Aquests dies l’actualitat informativa posa en circulació una gran quantitat de terminologia relacionada amb el papat. El papa és el bisbe de Roma i cap de l’Església catòlica. El títol honorífic que rep el papa és el de Sant Pare, Sa Santedat, Summe Pontífex, Romà Pontífex o Pontífex Romà.
El papat pot canviar de mans per la mort o per la renúncia (no pas la dimissió) del papa, com passa en el cas de Benet XVI. A partir de la mort o de la renúncia, s’inicia un temps conegut com el període de seu vacant, durant el qual l’administració de l’Església recau en el camarlenc (el cardenal que presideix la Cambra Apostòlica).
El nou papa és elegit (no nomenat, ni consagrat, ni ordenat) en conclave (paraula plana) o conclau. Aquest terme designa el lloc on es reuneixen els cardenals per a elegir el papa i també l’assemblea que l’elegeix, i, com el seu nom d’origen llatí indica, és una reunió amb normes estrictes de clausura.
Els cardenals són els alts dignataris de l’Església assistents del papa i nomenats per ell. La vestimenta pròpia dels cardenals és de color porpra, motiu pel qual també se’ls anomena purpurats, i formen el Sacre Col·legi o Col·legi Cardenalici. Reunits a la Capella Sixtina, voten dos cops al matí i dos cops a la tarda cada dia fins que s’aconsegueix l’acord suficient.
En teoria, pot ser elegit papa qualsevol cristià, però tradicionalment l’escollit és un dels reunits. Convé tenir en compte que els electors trien la persona, però no li confereixen el càrrec: és aquesta persona la que accepta l’elecció. Els resultats, seguint la tradició, es comuniquen a l’exterior per mitjà del fum que surt d’una xemeneia: si el fum surt negre (fumata negra), vol dir que no hi ha hagut un resultat suficient; si el fum surt blanc (fumata blanca), vol dir que ja hi ha un nou papa. La notícia la fa pública el cardenal protodiaca, amb una frase en llatí molt coneguda, especialment les dues últimes paraules: "Nuntio vobis gaudium magnum: habemus papam!" (‘us anuncio una gran alegria: tenim papa’).
El nou papa, en el moment d’acceptar l’elecció, entra en possessió dels plens poders, i escull un nom, amb el qual serà conegut a partir d’aquell moment. També encarrega un anell amb el nou escut que distingirà el seu pontificat (és l’anomenat anell del Pescador, en llatí sigillum piscatoris). El papa és entronitzat o coronat, i rep en aquest acte la tiara pontifícia, un capell amb forma oval cenyit de tres corones i amb una creu al capdamunt que és l’emblema de la dignitat papal.
El nou papa designarà, a partir d’aquest moment, els col·laboradors que consideri més adequats per a gestionar els diversos aspectes de l’organització vaticana, formant el que es coneix com a cúria romana. La cúria és integrada per organismes com ara la Secretaria d’Estat, els tribunals apostòlics i les congregacions romanes. Si ho considera oportú, el papa pot convocar un concili, o sigui, una assemblea de bisbes, que quan és convocat pel papa és conegut com a concili ecumènic o universal, però que no s’ha de confondre amb el conclave. L’últim concili convocat fou el Concili Vaticà II, on el papa Joan XXIII plantejà la necessitat de l’aggiornamento (un mot italià que en aquest context cal traduir per ‘actualització’ o ‘posada al dia’, no pas ajornament) de determinats aspectes de l’Església.
