Tornar al llistat de primera persona

Ferran Alexandri - Director i editor de la revista Muntanya

22/01/2016

Ferran Alexandri - Director i editor de la revista <em>Muntanya</em>

Quan treballo amb el lèxic específic de l’àmbit de l’excursionisme sovint em trobo amb l’inconvenient de la interferència lingüística (del castellà o de l’anglès), juntament amb la necessitat de recórrer als manlleus que comporta la creació d’esports o modalitats esportives de muntanya nous.

Certament, la diversitat de disciplines esportives (excursionisme, alpinisme, escalada, esquí de muntanya, esquí nòrdic, espeleologia, descens de barrancs, caiac, BTT, etc., a més a més del reguitzell d’esports d’aventura que tenen la muntanya com a camp d’acció) ha produït un lèxic naixent, que sovint també és efímer.

Un exemple el trobem en el cas de descarburar ‘reduir la quantitat de carboni que conté un producte metal·lúrgic’, com ara en "descarburar l’acer", o bé descarbonitzar. En canvi, en l’argot dels espeleòlegs s’usa descarburar en el sentit de ‘canviar la càrrega de carbur del carburer (aparell d’il·luminació) perquè s’ha esgotat’. Actualment, però, aquest aparell ja no es fa servir i ha estat substituït per la il·luminació elèctrica amb bateries i díodes LED (o leds). Per tant, el verb, prou forçat d’altra banda per a aquest àmbit, tot i que era molt popular entre els espeleòlegs, que n’havien intuït aquest sentit, ja no té raó de ser. Aquest exemple particular pot valdre per a altres casos, cosa que demostra que l’adopció de paraules noves o amb nou sentit ha de tenir uns límits.

Amb la creació del TERMCAT l’any 1985, a hores d’ara la millor eina disponible, s’ha fet un treball seriós de normativització i normalització del lèxic en tots el àmbits, també en el món de l’excursionisme. Cal afegir-hi també el Diccionari d’esports de muntanya, de Carles Albesa i Jordi Mir (1998), un repertori que recull de manera àmplia els termes propis d’aquests esports. Però el TERMCAT és, al meu entendre, la culminació de tot aquest procés, que cal anar actualitzant i ampliant o, fins i tot, eliminant quan el lèxic esdevé obsolet. Per això, avui dia només podem trobar una normativa fiable i precisa en el TERMCAT. Per exemple, en l’esquí nòrdic tenim: esquí de passeig nòrdic, però no *esquí nòrdic de passeig, com també se sol dir.

En la Gramàtica del català contemporani ja es diu que l’ampliació del vocabulari català a partir de préstecs d’altres llengües és un mecanisme molt important, sobretot en termes d’especialitat. El que ens interessa, però, són els manlleus recents, que els parlants poden intuir que són préstecs d’altres llengües. Pel que fa a l’excursionisme, en la meva opinió, cal anar amb compte. Aquí apareix el problema de l’adaptació lingüística, a l’hora d’optar per la grafia original o per una altra de pròpia que desfigura l’original. L’adaptació de manlleus no és uniforme, i comprèn des de mots completament adaptats (xus, espit, ganxo fifi, monodit o rapelador) fins a casos en què l’adaptació és parcial o inexistent (Friend ‘encastador d’expansió’, parabolt ‘ancoratge d’anella’, copperhead ‘plom’, o Dülfer ‘bavaresa’). En els darrers casos es produeix el fenomen dels parlants que volen expressar-se amb la paraula pròpia de la llengua original i això dóna lloc tal vegada a un manlleu innecessari, perquè també hi ha una forma catalana adaptada.

 

Ferran Alexandri
Llicenciat en Filologia Catalana
Director i editor de la revista Muntanya


Comparteix al Facebook Comparteix al Twitter