalment consisteix en un conjunt d'elements elàstics situats entre la fonamentació i l'estructura.]]>
En general és rígid i pot ser de formigó, metàl·lic o bé mixt, amb la part baixa de formigó i l'alta metàl·lica.]]>
L'ample de la xarxa bàsica de velocitat convencional de RENFE és de 1.668 mm. La seva xarxa d'alta velocitat és d'^ample internacional^.]]>
Es pot dur a terme calculant factors de seguretat mitjançant l'ús de senzills models aproximats, com ara els que es basen en el mètode de l'^equilibri límit^, que no té en compte la deformabilitat del terreny, o utilitzant mètodes tensiodeformacionals.
Els mètodes tensiodeformacionals utilitzen models constitutius de tipus elastoplàstic per a caracteritzar el comportament deformacional i resistent del terreny i empren tècniques numèriques, com ara el mètode dels elements finits, per a conèixer l'estat tensional i de deformació del terreny. Els mètodes tensiodeformacionals són més precisos i proporcionen més informació, però són més complexos d'utilitzar per a analitzar situacions pròximes a la ruptura del terreny.
Per aquest motiu, els mètodes més emprats en l'anàlisi d'estabilitat de talussos són els que es basen en el mètode de l'equilibri límit.]]>
L'objectiu d'aquesta disciplina és determinar els moviments de tots els punts de l'estructura, les seves deformacions i les seves tensions, o els seus esforços, en el cas de bigues, d'arcs, de plaques i de làmines.]]>
Se sol utilitzar per a obtenir paràmetres resistents del terreny a partir de l'observació d'esllavissaments.]]>
En el cas del ^formigó armat^ o del ^formigó pretensat^, l'ancoratge de l'armadura passiva s'aconsegueix generalment per l'adherència fisicoquímica que es desenvolupa en el contacte entre el formigó i l'acer al llarg d'una certa longitud de barra, anomenada longitud d'ancoratge. L'ancoratge de tendons de pretensatge es materialitza generalment mitjançant dispositius mecànics en el cas de l'^armadura posttesada^ i per l'adherència (entre el formigó i l'acer) aconseguida amb una longitud d'ancoratge suficient en el cas de l'^armadura pretesada^.]]>
L'ancoratge es materialitza generalment mitjançant la prolongació de la barra una longitud determinada més enllà d'on la barra és estrictament necessària per a garantir la resistència correcta de l'element.]]>
La seva configuració bàsica consisteix en un làser continu que emet llum d'una freqüència determinada, un sistema òptic de transmissió, un sistema òptic de recepció, un condicionador de senyal i un processador de senyal. El feix làser, mitjançant el sistema òptic de transmissió, es divideix en dos feixos que es fan intersecar en un punt dins del fluid. La llum reflectida per les partícules contingudes en el fluid, que travessen el punt on s'encreuen els dos feixos, arriba a un fotodetector que es troba en el sistema òptic de recepció i que transforma la intensitat de la llum en un corrent elèctric. Aquest corrent, un cop passa el condicionador de senyal, arriba al processador, on es calcula la velocitat i la direcció del fluid a partir del canvi de freqüència que sofreix la llum làser per l'efecte Doppler.
El caràcter no intrusiu de l'anemometria Doppler per làser prové del fet que és possible realitzar la mesura d'un fluid que es trobi contingut en un recipient transparent i, per tant, obtenir la velocitat i la direcció d'un punt del fluid sense produir cap contaminació de la mesura, cosa que succeiria si l'aparell de mesura fos dins del fluid.]]>
Generalment és format per un cèrcol vertical giratori en què hi ha penjada una mànega de vent de teixit lleuger que serveix de penell en inflar-se per l'acció del vent.]]>
Quan l'angle de contacte és superior a 90º, es diu que el líquid mulla el contorn sòlid; en aquest cas el ^menisc^ que es forma és còncau i provoca un ^ascens capil·lar^; és el cas de l'aigua en condicions normals en contacte amb el vidre, que forma un angle proper a 180º.
Quan l'angle de contacte és inferior a 90º, es diu que el líquid no mulla el contorn sòlid; en aquest cas el ^menisc^ que es forma és convex i provoca un ^descens capil·lar^; és el cas del mercuri en condicions normals en contacte amb el vidre, que forma un angle d'uns 50º.]]>
Aquesta tangent expressa la resistència d'un cos a ser desplaçat sobre una superfície.]]>
A Espanya s'avalua pel percentatge de cares de fractura de les partícules de l'àrid, segons la norma UNE-EN 933-5.]]>4. Cristal·litza en el sistema ròmbic amb tres sistemes d'exfoliació que li donen aspecte cuboide.
Té una duresa 3,5, una lluïssor vítria o nacrada, amb estries fines paral·leles, i és incolor o blanc o gris blavós i, rarament, rogenc. Prop de la superfície, en contacte amb l'aigua subterrània, sovint es transforma en guix. Els terrenys rics en anhidrita presenten problemes de dissolució i d'expansivitat.]]>
Hi ha tres tipus clàssics d'anivellació: l'^anivellació geomètrica^, l'^anivellació trigonomètrica^ i l'^anivellació baromètrica^.]]>
Es tracta d'un vehicle autopropulsat sobre pneumàtics, d'una potència que oscil·la entre 70 i 200 kW, proveït d'una fulla que mitjançant dispositius hidràulics es pot desplaçar a banda i banda del vehicle, es pot aixecar i abaixar i es pot orientar en qualsevol angle per a arrencar la terra (capes primes de fins a mig metre) o per a escampar materials solts (terra, sorra, grava, etc.).]]>
Es distingeix entre ^anses interiors^ i ^anses exteriors^.]]>
En les formes senzilles és convex cap amunt.]]>
En fluxos unidireccionals es tracta d'ondulacions de fins a 45 cm d'altura que en condicions d'alts règims del flux migren en sentit oposat a aquest.]]>
Si la distribució de càrregues correspon a la distribució que resulta d'aquesta corba, la peça prismàtica on estigui aplicada no tindrà flexió. Aquest fet és especialment rellevant en el disseny d'arcs que no es vol que estiguin sotmesos a flexió per un cert estat de càrregues.]]>
Es produeix com a resultat de la ^reflexió^ d'una ona sobre una paret vertical.]]>
A Espanya es considera que comprèn des de l'1 d'octubre fins al 30 de setembre següent.]]>
Es col·loca, per exemple, en trams amb carril continu soldat o en ponts a partir d'una longitud determinada.]]>
Pot ser de formigó o metàl·lic, si bé modernament el material més utilitzat és el neoprè o cautxú artificial. El neoprè es pot disposar a l'interior d'una carcassa metàl·lica de manera que amb la pressió a transmetre fa que l'aparell es comporti com un fluid, la qual cosa dona lloc a un aparell de tipus POT (o neoprè confinat) que permet el gir en totes les direccions. Afegint a la part superior d'aquest aparell una superfície de tefló en contacte amb una d'acer inoxidable, s'aconsegueix, així mateix, que l'aparell permeti el moviment en qualsevol direcció en el pla horitzontal (POT multidireccional). Si s'hi afegeix una guia que permeti el moviment només en una direcció en el pla horitzontal, impedint l'ortogonal, es parla d'un aparell de tipus POT unidireccional.
Els aparells de tipus POT s'utilitzen quan les càrregues a transmetre són molt importants. Per a càrregues més petites s'utilitza l'aparell de neoprè congrenyat, en el qual la rigidesa vertical s'aconsegueix mitjançant unes làmines metàl·liques de pocs mil·límetres que s'introdueixen a la massa de neoprè.]]>
L'execució requereix el tall de les vores, la neteja de les parets i del fons, el rebliment (capa a capa si n'afecta més d'una) i l'acabament de la superfície perquè la textura i l'aspecte siguin semblants als de la calçada.]]>
Generalment es mesura en hectòmetres cúbics.]]>
Es fan apuntalaments en una construcció antiga quan hi ha perill de ruïna, en una construcció on cal introduir reformes que afecten els elements que suporten pesos, etc. En les construccions de formigó armat es fan apuntalaments en espera que el formigó hagi aconseguit la duresa suficient per a resistir l'esforç previst.]]>
El sistema es compon d'unes xapes metàl·liques o d'uns taulons de fusta que es col·loquen plans contra la paret i d'una sèrie de puntals que traven aquestes planxes treballant per compressió, de manera que equilibren l'empenta de terres de l'un i l'altre costat.]]>
La seva estructura és semblant a la d'un pont, amb la diferència que permet el pas d'aigua o d'un altre líquid en lloc del trànsit de vehicles o de vianants i, per tant, requereix unes condicions d'estanquitat molt acurades.
Actualment els aqüeductes es fan de formigó pretensat i, generalment, la secció té forma de ferradura amb fons còncau, que és una forma resistent, fàcil de construir i que estalvia material.]]>
S'origina per infiltració de l'aigua de la superfície a través del sòl fins a trobar una capa impermeable, on s'acumula i omple els porus i les fissures de les roques, tot donant lloc a una ^zona saturada^. Quan es produeix la intersecció d'una capa de l'aqüífer amb la superfície del terreny, s'origina una ^deu^. A les planes, les deus són rares i cal excavar-hi pous per a trobar aigua. Si l'aigua es troba sotmesa a pressió entre dues capes impermeables, pot donar lloc a un ^pou artesià^. Hi ha aqüífers en medis porosos i en medis fracturats.
Les característiques fonamentals són la baixa velocitat en el moviment de l'aigua subterrània, els grans volums de reserves i el llarg temps de renovació de l'aigua en el sistema.]]>
Quan un pou ateny el sostre de l'aqüífer, l'aigua puja pel tub fins a una certa profunditat, que correspon al seu nivell piezomètric. La ^recàrrega^ en aquest tipus d'aqüífers es produeix lateralment.]]>
Quan una perforació ateny aquest nivell, el nivell de l'aigua s'hi estabilitza. La ^recàrrega^ d'aquest tipus d'aqüífers pot efectuar-se des de la superfície a partir d'una part de l'aigua de pluja o dels excedents de l'aigua de reg.]]>
Com a resultat del treball de compressió, es generen reaccions horitzontals en les seccions d'arrencada, la qual cosa requereix, generalment, un terreny amb bones propietats per a la seva fonamentació o bé uns brancals o uns estreps prou estables i ben fonamentats.
Una solució alternativa, en el cas de terrenys poc adequats, és la d'un ^arc atirantat^. Per a optimitzar el treball de l'arc, disminuint al màxim els esforços de flexió, s'intenta que la seva forma sigui l'antifunicular de les càrregues. Així, per al pes propi solament i amb espessors constants, la forma és una catenària. Per a càrregues uniformement repartides al llarg de la corda, la forma òptima és la paràbola de segon grau. L'arc pot ser encastat o articulat, amb dues o tres articulacions. En el cas d'arcs hiperestàtics de formigó o d'estructura metàl·lica, les deformacions imposades provoquen esforços importants deguts al canvi de forma que provoquen; entre aquestes, són destacables les deformacions degudes a la temperatura, així com a la ^retracció^ i a la ^fluència^ en el cas dels arcs de formigó.]]>
És propi de l'arquitectura gòtica, on forma part dels arcs perimètrics (dits perpanys o torals i formers) de les voltes encreuades.]]>
En el cas dels ponts arc, és el ^tauler^ l'element que actua com a tirant.]]>
Pot ser pobre de matriu, sempre per sota d'un 15 %, o no tenir-ne. El ciment químic sempre hi és present.]]>
Generalment no disposa de serveis als vehicles ni als viatgers, però en alguns casos és equipada per a oferir algunes comoditats.]]>
Les autopistes de peatge es poden gestionar mitjançant sistemes oberts o bé mitjançant sistemes tancats. En els sistemes oberts, l'usuari troba les àrees de peatge al llarg de la via, de manera que en cadascuna d'aquestes àrees paga el dret de passar per un tram determinat de l'autopista. En els sistemes tancats l'usuari passa només per dues àrees de peatge: en la primera, situada a l'entrada a l'autopista, recull una targeta que indica el lloc per on ha entrat, i en la segona, situada a la sortida, paga segons el punt per on ha entrat.]]>
Habitualment disposa d'una estació de subministrament de carburant. Pot incloure també hotels, restaurants, tallers de reparació de vehicles i altres serveis anàlegs destinats a facilitar la seguretat i la comoditat dels usuaris de la carretera. Té accés directe des de la carretera i es comunica amb l'exterior únicament mitjançant aquesta via.]]>
A l'àrea de validesa ha de situar-se almenys un 60 % dels punts representatius de cada un dels assaigs individuals duts a terme per determinar la humitat i la densitat in situ durant el control de ^compactació^ d'un lot determinat, per a l'acceptació d'aquesta compactació, i, a més, s'ha de complir la resta de les condicions mínimes imposades tant en el valor mitjà de la densitat com en un 40 % dels punts restants.]]>
En els supòsits especials de ponts, de viaductes i d'altres estructures o obres similars es pot fixar com a aresta exterior de l'esplanació la línia de projecció vertical dels extrems de les obres sobre el terreny natural.]]>
També té propietats refractàries, adsorbents i desengreixants en sec (argiles esmèctiques). Té una mida de gra inferior a 0,002 mm i està constituït per minerals d'argila, especialment filosilicats, amb continguts de calcita, dolomita, òxids i hidròxids de ferro, etc., i sovint petites quantitats de matèria orgànica.]]>
És un material de construcció d'origen natural o artificial format per grànuls resultants de la fragmentació natural o artificial (trituració) de roques o d'altres materials, que forma entre un 70 i un 80 % de la massa en el cas particular d'un formigó. Com a elements aïllats, els àrids tenen propietats físiques macroscòpiques: dimensió, forma, arrodoniment, densitat, propietats de superfície, porositat, permeabilitat, duresa superficial, mòdul elàstic, conductivitat tèrmica, dilatació, etc.; així mateix, presenten propietats químiques macroscòpiques: solubilitat, alterabilitat, etc. Els àrids reben noms diversos segons la mida, i a les modernes centrals o estacions d'àrids són obtinguts per trituració de la pedra. La ^sorra^ pot ser fina o granada (grans d'1 a 3 mm de diàmetre). L'^ull de perdiu^ està format per grans de 4 a 10 mm. Una mica més gros és el ^pinyolet^, format per grans d'1 a 1,5 cm. Segueixen la ^graveta^, formada per pedres de 2 a 3 cm, i la ^grava^, que és un àrid format per pedres de 3 a 6-7 cm. Tots aquests àrids són obtinguts a les estacions d'àrids, menys la sorra (de riu o de mar), que pot ser bruta o rentada. El menudall que, com a subproducte, s'obté a les estacions d'àrids és anomenat pols de pedrera i serveix per a fer paviments econòmics, simplement compactat. Del llit dels rius també s'extreu una barreja de sorra i palets rodons coneguda pels noms de mescla o barreja, o també material de guerra. L'àrid fi està format per grava o pedra matxucada i, sec, passa per un garbell de malles de 6 mm de diàmetre. L'àrid gruixut està format per grava o pedra matxucada i, sec, és retingut per un garbell de malles de 6 mm de diàmetre.]]>
La principal funció de l'armadura és resistir traccions, ja que el formigó és un material fràgil amb una resistència a la tracció molt baixa comparada amb la seva resistència a la compressió, tot i que les armadures també poden col·laborar a resistir esforços de compressió.
La majoria de les armadures utilitzades són d'acer, però poden ser d'altres materials, com ara fibres de vidre, de carboni o de polipropilè.]]>
Els acers utilitzats com a armadura activa són d'alta resistència.]]>
És la que s'utilitza més habitualment i els seus diàmetres varien generalment entre 6 i 32 mm.]]>
En l'actualitat el seu ús és molt limitat i es restringeix, bàsicament, a armadures de muntatge.]]>
Generalment, per a garantir la durabilitat de l'armadura activa no adherent, s'injecten materials com ara greix o cera dins de la ^beina^, que, encara que no produeixen l'adherència, sí que eviten que hi aparegui aigua.]]>
La seva característica més important és que no entra en tensió fins a l'aparició de les càrregues exteriors o del pes propi.]]>
Les arquetes es poden fer servir com a distribuïdors de xarxes de regatge o com a punts de concentració de col·lectors de xarxes de desguàs.]]>
La distància pot calcular-se a partir de la ^llei de Jurin^.]]>
Es denomina assaig de laboratori quan l'assaig es duu a terme efectivament en un laboratori especialitzat sobre provetes o mostres preparades, o bé assaig in situ, quan es duu a terme en el lloc on es troba l'element o el material estudiat.]]>
Es duu a terme amb provetes cilíndriques de 15 × 30 cm que se sotmeten a un esforç de compressió al llarg de dues generatrius diametralment oposades (tracció transversal indirecta).]]>
Addicionalment s'hi mesura l'eventual inflament del sòl, segons la norma UNE 103502. Mitjançant aquest assaig s'obté l'^índex CBR^.]]>
El camió consta de dos eixos i de rodes del darrere bessones i té una càrrega de 10 t en l'eix posterior. La pressió de les rodes del darrere ha de ser de 0,7 a 0,8 MPa perquè la superfície de recolzament sigui equivalent a la d'un cercle de 300 mm de diàmetre. L'assaig d'empremta s'ha d'efectuar correlacionat amb l'^assaig de càrrega amb placa^ perquè els valors admissibles d'empremta seran aquells que garanteixin el resultat de la placa de càrrega.]]>
Al cap d'aquest temps l'àrid net s'haurà dipositat al fons; a la zona intermèdia es podran veure les partícules contaminants en suspensió, i a la superfície es podrà veure el líquid realment net. La relació entre l'altura de la superfície de l'àrid net i la de les partícules contaminants, expressada en tant per cent, defineix l'equivalència de sorra. En realitat, en aquest assaig es valoren la netedat i la qualitat de tot el material que passa pel tamís 5 UNE, és a dir, s'hi inclou una part de l'àrid gruixut i del fíl·ler.]]>
Aquesta variació permet de determinar diversos paràmetres hidràulics.]]>
Es basa en les propietats d'absorció de les argiles i en el seu efecte decolorant consegüent sobre les solucions aquoses de blau de metilè. Després de cada dosi de blau de metilè es comprova l'absorció de solució colorant per la mostra, col·locada damunt un paper de filtre, per a detectar la presència de colorant lliure. Un cop confirmada la presència de colorant lliure, es calcula el valor de blau de metilè, expressat en grams de colorant absorbit per 1.000 g de la fracció granulomètrica sotmesa a l'assaig segons la norma UNE-EN 933-9.
L'assaig de blau de metilè es proposa com a alternativa a l'^assaig d'equivalència de sorra^ quan aquest no es compleix.]]>
Aquesta variació permet de determinar diversos paràmetres hidràulics, com ara la ^transmissivitat^ i el ^coeficient d'emmagatzematge^ d'un aqüífer captiu. L'assaig serveix també per a detectar la presència de línies que afecten el funcionament hidràulic de l'aqüífer, com ara un riu o una vora impermeable. Un cop finalitzat el bombament, hi ha un període de recuperació durant el qual els nivells ascendeixen fins al seu valor d'equilibri.]]>
La relació entre la pressió de les càrregues i els assentaments depèn de la capacitat portant de l'esplanada i, en general, del ^massís semiindefinit^ sobre el qual es recolza la placa.]]>3) de sorra fina uniforme, de forma que cobreixi totes les irregularitats de la superfície i que quedi anivellada amb els pics més sortints, a fi de fer mesures puntuals de la macrotextura.
En estendre la sorra en forma de cercle, es pot determinar l'àrea coberta; dividint el volum de sorra per l'àrea coberta, s'obté una profunditat mitjana de les irregularitats de la superfície, segons la norma NLT-335.]]>
És un assaig ràpid, i, per tant, es fa en condicions no drenades.]]>
Se sol dur a terme en provetes cilíndriques, habitualment de 30 × 15 cm, o bé en provetes cúbiques amb una relació 1:1 com a mínim i de dimensions que depenen de la mida de l'àrid. En el cas de les provetes cilíndriques, la força de compressió és aplicada en la direcció de l'eix del cilindre.]]>
Serveix com a control de la uniformitat del formigó d'una obra i en determina el tipus de consistència mitjançant la mesura de la diferència de l'alçària (assentament) d'una massa de formigó fresc dins d'un motlle i l'alçària de la mateixa massa un cop desemmotllada. Es diferencien cinc tipus de consistència: seca (0-2 cm), plàstica (3-5 cm), blana (6-9 cm), fluida (10-15 cm) i líquida (més de 15 cm).]]>
El més conegut és l'^assaig de desgast de Los Angeles^.]]>
La mostra, formada per un àrid net i rentat, del qual es prepara una de les set granulometries indicades en la norma UNE-EN 1097-2, s'introdueix a la màquina de Los Angeles, consistent en un cilindre buit, d'acer, amb els extrems tancats, que gira en posició horitzontal, junt amb una càrrega abrasiva composta per boles d'acer el pes total de la qual depèn de la granulometria escollida. El cilindre es fa girar a una velocitat constant i durant un nombre determinat de voltes, i, una vegada fet l'assaig, se separa la mostra pel tamís 1,6 UNE i el que queda retingut en el tamís es renta i s'asseca en una estufa.
El resultat és la diferència entre el pes original de la mostra i el seu pes al final de l'assaig, expressada en tant per cent del pes inicial. Aquest valor numèric és anomenat ^coeficient de desgast de Los Angeles^.]]>
El tambor es fa girar durant 10 min a una velocitat de 20 voltes per minut i després s'asseca al forn. El procediment es repeteix diverses vegades i, finalment, es mesura el percentatge de mostra que s'ha perdut per desintegració durant l'assaig.]]>
En el cas del formigó es duu a terme sobre provetes prismàtiques de 10 × 10 × 40 cm o 15 × 15 × 60 cm sotmeses a una càrrega puntual en el centre de llum, creixent fins a la ruptura. Aquest assaig permet una mesura indirecta de la resistència a la tracció de l'element assajat.]]>
A la ranura s'introdueix un gat pla, al qual es dona pressió per a mantenir la separació entre els llavis de la ranura. La pressió que cal donar al gat s'aproxima a la tensió original.]]>
Consisteix a fer girar unes petites pales metàl·liques inserides prèviament en el terreny. El parell torsor necessari per a generar una superfície cilíndrica de trencament està relacionat amb la resistència al tall buscada.]]>
El resultat de l'assaig és la profunditat, en dècimes de mil·límetre, a la qual l'agulla penetra la mostra.]]>
Amb aquests valors, la conductivitat hidràulica es pot calcular a partir de la ^llei de Darcy^.]]>
A partir d'aquestes deformacions es determina la velocitat de deformació en l'interval de 105 a 120 min, que constitueix un criteri de dosificació per a les mescles denses, semidenses, gruixudes i d'alt mòdul per a ^capes de trànsit^ o ^capes intermèdies^.]]>
La mesura del coeficient de fricció per mitjà del ^pèndol de fricció^ TRRL (Transport and Road Research Laboratory) al començament, després de cada hora i al final de l'assaig permet de caracteritzar l'àrid mitjançant el ^coeficient de poliment accelerat^, segons les normes NLT-174 i NLT-175.]]>
Més freqüentment s'utilitza per a fer els assaigs de recuperació del betum asfàltic en mescles bituminoses durant la seva fabricació o després de la seva posada en servei.]]>
La resistència al tall ve determinada per la màxima tensió de tall aplicada.]]>in situ]]>
Un cop aïllada la mostra, per exemple, en una galeria d'exploració, les càrregues normal i tangencial s'hi solen aplicar amb gats hidràulics.]]>
En el cas del formigó, és important conèixer la resistència a la tracció per a preveure aspectes del comportament, com ara la fissuració deguda a la retracció o l'adherència entre les armadures i el formigó. L'assaig dona habitualment una gran dispersió de resultats, entre un 10 i un 30 %.]]>
Està recollit en les noves especificacions del ^programa estratègic d'investigació de carreteres^]]>
És possible mesurar les ^vibracions ambientals^ produïdes pel vent, pel trànsit o per altres efectes de l'entorn, o bé excitar artificialment l'estructura mitjançant impactes o altres procediments, tot produint ^vibracions forçades^.]]>
La càrrega de ruptura de la proveta es denomina estabilitat Hubbard-Field.]]>
Permet de determinar la facilitat per a injectar en medis poc permeables.]]>
Aquest assaig s'utilitza com a base per a la ^dosificació^ de mescles de tipus dens, semidens o gruixudes, determina la variació de la densitat, de l'^estabilitat^, de la deformació, del percentatge de buits en mescla i del percentatge de buits en àrids respecte al contingut de betum asfàltic de la mescla, expressat generalment en percentatge de pes sobre pes sec d'àrids, i fixa el percentatge òptim de betum asfàltic a partir dels criteris establerts en l'article 542 del PG-3.
Els resultats obtinguts en l'assaig Marshall amb el contingut de betum asfàltic considerat òptim, en especial la densitat, s'utilitzen també com a patró de control en obra.]]>
És el cas, per exemple, dels assaigs basats en la mesura de vibracions de molt petita amplitud causades en una estructura per efectes naturals o bé per una excitació artificial controlada.]]>3 donant-hi 26 cops distribuïts uniformement per capa, amb una maça de 2,5 kg i amb una altura de caiguda lliure de 305 mm, a fi de determinar la relació entre la ^humitat^ i la ^densitat seca^ del sòl, segons la norma UNE 103500.
Cada assaig comprèn la compactació de diverses mostres amb humitats diferents, de manera que per a cada motlle s'obtenen la densitat humida i la humitat del sòl, amb la qual cosa es pot dibuixar la corba humitat - densitat seca, a partir de la qual es determinen la ^densitat seca màxima^ Proctor i la ^humitat òptima^.]]>3 donant-hi 60 cops distribuïts uniformement per capa, amb una maça de 4,54 kg i amb una altura de caiguda lliure de 457 mm, a fi de determinar la relació entre la ^humitat^ i la ^densitat seca^ del ^sòl^, segons la norma UNE 103501.
En aquest assaig s'aplica una major energia de compactació per unitat de volum que la de l'assaig Proctor, i així s'obtenen unes densitats seques màximes més elevades i unes humitats òptimes menors que en l'assaig normal. Cada assaig comprèn la compactació de diverses mostres amb humitats diferents, de manera que per a cada motlle s'obtenen la densitat humida i la humitat del sòl, amb la qual cosa es pot dibuixar la corba humitat - densitat seca, a partir de la qual es determinen la ^densitat seca màxima^ Proctor modificada i la ^humitat òptima^.]]>
L'^assaig de gat pla^ és quasi no destructiu, atès que l'execució provoca un dany molt moderat, consistent en una petita ranura en un junt de morter, el qual es pot reparar immediatament i amb facilitat.]]>
Se'n mesura el canvi de volum si l'assaig és drenat, cas en què l'aigua pot entrar a la proveta o sortir-ne. Si es fa en condicions no drenades, l'aigua no pot entrar-hi ni sortir-ne i llavors es mesura la pressió que genera a l'interior de la mostra. Aquest assaig determina la resistència del material.]]>
Els assentaments més importants són els de les terres on descansa la fonamentació, i són més petits els de l'obra pròpiament dita. S'anomena assentament absolut el descens (mesurat en centímetres o en mil·límetres) de cadascun dels elements d'una construcció, i assentament diferencial, la diferència entre els assentaments absoluts. Els assentaments diferencials causen moviments desiguals de dalt a baix i, per tant, provoquen esquerdes verticals o diagonals.]]>
Es distingeixen diferents tipus d'atracada: de costat; de costat i abarloat a un altre vaixell; en punta, per popa o per proa, i especial, amb boies.]]>
L'auditor ambiental ha de ser independent, en la mesura que pugui, de les activitats o de les organitzacions auditades.]]>
Les auditories ambientals poden fer referència a diferents activitats, que permeten de classificar-les en auditories de residus, d'abocaments, d'emissions atmosfèriques i d'energia, entre d'altres.]]>a) no hi tenen accés directe les propietats confrontants; b) no creua ni és creuada a nivell per cap via de comunicació, ni servitud de pas; c) té calçades diferents per a cada sentit de circulació separades entre si per una franja de terreny no destinada a la circulació o, en supòsits excepcionals, per altres mitjans.
Les seves incorporacions i sortides estan dotades de ^carrils d'acceleració^ i de ^carrils de desacceleració^, respectivament.]]>
Habitualment té característiques geomètriques més restringides que no pas les autopistes no urbanes.]]>a) no hi tenen accés directe les propietats confrontants; b) no creua ni és creuada a nivell per cap via de comunicació, ni servitud de pas; c) té calçades diferents per a cada sentit de circulació separades entre si per una franja de terreny no destinada a la circulació o, en supòsits excepcionals, per altres mitjans.]]>
En el camp militar s'acostuma a fer servir per a la detecció i la neutralització de mines submarines. Per a esdevenir totalment autònom, el vehicle ha de ser capaç de seguir un recorregut, programat en l'ordinador de bord, independentment de les condicions ambientals, assolir l'objectiu prefixat i retornar al punt d'origen del recorregut, on el recuperarà l'embarcació mare des d'on s'ha desembarcat.]]>
L'angle entre el nord geogràfic i el nord de la quadrícula s'anomena convergència de meridians.]]>
És un aixaragallament generalitzat.]]>
Els baixants antigament eren construïts amb peces de terra cuita, envernissades interiorment, d'uns dos pams de llargària; posteriorment han estat fets de ferro colat, ara en desús, de fibrociment i, darrerament, de plàstic (clorur de polivinil).]]>
El balanç de massa també es pot aplicar a qualsevol zona, com ara rius, embassaments i estanys, sempre que s'hi defineixi un contorn.]]>
És una mesura de la bondat d'una anàlisi química. Idealment hauria de ser zero.]]>
Les balises s'usen habitualment com un element de reforç de la ^senyalització vertical^ o de la ^senyalització horitzontal^ i no constitueixen per si mateixes senyals verticals, senyals horitzontals, elements d'il·luminació ni sistemes de contenció de vehicles.]]>
El cos és de color verd i disposa de dues franges retroreflectores blanques que el rodegen. S'usa fonamentalment per a separar carrils, delimitar illots i indicar convergències i divergències.]]>
Quan està situada transversalment, té com a objectiu alertar els conductors de la presència d'un punt de detenció o de l'inici d'una zona o d'un tram de velocitat moderada. Quan està situada longitudinalment, té com a objectiu indicar als conductors que el vehicle sobresurt del seu carril de circulació. Generalment, la banda rugosa no sobresurt del paviment més de 2 cm.]]>barra llarga el conjunt de diversos trams soldats per establir el conjunt del carril continu soldat.]]>
Aquestes barres se solen utilitzar com a elements auxiliars o de caràcter temporal durant la construcció d'una estructura.]]>
Els perfils més usats són l'F, el J i el Tric-bloc. Les barreres de formigó poden ser prefabricades o construïdes in situ.]]>
Segons la deformabilitat, les barreres de segurerat es classifiquen en ^barreres flexibles^ i ^barreres rígides^. Si només un dels dos costats està preparat per a rebre col·lisions s'anomenen barreres simples i si tots dos costats hi estan preparats s'anomenen barreres dobles.]]>
En general, és una ^barrera metàl·lica^. Requereix que hi hagi un marge més o menys horitzontal al darrere perquè quan es deformi no deixi un buit pel qual pugui caure el vehicle.]]>
El nombre de tanques, així com la distància entre els pals i l'existència o no de separadors, en determinen el ^nivell de contenció^ i el marge horitzontal de què han de disposar al seu darrere.]]>
En general és una ^barrera de formigó^.]]>
La barrina excava el terreny, que es queda sobre les seves hèlixs metàl·liques, i l'extreu quan s'eleva de nou. Existeix la variant de barrina contínua, que s'utilitza per a l'execució d'estaques del tipus CPI-8 i que treballa com un cargol d'Arquimedes.]]>
Es tracta de l'equivalent volcànic d'un gabre (roca plutònica). És constituït per plagiòclasi càlcica (principalment labradorita) i per piroxè (augita), amb olivina o sense.]]>
Així, per a trànsits mitjans i lleugers s'empren ^capes granulars^, mentre que per a trànsit pesant s'empren materials granulars tractats amb un lligant hidrocarbonat o amb un conglomerant hidràulic.]]>
Una bassa acostuma a tenir algun tipus d'impermeabilització, tot i que el terreny aporta la capacitat resistent.]]>
Mitjançant la simulació de condicions adverses, com ara onatge, formació de gel a la superfície, vents o corrents violents, en una bassa de dimensions reduïdes, i l'estudi de les característiques hidrodinàmiques, de la resistència, dels problemes de la propulsió i de la capacitat de maniobra de models fets a escala que evolucionen en la bassa d'experimentació, s'aconsegueix d'esbrinar d'una manera força més econòmica quin seria el comportament del vaixell en el cas real.]]>
A ambdós extrems del tirantet es col·loquen unes peces roscades que serveixen per a controlar la separació entre els plafons i per a transmetre l'empenta al tirantet, de manera que aquest treballa per tracció. El tirantet està protegit per un tub plàstic que queda inscrit a l'element de formigó.]]>
Durant l'enfonsament en el mar transmet, cap al mitjà de transport des d'on s'ha llançat, les lectures que va fent de la temperatura de l'aigua de mar que l'envolta en cada moment.]]>
En general, les beines es presenten en forma de tubs metàl·lics, amb ressalts o corrugacions a la superfície exterior, per a afavorir l'adherència al formigó i augmentar-ne la rigidesa.
També existeixen beines que no són metàl·liques.]]>
Generalment té poca amplada, entre 0,25 i 1,50 m, i la seva inclinació transversal és d'un 4 % cap a l'exterior, excepte quan la resta de la plataforma té inclinació transversal cap a l'exterior superior, ja que aleshores coincideix amb aquesta.
S'usa, entre altres raons, per a disposar-hi sistemes de contenció de vehicles i senyalització vertical.]]>
Té com a missió, entre d'altres, retenir els materials despresos del desmunt per l'erosió o per altres raons.]]>
Generalment només es bescanvien de manera significativa els ions positius, i per això es parla de bescanvi catiònic.]]>
Generalment aquest procés és utilitzat en els tractaments d'estovament d'aigües, canviant els cations que produeixen duresa, com ara el calci i el magnesi, per altres que no en produeixen, com ara el sodi i el potasi.]]>
Hi ha bescanviadors naturals, com ara les zeolites, i artificials, com ara les resines de poliestirè.]]>
Quan no són solubles en la seva pràctica totalitat, reben el nom d'asfalts. Des del punt de vista de la seva naturalesa són sistemes col·loidals, la fase contínua dels quals està constituïda per un medi fluid oliós i en el qual la fase discontínua està formada per asfaltens i resines de major pes molecular.
Els betums asfàltics se solen obtenir com a subproductes de les refineries de petroli i també es denominen betums de penetració perquè són el resultat d'un assaig de penetració, cosa que serveix per a classificar-los de manera primària. La seva ^termoplasticitat^ fa que en elevar-se la temperatura es redueixi la seva consistència i, una vegada aquesta correspon a la d'un líquid, la viscositat sigui cada vegada menor; en disminuir la temperatura, el procés és l'invers fins a assolir-se una consistència sòlida amb un mòdul de rigidesa cada vegada major.
Els betums fluïdificats i fluxats són derivats dels betums asfàltics que s'obtenen dissolent-los en un oli o fluïdificant i, per tant, tenen una viscositat reduïda, cosa que facilita el seu ús quan les temperatures o el tipus de tractament exigeixen viscositats baixes d'aplicació. El fluïdificant, derivat del petroli en els betums fluïdificats o procedent de la destil·lació de l'hulla en els betums fluxats, s'elimina posteriorment per evaporació, de manera que finalment només hi queda el betum pur. Aquest procés d'eliminació del fluïdificant es denomina ^curació^.]]>
Els additius que en principi poden emprar-se són diversos, tant referent a la seva naturalesa com a les millores aconseguides i fins i tot a les tècniques d'incorporació als betums asfàltics de partida: poden ser polímers termoplàstics (polietilè, polipropilè), polímers termoenduribles (epoxi, polièster), asfalts naturals, elastòmers (cautxús naturals o artificials), cautxú procedent del reciclatge de pneumàtics, sofre, fibres de diferent naturalesa (cel·lulosa, acrílica), etc.
Això no obstant, el major desenvolupament en la modificació de betums asfàltics s'ha basat en la utilització de polímers termoplàstics, principalment EVA (etilè-acetat de vinil) i SBS (estirè-butadiè-estirè). Amb l'EVA s'aconsegueix fonamentalment elevar la resistència a les deformacions plàstiques, mentre que amb l'SBS es vol millorar la flexibilitat i disminuir la susceptibilitat tèrmica.]]>
El procediment per a la determinació del contingut de betum asfàltic i d'aigua està recollit en les normes NLT-137 i NLT-139.]]>
La dimensió vertical s'anomena ^cantell^. Els materials emprats en la construcció de bigues són la fusta, l'acer o altres materials metàl·lics, com ara l'alumini, el formigó armat o pretesat i els materials plàstics. Les bigues d'acer poden ser simples i compostes, generalment de secció en doble T. Les bigues simples són peces laminades en calent, i les compostes poden ser d'ànima plena o calades (biga de gelosia). Les primeres tenen els cordons superior i inferior formats per dos perfils angulars units a l'ànima, que és d'una sola peça, mentre que en les calades consisteix en una sèrie de passamans encreuats formant una malla. Els diferents elements de la biga composta són soldats o units amb cargols (antigament, amb reblons). En les bigues de formigó armat, el formigó resisteix bé les tensions de compressió, però no les de tracció, i les barres d'acer de l'armadura absorbeixen aquestes tensions i una part de les de compressió i les de tensió tallants. En les bigues de formigó pretensat, s'han substituït les armadures per cables d'acer sotmesos a una tracció prèvia que ha permès d'economitzar formigó, ja que està totalment comprimit, i es fan treballar els acers a tensions més elevades. Les bigues prefabricades, generalment biguetes per a sostres o bé bigues per a taulers de pont, són produïdes en sèrie i normalitzades, contràriament a altres bigues, com ara les jàsseres, que són diferents segons la construcció.
Recentment, les armadures d'acer (barres o cables) es poden substituir per armadures de materials compostos, com ara fibra de vidre, de carboni, etc., amb la qual cosa augmenta la resistència mecànica i als agents corrosius de les armadures d'acer. D'altra banda, aquests materials compostos poden formar completament la biga, amb formes semblants a les bigues metàl·liques. També són molt emprades les bigues mixtes, en les quals la zona sotmesa a tracció està formada per un perfil metàl·lic, i la zona comprimida, per formigó. En el cas de les bigues mixtes, l'element metàl·lic no està immergit dins la massa de formigó, sinó que hi està enganxat mitjançant uns ^connectors^. Les bigues, segons llurs característiques i llur disposició, poden ser classificades en: biga simplement recolzada, si només és sostinguda pels dos extrems; biga encastada, si els extrems són fixats a l'estructura; biga contínua, quan és d'una sola peça sostinguda en més de dos punts de suport; biga articulada o biga Gerber, quan presenta articulacions. També pot ser de cantell constant o variable. Finalment, rep diferents noms segons la posició en l'obra: bigueta, quan serveix per a formar sostre; biga mestra o jàssera, quan serveix de suport a altres bigues; llinda, quan tanca una obertura d'una paret (una porta o una finestra); mènsula o biga en volada, quan només descansa en un extrem; biga carenera, biga serrera o biga comunera, quan és al capdamunt d'una encavallada formant la carena o aresta d'unió dels dos vessants d'una teulada; biga paredera, quan és adossada al llarg d'una paret i hi recolzen els caps dels taulons d'una coberta, i biga tremujal o tremujal, quan és inclinada i va des de la carenera o des d'una paret mestra central fins a un dels cornalons d'una teulada de quatre vessants.
En el càlcul de bigues cal distingir primer el càlcul dels moments i dels esforços, conegudes la càrrega i la seva distribució en cadascuna de les seccions i les condicions de recolzament, i en segon lloc, la determinació, a partir dels càlculs anteriors i de les característiques de la resistència del material, de les seves dimensions, de la forma idònia de les seves seccions, dels possibles reforços, de la distribució d'armadures quan són de formigó, etc.
En el càlcul de les dimensions dels elements de la biga un cop calculats els esforços, cal diferenciar entre el cas de les bigues constituïdes per un sol material homogeni, com ara fusta o acer, i les bigues formades per més d'un material, com ara formigó armat o pretensat o bigues mixtes.]]>
Els diversos mètodes operatius es descriuen en la norma NLT-356.]]>
D'acord amb la instrucció EHE, una biga és de gran cantell quan la relació entre la llum i el cantell és inferior a 2, si és simplement recolzada, o de 2,5, en el cas d'una biga contínua.]]>
Modernament s'empren biguetes de formigó prefabricat armades o pretensades. Es distingeix entre biguetes resistents, les quals concentren la funció portant del sostre, i biguetes semiresistents o semibiguetes, les quals treballen solidàriament amb la part de formigó superior abocat in situ tot formant una secció resistent composta. En aquest segon cas, la construcció del sostre requereix l'ús de cintres (generalment a base de ^sotaponts^ i de puntals). La bigueta de sola rectangular i gelosia metàl·lica constitueix un tipus de semibigueta armada força emprat.]]>
Els discos es troben situats en un eix que els fa girar lentament per afavorir l'aeració del líquid i permetre així la degradació de la matèria orgànica per via aeròbica.]]>4), entre un 25 i un 30 % de diòxid de carboni (CO2) i petites quantitats d'altres gasos.
També es produeix biogàs durant la digestió anaeròbica de la fracció orgànica dels residus sòlids urbans orgànics.]]>
Si no es tracta adequadament, pot enfosquir-se i generar males olors.]]>
Pot tenir formes diverses, però les més emprades són les esferes i els discos. A l'interior se situen les bateries, els sensors, un sistema d'emmagatzemament de dades i un radiotransmissor. Els sensors solen ser acceleròmetres que permeten d'obtenir el desplaçament de la boia en diferents eixos de referència mitjançant la doble integració en el temps del senyal. Així, pel que fa a l'eix vertical, s'obtenen les elevacions respecte al nivell de la superfície, a partir de les quals es poden determinar algunes característiques de les ones, com ara l'^altura^ i el ^període^. Combinant els desplaçaments dels eixos restants i l'orientació del sistema de referència de la boia, obtinguda a partir d'un compàs electrònic, és possible determinar, a més de l'altura i el període de l'onatge, la seva direcció.
En funció del nombre d'eixos de referència en els quals es mesuren els desplaçaments, les boies d'onatge poden ser escalars (només l'eix vertical) o direccionals (l'eix vertical i dos eixos horitzontals).]]>
És un fenomen de contaminació localitzada associat al trànsit.]]>
És un fenomen de contaminació localitzada associat a la crema de combustibles fòssils.]]>
L'eix de rotació se situa per sota el centre de gravetat de la massa inestable.]]>
Aquest tipus d'accident únicament es produeix en vehicles amb el centre de gravetat molt alt, ja que, en cas contrari, abans es produeix el ^lliscament^.]]>
És molt utilitzat en obra civil en moviments de terres, en enderrocs, etc.]]>
Pot ser de dos tipus: bomba de desplaçament positiu, que obliga un fluid a entrar en una cambra, o a sortir-ne, en canviar el seu volum, com ara la bomba per a inflar pneumàtics de bicicletes, el cor humà o el motor de combustió interna dels cotxes, i ^turbobomba^.]]>
Aquest tipus de bomba té dos components principals: un impulsor, connectat a un eix rotatori, i una caixa, una carcassa o un bastiment, que conté l'impulsor. Aquest disposa d'un conjunt d'aspes corbes, anomenades ^àleps^ directors, situades entorn de l'eix. A mesura que l'impulsor gira al seu voltant, es produeix una ^aspiració^ del fluid radialment cap a fora. El bastiment presenta forma espiral amb àrea creixent en el sentit del flux i està dissenyat perquè el fluid disminueixi la seva velocitat a mesura que surt de l'impulsor. Aquesta disminució d'energia cinètica es converteix en un augment de pressió.]]>
Antigament s'efectuava en forma parabòlica o de llom. Avui en dia, en carreteres de calçada única s'efectua mitjançant dues inclinacions transversals cap a l'exterior des de l'eix de la calçada, que queda situat en cresta i que constitueix alhora l'^eix de càlcul en alçat^. En canvi, en carreteres de calçades separades s'efectua donant a cadascuna de les calçades una inclinació transversal única cap a l'exterior. A Espanya, aquestes inclinacions acostumen a ser d'un 2 %.]]>
Entre aquests elements hi ha el ^navegador GPS^, el ^sonar^ i aparells com ara el ^correntòmetre perfilador acústic Doppler^ i la ^sonda CTD^.]]>
El seu origen és molt variat. Les bretxes sedimentàries solen ser el resultat de la cimentació de dipòsits d'esllavissaments, torrencials o glacials. Les bretxes tectòniques es formen en zones de trituració, a causa del moviment de falles. Les bretxes volcàniques són constituïdes per blocs de piroclasts units i consolidats per cendres.]]>
Conté més d'un 50 % de fragments de roca visibles, envoltats per una matriu fina, els quals poden estar cimentats o no.]]>
Consisteix essencialment en una agulla imantada allotjada en una caixa rodona i sostinguda de manera que pugui girar en un pla horitzontal. En geologia de camp s'empren brúixoles de butxaca per a mesurar direccions, azimuts i inclinacions, que consisteixen en la brúixola pròpiament dita, amb fre i amortidor d'oscil·lacions, i un limbe graduat mòbil per a corregir automàticament la declinació del lloc de treball. Solen tenir una alidada de pínnules abatibles i, a més, duen incorporat un clinòmetre per a mesurar inclinacions.]]>
Hi ha dos tipus de bufadors: els centrífugs, que se solen controlar amb l'estrenyiment de la secció d'aspiració o amb l'ús de difusors de descàrrega variable, i els de desplaçament positiu, que s'utilitzen amb motors de velocitat variable.]]>
En les ^mescles bituminoses^ compactades els buits en àrids representen la diferència entre el volum aparent de la mescla compactada i el volum teòric ocupat pels àrids compactats en l'esmentada mescla.]]>
El buldòzer és la màquina més adient per a l'excavació i el moviment de terres a distàncies curtes, i és utilitzat en feines de desmunt, d'un primer anivellament i de consolidació de terres, per a emplenar barrancs, etc. Per a poder treballar en terrenys durs, cal d'antuvi una escarificació del sòl.]]>
S'expressa generalment en metres cúbics per segon o en litres per segon.]]>
Sol associar-se a un cert ^període de retorn^ o risc, en funció de la perillositat en cas de fallada de l'obra.]]>
Se sol expressar en metres cúbics per segon i per quilòmetre quadrat. És un valor característic de cada zona geogràfica.]]>
Se sol expressar en metres cúbics per segon i per metre.]]>
Equival al cabal que, si es mantingués constant durant tot l'any, aportaria el mateix volum d'aigua en la secció d'estudi. Per a proporcionar aquest cabal és necessari un embassament de regulació anual.]]>
Equival al cabal que, si es mantingués constant durant tot el mes, aportaria el mateix volum d'aigua en la secció d'estudi.]]>
Generalment es fa servir com a fonament de piles de ponts i permet que la construcció es faci en sec. Habitualment és de formigó armat i també s'empra per a la construcció de ^dics verticals^ i de ^molls^ portuaris.]]>
Generalment es construeix amb formigó armat.]]>
Si els grans són més grossos, és anomenada pedra. Quan en temps tempestuós es formen cumulonimbus, al seu cim, que acostuma a estar sempre a temperatures per sota de 0 °C, s'hi originen capes de partícules de glaç, els anomenats falsos cirrus, que, en caure a través del núvol de tempesta, determinen una congelació ràpida i compacta de l'aigua sobrerefredada, cosa que dona lloc a la formació dels grans de calamarsa.]]>
En aquest cas el ^nombre de Froude^ val la unitat, és a dir, la velocitat del corrent coincideix amb la ^celeritat de d'ona^ d'una pertorbació gravitatòria (celeritat de propagació de la informació).
És un règim que crea inestabilitat a la superfície lliure de l'aigua, cosa que no el fa adequat per al disseny de fluxos en làmina lliure.]]>
També se sol dir que un calat és el conjugat de l'altre.]]>3 → CaO + CO2 − 42 500 cal, de la qual reacció deriva el concepte de calcinació.
Precisament en la producció de calç es consumeix la major quantitat de calcària. Industrialment, l'obtenció de calç s'efectua sovint en forns verticals. Per a grans produccions d'alguns centenars de tones diàries, s'empren forns rotatoris semblants als emprats en la fabricació de ciment, bé que consumeixen més combustible i tenen més exigències quant a la natura i la granulometria de la calcària emprada que els altres forns de calç.
La calç és un sòlid blanc, d'un punt de fusió molt elevat (uns 2.600°C) i que es volatilitza al forn elèctric; té una gran afinitat per l'aigua, que la transforma en hidròxid tot desprenent una gran quantitat de calor. És emprada en construcció per a la preparació del morter. S'empra, també, per a preparar bases alcalines, carbur de calci, vidre i clorur de calç, per a depurar aigües dures, en adoberia per a depilar pells, en agricultura per a neutralitzar els sòls àcids, i, per raó del seu alt punt de fusió, com a material refractari en els recobriments de forns d'altes temperatures.
També s'anomena calç viva o calç lliure, per oposició a calç morta o calç apagada. També hi ha calç aèria, calç hidràulica, calç magra, calç grassa, etc.]]>
Es compon exclusivament de ^carrils^. Una carretera o un carrer pot tenir una única calçada o bé diverses, sia perquè estan destinades als diferents sentits de circulació o perquè constitueixen ^calçades laterals^. Les diferents calçades estan separades per una franja de terreny no destinada a la circulació o bé per mitjans físics que impedeixen el pas de l'una a l'altra.]]>
S'usa en ^rotondes^, en ^rotondes partides^ i en ^interseccions anulars^. A les primeres i a les segones s'estableix un sentit únic de circulació, que en els països en què se circula per la dreta té el sentit contrari al de les agulles del rellotge. A les terceres té doble sentit de circulació.]]>
La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) considera que únicament ho són les que no tenen accessos directes a les propietats confrontants.]]>
Generalment la seva funció és donar accés a altres vies o bé a activitats confrontants. Pot tenir també la funció de donar suport al trànsit de pas en els casos en què la calçada principal requeriria més de quatre carrils per a absorbir tot el volum de trànsit.]]>3, formada essencialment per calcita i aragonita.
De vegades és associada a la dolomita, en proporcions baixes, i encara en proporcions més baixes a la siderita, a la pirita, a la matèria orgànica, etc. Sovint és associada a una fracció detrítica, com ara la sorra, el llim o l'argila, la qual forma l'esquelet de la roca. Hi intervenen també els elements fòssils d'origen orgànic, calcaris o no calcaris.
