Manlleus: com es pronuncien?

manlleus

En totes les llengües es produeix el fenomen del manlleu, és a dir, la incorporació de mots provinents d’una altra llengua més o menys allunyada. Tot i que la millor opció davant d’un manlleu és la generalització d’una forma pròpia alternativa, creada amb els recursos interns de la llengua, en certs casos el manlleu s’incorpora en els usos dels parlants, i sorgeix el dubte sobre la pronúncia.

Així, és normal dubtar sobre la pronúncia de croissant, fondue, freelance, per capita, plum-cake, jiddisch, fauve, collage, etc. (tots aquests mots es poden trobar al diccionari normatiu).

En general, la recomanació que se sol donar és que els manlleus es pronunciïn amb una fonètica que s’acosti a l’original, però sense recórrer a sons molt allunyats del sistema fonètic propi, de la mateixa manera que pronunciem noms propis estrangers com ara Shakespeare, Massachusetts, Pas de Calais, etc.

Aquest criteri d’aproximar-se a la pronúncia original presenta un problema evident amb les llengües menys conegudes (com el japonès, l’àrab, etc.), perquè poca gent sap quina és la pronúncia original dels mots que es popularitzen procedents d’aquestes llengües, i sovint apareixen pronúncies que, de fet, provenen d’altres llengües que fan de pont (en el cas del català, sovint arriben pronúncies castellanitzades o vehiculades per l’anglès).

La recomanació d’acostar-se a l’original però sense usos fonètics aliens al sistema propi té l’avantatge que s’adequa al tractament que, històricament, la llengua ha fet d’aquest tipus de mots. Generalment els manlleus experimentaven una lenta introducció en el corpus de la llengua, la qual, afegida a la ignorància de més d’una llengua, afavoria que se n’anés adaptant la pronúncia (i, així, un mot espanyol com majo s’acabava integrant en el sistema català amb la forma maco).

Convé tenir en compte, però, que hi ha un conjunt de paraules, generalment d’àmbit més o menys especialitzat, en què la pronúncia no s’acaba d’adaptar al sistema de reduccions vocàliques propi d’alguns dialectes del català, tot i que en molts casos fa segles que se’n documenten usos (són casos com òpera, libido, soprano, karate, etc.).

En els materials editats pel TERMCAT, les formes manllevades que es consideren adequades presenten al costat de l’entrada la sigla de la llengua d’origen entre claudàtors (brie [fr], plug and play [en], a cappella [it]) quan la pronúncia més habitual de la forma s’aparta més o menys de la pronúncia que es faria de la paraula si es tractés d’un mot patrimonial català.

En definitiva, en general es pot recomanar d’anar adaptant la pronúncia dels manlleus al sistema lingüístic català, però sabent que és normal que es produeixin vacil·lacions. Per a més informació sobre el tractament dels manlleus en terminologia podeu consultar el criteri aprovat pel Consell Supervisor del TERMCAT.