Es recomana mantenir la forma llatinitzada del nom científic d’aquest bacteri, Escherichia coli, amb majúscula al nom del gènere (Escherichia) i minúscula a l’epítet de l’espècie (coli), i en cursiva.
El nom prové del cognom del metge alemany Theodor Escherich. Pel que fa al gènere, tot i que l’ús és vacil·lant s’observa una certa tendència a fer la concordança en masculí, d’acord amb el gènere del seu superordinat (bacteri). Cal tenir present, de fet, que és freqüent entre els especialistes evitar l’ús dels noms científics precedits de l’article o utilitzats amb un gènere específic (són més habituals, doncs, contextos com ara “el bacteri Escherichia coli enterohemorràgic és el causant de...” que no pas “l’Escherichia coli enterohemorràgic és el causant de...”).
Pel que fa a la pronúncia, és força vacil·lant, perquè en casos d’eponímia hi ha una certa tendència a respectar la pronúncia de la llengua original; en aquest cas concret, doncs, la pronúncia s’acostaria a “esxerihia” (amb la hac aspirada). De tota manera, si es pren en consideració que el nom científic és una llatinització, també s’explica la pronúncia “esqueríquia”, que sembla que en aquest cas és la més generalitzada entre els especialistes, tenint en compte que en la lectura llatina la “ch” sol representar fonèticament una [k].
També es documenta l’adaptació “escheríchia coli”, que s’escriuria sense cursiva i sense majúscula. L’adaptació dels noms llatins s’accepta en casos de gran generalització, però el grau de generalització d’una forma lingüística especialitzada sempre és difícil de determinar, i de moment en aquest cas l’adaptació no sembla imprescindible. Quan es fa servir la grafia adaptada, hi ha més tendència a fer la concordança en femení, per la terminació amb -a.