Des del punt de vista mecànic, les calcàries, quan es presenten en capes massives, són molt resistents i mostren un comportament excel·lent en les excavacions, només condicionat per la disposició de les ^discontinuïtats^. Alguns massissos calcaris han desenvolupat un ^carst^ i poden donar lloc a filtracions en els embassaments.]]>
En alguns casos el volum de la cambra de càrrega també s'utilitza per a disposar d'una petita capacitat de regulació. Se sol construir al final d'un ^canal^ d'una central hidroelèctrica, del qual surten les ^canonades forçades^ que condueixen l'aigua a les ^turbines^.]]>
En el cas dels tancaments, es distingeix entre cambres d'aire ventilades, si disposen de conductes que permeten l'intercanvi d'aire amb l'exterior, i cambres d'aire no ventilades, quan l'intercanvi no és possible. Les cambres d'aire ventilades constitueixen una tècnica eficient per al control de l'escalfament dels edificis en l'estació calorosa.]]>
L'eficiència de la desinfecció depèn del temps de contacte entre el desinfectant i l'aigua a desinfectar, que correspon al temps de permanència hidràulic del laberint de desinfecció.]]>
De vegades coincideix amb el ^camí de vigilància^.]]>
Es construeix conjuntament amb obres de condicionament o de doblament que impliquin reordenacions d'accessos, per a mantenir l'accessibilitat preexistent.]]>
La corda que s'empra rep el nom de sirga.]]>
De vegades coincideix amb el ^camí de servei^.]]>
S'utilitza per a humitejar terres abans de compactar-los o per a disminuir la generació de pols a les obres.]]>
La capacitat habitual d'aquest dipòsit és de 6 m3.]]>
El seu ús és habitual en l'execució de pilons excavats en terrenys amb poca estabilitat. Aquest entubament pot ser perdut o, habitualment, recuperable. Se sol introduir mitjançant vibrorotació.]]>
En aquesta zona la dispersió de l'^efluent^ està controlada per l'impuls i per la ^flotabilitat^ de la descàrrega.]]>
És llarg, generalment prismàtic, amb pendent suau, pot ser revestit amb pedres, ciment, formigó, fusta, materials plàstics, etc., i generalment s'utilitza per al transport d'aigua o per a la navegació.]]>
L'estructura dona al flux una velocitat més gran que la que té a la resta del canal i, per tant, dificulta la sedimentació en aquest tram dels elements en suspensió que pugui portar el fluid; això fa que molts cops aquest sistema sigui més interessant que la mesura amb vessadors. Alguns canals aforadors creen un règim crític i s'anomenen de flux crític; el més conegut és el canal Parshall.]]>
N'és un exemple el Canal d'Investigació i Experimentació Marítima (CIEM), ubicat al Laboratori d'Enginyeria Marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya i inaugurat l'any 1993. Les dimensions (100 m de llargària, 3 m d'ample i 5 m de fondària) i les característiques d'aquest canal en fan una eina experimental idònia per a l'estudi de les ones i la seva interacció amb la zona costanera en una escala de treball propera a la real. Està equipat amb el ^generador d'onatge de falca^ més gran del món, el qual es mou mitjançant un sistema hidràulic de 500 CV.]]>
És habitual en la construcció de preses, per a deixar seca la zona de treball i facilitar, així, les obres.]]>
Un canal es considera de tipus C per a un cert cabal quan el calat uniforme coincideix amb el calat crític.]]>
Un canal es considera de tipus M per a un cert cabal quan el calat uniforme és més gran que el calat crític.]]>
Un canal es considera de tipus S per a un cert cabal quan el calat uniforme és més petit que el calat crític.]]>
En són exemples els canals de Suez, de Panamà o de Kiel.]]>
Els canalons solen ser de PVC o metàl·lics, com ara de coure, etc.]]>
A causa de l'elevada energia del flux, que comporta pressions i velocitats importants, cal fer-ne un dimensionament acurat perquè resisteixi les màximes sol·licitacions que s'hi desenvoluparan durant les operacions de canvi de cabal turbinat.]]>
La principal manifestació del canvi climàtic és l'augment de la temperatura mitjana de la Terra a partir de la segona meitat del segle XIX coincidint amb la revolució industrial.]]>
Els canvis de rasant es defineixen mitjançant una ^corba d'acord vertical^ i poden ser còncaus o convexos.]]>
N'és un exemple l'^erosió^.]]>
Comparada amb altres minerals d'argila, és relativament estable davant els canvis d'humitat, atès que l'aigua exterior té dificultat per a penetrar la seva estructura interna. Els sòls constituïts majoritàriament per aquest mineral tenen un ^índex de plasticitat^ baix.]]>
Duu a terme tant tasques tècniques com administratives i de gestió.]]>
La capa de formigó superior, armada adequadament, proporciona al sostre monolitisme i rigidesa, i alhora col·labora a repartir l'acció de càrregues concentrades entre biguetes.]]>
Per a garantir aquesta funció drenant, la ^granulometria^ del material que compon la capa ha de tenir una proporció de partícules de mida inferior a 1 mm menor del 10 %.]]>
Es distingeixen dos tipus fonamentals d'estructures granulars: les de ^granulometria^ uniforme i gruixuda, com el ^macadam^, i les de granulometria contínua, com els ^tot-u^.]]>
Quan s'utilitza ciment i el material s'empra en esplanades, es denomina ^sòl estabilitzat amb ciment^, mentre que, si s'empra en capes de ferm, es denomina ^sòl-ciment^. Altres estabilitzacions de sòls es fan amb calç i amb lligants hidrocarbonats.]]>
Són ^graves tractades^ la ^grava-ciment^, la ^grava-escòria^, la ^grava-cendra volant^ i la ^grava-emulsió^.]]>
Varia al llarg de l'episodi de pluja, de manera que és major al principi i menor al final.]]>a) cap cua de vehicles de les interseccions properes no arriba fins a la intersecció en qüestió; b) el moviment secundari disposa de ^carril exclusiu^; c) tots els moviments que constitueixen el ^trànsit conflictiu^ tenen prioritat absoluta en la intersecció; d) el trànsit conflictiu no arriba a la intersecció en forma de ^trànsit encolumnat^.]]>
En el cas d'un pilar de formigó, el capitell consisteix en un recreixement massís, prismàtic o cònic; en un pilar metàl·lic, consisteix en una placa metàl·lica enrigidida sobre la qual recolza la llosa.]]>
La carbonatació no causa dany a la massa de formigó; però, quan el ^front de carbonatació^ ateny les barres d'acer, se n'inicia la corrosió.]]>
Aquest paràmetre és indicat especialment per a la mesura de petites concentracions de matèria orgànica.]]>
S'expressa en unitats de força.]]>
Els casos més habituals són la reacció d'un tauler de pont aplicada sobre la pila de formigó o les zones d'^ancoratge^ en estructures de formigó pretensades amb armadura posttesada.]]>
La velocitat d'emissió màssica unitària és la quantitat emesa per unitat de temps i d'agent causant de la seva generació.]]>
S'expressa en unitats de força/superfície.]]>
Per exemple, en un decantador la càrrega hidràulica és el cabal entrant dividit per la superfície. La càrrega hidràulica es mesura en metres cúbics per metre quadrat i hora o en metres cúbics per metre quadrat i dia. Sovint s'usa el terme equivalent càrrega hidràulica superficial per a diferenciar-lo del terme càrrega hidràulica en sobreeixidor, que és la relació entre el cabal i la longitud d'un sobreeixidor.
Aquest últim es mesura en metres cúbics per metre lineal i hora o en metres cúbics per metre lineal i dia.]]>
S'expressa en unitats de força/longitud.]]>
És un paràmetre fonamental de disseny i control del tractament biològic d'aigües residuals mitjançant ^fangs activats^.
A efectes pràctics, es calcula dividint la demanda bioquímica d'oxigen introduïda per unitat de temps per la massa de microorganismes presents en el reactor mesurats com a matèria en suspensió volàtil.]]>
La càrrega orgànica d'un abocament d'aigües residuals es calcula multiplicant el cabal per la concentració de la matèria orgànica mesurada com a demanda química d'oxigen o demanda bioquímica d'oxigen, i sol tenir unitats de quilogram per dia.]]>
Se sol expressar en quilograms de demanda bioquímica d'oxigen per metre quadrat i dia. És un paràmetre fonamental de disseny i control del tractament biològic de l'^aigua residual^.]]>
Se sol expressar en quilograms de demanda bioquímica d'oxigen per metre cúbic i dia. És un paràmetre fonamental de disseny i control del tractament biològic de l'^aigua residual^.]]>
S'expressa en unitats de força/superfície.]]>
És l'element on se situen els ^aparells de recolzament^ i que rep directament les càrregues i els moviments imposats que li transmet el tauler.]]>
Generalment es tracta d'accessos que superen una ^intensitat mitjana diària^ determinada o accessos d'estacions de servei.]]>
A aquest efecte, s'entenen com a discontinuïtats de la circulació les instal·lacions semafòriques d'ús habitual, els senyals de stop i els senyals de cediu el pas no dotats de ^carril d'acceleració^; per contra, i a aquest mateix efecte, no es consideren discontinuïtats de la circulació les barreres de peatge, les duanes, les instal·lacions semafòriques d'ús excepcional, les barreres de passos a nivell amb el ferrocarril, les barreres de passos fluvials ni, en general, qualsevol discontinuïtat de caràcter excepcional o provisional.]]>
Una calçada pot tenir un, dos o més carrils. A més dels carrils establerts amb caràcter general en una calçada, hi pot haver ^carrils addicionals^ deguts a condicions de la circulació en direcció pròpia i ^carrils auxiliars^ motivats per la presència d'un nus. Els carrils poden estar destinats a l'ús general de qualsevol vehicle o bé reservats a algun tipus de vehicle, com el ^carril bus^ o el ^carril VAO^.]]>
Entre aquest tipus de carrils hi ha els ^carrils addicionals en rampa^ i els ^carrils d'avançament^.]]>
A les rampes pronunciades i llargues els vehicles pesants es veuen sotmesos a importants disminucions de velocitat, cosa que produeix una disminució general de la velocitat mitjana i una distribució de velocitats més dispersa que limita les expectatives de velocitat d'un major nombre de vehicles. Això es tradueix en un augment molt notable de les necessitats d'avançament i provoca una disminució del ^nivell de servei^ i un augment de l'^accidentalitat^, que s'eviten amb la creació dels carrils addicionals en rampa. Es distingeixen, segons la posició, dos tipus de carrils addicionals en rampa: els ^carrils ràpids^ i els ^carrils lents^.]]>
Alhora, en molts casos permet de destinar alguns carrils a l'ús exclusiu de moviments determinats, amb la qual cosa es possibilita una millor distribució de ^fases semafòriques^.]]>
Es considera, en general, que el nombre de carrils de les calçades resultants no pot superar en més d'una unitat la suma de carrils de la calçada comuna just abans de la bifurcació. En alguns casos, també es disposen per tal d'evitar que un carril s'hagi de bifurcar en dos, fet que comporta dificultats de composició de la senyalització d'orientació.]]>
Alhora, permet que el trànsit que conflueix se situï progressivament en els carrils adients a les seves expectatives de velocitat. Es considera, en general, que el nombre de carrils de la calçada resultant no pot ser inferior en més d'una unitat a la suma de carrils de les calçades prèvies a la confluència.]]>
Amb els carrils auxiliars d'entrada a rotondes s'augmenta la ^capacitat^ de l'entrada.
Amb els carrils auxiliars de sortida de rotondes es faciliten les maniobres de sortida evitant els conflictes provocats per les ^convergències^ de trajectòries.]]>
En moltes ciutats, també s'admet que sigui usat pels taxis.]]>
El seu ús s'indica mitjançant ^fletxes^.]]>
Altrament, si aquests vehicles se situen a la calçada principal a una velocitat més baixa que la dels vehicles que hi circulen, provoquen un alentiment general de la circulació. A més, si el carril d'acceleració és prou llarg, permet que els vehicles passin progressivament del carril dret de la calçada a la qual s'incorporen a carrils situats més cap a l'interior, de manera que s'evita l'acumulació de trànsit en aquest carril. Alhora també, si és prou llarg, permet de donar temps als vehicles per a adaptar-se als buits existents en el corrent del carril dret de la calçada a la qual s'han d'incorporar, i així s'evita que es detinguin. Els carrils d'acceleració poden ser de tipus paral·lel, si una part de la seva longitud és paral·lela a la resta dels carrils de la calçada principal, o de tipus directe, en cas contrari.
La normativa de traçat espanyola (3.1-IC) no admet els de tipus directe.]]>
Altrament, si aquests vehicles desacceleren en el carril propi de la calçada principal, provoquen un alentiment general de la circulació. A més, si el carril de desacceleració és prou llarg, permet que els vehicles passin progressivament dels carrils interiors de la calçada de la qual surten al carril dret, de manera que s'evita l'acumulació de trànsit en aquest carril. Els carrils de desacceleració poden ser de tipus paral·lel, si una part de la seva longitud és paral·lela a la resta dels carrils de la calçada principal, o de tipus directe, en cas contrari.
La normativa de traçat espanyola (3.1-IC) recomana els de tipus paral·lel.]]>
En cada sentit de circulació d'una carretera de dos carrils es considera que, en funció del trànsit, convé que hi hagi una determinada proporció de longitud en què la ^visibilitat d'avançament^ sigui superior a la ^distància d'avançament^ i que no hi hagi trams gaire llargs sense que es produeixi la circumstància anterior. Si el traçat de la carretera no ho permet, es disposa un carril d'avançament. Aquest pot anar lligat o no a una rampa concreta. Si fos així, seria alhora un ^carril addicional en rampa^.]]>
Si aquest carril no existeix, l'espera d'aquests vehicles provoca la detenció dels que circulen amb continuïtat per la carretera prioritària en el seu mateix sentit de circulació i, consegüentment, disminueix el ^nivell de servei^. Si, a més de disposar de la longitud necessària per a l'acumulació de vehicles, disposa d'una longitud suplementària perquè les desacceleracions dels vehicles que volen girar a l'esquerra es produeixin en aquest carril, constitueix també un ^carril de desacceleració^.]]>
Es distingeixen, segons la seva funció, dos tipus de carrils de canvi de velocitat: els ^carrils d'acceleració^ i els ^carrils de desacceleració^.]]>
Si aquest carril no existeix, els vehicles que giren a l'esquerra des de l'accés no prioritari han d'esperar la coincidència de buits dels dos corrents anteriors, per la qual cosa augmenta notablement el temps d'espera. Si disposa d'una longitud suplementària perquè les acceleracions dels vehicles es produeixin en aquest carril, constitueix també un ^carril d'acceleració^.]]>
El tram de calçada que disposa d'un carril de trenat constitueix un ^tram de trenat^.]]>
El seu ús s'indica mitjançant ^fletxes^.]]>
Està destinat als vehicles més lents.]]>
Està destinat als vehicles més ràpids.]]>
En general s'entén, a aquest efecte, com a vehicles d'alta ocupació els que estan ocupats per tres o més persones. Tot i amb això, en alguns països es consideren d'alta ocupació els ocupats per dues o més persones.]]>
Està composta per un xassís muntat sobre un sistema de tracció d'erugues i una lliscadora vertical unida al carro mitjançant un braç articulat que li permet de dirigir la perforació. Sobre la lliscadora hi ha el sistema de barnillatge que incorpora el martell, el motor de rotació i la boca de perforació mitjançant el qual és possible la barrinada del terreny.]]>
Unes formes són visibles en superfície, com ara els rasclers, les dolines i les bòfies, mentre que d'altres, com ara els avencs, les galeries i les cavernes, només en profunditat. La dissolució de la roca i el desenvolupament del carst segueix sovint les direccions estructurals del massís rocós.]]>
Per extensió, també designa els productes en format electrònic que s'obtenen d'aquests processos. Hi ha dos tipus d'emmagatzematge de les dades: el ^format vectorial^ i el ^format de trama^.]]>
El cassetó queda embegut en el massís de formigó estructural i, per tant, no pot ser recuperat per a nous usos. Sol ser de formigó o ceràmic, o bé de poliestirè expandit. Quan l'alleugeridor és recuperable, habitualment de plàstic o d'acer i dissenyat amb parets lleugerament inclinades per a facilitar-ne l'extracció, es parla preferiblement d'un motlle.]]>
A Espanya està recollida en la instrucció 6.1-IC sobre seccions de ferm (1989).]]>
Aquestes cavitats amb baixes pressions a l'interior tendeixen a desplaçar-se cap a zones de pressions més elevades, fet que provoca que implotin. És un fenomen que sovint resulta perjudicial per als contorns de l'element hidràulic en contacte amb el fluid, per la qual cosa cal evitar les condicions que l'afavoreixin.]]>
S'obté com el quocient entre la ^longitud d'ona^ i el ^període d'ona^.]]>
Les centrals elèctriques es poden classificar en: centrals hidroelèctriques, les quals aprofiten la potència dels ^salts d'aigua^ per mitjà de ^turbines^, encarregades d'accionar els generadors o alternadors de corrent elèctric; centrals tèrmiques, que fan servir calderes productores de vapor per a accionar màquines generadores d'electricitat, com ara alternadors o dinamos, i centrals nuclears, en les quals l'energia alliberada en una reacció de fusió nuclear, que és altament exotèrmica, és emprada com a font de calor per a originar vapor d'aigua que accionarà els generadors.]]>
Consta d'un assut de derivació, un canal de derivació o d'alimentació, una cambra de càrrega, la conducció forçada i la casa de turbines, i pot tenir canal de desguàs al riu. S'entén que, en aquestes centrals, el cabal derivable és igual al que circula pel riu, i estarà limitat per la capacitat del canal de derivació. En aquest tipus de centrals, si es vol reduir el cabal a turbinar, només s'aconseguirà acumulant aigua en la cambra de càrrega si es disminueix o buidant-la si s'augmenta. Això és degut al fet que les mides de les cambres de càrrega no solen ser idònies per a la regulació, la qual cosa fa que siguin centrals poc adequades per a canvis sobtats en la seva producció elèctrica.]]>
Consta d'un embassament, amb més o menys capacitat de ^regulació^, una galeria de pressió amb una ^xemeneia d'equilibri^ al final, una ^canonada forçada^, la casa de turbines i el canal de desguàs. Aquestes centrals poden tenir un cabal més o menys garantit al llarg de l'any segons la capacitat de l'embassament, però el més destacable del seu funcionament és la possibilitat de turbinar en cada instant un cabal diferent si ho requereix l'explotació de la instal·lació. Això és degut a la presència de la xemeneia d'equilibri, que pot absorbir els fenòmens de ^cop d'ariet^ generats en modificar el cabal turbinat. Són, per tant, centrals adequades per a subministrar energia en els moments de màxima demanda elèctrica del dia.]]>
Està format per la Generalitat de Catalunya (Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Departament de Medi Ambient, Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca i Comissionat per a Universitats i Recerca), la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i la International Federation of Institutes for Advanced Study (IFIAS), amb el suport del Programa de les Nacions Unides per al medi ambient (PNUMA).]]>
La forma geomètrica i les dimensions en planta del cep depenen principalment del nombre de pilons que constitueixen el grup. En funció del nombre de pilons, es projecten ceps de planta rectangular, triangular, pentagonal, hexagonal o altra. És convenient disposar ^bigues de lligat^ en els diferents ceps d'un fonament. En el cas de ceps amb un o dos pilons, és imprescindible disposar de bigues centradores per a resistir les excentricitats accidentals i els moments flectors existents a la base dels pilars.]]>
L'enginyer uruguaià Eladio Dieste ha demostrat les possibilitats estructurals i arquitectòniques molt importants de la ceràmica armada mitjançant la construcció, íntegrament amb aquest material, d'un bon nombre d'edificis diàfans, com ara naus industrials, esglésies i d'altres, que assoleixen en alguns casos llums de fins a 60 m.]]>
La diferència entre un cèrcol i un ^estrep^ és que el primer té forma tancada, mentre que el segon té forma oberta i, per tant, no es pot utilitzar per a resistir la torsió.]]>
També s'aplica a les estructures, des de la seva construcció fins a la seva posada fora de servei.]]>
Es tracta d'un procés complex, ja que comporta canvis d'estat de l'aigua i és afectat de manera considerable per les activitats humanes.]]>
Es compon de diverses ^fases semafòriques^. Si el ^regulador semafòric^ és de temps fixos, la duració del cicle és sempre la mateixa, mentre que aquesta varia si el regulador és de temps variables.]]>
L'aire contaminat entra tangencialment per la part superior del cicló i gira ràpidament per l'interior, de manera que la força centrífuga arrossega les partícules cap a la carcassa de l'aparell. Després les partícules cauen per les parets per la força de la gravetat i són recollides a la part baixa. La sortida d'aire té lloc per la part superior.
Els ciclons són molt efectius per a eliminar partícules més grans de 5 µm, mentre que la seva efectivitat disminueix molt per a partícules més petites. Per aquesta raó i pel fet que són bastant econòmics i senzills d'explotar, els ciclons s'utilitzen com a etapa prèvia a altres tipus de sistemes de tractament d'aire contaminat, com ara els ^col·lectors de tela^ o els ^precipitadors electrostàtics^.]]>
També s'utilitza a les plantes de tractament d'àrids, a les de fabricació de formigons o a les d'aglomerat asfàltic.]]>
Són de circulació contínua, entre d'altres, els troncs d'autopistes, les vies preferents i les carreteres convencionals no regulades amb semàfors.]]>
Són de circulació discontínua, entre d'altres, les interseccions i les rotondes.]]>
A Espanya la velocitat màxima permesa en aquest règim és de 50 km/h.]]>
En circulació estable, petites pertorbacions de trànsit es corregeixen amb una certa facilitat, de manera que es retorna al cap de poc temps als valors preexistents de les magnituds fonamentals de trànsit: intensitat, velocitat i densitat.]]>
En circulació inestable, petites pertorbacions de trànsit produeixen amb una certa facilitat la parada i el col·lapse consegüent del corrent circulatori.]]>
Per tant, tots els vehicles poden anar a la velocitat desitjada i únicament limitada per les característiques geomètriques de la via, les meteorològiques i les de les regulacions de trànsit, però no pas pel trànsit existent.
Només es produeix amb baixes intensitats de trànsit.]]>
En aquesta situació la velocitat dels vehicles que es trenen és inferior a la dels vehicles que no es trenen. Per contra, si la circulació no és restringida, és a dir, si no hi ha les anteriors restriccions geomètriques, els carrils disponibles es reparteixen de forma natural entre el trànsit que es trena i el que no es trena, i les velocitats d'aquests són similars.]]>
Encara que hi ha diversos tipus de decantadors, tots tenen en comú els dispositius per a eliminar turbulències a l'entrada i a la sortida de l'aigua, la retenció de l'aigua durant un temps considerable i els dispositius per a concentrar i purgar els fangs.]]>
Les classificacions més utilitzades en enginyeria civil es basen principalment en la ^granulometria^ i la ^plasticitat^ dels sòls, i cal destacar-ne les classificacions ASTM (American Society for Testing Materials), AASHTO (American Association of State Highway and Transportation Officials) i FAA (Federal Aviation Agency), l'última de les quals s'utilitza per a avaluar la qualitat de l'esplanada en aeroports.
A Espanya la classificació de sòls es recull a l'article 330 del plec ^PG-3^.]]>
Habitualment s'entén com a funció d'una carretera, a aquest efecte, la unió o connexió entre nuclis de població, àmbits territorials o zones d'activitat econòmica de més nivell de totes les unions o connexions en les quals la carretera en qüestió resulta la millor.
Tant la legislació de carreteres de la Generalitat de Catalunya com el Pla de carreteres de Catalunya classifiquen funcionalment les carreteres en ^xarxa bàsica^, ^xarxa comarcal^ i ^xarxa local^. L'Estat espanyol considera que les carreteres de la seva titularitat són les que tenen un nivell funcional superior dins d'Espanya. A escala europea les carreteres de nivell funcional superior constitueixen l'anomenada xarxa maragda.]]>
N'hi ha de generals, que determinen la qualitat intrínseca del massís (^RMR^, ^índex Q^), i n'hi ha de particularitzades o modificades, per a avaluar el funcionament del massís amb vista a la construcció d'algun tipus d'obra concret (per exemple, l'^SMR^ per a ^desmunts^, o d'altres adaptacions per a túnels). Fent servir paràmetres senzills del massís (estructura, estat de les juntes, rugositat, presència d'aigua, etc.), totes en resulten amb un valor numèric.
Les classificacions geomecàniques tenen un cert grau de subjectivitat; però, empíricament, estan correlacionades amb el comportament del massís, amb la necessitat de sosteniment o amb els problemes constructius. Els valors o els índexs obtinguts tenen en tot cas un valor relatiu per a un mateix material, o al llarg d'una obra.]]>
A aquest efecte, les carreteres es classifiquen en ^vies segregades^ i ^carreteres convencionals^; alhora, les ^vies segregades^ es classifiquen en ^autopistes^ i ^vies preferents^, i aquestes darreres, en ^autovies^ i ^vies ràpides^.]]>
Els compostos de clor més utilitzats són el clor gas (Cl2), l'hipoclorit sòdic (NaOCl) i el diòxid de clor (ClO2).]]>
La determinació del clor actiu d'una espècie clorada es basa en un criteri químic consistent a comparar la capacitat oxidant de l'espècie respecte a la del clor gas, al qual s'assigna un 100 % de clor actiu.]]>
La distribució relativa entre HOCl i OCl− depèn fonamentalment del pH.]]>
El clor residual pot estar en forma de clor lliure, de clor combinat o d'ambdues formes. En l'abastament d'aigua a les poblacions ha de ser de 0,2 a 0,5 mg Cl2/L a fi d'assegurar-ne la qualitat sanitària durant el pas de l'aigua per la xarxa de distribució.]]>
Quan es desinfecta amb cloramines, sovint es parla específicament de ^cloraminació^.]]>
Les cloramines inorgàniques són la monocloramina, la dicloramina i el triclorur de nitrogen. La monocloramina i la dicloramina tenen poder desinfectant. Quan l'aigua que es vol desinfectar té matèria orgànica, el clor pot reaccionar amb uns radicals determinats, com ara els amino-, i formar cloramines orgàniques, moltes de les quals tenen propietats mutagèniques.]]>
S'usa com a ^corba de transició^ en planta en carreteres i en ferrocarrils, sia entre alineacions circulars consecutives o entre una alineació recta i una alineació circular posterior, i que permet la transició suau de l'acceleració centrífuga que experimenta el viatger entre les alineacions rectes i les circulars.]]>
La càrrega sol ser de signe negatiu i provoca repulsió entre les partícules, de manera que presenten un moviment continu que n'impedeix la sedimentació i manté la terbolesa a l'aigua. La coagulació s'aconsegueix afegint a l'aigua cations d'alta càrrega, com ara l'alumini o el ferro en forma de sals, anomenats ^coagulants^. La coagulació es realitza com a pas previ a la ^floculació^. És un dels processos unitaris convencionals de la potabilització d'aigües.]]>
L'alumini i el ferro en forma de sals són els coagulants més usats.]]>
El T90 és un exemple de coeficient d'autodepuració.]]>
Freqüentment, el coeficient d'emmagatzematge d'un aqüífer lliure és anomenat porositat eficaç, tot i que no és pas correcte. En un aqüífer confinat o semiconfinat correspon a una combinació entre la compressibilitat de l'aigua (l'augment de pressió implica un augment de massa d'aigua per unitat de volum) i la de l'esquelet granular del sòl (l'augment de pressió implica un augment de porositat).]]>
És, per tant, una magnitud que varia entre 0 i 1, de manera que els valors propers a 0 s'associen a terrenys permeables, i els valors propers a 1, a terrenys impermeables.]]>60/D10, en què Dx és el diàmetre pel qual passa el x % a la corba granulomètrica.
Com més baix és el coeficient d'uniformitat (valors inferiors a 5), més uniforme és el sòl.]]>
Cal aplicar-lo quan la distribució de velocitats no és uniforme. En cas contrari, el coeficient de Boussinesq val 1.]]>30)2/(D10.D60), en què Dx és el diàmetre pel qual passa el x % a la corba granulomètrica.
Els sòls ben graduats tenen valors d'aquest coeficient compresos entre 1 i 3.]]>
Es pot determinar gràficament, usant l'^àbac de Moody^, o numèricament, resolent la ^fórmula de Colebrook-White^.]]>
Es considera que aquest coeficient ha de ser quelcom inferior al realment existent entre un pneumàtic en bon estat i un paviment moll, a fi de donar un marge de seguretat.
La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) estableix per a aquest coeficient uns valors variables en funció de la velocitat inicial, que van de 0,432 per a 40 km/h a 0,249 per a 150 km/h.]]>
Per a la velocitat específica es considera que ha de ser el que proporciona la màxima velocitat còmoda i, alhora, segura. La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) estableix per a aquest coeficient uns valors que van de 0,180 per a 40 km/h a 0,060 per a 150 km/h. Per a la velocitat dinàmica es considera que ha de ser el que proporciona la màxima velocitat segura estant els pneumàtics en bon estat i el ^paviment^ moll i amb un cert marge de seguretat.]]>
Si els àrids són bruts, poden presentar problemes d'^adhesivitat^ amb els ^lligants hidrocarbonats^.]]>
S'usa, amb direccions d'observació molt obliqües a la superfície, per a avaluar la visibilitat diürna de les ^marques viàries^.]]>
S'obté com l'arrel quadrada del quocient entre la distància entre dues ^línies ortogonals^ adjacents en aigües profundes i la seva distància de separació en el punt seleccionat.]]>
S'usa per a avaluar la retroreflexió dels elements de ^senyalització^, sia de ^senyalització vertical^, de ^marques viàries^ o d'^abalisament^.]]>
En el tractament determinista de la seguretat estructural, el coeficient de seguretat d'una estructura davant d'una certa acció es defineix com a simple quocient entre la capacitat de l'estructura (resposta R) i el mòdul de l'acció (sol·licitació S), i és necessari que es compleixi la condició següent: R∕S ≥ N, on N és un coeficient de seguretat mínim sempre major que 1, establert a partir de l'experiència. En el cas del tractament probabilístic de la seguretat, s'exigeix la condició R∕γR ≥ SγS, on γR i γS són coeficients de seguretat, sempre majors que 1, calculats en funció d'una probabilitat de fallada acceptable.
Generalment, els coeficients de seguretat queden definits en les normatives o en les instruccions relatives al projecte d'estructures.]]>
La cohesió aparent és màxima en ^sòls no saturats^, però es redueix o fins i tot és nul·la en ^sòls saturats^, llevat que presentin cimentació entre les partícules.]]>flysch, pissarres i fil·lites, que sol iniciar-se com a lliscament rotatori i que després continua la seva progressió com a flux.
És característica de materials amb un comportament fràgil, la resistència dels quals davalla bruscament després de les primeres deformacions. Quan hi predominen els materials cohesius, s'anomenen colades de fang. Llavors, solen donar un dipòsit lobulat allargat o llengua.]]>
Formen part exclusivament de la flora intestinal i per això la seva presència a l'aigua és indicativa de ^contaminació fecal^. Els coliformes fecals formen part del grup més ampli dels ^coliformes totals^.]]>
És un grup que inclou els ^coliformes fecals^ i també formes de vida lliure. La seva presència a l'aigua se sol utilitzar com a indicador de ^contaminació fecal^.]]>
Les partícules retingudes al teixit s'eliminen sacsejant els sacs.]]>
Els ^ciclons^ i els ^col·lectors de tela^ són exemples de col·lectors de partícules.]]>
Els elements de recuperació de pols poden ser per via seca o, preferentment, per via humida.]]>
L'eliminació de partícules té lloc per col·lisió amb les gotes d'aigua. L'eliminació de gasos té lloc per dissolució en el líquid.]]>
Un exemple molt conegut de col·lectors inercials són els ^ciclons^.]]>
Els col·luvions es caracteritzen pel fet de ser ^sòls ben gradats^ i, amb l'excepció de les tarteres, presenten clasts cantelluts i són molt deformables.]]>
L'energia química continguda en el residu es converteix íntegrament en calor.]]>
S'utilitza habitualment per al planxament i tancament de la capa de rodolament en carreteres. També es pot utilitzar per a compactar terrenys granulars, tot i que és més habitual fer servir les compactadores amb tambor vibratori.]]>
La compactació es produeix per l'efecte de ^pastat^ que proporcionen els pneumàtics i no pas per impacte, com en el cas d'altres tipus de compactadores. Habitualment disposa de quatre pneumàtics al davant i de tres al darrere i s'utilitza per a aconseguir un efecte de compactació superficial de capes de mescla bituminosa de carreteres.]]>
És adequada per a la compactació de terrenys cohesius secs i de roques toves.]]>
A l'interior del tambor hi ha una massa excèntrica que és la que produeix la vibració. És necessari controlar l'amplitud i la freqüència d'aquesta vibració per a optimitzar el procés de compactació. S'utilitza habitualment en la compactació de terrenys granulars.]]>
Combina les característiques de la ^compactadora de corrons^ i de la ^compactadora de pneumàtics^.]]>
La major part de les comportes s'obren amb un moviment ascendent, de manera que funcionen inicialment com un orifici, fins que queden totalment obertes i deixen lliure el pas de l'aigua. D'aquestes, les més comunes són les comportes verticals. Consisteixen en un tauler de xapa, que és l'element de tancament pròpiament dit, reforçat per una carcassa de perfils metàl·lics, que es mou verticalment per unes ranures fetes a les parets adjacents. Aquestes ranures es reforcen també amb perfils metàl·lics en forma de U perquè hi llisqui més bé la comporta i el formigó quedi protegit. En el cas que l'altura de càrrega a resistir i l'ample de la comporta siguin d'uns quants metres es parla de comporta lliscant, perquè el lliscament es produeix amb el contacte directe entre la xapa de la comporta i el perfil en U. En comportes més grans cal afegir-hi algun dispositiu per a convertir el fregament en rodadura, que serà més suau; el tipus més usat són les comportes vagó, proveïdes als extrems verticals d'una sèrie de rodes amb rodaments de boles o cilindres que recolzen sobre carrils. Més complicades són les comportes Stoney, en les quals la rodadura es fa mitjançant un tren de corrons independent situat entre l'extrem de la comporta i el carril de rodadura; aquest tipus de comporta sol usar-se en desguassos profunds en què la pressió és molt elevada. Aquests tres subtipus només es diferencien en els dispositius de lliscament, però el seu funcionament és idèntic. Hi ha, d'altra banda, comportes no verticals que també s'obren amb un moviment ascendent: són les comportes de segment o comportes Tainter (pel nom del seu inventor, Jeremiah Burnham Tainter), formades per un segment de cilindre de revolució que gira al voltant del seu eix, que es materialitza a les parets adjacents. L'estructura metàl·lica de suport de la xapa es completa amb uns radis que la uneixen a uns coixinets de gir a les parets. L'obertura es fa cap amunt i girant, en comptes de lliscant; és a dir, aquesta comporta no necessita guies perquè el coixinet axial és el que marca el moviment. Tot i ser minoritàries i tenir cada cop menys aplicacions, n'hi ha d'altres que s'obren baixant i funcionen sempre com a ^vessador^ amb una altura de làmina variable. Geomètricament són com les comportes Tainter, però, pel fet d'obrir-se baixant, l'aigua hi vessa per sobre, per la qual cosa han de tenir un buit a la cresta de la presa on ubicar-se, de manera que, un cop tancada, la comporta es troba en la seva posició més elevada; en la posició d'obertura completa, la comporta ocupa la totalitat de la cambra i la seva part superior forma un perfil continu amb el general del sobreeixidor de la presa on està situada. Un altre cas de comportes que vessen per sobre són les clapetes, o comportes basculants al voltant d'un eix a la seva part inferior; aquí, però, l'eix de gir es troba aigua amunt en comptes d'aigua avall, i en contacte amb l'aigua. A l'igual de les de segment, necessiten una cambra horitzontal per a la comporta totalment oberta, o abatuda, i també un contrapès que equilibri l'empenta hidroestàtica quan es troben completament o parcialment tancades. Gràcies a aquest contrapès poden funcionar automàticament. Aquest darrer tipus de comportes se sol utilitzar en canals i amb dimensions reduïdes, o com a complement d'una comporta vertical o de segment en la seva part superior, en tota la seva longitud o només en una part.]]>
La majoria d'aquests materials compostos estan formats per dues fases, una de les quals, anomenada matriu, és contínua i envolta l'altra fase, denominada fase dispersa.]]>
Els cons se situen arrenglerats, a una certa distància els uns dels altres, per a prohibir el pas a través de la línia imaginària que els uneix.]]>
Té forma d'embut amb el vèrtex en el pou.]]>
La deposició dels arrossegalls es produeix per efecte del canvi de pendent i, en planta, adopta una forma de ventall molt característica.]]>
En el primer cas, és la transició contrària a la vaporització i, en el segon, ho és de la sublimació. És un dels mecanismes de formació de gotes de pluja.]]>
Els condensadors utilitzats per al control de la contaminació de l'aire poden ser de superfície o de contacte.]]>
Una ^aigua tova^, per exemple, es pot condicionar afegint-hi substàncies que n'augmentin l'alcalinitat.]]>
Els mètodes utilitzats més comunament són l'addició de reactius químics i el tractament tèrmic.]]>
La conductivitat elèctrica d'una aigua depèn de la concentració d'ions presents, de la seva mobilitat, de la seva càrrega i també de la seva temperatura. La conductivitat elèctrica se sol mesurar en microsiemens per centímetre o en decisiemens per metre.]]>
Primerament, s'hi instal·len canonades verticals de congelació per les quals es fa circular un líquid congelant, com ara salmorra o nitrogen, que refreda el terreny del voltant. Així es genera un mur de terra congelada que és suficient per a segellar el pas de l'aigua i contenir les parets. Una vegada congelat, es procedeix a l'excavació.]]>adormiment.
Dins dels conglomerants hidràulics utilitzats en la construcció de ferms es poden considerar tres grups: les calçs aèries, els conglomerants hidràulics pròpiament dits (ciments, calçs hidràuliques i cendres volants sulfocàlciques) i els conglomerants putzolànics (escòries granulades d'alt forn, cendres volants silicoaluminoses i putzolanes naturals).]]>
Els espais que resten entre aquests elements poden ser ocupats per un fluid (aire, aigua, hidrocarbur, etc.), per una matriu (sorra, per exemple) o pel ciment. El ciment pot ser de carbonats, sílice, òxids de ferro, etc.]]>
Aquest element s'empra habitualment per a dur a terme la connexió entre bigues d'acer i llosa de formigó en estructures mixtes.]]>
N'hi ha tres grups: les conques del Nord, que comprenen les de la Muga, el Fluvià, el Ter, el Daró i la Tordera i les rieres que desguassen al mar entre la frontera amb França i la riera d'Arenys de Mar, aquesta darrera inclosa; les conques del Centre, que abracen les dels rius Besòs, Llobregat i Foix i les rieres que desguassen al mar entre la d'Arenys de Mar i la de la Bisbal del Penedès, totes dues excloses, i les conques del Sud, que inclouen les del Francolí i el Gaià i les rieres que desguassen al mar entre la riera de la Bisbal del Penedès i el barranc del Codolar, tots dos inclosos.
També pertanyen a l'àmbit de les conques internes de Catalunya les conques de les rieres litorals que desguassen al mar entre el barranc del Codolar i el riu de la Sénia, així com els aqüífers subterranis corresponents a les conques esmentades i aquells altres situats en territori català i que desguassen al mar. Les conques internes ocupen 16.600 km2, xifra que equival a un 52 % de la superfície total de Catalunya.
De les 41 comarques catalanes, 23 es poden considerar incloses en el territori de les conques internes, quatre hi participen amb una petita part i únicament la del Solsonès pot considerar-se dividida significativament entre les conques internes i la conca de l'Ebre.]]>
Pot tractar-se tant d'operacions correctives o rehabilitacions com d'operacions preventives. En carreteres, quasi sempre són operacions programables que es defineixen mitjançant un projecte constructiu.]]>
Pot tractar-se tant d'operacions correctives o rehabilitacions com d'operacions preventives. En carreteres, poden ser operacions programables o no i es gestionen mitjançant un sistema de gestió de manteniment. Habitualment s'executen sense disposar d'un projecte constructiu.]]>
Donades dues plaques paralel·les separades per una fina capa de fluid, la viscositat és la mesura de la resistència necessària per a mantenir constant un desplaçament relatiu entre les dues plaques a velocitat constant.]]>
La facilitat per a expulsar l'aigua, que depèn sobretot de la permeabilitat, determina la velocitat del procés de deformació.]]>
Si, a més, tenen origen humà i causen efectes desfavorables sobre les persones o sobre el medi, es qualifiquen com a ^pol·lució^. Aquesta última accepció se substitueix comunament per la paraula contaminació.]]>
En són exemples la contaminació per nitrats d'origen agrícola o la ^recàrrega^ amb pluja àcida.]]>
Aquest tipus de contaminació pot donar lloc a un creixement desmesurat de diversos organismes, cosa que provoca l'eutrofització de l'aigua i el consum de l'oxigen dissolt.]]>
Les partícules, el diòxid de sofre, el monòxid de carboni, els òxids de nitrogen, l'ozó i els compostos orgànics volàtils són contaminants de referència.]]>
El monòxid de carboni, el diòxid de carboni, el diòxid de sofre, els òxids de nitrogen i els hidrocarburs són exemples de contaminants primaris.]]>
Estrictament, els contaminants secundaris no són alliberats pels focus emissors. L'ozó troposfèric, l'àcid sulfúric i l'àcid nítric són contaminants secundaris.]]>
El contenidor pot estar en contacte directe amb els residus o amb els envasos, com ara bosses i bidons, que contenen els residus.]]>
El control actiu pot ser de llaç obert, si es fixa la consigna independentment del resultat, és a dir, si els dispositius de control actuen permanentment, o de llaç tancat, si els aparells actuen segons quina sigui la resposta de l'estructura.]]>
Per exemple, per a controlar la compactació d'una tongada de sòl es fixa l'espessor màxima de la tongada compactada i el nombre mínim de passades en funció de les característiques del sòl i del tipus de compactadora i s'ha de verificar que durant l'execució es compleixin aquestes condicions.]]>
Es tracta de comprovar que té unes característiques que li confereixen l'aptitud satisfactòria. Aquestes característiques, per a cada un dels materials o dels processos d'execució utilitzats en carreteres, estan recollides al plec de prescripcions tècniques generals per a obres de carreteres i ponts (^PG-3^).
En els articles del plec general s'estableixen les característiques a exigir als materials que constitueixen cada unitat d'obra, les característiques a controlar durant la seva fabricació i execució (d'estesa i compactació, fonamentalment), així com les característiques geomètriques de la superfície resultant.]]>
Aquesta acció es duu a terme mitjançant la col·locació de dispositius que, a diferència del control actiu, no tenen en compte els paràmetres estructurals ni la resposta estructural.]]>
Se soluciona mitjançant ^carrils d'acceleració^.]]>
Pot generar sobrepressions, si és un cop d'ariet positiu, i depressions, si és un cop d'ariet negatiu, de magnitud molt important i de manera cíclica, que poden posar en perill les instal·lacions.]]>
És una informació que ha de ser facilitada pel fabricant de la bomba per a conèixer el ^punt de funcionament^ del sistema. Sol presentar una forma quadràtrica, tot disminuint el cabal impulsat quan augmenta l'altura a la qual es vol impulsar.]]>
És la representació d'una funció no lineal, en què, com més gran sigui el cabal que cal subministrar, més gran haurà de ser l'altura de bombament. Si en la instal·lació augmenten les pèrdues de càrrega localitzades, per exemple a conseqüència de tancar parcialment una vàlvula, un cabal determinat necessitarà una altura de bombament superior a la requerida inicialment.]]>
Permet d'estudiar la consistència de les dades que s'utilitzin.]]>
Es representen només algunes corbes de nivell, d'acord amb l'escala del mapa. El desnivell entre corbes de nivell successives s'anomena equidistància.]]>
S'obtenen com a solució de l'equació dinàmica del flux gradualment variat o ^equació de les corbes de rabeig^. Hi ha un total de 13 corbes possibles, que depenen de la forma geomètrica del canal, del pendent, de la rugositat, del cabal circulant i de les condicions de contorn.]]>
La seva longitud mínima ve determinada per tres tipus de raons: assolir una variació lenta de l'acceleració centrífuga, permetre que en aquesta corba s'efectuï de forma suau la ^transició del peralt^ i per raons estètiques i de percepció. Avui en dia, tant en carreteres com en ferrocarrils s'usa, a aquest efecte, la ^clotoide^.]]>
S'obté indicant, en l'eix d'abscisses, la mida de la partícula en escala logarítmica i, en el d'ordenades, el percentatge en pes sobre la mostra que representen totes les partícules de mida igual o inferior.]]>
S'obté mitjançant una anàlisi estadística de les sèries de precipitació històriques i s'utilitza per a l'elaboració de hietogrames sintètics. També hi ha expressions empíriques que permeten d'obtenir corbes IDF per a una zona determinada.]]>
Els formats per dos, tres o set filferros són els més habituals.]]>
Aquests punts es disposen a les principals vies de l'esmentada xarxa de manera que tanquen una àrea determinada que és objecte d'estudi.]]>
És d'acer endurit i eventualment es pot revestir de pols de diamant per a frenar-ne el desgast.]]>
Pel fet de ser la zona més pròxima a les sol·licitacions del trànsit, les exigències imposades a la qualitat dels ^sòls^ utilitzats en la seva formació i al ^grau de compactació^ d'aquests sòls solen ser més severes que a la resta del terraplè. El plec general (^PG-3^) estableix que els sòls que constitueixen el coronament d'esplanada siguin adequats, seleccionats o estabilitzats amb un grau de compactació del 100 % de la ^densitat seca màxima^ determinada per l'^assaig Proctor modificat^.]]>
Generalment té un muret o una barana de pedra, o d'algun altre material, i sol estar pavimentat. Sovint forma part del cos de la presa, encara que també pot constituir una estructura independent.]]>
Sol començar amb la ruptura per lliscament d'un sòl granular, que es disgrega poc després d'iniciar el moviment. La majoria dels corrents d'arrossegalls es canalitzen per fondalades i barrancs. A causa del caràcter majoritàriament granular dels seus components, té tendència a escampar-se al peu dels vessants. És freqüent que els seus dipòsits s'acumulin a la sortida dels barrancs, on formen ^cons de dejecció^.]]>
Generalment es presenta com una banda visible d'aigua agitada i consisteix en el moviment de retorn de l'aigua acumulada a la costa per l'acció de les ^ones^ incidents i del vent. Atès que el moviment mar endins es presenta en una banda relativament estreta, les velocitats d'aquests corrents solen ser elevades.]]>
A partir de la mesura del nombre de revolucions per unitat de temps a les quals gira es pot determinar la velocitat del corrent. A diferència del correntòmetre de rotor, el d'hèlix és més susceptible de ser afectat per corrents verticals superposats al corrent horitzontal que es vol mesurar.]]>
Aquesta configuració fa que aquest tipus de correntòmetre sigui insensible als corrents verticals i als corrents horitzontals d'alta freqüència i, per tant, sigui efectiu per a la mesura de corrents prop de la superfície.]]>
Aquesta orientació es duu a terme mitjançant un penell fixat al cos del correntòmetre, de manera que aquest gira sobre el seu eix vertical, fermat al ^fondeig^, fins a assolir la direcció imposada pel corrent. Les dades enregistrades es processen internament tot seguint un algorisme conegut per mitjana aritmètica de vectors per components. Aquest algorisme consisteix en la mitjana, al llarg d'un període de temps determinat pel període de mostreig, dels components del vector resultant de la velocitat i la direcció mesurades pel correntòmetre. Un cop feta la mitjana dels components, es calcula finalment el vector resultant.]]>
A partir de la mesura del nombre de revolucions per unitat de temps a les quals gira es pot determinar la velocitat del corrent.]]>
Aquest dispositiu està format per una bobina i, segons que pugui mesurar en un o dos eixos, per un o dos parells d'elèctrodes, amb els quals es mesura el voltatge produït pel flux d'aigua que travessa el camp magnètic generat per la bobina segons la llei de Faraday. Coneguda la resposta en voltatge del sensor per a un corrent determinat, és possible obtenir el valor del corrent per a qualsevol voltatge mesurat.]]>
Generalment és desencadenat per les pluges o pels terratrèmols. Sovint s'utilitza com a terme genèric per a referir-se a una varietat de mecanismes com ara els ^despreniments^, les ^bolcades^, els ^lliscaments^ i els fluxos.]]>
S'aplica també, ocasionalment, a la deterioració dels materials no metàl·lics.]]>
Si aquesta referència és el nivell del mar, la cota és l'altitud.]]>
S'obtenen estimacions relativament fiables només si les intensitats de trànsit no són gaire baixes. Molts cops s'aprofita per a obtenir altres dades, com ara detectar punts de demora importants deguts a ^discontinuïtats de la circulació^ o estimar la ^intensitat de trànsit^, cosa que s'efectua comptant els vehicles que vénen de cara i suposant que les velocitats de circulació en els dos sentits són similars.]]>
A vegades també s'utilitza per a determinar el coronament de la part més alta d'una platja.]]>
Els criteris de qualitat són els instruments fonamentals per a exercir una gestió tècnica de la qualitat ambiental, i a partir d'aquests criteris es creen les normes i els objectius de qualitat ambiental.]]>
Per extensió, espai limitat per dos pilars consecutius de pòrtic, considerant-ne tota l'alçària.]]>
Generalment està format per un cilindre estanc de tefló, d'acer inoxidable o de titani, en funció de la fondària màxima a assolir, que incorpora els elements electrònics necessaris per a adquirir les dades dels sensors i transmetre-les cap a la superfície o emmagatzemar-les internament. En un dels extrems del cilindre hi ha els tres sensors bàsics, de conductivitat, de temperatura i de pressió, i en l'altre hi ha els connectors estancs que permeten d'alimentar elèctricament l'aparell i rebre les dades des de la superfície. El procediment d'operació s'inicia aturant el vaixell en una posició geogràfica determinada, anomenada estació de mesura, i amollant la sonda CTD des de la coberta fins a la fondària desitjada mitjançant un gigre. Durant el seu desplaçament dins l'aigua, la sonda CTD va recollint les dades a una freqüència determinada, fet que permet d'obtenir la caracterització de la columna d'aigua existent a l'estació de mesura.
A més de la salinitat, calculada a partir de la conductivitat, i de la temperatura, una sonda CTD pot mesurar mitjançant sensors addicionals altres paràmetres, com ara l'oxigen dissolt, el pH i la transmissivitat de l'aigua. Igualment es pot equipar amb ampolles de mostratge i amb ^termòmetres reversibles^, de manera que es poden obtenir mostres d'aigua a les fondàries desitjades per a la seva anàlisi posterior.]]>
Generalment se situa un ^topall de via^ al seu extrem.]]>
N'hi ha de formes i mides diferents, adequades a cada tipus de treball. La cullera autoprensora consta de dues mandíbules que s'obren i es tanquen automàticament, i s'empra com a accessori de grues o d'altres aparells d'elevació per a la càrrega i descàrrega de materials granulosos, pulverulents o semifluids. S'aconsegueix l'accionament de les mandíbules per les mateixes cadenes o cables de l'aparell d'elevació. Hi ha també un sistema amb motor instal·lat a la cullera, el qual en provoca l'obertura o el tancament a qualsevol altura. S'utilitza als ports, als parcs, en les indústries siderometal·lúrgiques, etc., per a la manutenció de carbons, de minerals, d'escòries, etc. També té aplicació en els treballs d'excavació, de dragatge o de moviment de terres, generalment suspesa d'una grua mòbil o semimòbil.]]>
En el disseny de la seva secció transversal influeixen condicions de seguretat, de facilitat de conservació i de drenatge, de manera que les cunetes més corrents són de forma triangular (tipus V), trapezoidal (tipus T) o reduïdes (amb parets verticals o molt inclinades). En el cas dels desmunts, per a evitar que la conca d'aportació s'estengui a les zones de fora de l'esplanació (quan aquestes donen a la carretera) es poden disposar cunetes de capdamunt de talús a la part superior del desmunt.]]>
La curació per aportació d'humitat se substitueix, a vegades, per la protecció de les superfícies de l'element mitjançant plàstics o altres tractaments adequats. En plantes prefabricadores, amb l'objectiu d'accelerar l'enduriment, es porta a terme sovint la curació al vapor.]]>
Durant aquest procés es perd un producte, la qual cosa suposa una font de contaminació atmosfèrica, així com riscos d'inflamació pel caràcter dels fluïdificants emprats.]]>
És l'invers del radi de curvatura.]]>
Una vegada s'ha procedit a realitzar la contenció del tros excavat primerament, es procedeix a extreure la dama i a acabar els treballs de contenció.]]>
El datum de la cartografia oficial al nostre país és l'European Datum 1950 (ED50).]]>
És, per tant, una mesura de la matèria orgànica biodegradable en termes de consum d'oxigen i s'expressa en mil·ligrams d'oxigen per litre. És un paràmetre molt característic de les aigües residuals. La forma abreujada del terme, DBO, és la d'ús més comú.
