La finestra neològica

El carpaccio i els macarrons combinen? Per què alguns manlleus s’adapten i d’altres no?

24/02/2016

© iStock_PBY
 

© iStock_PBY

 

L’ús de manlleus (és a dir, paraules d’altres idiomes) és un dels recursos que tenen les llengües per a augmentar el seu cabal lèxic i poder donar nom a les noves realitats que cal expressar. La vitalitat d’una llengua perillaria si davant de qualsevol nova realitat els parlants recorreguessin sempre al manlleu i descartessin sistemàticament l’ús de recursos propis (l’extensió o especialització semàntica, la derivació, la composició, la sintagmació, etc.), però els manlleus, usats en la justa mesura, són també una manera d’enriquir les llengües.

 

Els manlleus es poden incorporar a la llengua d’arribada amb la seva forma original, és a dir, tal com s’escriuen en la llengua de què són originaris (amateur, blues, carpaccio, croissant, edelweiss, fondue, freelance, pub, tabasco, etc.), o bé adaptats a l’ortografia i a la fonètica de la llengua que els acull (esprai, futbol, gavota, macarró, pàrquing, xandall, etc.). La tendència a adaptar o no els manlleus varia segons la història i la tradició de cada llengua. Així, per exemple, l’italià o l’anglès són llengües que tendeixen a incorporar els manlleus sense cap mena d’intervenció, mentre que el francès, el castellà o el català tendeixen més a l’adaptació.

 

L’adaptació implica, inevitablement, un allunyament de la forma de partida, però té l’avantatge que evita la incorporació d’excepcions gràfiques en la llengua i, alhora, facilita la pronúncia del mot als parlants. Malgrat tot, els vents bufen cada cop més contraris a la naturalització o adaptació dels manlleus, fins i tot en les llengües tradicionalment adaptadores. El motiu cal buscar-lo en fets com ara que el nostre món s’ha obert a altres mons que ens resulten cada cop més propers; que els intercanvis culturals i entre llengües són cada cop més grans, i que el nostre coneixement de llengües estrangeres també ha augmentat. Tot plegat fa que cada cop ens resulti més normal la incorporació de mots amb grafies o pronúncies foranes i que ens costi més acceptar segons quines modificacions gràfiques sobre aquelles paraules que ja coneixem.

 

Quan s’adapta un manlleu, habitualment cal decidir també si s’adapta partint de la pronúncia que se’n sol fer (com en futbol, adaptació de l’anglès football) —aquesta sol ser l’opció habitual—, o bé de l’ortografia (és el cas de túnel, adaptació de l’anglès tunnel, pronunciat aproximadament en aquesta llengua tànel) —solució menys freqüent. També hi ha l’adaptació morfològica, en què la morfologia del manlleu s’adequa al sistema morfològic de la llengua d’arribada (és el cas de gentrificació, adaptació de l’anglès gentrification).

 

En general, podem dir que els manlleus més populars i acostats a la llengua general són més susceptibles d’adaptació (baguet, espagueti, estand, esquí, etc.), mentre que l’adopció pot ser sovint una opció preferible en el cas de manlleus altament especialitzats, per motius d’internacionalitat (benchmarking, blizzard, lappet, warrant, white spirit, etc.). Hi ha, malgrat tot, altres factors que influeixen a l’hora de decidir si és millor adaptar o no un manlleu: la tradició en l’àmbit (què s’ha fet fins ara, per exemple, amb els italianismes de l’àmbit de la música?); el grau d’intervenció que cal fer sobre la forma de partida (no és el mateix adaptar gospel —només cal un accent, gòspel— que new-age —*niu-eix?—); l’ús en altres llengües (rock, per exemple, és una forma internacional, malgrat que és un manlleu molt popular i seria fàcil d’adaptar); el grau real d’introducció de la nova realitat (falàfel és un concepte introduït en la nostra realitat; no, en canvi, kopje, que és una forma de relleu característica de l’Àfrica i Australàsia), etc.

 

Un món apassionant, el dels manlleus, sempre amb nous matisos per descobrir.

 

Comparteix al Facebook Comparteix al Twitter