L’ús de la lletra cursiva té una funció diacrítica, és a dir, serveix per a remarcar una lletra, una paraula o un fragment dins el text.
En el cas dels manlleus lèxics, elements que passen d’una llengua de partida a la llengua d’arribada, la convenció més generalitzada és escriure en rodona els manlleus adaptats i en cursiva els no adaptats. De manera general també es considera que els manlleus que són normatius o normalitzats no cal escriure’ls en cursiva, tant si estan adaptats (com pírcing o xauarma) com si no ho estan (com whisky, amateur o web).
Aquesta orientació, però, no és estrictament un criteri terminològic, sinó que s’han de valorar conjuntament altres variables, com ara el context comunicatiu en què es produeix el text, la finalitat que té, el públic al qual s’adreça, l’extensió social de la forma, la freqüència d’ús de la forma dins del mateix text, etc. La utilització de la cursiva per al marcatge dels manlleus depèn, doncs, de diversos factors que cal considerar en cada context.
Com a criteri terminogràfic, en els productes terminològics elaborats pel TERMCAT (diccionaris, vocabularis, lèxics, etc.) no es marquen en cursiva els manlleus no adaptats. A fi, però, d’evitar pronunciacions errònies d’aquestes formes, s’ha resolt indicar entre claudàtors la llengua de procedència del manlleu quan la pronúncia no és deduïble a partir de les regles de prosòdia catalanes. En podeu veure diferents exemples en les fitxes consultables a través del Cercaterm dels termes vol-au-vent [fr], best-seller [en], mezzosoprano [it] o haiku [ja].
Podeu llegir més informació sobre aquestes qüestions a Manlleus i calcs lingüístics en terminologia i Marcatge dels manlleus no adaptats, consultables a l’apartat de Criteris dintre de Productes i recursos del web del TERMCAT.