L'assaig de laboratori que permet de determinar la DBO es realitza a 20°C, en condicions de foscor i durant cinc dies d'incubació. És per aquesta raó que generalment es presenta amb el subíndex 5 (DBO5). La DBO límit és la corresponent a un període il·limitat d'incubació de la mostra, de manera que representa la matèria biodegradable total. Per a determinar la DBO límit s'aplica de forma pràctica un període d'incubació de vint dies i en aquestes condicions s'oxida un 95-99 % de la matèria orgànica biodegradable. La DBO5 representa un 60-80 % de la DBO límit. Quan la mostra conté amoníac, una part de l'oxigen es pot consumir per oxidar-lo fins a nitrat en la reacció bioquímica coneguda per nitrificació. Aquesta reacció suposa una interferència en l'assaig de la DBO, i per aquesta raó sovint es fa servir un inhibidor de la nitrificació. En aquest cas se sol aplicar el terme DBO carbonosa, referent al fet que s'ha valorat només l'oxigen per a oxidar matèria orgànica i que es distingeix de la DBO total, que inclou la carbonosa i la deguda a l'oxidació de l'amoníac.]]>
En aquest procés l'^altura d'ona^ es redueix i la ^longitud d'ona^ augmenta.]]>
Entre els factors que contribueixen a aquest decaïment bacterià hi ha la radiació solar, la temperatura, la salinitat, la manca de nutrients, la presència de substàncies tòxiques, etc.]]>
Aquest decantador aconsegueix rendiments equivalents als dels decantadors convencionals ocupant una superfície fins a quatre vegades menor.]]>
Una part dels microorganismes separats es retorna del fons del decantador secundari al reactor.]]>
És, doncs, l'angle comprès entre el pla vertical que conté la direcció de la brúixola i el pla meridià del punt.]]>
És un equip mòbil, de mesura puntual i d'espaiament variable, que, a més, permet de determinar la deformada (bol de deflexions) i que també es pot aplicar durant la construcció sobre l'esplanada i les capes inferiors del ferm per controlar-ne la capacitat portant.]]>
Els deflectors són d'àmplia aplicació en els sistemes de tractament d'aigües, per exemple, en l'entrada de l'aigua en un decantador.]]>
Es considera com a deflexió patró l'obtinguda amb una ^biga Benkelman^, segons la norma NLT-356, corresponent a un ^eix tipus^ de 13 t amb rodes bessones, amb una temperatura de 20ºC a la superfície del paviment i amb la màxima humitat de l'esplanada.]]>
Aquests coeficients estan recollits en la norma 6.3-IC sobre rehabilitació de ferms.]]>
En aquest cas, el problema es pot formular en termes només de variables definides en el pla perpendicular a l'eix del prisma.]]>
La demanda de clor depèn fonamentalment de la quantitat de microorganismes presents, de la concentració de la matèria orgànica i de la concentració d'amoníac.]]>
És la diferència entre el temps usat en el recorregut i el que usaria si no existís la discontinuïtat provocada per la intersecció. El manual de capacitat de carreteres del Transportation Research Board de la National Academy of Sciences dels Estats Units d'Amèrica usa com a variable definidora del ^nivell de servei^ d'un accés a una intersecció la demora mitjana, obtinguda com a mitjana ponderada de les demores mitjanes de cadascun dels ^grups de carrils^ de l'accés.]]>
La densitat crítica marca el llindar entre la ^circulació estable^, que es produeix quan les densitats són inferiors a aquesta densitat, i la ^circulació inestable^, que es produeix quan les densitats hi són superiors.]]>
Es refereix habitualment a la suma dels dos sentits de circulació. Generalment s'expressa en vehicles per quilòmetre.]]>
Pot ser de diferents classes, segons l'ambient on ha estat format: hi ha dipòsits d'origen marí, lacustre, fluvial, fluvioglacial, glacial o eòlic.]]>
Generalment, els dipòsits tenen forma cilíndrica i poden estar coberts. Els materials emprats en la seva construcció són l'acer i el formigó armat o pretensat. Poden estar recolzats directament sobre el terreny o bé sobre estructures auxiliars de suport.]]>
Els desarenadors compleixen tres funcions bàsiques en les plantes de tractament: protegir els elements mecànics de l'abrasió i del desgast excessiu, evitar la formació de dipòsits de sorres en tancs i en conduccions i reduir la freqüència de neteja de tancs i de reactors.]]>
El desbast sol ser la primera operació que es duu a terme sobre l'aigua que arriba a una potabilitzadora o a una depuradora. Les operacions de desbast es porten a terme mitjançant reixes o tamisos, depenent de la mida dels sòlids que es vulguin retenir.]]>
La distància pot calcular-se a partir de la ^llei de Jurin^.]]>
Es calcula restant el valor mesurat del valor d'equilibri, és a dir, del nivell que tindria si no hi hagués bombament.]]>
La descàrrega por produir-se de manera natural per l'acció de l'erosió fluvial i glacial, o per l'excavació amb mitjans mecànics i explosius. Els esforços de tracció generats a la roca en descomprimir-se poden donar lloc a l'aparició de ^junts^ disposats paral·lelament a la superfície topogràfica (junts de descompressió), fins a unes desenes de metres de profunditat.]]>
El procés de descontaminació es pot dur a terme de manera activa, mitjançant actuacions de neteja continuades en el temps, com ara bombar l'aigua contaminada, tractar-la i tornar a injectar-la, o passiva, mitjançant actuacions que no requereixen atenció continuada, com ara una barrera geoquímica.]]>
Per a desencofrar és necessari que el formigó hagi adquirit una certa resistència a la compressió.]]>
S'usa exclusivament en els processos de potabilització.]]>
L'eficiència dels desgreixadors millora ostensiblement si s'airegen per la part inferior. Els desgreixadors són instal·lacions característiques de les plantes de tractament d'aigües residuals.]]>
També se sol utilitzar per a netejar els sediments acumulats al fons prop de la instal·lació. Pot controlar el riu durant les darreres fases de construcció d'una presa, i donar una capacitat addicional als sobreeixidors de superfície en processos de control d'avingudes.]]>
Se sol construir, generalment, en preses de gran alçària.]]>
A la sortida de la comporta, si el desguàs no és submergit, s'hi forma una ^contracció de la vena fluida^ a partir de la qual s'origina un règim ràpid. La capacitat de desguàs depèn de la ^càrrega hidràulica^ elevada a la potència 3/2, de l'amplada de la comporta i del ^coeficient de desguàs^.]]>
La deshidratació se sol dur a terme sobre fangs espessits prèviament mitjançant gravetat. La humitat (contingut en aigua) d'un fang deshidratat sol oscil·lar entre un 75 i un 80 %, encara que amb determinats equips, com ara centrífugues, es pot arribar fins a un 30-40 %. Els objectius de la deshidratació de fangs són facilitar-ne la manipulació i el transport, evitar males olors i reduir-ne la putrescibilitat, augmentar-ne el poder calorífic si finalment se sotmeten a incineració, reduir la quantitat de material de suport necessari si es compostaran i reduir la producció de lixiviats si es disposen en un abocador. Els mètodes principals per a deshidratar són: filtració en buit, ^centrífugues^, ^filtres de bandes^, ^filtres de premsa^ i ^eres d'assecatge^.]]>
El bloc que cau, un cop ha entrat en contacte amb el terreny, segueix el seu recorregut rebotant, rodolant o lliscant, fins a aturar-se.]]>
El dessalatge es pot aconseguir mitjançant el procés d'electrodiàlisi o bé el d'osmosi inversa. El dessalatge s'utilitza per a produir ^aigua potable^ a partir d'aigua de mar.]]>
La dessulfuració també es pot dur a terme sobre els gasos de combustió i consisteix fonamentalment en l'eliminació de diòxid de sofre.]]>
Hi ha detectors d'impactes, detectors d'eixos calents, etc.]]>
Generalment s'esdevé als vessants de les valls i dels barrancs i als flancs dels plecs. Hi intervenen principalment causes geològiques, com la disposició dels estrats permeables i impermeables, la tectònica local i la porositat de les diferents capes, però també hi ha causes fisiogràfiques i climàtiques, com ara l'extensió de les conques hidrogràfiques, la vegetació, el percentatge d'infiltració i la quantitat d'aigua de pluja recollida. Segons el seu cabal, les deus poden ser constants, variables, intermitents i, fins i tot, efímeres.
La composició química de l'aigua que brolla depèn del tipus de roques que travessa, i la temperatura varia en funció de la profunditat de la capa aqüífera. Les deus d'aigua calenta es relacionen amb falles recents, que ofereixen una obertura suficient perquè les aigües baixin prou per a escalfar-se o bé perquè hi pugin els gasos calents.]]>
La seva missió estructural depèn del lloc on es col·loqui. Així, en un tauler de bigues amb llosa superior, si està col·locat en el tram, reparteix les càrregues excèntriques entre totes les bigues, mentre que, en una secció en caixó, en limita la distorsió. Quan es col·loca en un punt on actuen càrregues puntuals importants, com ara una zona de recolzament sobre piles o estreps de ponts de bigues, seccions de llosa alleugerida i seccions en caixó o bé punts d'unió de tirants amb una biga, la seva finalitat és transferir adequadament els esforços tallants des de les ànimes dels elements longitudinals fins als punts de recolzament (aparells de recolzament) o de suspensió (tirants)]]>
Els paràmetres que se solen mesurar són la resistivitat elèctrica, la porositat, la polarització espontània, la radiació gamma, les constants elàstiques i les velocitats de les ones sísmiques, entre d'altres. El procediment de mesura d'aquestes quantitats en un sondeig mecànic s'anomena testificació geofísica.]]>
En l'eix d'abscisses se situa la longitud recorreguda per l'eix de càlcul en planta o punts quilomètrics i en l'eix d'ordenades se situen les curvatures.]]>
S'usen dos tipus de diagrames de peralts: en l'un, en l'eix d'abscisses se situa la longitud recorreguda per l'^eix de càlcul en planta^ o punts quilomètrics, i en el d'ordenades es representen les diferències de cotes respecte a l'eix de càlcul en alçat indicant mitjançant una línia la posició de cadascuna de les vores de les calçades; en l'altre s'indiquen mitjançant triangles abatuts les inclinacions transversals dels punts singulars de l'estat de peralts.]]>
En l'eix d'abscisses se situa la longitud recorreguda per l'^eix de càlcul en planta^ o punts quilomètrics i en l'eix d'ordenades se situen els sobreamples.]]>
En l'eix d'abscisses s'indiquen els punts quilomètrics o longitud recorreguda en planta des d'un origen determinat i en l'eix d'ordenades s'indiquen una o diverses velocitats de referència, com ara la ^velocitat específica de recorregut^, la ^velocitat dinàmica de recorregut^ o la velocitat desenvolupada per un camió d'una relació pes/potència determinada.
Té diversos usos: comprovació de l'homogeneïtat del traçat, determinació de la necessitat de ^carrils addicionals en rampa^, senyalització de revolts, etc.]]>
En l'eix d'abscisses s'indiquen els punts quilomètrics o longitud recorreguda en planta des d'un origen determinat i en l'eix d'ordenades s'indica la ^visibilitat de parada^ disponible o la ^visibilitat d'avançament^ disponible. Un diagrama de visibilitats de parada, conjuntament amb un ^diagrama de velocitats^, permet de comprovar si hi ha ^distància de parada^ en tots els punts del tram.
Un diagrama de visibilitat d'avançament, conjuntament amb un diagrama de velocitats, permet de determinar els punts en què hi haurà una probabilitat raonable que es puguin iniciar avançaments, així com els punts de referència per a la determinació dels inicis i dels finals de prohibició d'avançament.]]>
Disposa de quatre ^ramals semidirectes^, anomenats potes de diamant, de forma que cadascun d'aquests ramals s'usa per a dos moviments: l'un, de girada a l'esquerra, i l'altre, de girada a la dreta. Requereix una sola estructura, situada en l'encreuament dels dos ^troncs^. Per la seva simplicitat és un dels tipus d'enllaç més habituals si es tracta de connectar una ^via segregada^ amb una ^carretera convencional^ que té caràcter secundari.
En general, és millor que la carretera secundària passi per sobre de la principal, ja que d'aquesta manera s'aconsegueix que els ramals d'entrada a la principal quedin en baixada i ajudin a accelerar i que els ramals de sortida des de la principal quedin en pujada i ajudin a desaccelerar i, a més, s'aconsegueix una major visibilitat de les sortides des de la carretera principal. Existeixen diversos tipus de diamants segons la manera com es resolen les connexions entre les potes i la via secundària. En el diamant tradicional, aquestes es resolen mitjançant cruïlles en creu; però en aquest cas, si la via secundària requereix carrils de girada, aquests s'acumulen a la zona de la mitjana situada entre les dues cruïlles, fet que obliga a separar-les molt.
Per aquesta raó, avui en dia es té tendència a resoldre aquestes connexions mitjançant rotondes, per a la qual cosa hi ha dues possibilitats: una rotonda en cada connexió o bé una rotonda única a la qual accedeixen les quatre potes del diamant formant un enllaç anomenat ^rotonda a diferent nivell^, però en aquest cas requereix dues estructures.]]>
Generalment les roques perforants són constituïdes per sals o per altres sediments amb comportament plàstic. El diapir també es pot produir per la intrusió d'un magma fos.]]>
Les parets del dic són esglaonades de manera que facilitin les tasques d'apuntalament del vaixell i l'organització de les tasques de reparació.]]>
Es presenta quan una barrera interromp una part del tren d'ones i es manifesta per la ^propagació d'onatge^ dins de la zona arrecerada per l'ombra geomètrica de la barrera, amb una ^altura d'ona^ menor que la inicial.]]>
La difusió pot ser de dos tipus: molecular i turbulenta.]]>
És proporcional al coeficient de difusió turbulenta del fluid, que representa el transport vertical de moment horitzontal en un fluid en moviment.]]>
Els difusors es dissenyen amb la finalitat d'aconseguir una transferència elevada d'oxigen al líquid, amb un cost tan reduït com sigui possible i amb unes necessitats mínimes de manteniment i de neteja. N'hi ha de formes i de materials diferents, com ara discos, doms, plaques ceràmiques, tubs de plàstic porosos i tubs de membrana perforada]]>
La degradació de la matèria orgànica té lloc fonamentalment per fermentació. El resultat final de la digestió anaeròbica és una reducció del contingut de matèria orgànica del fang d'un 40 a un 60 % i la producció de ^biogàs^. El fang a tractar mitjançant la digestió anaeròbica ha d'estar espessit prèviament. El fang estabilitzat que s'extreu dels digestors anaeròbics se sol deshidratar per a reduir-ne el volum abans de l'abocament final. La digestió anaeròbica també s'utilitza per al tractament de la fracció orgànica dels residus sòlids urbans.]]>
Hi ha dos tipus de digestors, els de càrrega baixa i els de càrrega alta. Generalment, en els de càrrega baixa no s'escalfa ni es barreja el contingut del digestor i se sol operar amb temps de permanència d'entre 30 i 60 dies. En canvi, per als de càrrega alta el contingut del digestor s'escalfa, generalment a 35°C, i es barreja completament el seu contingut. Els temps de permanència són de 15 dies o menys. L'escalfament dels digestors de càrrega alta es fa mitjançant l'aprofitament del poder calorífic del biogàs.
El pH del contingut del digestor s'ha de controlar estrictament entre 6 i 8. Els digestors se solen construir amb formigó i operant amb una càrrega alta.]]>
El seu ús és recomanable especialment en les estacions de bombament, per a protegir les bombes d'obstruccions produïdes per objectes de mida gran.]]>
Les ^discontinuïtats^ de roca també poden experimentar dilatància. Les discontinuïtats que no són planes, en sotmetre's a un esforç tallant a baixes tensions normals, experimenten una deformació tangencial i una separació de llavis.]]>
El dimensionament es pot dur a terme mitjançant mètodes analítics, que recolzen directament en el càlcul, a través d'un model de resposta (amb el qual es determinen tensions i deformacions) i un model de comportament (amb el qual es determinen les condicions en què es produeix l'esgotament estructural del ferm), o bé mitjançant mètodes empírics, basats fonamentalment en l'acumulació d'experiències sobre el comportament normal dels ferms en trams de carreteres amb trànsit real, en trams experimentals amb trànsit especial o en pistes d'assaig.]]>
El dipòsit controlat és un ^abocador^ de tipus superficial.]]>
Els dipòsits residuals més freqüents són els d'alteració de les roques granítiques, que, localment, reben el nom de ^sauló^.]]>
La reducció brusca de la velocitat fa que les partícules més grolleres (graves i sorres) s'acumulin prop de la costa, mentre que les més fines (llims i argiles) es decanten a zones més pregones del fons marí o del llac, fora de l'abast de les onades. L'aportació successiva de sediments fa que el dipòsit avanci mar endins i engrandeixi el delta.
Els nivells de graves i sorres són molt permeables i constitueixen aqüífers excel·lents. Els sediments, que són normalment consolidats, al llarg del temps continuen el procés de consolidació, que es pot accelerar si s'extreu aigua de l'aqüífer, cosa que dona lloc a la ^subsidència^ de la superfície topogràfica.]]>
Segons la mida de les partícules, es pot distingir entre les dunes, formades per sorra, i el loess, format per acumulacions de llim.]]>
Són dipòsits aportats majoritàriament per aigua de la fosa de gel i sedimentats en forma de petits deltes o de cons d'arrossegalls, o per decantació, formant ritmites anomenades també varves glacials.]]>
La seva composició majoritària són llims i argiles, si bé s'hi poden donar precipitacions de carbonats i d'altres minerals. Prop de la costa són freqüents els ^dipòsits deltaics^ i de blocs caiguts dels vessants.]]>
Aquest equip s'encarrega d'assegurar que l'obra s'executi amb la qualitat, el termini i el cost que figuren en el contracte.]]>
El disc té pintats diversos sectors circulars de color negre i blanc. Un cop lligat a una corda, s'introdueix dins l'aigua fins a arribar al punt en què no es pugui observar des de la superfície. El valor de la màxima fondària assolida, anomenada fondària de Secchi, s'utilitza per a establir el límit de visibilitat.]]>
El conjunt de les discontinuïtats delimita la ^roca matriu^. Els llavis de la discontinuïtat poden estar en contacte, separats o omplerts per un altre material diferent, com ara reble. Les discontinuïtats poden ser de naturalesa diversa, com ara plans d'estratificació, esquistositat, falla, o diàclasi.
Dins del camp de la mecànica de roques, les propietats resistents i de tensió i deformació de les discontinuïtats marquen fortament el comportament conjunt del massís rocós.]]>
Es consideren discontinuïtats de la circulació les instal·lacions semafòriques d'ús habitual, els senyals de stop i els senyals de cediu el pas, o altres elements de regulació de caràcter permanent que obliguen els vehicles a parar.]]>
Constitueix la forma de deteriorament típica de les mescles poroses o drenants.]]>
Es compon de dos termes: la distància recorreguda pel vehicle que fa un avançament i la distància recorreguda pel vehicle que circula en sentit contrari. Alhora, cadascun d'aquests dos termes inclou la distància recorreguda durant el temps de percepció i reacció i la distància recorreguda durant la maniobra.
Per al càlcul s'usen un o diversos ^models d'avançament^. Si la ^visibilitat d'avançament^ és superior a la distància d'avançament corresponent als models d'avançament de traçat i hi ha un buit suficient en el corrent de trànsit de sentit oposat, es considera que l'avançament es podrà iniciar amb seguretat. Si la visibilitat d'avançament és superior a la distància d'avançament corresponent als models d'avançament de senyalització, es considera que es podrà permetre l'avançament. En cas contrari, caldrà que estigui prohibit en el punt final de la maniobra.]]>
Es compon de dos termes: la distància recorreguda durant el temps de percepció i reacció del vehicle que vol creuar i la distància recorreguda durant la maniobra. Qualsevol encreuament a nivell ha de disposar de ^visibilitat d'encreuament^ superior a la distància d'encreuament.
La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) estableix que s'ha de considerar un temps de percepció i reacció de 2 s i que el vehicle que circula per la via prioritària no disminueix la velocitat.]]>
En carreteres es considera com a distància de frenada la que correspon al ^coeficient de fregament longitudinal de càlcul^. En ferrocarrils es considera com a distància de frenada la que recorre un tren fins a aturar-se quan frena en condicions normals d'explotació, circulant a la màxima velocitat del trajecte.]]>
Es compon de dos termes: la distància recorreguda durant el ^temps de percepció i reacció^ i la distància recorreguda durant la frenada. Qualsevol punt de qualsevol carretera ha de disposar de ^visibilitat de parada^ superior a la distància de parada.
La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) estableix que s'ha de considerar un temps de percepció i reacció de 2 s i una desacceleració determinada que és funció de la velocitat inicial.]]>
El funcionament es basa en l'emissió, la reflexió, amb ^prisma^ o sense, i la recepció dels impulsos d'ones. Els distanciòmetres habituals en topografia mesuren distàncies al voltant de 1.000 m, mentre que en geodèsia poden arribar a calcular desenes de quilòmetres.]]>
En un instant, les partícules que travessen una secció transversal a les ^línies de corrent^ tenen velocitats diferents, de manera que les que circulen més prop de les parets tenen velocitats més petites, i viceversa. Això dona lloc a una distribució espacial de velocitats que depèn del tipus de flux que es doni a la conducció. Així, en una canonada que transporta un ^fluid newtonià^ sotmesa a un gradient de pressions constant (vegeu ^llei de Poiseuille^) la distribució de velocitats és parabòlica, essent la velocitat nul·la als contorns (condició d'adherència perfecta) i màxima en l'eix de la canonada; en una canonada també de pressió i amb un ^règim turbulent^ la distribució de velocitats passa a tenir un perfil parabòlic a la ^capa límit^ on el règim és laminar, essent la velocitat nul·la sobre el contorn, i logarítmic fora d'aquesta; en un canal el règim serà sempre turbulent i la distribució de velocitats serà parabòlica a la ^capa límit^ (règim laminar), evidentment partint de zero al costat del contorn sòlid, i es transformarà immediatament en logarítmica.]]>
En el camp gravitatori terrestre aquesta distribució augmenta linealment amb la profunditat.]]>
Se soluciona mitjançant un ^carril de desacceleració^.]]>
La coalescència amb altres dolines veïnes forma les uvales. És un element característic del paisatge càrstic.]]>
És a dir, la menció d'un pol de gran importància és suficient per a un observador que, situat molt lluny seu, es dirigeix cap a un pol de poca importància situat prop del primer. El domini es trenca quan l'observador arriba a un punt relativament proper al pol dominat.
La regla de domini també s'usa per a suprimir la regla de ^pantalla^ de manera que els pols dominats deixen de fer pantalla.]]>a) les aigües continentals, tant les superficials com les subterrànies, amb independència del temps de renovació; b) les lleres de corrents naturals, tant continus com discontinus; c) les lleres de llacs i de llacunes i les dels embassaments superficials en lleres públiques; d) els aqüífers subterranis, pel que fa als actes de disposició o d'afecció dels recursos hidràulics, i e) les aigües procedents del dessalatge de l'aigua del mar, un cop incorporades a qualsevol dels elements anteriors.]]>
Hi ha dos mètodes de dosificació, els basats en la determinació de la superfície específica i, de vegades, de l'absorció dels àrids, i els basats en assaigs mecànics, generalment de base empírica. Independentment del tipus d'assaig utilitzat, la forma de procedir és en general la mateixa. Una vegada s'ha seleccionat la granulometria conjunta dels àrids, dins del fus corresponent al tipus de mescla formulada, i el tipus de betum asfàltic, es fabriquen sèries de provetes en què es varia el percentatge de lligant. Un cop fet l'assaig seguint la normativa corresponent, es determinen les relacions entre l'esmentat percentatge i les propietats mesurades (resistència, deformació, contingut de buits, etc.) i així s'obté el percentatge òptim de lligant segons els criteris establerts prèviament.]]>
Les centrals de fabricació de mescles bituminoses en calent amb aquest sistema de dosificació es denominen centrals discontínues.]]>
Aquesta dosificació, tot i no ser gaire precisa, és necessària per a aconseguir un funcionament regular de la instal·lació.]]>
En el tractament d'^aigua residual^, volum d'aigua residual generat per habitant i unitat de temps. En lloc d'habitants es poden utilitzar altres unitats de referència, com ara la superfície industrial o el cap de bestiar.]]>
En ^regs^, per exemple, és la quantitat de massa de ^betum residual^ (procedent de l'^emulsió bituminosa^) i de volum de graveta a estendre per metre quadrat de superfície.]]>
Es pot distingir entre la dotació d'aigua per a l'abastament de la població, la dotació d'aigua per al reg d'un terreny o la dotació d'aigua per a usos industrials.]]>
Deixant de banda les dragues de mà, molt poc emprades, les més freqüents són grans aparells flotants capaços de funcionar amb autonomia. El funcionament d'una draga pot ser mecànic o hidràulic, segons que arrenqui el material per mitjans mecànics o per aspiració d'aigua, la qual s'emporta el fang i la sorra del fons.
En ambdós casos, tot el mecanisme de comandament i moviment de l'estri que recull els materials va muntat en una barcassa amb dipòsits per a emmagatzemar els materials arrencats o un sistema per a transportar-los al lloc adequat.]]>escala i que, quan funciona, es manté inclinat mentre els catúfols buits baixen per la part inferior, arrenquen, en girar, el fang i la sorra i tornen a pujar plens per la cara superior del bastigi, i es descarreguen en girar a la carena de l'escala.]]>
Aquesta cullera pot ser hidràulica, com en les retroexcavadores, o bé tirada amb cables. Les de cables poden dragar a profunditats majors. Després d'excavat el material del fons, es descarrega sobre un gànguil situat al costat de la draga. Dintre de les dragues de pala es troben dragues de pala frontal, emprades als Estats Units, i dragues de pala retro, emprades a Europa.
La draga de pala és una de les més emprades. Habitualment excaven terrenys granulars, argiles, margues i roques toves.]]>
Es tracta de dragues estàtiques, ancorades al fons per un piló i per cables que li permeten desplaçaments transversals i d'avanç escombrant un carrer de dragatge. Aquestes dragues tallen i succionen el material (extracció) i posteriorment la mateixa bomba impulsa el fang obtingut a través d'una canonada flotant (transport) fins a un buidador situat a la línia de costa (abocament). Per tant, no requereixen mitjans auxiliars i constitueixen per si mateixes un tren de dragatge.
Són adequades per a l'excavació de tot tipus de sòls i deixen un fons de gran qualitat. Es recomanen, atesa la seva alta producció, quan el volum a dragar és elevat.]]>
L'element excavador és una cullera que bascula penjada d'uns cables de sosteniment que llisquen d'una corriola fixada a l'extrem d'una ploma d'inclinació variable, l'altre extrem de la qual pivota sobre la cabina, i que és arrossegada per uns altres cables, que s'estiren des d'un torn situat a la base de la màquina, i la tensió dels quals determina l'angle d'incidència de la cullera durant l'excavació. A igualtat de longitud de la ploma, l'abast d'una dragalina depèn de la inclinació d'aquella i acostuma a oscil·lar entre 20 i 50 m.
Les dragalines són generalment automotrius, muntades sobre cadenes, i poden girar al voltant de l'eix vertical de la cabina. Les dragalines treballen en excavacions de terrenys tous i s'utilitzen en la construcció de fonaments, de canals, de trinxeres, de dics i de terraplens i en l'extracció de sorra i de grava dels rius i de les pedreres.]]>
Intercepta, condueix i extreu l'aigua de l'interior del terreny. Sol estar constituït per un material natural d'alta permeabilitat, com ara sorra o grava, o per un material artificial, com ara geotèxtils o tubs porosos.]]>
Se sol distingir entre el drenatge superficial, referent a l'aigua que flueix per la superfície, tant de la plataforma com del terreny adjacent, que s'ha d'encaminar de manera que no es produeixin danys a la via ni perills per al trànsit, i el drenatge subterrani, referent al flux d'aigua subterrània que ha d'estar controlat perquè l'esplanada romangui en les condicions adequades.]]>
La ductilitat d'un ^betum asfàltic^ es mesura per l'allargament en centímetres, en un assaig de tracció, que produeix la ruptura d'una proveta de betum asfàltic en condicions fixes de temperatura (25ºC) i de velocitat de deformació (5 cm/min), segons la norma NLT-126.]]>
Pot ser viari o extraviari, de bastidor rígid o articulat, amb càrregues màximes entre 26 i 150 tm.]]>
La duresa és fonamentalment deguda al calci i al magnesi. Quan la duresa de l'aigua és elevada, els sabons són menys efectius, la roba rentada queda aspra i es formen dipòsits de precipitats en conduccions. La duresa de l'aigua es pot eliminar o reduir mitjançant processos d'estovament, com ara la ^precipitació^ i el ^bescanvi iònic^.]]>
S'ha fet servir aquesta propietat com a caràcter taxonòmic des de l'inici de la mineralogia sistemàtica. Mohs, el 1822, li conferí una certa precisió qualitativa en proposar l'escala de duresa relativa, coneguda per escala de Mohs i acceptada universalment: 1 talc, 2 guix, 3 calcita, 4 fluorita, 5 apatita, 6 ortosa, 7 quars, 8 topazi, 9 corindó, 10 diamant.
Cadascun d'aquests minerals és capaç de ratllar els que el precedeixen en l'escala, mentre que és ratllat pels que el segueixen. Per a fer l'assaig de la duresa, s'utilitza una col·lecció de pedres còniques, muntades en mànecs, cadascuna de les quals és feta amb un dels minerals de l'escala. Un altre instrument utilitzat és l'escleròmetre, consistent en un rodet en el qual va muntada la superfície del mineral a estudiar i que és desplaçat mitjançant un pes; al mateix temps, un punxó, amb un pes determinat a sobre, va ratllant la superfície a mesura que és desplaçat el rodet; així és avaluada la quantitat mínima de pes necessària per a ratllar la superfície.
Avui hom fa servir les normes de duresa a escala microscòpica mitjançant una punta de diamant que es fa penetrar en la superfície del mineral. En relació amb l'estructura cristal·lina, la duresa és la resistència d'aquesta estructura a ser deformada mecànicament. Algunes de les correlacions amb l'estructura cristal·lina són que, per exemple, la duresa és més elevada com més petits són els àtoms o els ions i com més gran és la valència o càrrega elèctrica i la seva densitat. Atès que en una estructura cristal·lina els enllaços no són iguals en totes les direccions, també la duresa varia segons les distintes direccions, fins i tot en substàncies òpticament isòtropes.
Els resultats de les dureses obtingudes per mètodes diferents no són comparables.]]>
L'edifici inclou: un sistema estructural, el qual subministra la funció suportant i assegura l'estabilitat i la resistència del conjunt; un sistema protector, format per tancaments i acabats, destinat a garantir la protecció dels ambients interiors respecte de les accions climatològiques, o bé a compartimentar l'espai interior, i un sistema o conjunt d'instal·lacions, el qual subministra i distribueix els fluids o els senyals necessaris per al desenvolupament de l'activitat humana (aigua de consum, aigua calenta, corrent elèctric, informació i senyals electrònics, transport vertical) o bé n'evacua els residus o les substàncies indesitjades (aigua pluvial i residual, corrents erràtics, etc.).
La fonamentació, els pilars, els forjats, els murs de càrrega, etc., són elements propis del sistema estructural. Entre els tancaments i els acabats hi ha les façanes, les cobertes, els envans, els enrajolats, els revestiments, etc. Les instal·lacions més freqüents són la xarxa de distribució d'aigua de consum, el sistema elèctric, la calefacció, l'aire condicionat, els ascensors, la telefonia, les conduccions per a l'evacuació d'aigües residuals i pluvials i la xarxa de presa de terra, entre d'altres.]]>
La rigidesa del motlle impedeix el moviment horitzontal de la mostra, de manera que l'aparell en mesura el moviment vertical, en funció del temps i de la càrrega aplicada, cosa que dona un índex de l'assentament del terreny.]]>
L'efecte de corona afecta sobretot les conduccions de formigó.]]>
Així mateix, s'inclou en aquest tipus aquell efecte que indueix en el temps l'aparició d'altres de nous.]]>
La seva definició s'efectua mitjançant l'^eix de càlcul en planta^ i l'^eix de càlcul en alçat^. En carreteres i en ferrocarrils ha de ser contínua i amb derivada contínua. En carreteres de dos carrils s'acostuma a usar la línia que separa els dos sentits de circulació.]]>
Es representa, conjuntament amb el perfil del terreny, en un perfil longitudinal en l'eix d'abscisses del qual s'indiquen els punts quilomètrics i en l'eix d'ordenades del qual s'indiquen les cotes.
En carreteres i en ferrocarrils queda definit per una successió de rectes i paràboles. Quan en un sentit d'avanç determinat la seva derivada és positiva, és a dir, queda en pujada, es diu que està en rampa; si, per contra, la seva derivada és negativa, és a dir, queda en baixada, es diu que està en pendent.]]>
En carreteres i en ferrocarrils queda definit per una successió de rectes, corbes circulars i clotoides.]]>
La comparació del valor admissible d'aplicacions de la càrrega tipus amb el trànsit esperat requereix establir l'equivalència entre l'espectre de càrregues que constitueix l'esmentat trànsit i el nombre d'aplicacions de l'esmentada càrrega tipus que produirà el mateix efecte destructiu al ferm.]]>
L'aplicació més important d'aquest fenomen és el ^dessalatge^.
Els aparells d'electrodiàlisi són formats per un conjunt de cel·les, cadascuna de les quals és constituïda per un gran nombre de membranes que són, alternativament, selectives d'anions i selectives de cations, separades per unes peces de forma especial que les subjecten i permeten la circulació uniforme de les distintes solucions.
En un dels extrems hi ha l'ànode, i en l'altre, el càtode, la finalitat dels quals és establir un camp elèctric a l'interior de la cel·la. L'aigua a tractar és introduïda a l'espai entre les membranes. El camp elèctric provoca el desplaçament dels ions: els anions, en moure's cap a l'ànode, travessen les membranes selectives d'anions i passen a l'espai contigu, d'on ja no poden sortir, mentre que els cations fan el procés contrari, en moure's cap al càtode. El resultat és que una part de l'aigua salada es dilueix, mentre que augmenta la concentració de sals de la resta de l'aigua.
Quan la polaritat del camp elèctric canvia d'acord amb una pauta prefixada amb l'objectiu de mantenir la capacitat d'infiltració de les membranes, es parla d'electrodiàlisi reversible.]]>
Els més coneguts són el de Hayford o Internacional, el de Clarke, el de Struve i el WGS84.]]>
L'emmagatzematge d'aigua en permet la ^regulació^ per a garantir-ne l'ús.]]>
L'embornal generalment disposa d'una reixa amb la finalitat d'evitar caigudes de persones o d'objectes.]]>
Les càrregues progressives o variables produeixen ruptures locals en punts on la concentració d'esforços ultrapassa la capacitat resistent del material. Per a mesurar-la es fan servir instruments equipats amb transductors d'acceleració i de velocitat inserits al medi a estudiar.]]>
L'empara es col·loca en plataformes de treball elevades adossades a encofrats, a balcons o a terrasses d'edificis, etc. El cinturó de seguretat dels treballadors s'ha d'ancorar a l'empara per a evitar les caigudes.]]>
A les juntures entre les pedres s'introdueix arena per vibració, amb la qual s'aconsegueix una certa imbricació. En l'actualitat estan tenint un gran desenvolupament les llambordes de formigó, emprades tant per al trànsit molt pesant (pavimentació industrial i portuària) com per al trànsit molt lleuger (zones per als vianants).]]>
A aquest valor s'arriba després que la superfície s'hagi mogut prou, a causa de l'empenta de terres, perquè el sòl arribi a un estat de ruptura amb una tensió de confinament mínima.]]>
A aquest valor s'arriba després que la superfície s'hagi mogut prou contra el terreny, a causa de les forces aplicades, perquè el sòl arribi a un estat de ruptura amb una tensió de compressió màxima.]]>
Segons la polaritat que l'agent emulsionant utilitzat en la seva fabricació proporcioni a les partícules de betum asfàltic, les emulsions poden ser aniòniques o catiòniques. Les emulsions aniòniques presenten una bona adhesivitat amb els àrids de naturalesa bàsica, i les catiòniques, amb els àrids àcids en general, però també amb la majoria dels bàsics. En posar-les en contacte amb la superfície dels àrids, per reacció química o per evaporació de l'aigua les partícules de betum asfàltic tornen a ajuntar-se i formen la pel·lícula desitjada. Aquest procés es denomina ^ruptura^ de l'emulsió, i, segons la velocitat de ruptura, s'estableixen tres tipus d'emulsions: de ruptura ràpida, mitjana i lenta.]]>
L'encarregat controla els talls d'obra i dona les ordres pertinents als treballadors per assegurar una execució correcta.]]>
En el cas d'afectar capes horitzontals no deformades prèviament, situa roques més antigues per sobre de roques més modernes.]]>
S'han emprat tradicionalment per a la formació de cobertes de bigues de fusta en combinació amb tirants de fusta o metàl·lics. Més modernament, s'han emprat encavallades d'estructura metàl·lica o de formigó prefabricat per a la mateixa finalitat.]]>
Quan el formigó s'ha endurit prou, es desencofra l'element desmuntant el motlle. Aquesta operació sol tenir lloc al cap de dos dies d'haver omplert l'encofrat. Per a encofrar s'empren llates d'encofrar (d'una polzada de gruix) o bé peces de ferro acoblades i que formen caixons de les mides desitjades. Els encofrats de pilars són formats per quatre costats, i els de bigues, per una sola i dos costats que es mantenen en posició per mitjà de separadors o distanciadors i de tirants. Els encofrats de pilars s'aplomen i es mantenen a plom per mitjà de tornapuntes, i els de bigues es mantenen enlairats amb puntals.]]>
Aquest moviment és lent per a permetre que el formigó s'adormi parcialment abans que l'encofrat deixi de sostenir-lo. Per consegüent, cal utilitzar formigó al qual s'han afegit acceleradors d'adormiment i que tingui una consistència seca o molt seca. Per exemple, s'utilitzen encofrats lliscants en l'execució de paviments de formigó mitjançant estenedores de formigó o per a l'execució de caixes en dics flotants.]]>
Per a fixar-lo es deixen uns perns d'ancoratge en cada tram formigonat on l'encofrat i les plataformes de treball es fixen per a servir d'encofrat al tram següent (superior). L'encofrat s'hissa mitjançant una grua i es fixa als perns, tot i que també hi ha alguns encofrats a doble cara que poden ascendir de forma autònoma. D'aquesta manera no és necessari encofrar l'element en tota l'altura, i es prescindeix de la cintra.]]>
Constitueix un ^punt de conflicte^ que s'evita mitjançant un encreuament a diferent nivell.]]>
No són, per tant, encreuaments de prioritat fixa els regulats mitjançant ^semàfors^.]]>
És el drenatge que es dona en conques tancades.]]>
Les evidències sobre el terreny dels enfonsaments profunds són la presència d'escarpaments antitètics al llarg del vessant, disposats, a grans trets, paral·lelament a les corbes de nivell, i l'enfonsament del cim o de la zona de carena. A la part baixa del vessant, de vegades s'hi observen bombaments que desplacen els cursos fluvials i altres deformacions.]]>
Concretament se centra en la planificació territorial i l'urbanisme, les infraestructures viàries, les obres hidràuliques, les obres marítimes i les obres geotècniques, així com en l'impacte ambiental de les obres públiques.]]>
El seu camp d'activitats inclou el projecte, la construcció pròpiament dita, el manteniment i, si s'escau, la demolició de les construccions. Entre els diversos tipus d'obres que són objecte de l'enginyeria de la construcció, cal esmentar els edificis (incloent-hi les torres de gran alçària o les cobertes de gran llum o superfície), els ponts, els túnels, els canals, els ports, els pantans i les preses, les carreteres i les línies ferroviàries.
Un element bàsic de l'enginyeria de la construcció rau en l'elecció, la preparació i el manteniment dels materials resistents utilitzats a les obres. Actualment, els principals materials resistents emprats són el formigó armat o pretensat i l'acer.
El formigó armat o pretensat és cada cop més usat pel seu baix cost i per les seves prestacions mecàniques; a més, la recerca dels darrers anys ha permès produir formigons de resistència i durabilitat cada cop més satisfactòries.
El formigó prefabricat és cada vegada més utilitzat (en detriment del formigó col·locat in situ) perquè els acabats són millors i té més rendiment mecànic; a més, cal tenir en compte que en el cas d'obres on hi ha una multiplicitat d'elements similars (com ara murs, canals o col·lectors i, en general, obres lineals) resulta més econòmic. Les grans obres dutes a terme al nord d'Europa i d'Amèrica (túnel del canal de la Mànega; ponts i túnels del Great Link Belt, a Dinamarca; pont de Northumberland, al Canadà) han explotat les possibilitats del formigó prefabricat a gran escala, en consonància amb la gran experiència acumulada per aquests països en l'ús d'aquest material.
Tanmateix, l'acer, força més lleuger i resistent que el formigó, constitueix en termes absoluts l'element bàsic de les construccions més grans, incloent-hi els ponts de més llum, les cobertes de més superfície o les torres i els gratacels de més alçària.
L'estructura mixta d'acer i formigó experimenta un ús creixent gràcies a la combinació avantatjosa que resulta del treball solidari d'aquests materials, i actualment s'empra molt per a construccions de mitjana o gran envergadura.
Per contra, l'ús de materials sintètics és encara experimental, i les realitzacions corresponents, molt escasses, presenten unes dimensions molt moderades. La maçoneria de pedra o de maó i la fusta, materials històricament i tradicionalment emprats per a la construcció, han deixat pas als materials més actuals i, de fet, se n'ha reduït molt l'ús. Tanmateix, s'han desenvolupat tècniques constructives que augmenten considerablement les possibilitats d'aquests materials, com ara la fusta laminada encolada o la ceràmica armada, i que permeten albirar aplicacions d'un extraordinari interès arquitectònic i estructural.
A més de l'evolució experimentada per l'ús dels materials, cal esmentar també els avenços realitzats en els camps del control integral de les obres. L'aplicació progressiva del control de qualitat a les diverses fases de la construcció (el projecte, la fabricació dels materials, l'execució) ha contribuït de manera important a les millores aconseguides en la qualitat de l'acabat, en la durabilitat, en la funcionalitat i al cost. D'altra banda, l'interès creixent pels aspectes relacionats amb el manteniment i la reparació de les construccions ha donat lloc al concepte de gestió d'estructures o de construccions existents.
Durant els darrers anys, i en tot el món, s'han dut a terme projectes d'enginyeria de gran envergadura, des de grans sistemes viaris fins a obres hidràuliques (particularment, grans pantans), viaductes de gran llargada o de llum lliure i edificis de gran alçària que han superat dimensions abans mai no aconseguides. Les torres Petronas, de Kuala Lumpur, a Malàisia, amb 114 pisos i 450 m d'alçària, esdevenen els edificis més alts del món i deixen en segon terme la torre Sears, de Chicago, de 443 m d'alçària, que des del seu acabament, l'any 1974, mantenia el rècord d'alçària. Cal fer esment, alhora, del pont atirantat Tatara, al Japó, de 890 m de llum principal, i del pont penjant d'Akashi-Kaikyo, també al Japó, amb una llum lliure de 1.991 m, la llum més gran mai aconseguida en un pont. Però l'obra de més gran envergadura de les que es troben actualment en construcció pot ser el pantà de les Tres Gorges, al riu Iang-Tsé, a la Xina, on és previst construir una presa de gravetat de 2.333 m de longitud i 175 m d'alçària, a més d'importants excavacions, canalitzacions, rescloses i moltes altres construccions subsidiàries. Iniciat l'any 1994, el seu acabament és previst aproximadament per al 2009.
Tal com demostren els exemples esmentats, es consolida la tendència al desplaçament de les grans obres d'enginyeria cap als països en procés de creixement i, en una mesura no gens menyspreable, als països en fase inicial de desenvolupament. Destaca en el cas dels primers la construcció d'imposants equipaments urbans (complexos urbans, torres de telecomunicacions) com a expressió d'un creixement econòmic accelerat que troba el seu màxim exponent a la regió del sud-est asiàtic. És, però, als països encara subdesenvolupats o en fase inicial d'expansió on es duen a terme les obres de tipus hidràulic o viari de més gran abast. Contràriament, als països més avançats d'Europa, on fa anys que les grans infraestructures viàries, urbanes o hidràuliques ja han estat desenvolupades substancialment, les obres més importants estan motivades per condicionants de caràcter supranacional. Tal és el cas de les grans inversions viàries impulsades per la Comunitat Europea.
A banda d'aquestes grans inversions, cal esmentar també la construcció de notables edificis destinats a ampliar l'equipament de les ciutats: pavellons firals, palaus de congressos, grans centres comercials, torres de telecomunicacions, etc. Aquest fenomen, normal des de fa anys als Estats Units, al Canadà, al Japó i a la major part dels països de la Unió Europea, s'ha estès darrerament de manera imparable a les principals ciutats dels Països Catalans.]]>
Actualment l'enginyeria sísmica tracta temes i camps molt diversos relacionats amb l'avaluació de la probabilitat que hi hagi un terratrèmol d'unes característiques determinades en un lloc determinat, amb el dany que un sisme pot causar a un edifici, a una estructura o a una infraestructura i, en general, amb l'avaluació global de les pèrdues esperades pel sisme (estudi de risc sísmic).
D'altra banda, l'enginyeria sísmica també s'ocupa del disseny i de la construcció d'edificis, d'estructures i d'infraestructures capaços de resistir les accions sísmiques que probablement sofriran durant la seva vida útil, així com de la reparació dels danys causats pels terratrèmols.]]>
Constitueix una solució de prestacions resistents intermèdies entre els sistemes de bigues flotants i la llosa de fonament.]]>
És a dir, en un enllaç de circulació contínua no hi ha ^discontinuïtats de la circulació^ ni en els troncs, ni en els ramals.]]>
Requereix teòricament tretze estructures.]]>
Només una part de l'entubament conté perforacions, que són de petit diàmetre per a impedir l'entrada de material desprès de les parets del pou.]]>
Es tracta d'un procés en el qual es produeixen tant la pèrdua d'alguns components més lleugers dels lligants com alteracions substancials en la seva estructura molecular.]]>
Se situa per les coordenades geogràfiques de longitud i de latitud.]]>
Aquesta equació no té en compte els efectes de la ^refracció de l'onatge^ ni de les variacions de profunditat i només considera l'efecte de la difracció. S'obté a partir de l'equació de Laplace assumint una teoria lineal i unes condicions de contorn específiques.]]>
La seva resolució dona un total de tretze corbes possibles: tres en ^canals de tipus S^, tres en ^canals de tipus M^, dues en ^canals de tipus A^, dues en ^canals de tipus H^ i tres en ^canals de tipus C^.]]>
És una de les expressions més utilitzades per a fonamentar les equacions diferencials que descriuen el moviment dels fluids.]]>
S'obté a partir de la integració vertical de la funció de Laplace prèviament manipulada, i el seu nom ve del fet que està deduïda assumint que el pendent del fons és relativament petit. S'ha demostrat que aquesta equació es pot aplicar a ones que es propaguen sobre pendents de fins a un 33 %.]]>
Per això té en compte els gradients d'^altura d'ona^ i del producte ^celeritat d'ona^ per ^celeritat de grup^.]]>
Inclou l'equació de continuïtat i l'equació de conservació de la quantitat de moviment.]]>
Està format per dues equacions, l'equació dinàmica que de manera simplificada s'obté per l'aplicació del principi de conservació de la quantitat de moviment a un tram de canonada horitzontal i negligint les pèrdues de càrrega, i l'equació de continuïtat.]]>
El seu valor depèn de l'escala del mapa i del tipus de relleu.]]>
El mètode consisteix a avaluar el factor de seguretat associat a una possible superfície de lliscament com el quocient entre la resistència que és capaç d'oferir el terreny i l'acció desestabilitzadora. El càlcul de la resistència s'efectua utilitzant un criteri de ruptura, i les tensions sobre la superfície de lliscament es calculen utilitzant exclusivament les condicions d'equilibri.
L'anàlisi es repeteix considerant diverses alternatives per a les superfícies de lliscament fins a trobar la que presenta un factor de seguretat més baix.]]>
El seu funcionament es basa en l'acció combinada del filtrat de la fase líquida a través del material drenant i de la seva evaporació.]]>
És funció de la composició del sòl, del grau de compactació, dels usos superficials, etc.]]>
Aquesta operació es duu a terme amb els mateixos equips de l'^esplanació^ ordinària en terres, generalment abans que es faci aquesta.]]>
Els números corresponen a: 0) calma, 1) ventolina, 2) vent fluixet, 3) vent fluix, 4) vent moderat, 5) vent fresquet, 6) vent fresc, 7) vent fort, 8) temporal, 9) temporal fort, 10) temporal molt fort, 11) temporal violent i 12) huracà.]]>
Actualment s'acostuma a donar la grandària d'un sisme per mitjà de la seva magnitud i de la seva intensitat. La magnitud mesura l'amplitud del moviment del sòl al pas de les ones sísmiques. La intensitat és un concepte que es va introduir quan encara no es disposava d'instruments capaços d'enregistrar el moviment del sòl i es basa en els efectes que un terratrèmol causa a les persones, a les construccions i a l'entorn natural.
L'escala més coneguda és la de Mercalli, que consta de 12 graus. La més moderna és l'escala macrosísmica europea (EMS-98).]]>
Aquest assaig té per objecte sotmetre el lligant a unes condicions semblants a les del procés de fabricació en una central de mescles bituminoses en calent i així avaluar-ne només l'envelliment inicial.]]>
En alguns casos porta un dispositiu que permet la fabricació de salmorra.]]>
Per a aquesta finalitat disposa d'una o més tiges d'alçària i inclinació regulables, les quals, un cop clavades en el terreny mitjançant gats hidràulics, en produeixen el trencament en avançar. Aquesta ruptura prèvia facilita l'excavació amb la fulla davantera del buldòzer o amb mototragella.]]>
Una part de l'aigua es perd per evapotranspiració i una altra petita part se sol infiltrar en el terreny. L'aplicació d'aquest sistema es fa alternant fases d'aplicació d'aigua i d'assecatge.]]>
S'utilitza en enginyeria fluvial per a l'estabilització de marges, la protecció de l'erosió i la construcció de dics transversals i longitudinals. La imbricació entre els blocs i el seu pes donen estabilitat al conjunt. La seva flexibilitat és un dels principals avantatges respecte d'altres tipus de revestiments del terreny.]]>
Té un paper fonamental en l'estabilitat de tot el conjunt.]]>
És un terme contraposat a ^escullera col·locada^.]]>
L'escumeig es deu generalment al creixement excessiu de bacteris filamentosos de creixement lent, com ara els Nocardia.]]>
L'extrem davanter del cilindre té una vora esmolada o tallant que s'encasta al terreny gràcies a un sistema de gats que es recolza en el sosteniment ja instal·lat.]]>
Tenen tendència a augmentar de volum en augmentar la humitat, atès que l'aigua exterior té molta facilitat per a penetrar la seva estructura interna. Els sòls constituïts majoritàriament per aquests minerals presenten una ^expansivitat^ i un ^índex de plasticitat^ alts.]]>
No formen part de l'espatller els revestiments sense funció estructural, com ara plantacions, cobertes de terra vegetal, proteccions antierosió, etc.]]>
A causa de les relacions senzilles entre l'acceleració, la velocitat i el desplaçament màxim en un oscil·lador harmònic, s'acostuma a representar només l'espectre de resposta de velocitat.]]>
La humitat (contingut d'aigua) d'un fang espessit és elevada, entre un 95 i un 97 %, i per això és recomanable deshidratar-lo abans de donar-li un destí final.]]>
Segons que la secció es desenvolupi en ^desmunt^ o en ^terraplè^, és necessari procedir respectivament a l'excavació i la retirada del terreny natural o a l'aportació, l'estesa i la compactació de materials apropiats. Una secció mixta o a mig pendent requereix ambdues operacions.]]>
La ^capacitat portant^ de l'esplanada està molt relacionada amb el comportament del ferm. La instrucció 6.1-IC sobre seccions de ferm defineix tres categories d'esplanada segons el tipus de sòl que constitueix el coronament o les característiques de la seva estabilització.]]>
En el primer cas es parla d'estabilitat a l'emmagatzemament, avaluada mitjançant un assaig de sedimentació, segons la norma NLT-140, en el qual es deixa l'emulsió en repòs durant set dies i es comprova el percentatge de betum asfàltic sedimentat en aquell temps; en el segon, es parla d'estabilitat a la ruptura, que determina la miscibilitat amb aigua i amb ciment, segons les normes NLT-143 i NLT-144. Si es trenca immediatament en intentar mesclar-la amb l'aigua, es tracta d'una emulsió de ruptura ràpida, i si es mescla amb una quantitat preestablerta de ciment, l'emulsió és molt estable o de ruptura lenta. Específicament per a les emulsions aniòniques de ruptura ràpida i mitjana existeix un procediment d'avaluació de l'estabilitat mitjançant un assaig d'emulsibilitat amb clorur càlcic, segons la norma NLT-141.]]>
Aquesta propietat és una representació empírica de la resistència intrínseca del material, és a dir, de la combinació de la seva fricció interna i de la seva cohesió.]]>
Per a l'estabilització s'utilitzen polifosfats que permeten, per exemple, que la roba rentada quedi suau al tacte.]]>
Una de les formes més comunes és la plantació d'espècies del gènere espartina, capaces de viure en ambients salobres i les fulles de les quals obstaculitzen el ^transport eòlic^ del sediment.]]>
Les tecnologies principals que s'utilitzen per a aconseguir-ho són l'estabilització amb calç, el tractament tèrmic, la digestió anaeròbica, la digestió aeròbica, el compostatge i l'oxidació química amb clor, però aquesta darrera s'utilitza rarament.]]>
Els plans d'aforament de les administracions viàries acostumen a classificar les estacions d'aforament en tres tipus, en funció dels períodes de temps en què aquestes aforen vehicles: estacions d'aforament permanents, estacions d'aforament de control i estacions d'aforament de cobertura.]]>
Afora el trànsit com a mínim entre les 6 del matí i les 10 del vespre d'un dia laborable cada cinc anys. Generalment, però, l'aforament és de 24 h i es duu a terme amb una major freqüència: per exemple, cada any. Per a estimar la ^intensitat mitjana diària^ s'han d'usar els ^factors de variació mensual^ i el ^factor de festius^ d'una ^estació d'aforament primària^ o d'una ^estació d'aforament permanent^ de característiques de trànsit similars, anomenada estació afí. Si l'aforament no és de 24 h, cal, a més, usar el ^factor de nocturnitat^.]]>
Les estacions d'aforament de control es classifiquen en ^estacions d'aforament primàries^ i ^estacions d'aforament secundàries^.]]>
Permet de determinar per si sola la ^intensitat mitjana diària^, les intensitats de les diferents ^hores^ de l'any i les variacions diàries, setmanals i estacionals del trànsit, de manera que se n'obtenen els ^factors de nocturnitat^, els ^factors de variació mensual^ i el ^factor de festius^.]]>
Afora com a mínim quatre dies, entre els quals hi ha dos dies laborables, un dissabte i un diumenge, cada dos mesos. En molts casos, però, els aforaments es fan durant una setmana sencera i en alguns casos s'afora cada mes, en lloc de cada dos mesos. Permet d'estimar per si sola la ^intensitat mitjana diària^.]]>
Únicament permet de conèixer les variacions diàries i les estacionals, de manera que se n'obtenen els ^factors de nocturnitat^ i els ^factors de variació mensual^. Afora com a mínim un dia laborable sencer cada dos mesos. En molts casos, però, afora dos dies laborables cada dos mesos. Per a estimar la ^intensitat mitjana diària^ requereix l'ús del ^factor de festius^, que s'obté d'una ^estació d'aforament primària^ o d'una ^estació d'aforament permanent^ de característiques de trànsit similars, anomenada estació afí.]]>
L'operació també inclou la retirada dels arbres que hi ha a la parcel·la. Aquesta terra vegetal s'amuntega per a la revegetació posterior.]]>
Habitualment s'utilitzen buldòzers en aquestes tasques.]]>
En estructures d'edificació normals i en ponts de carretera convencionals no sol ser necessària la comprovació d'aquest estat límit últim.]]>
En la classificació proposada originàriament per Wright i Short (1984) per a platges ^micromareals^ es defineixen sis estats: de ^platja dissipativa^, de ^barra longitudinal^ i solc, de ^barra^ i platja rítmica, de ^barra transversal^ i ^corrent de retorn^, de ^barra^ amb canal i de ^platja reflectora^.]]>
Consta d'una unitat tractora i d'una unitat d'estesa pròpiament dita, arrossegada per aquella. A la unitat tractora va muntada la tremuja de recepció davantera, així com les cintes d'alimentació per a traslladar la mescla cap a la part posterior. La mescla transportada es distribueix transversalment per eixos helicoidals i es fa passar sota un picó vertical que en tot l'ample d'estesa precompacta la mescla.
La col·locació sobre la superfície de suport es fa mitjançant una mestra, calorifugada i dotada de vibració, que es recolza sobre la mescla acabada d'estendre.]]>
El més conegut és l'estereoscopi de miralls.]]>
L'estovament es pot dur a terme mitjançant la ^precipitació^ o el ^bescanvi iònic^.]]>
Les estratègies de conservació de ferms més ben definides s'elaboren, s'avaluen i es milloren dins el marc d'un ^sistema de gestió de ferms^, del qual formen part alhora com a instrument. En general, estan condicionades per nombrosos factors, com ara els tipus de seccions estructurals dels ferms i el seu estat, els mitjans materials, humans i tècnics disponibles i, sobretot, les disponibilitats pressupostàries i les possiblititats contractuals. Algunes estratègies de conservació de ferms miren de minimitzar el cost de conservació evitant que l'^índex d'estat^ del ferm baixi d'un mínim considerat admissible.
D'altres busquen el millor rendiment a unes disponibilitats pressupostàries prefixades o suposades.]]>
Requereix teòricament una única estructura que té quatre nivells.]]>
Requereix teòricament vuit estructures.]]>
La diferència entre un estrep i un ^cèrcol^ és que el primer té forma oberta, mentre que la del segon és tancada.]]>
Les accions a les quals està sotmès provenen tant del mateix tauler (reaccions i moviments imposats a l'extrem) com del terreny que contenen (empenta horitzontal i pes propi de les terres) o sobre el qual recolzen (reaccions del terreny). Generalment està format pel ^fonament^, l'element vertical frontal, dividit en l'element de contenció de terres o ^mur frontal^ i el ^carregador^, i les ^aletes^.
Les tipologies més emprades són: tancat, en el qual les terres estan contingudes pel mur frontal; obert, en el qual no existeix mur frontal i el carregador està suportat per uns fusts verticals i, per tant, les terres cauen frontalment amb el pendent propi del terraplè; flotant, quan el carregador es recolza directament sobre el terreny, i de ^sòl reforçat^, el qual s'obté com un estrep flotant col·locat sobre un massís de sòl reforçat.]]>
Si la textura no és gaire forta, es denomina raspallament.]]>
L'estructura d'un edifici o d'una construcció ha de ser dissenyada especialment per a resistir de manera estable i rígida les càrregues gravitatòries (pesos), la pressió del vent, els efectes dels terratrèmols i, en general, les accions mecàniques, ambientals o reològiques susceptibles d'actuar-hi. Els principals materials emprats actualment per a la formació d'estructures són l'acer, el formigó armat o pretensat i l'estructura mixta de formigó i acer. Altres materials de caràcter més tradicional o històric són la fusta i les fàbriques de pedra o de maó.
S'han trobat aplicacions de la tela i dels plàstics per a les estructures a base de membranes flexibles i per a les estructures inflables.]]>gruix.]]>
A la pràctica, els únics metalls emprats en la construcció d'estructures han estat la fosa de ferro, l'acer i l'alumini, i més actualment l'acer inoxidable. En general, quan es parla d'estructures metàl·liques, es fa referència implícitament a estructures d'acer al carboni.]]>
Habitualment s'entén per estructura mixta aquella estructura en què els materials que treballen solidàriament són l'acer estructural i el formigó.]]>
En funció de l'esveltesa de l'edifici i de la magnitud de les accions horitzontals, la trava s'aconsegueix amb dispositius progressivament més capaços, com ara pòrtics de nusos rígids, ^contravents^, ^pantalles^, ^nuclis^, ^megapòrtics^, ^tubs exteriors^ o sistemes de ^tub en tub^.]]>
Aquest estudi ha d'identificar, descriure i valorar de manera apropiada, en funció de les particularitats de cada cas concret, els efectes notables previsibles que la realització del projecte pot produir sobre els diferents aspectes ambientals.]]>
Requereix teòricament vuit estructures, i les calçades dels dos ^troncs^ s'han de separar.]]>
L'evaporació real disminueix per sota de la potencial a mesura que s'asseca el sòl.]]>
Els principals nutrients responsables de l'eutrofització són el nitrogen i el fòsfor. Les aportacions de nutrients poden ocórrer de forma natural, tot i que les aportacions antropogèniques són responsables dels casos d'eutrofització més recents i accelerats.]]>
En hidrologia comporta una pèrdua d'aigua superficial, per tal com té lloc a la superfície lliure. Entre els principals factors que l'afavoreixen destaquen el subministrament d'energia en forma de radiació solar i el transport del vapor fora de la superfície d'evaporació, transport que és funció de la velocitat del vent i del gradient d'humitat específica de l'aire.]]>
Es tracta d'un material molt soluble i de comportament plàstic. Les evaporites més abundants són el guix, l'anhidrita i la sal gemma.]]>
Els principals agents impulsors són l'^onatge^ i el vent, que presenten un fort component cíclic, i l'escala típica d'aquestes variacions és inferior a un any.]]>
Els agents impulsors principals són diversos, i en destaquen l'^onatge^, les aportacions externes de sediment (rius), les variacions del nivell del mar i els intercanvis de sediment entre la part més activa de la platja i la zona interna de la plataforma.]]>
Són canvis sistemàtics i que poden ser considerats com una tendència. El principal agent impulsor és l'^onatge^.]]>
Es diu que un terreny és excavable amb mitjans mecànics quan pot ser arrencat amb ^pala excavadora^, ^retroexcavadora^, ^estripadora^ o martell hidràulic. Quan el terreny està constituït per roques dures i poc fracturades, cal fer servir explosius per extreure-les.
El criteri més usual per a determinar el grau d'excavabilitat d'un terreny és la velocitat de transmissió de les ones sísmiques (ones P). Velocitats de transmissió en el terreny superiors a 2.000 m/s fan necessari l'ús d'explosius.]]>
És una fase del rentatge dels filtres.]]>
Aquest fenomen és especialment marcat quan abunden minerals del grup de les esmectites, com ara la montmoril·lonita, o varietats del guix, com ara l'anhidrita.]]>
Aquest fenomen sol donar-se en roques de bona qualitat, com ara el granit i altres roques cristal·lines, quan es troben sota tensions molt elevades que s'alliberen bruscament en excavar-les. Això sol succeir a gran profunditat en excavacions subterrànies i, menys freqüentment, al peu dels desmunts oberts en pedreres a cel obert. De vegades l'explosió es produeix per l'acció combinada de les tensions elevades i dels gasos comprimits, com ara metà o diòxid de carboni.]]>
Es forma una capa superficial d'un 2 % de gruix respecte al gruix total de la peça de formigó.]]>
En el primer cas és característic de sediments argilosos (argiles sensibles) dipositats en mars soms i en llacs situats prop dels dominis dels antics casquets de gel quaternaris. El moviment comença amb un lliscament rotatori o amb una sacsejada sísmica que col·lapsa l'estructura de l'argila de forma quasi instantània, de manera que esdevé un líquid dens. En el segon cas afecta roques toves i deformables que es troben sota materials rígids i densos. Això és el que succeeix quan un nivell d'argila humida i reblanida s'extrueix lateralment pel pes de les capes superiors, i, una vegada aquestes s'han fracturat, l'extrusió es produeix també entre les esquerdes obertes.]]>
N'hi ha de diversos tipus: de cinta, de cable o de barnilles.]]>
En alguns sistemes de càlcul també es pot aplicar multiplicant la capacitat o la intensitat de servei. S'obté a partir de l'equivalent de pesant, que és el nombre de vehicles lleugers que produeixen el mateix efecte que un tipus determinat de vehicle pesant.]]>
És una mesura de les fluctuacions de trànsit que es produeixen durant l'hora. S'usa per a augmentar la ^intensitat de projecte^ en els càlculs que s'efectuen per a determinar les dimensions i les característiques que ha de tenir una carretera o un carrer i en els que s'efectuen per a millorar les ^ordenacions^ o ^regulacions de trànsit^ o per a determinar el ^nivell de servei^.]]>
És funció de la situació de la marca viària, de la ^textura superficial^ del ^paviment^, del tipus de via i d'ample de ^calçada^ i de la ^intensitat mitjana diària^.]]>
Alhora, és el resultat de sumar el ^factor de dissabtes^, el ^factor de diumenges^ i 5 i dividir-ho tot plegat per 7. S'usa per a estimar la intensitat mitjana diària d'una ^estació d'aforament secundària^ o d'una ^estació d'aforament de cobertura^.]]>
S'usa per a avaluar la visibilitat diürna dels elements de senyalització en funció del color, sia elements de ^senyalització vertical^, de ^marques viàries^ o d'^abalisament^.]]>J]]>
Expressa el volum de sediments necessari per a generar el mateix volum de material original en futures operacions de realimentació.]]>
S'usa per a estimar la ^intensitat mitjana diària^ d'una ^estació d'aforament de cobertura^.]]>
En comptes de cabal, aquesta definició també es pot aplicar a altres conceptes, com ara càrrega contaminant o concentració d'una substància.]]>
Aquest fenomen d'estratificació es produeix a les ^desembocadures^ dels rius o a les llacunes litorals, quan la força mescladora deguda a la turbulència del moviment d'aigua dolça no és suficient per a vèncer les forces que tendeixen a l'estratificació originades per les diferències de densitat.]]>
En una falla es distingeixen els elements següents: el pla de falla, paral·lelament al qual s'efectua el desplaçament, i la línia de falla o traç del pla de falla sobre la superfície topogràfica. En una falla on el pla de falla no sigui vertical, el cos rocós situat sobre el pla de falla és anomenat bloc superior, mentre que l'altre és anomenat bloc inferior. El vector desplaçament, situat sobre el pla de falla, de dos punts, situats l'un en el bloc superior i l'altre en el bloc inferior, que originàriament eren solidaris, és anomenat salt real.
Els components del salt real paral·lels a la direcció i al cabussament de la falla són el salt segons la direcció i el salt segons el cabussament.]]>
La combinació en fals color més corrent és aquella en què, en lloc d'aplicar el blau, el verd i el roig a les respectives bandes de l'espectre visible, s'apliquen a les bandes verd, roig i infraroig proper, respectivament.]]>
La presència de fang filamentós és un dels principals problemes funcionals de les instal·lacions de ^fangs activats^.]]>
Es pot digerir amb facilitat si les condicions de funcionament del tractament primari són les adequades.]]>
La presència de fang filamentós és un problema funcional de les instal·lacions de ^fangs activats^.]]>
El líquid contingut en el tanc es mescla enèrgicament mitjançant dispositius d'aeració que a la vegada subministren l'oxigen requerit per aquests microorganismes. Després del tanc d'aeració, el líquid passa a un decantador secundari, on els microorganismes són separats de l'aigua mitjançant sedimentació. Una part dels microorganismes separats es fa recircular al tanc per a mantenir el cultiu. L'excés de microorganismes es purga, i constitueix el fang secundari. Els tancs d'aeració es poden construir per a operar en forma de reactor de flux de pistó o de mescla completa. En els processos de fangs activats convencionals els temps de permanència hidràulics oscil·len entre 4 i 8 hores; els de permanència cel·lular (dels microorganismes), entre 5 i 15 dies, i la ^càrrega màssica^, entre 0,2 i 0,4 grams de demanda bioquímica d'oxigen per gram de massa cel·lular i per dia.
En la variant denominada fangs activats d'aeració prolongada el reactor és de mescla completa i el cultiu cel·lular està en fase de respiració endògena, és a dir, metabolitza principalment les substàncies de reserva acumulades i la matèria alliberada per les cèl·lules mortes. En els processos de fangs activats d'aeració prolongada els temps de permanència hidràulics oscil·len entre 18 i 36 hores; els de permanència cel·lular, entre 20 i 30 dies, i la càrrega màssica, entre 0,05 i 0,15 grams de demanda bioquímica d'oxigen per gram de massa cel·lular i per dia. Els fangs activats d'aeració prolongada tenen l'avantatge respecte als convencionals de produir fangs secundaris mineralitzats parcialment. Els fangs activats de càrrega alta consisteixen en reactors de mescla completa que operen amb temps de permanència baixos, tant hidràulics (2-4 hores) com cel·lulars (5-10 dies) i amb càrregues màssiques elevades (0,4 i 1,5 grams de demanda bioquímica d'oxigen per gram de massa cel·lular i per dia). Els fangs activats de contacte-estabilització són una variant del procés convencional amb reactors de mescla completa en què el tractament s'efectua en dos reactors separats en sèrie, en el primer dels quals es mescla l'aigua residual amb el fang procedent de la recirculació, i en el segon s'aireja el fang sense que hi hagi cap aportació nova d'aigua residual, de manera que s'aconsegueix l'estabilització o activació del fang. En els fangs activats d'alimentació esglaonada l'aigua residual s'introdueix en tres o més punts d'un reactor de flux de pistó per a aconseguir una càrrega màssica tan uniforme com sigui possible i reduir la punta de demanda d'oxigen que té lloc a l'inici del reactor quan no s'usa aquesta variant. Els fangs activats d'aeració graduada són una modificació del procés de fangs activats convencional en un reactor de flux de pistó en què la quantitat d'aire subministrada és proporcional a la demanda d'oxigen dels microorganismes.]]>
Conté menys d'un 30 % de fragments de roca visibles, envoltats per una matriu fina, de mida de gra entre 0,1 i 100 µm.]]>
La fatiga de les ^mescles bituminoses^ es tradueix en un augment de les ^deflexions^ i, quan s'arriba a un estat avançat de fatiga, en clivellaments generalitzats (^pell de cocodril^).]]>
Consta com a mínim de dues capes, el ^paviment^ i la ^base^, i, de vegades, d'una altra capa, la ^subbase^, cadascuna de les quals pot estar constituïda al seu torn per més d'una capa.
Els principals tipus de ferms són: a) ferms flexibles, formats per una sèrie de capes constituïdes per materials amb una resistència a la deformació decreixent amb la profunditat. En general, tenen almenys una capa de trànsit bituminosa sobre capes granulars; b) ferms semiflexibles o flexibles amb base bituminosa; c) ferms semirígids, amb capes inferiors d'igual o major rigidesa que les superiors, formats per bases tractades o estabilitzades amb ciment i paviments bituminosos; d) ferms inversos, en els quals entre el paviment bituminós i la capa tractada amb ciment s'interposa una capa granular per a evitar la reflexió en superfície de les esquerdes produïdes per la retracció de la capa tractada; e) ferms rígids, formats per un paviment de formigó sobre capes tractades o granulars; f) ferms mixtos, constituïts per una capa de formigó de baixa resistència i un paviment bituminós.]]>
Es mesura per la distància en quilòmetres recorreguda pel vent dins d'aquesta àrea.]]>
Per a la seva caracterització es determinen fonamentalment la seva netedat, la seva plasticitat i la seva adhesivitat amb els lligants hidrocarbonats.]]>
La seguretat estructural s'estableix en funció de la probabilitat de fallada de les estructures.]]>
El carboni té major resistència a la temperatura elevada i a ambients corrosius, però és més car i només s'usa com a fibra curta. Els materials fabricats amb fibres de carboni són més lleugers que els construïts amb làmines metàl·liques.]]>
S'empra en forma de tubs, de planxes ondulades, de grans recipients, etc., com a material de cobriment o de revestiment, com a aïllant tèrmic, per a dipòsits, en conduccions per a líquids, etc.]]>
El fíl·ler emprat en les mescles bituminoses pot ser el contingut en els àrids, procedent de la seva trituració (fíl·ler natural o de recuperació, pel fet de ser extret pel tiratge d'aire a l'interior del tambor assecador de les plantes asfàltiques i recuperat als ^col·lectors de pols^) o un d'especialment preparat per a aquesta finalitat (fíl·ler d'aportació).]]>
Té afinitat amb les pissarres i amb els esquists: és de gra una mica més gran i amb una foliació menys perfectament planària que les pissarres, però amb gra més fi i millor foliada que els esquists.]]>
La filtració s'utilitza molt en el tractament de les aigües, i en aquest cas el medi filtrant més usat és la sorra.]]>
S'utilitza molt en els sistemes de potabilització després dels processos de coagulació, floculació i sedimentació, amb l'objectiu de produir aigua molt transparent i amb una terbolesa inapreciable. Els filtres d'aigua es classifiquen en lents, quan la velocitat d'infiltració a què operen és de 5 a 10 metres cúbics per metre quadrat i per dia, i en ràpids, quan la velocitat és de 250 a 350 metres cúbics per metre quadrat i per dia.]]>
El fang s'introdueix a les cambres existents entre les plaques i mitjançant un sistema d'accionament hidràulic es premsa tot el conjunt, de manera que el fang deshidratat queda entre les teles. L'aigua es filtra a través de les plaques.]]>
A causa de l'alta superfície específica de la torba, la matèria orgànica dissolta, a més de ser eliminada per assimilació microbiana, també s'elimina per adsorció.]]>
Periòdicament, porcions de la biopel·lícula se separen del suport i són arrossegades per l'efluent del filtre. La biopel·lícula se separa de l'aigua per decantació. L'aeració del material de suport se sol dur a terme mitjançant bufadors.]]>
Se solen plantar arbres, com ara pollancres o àlbers. Per a dur-lo a terme cal, com a mínim, una sedimentació primària prèvia. El tractament té lloc durant la percolació de l'aigua a través dels intersticis lliures del sòl mitjançant reaccions de tipus físic, químic i biològic.]]>
La fissuració per tracció de les estructures de formigó armat és necessària perquè l'armadura de reforç treballi amb traccions significatives.]]>
Quan a la berma hi ha una ^barrera de seguretat^, la fita d'aresta s'hi suporta. En algunes ocasions s'usa també per a indicar punts hectomètrics.]]>
El cos és verd i els triangles són blancs i suggereixen les dues direccions divergents de la circulació.]]>
A més del punt quilomètric i del codi de la carretera, molts cops s'hi indica l'administració titular de la carretera.]]>
En carreteres, a més del punt quilomètric, s'hi indica el codi de la carretera. En una carretera de nova construcció, el punt quilomètric equival a la distància mesurada en planta a un determinat punt d'origen o punt quilomètric 0, però les variacions de traçat que sofreix la carretera al llarg del temps fan que les distàncies entre punts quilomètrics consecutius siguin diferents del quilòmetre i, consegüentment, els punts quilomètrics deixen de representar la distància al punt quilomètric 0. Un punt qualsevol d'una carretera es referencia longitudinalment, sempre en el sentit creixent dels punts quilomètrics, indicant-hi el punt quilomètric anterior i la distància en metres fins al punt en qüestió. En carreteres de dos carrils, les fites quilomètriques se situen només en el costat dret del sentit creixent per tal de facilitar-ne la determinació.]]>
S'empra per a replantejar sobre el terreny la construcció d'una via.]]>
Es distingeixen quatre tipus de fletxes. Les fletxes de direcció o selecció de carrils indiquen els moviments permesos als conductors que circulen per un determinat carril proper a un ^nus^. Les fletxes de sortida indiquen el lloc on es pot iniciar un canvi cap a un ^carril de desacceleració^ o de sortida. Les fletxes de fi de carril indiquen que el carril en què estan situades s'acaba. Les fletxes de retorn indiquen la proximitat d'una línia contínua de prohibició d'avançament]]>
Generalment s'aplica al desplaçament vertical en el centre de llum de les bigues.]]>
Les fletxes tipus "f" s'usen en ^plafons laterals^, sia de ^presenyalització^ o de direcció, i en plafons elevats de presenyalització de direcció de sortida sense ^afectació de carril^. Les fletxes tipus "F" s'usen en plafons elevats, sia en ^pòrtics^ o en ^banderoles^, excepte si són de presenyalització de direcció de sortida sense afectació de carril. Les fletxes croquis s'usen en ^rotondes^, en ^rotondes partides^, en ^raquetes^ i en ^interseccions^ de difícil percepció.]]>
És l'invers de la rigidesa si les ^mescles bituminoses^ s'estenen amb una espessor total inferior a 10 cm o sobre ferms flexibles existents, que han de tenir prou flexibilitat per no clivellar-se o per no fatigar-se amb gaire rapidesa.]]>
La floculació és un complement del procés de ^coagulació^ i constitueix un dels processos unitaris convencionals de la potabilització d'aigües.]]>
Els floculadors se solen construir en forma de reactors de mescla completa disposats en sèrie i amb un temps de permanència total de l'aigua de 15 a 20 min. L'agitació del líquid dels floculadors es duu a terme amb rodes d'aspes, amb turbines o amb hèlixs i ha de ser suficient perquè es formin flocs però sense disgregar-los.]]>
La matèria flotant als tancs es retira amb rasquetes superficials.]]>
Són fluids els líquids i els gasos, i en tots dos casos les molècules es troben més espaiades que en un sòlid i tenen major llibertat de moviment. Això permet de vessar-lo en un recipient o forçar-lo a través d'un conducte. La concentració molecular és molt més gran en un líquid que en un gas, raó per la qual els gasos són altament compressibles, de manera que tendeixen a expandir-se indefinidament en absència de qualsevol pressió externa.]]>
Es caracteritza pel fet que la seva ^viscositat dinàmica^ és constant.]]>
En força casos, però, pot considerar-se incompressible, i llavors cal indicar-ho.]]>
El fluor se sol afegir a l'aigua en forma de fluorur sòdic o de fluosilicat de sodi.]]>
Les partícules dins el cos en moviment no tenen la mateixa velocitat ni, de vegades, segueixen trajectòries paral·leles. Per aquest motiu, la forma de la massa desplaçada experimenta canvis, en particular, un estirament.]]>
És el que es dona en canals i en cursos naturals d'aigua.]]>
Es pot utilitzar per a modelitzar la circulació oceànica a gran escala.]]>
Si s'hi injectés un colorant de la mateixa densitat del fluid, es mouria seguint un filament ben definit segons les trajectòries del flux.]]>
En són exemples importants el moviment conjunt d'aigua i aire, a la zona no saturada, i el de petroli i aigua. Es regeix per una llei de Darcy generalitzada, expressada en termes de gradients de pressió dels fluids.]]>
Aquest règim es caracteritza pel fet que el nombre de Froude és inferior a la unitat, és a dir, la velocitat del flux és menor que la celeritat de l'ona gravitatòria que provoca qualsevol pertorbació del corrent, i això implica que aquesta pertorbació podrà difondre's tant aigua amunt com aigua avall.]]>
Aquest règim es caracteritza pel fet que el nombre de Froude és superior a la unitat, és a dir, la velocitat del flux és més gran que la celeritat de l'ona gravitatòria que provoca qualsevol pertorbació del corrent, i això implica que aquesta pertorbació només podrà difondre's aigua avall.]]>
Malgrat que s'acostuma a emprar aquest terme en el mateix sentit que ^hipocentre^, quan es parla de focus sísmic se suposa que aquest és de dimensions finites.]]>
A les zones on el metamorfisme regional ha estat molt intens, els cristalls s'hi arrangen en bandes. La foliació confereix una marcada anisotropia a la roca i constitueix una direcció de debilitat per on la roca sol fracturar-se.]]>
Com que el terreny sol ser menys resistent a la compressió que els materials que formen l'estructura de la construcció, el fonament té més amplada que els elements de l'estructura superior per a repartir el pes sobre més superfície de terres. Els fonaments poden ser continus, com ^sabates contínues^ sota murs, o discontinus, en forma de ^sabates aïllades^ (^fonaments superficials^) o sobre ^pilons^ i ^enceps^ (^fonaments profunds^).]]>
La seva espessor és com a mínim d'1 m.]]>
En general, es parla de fonament flexible quan la ^volada^ en la direcció principal és superior a la meitat del cantell del fonament.]]>
En general, es parla de fonament rígid quan la ^volada^ en la direcció principal és inferior a la meitat del cantell del fonament.]]>
Generalment està format per un ^mort^, dipositat sobre el fons del mar o de l'oceà, al qual es lliga un cap o un cable al qual es troben agafats els aparells, així com els elements necessaris per a donar ^flotabilitat^ al sistema, com ara les boies. Posat cas que sigui necessari, se situa una ^balisa^ a l'extrem del cap que no es troba agafat al mort.]]>
El forat de la capa d'ozó apareix durant els mesos de setembre i d'octubre.]]>
Actua en la direcció del flux.]]>
Actua perpendicular a la ^força d'arrossegament^.]]>
Causa el moviment de masses que poden ser desviades cap a la dreta en l'hemisferi nord i cap a l'esquerra en l'hemisferi sud. La força és proporcional a la velocitat i a la latitud de l'objecte que es mou, de manera que és zero a l'equador i màxima als pols.]]>
En el cas de considerar-se com a càrrega volumètrica, equival a la densitat per l'acceleració dels punts del sòlid. Juntament amb les forces exteriors, és la càrrega que han d'equilibrar les forces interiors del sòlid.]]>
D'altra banda, la llosa d'edificació actua tot distribuint entre els diferents elements verticals les forces provocades per les accions horitzontals dels sismes o del vent. Constitueix alhora la separació entre plantes consecutives i acompleix funcions d'aïllament acústic i de suport d'acabats (cels rasos, paviments) i d'instal·lacions. Sota l'efecte de les càrregues gravitatòries, la llosa d'edifici treballa com a placa a flexió-tallant normal; davant de les accions horitzontals, treballa en el seu pla a la manera d'una membrana o biga de gran cantell, motiu pel qual és important que presenti una rigidesa en el pla suficient.]]>
A Espanya s'avalua mitjançant la determinació del contingut de ^llenques^ i d'^agulles^.]]>
En sentit genèric, són sòls que recobreixen els afloraments rocosos. En conjunt, són materials de baixa resistència, molt deformables i permeables. La seva forma geomètrica és variable i, encara que molt sovint tenen un gruix de pocs metres, en casos especials, com ara als deltes o a les cubetes glacials, poden assolir potències de desenes de metres.]]>
Cadascuna d'aquestes cel·les es considera indivisible i és identificable per un número de fila i de columna. La codificació de les coordenades és diferent de la del ^format vectorial^, ja que les posicions dels objectes no s'estableixen amb total exactitud i precisió, sinó que depenen de la mida de la cel·la. Cada cel·la recull un únic valor digital (intensitat espectral, alçària del terreny, pendent, etc.).]]>
Els elements bàsics d'emmagatzematge de les dades són els punts, les línies i els polígons.]]>
Generalment, el ciment utilitzat és de tipus pòrtland i els àrids són arena i grava.]]>in situ]]>3), que s'estén amb ^estenedores^ de mescles bituminoses i que ha de compactar-se enèrgicament amb corrons vibradors i de pneumàtics, de forma similar a com es fa amb una grava-ciment.
Una vegada compactat i protegit superficialment amb un reg, pot obrir-se gairebé immediatament al trànsit.]]>
Formigons especials són els d'alta resistència, els lleugers, els pesants, els criogènics i d'altres.]]>
Una de les propietats més importants del formigó en estat fresc és la treballabilitat, que s'expressa en termes de la consistència i que ha de garantir que el formigó es pugui abocar sense segregació amb el procediment més adequat per a cada aplicació.]]>3), que es posa en obra de forma anàloga a aquest, generalment utilitzat sota els ^paviments de formigó^, per a proporcionar una bona plataforma de treball i un suport estable en el temps no erosionable per l'aigua.]]>
Generalment s'empra una mida d'àrid de fins a 60 mm i es fa servir per a estabilitzar parets i sostres d'excavacions. Té l'avantatge d'ajustar-se perfectament a la superfície, fins i tot a les zones que han estat sobreexcavades. Hi ha dos procediments de posada en obra: l'afegiment de l'aigua al mateix broc (via seca) i l'afegiment de l'aigua a la mescladora (via humida). Es coneix col·loquialment en l'àmbit de la construcció amb el nom de ^gunita^.]]>
Aquest formigó és recomanable per a ambients agressius gràcies a la seva resistència als sulfats i als àcids lleugers.]]>
La seva expressió és: ΔP = c.v∕g, on ΔP és la sobrepressió; v, la velocitat mitjana del fluid abans del tancament; g, l'acceleració de la gravetat, i c, la celeritat de propagació del cop d'ariet en el sistema, que depèn de la rigidesa, del gruix i del diàmetre del conducte i de la compressibilitat del fluid.]]>
És aplicable en el cas de ^règim turbulent rugós^. Va ser proposada per Antoine Chézy el 1768, per dur a terme el disseny dels canals d'abastament d'aigua a la ciutat de París.]]>
Només és aplicable en el cas de ^règim turbulent rugós^. Va ser proposada per Robert Manning el 1889, quan era cap d'enginyers de l'Oficina d'Obres Públiques d'Irlanda.]]>
La seva expressió és: ΔP = 2Lv/(gTc), on Δ és la sobrepressió; L, la longitud del conducte; v, la velocitat mitjana del fluid; g, l'acceleració de la gravetat, i Tc, el temps de tancament de la vàlvula.]]>
Les fosses sèptiques són un dels elements dels sistemes de ^sanejament autònom^. L'efluent de les fosses sèptiques encara té un contingut elevat de matèria orgànica, i per això se sol abocar en ^rases d'infiltració^ o en pous cecs on l'aigua s'infiltra en el terreny i s'acaba de tractar.]]>
Generalment es fa referència a la fotografia aèria vertical, en la qual la direcció de l'eix òptic de la ^càmera fotogramètrica^ és aproximadament vertical. El format més habitual és de 23 × 23 cm.]]>
Aquesta regió es divideix en les subregions submil·limètrica, infraroig proper, infraroig mitjà i infraroig llunyà o tèrmic.]]>
Segons l'objecte fotografiat, es distingeix entre fotogrametria aèria i fotogrametria terrestre.]]>
Generalment es fa de manera sobtada i acompanyant l'aigua amb material granular, per a garantir l'obertura de les fractures un cop hagi cessat la injecció d'aigua.]]>
S'obté multiplicant la ^freqüència d'ona^ pel doble del número pi.]]>
S'obté com l'invers del ^període d'ona^.]]>
Sovint s'aplica a l'aproximació del camp de desplaçaments corresponent a la resposta dinàmica d'una estructura en el temps en alguns dels harmònics.]]>
És una propietat del material i de la forma geomètrica del sòlid.]]>
Habitualment, el paviment asfàltic fresat s'apila i es porta a una planta de fabricació de mescles bituminoses on es recicla l'àrid fresat introduint-lo en una mescla nova.]]>
En actuacions de conservació ordinària s'efectua en bandes de longitud curta i d'amplada limitada generalment a mig carril o a múltiples de mig carril, prèviament a la seva reposició mitjançant una capa de nou material i igual gruix.
En operacions de conservació extraordinària s'efectua en bandes similars i longituds que poden ser curtes o bé contínues, però en aquests casos freqüentment s'acompanya de l'estesa d'una capa de material nou en tota la superfície afermada, amb la qual cosa s'aconsegueix que a les parts més deteriorades, i fresades prèviament, el gruix de material nou sigui superior per a obtenir un afermat amb ^característiques estructurals^ més homogènies.
En carrers, de vegades s'efectuen fresatges en bandes longitudinals contínues adjacents a les vorades, a fi d'aconseguir que amb la nova capa de ferm es mantinguin les diferències de cota entre el paviment i la vorada.]]>
Constitueix el lloc geomètric dels punts que, en un instant donat, tenen la mateixa fase.]]>
La profunditat del front de carbonatació assenyala el nivell de l'afectació i, en conseqüència, el risc que, pel contacte del formigó carbonatat amb les armadures, se n'iniciï l'oxidació.]]>
És una pols molt fina, de 0,1 µm, composta en un 90-95 % de sílice amorfa.]]>
La fusta laminada encolada permet de construir elements amb una gran diversitat de formes i de dimensions (per exemple, peces de secció variable i de gran llum) sense que la grandària del tronc de l'arbre constitueixi una limitació. Gràcies a aquesta tecnologia, la construcció en fusta ha conegut modernament un auge important i ha trobat importants aplicacions estructurals i arquitectòniques, com ara la formació de cobertes de gran llum per a poliesportius o la construcció de passeres i de ponts.]]>
Aquestes limitacions han estat superades modernament mitjançant la ^fusta laminada encolada^.]]>
Generalment té una longitud d'1 a 4 m i una secció transversal d'1 × 1 m. Amb els gabions es construeixen estructures permeables, com dics i espigons, capaces de resistir per gravetat.]]>
Les galeries se situen generalment a distàncies verticals de 15 a 30 m. A més de tenir la funció de control de l'interior de l'estructura, la seva construcció està justificada perquè hi van a parar els diversos elements de drenatge, o drens, necessaris en aquest tipus de preses, la revisió i neteja dels quals seria molt dificultosa si es construïssin de dalt a baix. Així, les galeries també serveixen per a recollir l'aigua que es filtra pels drens entre una galeria i la immediatament superior, cosa que permet d'identificar la zona on es produeix la filtració.
Les diferents galeries solen estar comunicades pels extrems, de manera que es forma una galeria perimètrica que envolta tota l'obra. En grans preses sol existir una galeria d'inspecció que travessa els fonaments i que s'usa per al control i la inspecció d'aquests.]]>
Pot arribar a tenir una longitud de diversos quilòmetres, fins i tot d'algunes desenes de quilòmetres.]]>
Usualment s'utilitza per a augmentar la seguretat en talussos rebaixant el ^nivell piezomètric^ en el terreny.]]>
Les dragues amb menys mobilitat, com ara dragues de pala, talladores allunyades de la costa, dragues de rosari, etc., excaven el material que posteriorment aboquen al gànguil. Existeixen gànguils que, a més del transport, també s'encarreguen de l'abocament del material.]]>
És apropiat per a abocaments al mar, abocaments per fons.]]>
S'indica per a abocaments al mar.]]>
Únicament pot encarregar-se de les tasques de transport del material dragat. Per a l'abocament necessita l'ajut d'un elevador. És apropiat quan el material transportat s'ha d'abocar a terra.]]>
Aquest efecte també es produeix quan se situen revolts de molt petit desenvolupament o longitud entre revolts de gran desenvolupament o longitud i és més perniciós si el revolt de petit desenvolupament té un radi molt més petit que el dels altres.]]>
És una etapa prèvia a la incineració, però també s'usa com a tractament de residus o procés industrial.]]>
Els elements horitzontals, anomenats cordons, estan situats a les zones inferior i superior i són els encarregats d'absorbir els moments flectors com un parell de forces de tracció i compressió per cadascun. Les barres, les diagonals i els muntants, que connecten ambdós cordons, s'encarreguen d'absorbir el tallant. Hi ha diferents tipus de gelosies en funció de la disposició de les diagonals i dels muntants, com ara les gelosies de tipus Warren, en K, Pratt o Howe, entre d'altres.]]>
L'actuador, a partir d'energia elèctrica, hidràulica o pneumàtica, proporciona el moviment desitjat a la pala per generar les ones.]]>
Es correspon amb el nivell mitjà de mars en calma i amb la seva prolongació per sota dels continents. A Espanya el geoide es fa coincidir amb el punt altimètric fonamental, situat al mareògraf d'Alacant.]]>
En medis poc conductors, les ones electromagnètiques d'alta freqüència acompleixen l'equació d'ones on la velocitat de propagació és funció de les propietats electromagnètiques del medi: la permitivitat elèctrica e i la constant de permeabilitat magnètica. Un impuls molt breu (per exemple, de 10−8 s) s'emet per una antena emissora situada a la superfície del sòl. Una antena receptora, generalment situada prop de l'emissora, rep i enregistra les ones reflectides quasi verticalment a les discontinuïtats del subsol. Aplicant tècniques similars a les de la reflexió sísmica, el radar permet d'obtenir imatges detallades del subsol situat prop de la superfície.]]>
Els geotèxtils poden ser teixits i no teixits o feltres. Partint de la funció que exerceixen es distingeix entre: a) geomalles, amb una funció de reforç del terreny o dels ferms; b) geomembranes, amb una funció d'impermeabilització o protecció; c) geotèxtils pròpiament dits, amb una funció de filtre anticontaminant i drenant.]]>
El giroscopi mecànic es basa en el principi de la conservació del moment angular; el giroscopi òptic, en l'efecte Sagnac, i el giroscopi de vibració, en la preservació del pla de vibració.
En ^topografia^ i en ^geodèsia^, els giroscopis s'utilitzen principalment per a orientar l'^estació^ cap al nord geogràfic, mentre que en alguns sistemes de navegació es fan servir dins les unitats de mesura inercial.]]>
Té orígens diversos: format a partir de roques sedimentàries de gra fi (pelites) durant un metamorfisme regional d'alt grau, a partir de roques sedimentàries quarsofeldspàtiques (arcoses, per exemple) durant un metamorfisme regional (de diferents graus) o dinàmic, o a partir de roques ígnies de composició quarsofeldspàtica (granit, per exemple) durant un metamorfisme dinàmic o regional de diferents graus.
Té unes característiques mecàniques semblants a les del granit.]]>
Va ser desenvolupat pels Estats Units durant els anys setanta per a ús inicialment militar, i el 1983 va començar a utilitzar-se per a aplicacions civils. Els 24 satèl·lits usats, que pertanyen a la constel·lació NAVSTAR, giren al voltant de la Terra a 20.200 km d'altura i emeten ones electromagnètiques que són captades per l'antena del receptor i, mitjançant uns càlculs matemàtics, permeten de determinar la posició del vehicle o de la persona. Hi ha diversos tipus de receptors: per navegació, monofreqüència, bifreqüència, i diferents mètodes d'operació: absolut, diferencial, estàtic, cinemàtic, en temps real; això proporciona, lògicament, diferents nivells de precisió. Actualment, aquesta oscil·la entre 40 m, en el cas de navegació amb un receptor, i alguns mil·límetres, en les determinacions geodèsiques amb uns quants receptors. La UE està desenvolupant el seu sistema de navegació per satèl·lit, anomenat Galileu, conceptualment similar al GPS i amb el qual serà compatible i interoperable. Entrarà en funcionament entre el 2008 i el 2010.]]>
És un paràmetre molt important en els processos de coagulació i de floculació. El valor del gradient de velocitat en el procés de floculació sol variar entre 20 i 60 s−1.]]>
És un dels paràmetres que apareixen en la ^llei de Darcy^.]]>
En un graf complet hi ha: zones, centroides, arcs, nusos, radioides i connectors. Les zones constitueixen una partició del territori efectuada d'acord amb els objectius buscats. Els centroides són els centres de gravetat de les zones; els arcs són trams de la xarxa de transports de característiques similars; els nusos són els punts en què es troben dos o més arcs; els radioides són els elements que relacionen els centroides amb els nusos, i els connectors són els elements que relacionen els nusos de xarxes de transport diferents.]]>3 o una capacitat de desguàs superior a 2.000 m3/s, i 3) presentar dificultats especials en la seva fonamentació o tenir característiques no habituals.]]>
És abrasiva, dura, resistent i impermeable. Quan no està alterada, és un excel·lent suport per als fonaments i requereix poc sosteniment en les excavacions.]]>
En aquest cas, cal considerar tots els termes no lineals que apareixen a les equacions d'equilibri del sòlid.]]>
En els assaigs de tamisatge, segons les normes UNE 103101, per a sòls, i UNE-EN 933-1, per a àrids, el material retingut en cada tamís de la sèrie normalitzada s'asseca i es pesa, i es pot calcular el percentatge en pes respecte al total que passa per cada tamís, començant amb un tamís de tal obertura que tot el material hi passi.
La corba granulomètrica definida així es representa en un gràfic que indica en les abscisses el diàmetre de les partícules en mil·límetres (llum de malla del tamís) i en les ordenades el percentatge de partícules de diàmetre menor que l'indicat (percentatge que passa del total), i en què l'escala d'abscisses és logarítmica per posar de manifest la composició de les fraccions fines.
Es distingeixen materials amb granulometries ben graduades o contínues, que contenen una proporció apreciable de partícules de totes les mides, o mal graduades, discontínues o uniformes, amb absència de partícules d'unes mides determinades.]]>
L'estimador utilitzat és la desviació típica dels diàmetres de la mostra. Valors inferiors a 0,5 indiquen un sediment ben seleccionat, i superiors a 3, molt mal seleccionat.]]>
Per a sòls destinats a la construcció de ^terraplens^ s'utilitza com a densitat patró la ^densitat seca màxima^ de l'^assaig Proctor modificat^, segons la norma UNE 103501.]]>
El seu valor oscil·la entre 0, si es tracta d'un sòl sec, i 1, en el cas d'un sòl saturat.]]>
A diferència de l'^argila^, en el comportament mecànic d'aquest material té molta influència el contacte entre les partícules i no la seva composició mineral.]]>
Es parla de bases amb cohesió per a destacar que la fricció interna de l'esquelet mineral de les bases granulars que substitueixen ha estat complementada amb un lligant o amb un conglomerant que confereix a la mescla una cohesió permanent apreciable. Són graves tractades la ^grava-ciment^, la ^grava-escòria^, la ^grava-cendra volant^ i la ^grava-emulsió^.]]>
Les resistències mecàniques són inicialment menors que les de les mescles fetes amb ciment, però al cap d'uns quants mesos arriben a uns valors similars o fins i tot superiors (reaccions putzolàniques).]]>
En ser la grava-ciment un material tractat amb ciment, hi apareixen fissures per retracció, fissuració que pot acabar reflectint-se a través del paviment bituminós a més o menys llarg termini en funció dels gradients termohigromètrics i de l'espessor de l'esmentat paviment.]]>
L'escòria granulada és una sorra vitrificada obtinguda per refredament brusc de l'escòria d'alt forn a la sortida d'aquest. Les resistències de la grava-escòria creixen lentament, però a llarg termini (2 anys) poden igualar les que s'obtenen amb la grava-ciment.]]>
El fonament del gravímetre és molt senzill i consisteix en una massa m, suspesa d'una molla o d'un sistema de molles o de fibres de torsió. Les petites variacions de la gravetat es tradueixen en variacions del pes mg i, per tant, en petites variacions de la longitud de la molla. El gravímetre en el qual es fonamenten els més moderns és el de Lacoste-Romberg.]]>
Els grans poden ser de quars amb altres minerals, com ara les miques, els feldspats, els minerals pesants, la glauconita, etc., però també hi ha gresos de grans calcaris, de guix, etc. Els gresos silicis ben cimentats són resistents i abrasius, mentre que els calcaris són més tous i meteoritzables.]]>
Per això cal que el tren de rodatge sigui sobre pneumàtics i compleixi el gàlib de carretera. Disposa de ploma telescòpica d'ànima plena, així com d'estabilitzadors.]]>
La infraestructura es constitueix per un sistema de cadenes o de pneumàtics i un motor que els impulsa i està unida a la superestructura mitjançant una corona de gir que permet un gir relatiu entre ambdues de 360º.
A la superestructura hi ha una ploma, una cabina, un motor, uns cabrestants i un contrapès. La ploma, que pot ser d'ànima plena o, més comunament, de gelosia metàl·lica, disposa d'un cable d'elevació, unit a un cabrestant. El motor i el contrapès sempre estan situats de cara a la ploma per a facilitar l'estabilitat de la grua. Hi ha configuracions i capacitats múltiples.]]>
Aquestes grues estan situades en els nuclis dels ascensors i s'utilitzen per a la construcció d'edificis de gran alçària.]]>
Aquestes grues són habituals en esplanades de contenidors, en aplecs exteriors a les naus industrials, etc.]]>
La fletxa està atirantada amb la contrafletxa. Pot ser fixa o moure's sobre carrils o pot ser grimpadora. Existeix una variant, la grua de fletxa inclinable.]]>
En accessos a interseccions semafòriques es consideren fins a tres grups de carrils: el format pels carrils exclusius de girada a l'esquerra, el format pels carrils exclusius de girada a la dreta i el format per la resta dels carrils, és a dir, els exclusius de moviment recte més els compartits.]]>
Si el valor d'aquest defecte és superior a l'altura de la pestanya de la roda, hi ha un alt risc de descarrilament.]]>
És una roca tendra de resistència mitjana i que, sotmesa a tensions elevades, com en els túnels a gran profunditat, experimenta deformacions de fluència. És una roca molt soluble que pot desenvolupar un carst i donar lloc a col·lapses freqüents. Per aquest motiu és desaconsellable en la construcció d'embassaments.]]>4; 2M&2sub;O.
Cristal·litza en l'holoèdria monoclínica. Presenta un clivatge perfecte, cristalls tabulars o lenticulars amb forta curvatura de cares i arestes i macles freqüents: en punta de fletxa, en punta de llança, etc. Té una duresa 2 i un pes específic 2,3. Presenta cristalls incolors, blancs, groguencs o melosos.
Té una lluïssor nacrada i vítria i varia de transparent a opac. Es ratlla amb l'ungla.]]>
Deriva de la paraula anglesa gun, 'pistola', per la forma del broc que s'utilitza per a projectar el formigó.]]>
El valor estàndard d'aquesta càrrega és de 60 grams de demanda bioquímica d'oxigen per habitant i per dia.]]>
L'extracció del terreny es fa per un sistema combinat de rodes ungulades i aigua amb pressió.]]>
Està constituïda per una sèrie de rodes dentades disposades en dos eixos perpendiculars al pla del mur que es vol construir que destrossen per rotació el terreny en petits fragments que, dissolts o en suspensió als llots, es bomben fins a l'exterior, on s'eliminen en l'anomenada planta de llots. L'aigua també refrigera les freses, disposades a la part baixa d'un xassís d'alçària variable, de 5 a 15 m. La hidrofresadora necessita uns equipaments auxiliars formats per la planta de llots on es recicla la bentonita, material utilitzat per a estabilitzar les parets de l'excavació mentre no es formigona el mur, i per una grua de suport.
Les característiques diferencials de la hidrofresadora respecte d'altres equipaments emprats en la construcció de murs pantalla són la quasi perfecta verticalitat que s'aconsegueix, fins i tot en murs de gran profunditat, i la capacitat que té per a excavar en terrenys durs i fins i tot en roques, com ara pissarres, conglomerats, gresos i calcàries.]]>
Sol presentar tres parts: una branca ascendent, o corba de concentració, des d'un cabal base fins al valor màxim del cabal, o cabal de punta; una corba de descens, fins a l'instant en què cessa l'escolament superficial directe, i finalment una corba d'esgotament, que correspon a l'escolament subsuperficial.]]>
Es tracta d'una metodologia proposada per Sherman, per tal d'avaluar la resposta en cabal d'una conca. Per a una conca donada, es pot obtenir el seu propi hidrograma unitari a partir de les dades de pluja i de cabal que s'hi han mesurat; en aquest cas es tracta d'un hidrograma unitari aplicable només a la conca i als punts de mesura.]]>
N'hi ha de tres tipus: 1) els que relacionen les característiques de l'hidrograma amb les de la conca, com l'hidrograma unitari de Snyder i l'hidrograma unitari de Gray; 2) els que es basen en hidrogrames unitaris adimensionals, com l'hidrograma unitari del ^Natural Resources Conservation Service^, i 3) els que es basen en models d'emmagatzematge a la conca (hidrograma unitari de Clark).]]>
Es pot dividir en: 1) hidrologia superficial, que tracta dels processos relatius a l'aigua que circula per la superfície del sòl, i 2) hidrologia subterrània, que es refereix a l'aigua del subsol. Des d'un altre punt de vista, es pot diferenciar entre la hidrologia d'avingudes, que estudia els cabals associats a episodis de pluja extraordinaris, i la hidrologia de recursos, que analitza la disponibilitat d'aigua per als diferents usos que se'n fa.]]>
Se sol centrar en les mesures associades als cursos d'aigua, mesures de calat, de cabal o de velocitat.]]>
Quan es produeix, les rodes avancen patinant sobre la superfície de l'aigua, per la qual cosa el fregament és nul i, de fet, les rodes deixen de rodar. En aquesta situació resulta totalment impossible dominar el moviment del vehicle.
L'aigua situada sobre la calçada exerceix una pressió cap amunt que és proporcional al quadrat de la velocitat del vehicle, per la qual cosa cal que les velocitats siguin altes perquè es produeixi l'hidroplanatge; a més, cal que hi hagi algunes de les circumstàncies següents: una gran capa d'aigua deguda a un bassal o bé a una inclinació de la superfície del paviment insuficient, uns pneumàtics llisos o un paviment llis.]]>
El procés de sembra no quedaria complet si la superfície sembrada no es protegís mitjançant una capa, generalment de palla o de fenc barrejat amb una emulsió asfàltica, l'objectiu de la qual és establir una cobertura temporal permeable, a través de la qual poden germinar i créixer les espècies sembrades.]]>
S'elabora a partir de les ^corbes IDF^ i s'utilitza en hidrologia per a obtenir els hidrogrames de resposta de la conca mitjançant un procés de transformació pluja-escolament.]]>
Es pot parlar d'hiperestatisme extern o intern, depenent de si la necessitat de compatibilitat ve donada per les condicions de vinculació o no. En el cas d'hiperestatisme intern, l'equilibri global de l'estructura permet de determinar-ne les reaccions, i les equacions de compatibilitat només són necessàries per a determinar els esforços a les barres.]]>
S'acostuma a donar per tres paràmetres: longitud i latitud geogràfiques i profunditat. Junt amb l'hora d'origen es calcula indirectament a partir dels temps d'arribada de les ones sísmiques als observatoris sismològics.]]>
Resumidament, aquestes hipòtesis són les següents: a) la càrrega es representa mitjançant una pressió vertical distribuïda uniformement sobre una àrea circular a la superfície del paviment (càrrega estàtica); b) cada capa actua com un mitjà elàstic lineal (definit pel seu mòdul d'elasticitat i pel seu coeficient de Poisson), homogeni, isòtrop, continu, d'espessor constant i indefinit horitzontalment, que recolza sobre un ^massís semiindefinit de Boussinesq^; c) cada capa recolza sobre la subjacent de forma contínua.
Les condicions d'adherència entre les capes (compatibilitat de deformacions tangencials en les interfases) poden representar-se mitjançant adherència total o nul·la; d) no es considera l'efecte dels gradients tèrmics; e) s'admet que els desplaçaments en el sistema són petits.]]>
Per a determinar les dimensions i les característiques d'una carretera i per a efectuar ^ordenacions^ o ^regulacions del trànsit^ o per a calcular el ^nivell de servei^, s'acostuma a usar l'hora 30 o bé l'hora 100.]]>
S'expressa en tant per cent. A igual contingut en vapor d'aigua l'humitat relativa augmenta quan disminueix la temperatura, i viceversa.]]>
Comparada amb altres minerals d'argila, és relativament estable davant els canvis d'humitat, atès que l'aigua exterior té dificultat per a penetrar la seva estructura interna. Procedeix d'una transformació diagenètica de la ^montmoril·lonita^. Els sòls constituïts majoritàriament per aquest mineral tenen un ^índex de plasticitat^ mitjà.]]>
Els illots poden quedar delimitats per marques viàries o per vorades. Poden ser elevats o no i estar pavimentats o enjardinats o disposar d'altres tractaments.]]>
Habitualment s'efectua en tota l'amplada de la calçada.]]>
Mitjançant la tècnica de ^fals color^ es pot obtenir una aparença fotogràfica.]]>
És igual al nombre de vehicles que travessen la secció d'una carretera o d'un carrer en un any dividit pel nombre de dies que té l'any.]]>
S'utilitza per a indicar aspectes relatius al medi receptor.]]>
Es tracta de l'alteració neta (positiva o negativa en la qualitat del medi ambient) resultant d'una acció.]]>
És el quocient entre la capacitat no usada del moviment i la seva capacitat. Per tal de corregir la falta d'aleatorietat del trànsit conflictiu, deguda al fet que una part d'aquest no tingui prioritat absoluta, s'aplica a la ^capacitat potencial^ un factor d'impedància per a cadascun dels moviments conflictius que no tenen prioritat absoluta.
Tot i amb això, si alguns d'aquests moviments que creen impedància no són independents entre si, es corregeix a l'alça el producte de les seves impedàncies a fi d'evitar sobreestimar-ne l'efecte.]]>
Es pot construir in situ o bé ser prefabricada. Són molt importants un disseny geomètric correcte i una construcció acurada, ja que en depèn en gran mesura l'aspecte estètic del tauler, així com el drenatge correcte de la plataforma.]]>
Per integració al llarg d'una línia de les diferències d'inclinació respecte a una situació inicial de referència permet d'obtenir desplaçaments. Una aplicació molt freqüent és la de mesurar un perfil de desplaçaments horitzontals deguts a esllavissaments.]]>
Les penetracions fixades són de 2,54 i 5,08 mm, i com a índex CBR es pren el valor més gran. Com més gran és l'índex CBR, més gran és la capacitat portant de l'esplanada.]]>
En trams es defineix com el nombre de víctimes que es produeixen per cada cent milions de vehicles per quilòmetres recorreguts en el tram. En interseccions o en rotondes es defineix com el nombre de víctimes que es produeixen per cada cent milions de vehicles que passen per la intersecció o per la rotonda.]]>
En un ^sistema de gestió de ferms^, els models de comportament, d'evolució o de predicció del deteriorament representen, bàsicament, la variació en funció del temps d'aquest tipus d'índex.]]>
S'usa freqüentment per a avaluar la importància dels abocaments de caràcter industrial dins d'una aigua residual i les seves possibilitats de tractament biològic.]]>
La seva definició matemàtica és ß = −φ−1 (Pf), on φ és la funció de densitat acumulada de la variable aleatòria normal estandarditzada (amb una mitjana igual a 0 i una desviació típica igual a 1), i Pf, la probabilitat de fallada.]]>
Es pot expressar de moltes maneres, com ara pel nombre de ^junts^ per metre lineal de ^testimoni de sondeig^, pel nombre de junts per metre cúbic de roca o per l'^RQD^.]]>
En trams es defineix com el nombre de morts que es produeixen per cada cent milions de vehicles per quilòmetres recorreguts en el tram. En interseccions o en rotondes es defineix com el nombre de morts que es produeixen per cada cent milions de vehicles que passen per la intersecció o per la rotonda.]]>
El fonament del mètode d'obtenció de l'índex de penetració es basa a admetre que a la temperatura del punt d'estovament la penetració d'un betum asfàltic és de 800 i que els valors de penetració en funció de la temperatura es representen per una línia recta si s'escull en les ordenades una escala logarítmica per a la penetració. Si les característiques de l'assaig de penetració són les normalitzades pot obtenir-se gràficament mitjançant el nomograma inclòs en la norma NLT-181. Els betums asfàltics utilitzats generalment en carreteres han de tenir índexs de penetració compresos entre −1 i +1, però per als materials de gran susceptibilitat tèrmica són inferiors a −1 i per als betums modificats amb polímers són superiors a +1.]]>
A partir d'un model matemàtic se simulen la suspensió i les masses del vehicle tipus, que circula per un tram de carretera a una velocitat de 80 km/h. Aquest model es denomina QCS (quarter car simulation), ja que representa la quarta part d'un vehicle de quatre rodes o un remolc d'una sola roda, segons la norma NLT-330.]]>
És el resultat del producte de tres fraccions. La primera és el quocient entre l'^RQD^ i el nombre de famílies de junts. La segona és el quocient entre la rugositat de la família de junts més desfavorable i el seu grau d'alteració. La tercera és el quocient entre el flux d'aigua subterrània i un paràmetre que representa l'estat tensional del massís. El valor de l'índex Q oscil·la entre 0,001 i 1.000.]]>
Es calcula dividint el ^V30^ per la matèria en suspensió volàtil de líquid de mescla.]]>
L'ús d'organismes indicadors de la contaminació fecal és necessari perquè els organismes patògens es presenten en les aigües residuals en quantitats molt petites i resulten difícils d'aïllar i d'identificar. Els indicadors de la contaminació fecal més coneguts són els bacterians, com ara els coliformes fecals.]]>
El tractament té lloc durant la percolació de l'aigua a través dels intersticis lliures del sòl mitjançant reaccions físiques, químiques i biològiques.]]>
Per exemple, s'injecten micromorters de reparació per a consolidar un formigó deteriorat.]]>
N'hi ha de carrils reservats, de direcció, de stop, de cediu el pas i de limitació de velocitat.]]>
En el cas de les carreteres és una operació de detecció i d'identificació dels deterioraments superficials d'un ^ferm^, duta a terme directament sobre el terreny per tècnics qualificats que recorren la carretera a peu o amb un vehicle a marxa lenta a fi de detectar i fins i tot quantificar els deterioraments existents seguint criteris preestablerts.
En general es poden distingir cinc grans grups de deterioraments: desintegració dels materials (^sots^), fissuracions, deformacions superficials, ^roderes^ i poliment de la ^textura superficial^.]]>
Les instal·lacions es distribueixen en l'edifici en forma de xarxa constituïda per una varietat de canals de transport en vertical i de distribució (o recollida) en horitzontal, a banda de dipòsits acumuladors, centrals d'impulsió, centrals de comandament i dispositius de seguretat. Les xarxes de distribució disposen típicament d'una ^connexió de servei^ des d'un servei públic, des d'on es pren el fluid a distribuir, i d'un conjunt d'aparells terminals, mitjançant els quals s'efectua el consum del fluid o dels senyals que hi arriben.
Són instal·lacions de distribució la xarxa elèctrica, la xarxa d'aigua de consum, el gas natural, el transport vertical o la telefonia. Són instal·lacions d'evacuació la xarxa d'expulsió d'aigues residuals o la xarxa de posada a terra.]]>
Es refereix habitualment a la suma dels dos sentits de circulació. Generalment s'expressa com a intensitat diària en vehicles per dia o com a intensitat horària en vehicles per hora. Com a valor més representatiu de la intensitat de trànsit que suporta una carretera s'usa la ^intensitat mitjana diària^.]]>
En traçat de carreteres s'acostuma a usar, com a any, l'any 20 després de l'entrada en servei i, com a hora de projecte, l'hora 30 o bé l'hora 100.]]>
S'expressa en vehicles per hora verda. La capacitat del grup de carrils s'obté efectuant el producte de la intensitat de saturació pel quocient entre el ^temps de verd efectiu^ i la duració del ^cicle semafòric^.]]>
També s'usa per a caracteritzar un segment o tram de via de característiques uniformes.]]>
Les ^escales sísmiques^ més emprades avui en dia són l'MSK-64 i l'EMS-98, a Europa, i l'MM, a Amèrica. Ambdues escales són molt semblants i tenen 12 graus. Els sismes de graus VI i VII causen danys lleus; els d'intensitat VIII i IX són destructius, i a partir del grau X són catastròfics.
La intensitat es determina a partir d'informació sobre els efectes del terratrèmol que es recull per observació directa i d'enquestes a la població que l'ha patit.]]>
Les connexions entre les vies o els trams que hi accedeixen i la calçada anular es poden solucionar mitjançant cruïlles o rotondes. En aquest darrer cas, no és pròpiament una intersecció, ja que no s'hi produeixen encreuaments.]]>
En general es considera que la intersecció és en creu si l'angle entre les dues vies no difereix de l'angle recte en més de 30 graus centesimals; en cas contrari es considera que és una intersecció en X, però aquesta no és recomanable. Les interseccions en creu poden ser canalitzades i poden disposar de ^carrils d'espera i girada a l'esquerra^ o de ^carrils de girada i incorporació^.]]>
En general es considera que la intersecció és en T si l'angle entre les dues vies no difereix del recte en més de 30 graus centesimals; en cas contrari es considera que és una intersecció en Y. Les interseccions en T poden ser canalitzades i poden disposar de ^carril d'espera i girada a l'esquerra^ o de ^carril de girada i incorporació^.]]>
En general és pitjor, des del punt de vista de la seguretat, que una intersecció en creu o que dues interseccions en T, per la qual cosa no és recomanable.]]>
En general es considera que la intersecció és en Y si l'angle entre les dues vies difereix del recte en més de 30 graus centesimals; en cas contrari es considera que és una intersecció en T. En general, les interseccions en Y requereixen més superfície que les interseccions en T i són pitjors des del punt de vista de la seguretat, per la qual cosa no són gaire recomanables.
Poden ser canalitzades i poden disposar de ^carril d'espera i girada a l'esquerra^ o de ^carril de girada i incorporació^.]]>
Mitjançant la teoria de cues, l'interval crític i el ^temps de seguiment^ s'obtenen les relacions entre la intensitat del trànsit conflictiu i la ^capacitat potencial^ del moviment secundari.]]>
La inversió de càrrega és un fenomen indesitjable durant els processos de coagulació i de floculació, ja que fa augmentar la terbolesa de l'aigua.]]>
El Panel està estructurat en tres grups de treball que estudien aspectes diferents del canvi climàtic: els científics, els impactes i els normatius i de mitigació. També recull i avalua la informació dels inventaris nacionals de gasos de l'efecte d'hivernacle que elaboren els països del món.]]>
Segons la llei de Darcy, generalment l'aigua subterrània flueix perpendicularment a les isopiezes.]]>
Les línies isosistes no són isolínies en el sentit que no uneixen punts amb la mateixa intensitat. Les zones situades a l'àrea delimitada per dues isosistes han experimentat la mateixa intensitat sísmica.]]>
El càlcul precís de les longituds dels segments de la poligonal i dels angles que es formen dona les coordenades dels punts.]]>
També rep aquest nom l'element cilíndric vertical que subjecta el ^prisma^.]]>
En el cas d'una jàssera que sosté un sostre de biguetes, és possible emprar jàsseres despenjades o inverses, de cantell més gran que el sostre i tals que emergeixen, respectivament, pel parament inferior o superior del sostre, o bé jàsseres planes, de cantell igual al del sostre.
Tot i que les jàsseres planes són atractives des del punt de vista arquitectònic, presenten inconvenients significatius des del punt de vista estructural, pel seu cantell limitat, com ara la tendència a experimentar fallades fràgils en cas d'accions extraordinàries, a més de requerir quanties elevades de reforç.]]>
El jumbo s'utilitza per a l'obertura de túnels a la roca.]]>
Se'n distingeixen els tipus següents: junt de construcció, quan s'ha format per a permetre la interrupció momentània del procés constructiu; junt de contracció, si es preveu per a permetre la lliure retracció inicial del formigó; junt de dilatació, quan té com a objecte l'absorció dels moviments de dilatació o d'escurçament induïts per les variacions de temperatura, i junt d'assentament, quan es disposa per a permetre l'assentament lliure de les parts o les estructures en contacte.
Els junts de caràcter defininiu (de dilatació o d'assentament) sovint es tracten amb algun material estanc o bé amb algun dispositiu especial d'acabat per a evitar els inconvenients que la interrupció material pugui causar sobre la utilització de l'element o de estructura afectat.]]>
Permet que una biga recolzi sobre una altra biga tot mantenint constant el cantell a través de la unió.]]>
Generalment consta d'una banda de neoprè o d'un material similar que queda parcialment embeguda a les dues parts en contacte.]]>
Manté un marge d'uns quants centímetres i sovint és segellat mitjançant un material estanc i deformable.]]>
Es distingeix entre juntures longitudinals, de guerxesa o de formigonatge, disposades generalment entre carrils de circulació i sempre que l'amplada de formigonatge sigui superior a 5 m, i juntures transversals, en general de contracció (encara que n'hi pot haver de dilatació i de formigonatge).
Poden fer-se en fresc o, generalment, per serratge, i se'n recomana el segellament posterior.]]>
La forma corba li atorga una gran resistència, cosa que fa possible la cobertura de grans espais o de grans llums amb una mínima quantitat de material. Es distingeix entre làmina de curvatura simple, si la incurvació s'esdevé només en una direcció, com ara en tubs i en semicilindres, i làmina de curvatura doble, si la incurvació existeix segons dues direccions perpendiculars, com ara en cúpules, en paraboloides hiperbòlics i en hiperboloides. Amb làmines de formigó armat ha estat possible construir cobertes de gran envergadura o de gran interès arquitectònic, com ara el Palau del CNIT, a París; el Palau Blaugrana, a Barcelona, o l'Òpera de Sidney.
Els grans dipòsits, els edificis de conteniment dels reactors de centrals nuclears i les torres de refrigeració de les centrals tèrmiques o nuclears també constitueixen exemples notables de làmines de formigó armat o pretensat.]]>
Els seus precursors van ser els satèl·lits de la sèrie ERTS (Earth Resource Technology Satellite), el primer dels quals fou posat en òrbita el 23 de juliol de 1972. A partir del segon llançament, el 1975, ja es van designar amb el nom de Landsat. Destaca la bona resolució espacial, de 30 a 10 m, dels seus sensors, que han estat modificats repetidament, el caràcter global i periòdic de les observacions realitzades i la comercialització de les imatges.]]>
Varia de 0º a 90º quan el punt és a l'hemisferi nord i de 0º a −90º si és a l'hemisferi sud.]]>
És la humitat d'una mostra de sòl el volum de la qual es manté constant al llarg d'un procés d'assecatge.]]>
En els acers és la tensió que correspon a una ^deformació romanent^ d'un 0,2 %.]]>
Es determina experimentalment al laboratori emprant la cullera de Casagrande. S'omple la cullera amb una mostra del sòl barrejat amb una mica d'aigua, on es fa un solc de mida normalitzada, i es va copejant amb la base a un ritme de dos cops per segon fins que el solc es tanca. Llavors es mesura la humitat. El procediment es repeteix amb diferents quantitats d'aigua, i es representa en una gràfica la relació entre el nombre de cops i la humitat obtinguda.
La humitat del sòl quan el solc s'ha tancat amb 25 cops és el límit líquid.]]>
Es determina experimentalment al laboratori fent rodar sobre una superfície un cilindre de 3 mm de diàmetre de sòl humitejat prèviament. La humitat del cilindre quan s'hi fan visibles esquerdes longitudinals a la superfície és el límit plàstic.]]>
Es determinen experimentalment al laboratori mitjançant uns procediments normalitzats.]]>
De la mesura dels calats, se'n pot obtenir el cabal circulant.]]>
Les limolites cimentades són roques dures i resistents amb un comportament excel·lent en ^desmunts^ i en ^pedraplens^. En canvi, les limolites només endurides per compactació del sediment original es descomprimeixen i es desfan molt ràpidament.]]>
En el cas de Catalunya les línies d'edificació se situen horitzontalment, respecte a l'aresta exterior de les ^calçades^ de les carreteres, a 50 m a les ^autopistes^ i a les ^vies preferents^ i a 25 m a la resta de les carreteres de titularitat estatal o autonòmica. Tot i amb això, si es tracta de ^variants de població^ de carreteres estatals, se situen a 100 m, i si es tracta de variants de població de carreteres autonòmiques, a 50 m.]]>
Ve donada per la suma dels tres termes del ^trinomi de Bernoulli^.]]>
Són perpendiculars a les isopiezes si el medi és hidràulicament isòtrop, és a dir, si la seva conductivitat hidràulica no depèn de la direcció del flux. El cabal que circula entre dues línies de flux és constant.]]>
Generalment és conseqüència d'un augment de la ^pressió intersticial^.]]>
Els lixiviats es percolen a través dels residus dipositats en un abocador i són abocats o resten continguts en el mateix abocador.]]>
En enllaços de tres trams pot entrar o sortir per l'esquerra.]]>
La matèria orgànica s'elimina per respiració aeròbica.]]>
La matèria orgànica s'elimina per respiració anaeròbica.]]>
Les llacunes d'alt rendiment es caracteritzen pel fet de maximitzar el creixement de les microalgues que generen l'oxigen necessari per a la degradació bacteriana de la matèria orgànica de l'^aigua residual^. Les llacunes d'alt rendiment es poden classificar com a llacunes aeròbiques.]]>
Totes les llacunes que integren un sistema de ^llacunatge^ són llacunes d'estabilització.]]>
A la capa superficial la matèria orgànica s'elimina per respiració aeròbica, i a la profunda, per respiració anaeròbica.]]>
L'oxigen necessari per a la degradació de la matèria orgànica per via aeròbica s'aporta a partir de l'activitat fotosintètica de les microalgues que creixen a les llacunes. Els sistemes de llacunatge solen estar integrats per llacunes de diferents tipologies en sèrie, com ara una de facultativa i tres d'aeròbiques. Aquest tipus de llacunatge es coneix per llacunatge natural.
Quan en alguna de les llacunes s'injecta aire de forma artificial per a millorar el rendiment d'eliminació de la matèria orgànica, es tracta de llacunatge airejat.]]>
La forma li ve donada per la necessitat de separar els dos moviments de girada a l'esquerra.]]>
Depenent de les seves dimensions en comparació de la ^càrrega hidràulica^ del flux que s'hi aproxima pot definir un ^sobreeixidor de llavi fi^ o un ^sobreeixidor de llavi gruixut^.]]>
La llei actualment vigent és la Llei 29/1985, de 2 d'agost.]]>
Va ser enunciada per primera vegada per Henri Darcy, l'any 1856.]]>
En escala doblement logarítmica, la llei de ^fatiga^ es representa per diverses rectes amb pendent negatiu.]]>i aplicacions d'una càrrega Pi, el grau de fatiga produït per una única aplicació d'aquesta càrrega és fi = 1/Ni i, en conseqüència, el grau total de fatiga ocasionat per un conjunt de càrregues (cada una de les quals és aplicada ni vegades) és igual a la suma dels graus de fatiga de cada una: F = Σfini = Σni/Ni.]]>
Bàsicament s'empren dos sistemes de treball: l'un consisteix a apartar la neu cap a un costat o cap a ambdós costats de la màquina mitjançant les pales que duu al davant, i l'altre consisteix a polvoritzar la neu i projectar-la fora del camí per mitjà d'un sistema mecànic, com ara una turbina, una centrifugadora, etc. Se'n distingeixen dos tipus: les ^llevaneus d'empenta^ i les ^llevaneus dinàmiques^.]]>
En les ^fresadores^ aquest sistema està constituït per una fresa rotatòria que desplaça la neu cap a un o ambdós costats del vehicle, en els quals hi ha situades unes xemeneies d'expulsió.
En altres casos, el sistema està constituït per unes turbines amb hèlices. S'usa fonamentalment quan hi ha gruixos importants de neu, ja que aleshores la ^llevaneu d'empenta^ no resulta eficaç.]]>
Cal distingir entre lligant aeri, hidràulic i bituminós.]]>
Els lligants hidrocarbonats emprats en carreteres són fonamentalment els ^betums asfàltics^, les ^emulsions bituminoses^ i els ^asfalts naturals^.]]>
La forma de la massa durant el desplaçament es manté a grans trets. Segons la forma de la superfície del trencament, els lliscaments poden ser rotatoris, quan el moviment segueix una superfície de ruptura corba i el terreny experimenta un gir, o de translació, quan el terreny es desplaça per una superfície plana o lleument ondulada tot descrivint una trajectòria rectilínia.]]>
És una zona allargada i de poca amplada reomplerta de material específic, generalment graveta rodada solta.]]>
L'aigua circula a través del material de rebliment. Els llits de macròfits es poden classificar com a ^aiguamolls construïts^ de flux subsuperficial.]]>
És el cas de lloses massisses sense bigues, sostres amb ^àbacs^ i capitells o ^lloses reticulars^.]]>
La unió es fa només al nivell de la llosa superior, de manera que quan s'empra aquesta solució es parla de taulers semicontinus. La seva missió és eliminar els junts que s'haurien de disposar entre els trams isostàtics, cosa que permet un rodolament més còmode dels vehicles i alhora evita que l'entrada d'aigua a través del junt pugui malmetre la durabilitat del pont.]]>
Generalment s'estén abastant tota la superfície disponible sota l'edifici o l'estructura.]]>
La llosa de transició té una amplada igual a la de l'estrep i una llargada d'entre 4 i 5 m, i s'uneix al cos de l'estrep mitjançant una articulació, la ròtula Freyssinet.]]>
En el cas de lloses de formigó, els nervis són materialitzats adaptant la forma de l'encofrat inferior a la nervadura mitjançant plafons de fusta o d'acer, o bé mitjançant la disposició d'encofrats longitudinals recuperables (motlles).]]>
Els nervis es materialitzen disposant sobre l'encofrat o sobre el sistema de cindris un conjunt de ^cassetons^ o bé de motlles recuperables.]]>
En particular, aquest és el cas dels sostres de biguetes i de revoltons, dels sostres nervats de formigó col·locat in situ o bé de les lloses massisses recolzades sobre bigues únicament en una direcció.]]>
Serveixen per a evitar l'ús d'entubament en l'execució d'estaques. Per a la reutilització han de seguir un procés de desarenització, el qual consisteix en l'extracció de la sorra que ha quedat en suspensió en el llot, de manera que en permet la reutilització.]]>
És un llim transportat en suspensió pel vent des de les àrees periglacials nues de vegetació, i sedimentat a les zones de calma eòlica, on forma mantells bastant gruixuts, i forma dipòsits molt extensos a les regions estepàries.]]>
Varia de 0º a 180º positius cap a l'est i de 0º a 180º negatius cap a l'oest.]]>
Es determina en funció de la qualitat del massís rocós. Com més bona sigui la qualitat resistent del massís, més gran és la distància que avança el front abans de col·locar el sosteniment.]]>
Aquests àrids gruixuts formen un ^esquelet mineral^ els buits del qual s'omplen, després d'una humectació, mitjançant una sorra neta denominada ^reble^.
Finalment es compacta el conjunt amb cura per a no desencaixar els àrids gruixuts.]]>
El contacte entre les unitats és generalment a base de junts de morter. Algunes construccions històriques, com ara els aqüeductes romans, presenten junts secs, és a dir, per contacte directe entre pedres.]]>
El càlcul de la magnitud requereix la mesura de l'amplitud del moviment del sòl i, per tant, no es pot mesurar sense ^sismògrafs^. Es mesura a partir d'ones superficials, però també es pot mesurar a partir d'ones internes. No s'han observat sismes de magnitud igual o superior a 10, i, en aquest sentit, es diu que l'escala de magnitud se satura.
Els sismes de magnitud 5 causen danys; són destructius a partir de 6, i són catastròfics a partir de 7,5. Per a evitar la saturació de l'escala s'ha introduït la magnitud de ^moment sísmic^.]]>
En àrees concorregudes tenen moltes altres utilitats, com ara protegir els vianants d'una possible caiguda d'objectes des d'una bastida, delimitar i tancar les obres o senyalitzar canonades o cables subterranis.]]>
N'hi ha de diversos tipus en funció de la classe de material a aplicar i del mètode d'aplicació: pintures, termoplàstics en calent per polvorització, termoplàstics en calent per extrusió, plàstics en fred.]]>
Es caracteritza pel fet de tenir un ^onatge^ més regular, amb períodes més llargs i crestes més planes que el situat dins de la zona de generació.]]>
Es caracteritza pel fet de ser més irregular, amb períodes més curts i crestes més punxegudes que la mar de fons.]]>
Tant les parets laterals com els forjats superior i inferior solen estar construïts en formigó armat.]]>
Té diverses funcions: delimitar carrils de circulació, separar sentits de circulació, indicar la vora de la calçada, delimitar zones excloses de la circulació, reglamentar la circulació, especialment la d'avançament, parada i estacionament, completar o precisar el significat de ^senyals verticals^, repetir o recordar senyals verticals, permetre els moviments indicats i informar, guiar i orientar els usuaris.
Habitualment s'efectua mitjançant pintures, termoplàstics en calent, plàstics en fred o cintes prefabricades.]]>2, mineral que cristal·litza en el sistema ròmbic.
Té un color groc d'or, que s'enfosqueix en contacte amb l'aire, i l'esclat és metàl·lic. La duresa és 6-6,5, i la densitat, 4,89. En contacte amb l'aire i amb l'aigua s'oxida de manera semblant a la pirita.]]>
La detecció de les variacions es pot dur a terme mitjançant diversos mètodes, però els més emprats són els flotadors i els ^transductors de pressió^.]]>
Es tracta, de fet, de la part d'un sòcol portada a una altitud relativa per l'acció tectònica. És constituït per materials antics i durs: roques metamòrfiques, roques cristal·lines o sediments arrasats per l'erosió pertanyents a una antiga serralada plegada. El relleu d'un massís pot ser transformat per l'acció tectònica posterior i per l'acció de l'erosió diferencial.
En el cas d'una nova orogènia els seus materials, durs i rígids, es fracturen, però no es pleguen.]]>
Aplicant les ^hipòtesis de Burmister^, és possible establir les equacions d'equilibri elàstic a partir d'una funció de tensions, la resolució de les quals mitjançant transformades condueix a unes integrals definides entre zero i infinit que no admeten una solució explícita i que requereixen, per tant, un tractament numèric.]]>
El comportament d'aquest conjunt heterogeni és determinat per les característiques de la roca matriu i per les propietats resistents i de tensió i deformació de les discontinuïtats.]]>
És un cas particular del ^model digital del terreny^.]]>
Un cas particular és el ^model digital d'elevació^.]]>
Els possibles llocs de destinació que es mencionen s'anomenen ^pols^. Les mencions de carreteres s'efectuen habitualment mitjançant un codi associat a cada carretera.
Per a determinar les mencions que han de figurar en cada ^punt de decisió^ s'usa un determinat sistema d'elecció de mencions que es basa en uns principis, unes regles i un sistema de selecció final.]]>
Tots els punts situats sobre un mateix meridià tenen la mateixa ^longitud^.]]>
Segons les característiques del medi i l'objectiu de la injecció, les mescles que s'injecten poden ser morters, barreges d'aigua i ciment, gels, resines i solucions químiques.]]>
El major avantatge de les mescles bituminoses referent a les condicions resistents rau en la possibilitat de posada en obra amb espessors diverses (des de tan sols 1 o 2 cm fins a 15 cm en una sola capa) i amb rigideses també diferents (des d'uns 1.000 MPa fins a més de 10.000 MPa), fet que permet que s'adaptin a una gran varietat de situacions estructurals. El comportament mecànic de les mescles bituminoses no depèn solament de la magnitud de les tensions suportades, sinó també de la forma com aquestes s'apliquen, en particular, de la temperatura i de la velocitat d'aplicació, i només en unes condicions de servei determinades (baixes temperatures i velocitats elevades d'aplicació de càrregues) tenen un comportament elàstic lineal; en les restants condicions, són no elàstiques i no lineals, admetent-se un comportament viscoelastoplàstic. En funció del paràmetre que es consideri per a establir diferències entre els diferents tipus de mescles, les classificacions poden ser diverses (TAULA).
Cada un dels tipus de mescla té unes propietats diferents, en què intervenen les qualitats dels materials constituents, la seva dosificació i les condicions de fabricació i de posada en obra, amb camps d'aplicació també diferents.]]>
Quan s'aparta el flotador de la posició d'equilibri inicial, amb un petit desplaçament, el ^volum de carena^ variarà, com també la posició del centre de carena. En aquest moment es pot obtenir com la intersecció entre la vertical que passa pel centre de gravetat del flotador en la situació inicial i la nova vertical que passa pel nou centre de carena.
L'equilibri serà estable si el metacentre queda per sobre del centre de gravetat, i serà inestable en cas contrari.]]>
Una vegada excavat el clot, amb les precaucions necessàries per a recollir tot el material, se centra al damunt un recipient en posició invertida, que prèviament s'ha omplert amb la sorra fins a una vàlvula de tancament, i s'obre la vàlvula fent que la sorra ocupi per gravetat el volum del clot i el d'un embut de transició. Pesant el recipient abans i després de l'assaig es pot estimar el volum del clot i el de l'embut, conegut prèviament.]]>
És un mètode d'ús molt extens per a una gran varietat de problemes i tipologies d'estructures. Sobre cada node es defineixen com a incògnites els desplaçaments permesos. A partir d'aquestes incògnites s'avalua l'expressió de l'energia del sistema com a discreta.
D'aquesta manera s'obté un sistema lineal d'equacions que permet de trobar una solució aproximada al problema.]]>
El mètode es basa en la compatibilitat de girs i l'equilibri que s'estableix en considerar els trams separats.]]>
Per l'anomenat efecte Compton, un fotó gamma, en xocar amb un electró lliure o poc lligat al nucli atòmic, cedeix una part de la seva energia i canvia la seva trajectòria. L'absorció depèn de la proporció d'electrons, que al seu torn és proporcional a la densitat. Per a la determinació de la densitat poden seguir-se dos mètodes, segons que es mesuri l'absorció de la radiació directa o de la radiació difosa. La mesura de la humitat es basa en la interacció de neutrons d'alta energia i el sòl, que, en xocar amb els nuclis dels àtoms del sòl, perden velocitat, i la pèrdua d'energia cinètica és màxima quan té lloc amb àtoms d'hidrogen.
Els mètodes nuclears presenten certs avantatges respecte als mètodes tradicionals, com ara la rapidesa, la destructivitat nul·la i la possibilitat de realitzar mesures contínues i en profunditat.]]>
Els més comuns són el ^mètode de les diferències finites^ i el ^mètode dels elements finits^.]]>
Es calcula multiplicant la superfície de la conca per la ^intensitat de pluja^ estesa a 24 hores i associada a un cert període de retorn i pel ^coeficient d'escolament^.]]>
Tradicionalment els microaglomerats eren mescles de ^granulometria^ contínua, de tipus dens, per la qual cosa la seva macrotextura no era significativa, però actualment s'han substituït les granulometries contínues per altres de tipus discontinu (mescles tipus F i M, segons l'article 543 del ^PG-3^, amb una macrotextura elevada, per la qual cosa s'empren tant en zones urbanes com en autopistes i en carreteres importants.]]>
Els agregats es formen per biofloculació, que és el resultat de la interacció entre polímers extracel·lulars bacterians que promouen l'agregació de les cèl·lules.]]>
També s'utilitza en boques de túnels i en l'estabilització de vessants.]]>
En general, els microsismes són moviments d'alta freqüència i poden ser produïts per moltes causes, que inclouen el trànsit proper, el vent i les grans pertorbacions atmosfèriques o marines, com ara borrasques o ciclons.]]>
Entre els procediments més utilitzats cal esmentar la ^injecció^, la ^precàrrega^, la consolidació dinàmica, la ^vibroflotació^ i la substitució.]]>
És de textura inequigranular i de distribució bimodal amb porfiroclasts (10-50 % de la roca) deformats per aixafament i trituració, i una matriu de gra molt fi a criptocristal·lina, la qual representa un 50-90 % de la massa rocosa, i és de fàbrica planària o foliada.]]>
El mineral extret és evacuat tot seguit de ser arrencat, mitjançant una cinta transportadora i l'abocament en traginadores de trabuc o en un comboi de vagonetes.]]>
Inclou la reducció en origen, el reciclatge intern en el mateix procés de producció que ha generat el residu i la reutilització planificada.]]>
L'illot central s'efectua generalment mitjançant una elevació bombada; tot i amb això, en alguns països n'hi ha que el tenen simplement pintat. Els illots separadors de sentits de circulació dels accessos són o bé pintats o bé elevats i bombats. Les minirotondes només s'usen en entorns urbans en què se circula a molt baixa velocitat.]]>
Una vegada ha estat excavada i sostinguda, es procedeix a la fase de destrossa, és a dir, l'excavació de la resta de la secció.]]>
Pot tenir elements físics separadors, com ara barreres de seguretat, o no.]]>
En la pràctica del transport de viatgers es consideren únicament com a mobilitat obligada els viatges entre el domicili i el lloc de treball i els viatges entre el domicili i el lloc escolar.]]>
El resultat és un vector de destinacions.]]>
Es distingeixen quatre tipus de models: avançament completat amb vehicle en seguiment, avançament completat amb vehicle llançat, avançament desistit amb vehicle en seguiment i avançament desistit amb vehicle llançat. En els models d'avançament completat es considera que el vehicle que circula en sentit oposat arriba a l'altura de l'avançador just quan aquest acaba la maniobra d'avançament. En els models d'avançament desistit es considera que el vehicle que circula en sentit oposat apareix en l'últim instant possible que permet a l'avançador de situar-se darrere del vehicle que volia avançar. En els models en seguiment es considera que l'avançador, abans d'iniciar la maniobra, anava darrere de l'avançat a la mateixa velocitat. En els models llançats es considera que l'avançador apareix darrere de l'avançat a una velocitat superior a la d'aquest.
A més, s'usen models diferents si cal calcular si l'avançament pot ser probable o no o si cal calcular si s'ha de prohibir l'avançament.]]>
Es parla també de models de n línies quan allò que es prediu és l'evolució de n ^línies batimètriques^ en el temps.]]>
Aquests models són d'una importància especial per a càlculs de regions de tipus D o de discontinuïtat. La base teòrica del model es troba en el teorema del mínim de la plasticitat, que afirma que per a una estructura i unes càrregues donades, si es troba una distribució de tensions en equilibri que satisfà les condicions de contorn sense esgotar els materials, l'estructura resistirà aquella càrrega sense arribar al col·lapse.]]>
Generalment es planteja resolent l'equació d'advecció-difusió en combinació amb un model hidrodinàmic que determina el camp de corrents.]]>
El resultat és un vector d'orígens.]]>
S'anomena així perquè resol la propagació de diferents ^línies ortogonals^ assumint que es conserva el ^flux d'energia^.]]>
El resultat és una matriu de tres dimensions.]]>
En notació imaginària (G* = Geiδ = G (cos δ + i sin δ), el mòdul complex es caracteritza mitjançant dos components: el valor absolut (G), que representa el comportament elàstic de la mescla, i l'angle de desfasament (δ), que determina el comportament viscós del material i permet una estimació de la fricció interna i de l'energia dissipada.]]>
Es tracta d'una mesura directa de la compressibilitat del fluid i té unitats de força per unitat de superfície.]]>
Té les mateixes dimensions que les tensions. En el cas unidimensional i elàstic, coincideix amb el mòdul de Hooke.]]>
En el cas de suposar el semiespai elàstic, homogeni, isòtrop i amb placa rígida de diàmetre D, en resulta la relació s = (π∕4)(1−ν2)pD∕E.]]>
Consisteix en una plataforma allargada que limita les ^dàrsenes^, disposada al llarg de la ribera o avançant artificialment cap a l'aigua.]]>∫y2dS, on dS és un element de superfície de la dita secció, i y2 és el quadrat de la distància des d'aquest element fins a l'eix neutre.]]>
És un concepte més modern que els d'intensitat i de magnitud i la seva determinació requereix conèixer les dimensions finites del focus i la rigidesa del material on s'ha produït la ruptura, així com el desplaçament relatiu entre els blocs de la falla que ha causat el sisme. Té unitats de força per distància i es defineix com Mo = m A (Ds), on m és el coeficient de rigidesa del medi; A, la superfície de la falla, i Ds, el desplaçament relatiu.
Es pot calcular la magnitud a partir del moment sísmic per mitjà de fórmules empíriques.]]>
Té tendència a augmentar el seu volum en augmentar la humitat atès que l'aigua exterior té molta facilitat per a entrar a la seva estructura interna (sòl expansiu). Pertany al grup de les esmectites i atorga un alt índex de plasticitat als sòls formats majoritàriament per aquest mineral.]]>
S'empra per a lligar els maons, les pedres, etc., d'una construcció, per a arrebossar parets i per a fer paviments. Allò que caracteritza un morter determinat és la dosificació i el tipus dels seus components, la resistència característica i la plasticitat. El morter gras és el que té una dosi elevada d'aglomerat i el morter magre és el que en té una dosi petita. El morter de calç de llenya, fet amb calç viva bullida i ben apagada, és d'una gran plasticitat, però de revinguda molt lenta, defecte que es corregeix amb una dosi petita de ciment pòrtland. El morter de calç hidràulica s'empra en obres de fàbrica sotmeses a humitat, per la propietat que té d'endurir-se en contacte amb l'aigua; el de calç grassa és més plàstic, però alhora més delicat de fer. Les propietats del morter de ciment natural depenen de la procedència, però la seva resistència sempre és més baixa que la del ^morter de ciment pòrtland^, molt emprat en dosificacions variades. Finalment, el morter mixt (de calç i de ciment) permet d'equilibrar la resistència i la plasticitat per regulació de la proporció de ciment i de calç.]]>
Generalment s'utilitza en zones de difícil accés.]]>
S'utilitza habitualment com a material de reparació o per a la formació de revestiments resistents a l'abrasió o impermeabilitzants.]]>
El procediment emprat permet de considerar-la mostra inalterada. Habitualment es talla en forma cúbica d'aproximadament 30 cm de costat. Cal protegir-la de l'alteració atmosfèrica.]]>
No en conserva, per tant, l'estructura original.]]>
La relació entre els diàmetres exterior i interior del tub està fixada perquè l'alteració de l'estructura del terreny sigui negligible.]]>
Aquesta ganiveta serveix per a dur a terme tasques d'estesa i anivellació de precisió de capes granulars de ferms, de manteniment de camins d'obra i de perfilatge de cunetes i talussos. La ganiveta pot girar i inclinar-se en funció de l'operació que dugui a terme gràcies a diversos mecanismes hidràulics que actuen sobre aquesta i sobre la corona de gir.]]>
És autopropulsada, malgrat que la majoria d'aquestes màquines requereix l'empenta d'un buldòzer o d'una altra mototragella (motors en tàndem en el cas d'una mototragella de dos motors) per a complementar la força tractora durant el procés de càrrega.
La mototragella excava mitjançant l'obertura de la caixa articulada, que presenta una ganiveta a la vora davantera, el seu clavament al terreny i l'avançament posterior. Algunes mototragelles, com ara la mototragella autocarregadora, tenen dispositius de càrrega, com, per exemple, una cadena de catúfols o ganivetes. Després de la càrrega, la mototragella transporta el material fins al punt d'estesa i, mitjançant un ejector que té a la part del darrere, extreu el material de la caixa i l'estén. Hi ha limitacions en la distància de transport, en els pendents i l'estat de les pistes d'obra i en el terreny que pot excavar (preferiblement, argila seca).
Només s'utilitza en obres on hi ha volums grans de moviment de terres.]]>
Els murs de contenció es construeixen de formigó i disposen de les parts següents: el fust, element vertical en contacte amb les terres o substàncies contigudes, i el fonament, generalment format per una sabata, on es distingeix entre puntera, a l'extrem de la qual es troba la zona de contacte entre el sòl i el mur en situació límit, i taló, el qual rep el pes del reble situat a l'extradós del fust.
El fonament pot disposar d'un acreixement inferior en forma de tacó, amb la finalitat de millorar l'estabilitat del conjunt davant del lliscament.]]>
Els sostres de planta baixa i de soterrani queden habitualment recolzats en el mur de soterrani i hi proporcionen un seguit de recolzaments laterals. En conseqüència, l'esquema estàtic resultant és comparable a una biga contínua en posició vertical.]]>
Pot ser de cantell constant o variable i d'espessor uniforme o bé presentar una sèrie de contraforts sobre els quals es recolza una llosa de poca espessor.]]>
Està situada tant a les sortides de ^ramals^ com a les ^bifurcacions^.]]>
Inicialment s'anomenà Soil Conservation Service, amb la sigla de la qual, SCS, es va donar nom a una metodologia per a estimar la precipitació neta.]]>
Segons la forma de la coberta, s'anomena esfèric o tòric.]]>
La normativa europea estableix quatre nivells de contenció per a les ^barreres de seguretat^, L1, L2, M i P, i cinc nivells de contenció per als ^amortidors d'impacte^, AB1, AB2, AR1, AR2 i AM.]]>
S'expressa en decibels.]]>
Habitualment es tracta de làmines.
Es distingeixen tres nivells d'aquests materials: els de nivell de retroreflexió 1 estan compostos de microesferes de vidre incorporades en una resina o en un aglomerant transparent pigmentat amb el color apropiat; els de nivell de retroreflexió 2 estan compostos de microesferes de vidre encapsulades entre una pel·lícula externa, pigmentada amb els colors apropiats, i una resina o un aglomerant transparent també pigmentat; els de nivell de retroreflexió 3 estan compostos bàsicament de microprismes integrats en la cara interna d'una pel·lícula polimèrica que alhora està unida a una capa de resina plàstica que manté els microprismes rodejats d'aire.]]>
S'expressa en unitats de longitud i representa l'energia total per unitat de pes que té l'aigua en aquest punt. Considerant la baixa velocitat que solen tenir les aigües subterrànies, es pot negligir l'energia cinètica, de manera que l'energia total és la suma de l'energia potencial més la deguda a la pressió de l'aigua.]]>
És un recipient on la neu recollida s'expressa en mil·límetres de gruix de l'aigua en què es converteix una vegada fosa. Disposa d'una pantalla metàl·lica, anomenada pantalla de Nipher, que evita la formació de remolins de vent que s'endurien la neu caiguda.]]>
La secció del túnel es deixa deformar per a reduir les tensions al voltant de l'excavació. Simultàniament, es col·loca un sosteniment preliminar flexible, com ara ^formigó projectat^, ^bolons^ o ^encavallades^ lliscants, que permet una certa deformació abans d'entrar en càrrega. La ^longitud d'avanç^ del front s'ajusta en funció de la qualitat de la roca per a donar temps a col·locar el sosteniment abans que les deformacions no siguin excessives.
Aquestes es mesuren periòdicament per a comprovar que s'estabilitzen amb el pas del temps i que el sosteniment fa la seva funció.]]>
Es produeix com a resultat de la ^reflexió^ d'una ^ona^ sobre una paret vertical.]]>
S'obté com el quocient entre la pressió exercida i el producte de la densitat del fluid pel quadrat de la velocitat. És un paràmetre important quan la pressió o les diferències de pressió són rellevants.]]>
Es determina mitjançant el quocient entre el ^pendent de platja^ i l'arrel quadrada de l'^altura d'ona^ local partida per la ^longitud d'ona^ en ^aigües profundes^.]]>
S'obté com el quocient entre la velocitat del medi en el qual viatja una ona i la celeritat d'aquesta (igual a la velocitat del so) quan el medi és elàstic. Si aquest nombre és més gran que 1 es diu que la velocitat del fluid és supersònica, mentre que si és menor que 1 es diu que és subsònica.
És un paràmetre important quan el fluid té una compressibilitat notable.]]>
S'obté com el quocient entre la velocitat mitjana i l'arrel quadrada del producte de l'acceleració de la gravetat g pel quocient de l'àrea mullada entre l'ample de la secció transversal. Si aquest nombre és més petit que 1 es diu que el règim és lent o subcrític, mentre que si és més gran que 1 es diu que és ràpid o supercrític.
En el cas particular que sigui igual a 1 es diu que el règim és crític. És un paràmetre important quan es tracta de moviment en làmina lliure.]]>
S'obté com el quocient entre la resultant de les forces externes i el producte de la densitat del fluid pel quadrat de la velocitat i pel quadrat d'una longitud característica del sistema (per exemple, en una canonada es pren el diàmetre, i en un canal, el calat).]]>
S'obté com el quocient entre la velocitat del fluid i el producte de la ^viscositat cinemàtica^ per una longitud. El valor d'aquesta longitud correspon al diàmetre de la canonada, en el cas d'un flux amb pressió, o al ^calat^, en el cas d'un flux en làmina lliure. Quan el nombre de Reynolds és inferior a un valor entre 2000 i 3000, es tracta d'un ^règim laminar^; si el valor és més gran, és un ^règim turbulent^.
És un paràmetre important en qualsevol tipus de problema de dinàmica de fluids.]]>
Es calcula comparant les forces estabilitzadores degudes a les variacions de densitat i les forces desestabilitzadores degudes a la turbulència generada pel camp de velocitats.]]>
S'obté com el quocient entre el producte de la freqüència dels vòrtexs que poden aparèixer en un floc per una longitud característica (per exemple, en una canonada es pot prendre el diàmetre, i en un canal, el calat) i la seva velocitat. És un paràmetre important en fluxos inestables amb una freqüència d'oscil·lació pròpia.]]>
S'obté com el quocient entre el producte de la densitat pel quadrat de la velocitat i per una longitud característica del flux i la tensió superficial del fluid.]]>
El plec general (^PG-3^) estableix que els ^sòls^ que constitueixen el nucli d'un terraplè siguin seleccionats, adequats o tolerables, amb CBR igual o superior a 3, i amb un ^grau de compactació^ d'un 95 % de la densitat màxima Proctor modificada.]]>
El nucli conté habitualment els ascensors i les caixes d'escala, a banda de possibles caixes verticals per a la ventilació o per al pas de conductes hidràulics i d'altres instal·lacions. En el cas de les estructures de formigó, el nucli es construeix en forma d'una biga de formigó de secció cel·lular, tancada o parcialment oberta. En el cas de la construcció metàl·lica, el nucli pot ser format tot travant amb creus de Sant Andreu els ulls de les crugies interiors dels pòrtics. Una solució òptima, de tipus mixt, consisteix a combinar una estructura portant lleugera a base de pòrtics metàl·lics i sostres de xapa lleugera i formigó, amb un nucli interior de formigó de dimensions importants, el qual proporciona tota l'estabilitat lateral.
Un exemple d'aquesta solució es troba en l'Edifici Mapfre, de la Vila Olímpica de Barcelona. Els nuclis interiors generalment són adequats per a l'estabilització d'edificis d'una alçària màxima d'uns 50 pisos. Per a alçàries més importants, cal enrigidir la façana i formar un tub exterior, o fins i tot combinar el nucli interior amb la façana rígida i produir la solució anomenada de tub en tub, amb la qual és possible projectar edificis de més de 100 pisos o 400 m d'alçària.]]>
Els nusos en els quals es produeixen encreuaments es classifiquen en ^interseccions^ i ^enllaços^.]]>
Per la seva amplada es distingeix entre canons (fins a 1 m, de secció circular), claveguerons (fins a 1 m, de secció no circular), clavegueres (d'1 a 3 m) i pontons (de 3 a 10 m). En el seu projecte és tan important el càlcul hidràulic com la posició, el pendent i la secció de l'obra i les seves entrades i sortides, de manera que s'alteri tan poc com es pugui el curs original.]]>
Són exemples d'obres lineals les carreteres, els ferrocarrils, els canals, les canonades i les línies elèctriques.]]>
La mesura es duu a terme a partir de la projecció d'un raig de llum infraroja i la detecció, mitjançant un detector situat prop de la font de llum, de la llum retrodispersada per les partícules.]]>
Generalment consisteix en un tub cilíndric o toroidal de cautxú que, per pressió o per injecció d'aigua o de gas, s'infla i queda pressionat contra la paret del pou, la qual cosa assegura, així, l'aïllament del tram objecte d'assaig respecte de la part inferior i superior del pou.]]>
Es tracta d'ones de dimensions reduïdes, amb longituds inferiors a 5 cm.]]>
El nom ve del fet que el perfil de la superfície de l'ona s'expressa segons la funció el·líptica jacobiana cn u.]]>
L'ona de Stokes de primer ordre és igual a l'^ona d'Airy^.]]>
Les ones de vora poden ser estacionàries o progressives. La seva altura disminueix ràpidament en direcció cap al mar.]]>
En general es tracta d'una ona que té una altura menor que la de l'^ona incident^.]]>
Els punts d'elevació i de descens màxims s'anomenen ^antinodes^. Generalment es produeix com a resultant de dos trens d'^ones progressives^ iguals que es desplacen en direccions oposades.]]>
En general, les ones de longitud superior a 5 cm es consideren gravitatòries.]]>
No existeixen a la natura i només es poden generar en un laboratori.]]>
Aquest terme s'aplica sovint a ^ones progressives^ en què només la forma avança, mentre que les partícules individuals es mouen en òrbites tancades o quasi tancades.]]>
En general es tracta d'una ona la direcció de la qual ha canviat.]]>
Els terratrèmols produeixen dos tipus d'ones: les internes i les superficials.
Hi ha dos tipus d'ones internes: les primeres (P) i les segones (S). Les P són ones longitudinals i viatgen més ràpidament que les S, que són més ràpides que les superficials. Les S no es propaguen en medis fluids, ja que són ones transversals o de cisallament.]]>
Es tracta d'una ona de període teòricament infinit i amb una altura que no ha de ser pas necessàriament petita comparada amb la profunditat de l'aigua.]]>
És igual a la diferència entre l'^altitud el·lipsoidal^ i la ^cota ortomètrica^.]]>
Són mesures d'ordenació del trànsit, entre d'altres, les limitacions de velocitat, la disposició de carrils reservats, les modificacions de sentits de circulació, el control d'accessos, el condicionament d'interseccions i de rotondes, les prohibicions de girada, l'establiment de prioritats en interseccions i les prohibicions de parada i d'estacionament.]]>
Es diu que una llera és d'ordre 1 quan no té cap afluent, d'ordre 2 si només té afluents d'ordre 1, i així successivament.]]>
S'obté a partir de fotografies aèries rectificades diferencialment.]]>
L'osmosi inversa permet de retenir ions, i per això s'utilitza per a dessalar l'aigua.]]>
L'increment de volum dels òxids resultants d'algunes reaccions d'oxidació pot contribuir a pèrdues de cohesió, exfoliacions, disgregacions granulars, etc., amb reducció de secció del material afectat.]]>
Requereix ^sobreamples^ grans i una disminució de la inclinació de la rasant.]]>
Les pales carregadores també es fan servir en tasques de manteniment de pistes d'obra, en abocadors, etc., a part de les tasques d'obra que els són pròpies.]]>
Gairebé sempre es recuperen una vegada feta la feina de contenció provisional.]]>
Pot indicar, entre altres coses, la distància al començament d'un perill o d'una prescripció, la longitud d'un tram perillós o subjecte a una prescripció, l'extensió a un costat o a ambdós costats d'un senyal de prohibició, la forma d'un moviment amb prioritat, l'aplicació d'una prescripció a un carril determinat, la distància a un ^punt de decisió^ o el codi d'una carretera. És rectangular i se situa a la part inferior dels ^senyals d'advertiment de perill^ o dels ^senyals de reglamentació^ i a la part superior dels ^plafons d'orientació^.]]>
Serveix per a prohibir el pas i per a indicar el sentit de circulació que cal seguir. S'usa, entre altres coses, per a tancar el pas a unes vies determinades i per a indicar els ^revolts^ en què cal circular a una velocitat molt més baixa que la velocitat precedent.]]>
La contribució resistent d'una pantalla es verifica fonamentalment en la direcció de la seva dimensió principal en planta, i la contribució en la direcció perpendicular al seu pla és insignificant.
És habitual col·locar conjunts de pantalles i combinar-ne l'orientació de manera que resultin eficients davant de forces horitzontals que actuïn segons totes les direccions possibles, així com davant dels moments globals que aquestes forces puguin generar.]]>
La regla de pantalla també s'acostuma a considerar en sentit contrari, fet que implica que, si un recorregut determinat d'una categoria passa per un pol de categoria igual o superior, es deixa de tenir en compte en ambdues direccions.]]>
Les empentes del sòl es contenen gràcies a la flexió de la pantalla que està encastada en el subsol o bé amb l'ajuda d'ancoratges o de travessers.]]>
En funció del disseny i dels materials amb què està constituïda, actua mitjançant la reflexió o l'absorció de les ones sonores. Pot ser artificial o bé natural, i en aquest darrer cas està formada per una banda de vegetació.]]>
En el cas de construccions ubicades en espais urbans, els ancoratges no poden considerar-se com a forma d'estabilització definitiva, ja que aquesta funció és proporcionada, en una segona fase, pels sostres soterranis de l'edifici.]]>
La dissipació de l'energia del bloc es produeix per deformació de la xarxa i d'un sistema de frens. En l'actualitat, les cases comercials subministren xarxes que són capaces d'aturar blocs amb una energia cinètica de fins a 4.000 kJ.]]>
En preses, se sol col·locar aigua avall d'una barrera impermeable a fi de recollir l'aigua que l'ha travessat i rebaixar les pressions d'aigua de la zona.]]>
Gràcies a l'acoblament, el conjunt de pantalles respon amb una resistència i una rigidesa molt superiors a la simple suma de les seves contribucions aïllades. Les bigues acobladores es veuen sotmeses a elevats esforços tallants i flectors, per la qual cosa cal proporcionar-hi dimensions i reforços importants.]]>
La seva intersecció amb un pla que contingui l'eix de simetria és una paràbola, i la intersecció amb un pla perpendicular a l'anterior és una hipèrbola.
És una forma geomètrica molt utilitzada per a la construcció de cobertes, atès que, pel fet de tractar-se d'una superfície reglada, facilita l'encofrat quan es materialitza amb formigó armat o pretensat.]]>
Les perforacions es fan per fora del perímetre exterior de la secció del túnel i tenen per finalitat reforçar la resistència del massís rocós de l'entorn abans de procedir a l'excavació del front.]]>
Tots els punts situats sobre un mateix paral·lel tenen la mateixa ^latitud^.]]>
Aquest paràmetre té en compte els efectes deguts a les imperfeccions geomètriques, a l'excentricitat de les càrregues aplicades i a les tensions residuals.]]>f = 2 W sin f, on W és la velocitat angular de la Terra i f és la latitud.]]>
Fou proposat per Shields l'any 1937.]]>
Aquesta funció pot ser proporcionada tant per parets de càrrega com per parets de trava, sempre que presentin continuïtat en vertical des del fonament.]]>
Perquè una paret de trava sigui efectiva ha de mantenir continuïtat en vertical des del fonament i ha de trobar-se connectada adequadament (és a dir, lligada a través de la trava que proporcionen les filades de l'obra de fàbrica) amb les parets de càrrega que estabilitza.]]>
Habitualment s'indica mitjançant una ^marca viària^ transversal constituïda per una sèrie de línies força amples situades paral·lelament a l'eix de la calçada, de manera que forma un conjunt transversal a aquesta. En aquest cas, els vianants tenen prioritat de pas sobre els vehicles.]]>
En aquest procés es parteix del component de menor mida i posteriorment s'hi van afegint els de major mida: primer, l'aigua; després, el ciment, i finalment, l'àrid, de menor a major mida. Si s'hi ha d'afegir algun additiu, se sol posar en la darrera fase del procés de pastat.]]>
Els paviments de les habitacions i d'altres peces interiors de les cases solen ser de fusta, de parquet, de rajoles, de mosaic, de linòleum, etc., i els dels magatzems o naus industrials, de formigó, de morter especial, de cautxú, etc. Els paviments dels carrers són actualment de formigó i d'asfalt, a la calçada, i de llosa o de peces de ceràmica o panot, a les voreres. El paviment de les carreteres és constituït, generalment, per un material resistent (grava, sorra, etc.) i un material aglutinant (producte bituminós, ciment, etc.).]]>
Aporta les ^característiques funcionals^ del ferm i estructuralment absorbeix els esforços horitzontals i una part dels verticals provocats pel trànsit. En els ferms flexibles i semirígids solen utilitzar-se tractaments superficials i mescles bituminoses; en aquest últim cas, quan l'espessor total del paviment és superior a 8 cm sol executar-se en dues capes denominades ^capa de trànsit^ i ^capa intermèdia^. En els ferms rígids el paviment més emprat és el de formigó vibrat en massa.]]>
Els tipus de paviments de formigó més utilitzats són: a) paviments de formigó vibrat en massa, dividits en lloses mitjançant ^juntures^ per evitar, d'una banda, les fissures que apareixerien per la retracció del formigó i les variacions termohigromètriques i, de l'altra, per facilitar la guerxesa de les lloses; b) paviments de formigó armat amb juntures, en què s'empren barres d'acer, la funció del qual és mantenir cosides i tancades les fissures que apareguin, cosa que permet de distanciar les juntures tant més com major és la quantia de l'armadura; c) paviments continus de formigó armat, amb un sis per mil de quantia geomètrica longitudinal i en els quals se suprimeixen les juntures transversals; d) paviments de formigó pretesat per diferents tècniques, formats per lloses de gran longitud que permeten de reduir l'espessor del paviment i el doten d'una gran capacitat portant, amb màxima supressió de juntures, poc utilitzats en carreteres.
Malgrat tot, en pistes d'aeroports, que no presenten corbes en planta ni en alçat com les carreteres, aquesta tècnica ha trobat més aplicació; e) paviments de formigó compactat amb corró, amb un formigó amb baix contingut d'aigua que ha de compactar-se enèrgicament amb corrons vibratoris i de pneumàtics, posats en obra amb maquinària d'ús general en carreteres i que poden obrir-se immediatament al trànsit; f) paviments prefabricats de formigó, constituïts per llambordes o blocs de formigó, que es recolzen sobre una capa d'anivellament d'arena, sobre una base de formigó magre o de sòl-ciment per a trànsits pesants i de tot-u per a trànsits mitjans i lleugers.]]>
Les màquines modernes estan dotades d'uns dispositius per a la introducció semiautomàtica dels ^passadors^ i de les ^barres d'unió^ en les ^juntures^, sense que la pavimentadora hagi d'aturar-se.]]>
Els seus talussos poden ser més inclinats que els d'un ^terraplè^, cosa que redueix el volum de l'obra. A més, com que no hi ha pressions intersticials, la velocitat de construcció pot ser més gran i la deformabilitat més reduïda que no pas en un terraplè de la mateixa altura.]]>
Les partícules tendeixen a la mínima energia i, per tant, es mouen en el sentit en què el pendent motor indica el descens de la línia d'energia.]]>
El procediment d'assaig consisteix a mesurar la pèrdua d'energia del pèndol del TRRL (Transport and Road Research Laboratory), proveït al seu extrem d'una sabata de goma, quan l'aresta de la sabata frega, amb una pressió determinada, sobre la superfície a assajar i en una longitud fixa. Aquesta pèrdua d'energia es mesura per l'angle suplementari de l'oscil·lació del pèndol, segons la norma NLT-175.]]>
Aquest paràmetre permet d'avaluar la consistència dels betums asfàltics, que també s'anomenen betums de penetració, i establir-ne la classificació.]]>
Un dels més utilitzats és el penetròmetre Borros, en què es fa servir un pes de 65 kg que es deixa caure des de 50 cm d'altura. El nombre de cops necessaris perquè la punta metàl·lica penetri 20 cm en el terreny permet d'obtenir-ne la deformabilitat o la resistència buscada. La variació del nombre de cops amb la profunditat s'acostuma a representar gràficament.]]>
La mesura continuada de la pressió en la punta i de la fricció lateral permet de relacionar aquests valors amb paràmetres de resistència o de deformabilitat del terreny.]]>
Avui en dia, als vorals se'ls dona la mateixa inclinació transversal.]]>
Proporciona una gran riquesa d'informació de diferents fenòmens que es produeixen a la superfície terrestre, sense necessitat de recórrer-la. La teledetecció pot ser passiva, com en el cas dels ^Landsat^ o dels ^SPOT^, o bé activa, per exemple il·luminant el terreny amb ones RADAR de les quals s'obté la reflexió.]]>
En la mesura que la reaparició del traçat es produeixi més lluny, el seu efecte negatiu serà menor.]]>
Les sèries de perfils conformats en fred més utilitzades són: en Z, Omega, en C i tubs.]]>mescles poroses o mescles drenants, que s'utilitzen en ^capes de trànsit^ d'uns 4 cm d'espessor, s'aconsegueix que l'aigua de pluja caiguda sobre la calçada s'evacuï ràpidament per infiltració i es garanteix la impermeabilitat que ha de tenir el ferm per a protegir l'esplanada mitjançant la capa inferior.]]>
Actualment està en desús, tot i que el nom ha passat a referir-se en genèric a sistemes de programació mitjançant xarxes de precedència.]]>
La relació entre el pes específic i la densitat és constant i igual a l'acceleració de la gravetat: γ = g · ρ.]]>
Els pilons es poden clavar en el terreny o bé es poden construir en una excavació prèvia. Els fonaments a base de pilons s'utilitzen quan el terreny ferm es troba fora de l'abast de sabates i de pous, quan es vol limitar la magnitud dels assentaments de l'edifici o quan les càrregues transmeses per l'estructura són molt grans i concentrades, com és el cas de les torres. En general, els pilons es disposen formant grups. Els caps d'un grup de pilons s'uneixen rígidament per mitjà d'un ^encep^, també construït de formigó armat. Per a pilons de menys de 30 cm de diàmetre s'empra la denominació ^micropiló^. Els pilons formigonats in situ es poden construir de les maneres següents: clavant un entubament d'acer recuperable amb un tap perdut a la punta; perforant amb una cullera, amb una hèlix o amb un cap rotatiu protegint o no l'excavació amb un entubament recuperable i formigonant amb una trompa des del fons; perforant com en aquest últim cas, però mantenint l'excavació amb llots bentonítics, i barrinats, introduint formigó per pressió a través de l'eix de l'hèlix que desplaça el terreny (en aquest últim cas, les armadures s'han de clavar amb el formigó fresc). Entre els pilons prefabricats, sempre clavats per copejament, per vibració o per pressió, es pot distingir entre els de formigó armat, els de perfils metàl·lics, que, si són tubulars, poden estar reblerts de formigó, i els tubulars de formigó armat o pretesat.]]>2Fe, que cristal·litza en cristalls d'aparença cúbica i de cares generalment estriades. Es forma en ambients reductors. En contacte amb l'aire i amb l'aigua, s'oxida a diferents formes de sulfat i produeix àcid sulfúric com a subproducte. Si, a més, hi ha la presència de carbonat càlcic, pot donar lloc a guix. Per aquest motiu, es desaconsella la seva presència en els àrids del formigó.]]>
A aquest, s'hi afegeixen un seguit de partícules que se suposa que segueixen perfectament el seu moviment, les quals són il·luminades en un pla del fluid, almenys dos cops dins un curt interval de temps. Aquesta il·luminació es realitza mitjançant una font làser i un sistema òptic que transforma el feix de llum d'alta energia del làser en un full de llum de pocs mil·límetres de gruix. La llum dispersada per les partícules contingudes al fluid s'enregistra mitjançant una càmera de vídeo. L'anàlisi de les imatges, que contenen almenys dues instantànies de les partícules, permet de calcular la velocitat i la direcció de les partícules i, per tant, obtenir amb una certa resolució el camp de velocitats del pla del fluid sota estudi.]]>
Els mòduls diferents que es col·loquen per a materialitzar l'encofrat final van units mitjançant bigues metàl·liques i tirantets que serveixen per a falcar-los i que treballin en conjunt.]]>
Tenen forma rectangular, excepte els ^plafons fletxa^, que són pentagonals.]]>
Té forma pentagonal: els costats superior i inferior són horitzontals; un costat lateral és vertical, i els altres dos costats laterals tenen forma de fletxa de manera que indiquen la direcció en què es troben les ^mencions^ incloses en el plafó. En alguns casos les mencions s'acompanyen amb les distàncies quilomètriques o mètriques als ^pols^.]]>
El plafó prefabricat és estructural si, a més de materialitzar els tancaments i les particions, col·labora en la resistència de les accions globals, gravitatòries o horitzontals, que actuen sobre l'edifici. En el cas de plafons no estructurals, encara és possible classificar-los entre plafons autoportants, quan suporten el seu pes propi en tota l'alçària tot mantenint-se estabilitzats lateralment en l'estructura, i no autoportants, quan queden recolzats sobre els sostres o suspesos dels pilars a nivell de cada pis.]]>
S'empra per a la formació de tancaments, com ara façanes i cobertes, d'edificis, de poliesportius i de naus industrials.]]>
La planificació que inclou assignació de recursos i determinació de terminis es denomina tècnica, mentre que la que estudia ingressos, costos, cobraments i pagaments es denomina econòmica.]]>
Els tres mètodes topogràfics planimètrics clàssics són: la ^intersecció^, que inclou com a més destacat el de la ^triangulació^, l'^itinerari^ i la ^radiació^.]]>
En el cas de fabricació de mescles en calent, les unitats que la constitueixen són: a) sistemes d'alimentació i de dosificació dels àrids en fred; b) un assecador d'àrids i un col·lector de pols; c) una unitat de crivellatge i d'emmagatzemament dels àrids calents; d) sitges i un sistema d'alimentació de fíl·ler; e) dipòsits i sistemes d'escalfament i d'alimentació de betums i d'additius; f) una unitat de dosificació de materials un cop calents; g un mesclador; h) sistemes d'alimentació de mescla i descàrrega sobre camió; i) una unitat elèctrica de subministrament a tota la instal·lació; j) unitats auxiliars, com ara cintes transportadores i elevadors de catúfols, dipòsits de fuel i sistemes d'alimentació al cremador de l'assecador i al de l'escalfament del betum, etc.
Hi ha dos tipus de centrals, en funció de la forma de treball del mesclador: centrals contínues, en les quals el temps de mescla és el que transcorre en el pas dels materials d'un extrem a l'altre del mesclador, i centrals discontínues, en les quals és el temps després del qual es buida totalment el mesclador. Un tipus particular de central contínua és la de tambor assecador-mesclador, en la qual el tambor assecador reuneix, en una primera fase, les funcions pròpies d'un assecador d'àrids, i en una segona fase, la mescla dels àrids i el betum. En el cas de fabricació de mescles en fred, com que no és necessari l'escalfament dels àrids, les instal·lacions se simplifiquen considerablement.]]>
En carreteres es compon de ^calçades^, ^vorals^ i ^bermes^. Dins de població i en casos excepcionals també inclou ^voreres^ i bandes d'estacionament.]]>
Les plataformes en mar oberta poden ser fixes o flotants.]]>
Per extensió, s'aplica a les ribes sedimentàries i planeres d'un llac o d'un riu formades de sorra o de palets.]]>
Posat cas que l'acció sigui permanent, es correspon amb la platja submergida.]]>
En aquest cas el moviment es produeix per l'existència de gradients de densitat i no per l'impuls inicial.]]>
Aquests compostos es dissolen en l'aigua de pluja per a produir àcid sulfúric i àcid nítric, responsables finals de la reducció del pH per sota de 5,6, que és el valor que té de forma normal l'aigua de pluja. La pluja àcida pot tenir valors de pH de fins a 2 i té greus efectes sobre els ecosistemes terrestres i els aquàtics.
També té greus conseqüències sobre els materials de construcció, com ara la calcària, el marbre i alguns metalls, com l'acer galvanitzat, i també sobre les pintures.]]>
En alguns processos l'escolament subsuperficial s'exclou completament de l'escolament directe, de manera que la pluja efectiva és igual a l'^excés de precipitació^.]]>
Representa el valor mitjà de la quantitat anual d'aigua caiguda.]]>
El gràfic, anomenat ^pluviograma^, queda recollit sobre un full de paper aplicat a la superfície d'un cilindre que és mogut per un aparell de rellotgeria i que té un període de rotació entorn del seu eix d'un dia o d'una setmana. La ploma inscriptora puja gradualment fins que han estat recollits 10 mm de pluja en el dipòsit, moment en què aquest es buida sobtadament, bé perquè s'ha tombat per l'efecte del seu propi pes, com en el pluviògraf de balança, bé perquè se'n treu el contingut mitjançant un sifó, com en el cas del pluviògraf de sifó.
Amb aquests aparells es pot deduir la intensitat de la precipitació en mil·límetres per hora o per minut, a partir de la quantitat caiguda i de la durada.]]>
La quantitat de precipitació es mesura en mil·límetres de gruix d'aigua, que equivalen a litres per metre quadrat de superfície horitzontal. Un altre tipus de pluviòmetre va proveït d'una cassoleta que bascula alternativament a banda i banda quan s'omple d'aigua. Un sistema enregistrador indica quantes vegades s'ha produït el balanceig per unitat de temps. Com que el volum de les cassoletes és conegut, es pot estimar la durada de la pluja.]]>
Aquest valor es mesura habitualment a les estacions meteorològiques.]]>
Per a determinar les ^mencions^ de pols que han de figurar en cada ^punt de decisió^ s'usa un determinat sistema d'elecció de mencions que inclou una classificació de pols basada en el principi de jerarquització.]]>
Per exemple, el polígon funicular del pes propi és la catenària, i el d'una càrrega repartida horitzontal és una paràbola. A partir del fet que el cable, per definició, no està sotmès a flexió en cap punt, es pot justificar la propietat fonamental de l'antifunicular de càrrega.]]>
La resistència al poliment d'un àrid té una gran importància per a la ^resistència al lliscament^ quan l'esmentat àrid serà emprat en ^capes de trànsit^ de naturalesa bituminosa o en determinats acabats de paviments de formigó (denudats o engravats).]]>
Per la canal passa una corda o una cadena que constitueix l'element de tir, de manera que en un extrem s'aplica la força i en l'altre es lliga el pes o l'objecte que es vol hissar.]]>
Freqüentment s'utilitza el terme ^contaminació^ per a designar la pol·lució, però no són termes sinònims.]]>
Freqüentment s'utilitza el terme contaminant per a designar un pol·luent, però no són termes sinònims, ja que un contaminant no necessàriament afecta d'una manera negativa la supervivència i la salut.]]>
Els materials més emprats fins avui per a la construcció de ponts han estat l'obra de fàbrica, el formigó i l'estructura metàl·lica. En general, han d'estar dissenyats per a suportar càrregues estàtiques i dinàmiques.
Els ponts poden ser construïts d'una manera provisional, generalment per a salvar corrents d'aigua, o poden ser permanents. Els ponts provisionals emprats en operacions militars solen consistir en estructures metàl·liques muntades damunt camions especials o damunt altres vehicles. Els ponts permanents són d'obra de fàbrica o metàl·lics o, més generalment, d'una combinació d'estructura metàl·lica i d'obra de fàbrica, i s'hi poden diferenciar generalment els elements següents: els ^estreps^, o suports extrems, els ^pilars^, o suports intermedis, i la ^fonamentació^, els quals formen la subestructura, i el ^tauler^ o superestructura (d'arc, de bigues, etc.).
Un dels paràmetres fonamentals a l'hora de triar el tipus estructural que constitueixi el pont serà la seva ^llum^.
Atenent la seva tipologia longitudinal, els ponts es poden classificar en ponts de tram recte, ponts ^pòrtic^, ponts d'^arcs^ o d'arcades, ponts atirantats i ponts suspesos o penjants.
En els ponts de tram recte, el pes propi i les càrregues verticals són transmesos als fonaments a través dels elements longitudinals del tauler que treballen fonamentalment sotmesos a flexió, mentre que els pilars treballen bàsicament sotmesos a compressió. Dintre dels ponts de tram recte, es distingeix entre els trams simplement recolzats i els trams continus, de cantell constant o variable.
En els ponts pòrtic, la disminució de flexions en el tauler respecte d'un tram recte s'aconsegueix a costa d'augmentar la flexió en els pilars.
En els ponts d'arcs, el pes del mateix pont i les càrregues són transmesos als pilars obliquament, a través de l'estructura corba de cada arc, en forma de forces de compressió.
En els ponts atirantats, se substitueixen els pilars intermedis per cables que suspenen el tauler i que transmeten les càrregues que actuen sobre aquest a les ^torres^, les quals les porten fins al fonament.
En els ponts suspesos o penjants, el pes i la càrrega es transmeten als estreps d'ancoratge dels cables portadors o principals en forma d'esforços de tracció sobre aquests, els quals els reben (també en forma d'esforços de tracció) de les cadenes, de les barres o dels cables que sostenen i suporten el tauler. Aquesta mena de ponts és la que permet d'assolir llums més considerables (el pont Akashi-Kaikyo, al Japó, té una llum central de 1.991 m, la més llarga del món).
Pel que fa a la seva tipologia en secció transversal, es distingeixen els ponts de bigues i llosa, els ponts llosa i els ponts en caixó.
Els ponts d'obra de fàbrica poden ser construïts a base de carreus, de perpanys, de pedra, de maçoneria, etc., o bé amb formigó armat o pretesat. En el primer cas, els ponts han de ser necessàriament d'arcs o d'arcades, i solen ser construïts disposant els elements damunt cintres o construccions provisionals que són retirades posteriorment.
Els ponts metàl·lics solen consistir en estructures metàl·liques amb els elements units per cargols, per reblons o per soldadura, muntades damunt pilars metàl·lics o d'obra de fàbrica i estreps d'obra de fàbrica. L'estructura metàl·lica d'aquests ponts sol ser constituïda per bigues mestres longitudinals, per biguetes disposades transversalment damunt les bigues mestres i per cuixeres disposades longitudinalment damunt les biguetes i que serveixen de base al tauler, el qual pot ser metàl·lic o de formigó.
Una altra tipologia transversal molt utilitzada és la de secció en caixó. Els ponts metàl·lics poden ser construïts muntant-ne els elements amb grues pòrtic que treballen damunt un pont provisional construït prèviament, o bé muntant la superestructura en un lloc diferent del del seu emplaçament, eventualment al costat de l'obstacle que ha de salvar el pont, i col·locant-la al seu lloc fent-la córrer damunt corrons motors més amunt dels pilars i dels estreps i assentant-la-hi mitjançant crics hidràulics, o bé muntant els elements en volada progressivament a partir dels costats de l'obstacle.
Quan els ponts han de ser construïts sobre vies de navegació, es construeixen ^ponts mòbils^, de manera que permeten el pas dels vaixells.]]>
És simple i molt pràctic per a llums no gaire grans i consisteix en un o dos taulers, contrapesats adequadament, articulats en els pilars o en els estreps per l'eix de rotació, el moviment a l'entorn del qual l'eleva per a deixar pas per a la via de navegació o els abaixa per a retornar la comunicació a la via de la qual forma part.]]>
Pot moure el polipast que té en la direcció ortogonal a la del desplaçament. Per tant, pot hissar i traslladar pesos en ambdues direccions. Aquestes grues són molt habituals a les naus industrials.]]>
És una roca abrasiva, dura i de difícil excavació.]]>
Es pot dur a terme mitjançant la intrusió de mercuri als porus o bé mitjançant l'adsorció de gasos, com ara nitrogen, sobre les superfícies que delimiten els porus.]]>
Hi ha, per exemple, els pòrtics rígids, la llinda dels quals és una barra rígida, o els funiculars, que no són pròpiament pòrtics, ja que l'element equivalent a la llinda és un cable atirantat.]]>
El pòrtic pot ser encastat o biarticulat.]]>
Es poden utilitzar per a dimensionar desarenadors o decantadors. Els postulats són els següents: l'aigua segueix un règim laminar; la velocitat de circulació de l'aigua és uniforme; les partícules se sedimenten independentment les unes de les altres sense interaccionar entre elles, i una partícula que toca el fons del dipòsit hi queda retinguda.]]>
La velocitat és igual al gradient de la funció potencial.]]>
Permet de posar en contacte l'aqüífer i l'atmosfera, amb la consegüent igualació de pressions. Això fa que el líquid pugi pel pou fins al nivell freàtic o fins al piezomètric, segons el tipus d'aqüífer. Quan s'extreu aigua, en general mitjançant bombes, l'aqüífer respon intentant reequilibrar les pressions, i per a aconseguir-ho en cedeix més cap al pou, cosa que en permet l'extracció de manera contínua. Habitualment es pot trobar aigua, sovint potable, al subsol de qualsevol indret, però de vegades cal perforar el terreny fins a grans profunditats. Si bé pot haver-hi pous poc profunds excavats manualment, la gran majoria són resultat de perforacions amb maquinària pesant.
Els pous perforats solen estan protegits interiorment per l'^entubament^.]]>
Així, el pou resta sec durant la perforació fins a arribar al sostre de l'aqüífer, moment en què s'omple sobtadament d'aigua. Sovint s'utilitza el terme artesià per a referir-se a ^pou surgent^.]]>
S'empra quan els estrats resistents, tot i no ser superficials, es troben a escassa fondària de la rasant, de manera que la formació d'un fonament profund a base de pilons no queda justificada econòmicament.]]>
Així, si està obert, l'aigua surt del pou sense necessitat de bombament.]]>
Entre els preavisos senyalitzats verticalment hi ha els de stop i els de cediu el pas, que s'efectuen mitjançant un senyal de cediu el pas acompanyat d'un ^panell complementari^ en què s'indica la distància al senyal. Entre els preavisos senyalitzats horitzontalment hi ha el de ^bifurcació^ i el de prohibició d'avançament, que s'efectua mitjançant ^fletxes^ de retorn o bé mitjançant una marca longitudinal discontínua de pas curt.]]>
La precipitació s'utilitza per a estovar l'aigua mitjançant l'addició de calç que permet de formar compostos insolubles de calci i magnesi, de manera que se'n redueix la duresa]]>
Malgrat que s'ha observat que tots els terratrèmols importants tenen precursors, aquests no s'han pogut emprar per a predir l'ocurrència d'un terratrèmol, atès que hi ha moltes sèries sísmiques que no tenen continuïtat en un terratrèmol gran. Només se sap que un terratrèmol ha estat un precursor a posteriori, quan es coneix la sèrie sísmica completa que precedeix un terratrèmol destructiu.]]>
En el cas del formigó prefabricat, les peces de formigó s'emmotllen i s'endureixen en una planta de prefabricació especialitzada, o bé a peu d'obra, i posteriorment es transporten mitjançant vehicles especialment condicionats i grues fixades in situ per mitjà de tècniques d'unió específicament ideades.]]>
Per tal que efectivament sigui possible considerar que la prellosa constitueix una part resistent de la secció, caldrà garantir la capacitat per a resistir els esforços rasants mitjançant la rugositat de la superfície de contacte i el possible reforç mitjançant una armadura transversal ben ancorada a la prellosa.]]>
Per això la funció essencial d'una presa és elevar el nivell natural del curs d'aigua en el qual se situï, per la qual cosa la sobrecàrrega fonamental de l'estructura serà l'empenta hidroestàtica. Però aquesta elevació dels nivells d'aigua duu associada la necessitat funcional de l'evacuació de l'aigua sobrant, perquè mai no es pot assegurar que no es presentarà una crescuda excepcional que superi la seva capacitat d'emmagatzematge.
Els diversos tipus de preses tradicionalment responen, per tant, a les diferents formes de resoldre les exigències funcionals principals (resistir l'empenta de l'aigua i evacuar-ne la sobrant), així com a la disponibilitat del material amb el qual es construeixen.]]>diafragma, que se sol situar sobre el talús aigua amunt o al centre de l'obra.
Aquestes preses s'utilitzen quan prop seu no es poden trobar materials idonis per a la construcció del ^nucli impermeable^, com poden ser argiles o llims.]]>
La forma arquejada permet una millor adaptació a càrregues molt variades, fins i tot imprevistes. Això contribueix a la seguretat, però, per contra, exigeix unes determinades condicions topogràfiques i geològiques del terreny, que poden limitar l'ús d'aquest tipus de preses.]]>
La seva forma geomètrica és, aproximadament, un triangle rectangle la hipotenusa del qual constitueix el ^parament aigua avall^, i sol presentar un talús d'entre 1v:0.72h i 1v:0.77h. Sovint, amb l'objectiu d'incorporar un component estabilitzador addicional es dona un cert pendent al ^parament aigua amunt^, de manera que la secció deixa de ser un triangle rectangle i passa a ser acutangle, pendent que sol trobar-se entre 1v:0.05h i 1v:0.21h. El perfil d'aquestes preses i la resistència del formigó amb què estan construïdes fan que sigui adequat situar-ne el sobreeixidor sobre el parament aigua avall; en aquest cas, el sobreeixidor és un ^perfil Creager^ (en honor al seu inventor, William P. Creager) o un ^perfil WES^. En certes preses de gravetat, generalment de baixa alçària (vegeu ^assut^), el sobreeixidor ocupa tota l'amplada de l'obra, i aleshores poden anomenar-se preses vessador.]]>
La poca cohesió que presenten aquests materials fa que no puguin suportar el possible vessament per coronament de la presa i que, per tant, el sobreeixidor hagi de situar-se fora del cos de la presa.]]>
Solen ser estructures força esveltes, en què el quocient entre l'amplada de la base i l'alçària és inferior o igual a 0,20.
Sovint tenen el sobreeixidor al coronament, i quan vessen presenten una característica cortina d'aigua que impacta al peu de la presa, on se situa un ^vas esmorteïdor^.
Són les preses d'arc principals.]]>
Els més permeables es fan servir per a formar part del ^terraplè de protecció^ o del ^terraplè de suport^ amb finalitats merament estabilitzadores i resistents, o bé com a elements drenants o per a formar capes de transició, també anomenades filtres. Els materials més fins i impermeables constitueixen el ^nucli impermeable^, que sol situar-se al centre en posició vertical, tot i que de vegades pot presentar una certa inclinació aigua amunt.]]>
És un tipus de presa poc usual, perquè no és freqüent trobar emplaçaments amb materials d'aquestes característiques.]]>
Quan es produeix la recessió de la crescuda es torna a inflar, i de nou permet l'emmagatzematge de l'aigua.]]>
S'implanta, mitjançant plafons rectangulars, en un o diversos punts situats a unes distàncies determinades del lloc on el conductor que vol sortir ha d'iniciar la maniobra de canvi de carril o bé, si hi ha ^afectació de carril^, amb la qual el tronc perd el carril, del punt en què el carril se separa de la resta del tronc. Si es tracta d'una ^via segregada^, aquestes distàncies acostumen a ser de 500 m i 1.000 m; si es tracta d'una ^carretera convencional^, aquestes distàncies són molt menors. La presenyalització pot portar, a més del plafó o ^subplafó^ amb les mencions de sortida, un altre plafó o subplafó amb les mencions de direcció pròpia.]]>
Segons això, la pressió atmosfèrica en termes de pressió absoluta és igual a 101.300 Pa, i correspon a la pressió que exerciria una columna d'aigua de 10,3 m.]]>
La pressió de vapor de l'aigua a 100ºC és igual a la pressió atmosfèrica, mentre que a temperatura ambient és propera a la del buit.]]>
Pot mesurar-se amb un ^tub de Pitot^.]]>
Segons això, la pressió atmosfèrica en termes de pressió relativa és igual a 0.]]>
Per a obtenir aquests valors s'aplica sobre les parets d'un sondeig una tensió radial mitjançant la injecció d'un fluid i es mesura el canvi de volum produït. Per a un assaig concret, la corba que relaciona les tensions aplicades i les deformacions corresponents permet de calcular els paràmetres buscats.]]>
Aquesta superfície s'origina uns mil·lisegons abans de la voladura completa. L'objectiu del pretall és fer reflectir l'energia produïda pels gasos de la voladura en la nova superfície. D'aquesta manera, s'augmenta l'eficiència de la voladura, es redueixen les vibracions i es minimitzen els danys a la roca que constitueix la nova superfície generada per l'excavació.]]>
La màquina utilitzada per al pretall és un pòrtic metàl·lic buit a la part central i que disposa d'una serra mecànica que gira al llarg del perímetre del pòrtic. La seqüència d'excavació del túnel és la següent: la serra mecànica efectua una regata perimètrica de 3 m de longitud i 20 cm de gruix i deixa una discontinuïtat entre el terreny natural existent per sobre i per sota de la zona tallada que s'emplena de formigó projectat formant una volta. A continuació accedeix al davant la maquinària d'excavació, com ara la retroexcavadora i la traginadora de trabuc, que passen pel centre del pòrtic i excaven el terreny situat per sota del perímetre formigonat. Tot seguit se situa un encavalcament metàl·lic que constitueix el sosteniment provisional.
Finalment, a una distància d'aproximadament 40 m respecte del davant de l'excavació es construeix el sosteniment definitiu i es formigonen la volta, les parets laterals i la contravolta si és necessari.]]>
La forma més comuna de pretensar estructures de formigó consisteix a tesar ^armadures actives^ i ancorar-les sobre el mateix formigó.]]>
El pretractament presenta habitualment la seqüència d'operacions unitàries següent: desbast, tamisatge, desarenament i flotació. Altres operacions que es poden englobar dins del pretractament són la dilaceració, l'homogeneïtzació de cabals i de càrregues, la neutralització i la mesura del cabal afluent. Aquests processos compleixen una funció molt important en el conjunt del tractament de l'aigua, ja que eviten pertorbacions en etapes posteriors.]]>
És el principi bàsic de la teoria de flotació.]]>
Algunes administracions accepten que puguin desaparèixer les mencions en punts de decisió en què l'itinerari a seguir sigui de direcció pròpia.]]>
En teoria, es considera que el conjunt és llegible si el temps necessari per a llegir-lo és inferior al temps amb visibilitat geomètrica i fisiològica alhora.]]>
Si s'utilitza una combinació de prismes es pot augmentar l'abast de mesurament.]]>
El seu valor oscil·la entre 0 i 1.]]>
Per a cultius aeròbics sol oscil·lar entre 0,4 i 0,8.]]>
Es pot determinar a partir de la comparació de ^perfils de platja^ mesurats durant diversos anys o a partir de les dades d'^onatge^ de la zona. Això no implica que per sota d'aquesta profunditat no existeixi moviment de sediment.]]>
Existeixen diversos sistemes de programació, com ara el Gantt, el d'espai-temps, el CPM, el PERT, el ROY, el de precedències úniques, el de precedències múltiples, etc.]]>
A partir de les coordenades geogràfiques del punt, és a dir, la latitud i la longitud, se'n calculen les coordenades cartesianes en el mapa.]]>
El punt centre de projecció és l'antípoda del punt de tangència de l'esfera amb el pla on es fa la projecció (figura 1). És el tipus de projecció que se sol usar en mineralogia i en reconeixements geològics per a l'estudi de l'estructura del massís rocós i l'orientació espacial de les ^discontinuïtats^. Cada pla queda representat per un cercle màxim o, complementàriament, per un pol, situat en funció del ^cabussament^ i de la direcció del pla (b i a respectivament, a la figura 1). Es pot treballar amb l'hemisferi inferior de l'esfera o bé amb el superior.
Segons les fórmules emprades, la projecció pot conservar els angles o bé mantenir la unitat de superfície per a qualsevol situació sobre l'esfera. Per a treballar gràficament amb la projecció estereogràfica, generalment al camp, es pot emprar l'anomenada plantilla estereogràfica.]]>meridià central de la projecció.]]>
Utilitza 30 cilindres de projecció pràcticament tangents a la superfície terrestre i divideix la Terra en 60 zones, cadascuna de les quals correspon a un fus de 6º. Aquests fusos estan numerats de l'1 al 60 començant pel meridià de ^longitud^ igual a 180º W i seguint en direcció est. La península Ibèrica n'ocupa tres, el 29, el 30 i el 31. En desenvolupar cada cilindre sobre un pla, l'equador queda representat per una recta que serà l'eix de les x, i el meridià central de cada fus es transforma en una altra recta, perpendicular a l'anterior, que serà l'eix de les y. S'obtenen, doncs, 60 projeccions iguals. La distorsió lineal en cada meridià central és de 0,9996 i augmenta cap als extrems del fus fins a arribar a 1,0004.
Com que els 60 fusos són geomètricament idèntics, se'ls poden aplicar les mateixes fórmules i taules de transformació de coordenades. Per a evitar l'aparició de coordenades negatives, al punt central de cada fus se li assignen aquests valors: x = 500.000 m, y = 0 m a l'hemisferi nord i y = 10.000.000 m a l'hemisferi sud.]]>
A grans trets, els mètodes elèctrics es divideixen en tres grups principals: els d'autopotencial, els de potencial i els electromagnètics. El mètode d'autopotencial o de polarització espontània consisteix a mesurar les diferències de potencial generades per un mineral o per un metall en contacte amb un medi de resistivitat diferent i que és produït per accions químiques i efectes de contacte a les superfícies de separació entre els materials.
Els mètodes de potencial es fonamenten en la mesura de les propietats elèctriques del medi, per la qual cosa s'introdueix un corrent elèctric, altern o continu, en el terreny. Les anomalies produïdes en les corbes equipotencials esperades permeten de detectar i caracteritzar els materials que les produeixen.
El mètode elèctric més emprat és l'anomenat mètode de les resistivitats, en què, mitjançant dos elèctrodes, A i B, que es claven en el sòl, es genera un potencial, les característiques del qual són conegudes. Es mesura la resistivitat a partir de mesures del potencial i de la intensitat. La investigació del camp elèctric artificial generat permet de detectar i avaluar les anomalies produïdes per la variació de les propietats elèctriques del subsol. Variant la distribució dels elèctrodes generadors i de mesura, es pot variar la profunditat investigada. Les diferents configuracions electròdiques emprades donen nom als dispositius emprats, com ara el de Schlumberger i el de Wenner. El mètode elèctric més emprat és el conegut com sondeig elèctric vertical (SEV), en el qual es pren un punt del terreny com a estació; augmentant l'obertura dels elèctrodes, s'obté informació de majors profunditats. La comparació de les corbes, que donen les resistivitats en funció de la separació entre els elèctrodes que generen el corrent, amb corbes teòriques patró permet de determinar l'estructura del subsol mitjançant capes caracteritzades pel seu gruix i per la seva conductivitat. Altres mètodes elèctrics es fonamenten en l'anàlisi dels corrents elèctrics induïts en el subsol per un camp magnètic variable.]]>
Es fonamenta en el fet que un camp magnètic variable indueix un corrent elèctric en un material conductor. La presència de materials conductors introdueix anomalies en el camp electromagnètic esperat, l'estudi de les quals permet de detectar i caracteritzar els materials que les produeixen.]]>
La prospecció geofísica és una ciència i un art que analitza les anomalies que els materials soterrats produeixen en la propagació de les ones sísmiques (^prospecció sísmica^), o electromagnètiques (^prospecció electromagnètica^ i ^georadar)^, en els camps de forces naturals de la terra (mètodes gravimètrics i magnètics) o en els camps induïts artificialment (mètodes elèctrics) amb l'objectiu de detectar la seva presència i les seves dimensions. Per tant, aplica mètodes físics a la caracterització i la recerca del subsol.]]>
Les anomalies es mesuren per mitjà de gravímetres.
Aquests efectuen mesures relatives de la gravetat, que cal entendre com la superposició dels efectes de les forces gravitatòries i de les forces degudes a la rotació de la Terra. Cal corregir les mesures per a referir-les al nivell del mar. Aquestes correccions són degudes als efectes de l'altura i a la topografia. Les correccions més importants són la d'aire lliure, la de Bouguer i la topogràfica.]]>
Una pertorbació sísmica produïda, per exemple, mitjançant una explosió o, en casos en què l'escala d'exploració és molt petita, mitjançant una excitació mecànica a la superfície, es propaga pel medi en forma d'ones elàstiques. Les ones es reflecteixen i es refracten a les discontinuïtats i a les heterogeneïtats del medi i es recullen en diferents punts de la superfície.
L'anàlisi dels temps d'arribada d'aquestes ones en funció de la distància permet d'estimar l'estructura geològica del subsol i la presència d'anomalies i d'objectes.]]>
En el cas del formigó, per a determinar la resistència a la compressió s'usen provetes cilíndriques de 15 × 30 cm.]]>
En el cas del formigó, s'usen provetes cúbiques de 20 × 20 × 20 cm.]]>
S'aplica generalment a les provetes cilíndriques de 5 a 15 cm de diàmetre que s'extreuen de les peces de formigó armat per a estimar-ne la resistència mecànica.]]>
Si un tub cilíndric de petit diàmetre en comparació del volum que ocupa la massa de fluid en moviment se situa paral·lel al corrent, existirà una línia de corrent que coincidirà amb l'eix del cilindre. La intersecció de l'extrem del tub amb l'esmentada línia de corrent defineix un punt d'estancament perquè, per simetria, la velocitat del fluid ha de ser zero en aquest punt.
Per tant, l'energia hidràulica total, aquí, serà igual a l'energia piezomètrica.]]>
Es distingeixen generalment tres tipus de punts de conflicte: ^encreuaments a nivell^, ^convergències^ i ^divergències^.]]>
Constitueixen punts de decisió totes les ^divergències^ de trajectòries. En els punts de decisió situats en vies amb continuïtat de característiques més enllà del punt, s'anomena direcció pròpia l'alternativa de continuar per la via i direcció de sortida la d'abandonar la via.]]>
Dona, en cada cas, l'altura de bombament i el cabal corresponent subministrat per la bomba.]]>
En tal cas es diu que l'aire es troba saturat. Per exemple, a 20ºC el punt de rosada és de 17,15 g, i a 10ºC, de 9,36 g.]]>
A partir del punt de ruptura es comença a trobar clor lliure a l'aigua. Per sota el punt de ruptura predomina el clor combinat. El punt de ruptura apareix quan la relació clor-amoníac és de 7 a 10 mil·ligrams de Cl2 per mil·ligram d'amoníac.]]>
La declaració de tram de concentració d'accidents es produeix, per part de les administracions viàries, quan l'^índex de perillositat^, o d'altres indicadors, supera determinats valors obtinguts estadísticament, tenint en compte el tipus de via. Generalment, l'anàlisi estadística s'efectua en trams d'1 km situats entre punts quilomètrics enters. La declaració de tram de concentració d'accidents es produeix en el marc dels plans de seguretat viària i generalment comporta que se'n faci la diagnosi, que s'apliquin les mesures correctores convenients i que es faci el seguiment del resultat de les mesures efectuades.]]>
Els impulsos del senyal són enviats i recollits en diferents punts de la trajectòria. El processament del senyal rebut permet de crear una imatge d'alta resolució de la superfície terrestre. També permet d'obtenir imatges d'alta resolució de la superfície del mar que, un cop processades, subministren informació de l'^onatge^, com ara l'altura, el període i la direcció, així com de la textura de la superfície, i faciliten la detecció i el seguiment, entre d'altres, de possibles abocaments de substàncies contaminants per al medi marí, com ara taques de petroli. Un radar d'obertura sintètica embarcat en un satèl·lit amb una òrbita polar de 800 km d'altitud pot arribar a obtenir imatges de 100 km2 amb una resolució de 20 m 2. Com que la longitud d'ona dels senyals de radar és més gran que la de la resta de les partícules de l'atmosfera, travessa els núvols sense dificultat.]]>
En ^aqüífers captius^ sol tenir un valor entre 500 i 2.000 m.]]>
Per a cada punt es determina la distància, l'^azimut^ de la visual amb el nord i l'^angle zenital^.]]>
S'utilitza a les ^boques de descàrrega^ dels ^emissaris submarins^. En el raig pur el flux és impulsat per un excés de quantitat de moviment degut a les elevades velocitats de sortida.]]>
Si predomina l'efecte de l'impuls, llavors es comporta com un raig pur, fet que succeeix generalment prop de la ^boca de descàrrega^. A una certa distància de l'orifici l'impuls decau i predomina la ^flotabilitat^ deguda als gradients de densitat i, en conseqüència, el flux té característiques de ^ploma^.]]>
Únicament presta servei als moviments de girada.]]>
Quan s'usa per a girades a la dreta, les entrades i les sortides es produeixen per la dreta, i no creua cap corrent de trànsit; en canvi, quan s'usa per a girades a l'esquerra, les entrades i les sortides es produeixen per l'esquerra, i creua dos corrents de trànsit de forma molt obliqua. Aquestes característiques fan que en ramals per a un sol moviment de girada a la dreta es faci servir gairebé sempre, mentre que en ramals per a un sol moviment de girada a l'esquerra s'usa rarament.
Quan en el seu quadrant no hi ha elements que ho impedeixin s'usen ramals directes d'una sola curvatura; per contra, quan el seu quadrant està ocupat, generalment per un ^llaç^, s'usen els d'una curvatura o bé els de tres curvatures cenyits pel llaç.]]>
En ^enllaços^ de tres trams pot tenir dues o tres curvatures i creua dos corrents de trànsit.]]>
D'aquesta manera s'eviten les pertorbacions de trànsit que podrien provocar en la via principal les esperes de vehicles que volen girar a l'esquerra.]]>
Les rases solen ser excavacions obertes per a l'estesa de canonades, de cables o de tubs relacionats amb la distribució de serveis urbans: clavegueram, electricitat, gas, aigües d'abastament, fibra òptica, telèfon, etc.]]>
La sortida de l'aigua s'esdevé per les parets. Les rases d'infiltració són un dels elements dels sistemes de ^sanejament autònom^.]]>
Aquest material excavat s'aboca lateralment mitjançant una cinta transportadora transversal i queda apilat a la vora de la rasa, de manera que posteriorment es pot omplir amb aquest material. Disposa d'una anivelladora de fons per a assegurar l'anivellació de la rasa. N'existeixen de dos tipus: la de braç inclinable i la de roda.]]>
El reactor es qualifica atenent el tipus de reacció més característica que hi té lloc o bé el seu comportament hidrodinàmic.]]>
Quan les característiques del contingut del reactor romanen constants amb el pas del temps, es diu que el reactor ha arribat a un estat permanent o estacionari.]]>
El seu nom prové de la similitud del moviment d'un pistó al llarg d'un cilindre. En conseqüència, el contingut del reactor en un punt és diferent del de qualsevol altre.]]>
En conseqüència, l'efluent del reactor té unes característiques idèntiques a les del seu contingut.]]>
S'utilitza generalment per a mesclar reactius químics, com els ^coagulants^ utilitzats en potabilització d'aigua.]]>
El procés operatiu consta d'una fase d'ompliment, seguida d'una fase de reacció i amb una fase final d'extracció dels productes de la reacció. Aquest conjunt de fases constitueix un cicle de funcionament que se segueix l'un darrere l'altre.]]>
Les limitacions pràctiques més importants, les imposa la dificultat d'assegurar completament la uniformitat de la mescla o la seva segregació total a l'interior del reactor.]]>
Damunt del rebliment creixen els microorganismes que degraden la matèria orgànica. Els materials més utilitzats són trossos de plàstic amb superfícies corrugades que afavoreixen un bon desenvolupament de la biopel·lícula.]]>
La concentració de sals és molt elevada.]]>
Es duu a terme aportant CO2 a l'aigua.]]>
L'aigua que s'hi acumula es podrà aprofitar en el futur mitjançant captacions. Una variació, tant un augment com una disminució, de la recàrrega repercutirà en la quantitat d'aigua que es podrà aprofitar de manera sostenible. La recàrrega pot ser puntual o estesa. En el primer cas té lloc en un punt, com ara la infiltració de l'aigua en un pou, o al llarg d'una línia, com ara un riu.
La recàrrega estesa es produeix en una superfície, com, per exemple, amb una part de l'aigua de pluja o dels excedents de l'aigua de reg.]]>
És el cas d'envasos de vidre fets malbé que, refosos, són destinats a l'elaboració de nous envasos.]]>
El reciclatge pot dur-se a terme in situ o traslladant els materials fresats o aixecats del ferm a una central exterior. En ambdós casos es pot recórrer a tècniques en fred i en calent.]]>
En els sistemes de ^filtres percoladors^ es fa recircular l'efluent.]]>
En els estudis de recorreguts dels sistemes d'elecció de ^mencions^ de la ^senyalització d'orientació^ se segueixen uns principis determinats, com el d'unicitat o el de jerarquització, i unes regles determinades, com la d'impedància màxima, la de ^pantalla^ i la de ^domini^. El principi d'unicitat determina que únicament es tingui en consideració un recorregut possible entre cada lloc o ^pol^ d'origen i cada lloc o pol de destinació.
Tot i amb això, algunes administracions accepten considerar-ne més d'un si resulta que el recorregut de menor impedància és un recorregut que passa per vies de peatge.]]>
En les ^corbes en S^ i en les ^corbes en C^ es considera que cada punt de tangència entre la clotoide i l'alineació circular porta associada una reculada que correspon al desplaçament efectuat a l'alineació circular respecte a la recta teòrica que és tangent al punt d'origen de la clotoide.]]>
Les ones són reflectides i recollides per una altra sonda, que mesura el temps d'arribada. Els sòls secs tenen una constant dielèctrica molt més baixa que l'aigua i transmeten les ones més de pressa.]]>
Hom diferencia el reforç de la reparació estructural, ja que en aquesta es vol restituir a l'estructura la seva resistència inicial, que pot haver minvat al llarg del temps a causa dels processos de degradació dels materials. De manera general, es podrien dividir els reforços estructurals en aquells que es basen en l'addició de material, com ara l'augment del cantell, la col·locació de planxes d'acer o de materials compostos, etc., i aquells en què l'augment de resistència mecànica s'aconsegueix gràcies a la introducció de forces addicionals, com ara el pretensatge exterior.]]>
Es presenta quan l'^onatge^ avança formant un cert angle amb les línies de nivell del fons de manera que una part de l'ona, que és en aigües més somes, es desplaça més lentament que la part que és en aigües més profundes. A més a més dels canvis en la direcció, també es poden produir variacions en l'^altura d'ona^.]]>
Entre els regs sense graveta es distingeixen: a) regs en negre, sobre superfícies de trànsit en vies de baixa intensitat de trànsit pobres en lligant, envellides, descarnades per pèrdua de graveta o mancades d'impermeabilitat; b) regs antipols, sobre la superfície d'un camí no pavimentat per a eliminar la pols i protegir-lo contra els efectes de l'erosió i de la humitat; c) regs d'emprimació, sobre superfícies granulars, no tractades amb cap conglomerant hidràulic o lligant, per a preparar la superfície de suport i contribuir a la subjecció d'una capa bituminosa o d'un tractament superficial posterior; d) regs d'adherència, sobre superfícies bituminoses o tractades amb un conglomerant hidràulic, a fi d'aconseguir la seva unió amb una capa bituminosa que ha d'executar-se posteriorment; e) regs de curació, sobre capes tractades amb conglomerants hidràulics, per a assegurar l'enduriment adequat, impermeabilitzant la superfície i evitant la pèrdua d'humitat per evaporació.
Entre els regs amb graveta es distingeixen els regs monocapa o simples tractaments superficials, en els quals l'estesa de lligant i d'àrid té lloc una sola vegada (quan l'àrid és fi, sol denominar-se reg de segellament), i els regs bicapa o dobles tractaments superficials, en els quals es fan dues aplicacions successives de lligant i de graveta, amb mides decreixents de graveta. Un tipus particular de reg monocapa és el reg monocapa doble engravat, que consisteix en la realització d'un sol reg de lligant, seguida de l'estesa successiva d'una graveta gruixuda i d'una altra de fina sobre la qual recolzen les partícules més grosses.]]>
La raó de la seva eficàcia rau en el fet que l'aigua és col·locada tan prop de les arrels i en una quantitat tan ajustada a la necessitada en cada moment que tota l'aigua penetra per les arrels i és transpirada.]]>
L'avantatge principal d'aquest sistema de regatge és el fet que, en caure l'aigua de manera semblant a la pluja, renta les fulles de les plantes de manera que aquestes poden captar sense interferències tota l'energia solar que reben.]]>
L'avantatge respecte d'altres mètodes consisteix en els baixos costos d'aplicació d'aigua en el sòl perquè no cal cap mecanisme d'impulsió de l'aigua.]]>
Per exemple, el carbó activat es regenera quan perd la capacitat adsorbent.]]>
Aquest règim s'origina per la presència d'algun fenomen local, com ara un ^ressalt hidràulic^.]]>
Es defineix en contraposició al ^règim ratural^.]]>
En aquest cas, la rugositat de la conducció només interfereix a l'interior d'aquesta capa de comportament laminar. En règim turbulent llis el coeficient de Darcy-Weisbach de pèrdua de càrrega és funció exclusiva del nombre de Reynolds del flux i no depèn de la ^rugositat relativa^.]]>
En règim turbulent rugós, el coeficient de Darcy-Weisbach de pèrdua de càrrega és funció exclusiva de la ^rugositat relativa^ i no depèn, per tant, del ^nombre de Reynolds^.]]>
Aquestes condicions només es compleixen quan es tracta d'un ^canal prismàtic^. El règim esdevé uniforme quan el ^pendent motor^ s'iguala al pendent geomètric del canal. Atesa la impossibilitat d'aconseguir un règim uniforme no permanent en la pràctica, quan es parla de règim uniforme se suposa per defecte règim permanent.]]>d és la mida mínima de la graveta i D és la seva mida màxima, la ^dotació^ de graveta d/D (mm) ha de ser A L/m2, i la dotació de betum residual, A/10 kg/m2, on A és la mida mitjana de la graveta: A = (D + d)/2.
Aquestes dotacions mitjanes han de corregir-se lleugerament tenint en compte la mida mitjana de la graveta, la seva absorció, la seva forma, la permeabilitat de la superfície antiga i el lligant utilitzat.]]>
A fi d'augmentar el rendiment, el regle es remolca en el sentit de l'eix de la carretera, i es registra el desplaçament vertical d'una roda central respecte a la base horitzontal formada pel regle (a Espanya s'utilitza el de 3 m de longitud).]]>
Si el regle és vibrant, allisa la superfície i, a més, compacta superficialment el paviment.]]>
Un corrent natural estarà regulat en major o menor grau respecte a una certa demanda en la mesura en què la variació temporal dels cabals circulants s'assembli, més o menys, al de demanda. És, per tant, inseparable de la variació temporal dels cabals circulants a regular i de la corba de demanda a satisfer. El primer que cal distingir és si la regulació afecta cada any hidrològic separadament, o regulació anual, o si s'aprofiten aportacions d'anys anteriors per a satisfer el servei d'un any concret, o regulació interanual.
Qualsevol corrent natural presenta intrínsecament una certa capacitat de regulació, l'anomenada regulació natural, que cal diferenciar de la capacitat de regulació resultant d'una obra civil, com ara embassaments, endegaments, etc., destinada a modular les aportacions no regulades de forma natural tot acomodant-les a la demanda, que s'anomena regulació artificial.]]>
Per a la regulació del trànsit s'usen tres tipus de mitjans: normes de caràcter general, com ara el Reglament de circulació, agents de trànsit i mitjans materials, com ara la ^senyalització temporal^ i els elements de regulació de la ^senyalització variable^.]]>
El regulador més usual és el regulador de boles o de Watt, basat en un paral·lelogram articulat que gira al voltant d'una diagonal. Siguin A i A' els extrems d'aquesta diagonal, i B i B', els altres dos vèrtexs de la figura. A conseqüència del moviment de rotació es genera una força centrífuga que origina una separació de B i B', que depèn del quadrat de la velocitat de gir. En augmentar aquesta velocitat, B i B' encara s'allunyen més, cosa que fa pujar un dels vèrtexs continguts en l'eix de gir (l'altre vèrtex és fix). Mentre puja, estira una vareta que tanca el distribuïdor de la ^turbina^ mitjançant un servomotor, i d'aquesta manera disminueix el cabal turbinat. Si la velocitat de rotació continués augmentant, al final es tancaria completament l'admissió d'aigua.]]>
És el tipus de regulador més senzill i més usat.]]>
Habitualment, el regulador va connectat a llaços electromagnètics situats sota el paviment que detecten la presència de vehicles que esperen superar la intersecció. Tot i amb això, hi ha sistemes més complexos en què els detectors poden determinar les longituds de les cues formades a la intersecció o, fins i tot, l'aproximació d'un vehicle a la intersecció abans que s'hagi de parar.
Segons que hi hagi detectors en tots els accessos o només en alguns, els reguladors de temps variables es classifiquen en accionats i semiaccionats.]]>
Hi ha ^reguladors de temps fixos^ i ^reguladors de temps variables^. Si el sistema de regulació és de control centralitzat, el regulador existent a la intersecció es limita a rebre les ordres d'un ordinador central que és l'encarregat de controlar tots els semàfors d'una zona.]]>
Les ones curtes i mitjanes produeixen una oscil·lació de les càrregues sobre les rodes que dona lloc a sobrecàrregues dinàmiques i a una variació de l'^adherència^. Les ones més llargues augmenten el cansament de la conducció i poden arribar a produir son. La falta de regularitat superficial afecta tant la comoditat com la seguretat de la conducció.]]>
La rehabilitació pot ser localitzada i, per tant, pròpia de la conservació ordinària, o generalitzada i, per tant, pròpia de la conservació extraordinària. Es distingeixen quatre tipus de rehabilitació estructural: el ^fresatge^ i la reposició fins a assolir la mateixa cota de la superfície original del paviment antic; el reforç o acreixement amb capes de nova aportació; la demolició total del ferm i la substitució per un de nou, i el ^reciclatge^ del ferm.]]>
En particular, es parla de rehabilitació estructural per a referir-se a l'adaptació de l'estructura, mitjançant les reparacions i els reforços necessaris, a les possibles noves accions i a les normatives de projecte d'estructures vigents]]>
La separació habitual entre aquests barrots varia entre 15 i 75 mm. Les reixes s'utilitzen per a la protecció de bombes, de vàlvules, de conduccions i d'altres elements, i poden ser de neteja manual o automàtica. Les reixes formen part del procés unitari anomenat ^desbast^.]]>
S'aplica per a avaluar la coordinació semafòrica i poder calcular les ^demores^ mitjanes. Unes relacions de columna baixes indiquen una mala coordinació semafòrica, i unes relacions de columna altes, una bona coordinació semafòrica. Quan les arribades són aleatòries, la relació de columna està al voltant d'1.]]>
Cal considerar aquest efecte a l'hora de calcular les pèrdues de pretensatge.]]>
Aquestes actuacions poden dur-se a terme aportant nous materials (estenent una nova capa o un tractament superficial), substituint materials (retirats per fresatge) o tractant la superfície (creant-hi textura o eliminant-ne irregularitats).]]>
Amb l'aire s'aconsegueix la fricció de les partícules constituents del medi granular de manera que s'alliberen els sòlids retinguts. Amb l'aigua s'arrosseguen els sòlids i s'extreuen del filtre. El rentatge a contracorrent s'aplica als ^filtres d'aigua^ ràpids.]]>
Per extensió, acta en què es verifica que la topografia es correspon amb els plànols i que, per tant, l'obra és executable, i on també s'indica l'estat de les expropiacions i dels serveis afectats. Aquesta acta marca l'inici oficial d'una obra i s'ha de signar abans d'un mes des de la signatura del contracte d'obra.]]>
De fet, un gran terratrèmol mai no es produeix de forma aïllada, ja que té lloc una sèrie sísmica de la qual el sisme principal és el més gran. Abans i després s'observa un augment de la freqüència de terratrèmols respecte a la taxa normal de la regió. Aquesta activitat posterior al sisme decreix fins a assolir els valors normals. El temps d'acabament de l'episodi sísmic pot durar des d'uns quants dies fins a algunes setmanes, depenent de les característiques i de la grandària del terratrèmol.]]>
El ^fresatge^ i la reposició previs a l'acreixement tenen, a més, l'avantatge de poder rehabilitar de manera diferent zones amb diferent grau de deteriorament, per exemple, els diferents carrils d'una mateixa calçada d'una autopista.]]>
No presenta superfícies de trencament definides. Aquest terme s'aplica a diferents mecanismes: a) desplaçaments estacionals, per efecte de la gravetat, de partícules aïllades o de capes fines de sòl amb l'ajuda de cicles de gel-desgel o d'humectació-assecat i que disminueixen ràpidament en profunditat; b) desplaçaments lents però continus, a gran profunditat, que tenen lloc en terrenys de naturalesa plàstica, com ara les formacions argiloses i margoses, quan es troben recoberts per estrats potents i densos que els transmeten fortes càrregues verticals.
El mecanisme correspon al concepte de fluència emprat en enginyeria, pel qual la deformació té lloc a tensió constant, per sota la resistència límit del material afectat; c) desplaçaments, primer molt lents, que s'acceleren progressivament i precedeixen la ruptura del vessant. Poden considerar-se els primers estadis de la ruptura.]]>
Es calcula multiplicant el volum instantani de l'aqüífer per la ^porositat eficaç^.]]>
Mitjançant l'assaig de destil·lació fraccionada, segons la norma NLT-134, s'escalfa esglaonadament el betum fluïdificat, separant les diferents fraccions volàtils del fluïdificant, de manera que pot comprovar-se si el fluïdificant està en la proporció i en les condicions adequades i si el betum residual (a 360ºC), que ja pot ser sotmès a altres assaigs, té les característiques desitjades.]]>
S'aplica en recobriments protectors i en làmines reforçades amb fibra de vidre.]]>
Es compon de la ^resistència al rodolament^ i de la ^resistència de l'aire^, a les quals cal afegir l'esforç necessari per a pujar rampes o ^resistència de la rampa^.]]>
En sòls normalment consolidats coincideix amb la ^resistència de pic^, però en sòls sobreconsolidats té un valor inferior.]]>
Per a això, cal que l'^àrid^ gruixut emprat tingui un alt ^coeficient de poliment accelerat^ i que la macrotextura de la mescla sigui prou rugosa. Els equips més usats per a la mesura de la resistència al lliscament són els lliscòmetres, amb els quals s'efectuen mesures del coeficient de fricció longitudinal, consistents en un petit remolc en què hi ha la roda de mesura, arrossegada a una velocitat constant i parcialment frenada o bloquejada. Sol emprar-se un pneumàtic llis amb un dispositiu de reg d'aigua que va mullant el paviment davant de la roda.
Per a la mesura en continu del coeficient de fricció transversal s'utilitza l'^SCRIM^, segons la norma NLT-336.]]>
Depèn del pneumàtic i del paviment, però sobretot del pes sobre la roda. Creix lleugerament si augmenta la velocitat. El seu valor varia entre 10 i 15 kgf per tona de pes del vehicle en bons paviments, però pot arribar a 20 o 30 kgf per tona en carreteres sense pavimentar o amb paviments molt irregulars.]]>
El valor de la resistència característica és, a la pràctica, un valor estadístic, ja que no s'assaja el cent per cent del material.]]>
La resistència de càlcul es pren com el valor de la resistència característica dividit per un coeficient de minoració que depèn de cada material.]]>
Depèn principalment de la velocitat del vehicle.
Ve donada per la fórmula: Ra = 1/2 · ρ· C · A · v2, on ρ és la densitat de l'aire, C és el coeficient aerodinàmic, A és l'àrea de la secció transversal del vehicle, i v és la velocitat respecte a l'aire. El paràmetre C varia entre 0,3 per als turismes i 0,8 per als camions i fins i tot pot arribar a 1,0. L'àrea de la secció transversal A és de prop de 2 m2 en els turismes, mentre que en els camions varia entre 5 i 8 m2.]]>
Ve donada pel producte de la inclinació, en tant per 1, pel pes del vehicle. Si la rasant està en pendent, en lloc d'oposar-se a l'avanç, el facilita.]]>
En particular, l'objectiu és calcular els esforços que actuen sobre les seccions de la peça, les tensions sobre els punts de cada secció, el moviment de tots els punts i les reaccions on hi hagi suports.]]>
És un paràmetre bàsic dels sòls sobreconsolidats.]]>
En argiles és sensiblement inferior a la ^resistència de pic^ i també a la ^resistència a volum constant^, a causa de la disposició de les partícules segons el pla de cisallament.]]>
És originada pel retorn, sota l'acció de la gravetat, de l'aigua portada cap a la costa per l'^onatge^.]]>
Si el règim és permanent, es tracta d'una ona estacionària que es caracteritza per la important dissipació d'energia del flux.]]>
Aquesta amplificació es tradueix en moviments verticals i horitzontals d'una certa intensitat que, en alguns casos, poden donar lloc a problemes en els vaixells atracats.]]>
Si es fa variar molt ràpidament la direcció del camp magnètic, cada nucli gira amb una velocitat angular que depèn del material i de la intensitat del camp. Si la freqüència del camp electromagnètic coincideix amb la freqüència de rotació pròpia de l'àtom, es produeix el fenomen de ressonància. La intensitat de ressonància és proporcional al nombre de protons excitats i, per tant, al percentatge d'hidrogen del volum excitat o al percentatge d'aigua. Si es modifica el camp magnètic de forma que la intensitat es localitzi en punts o àrees diferents de la zona analitzada, es pot determinar fàcilment el tant per cent d'aigua o d'altres materials, com ara hidrocarburs, en qualsevol punt de l'espai, la qual cosa permet d'obtenir imatges tridimensionals del volum a estudiar.]]>restituïdor, les coordenades de diferents punts i elements.]]>
La retracció té dues parts diferenciades: la retracció endògena o bàsica, que es produeix sense intercanvi d'aigua amb l'exterior i és causada per la combinació de l'aigua present al formigó fresc, i l'exògena o de secat, que té lloc a més llarg termini i que és causada per la pèrdua d'humitat per intercanvi amb l'atmosfera.]]>
Es mesura mitjançant el ^coeficient de retroreflexió^. Els elements de senyalització, sia de ^senyalització vertical^, de ^marques viàries^ o d'^abalisament^, han de tenir aquesta propietat a l'efecte de la seva visibilitat durant la conducció nocturna.]]>
La reutilització es planifica quan el producte s'ha dissenyat perquè, un cop usat, es torni a fer servir per al mateix ús o per a un nou ús, condicionant-lo, o rentant-lo, sense que per això sofreixi transformacions estructurals, com és el cas d'envasos de vidre d'ús repetit. La reutilització es considera una opció de minimització perquè no s'arriben a formar residus.
En qualsevol altre cas, la reutilització d'un residu, per al mateix ús o per a un altre de diferent, és una opció de valorització.]]>
En carreteres i en ferrocarrils l'eix de càlcul en planta dels revolts es defineix mitjançant alineacions circulars i clotoides.]]>
Actualment s'empren peces prefabricades multicel·lulars de ceràmica, de formigó prefabricat, de poliestirè expandit o d'altres materials.]]>
Pot estar formada per llambordes o per rajoles o bé estar formigonada.]]>
En l'anàlisi del risc sísmic intervenen tres factors: el perill sísmic, el bé exposat i el seu valor. El perill sísmic s'entén com la probabilitat que hi hagi un terratrèmol d'unes característiques determinades en un lloc i en un període de temps determinats. El perill sísmic s'acostuma a donar també en termes de període de retorn o l'invers de la probabilitat anual d'ocurrència. La caracterització del bé exposat es fa per mitjà del concepte de vulnerabilitat, que avalua la seva incapacitat de resistir les accions sísmiques. Es dona per mitjà de la probabilitat que el bé analitzat sofreixi un determinat nivell de dany, amb la condició que es produeixi un determinat nivell d'acció sísmica.
Finalment, l'anàlisi de valor dels béns, dels objectes, de les persones i dels sistemes tanca l'anàlisi del risc.]]>
Considera cinc factors ponderats adequadament: la resistència a la compressió simple de la roca, l'^RQD^, l'espaiat dels junts, l'estat dels junts i el flux d'aigua subterrània. La suma dels cinc factors dona un valor entre 0 i 100, que és una indicació de la qualitat del massís rocós.]]>
Aquest concepte s'acosta més al sentit popular de la paraula.]]>de visu que té un comportament geomecànic homogeni dins d'un ^massís rocós^.
No ha d'incloure en el seu si cap mena de ^discontinuïtat^ visible. Espacialment, la roca matriu és tot el material rocós que està envoltat per les discontinuïtats.]]>
Es formen durant la nit a conseqüència del descens de la temperatura.]]>
La circulació per la calçada anular té prioritat de pas sobre la dels accessos. En els països en què se circula per la dreta, la calçada anular té sentit de girada contrari al de les agulles del rellotge.]]>
La rotonda presenta ^encreuaments a diferent nivell^ amb el ^tronc^ de la carretera principal en dos llocs, per la qual cosa requereix dues estructures. La rotonda ha de tenir forçosament un diàmetre gran per a donar cabuda als accessos de les potes del diamant i als de la via secundària.]]>
En els països en què se circula per la dreta, la calçada anular té sentit de girada contrari al de les agulles del rellotge, i per a efectuar els moviments a l'esquerra des de la via principal es gira a la dreta des d'aquesta cap a la calçada anular i tot seguint-la es creuen els dos sentits de circulació de la via principal. D'aquesta manera s'eviten les pertorbacions de trànsit que podrien provocar en la via principal les esperes de vehicles que volen girar a l'esquerra.
Una rotonda partida no és una rotonda, ja que té encreuaments.]]>
Els seus avantatges són la robustesa i el comportament lineal i omnidireccional en flux estacionari. En canvi, la seva resposta insuficient en fluxos variants i la seva susceptibilitat a la contaminació deguda a fluxos verticals no fan aconsellable la seva utilització per a mesurar prop de la superfície, on l'acció de l'onatge provoca precisament fluxos variants i verticals.]]>
S'empra principalment per a tasques de reconeixement submarí, com ara la inspecció d'estructures submergides, la detecció i reparació d'avaries o la cerca de naufragis. Està equipat amb videocàmeres i focus submarins.]]>
L'^angle de fricció^ i la curvatura de l'embolcallant de resistència al tall de les discontinuïtats estan relacionats amb la rugositat.]]>
Més que obtinguda com la mitjana de les altures de les irregularitats de les parets, es determina, en funció del material, com el resultat d'un càlcul basat en les característiques del flux.]]>
Els dos factors que contribueixen a aquesta rugositat són la ^rugositat del sediment^, associada a les partícules de sediment que componen el llit i proporcional a la seva grandària, i la rugositat deguda a la presència de ^formes de fons^, proporcional a l'altura d'aquestes formes.]]>
Entre la runa hi ha fragments de formigó, de maó, d'acer, d'aïllant, de fusta, etc., segons la construcció que s'ha enderrocat.]]>
El lliscament es produeix sobre les superfícies planes que la delimiten. Aquest tipus de trencament és propi de materials rocosos amb juntes planes que es tallen prop de la superfície del terreny.]]>
El comportament estructural abans d'aquest tipus de ruptura és elàstic.]]>
Se sol produir per la combinació de diversos moviments rotatoris.]]>
Els blocs es bolquen si les forces estabilitzadores a la base no són suficients per a mantenir l'equilibri.]]>
Es produeix quan existeix una superfície de discontinuïtat plana o la presència d'estrats de diferent resistència amb una separació plana.]]>
La reducció de la tensió tangencial resistida pel sòl en un punt on s'hagi sobrepassat aquesta deformació implica una transferència de tensió de tall cap a punts propers que, si ja estan pròxims al trencament, pot provocar un ^esllavissament^.]]>
Com que el terreny sol ser menys resistent a la compressió que els materials que formen l'estructura, pilars o parets, els fonaments tenen més amplària per a repartir la càrrega en una superfície més gran de terreny. Les sabates són el tipus de fonament més freqüent i s'utilitzen quan el terreny presenta en les capes superficials una resistència mitjana o alta en relació amb les càrregues de l'estructura i és prou homogeni perquè no es produeixin assentaments diferencials entre diferents parts de l'estructura. Les sabates poden classificar-se, segons la forma de treball, en: aïllada (per exemple, una sabata sota cada pilar), combinada (quan en una sabata conflueixen dos o més elements verticals), contínua (o correguda) sota una filera de pilars o contínua sota mur.
Segons la morfologia del perfil en secció vertical, es classifiquen en: recta, esglaonada, atalussada i alleugerida o nervada. Atenent la seva forma en planta, les sabates poden ser rectangulars, quadrades, circulars, anulars i poligonals (hexagonals i octogonals). Les sabates se solen construir de formigó armat in situ o prefabricat, tot i que també poden ser de formigó en massa. Les sabates sovint porten bigues d'unió entre si amb la funció de lligat horitzontal, per a impedir moviments relatius horitzontals, o amb la funció de biga centradora, per a equilibrar moments flectors que no puguin ser equilibrats per la mateixa sabata, amb l'ajut de sabates immediatament properes.]]>
La posició excèntrica del pilar produeix que les pressions de contacte entre la sabata i el terreny tendeixin a concentrar-se fortament vora el parament carregat. Aquesta situació es corregeix habitualment mitjançant la disposició d'una biga centradora entre la sabata de mitgera i una sabata interior propera, de manera que s'aconsegueix una distribució uniforme o quasi uniforme de pressions.]]>
Es caracteritza per la seva elevada plasticitat i solubilitat. Els dipòsits estratiformes de sal gemma són de vegades d'una gran potència, i la deformació d'aquests estrats, generalment a bastant profunditat, ha produït de vegades l'extrusió local de masses en forma de troncs o xemeneies anomenades ^diapirs^.]]>
Pot ser natural, com una cascada, o artificial, com en el cas d'una presa.]]>
Es tracta d'un salt molt rígid, és a dir, no permet variacions ràpides de la producció.]]>
La conducció té la mínima longitud possible, per la qual cosa es minimitzen les pèrdues d'energia i els problemes de cop d'ariet.]]>
En hores punta, per contra, treballa com un salt d'aigua convencional.]]>
El resultat és una concavitat al peu d'un talús o d'un penya-segat, a la riba d'un riu, a la base del pilar d'un pont o d'un mur de defensa, etc. Pot originar un despreniment o la caiguda del sobreplom.]]>
Conserva una part de l'estructura mineral de la roca original, que li confereix una certa cohesió, així com els ^junts^. És un material poc resistent, permeable i excavable amb mitjans mecànics. Cal tenir en compte, però, que la presència de blocs sense alterar pot disminuir el rendiment de les excavacions i que els junts relictes constitueixen superfícies potencials de lliscament de blocs.]]>
La velocitat de mesura és de 50 km/h.]]>
La secció de control regula el flux, de manera que condiciona la propagació d'efectes derivats de canvis aigua amunt o aigua avall, segons que es tracti de ^règim lent^ o ^règim ràpid^ respectivament. A causa de la relació biunívoca que s'hi estableix entre el nivell i el cabal, aquestes seccions són adequades per a dur a terme aforaments, a partir de simples mesuraments del calat.]]>
En aquesta secció, la velocitat de les partícules és més gran a la superfície que al fons i a les parets, on apareixen forces de fregament.]]>
En carreteres s'hi indiquen els punts de les línies longitudinals que defineixen la superfície de la carretera, els ^talussos^, les capes del ^ferm^ i les obres de drenatge longitudinal.]]>
En els gràfics que les representen en els projectes, també s'hi indica la línia resultant de la intersecció de la superfície natural del terreny, abans d'executar l'obra, amb el mateix pla vertical. N'hi ha una per a cada punt de l'eix de càlcul en planta, caracteritzat generalment pel seu punt quilomètric, i en cadascuna hi ha un punt que indica la posició de l'^eix de càlcul^.
Es defineixen mitjançant unes ^seccions tipus^ i els estats de variacions. En carreteres, aquests són l'estat de ^peralts^ i l'estat de ^sobreamples^.]]>
En qualsevol cas, es consideren sectors ambientals l'aire, l'aigua, el sòl i els residus.]]>
Generalment té per objectiu impedir la connexió d'un aqüífer net amb un altre de contaminat.]]>
Els productes de segellament poden ser polímers bicomponents d'aplicació en fred o màstics de betum modificat amb polímers d'aplicació en calent.]]>
Els problemes poden pal·liar-se limitant la mida màxima dels àrids, duent a terme adequadament les provisions, col·locant esglaons antisegregació en les provisions i mantenint humit el material granular.]]>
La separació s'aconsegueix aprofitant alguna característica física, com ara la diferència de densitat, de mida o de velocitat de sedimentació, o per propietats magnètiques, i facilita la valorització o la disposició dels residus.]]>
En funció del missatge a transmetre, els llums tenen diverses formes i poden estar en estat intermitent o no. Es distingeixen quatre tipus de semàfors: semàfors reservats a vianants, semàfors circulars per a vehicles, semàfors quadrats per a vehicles o de carril i semàfors reservats a determinats tipus de vehicles, com ara els de bicicletes i els de vehicles de transport públic. En interseccions s'usen per a distribuir el temps de pas entre els diferents moviments.
Els semàfors de carrils s'usen per a assignar un determinat sentit de circulació a un carril reversible.]]>
Paradoxalment, no es pot garantir, perquè els ^efectes d'escala^ entre el model i el prototip fan pràcticament impossible que hi hagi semblança dinàmica.]]>
Fixada la semblança geomètrica, si es pogués assegurar la semblança dinàmica, automàticament es donaria la ^semblança cinemàtica^ i, per tant, hi hauria ^semblança completa^, ja que es garantiria la semblança entre les forces d'inèrcia relacionades amb les característiques cinemàtiques de les partícules.]]>
En aquest cas, l'^escala geomètrica^ s'ha de mantenir constant per a qualsevol dimensió.]]>
En el cas d'un semiencastament elàstic, el gir és directament proporcional al moment de flexió.]]>
Requereix teòricament quatre estructures, i les calçades d'un dels ^troncs^ s'han de separar.]]>
Segons la posició, els senyals es classifiquen en ^senyals verticals^, ^senyals horitzontals^ i ^balises^. Segons la variabilitat del missatge, es classifiquen en ^senyalització fixa^ i ^senyalització variable^.]]>
Els senyals d'advertiment de perill tenen la forma triangular amb el vèrtex cap amunt, el fons blanc i l'orla vermella, excepte alguns que indiquen la proximitat d'un ^pas a nivell^.]]>
Aquests senyals es classifiquen en senyals d'indicacions generals, senyals de carrils, ^senyals de servei^, senyals d'orientació, panells complementaris i altres senyals. Tenen la forma quadrada o rectangular.]]>
A aquest efecte, ha d'orientar convenientment els usuaris en els diferents ^punts de decisió^ que es produeixen en els ^nusos^ de la xarxa. També indica les entrades i les sortides de població. Fora de poblat, el color de fons indica, en molts casos, el tipus de via a la qual hom es dirigeix. En poblat, el color de fons indica en molts casos el tipus de destinació.]]>
Els senyals de reglamentació es classifiquen en senyals de prioritat, senyals de prohibició d'entrada, senyals de restricció de pas, altres senyals de prohibició o de restricció, senyals d'obligació i senyals de fi de prohibició o de restricció. Són en general circulars, excepte alguns de prioritat de pas. Els de prohibició d'entrada, de restricció de pas i els altres senyals de prohibició o de restricció tenen el fons blanc i l'orla vermella, excepte el d'entrada prohibida i els d'estacionament. Els d'obligació tenen el fons blau. Els de final de prohibició o de restricció tenen el fons blanc, excepte el de fi de velocitat mínima.]]>
Té la forma rectangular i el fons vermell i porta inscrit un ^pictograma^ identificador del servei sobre el qual informa. Pot informar sobre molts tipus de serveis, però la normativa espanyola de senyalització (8.1-IC) considera que n'hi ha sis de més interès: estació de servei, taller, hotel, restaurant, cafeteria i oficina d'informació turística.]]>
Es fa mitjançant ^marques viàries^, ^ulls de gat^, claus o altres elements que sobresurten molt poc de la superfície del paviment.]]>
Els senyals verticals es classifiquen en ^senyals d'advertiment de perill^, ^senyals de reglamentació^ i ^senyals d'indicació^.]]>
Segons la posició, es classifica en ^senyalització vertical^, ^senyalització horitzontal^ i ^abalisament^. Segons la variabilitat del missatge, es classifica en ^senyalització fixa^ i ^senyalització variable^. Segons la voluntat de permanència, es classifica en ^senyalització permanent^ i ^senyalització temporal^]]>
Presenta formats similars als de la ^senyalització permanent^, excepte el fet que en general se substitueix el color blanc pel color groc.]]>
Es classifica en ^presenyalització^, ^senyalització de direcció^, ^senyalització de confirmació^ i ^senyalització de localització^.]]>
S'implanta, mitjançant plafons rectangulars, en un punt situat a una distància de l'última incorporació a la via, que és funció del tipus de via. En la senyalització de confirmació, les mencions van acompanyades de les distàncies quilomètriques o mètriques als pols.]]>
Es classifica en senyalització de direcció final o de ^plafons fletxa^ i senyalització de direcció avançada o de sortida immediata. La senyalització de direcció final s'implanta, mitjançant plafons fletxa, davant de la zona d'inici de la maniobra i de manera que el conductor que fa el moviment circuli deixant el plafó al costat contrari del moviment. La senyalització de direcció avançada s'implanta, mitjançant plafons rectangulars, en el punt immediatament després del qual el conductor que vol sortir ha d'iniciar la maniobra de canvi de carril o bé, si hi ha ^afectació de carril^, és a dir, si el tronc perd el carril, en el lloc on el carril se separa de la resta del tronc. La senyalització de direcció avançada pot portar, a més del plafó amb les mencions de sortida, un altre plafó amb les mencions de direcció pròpia.]]>
Els plafons d'entrada i de sortida de poblat, malgrat ser considerats ^senyals d'indicació^, comporten també un canvi de la reglamentació, ja que indiquen el lloc on les normes de comportament relatives a la circulació en poblat comencen a ser d'aplicació o deixen de ser-ho.]]>
Constitueixen senyalització temporal, entre d'altres, la ^senyalització d'obres^ i la senyalització d'operacions tornada.]]>
Els senyals tenen en general el fons marró.]]>
Els materials utilitzats comunament en els separadors són: formigó, morter, plàstic rígid i similars.]]>
Això té lloc sempre que, amb el tub ^encebat^, el nivell del líquid del dit recipient, on se submergeix una extremitat del tub, sigui més alt que el de l'altre extrem, o que el del líquid d'un altre recipient, en el cas en què la segona extremitat hi estigui submergida.]]>
No es tracta pròpiament d'un sifó hidràulic.]]>
En les formes senzilles és convex cap amunt.]]>
Es consideren superficials els terratrèmols que tenen lloc a una profunditat inferior a 70 km; de profunditat mitjana, els que es produeixen a una profunditat de 70 a 300 km, i profunds, els que tenen lloc a una profunditat de 300 a 700 km.]]>
Un dels mètodes més freqüents en la reflexió sísmica superficial és el del punt mitjà comú, en el qual tots els punts d'observació s'utilitzen com a punts de disparament, i així s'aconsegueixen dades redundants que permeten d'optimitzar la qualitat del senyal corresponent a cada punt investigat. Les traces sísmiques tractades corresponents a cada reflexió es representen de forma conjunta en uns gràfics anomenats seccions sísmiques. En les abscisses es representa la distància i en les ordenades es representen els temps dobles de propagació.]]>
En un model de capes planes, els gràfics que donen els temps d'arribada en funció de la distància són rectes el pendent de les quals és inversament proporcional a la velocitat de propagació de les ones en la capa, i el temps d'intersecció amb l'eix de temps permet d'estimar l'espessor de la capa. Per a resoldre models on les capes tenen ^cabussament^, cal realitzar perfils directe i invers.]]>
Pot ser de període curt i de període llarg. El de període curt detecta i enregistra bé senyals de sismes propers, locals i regionals (distàncies inferiors a 1.000 km), mentre que el de període llarg és adequat per a enregistrar les ones de sismes llunyans, més riques en baixes freqüències. Generalment, es col·loquen tres sismògrafs, cada un dels quals enregistra un component del moviment del sòl: vertical (Z), nord-sud (N) i est-oest (E), de manera que és possible analitzar el moviment de la partícula produït per un sisme. Els primers sismògrafs eren mecànics. El seu funcionament es fonamenta en la inèrcia de masses sostingudes per un sistema elàstic o per una molla quan el suport es mou. Aquesta massa canvia de posició respecte al suport, i el moviment relatiu s'enregistra en paper normal o fotogràfic. Aquest tipus de sismògrafs no amplifiquen gaire el senyal. Els sismògrafs electromagnètics van constituir una millora important. Aquests converteixen el moviment mecànic de la massa inerta en un voltatge o intensitat elèctrica variable, que permet el seu tractament electrònic i una amplificació gairebé il·limitada.]]>
Segons l'alçària de les terres i les característiques dels materials a contenir, poden estar constituïts per malles, per apuntalaments de fusta, per murs de formigó o de pedra i per pantalles de formigó o metàl·liques amb ancoratges o sense.]]>
Es classifiquen en ^barreres de seguretat^, ^paretons^, ^amortidors d'impacte^ i ^llits de frenada^.]]>
Entre d'altres, un sistema de gestió de ferms disposa dels arxius de dades següents: inventari, d'evolució i d'estat dels ferms (inspecció i auscultació), d'accions que suporten els ferms i d'operacions executades. Entre els instruments cal destacar, per la seva importància, els models de comportament de ferms i els de generació i avaluació d'estratègies. Un dels sistemes més difosos en els països en desenvolupament és el patrocinat pel Banc Mundial, anomenat HDM (Highway Design and Maintenance).]]>
Pot contenir giroscopis, acceleròmetres i una unitat de processament i conversió de dades.]]>
El conjunt d'elements constitueix el sistema de pretensatge propi de cada casa comercial proveïdora.]]>
Els elements principals d'un sistema de regatge són els canals, les comportes i els sistemes de distribució de l'aigua.]]>
Generalment té mescladors mecànics per a assegurar la mescla completa del fang i airejadors per a evitar les condicions sèptiques.]]>
Corregeix el valor de l'^RMR^ amb quatre factors: l'angle que forma les direccions del desmunt i la discontinuïtat més desfavorable, l'angle de cabussament de la discontinuïtat, la diferència entre els angles de cabussament del desmunt i la discontinuïtat més desfavorable per a l'estabilitat, i el procediment d'excavació.]]>
Únicament s'efectuen sobreamples en corbes circulars de radi inferior a 250 m. Per al càlcul s'usa un vehicle de referència o vehicle tipus.]]>
És l'element que dona un caràcter essencialment hidràulic a les preses, que, altrament, quedarien reduïdes a simples estructures resistents.
El sobreeixidor, per les seves exigències geomètriques, funcionals i de situació, fins i tot pot condicionar l'estructura resistent, de manera que en certes ocasions determina l'elecció del tipus de presa. Pot estar col·locat sobre la mateixa estructura, cas en què es parla de presa sobreeixidor, o situar-se independentment d'aquesta. Segons la seva posició, es classifiquen en: sobreeixidors de superfície, que són els sobreeixidors pròpiament dits i s'utilitzen sobretot per a l'evacuació de cabals d'^avinguda^, i sobreeixidors o ^desguassos intermedis^ i ^desguassos de fons^, usats per a controlar el nivell de l'^embassament^, i buidar-lo totalment o parcialment. Sigui quina sigui la seva situació, qualsevol sobreeixidor presenta tres elements comuns: l'^embocadura^ o entrada de l'aigua, que pot ser superficial, en làmina lliure, o submergida, amb pressió; la ^conducció^, que també pot ser en làmina lliure, o ràpida, o amb pressió, i l'obra de restitució, que pot ser un ^vas esmorteïdor^, situat al peu d'una presa sobreeixidor, o un ^trampolí^, en sobreeixidors independents del cos de la presa. Tots aquests tipus genèrics i les seves obres parcials poden combinar-se de moltes maneres, cosa que permet escollir en conjunt i en detall la solució idònia per a cada cas. El sobreeixidor pot ser de caiguda lliure, generalment en ^preses de volta^; de pou; de superfície, esgraonat o llis, en preses sobreeixidor, i també en trampolí o salt d'esquí.]]>
La relació entre el cabal circulant, Q, i la ^càrrega hidràulica^ aigua amunt del vessador, H, depèn de la secció transversal que presenti; així, es poden trobar vessadors rectangulars, en què Q és proporcional a H^3/2, o triangulars, en què Q és proporcional a H^5/2, i fins i tot pot haver-hi una relació lineal, en què Q és proporcional a H, en els vessadors anomenats Sutro.]]>
La relació entre el cabal circulant, Q, i la ^càrrega hidràulica^ aigua amunt, H, és Q proporcional a H3/2.]]>
Les ^preses de gravetat^, que solen tenir el ^sobreeixidor^ sobre el parament aigua avall, són un exemple de vessadors de perfil estricte que responen a corbes aproximadament parabòliques, que segons l'equació a què s'ajustin s'anomenen ^perfils Creager^, ^perfils WES^, perfils Bazin, etc.]]>
La ^granulometria^ o gradació de les partícules d'un sòl per la seva mida té una gran influència en les seves propietats, per la qual cosa l'anàlisi granulomètrica és necessària per a la seva identificació, que permet la classificació primària dins d'uns grups amplis, amb propietats generals anàlogues (sòls granulars i sòls fins). Segons la mida de les partícules gruixudes, es distingeix entre blocs, bols, graves i sorres, i, segons les propietats físiques de les partícules fines, entre llims i argiles. A Espanya, els sòls es classifiquen en seleccionats, adequats, tolerables, marginals o inadequats, segons s'indica en l'article 330 del plec ^PG-3^.]]>
Un sòl es considera ben gradat quan de la ^granulometria^ s'obté un coeficient d'uniformitat superior a 4 en el cas de les graves i superior a 6 en el cas de les sorres i un coeficient de curvatura entre 1 i 3, d'acord amb el sistema unificat de classificació de sòls.]]>
En són exemples típics el llim i l'argila.]]>
Els sòls més apropiats per estabilitzar amb calç són els de granulometria fina, de plasticitat apreciable i amb excés d'^humitat^, i la seva aplicació més usual és en esplanades i en ferms de camins agrícoles en zones de sòls argilencs. En barrejar el sòl amb la calç, es produeix una reacció ràpida de floculació i de bescanvi iònic, seguida d'una altra de molt lenta de tipus putzolànic. Segons la instrucció 6.1-IC, els mateixos dos primers tipus de sòls definits per a les estabilitzacions amb ciment poden obtenir-se emprant calç com a additiu, amb les mateixes exigències de CBR al cap de 7 dies: valors mínims de 5 i 10 respectivament.]]>
A diferència dels formigons, els grans del sòl no estan embolicats en pasta de ciment, sinó que estan puntualment units entre si, per la qual cosa la seva resistència i el seu mòdul d'elasticitat són més baixos. La mescla es fa sempre in situ, emprant proporcions petites de ciment que, en general, no superen el 3 % sobre el pes sec del sòl. La instrucció 6.1-IC considera tres tipus de sòls estabilitzats amb ciment a utilitzar en ^esplanades^, els dos primers amb CBR mínim al cap de 7 dies de 5 i 10 respectivament, i el tercer amb una resistència mínima a la compressió simple al cap de 7 dies d'1,5 MPa, amb un sòl de partida de tipus adequat per als dos últims.]]>
Un sòl es considera mal gradat quan de la ^granulometria^ s'obté un coeficient d'uniformitat igual o inferior a 4, d'acord amb el sistema unificat de classificació de sòls.]]>
Mostra una porositat elevada, una baixa resistència i és molt compressible.]]>
Els processos de fabricació i de posada en obra d'un sòl-ciment són anàlegs als emprats per a la grava-ciment, i és necessari un procés de curació després de l'estesa i de la compactació de la capa. La resistència del sòl-ciment augmenta per a un sòl determinat amb la densitat, amb el contingut de ciment i amb l'edat de la mescla. Sobre la capa acabada ha de prohibir-se la circulació de tot tipus de trànsit almenys durant 3 dies.]]>
Sol situar-se en un ^vas esmorteïdor^, per a afavorir la formació d'un ^ressalt hidràulic^.]]>
En les soldadures per fusió, l'acció de la calor dona lloc a la fusió localitzada de les peces, amb el metall en estat líquid, i aquestes s'uneixen amb o sense l'aportació d'un altre material.
En les soldadures per pressió s'escalfen les peces, amb el metall en estat pastós, i després s'uneixen mitjançant una pressió mecànica.
La soldadura per fusió superficial del metall es pot efectuar per mitjà de gas, d'un arc voltaic, de termita, de feix d'electrons o de làser. En la soldadura per fusió amb gas, anomenada també soldadura autògena, soldadura amb bufador o soldadura amb gas, la pressió local del metall i la unió de les vores de les peces s'aconsegueix, sovint, afegint-hi un material d'aportació del mateix tipus que el que es vol soldar, en forma de filferro o de barreta, per l'elevada temperatura obtinguda per la combustió, a la boca del broquet d'un bufador, d'una mescla de gas (acetilè, hidrogen, gas d'enllumenat, mescla de metà, propà i etilè, vapors de combustibles líquids, etc.) i oxigen. En la soldadura per fusió amb arc voltaic, o soldadura per arc, l'escalfor és fornida per un arc voltaic que salta entre la peça, connectada a un pol de la font d'energia elèctrica, i la barreta de metall d'aportació, connectada a l'altre pol, o un elèctrode de carbó (cas en què el metall d'aportació procedeix d'una barreta independent), i que va fonent progressivament el metall de la barreta i omplint la ranura existent entre les dues peces que es volen unir. La soldadura per arc es pot efectuar també en una atmosfera de gas inert, generalment argó, o d'hidrogen atòmic, que surt a raig per un broquet de cadascun dels elèctrodes de tungstè. En la soldadura per fusió amb termita, soldadura amb termita o soldadura aluminotèrmica, actua com a metall d'aportació i com a transportador de calor l'acer líquid sobreescalfat procedent de la reducció de l'òxid de ferro de la termita en ser inflamada. En la soldadura per fusió amb feix d'electrons o de làser, l'escalfor és fornida per un feix concentrat d'electrons o bé per un feix de làser l'alta energia dels quals provoca una fusió gairebé instantània i molt localitzada, circumstància que la fa especialment indicada per a la seva aplicació a la microelectrònica.
Entre els procediments de soldadura per pressió cal destacar els de forja i per resistència elèctrica i les variants de l'autògena i amb termita, amb l'aplicació de pressió.
La soldadura per forja s'efectua escalfant les peces a una temperatura pròxima a la de fusió i forjant-les juntes per pressió o amb el martell, eventualment mantenint la temperatura pròxima a la fusió per escalfament amb gas.
En la soldadura per resistència elèctrica, molt adequada per a la unió de xapes sobreposades, les peces se subjecten fortament unides per dos elèctrodes, i el corrent elèctric, molt intens, que passa de l'un a l'altre a través de les planxes troba en les superfícies de contacte una resistència que les escalfa, per l'efecte Joule, fins a fondre-les superficialment. Si els elèctrodes són constituïts per dues rodetes o per dos discs, entre els quals es desplacen les dues xapes que es volen soldar, sobté la soldadura per costura o soldadura per banda; si són dos corrons, la soldadura contínua, i si són elèctrodes prims, semblants a punxons, la soldadura per punts. Alguns metalls no són soldables per cap dels procediments esmentats, com ara el zirconi amb l'acer o el molibdè amb l'alumini, i es recorre a procediments especials, com ara la soldadura per ultrasons, en la qual no hi ha cap modificació de l'estructura cristal·lina dels metalls i les peces s'uneixen per la penetració recíproca de les irregularitats de l'una en les de l'altra per vibració, en ser comprimides entre una enclusa i una tija o barreta emissora d'ultrasons.
Des del punt de vista de la construcció metàl·lica, existeixen fonamentalment dos tipus de soldadura: la soldadura a topar i la soldadura de cordó. La soldadura a topar consisteix a unir dues xapes situades, generalment, en un mateix pla. Si la soldadura és accessible només per un costat i la xapa té un gruix de més de 6 mm, es recomana preparar la xapa per aconseguir una bona penetració de la soldadura sobre el metall. Els tipus de preparació de vores més habituals són: en V, en U, en X i en doble U (figura 1). D'altra banda, les soldadures a topar es poden classificar segons la posició relativa de les xapes a unir en: soldadura a topar en T, en angle i amb cantonades aixecades (figura 2). Les soldadures de cordó es poden classificar, en funció de la seva forma, com a cordó d'angle, d'angle frontal, d'angle lateral i d'angle oblic. Aquestes denominacions depenen de la posició que ocupa amb relació a la força que actua sobre la unió (figura 3): cordó frontal (normal a la direcció de la força), cordó lateral (paral·lel a la direcció de la força) i cordó oblic (oblic a la direcció de la força). Segons la seva posició durant l'execució de la soldadura, els cordons de soldadura es poden classificar en (figura 4): cordó pla, si la seva superfície és gairebé horitzontal i el metall d'aportació s'aboca des de dalt; cordó en angle horitzontal, si es forma per la intersecció d'un pla horitzontal amb un pla vertical; cordó horitzontal en cornisa, si se situa en un pla vertical i la seva direcció és horitzontal; cordó vertical, si té la direcció vertical, i cordó de sostre, si se situa en un pla horitzontal però per la cara inferior.]]>
La solidificació s'utilitza per al tractament de sòls contaminats.]]>
Solen presentar superfícies de cisallament de petita extensió. Sovint, la solifluxió es presenta en ambients periglacials, on la fusió estacional del gel provoca augments de la pressió de l'aigua intersticial.]]>
El sonar d'escombratge lateral es troba allotjat dins d'un element en forma de torpede que és arrossegat dins l'aigua, a una certa fondària, des d'un vaixell tot seguint una ruta establerta. Durant el recorregut es transmet, des del torpede, un feix acústic que escombra perpendicularment la ruta. Aquest feix es propaga dins l'aigua fins a assolir el ^llit marí^, on una part de la seva energia és reflectida pel fons i pels objectes que es troben a sobre. Aquestes reflexions arriben fins al torpede, on es detecten, es processen i es transmeten cap al vaixell, on es visualitzen en forma d'imatges.
Els usos més comuns d'aquest sistema són la localització de canonades, com ara oleoductes, gasoductes, etc., i d'instal·lacions de cables submarins, la localització de naufragis, la cartografia submarina acurada, etc.]]>
En les cartes hidrogràfiques i en les cartes nàutiques les sondes s'ajusten al ^zero d'Alacant^.]]>
Durant l'enfonsament en el mar transmet, cap al mitjà de transport des d'on s'ha llançat, les lectures que va fent de la temperatura i de la conductivitat de l'aigua de mar que l'envolta en cada moment.]]>
El sensor, que sol estar situat al fons del canal o del riu per on circula el líquid, permet d'obtenir la pressió exercida pel fluid sobre aquell punt.]]>
Si es disposa d'una referència de la posició del fons del riu o del canal per on circula, permetrà de conèixer-ne la profunditat. Poden ser sensors d'ultrasons, sensors de pressió o flotadors.]]>
Consisteix en un tub doblegat a 90º a la part horitzontal del qual, generalment més curta, a una distància igual a tres vegades el diàmetre del tub a partir del seu extrem totalment cec, s'hi fan uns orificis que transmeten la pressió del seu entorn a la columna de fluid que hi ha a la part vertical de la sonda.]]>
Els sondeigs perforats permeten de veure el ^nivell freàtic^. Si es fa ús de tub extractor, es poden obtenir testimonis i mostres de sòl i de roca per a un estudi posterior al laboratori. Hi ha diversos procediments de perforació segons la manera d'aplicar l'energia necessària per a penetrar al terreny. D'altra banda, i segons la compacitat del terreny, es pot usar el sistema de perforació en sec o bé refrigerar la ^corona^ amb aigua. Hi ha sondeigs no destructius que permeten de determinar l'estructura del terreny de manera indirecta, com ara el sondeig elèctric i el sondeig sísmic.]]>
Una exposició continuada de les persones al soroll pot provocar trastorns físics i psíquics.]]>
A diferència de l'^argila^, en el comportament mecànic d'aquest material té molta influència el contacte entre les partícules i no la seva composició mineral]]>
Si el betum és molt dur, s'utilitza com a capa inferior en alguns països amb escassetat d'àrids.]]>
El sostre de biguetes ha de disposar d'una ^capa de compressió^ de formigó armat, abocada in situ, la qual, a banda de certes funcions resistents, proporciona el parament superior, adequadament regular i llis, de la llosa.]]>
La làmina inferior pot actuar com a simple encofrat (essent el formigó l'únic element resistent), com a element resistent exclusiu (essent el formigó un reble no estructural) o bé com a element plenament col·laborant, tot constituint una secció mixta juntament amb el formigó superior; en aquest darrer cas, es reforça l'adherència entre l'acer i el formigó mitjançant la formació de ressalts i d'indentacions a la làmina d'acer.]]>
En la mesura que no s'actuï, l'esmentada desintegració continuarà tant en superfície com en profunditat.]]>
Una de les novetats més destacades d'aquests satèl·lits és la incorporació de dos equips d'exploració HRV (haute resolution visible, 'alta resolució visible'), que permeten d'obtenir imatges en dues modalitats, pancromàtica i multibanda (verd, roig i infraroig proper), amb una resolució espacial de 10 m i 20 m respectivament.]]>
De les subestacions, que disposen dels elements de comandament i de protecció necessaris, en surten les línies d'alimentació a la catenària i les línies de retorn provinents dels carrils.]]>
No s'entén, per tant, com a subplafó el mòdul mètric ni el mòdul de sortida del plafó, encara que vagin separats per una orla.]]>
També es dona com a conseqüència de l'excavació i del subseqüent tancament de galeries mineres.]]>
El seu valor augmenta a mesura que disminueix el ^grau de saturació^]]>
Alguns d'aquests elements són les voreres, les baranes i les juntes de calçada.]]>
La susceptibilitat tèrmica d'un lligant pot valorar-se determinant-ne la viscositat a diferents temperatures o mitjançant l'obtenció del seu ^índex de penetració^.]]>
És, per tant, un element necessari en els fonaments de les preses, sobretot de les preses de gravetat.]]>
Consta, a la part davantera, d'una gran roda de tall giratòria equipada amb talladors de disc, que són els encarregats d'excavar el material. A continuació disposa d'una cabina de control i d'uns motors d'accionament, d'uns cilindres d'impulsió, que li serveixen per a avançar i variar de direcció recolzant-se en els prensors radials, d'un sistema d'evacuació de runa (generalment, una cinta transportadora) i finalment de la part posterior.
El talp es desplaça recolzant-se sobre raïls disposats a la dovella de solera. La part posterior inclou equips elèctrics, cintes d'evacuació de runa, equip de projecció de formigó per a sosteniments, aplec de dovelles de solera, sistemes de ventilació, etc.]]>
Es caracteritza per un augment significatiu del pendent del fons.]]>
Els tamisos formen part del procés unitari anomenat ^desbast^ i s'utilitzen tant en potabilització com en depuració. Poden ser estàtics o de tambor rotatori.]]>
El tanc Imhoff es pot considerar una ^fossa sèptica^ millorada.]]>
Sol ser de formigó, metàl·lic o de fusta.]]>
De vegades l'estrenyiment és notori, i llavors pot ser apte per a preses de volta, les quals exigeixen, a més, altres condicions a banda de les estrictament topogràfiques. Hi ha casos en què el concepte és relatiu, perquè la llera és ampla; aleshores la solució més idònia pot ser una presa de gravetat o de materials solts.
Amb tot, no sempre el lloc més estret és el més indicat per a situar-hi l'estructura, sia perquè la roca està més deteriorada o perquè les mateixes condicions del terreny facin difícil el seu acoblament i suposin uns volums d'excavació o uns ajustos que encaririen l'obra.]]>
Hi ha essencialment dos tipus de tancaments: la façana, que reuneix els elements de tancament disposats en posició vertical o gairebé vertical, i la coberta, constituïda pels elements de tancament en posició horitzontal o inclinada.]]>
En aquest cas les sobrepressions que es produeixen sobre la vàlvula són menors, i per això es recomana de realitzar lentament qualsevol operació en una instal·lació que pugui generar ^cops d'ariet^.]]>
En aquest cas es produeixen les majors sobrepressions sobre el dispositiu, i, per tant, cal evitar-ho en qualsevol instal·lació que pugui generar ^cops d'ariet^.]]>
A la part inferior disposa d'una fulla separable que cal reperfilar periòdicament. En alguns casos és un ^tascó orientable^.]]>
Generalment porta una articulació en el centre que permet que s'inclini completament cap a una sola banda o bé que s'inclini a meitat i meitat cap a les dues bandes, formant una proa que permet de retirar la neu cap a ambdós costats de la llevaneu.]]>
La part superior que serveix de plataforma al trànsit s'anomena llosa superior, i s'uneix a la llosa inferior mitjançant uns elements verticals o lleugerament inclinats anomenats ànimes. Aquests taulers poden ser monocel·lulars, bicel·lulars, etc., segons el nombre d'ànimes.
Quan són de formigó, no es poden formigonar en una sola fase, la qual cosa en dificulta la construcció, i la seva utilització és idònia a partir de llums d'uns 40 m.]]>
Generalment les bigues són de formigó pretensat o bé metàl·liques, i la llosa superior és de formigó armat.]]>
Té l'avantatge sobre els ^taulers caixa^ que es poden formigonar a secció completa. L'interval de llums entre els quals és idònia la seva utilització va des de pocs metres fins a 45 m.]]>
S'expressa en mil·ligrams d'oxigen per litre per minut o en mil·ligrams d'oxigen per litre per hora.]]>
Una manera molt comuna de mesurar-la és el T90, temps necessari per a aconseguir una reducció d'un 90 % respecte a la concentració inicial.]]>
Es compon d'un capçal giratori equipat amb discos talladors (moles) que esberla la roca per l'efecte combinat del gir i de la pressió dels discos. Un sistema de gats empeny el capçal cap endavant i la roca trinxada es recull i es transporta amb una cinta cap a l'exterior. Per a terrenys de mala qualitat és freqüent protegir el capçal amb un ^escut^. En l'actualitat s'han desenvolupat altres sistemes, com el de compensació de pressió de terres, en el qual el front se sosté per la injecció d'un fluid dens.]]>
És una variable numèrica, caracteritzada pel seu valor mitjà i per la seva distribució de freqüències. Quan fa referència a l'aigua, es parla de temps de permanència hidràulic. Quan fa referència a la massa de microorganismes que creix en un sistema de tractament biològic d'aigües residuals, es parla de temps de permanència cel·lular.]]>
Per exemple, s'aplica per a descriure el temps de reacció entre un agent desinfectant i els microorganismes que es volen inactivar.]]>
La mitjana del percentatge de temps de demora del conjunt de vehicles que hi ha en un tram de carretera és usada pel manual de capacitat de carreteres del Transportation Research Board de la National Academy of Sciences dels Estats Units d'Amèrica com a variable per a definir els ^nivells de servei^ de carreteres de dos carrils.
És difícil mesurar in situ el temps de demora; tot i amb això, en la pràctica s'acostuma a considerar que un vehicle demora si circula a menys de tres segons del vehicle precedent.]]>
Es pot desglossar en quatre fases: recepció d'informacions, percepció de la situació existent, anàlisi de la situació i presa de decisions, i accionament dels comandaments necessaris. És molt variable i depèn del conductor, de l'estat del conductor en aquell moment, de la complexitat de la situació, de la intensitat dels estímuls sensorials, etc.]]>
És un indicador de la qualitat del servei prestat per aquest tram de carretera.]]>
Mitjançant la teoria de cues, l'^interval crític^ i el temps de seguiment, s'obtenen les relacions entre la intensitat del trànsit conflictiu i la ^capacitat potencial^ del moviment secundari.]]>
És la suma dels ^temps semafòrics^ corresponents al verd i al groc, menys el temps perdut pels moviments corresponents al semàfor: ^temps d'esclariment^ i temps d'arrencada.]]>
És la duració del ^cicle semafòric^ menys el ^temps de verd efectiu^.]]>
És la suma del ^temps d'esclariment^ i del temps d'arrencada.]]>
La duració real del temps en què els usuaris utilitzen el dret de pas, però, no coincideix amb els temps anteriors. A aquest darrer efecte es consideren el ^temps de verd efectiu^ i el ^temps de vermell efectiu^.]]>
En el cas d'una ^armadura posttesada^, les armadures, allotjades dintre d'un mateix conducte o ^beina^, es consideren, pel que fa al càlcul, com una sola armadura. En el cas d'una ^armadura pretesada^, rep el nom de tendó cadascuna de les armadures actives individuals, siguin filferros o cordons.]]>
El principi de tensions efectives estableix que un sòl saturat només es deforma si hi ha un canvi en aquestes tensions.]]>
Perquè es pugui produir, el sòlid ha de tenir petita la dimensió en la direcció esmentada i els vectors de càrrega han d'estar continguts en el pla perpendicular a aquesta direcció.]]>
La tensió superficial és una propietat del líquid i depèn de la temperatura, com també del fluid que hi estigui en contacte en la interfase.]]>
És el resultat del mateix pes del terreny i de les càrregues exteriors.]]>
En el cas d'un fluid real, aquesta energia deixa de mantenir-se constant pels efectes de la seva viscositat, que provoca una certa dissipació d'energia o una ^pèrdua de càrrega^. L'energia de la partícula fluida s'anomena energia de Bernoulli, té les dimensions d'una altura i s'obté com la suma de l'energia potencial, la de pressió i la cinètica, totes tres per unitat de pes d'aigua.]]>
Estableix que, si es considera un camp de moviments qualsevol, dit camp de moviments virtuals, que compleixi les condicions de contorn (sobre moviments) i el camp de deformacions associat a aquest camp de moviments, dit camp de deformacions virtuals, el treball fet per les tensions sobre el material quan es produeixen les deformacions virtuals és igual al treball fet per les forces exteriors quan es produeixen els moviments virtuals.]]>
En aquesta teoria, tant les accions com la resistència de les estructures es modelitzen mitjançant variables aleatòries. Així, a partir del plantejament de la funció d'estat límit, que defineix si un ^estat límit^ determinat ha estat superat o no, es pot avaluar la seguretat enfront de la superació d'aquest estat límit a partir del càlcul de la probabilitat que la sol·licitació superi la resistència.]]>
Estableix les condicions necessàries perquè un model fet a escala representi amb fidelitat els processos que es donen al natural, en un prototip.]]>
La terbolesa es relaciona, doncs, amb la quantitat de matèria en suspensió. Es mesura en unitats de terbolesa (UT) o en unitats nefelomètriques de terbolesa (UNT).]]>
S'empra en algunes línies de metro.]]>
La fondària (entre 10 i 100 m) i el gruix d'aquesta capa poden variar amb la latitud i la longitud i amb les condicions ambientals.]]>
El termòmetre reversible se situa en l'ampolla de mostreig de tal manera que, quan aquesta es tanca a una fondària determinada, es produeix el gir i, per tant, queda enregistrada la temperatura existent a l'esmentada fondària. Mitjançant la lectura del termòmetre típic es poden arribar a compensar les variacions de l'altre termòmetre degudes a la variació de la temperatura entre el punt on s'ha fet la mesura i la superfície. La precisió d'aquest aparell pot arribar a 0,01°C i actualment es poden trobar termòmetres reversibles electrònics amb una precisió de fins a 0,001°C.]]>
Es construeix tot estenent i compactant les terres en ^tongades^ successives mitjançant maquinària apropiada.]]>
Pel fet de no tenir contacte amb l'aigua, per definició està sec, i serveix per a oposar el seu pes a la resta de les forces que actuen sobre l'estructura, com ho fa una ^presa de gravetat^.]]>
Pel fet de tenir contacte amb l'aigua, per definició està saturat, i serveix com a suport d'ell mateix i del nucli.]]>
La terrassa pot ser erosiva o estar recoberta per un dipòsit. Segons el medi d'origen, pot ser una terrassa al·luvial o fluvial, una terrassa lacustre o una terrasa marina.]]>
Es considera que el talús pot trencar si es donen simultàniament les condicions següents: a) la direcció de cabussament del pla o de la intersecció de la falca forma un angle més petit de 20º amb la direcció de cabussament del talús; b) l'angle de cabussament del pla o de la intersecció en la falca és més gran que l'angle de fricció.]]>
A peu de sondeig s'ordena i es classifica segons la profunditat d'extracció perquè al laboratori se'n puguin determinar les propietats.]]>
La microtextura o aspresa, que depèn de la textura superficial dels ^àrids^ i del morter bituminós o de ciment, proporciona ^adherència^ entre el pneumàtic i el paviment i, per tant, resistència al lliscament en totes les circumstàncies. La macrotextura o rugositat, que depèn de la mida màxima de l'àrid i de la composició de la ^mescla bituminosa^, del ^reg^ o del tractament de superfície donat al formigó, proporciona una ^resistència al lliscament^ adequada a velocitats mitjanes i elevades amb paviment mullat i millora la visibilitat i les propietats òptiques del paviment. S'ha de distingir entre macrotextura positiva i negativa; la positiva és la usual dels tractaments superficials, de les mescles bituminoses tancades i dels formigons i fa augmentar o disminuir el soroll de rodolament segons les dimensions de les irregularitats, mentre que la negativa es refereix als paviments porosos i fa disminuir sensiblement el nivell de soroll, no solament el de rodolament, sinó també, per absorció acústica, el degut als elements mecànics del vehicle. La megatextura correspon a irregularitats de tipus intermedi, relacionades amb la posada en obra i amb diversos tipus de deterioraments, i fa augmentar la resistència al rodolament, el nivell de soroll, les vibracions, la incomoditat del rodolament i el desgast dels vehicles. L'adequat és tenir una microtextura aspra i, a més, una macrotextura rugosa, sempre que el soroll de rodolament sigui moderat, mentre que la megatextura és del tot indesitjable.]]>
Una morena està constituïda per un o diversos tils.]]>
Aquest tipus d'accident es produeix amb facilitat si es frena, encara que sigui lleugerament, alhora que es mobilitza un coeficient de fregament transversal superior a 0,25 i aquest és superior al físicament possible entre el pneumàtic i el paviment.]]>
El procés dominant que determina aquest dipòsit és la ^difracció de l'onatge^ en l'obstacle.]]>
En alguns llocs s'aprofita com a combustible. L'estructura fibrosa de la torba la fa molt compressible.]]>
És un dels elements que componen els ponts atirantats i penjants, en els quals recullen les càrregues que els arriben a través dels tirants o dels cables principals i les transmeten al fonament.]]>moment de torsió.]]>
La seva potència és variable, tot i que rarament supera 1 m de gruix. De vegades, però, la crosta desapareix lateralment o es redueix a petites concrecions i làmines de carbonat càlcic. A la zona de Barcelona i de les comarques veïnes, el tortorà apareix associat a col·luvions quaternaris formats per seqüències de ^llims^ quaternaris d'origen col·luvial. Quan el gruix és d'alguns decímetres, constitueix un nivell de fonamentació adequat per a edificacions.]]>
La seva estructura és molt variable, i pot arribar a ser molt porosa. Es forma actualment embolicant plantes aquàtiques i petites tiges de les de terra immediates. Popularment rep el nom de pedra abellera.]]>
S'usa únicament quan la configuració física de la intersecció i la posició dels semàfors impliquen un ^temps d'esclariment^ gran.]]>
Es distingeixen entre:
a) tot-u naturals, constituïts per àrids arrodonits extrets de graveres, que s'utilitzen tal qual o amb una petita reconstitució granulomètrica, amb eliminació de les partícules més gruixudes o d'una part de les més fines, com a subbases amb espessors de 20 a 50 cm;
b) tot-u artificials, compostos per àrids de pedrera o per àrids de gravera sotmesos a un procés de trituració, amb una elevada fricció interna, que s'utilitzen en bases i en subbases amb espessors de 20 a 30 cm.
Als materials d'aquest tipus se'ls exigeix un elevat percentatge de partícules amb suficients cares de fractura, fusos granulomètrics estrictes, duresa, absència de plasticitat i elevades compacitats després de la posada en obra, per a aconseguir ^capes granulars^ amb una alta capacitat portant, cosa que permet de limitar a valors acceptables les traccions en la cara inferior de la capa col·locada a sobre i reduir al mínim les compressions sobre la capa inferior; c) tot-u drenants, amb granulometries contínues de les quals s'han eliminat les mides més fines, que permeten d'obtenir capacitats portants similars a les que s'obtenen emprant granulometries tancades però amb un major percentatge de buits que les doten d'una drenabilitat apreciable, cosa que millora el comportament del ferm sota l'acció de l'aigua.]]>
Per a efectuar-la i descriure-la, la superfície es disseca en planta (definida mitjançant l'^eix de càlcul en planta^), en alçat (definit mitjançant l'^eix de càlcul en alçat^) i en ^seccions transversals^.]]>
Els tractaments d'aigua potable es denominen ^potabilització^, i els tractaments d'aigua residual, ^depuració^.]]>
El tractament convencional de potabilització d'aigua inclou la coagulació, la floculació, la decantació, la filtració i la desinfecció; el tractament convencional de depuració d'aigua inclou un tractament primari i un tractament secundari.]]>in situ]]>
Un tractament primari sol tenir una eficiència d'eliminació d'un 20-30 % de la demanda bioquímica d'oxigen al cap de cinc dies i d'un 50-60 % de la matèria en suspensió d'una aigua.]]>
Aquest procés es fa generalment a continuació del tractament primari. Un tractament secundari permet d'obtenir un efluent amb menys de 25 mg/L de DBO5 i de 35 mg/L de matèria en suspensió. Els tractaments secundaris són generalment tractaments biològics.]]>
Les unitats d'obra emprades com a tractaments superficials per antonomàsia són els ^regs^ amb graveta, les ^beurades bituminoses^ i els ^microaglomerats^.]]>
Aquest procés es fa generalment a continuació del tractament secundari.]]>
Generalment és un bastidor recolzat en el capçal tractor i en l'eix portant del darrere, llarg i molt alt, del centre del qual penja una gran caixa que es pot obrir més o menys per la part del dessota. L'obertura presenta un caire d'atac, orientat cap a la part frontal del vehicle, que es pot regular en altura respecte del sòl, així com també es pot regular l'obertura de la caixa, tot mitjançant un sistema de cilindres hidràulics. En les operacions de descàrrega del material transportat a la caixa, un ejector situat al darrere de la caixa empenta la terra cap a l'exterior, de manera que també s'encarrega de les tasques d'extensió del material. Forma part d'una mototragella.]]>
Els trampolins llancen l'aigua a distància, per a allunyar-la de la zona de caiguda i evitar, així, l'erosió del peu de la presa. Com que a més a més se solen utilitzar en sobreeixidors independents del cos de l'estructura, aquesta erosió es produeix prou lluny de l'estructura, però no per això s'ha de descurar la seva estabilització.]]>
En la majoria dels casos, aquesta transició es fa coincidir amb la ^clotoide^. Tot i amb això, si es tracta d'una transició entre un bombat i un peralt, prèviament es fa desaparèixer la part del bombat que quedaria en contrapendent.]]>
Aquesta transició s'efectua al llarg de la ^clotoide^. La norma de traçat espanyola (3.1-IC) admet que fins a un 25 % de la longitud s'efectuï a la mateixa corba circular.]]>
És el trànsit que passa a usar la nova carretera perquè li resulta més rendible que no pas les altres que usava anteriorment. Es pot pronosticar mitjançant un ^model d'assignació^.]]>
La intensitat de trànsit total, o suma, del trànsit conflictiu s'usa per a calcular la ^capacitat^ del moviment secundari.]]>
És el trànsit que decideix canviar de mode de transport a causa de l'existència de la nova carretera.]]>
És habitual que es produeixi quan el trànsit procedeix d'una intersecció semaforitzada. Si després d'aquesta intersecció n'hi ha una altra, convé que els grups de vehicles hi arribin precisament quan el semàfor està en verd, fet que es pot assolir connectant i coordinant els ^reguladors semafòrics^ d'ambdues interseccions. La qualitat de la coordinació semafòrica s'avalua mitjançant la ^relació de columna^.]]>
L'existència de la nova carretera facilita la implantació d'activitats econòmiques o socials en els extrems o en el recorregut que alhora generen aquest nou trànsit.]]>
És la mobilitat que no es produïa i que es produeix gràcies a les oportunitats de desplaçament que ha donat la nova carretera. No inclou, però, el ^trànsit generat^ per les noves activitats econòmiques o socials que s'implanten a causa de l'existència de la nova carretera.]]>
Les instruccions espanyoles sobre ferms de carreteres (6.1-IC.) defineixen les categories de trànsit a usar en el dimensionament dels ferms, en funció de la intensitat mitjana diària de vehicles pesants previstos en el carril de projecte en l'any de posada en servei de la carretera.]]>
En aqüífers homogenis el seu valor es determina multiplicant la ^conductivitat hidràulica^ pel gruix de la ^zona saturada^ i s'expressa en metres quadrats per segon.]]>
La quantitat d'aigua transpirada pot representar fins a un 90 % de l'aigua absorbida. La transpiració és justificada per tres raons principals. En primer lloc, manté mullades les superfícies cel·lulars on es duen a terme els intercanvis gasosos de la fotosíntesi, la qual cosa és imprescindible perquè el diòxid de carboni només pot entrar a la cèl·lula en dissolució. En segon lloc, contribueix a l'ascensió de l'aigua absorbida. Finalment, té un efecte refrigerant, ja que, en evaporar-se, l'aigua sostreu calor. Una gran part de la transpiració, gairebé un 90 %, es produeix a través dels estomes, i la resta, a través de les cutícules i de les lenticel·les. La planta controla aquest procés mitjançant l'obertura i el tancament dels estomes. La intensitat de la transpiració augmenta amb la calor, amb el vent i amb la sequedat de l'aire.]]>
Les travesses són efectives per a aturar problemes d'erosió a llarg termini, però poden provocar un esglaonament de la llera i importants fosses d'erosió local aigua avall.]]>
Aquest sistema de regulació és convenient quan la demanda és irregular, fet freqüent en ^plantes asfàltiques^ que serveixen àrees urbanes.]]>
Aquesta inestabilitat es produeix perquè el ^pendent d'ona^ es fa massa gran, de manera que la ^cresta d'ona^ es desplaça a una velocitat més gran que el cos principal de l'onada.]]>
Ha de ser capaç de suportar sense deformar-se la resistència que el terreny ofereix.]]>
Requereix una sola estructura situada en l'encreuament dels dos ^troncs^. Quan disposa de quatre llaços, un per a cadascuna de les girades a l'esquerra, s'anomena específicament trèvol complet; altrament s'anomena ^trèvol parcial^. Els trèvols complets són enllaços de ^circulació contínua^ i, a més dels quatre llaços, hi ha quatre ^ramals directes^, per a cadascuna de les quatre girades a la dreta. Si bé la seva simplicitat ha fet que sigui bastant usat per a enllaçar dues ^vies segregades^, presenta diversos inconvenients: d'una banda, totes les girades a l'esquerra es produeixen a baixa velocitat i generalment els ramals directes acostumen a estar cenyits als llaços, per la qual cosa tampoc no poden oferir velocitats significatives; d'altra banda, les entrades en els troncs es produeixen just abans de les sortides, cosa que comporta una acumulació de conflictes de trànsit que, encara que es procurin solucionar mitjançant ^carrils de trenat^, no deixen de ser importants, per la qual cosa convé disposar ^calçades col·lectores-distribuïdores^ al costat de les quatre calçades de tronc, però aleshores l'única estructura teòrica es complica, ja que quatre calçades han de passar per sobre d'altres quatre. Per aquestes raons, avui en dia es té tendència a usar en el seu lloc ^trèvols modificats^.]]>
És un enllaç de ^circulació discontínua^ en què, per a poder fer tots els moviments, cal que les dues vies tinguin ^encreuaments a nivell^ o ^discontinuïtats de la circulació^, per la qual cosa, en aquest cas, només es pot produir entre dues ^carreteres convencionals^. Generalment té només un o dos ramals que es connecten amb els ^troncs^ mitjançant ^interseccions^ o ^rotondes^. Si té un sol ramal, aquest és de doble sentit de circulació i presta servei als vuit moviments de girada. Si té dos ramals, aquests són de sentit únic de circulació i se situen en el mateix quadrant de forma sensiblement paral·lela, de manera que cadascun presta servei a quatre moviments de girada.]]>
És un enllaç de ^circulació discontínua^ en què una de les vies no requereix ^encreuaments a nivell^ ni ^discontinuïtats de la circulació^, per la qual cosa té caràcter principal; en canvi, les connexions dels ramals amb l'altra via s'han de solucionar mitjançant ^interseccions^ o bé mitjançant ^rotondes^. En general és millor que la carretera secundària passi per sobre de la principal, ja que d'aquesta manera s'aconsegueix que els ramals d'entrada a la principal quedin en baixada i ajudin a accelerar i que els ramals de sortida des de la principal quedin en pujada i ajudin a desaccelerar i, a més, s'aconsegueix una major visibilitat de les sortides des de la carretera principal. Generalment els llaços es disposen en quadrants oposats diagonalment, i es poden donar dues situacions: en la més habitual les sortides des de la via principal s'efectuen mitjançant ^ramals directes^ i les entrades mitjançant llaços; en l'altra situació les sortides des de la via principal s'efectuen mitjançant llaços i les entrades mitjançant ramals directes, per la qual cosa, si la via secundària està en la posició superior, el mateix estrep de l'obra de fàbrica dificulta la visió del ramal en llaç i impedeix apreciar-ne correctament la curvatura. També pot donar-se el cas que els llaços se situïn en el mateix costat de la via secundària, generalment per raó de la presència d'obstacles lineals que impedeixen ocupar l'altre costat. En general les girades a la dreta corresponents als quadrants en què hi ha llaç s'efectuen mitjançant ramals directes, mentre que les girades a la dreta corresponents als quadrants en què no hi ha llaç s'efectuen mitjançant un moviment semidirecte que aprofita un llaç. Tot i amb això, en alguns casos totes les girades a la dreta s'efectuen mitjançant ramals directes situats en tots els quadrants.]]>
Presenta l'avantatge, respecte al trèvol complet, que algunes girades a l'esquerra es poden efectuar a velocitats superiors i, a més, s'eliminen parcialment o totalment les zones d'acumulació de conflictes provocades per les entrades a ^troncs^ anteriors a les sortides o s'evita la necessitat de ^calçades col·lectores-distribuïdores^. Per contra, requereixen dues o més estructures. Entre els que tenen tres llaços hi ha, entre d'altres, el trèvol modificat per un cercle i el trèvol modificat per una nansa exterior. Entre els que tenen dos llaços hi ha, entre d'altres, el trèvol modificat per dos cercles, també anomenat semiturbina; el trèvol modificat per dues nanses exteriors, també anomenat mitja estrella; el trèvol modificat per dues nanses interiors, també anomenat semimolí; el trèvol modificat per dos ramals semidirectes, també anomenat ^semitrèvol-semiesvàstica^, i el trèvol modificat per dos ramals directes.]]>
És un enllaç de ^circulació discontínua^, ja que les girades a l'esquerra que no disposen de llaç presenten ^encreuaments a nivell^ o ^discontinuïtats de la circulació^. Si disposa de dos llaços s'anomena ^trèvol de dues fulles^ i si disposa d'un sol llaç s'anomena ^trèvol d'una fulla^.]]>
Requereix una sola estructura i és de ^circulació contínua^. En realitat té forma de trompa i no pas de trompeta. Es distingeixen dos tipus de trompetes: les que tenen el llaç com a moviment d'entrada a la carretera principal i les que tenen el llaç com a moviment de sortida d'aquesta. En general és millor que la carretera secundària passi per sobre de la principal, ja que d'aquesta manera s'aconsegueix que els ramals d'entrada a la principal quedin en baixada i ajudin a accelerar i que els ramals de sortida des de la principal quedin en pujada i ajudin a desaccelerar i, a més, s'aconsegueix una major visibilitat de les sortides des de la carretera principal. En aquest cas, però, no resulten gaire adients les trompetes en què el llaç s'usa com a moviment de sortida de la principal, ja que el mateix estrep de l'obra de fàbrica dificulta la visió del ramal en llaç i impedeix apreciar-ne correctament la curvatura.]]>
En alguns ^sistemes de pretensatge^ la trompeta pot estar integrada a la placa de repartiment.]]>
És la part de la carretera que no inclou els ^ramals^ i com a tal presta servei als moviments de direcció pròpia.]]>
Aquest fet fa que cap partícula fluida no pugui travessar aquest contorn i que la seva forma pugui variar en el temps en la mesura en què ho facin les línies de corrent que el limiten.]]>
Consisteix en un tub doblegat a 90º amb un orifici de mesurament amb l'eix paral·lel al flux, situat a l'extrem de la part horitzontal del tub. En aquest punt es forma un ^punt d'estancament^ en incidir-hi el flux. Això provoca que en la part vertical del tub la columna de fluid pugi fins al valor que doni la seva càrrega hidràulica total.]]>
Combina en un de sol un ^tub de Pitot^ i una ^sonda de pressió^. Així doncs, consisteix en un tub doblegat a 90º amb dos punts de mesurament de la pressió: l'un, amb l'eix perpendicular al flux, i l'altre, amb l'eix paral·lel. El primer punt fa la missió de la sonda de pressió i dona la ^pressió hidroestàtica^, i el segon correspon al tub de Pitot i dona la suma de la pressió estàtica i la ^pressió dinàmica^. La diferència entre els dos valors és la ^pressió dinàmica^, a partir de la qual s'obté la velocitat buscada.]]>
Permet d'arribar a les màximes alçàries construïdes (100 o més pisos).]]>
El tub exterior pot aconseguir-se mitjançant la formació de pòrtics amb pilars i llindes molt robustos, o bé mitjançant la materialització d'una cortina densa de pilars esvelts, combinada amb llindes robustes, o bé mitjançant la formació de ^contravents^ en els pòrtics de façana. Amb el tub exterior és possible construir edificis de gran alçària (més de 60 o 70 pisos).]]>
L'energia aplicada permet el seu desplaçament en profunditat. És indispensable per a l'obtenció de testimonis en qualsevol terreny.]]>
Sol produir-se en sòls sorrencs i llimosos, poc compactats i ben gradats. L'aigua arrossega les partícules fines tot generant petits conductes que s'engrandeixen amb el pas del temps fins a formar autèntiques galeries subterrànies. El col·lapse de les galeries pot donar lloc a petites ^bòfies^. En preses de terra, la tubificació provocada per les filtracions de les aigües pot portar a la seva destrucció.]]>
El túnel té uns dispositius de control que mantenen els paràmetres crítics en valors òptims i, a més, manté el material barrejat de forma que s'accelera el procés de compostatge.]]>
El túnel té uns dispositius de control que permeten de mantenir els paràmetres crítics en valors òptims, però d'una forma no sempre prou homogènia, a causa del seu caràcter estàtic, que no fa possible la barreja del material.]]>
Les turbines s'utilitzen àmpliament en els sistemes de tractament d'aigües, per exemple, per a aconseguir una dispersió ràpida de reactius o per a airejar els tancs d'aeració dels reactors de fangs activats.]]>
Requereix teòricament nou estructures.]]>
La seva forma geomètrica és tal, que el flux exerceix un moment de torsió sobre l'eix de gir, en el qual es genera una potència que està disponible per a accionar ^generadors^ o altres dispositius.
Tradicionalment les turbines es classifiquen en dos tipus: turbines d'acció, o turbines Pelton, i turbines de reacció. Les turbines d'acció consisteixen en un ^rodet^ que té una sèrie de culleres equiespaiades al llarg del seu perímetre i que hi estan soldades formant un únic element i presenten dues parts simètriques dividides per un cantell esmolat separador sobre el qual incideix el doll d'aigua; les dues meitats en què aquest es divideix impacten a ambdós costats de la ^cullera^. En turbines Pelton petites només s'utilitza un doll d'aigua, però en les grans se n'empren dos o més, que incideixen en diferents culleres. Les turbines de reacció són aquelles en què el flux es troba dins d'una cambra tancada, i per tant, sota pressió. N'hi ha de dos tipus, que s'usen habitualment: la turbina Francis, o de flux radial, i la d'hèlix, o de flux axial. En una turbina Francis, que sol muntar-se sobre un eix vertical, l'aigua entra en una ^cambra espiral^, i d'aquesta, travessant el distribuïdor en direcció radial, passa a fer girar el rodet amb un flux en direcció axial. Mentre que el rodet està constituït per uns ^àleps^ fixos, en el distribuïdor hi ha una sèrie d'àleps guia orientables que permeten el control de la quantitat i de la direcció del flux, gràcies al fet que van units a un ^anell de regulació^. Les turbines d'hèlix són ^turbomàquines^ de flux axial en les quals el rodet està restringit en un conducte tancat i col·locat generalment en un eix vertical, tot i que podria estar en un eix horitzontal o lleugerament inclinat. El rodet normal té de quatre a vuit àleps, i hi ha molt poca separació entre aquests i el contorn del conducte. Quan els àleps són mòbils, la seva inclinació permet d'ajustar-los a les condicions operatives del moment buscant sempre, segons la càrrega, les condicions d'òptim rendiment; aquest tipus de turbines axials reben el nom de turbines Kaplan. En un ^salt reversible^ les turbines que es fan servir són les turbines Kaplan, per la seva capacitat d'adaptar-se fàcilment a l'òptim rendiment, i les turbines Deriaz, que són com les Francis però amb la capacitat d'orientar els àleps del rodet, fet que els permet d'ajustar el seu rendiment segons les condicions d'operació.]]>
El seu funcionament es basa en un eix rotatori al qual es connecten uns ^àleps^ i que rep energia mitjançant un motor. Aquesta energia pot ser transferida pels àleps al fluid, com passa en una turbobomba, o bé del fluid als àleps i romandre disponible a l'eix giratori com a potència, com passa en una turbina. En moltes turbomàquines, els àleps giratoris són dins d'una carcassa, una caixa o un bastidor, formant un conducte per on el fluid circula amb pressió; en d'altres, com un molí de vent o un ventilador, no es troben confinats en cap conducte. Les turbomàquines poden ser axials, radials o mixtes, depenent de la direcció predominant del moviment del fluid respecte a l'eix de gir a mesura que passa a través dels àleps. Així, en una turbomàquina axial, el fluid manté un component important en la direcció axial des de l'entrada fins a la sortida de la màquina. En una de radial, hi ha un component bàsic de flux radial a l'entrada o a la sortida del dispositiu, i s'anomena també ^bomba centrífuga^. En les turbomàquines mixtes, pot haver-hi components significatius tant de flux radial com axial a través dels àleps.]]>
S'usa per a delimitar carrils, sentits de circulació o vores de calçada.]]>
En estructures metàl·liques, les unions poden ser unions soldades, unions collades o unions reblonades, segons que s'aconsegueixin mitjançant soldadura, cargols o reblons.]]>
En usos urbans i industrials es produeixen unes pèrdues de volum que s'estimen en un 20 %, i en un 80 % en el cas d'usos agrícoles.]]>
Les seves unitats són els mil·lilitres de fang per litre.]]>
Està equipat amb laboratoris, amb sistemes avançats de navegació, amb centres de càlcul computacional, i amb aparells de mesura, com ara ^sonda CTD^, ^correntòmetre perfilador acústic Doppler^, etc.]]>
En estructures de formigó i metàl·liques, es considera habitualment el valor característic com aquell valor associat a un percentil d'un 95 %.]]>
Per exemple, el valor d'atenció acústic és el nivell d'immissió sonor superior al valor límit d'immissió a partir del qual s'han d'elaborar plans de mesures per a minimitzar l'impacte acústic.]]>
Generalment es calcula com la mitjana estadística d'un conjunt representatiu de valors obtinguts de mostres diferents preses en la zona d'estudi.]]>
El valor límit és de compliment obligatori.]]>
Les vàlvules utilitzades en conductes de pressió, accionades manualment a voluntat i que funcionen segons els mateixos principis que les aixetes, poden ser vàlvules d'assentament, vàlvules de comporta, o de guillotina, vàlvules de papallona i vàlvules de bola.
Mentre que en les vàlvules d'assentament un obturador cònic es desplaça, en fer girar el seu cargol, en la mateixa direcció del fluid fins a tancar l'orifici que li serveix d'assentament, en les vàlvules de comporta, o de guillotina, l'obturador talla la vena fluida transversalment. En les vàlvules de papallona, l'obturador gira angularment al voltant d'un eix transversal situat a l'interior del conducte, i en les vàlvules de bola l'obturador és una bola que, mitjançant una molla, s'ajusta en l'assentament, que és de perfil esfèric. Hi ha nombroses vàlvules d'accionament automàtic, algunes de les quals es tanquen i s'obren en funció de la pressió del fluid i del sentit en què s'exerceix: són les anomenades vàlvules de retenció o ^antiretorns^ o clapetes, que s'instal·len a les conduccions, a l'entorn de les bombes i d'altres aparells, etc. N'hi ha, però, que romanen obertes mentre hi hagi una pressió normal del fluid en la conducció; si aquesta varia, el mateix fluid arrossega l'element obturador tot tancant-les. També són d'accionament automàtic les vàlvules de flotador, en les quals un flotador les tanca quan puja el nivell de líquid al dipòsit i les torna a obrir quan baixa. En són exemples les vàlvules emprades en els carburadors dels automòbils, i també les vàlvules de seguretat, que consisteixen en una carcassa on hi ha instal·lada una molla que empeny un tap i que té una certa resistència regulable a deformar-se, de manera que si la pressió del sistema supera aquesta resistència la molla s'encongeix, tot arrossegant el tap i obrint el dispositiu. En el cas de les ^electrovàlvules^, l'obturador és accionat per un interruptor que permet actuar sobre un electroimant acoblat a la tija de la vàlvula. En les vàlvules reductores de pressió, anomenades també vàlvules reductores de retenció i vàlvules transformadores de pressió, una membrana perforada, un èmbol, un tap, etc., són sotmesos, per una de les cares, a una pressió més elevada que la que es vol regular, i, per l'altra, a la pressió, més reduïda, regulada. Les forces resultants d'ambdues pressions són compensades i equilibrades mitjançant molles i, eventualment, pel pes de l'element obturador. Quan la pressió regulada assoleix el seu límit superior, la força que exerceix, sumada a l'acció de la molla, venç l'esforç a què és sotmès per la cara de la pressió elevada i tanca el pas, que s'obre de bell nou quan disminueix la pressió que la vàlvula ha de reduir. Aquests tipus de vàlvules són molt utilitzats en determinades instal·lacions, com les de proveïment d'aigua, que tenen la connexió de servei en zones elevades, cosa que pot provocar una pressió excessiva a les zones baixes, amb el consegüent risc de ruptures a la conducció, o també en aplicacions industrials que treballen amb vapor o gasos comprimits i en instal·lacions domèstiques de butà i propà, en les quals aquests gasos són fornits per bombones on es mantenen liquats per pressió. També s'usen les anomenades vàlvules mantenidores de pressió, que permeten mantenir-ne un valor mínim aigua amunt de la seva posició. Un exemple típic d'aplicació és un sistema de proveïment d'aigua a una població amb dues zones, l'una més elevada que l'altra, de les quals la més elevada ha de tenir prioritat en el subministrament; així, si se situa una vàlvula mantenidora de pressió entre tots dos espais, només hi passarà aigua cap a la zona baixa si la pressió de la zona elevada supera un mínim fixat.]]>
Sol ser de papallona, de comporta, etc.]]>
Sol ser de comporta, de papallona o de bola.]]>
Sovint, s'hi provoca un ^ressalt hidràulic^ per a afavorir el procés.]]>
L'aire, l'aigua, el sòl i els organismes són vectors ambientals.]]>
Cal que sigui la mínima possible per a evitar danys en aquestes màquines. En turbines Francis i Pelton aquesta varia entre 1,8 i 2 vegades la velocitat nominal de gir, i en turbines Kaplan pot arribar fins a 3,2 vegades.]]>
Hi poden influir el règim hidràulic del flux, les característiques del fluid, la forma de les partícules i la concentració de sediment en la columna d'aigua.]]>
És la mitjana harmònica de les velocitats específiques de recorregut del tram. Es defineix per als mateixos trams en què es defineix una ^velocitat de projecte^ i que solen tenir longituds superiors a 2 km i generalment inferiors a 10 km. Constitueix un indicador de l'accessibilitat proporcionada pel tram de carretera. La diferència entre la velocitat de planejament i la velocitat de projecte constitueix un indicador de l'homogeneïtat del traçat.]]>
A aquest efecte se solen considerar trams de més de 2 km i generalment inferiors a 10 km. La velocitat de projecte es determina prèviament a la definició del traçat d'un tram de carretera de manera que a partir d'aquesta velocitat es determinen les característiques geomètriques mínimes dels elements de traçat. És la velocitat màxima a què es podria circular de forma constant en un tram de carretera en condicions de seguretat i de comoditat quan el paviment és moll, els pneumàtics estan en bon estat i, a més, les condicions meteorològiques, de trànsit i legals no imposen limitacions de velocitat.]]>
És la velocitat mitjana espacial que com a mínim es pot arribar a donar en un tram d'una carretera en un període de temps i en unes determinades condicions viàries, de trànsit i de regulació del trànsit tot mantenint-se dins aquest nivell de servei. També s'usa per a caracteritzar un segment o tram de via de característiques uniformes.]]>
Anàlogament es defineixen les velocitats d'altres percentils. En traçat de carreteres s'acostuma a considerar les velocitats dels percentils 1, 15, 50, 85 i 99.]]>
A aquest efecte cal entendre teòricament per element de traçat qualsevol ^alineació^ en planta o en alçat que queda definida amb característiques constants en tot el recorregut, però en la pràctica acostuma a usar-se únicament en corbes circulars en planta. La consideració aïllada de l'element equival a considerar que els elements de traçat anteriors o posteriors tenen característiques equivalents. No existeix, avui en dia, uniformitat de criteris per al càlcul de la velocitat dinàmica: alguns autors consideren que és la velocitat del percentil 99 i que aquesta correspon als coeficients de fregament transversal mesurats realment entre un pneumàtic en bon estat i un paviment moll; altres autors consideren que és 20 km/h superior a la ^velocitat específica^, i finalment d'altres consideren que és la velocitat a la qual correspon un coeficient de fregament transversal de 0,25, ja que és a partir d'aquest quan es pot produir la ^tisora^.]]>
Per a calcular-la es considera que, en els elements de traçat més restrictius, coincideix amb la velocitat dinàmica i que com a màxim pot assolir el valor més baix dels dos següents: la velocitat dinàmica de l'element de traçat o un valor que és funció de la limitació legal de velocitat. Quan es considera que la velocitat dinàmica coincideix amb la velocitat d'un percentil determinat (generalment, la velocitat del percentil 99), per a calcular-la s'usen les acceleracions i les desacceleracions d'aquest percentil.]]>
A aquest efecte cal entendre per element de traçat teòricament qualsevol ^alineació^ en planta o en alçat que queda definida amb característiques constants en tot el recorregut, però en la pràctica acostuma a usar-se únicament en corbes circulars en planta. La consideració aïllada de l'element equival a considerar que els elements de traçat anteriors o posteriors tenen característiques equivalents. En aquestes circumstàncies, les condicions de comoditat són més restrictives que les de seguretat, per la qual cosa, de fet, és la màxima velocitat còmoda. Inicialment es va convenir internacionalment a considerar que la condició de màxima velocitat còmoda corresponia a la ^velocitat del percentil 85^ amb paviment sec, però amb el pas del temps van anar variant les característiques dels vehicles sense que es modifiquessin substantivament els ^coeficients de fregament transversal de càlcul^, per la qual cosa avui en dia no correspon a aquesta velocitat.]]>
Per a calcular-la es considera que, en els elements de traçat més restrictius, coincideix amb la velocitat específica i que com a màxim pot assolir el valor més baix dels dos següents: la velocitat específica de l'element de traçat o un valor que és funció de la limitació legal de velocitat. Quan es considera que la velocitat específica coincideix amb la velocitat d'un percentil determinat, per a calcular-la s'usen les acceleracions i les desacceleracions d'aquest percentil.]]>
La velocitat lliure és usada pel manual de capacitat de carreteres del Transportation Research Board de la National Academy of Sciences dels Estats Units d'Amèrica per a calcular els ^nivells de servei^ en ^circulació contínua^, així com per a determinar la capacitat en autopistes i en carreteres multicarril.]]>
És el quocient entre la longitud del tram i el ^temps de recorregut^.]]>
Està constituïda per un petit dipòsit connectat per un extrem al conducte i per l'altre a l'atmosfera mitjançant un petit orifici. Habitualment es col·loca als punts alts de la conducció, i això afavoreix que l'aire ompli el dipòsit. Quan la pressió de l'aire acumulat és prou elevada, empeny el nivell de líquid cap avall i al mateix temps baixa un flotador que obtura l'orifici que la uneix amb l'exterior. Això permet que l'aire acumulat s'escapi, cosa que fa que el nivell de líquid al dipòsit torni a pujar i que el flotador tanqui de nou l'orifici de sortida. Les ventoses són elements necessaris, fins i tot, en trams de canonades sense punts elevats, horitzontals o amb poc pendent tant de pujada com de baixada; en aquest sentit, és recomanable la seva presència en trams de més de 600 m.]]>
El coneixement de la situació exacta d'aquest punt permet de georeferenciar altres punts d'interès.]]>
Aquesta denominació és pròpia de la classificació de carreteres de la Generalitat de Catalunya i no s'usa com a tal a la resta de l'estat espanyol.]]>
Pot tenir un sentit únic de circulació o bé doble.]]>
Es distingeixen dos tipus de vies preferents: ^autovies^ i ^vies ràpides^.]]>
Es distingeixen dos tipus de vies segregades: ^autopistes^ i ^vies preferents^.]]>
Es tracta de microvibracions produïdes per efectes difícils de determinar i, en general, llunyans a la pròpia estructura, com ara les accions sobre altres estructures veïnes, el trànsit, etc.]]>
El dispositiu emprat per a la vibració del formigó és el ^vibrador^.]]>
En els murs o en els elements prefabricats s'aplica contra l'encofrat, que transmet les vibracions al formigó. En les peces, en els blocs de grans dimensions, etc., s'empren les ^agulles de vibració^. En els revestiments, en els paviments, en els enrajolats, etc., s'empren vibradors amb elements vibrants plans, regles vibrants, que s'apliquen sobre la superfície del formigó. Els vibradors de taula s'utilitzen per a elements de petites dimensions, com ara provetes, que es dipositen al damunt.]]>
La vibració fa reajustar l'estructura de partícules del sòl fent-la més densa i compacta.]]>
Es fixa a l'hora de dissenyar l'actuació i generalment és funció de la importància i de la funció de l'obra.]]>
L'ala comprimida es desplaça lateralment i, consegüentment, la biga es torça.]]>
Es caracteritza pel fet que la deformació de la peça és una deformació acoblada entre una forma deformada de vinclament per flexió i una forma deformada de vinclament per torsió.]]>
Es caracteritza pel fet que la deformació de la peça és per torsió.]]>
En el cas de ^fluids newtonians^ aquest esdevé constant.]]>
En el cas de l'aigua, en condicions normals de pressió i de temperatura, val 10−6 m2/s.]]>
El procediment per a la determinació de la viscositat Saybolt Universal o Saybolt Furol (quan s'empra l'orifici calibrat Universal) per a materials bituminosos està recollit en les normes NLT-133 i NLT-138.]]>
La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) estableix que, a l'efecte del càlcul, s'ha de considerar que els ulls del conductor estan situats a 1,10 m sobre el paviment i a 1,50 m de la vora dreta del carril i que el punt del vehicle que circula en sentit oposat a tenir en compte està situat a 1,10 m sobre el paviment.]]>
La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) estableix que, a l'efecte del càlcul, s'ha de considerar que els ulls del conductor estan situats a 1,10 m sobre el paviment i a 3,00 m de la vora de la calçada de la via prioritària i que el punt del vehicle que circula pel carril de la via prioritària a tenir en compte està situat a 1,10 m sobre el paviment.]]>
La normativa de traçat de carreteres espanyola (3.1-IC) estableix que, a l'efecte del càlcul, s'ha de considerar que els ulls del conductor estan situats a 1,10 m sobre el paviment i a 1,50 m de la vora dreta del carril i que el punt de l'obstacle a tenir en compte està situat a 0,20 m sobre el paviment. A més, considera que, perquè l'obstacle sigui visible, ha de quedar il·luminat pel feix de llum dels fars del vehicle situats a 0,75 m sobre el paviment, obrint-se el feix 1º sobre la direcció de la trajectòria.]]>
Els compostos orgànics es dissocien molecularment i es recombinen per a formar un gas de síntesi de poder calorífic variable en funció de les fonts energètiques utilitzades.]]>
En la seva forma simple, la volta és generada pel moviment director d'un arc. Segons el perfil d'aquest arc, en resulta una volta cilíndrica (o de mig punt, o de canó seguit, o de tartana) si l'arc és de mig punt; apuntada (o ogival, o en punta d'ametlla), si és apuntat; escarsera (o escassana, o rebaixada), si és escarser; d'ansa-paner, si és carpanell; peraltada, si és peraltat; parabòlica, si és parabòlic; rampant (o d'escala), si és rampant; etc. Segons el moviment director de l'arc en l'espai, es genera una volta recta quan el moviment director és perpendicular al seu pla; inclinada (o obliqua, o ascendent, o en baixada), quan és inclinat; anular (o circular), quan és rotatiu entorn d'un eix exterior, però en el mateix pla; helicoidal (o de cargol), quan és rotatiu en sentit helicoidal, i esfèrica (o de mitja taronja), quan l'eix de rotació és també l'eix de simetria de la directriu, i en aquest cas pròpiament és anomenada cúpula sempre que la circumferència de base resultant coincideixi amb les estructures parietals de suport (si són circulars) o s'hi pugui inserir (si són quadrades, hexagonals, octagonals, etc.) mitjançant trompes o petxines; en canvi, quan les estructures parietals quadrades, hexagonals, octagonals, etc., són inscrites en la circumferència de base, la tallen amb plans verticals que són com la seva prolongació, i aleshores en resulta una volta bufada (o de vela, o de mocador, o de quatre punts, si és tallada per quatre plans). Variants menors reductibles a la volta esfèrica són la cònica, generada per la rotació d'un triangle rectangle recte; la de closca d'ou, en forma d'un casquet esfèric; la lobulada, amb l'esfera dividida en lòbuls que convergeixen a la clau i formen arestes; la de quadrant d'esfera (o de racó de forn, o de copinya, si és estriada), per a cobrir un nínxol de planta semicircular; o la de quadrant (o de quart de cercle), variant de la cilíndrica que equival a la meitat d'aquesta. En la seva forma composta és el resultat de la intersecció de dues voltes simples, que dona quatre porcions triangulars de superfície corbada. Quan, en un voltat de planta quadrangular, la pressió d'aquestes porcions es reparteix en quatre punts de recolzament als angles des d'on arrenquen, s'obté la volta per aresta (perquè presenta quatre nervis sortints o arestes al llarg de la intersecció, de la clau als nients), els costats de la qual són quatre arcades que permeten d'empalmar-hi una altra volta o més per aresta, i cobrir així un vast espai; si les voltes intersecades són de mig punt, amb línies de clau horitzontals, s'anomena també volta per aresta romana, i si són ogivals, volta per aresta gòtica, que pot tenir línies de clau horitzontals o ascendents, rectes o corbes; si, a més, les arestes es presenten com a arcs diagonals, és una volta que s'anomena de creu si també s'hi encreuen uns altres dos nervis rectes o cadenes, i de creueria, si s'hi afegeixen encara els tercelets o nervis secundaris, els quals, profusament utilitzats i diversament combinats, originen les voltes de ventall i estrellades del gòtic tardà. En canvi, quan la pressió de les quatre porcions del voltat recolza uniformement sobre els quatre costats del quadrangle o les parets d'on arrenquen, s'obté la volta a quatre vents (que presenta quatre arestes entrants al llarg de la intersecció fins a la clau), anomenada també volta de racó de claustre, si cobreix un ambient de planta hexagonal o de més costats (vuitavada, si en té vuit), i en aquest sentit tendeix a la cúpula; si la planta és rectangular, però amb molta diferència entre els costats curts i llargs, qualsevol que sigui l'arc director, la clau hi esdevé una línia en comptes de vèrtex, i en resulta una volta esquifada (o d'aljub, o claustral). Una variant d'aquestes estructures és la de mirall, derivada del fet de seccionar horitzontalment el centre de la volta per convertir-lo en un plafó pla. Segons els materials i segons com hagi estat bastida, una volta pren el nom de volta grassa si és feta amb morterada de calç o ciment i pedres irregulars; volta d'un gruix, amb un sol gruix de rajola; volta de maó de pla, amb sostres de rajola posats de pla; volta a plec de llibre (o a sardinell), amb rajols posats de cantell amb juntura radial, etc.
És constatat l'ús molt antic de voltes, sobretot cilíndriques, a les tombes sumèries des del mil·lenni III aC, a Babilònia, a Egipte potser des de la XII dinastia, a la Pèrsia aquemènida i al món hel·lenístic, però no va ser generalitzat fins a l'època dels romans, els quals en van desenvolupar sistemàticament la majoria de les possibilitats que avui la caracteritzen, com ara les voltes monolítiques de formigó, les grasses, les d'aresta i els cassetonats, els contraforts i fins sèries de voltes de canó amb contraforts mutus, etc. Més sovint que amb voltes a quatre vents o d'altres tipus, van fer voltes per aresta, que potenciaven la continuïtat espacial, a vegades amb dimensions grandioses, com a les termes de Caracal·la i de Dioclecià, els mercats de Trajà i la basílica de Maxenci. L'arquitectura bizantina, més interessada per les voltes esfèriques i pels sistemes de descàrrega (els tirants de ferro o de fusta, que després van adoptar els àrabs i els venecians), va descurar la volta per aresta, que va esdenir novament la principal estructura de coberta durant el període romànic (juntament amb la volta de canó seguit) i sobretot durant el període gòtic. Els arquitectes gòtics en van accentuar l'elaboració mitjançant l'ús d'arcs apuntats i el reforç i l'articulació de les arestes, que descarregaven les pressions en uns punts específics i amb contraforts diversos i deixaven lliures, així, les parets de funcions estàtiques per a poder obrir-hi grans finestrals. Hereus de la tradició medieval, els arquitectes renaixentistes i barrocs van reprendre, a més, les tipologies romanes i van elaborar profusament voltes no tan experimentades fins aleshores, com les de quatre punts, les esquifades i les de mirall, principalment quan calia decorar-les amb pintures i estucs. Des del segle XIX, amb les estructures metàl·liques (Les Halles au Blé [1811] i la Chambre des Députés [1823-1833], a París), amb el ciment armat (església de Saint-Jean, a Montmartre [1894], d'A. de Baudot) i, més recentment, els prefabricats i els pretesats, les possibilitats tècniques i formals de la volta han atès un desplegament revolucionari (voltes geodèsiques de l'hangar de l'aeroport militar d'Orvieto [1940-1943], la gran volta del Palazzetto dello Sport, a Roma [1956-1957], de P. L. Nervi), en progrés continu fins avui.]]>
Entre les funcions del voral hi ha permetre detencions ocasionals de vehicles sense que aquests ocupin la calçada; servir de marge de seguretat per a reduir la gravetat d'accidents per sortida de la calçada; servir de marge de seguretat en avançaments erronis; poder ser usat per a la circulació de vehicles molt lents: bicicletes, maquinària agrícola; poder ser usat per vehicles d'emergència; poder ser usat en operacions especials de trànsit de caps de setmana, i poder ser usat en operacions de conservació de la carretera.]]>
Generalment se situa més alta que la resta de la ^plataforma^.]]>
És un terme negatiu i se sol considerar un indicador de la capacitat de dany o de degradació que pot sofrir aquesta zona davant qualsevol agent.]]>
Se solen classificar les xapes, segons el gruix, en xapes gruixudes (de més de 5 mm), xapes mitjanes (de 3 a 5 mm) i xapes primes (de menys de 3 mm); segons la forma, n'hi ha d'acanalades, de perforades, etc., i, segons el metall amb què són fetes, es distingeixen xapes d'acer, de zinc, etc. Les xapes metàl·liques, com a productes intermedis entre el lingot i l'article manufacturat, tenen una enorme importància en la indústria i en la construcció.]]>
Les xapes Bernold, de secció lleugerament corba, s'ajunten i s'uneixen amb uns passadors formant un encofrat. L'espai entre les xapes i la ^paret lateral^ es reomple de formigó fins que surt pels forats. El resultat és un sosteniment de formigó lleugerament flexible i molt resistent.]]>
Aquestes xapes poden presentar petits estriaments superficials amb l'objectiu de millorar les condicions d'adherència amb altres materials.]]>
Com a equips de mesura es poden trobar les ^boies d'onatge^, les estacions meteorològiques i els ^mareògrafs^.]]>
També permet el càlcul de cabals en diferents parts de l'aqüífer i de temps de trànsit entre dos punts.]]>
Hi ha xarxes de precedències úniques i múltiples.]]>
L'actual Xarxa Geodèsica Espanyola, reconstruïda entre el 1970 i el 1992, està composta per una xarxa de primer ordre de 680 vèrtexs, distribuïts en el terreny de forma homogènia, i una xarxa d'ordre inferior, d'11.000 vèrtexs. La xarxa Iberia95, preparada per l'Instituto Geográfico Nacional de España i l'Instituto Português de Cartografia e Cadastro, té per objectiu densificar a la península Ibérica el Sistema de Referència Terrestre Europeu (ETRS89), tot establint una xarxa geodèsica tridimensional d'alta precisió. Es compon de 27 estacions espanyoles i 12 de portugueses. La xarxa REGENTE (Red Geodésica Nacional por Técnicas Espaciales), també tridimensional i de gran precisió, conté 1.200 vèrtexs i abraça tot el territori espanyol. El seu càlcul s'ha basat en la Iberia95 assegurant una precisió de 5 cm i servirà per a l'obtenció dels paràmetres de transformació del ^datum^ ED50 al sistema ETRS89. A Catalunya es disposa de la Xarxa Utilitària, que enllaça amb les xarxes esmentades i conté uns 1.500 vèrtexs.]]>
Comprèn totes les carreteres de titularitat de la Generalitat que no figuren a la xarxa bàsica ni a la xarxa comarcal, sia gestionades per la Generalitat o per les diputacions.]]>
Se sol col·locar aigua avall de la ^galeria de pressió^ d'un ^aprofitament hidroelèctric^ i aigua amunt de la ^canonada forçada^. El moviment que s'estableix entre aquesta xemeneia i l'embassament de capçalera s'anomena ^oscil·lació de massa^.]]>
En algunes ocasions s'emmarca mitjançant línies discontínues que indiquen que aleshores pot ser usada per algun moviment de girada determinat.]]>
El punt oposat al zenit és el nadir.]]>
S'utilitza en els processos d'estovament de l'aigua per bescanvi iònic.]]>
A la zona d'afectació, l'execució de qualsevol obra, instal·lació o el canvi d'ús de les existents requereix una autorització prèvia.]]>
La descàrrega pot ser puntual, com en el cas d'una deu, o estesa. Es pot produir també cap a una línia, com, per exemple, un riu o el mar.]]>
En tot cas, es considera de domini públic el terreny ocupat pels suports de les estructures. A la zona de domini públic només es poden fer les obres i les actuacions relacionades directament amb la construcció i l'explotació de la via i els elements funcionals o aquelles corresponents a prestacions de serveis públics essencials, amb una autorització prèvia.]]>
L'execució de qualsevol obra en zona de policia requereix l'autorització administrativa prèvia de l'administració pública que gestiona aquella conca.]]>
Els propietaris de les zones de servitud poden plantar-hi espècies no arbòries que no impedeixin el pas, amb autorització de l'administració pública que gestioni aquella conca; però no poden edificar-hi, tret de casos molt justificats i amb l'autorització pertinent.]]>
A la zona de servitud només es poden fer els usos i les activitats autoritzats prèviament que siguin compatibles amb la seguretat de la via i amb la finalitat pròpia d'aquesta zona.]]>
S'hi poden distingir dues parts: la que es troba per sota del nivell freàtic, en la qual la pressió de l'aigua supera la pressió atmosfèrica, i la que es troba per sobre, on la pressió de l'aigua és menor que l'atmosfèrica i el sòl queda saturat per capil·laritat.]]>