Vam veure en la Finestra neològica anterior els criteris generals aprovats pel Consell Supervisor per a la incorporació al català de termes relacionats amb la gastronomia xinesa: quan s’opta per una alternativa catalana al manlleu, quan s’opta per acceptar el manlleu al costat d’una forma catalana i quan es decideix incorporar el manlleu xinès sense cap sinònim català.
Us presentem ara la proposta de tractament dels manlleus del xinès, en cas que es consideri que cal incorporar-los al català (sigui com a denominacions úniques o bé com a sinònims d’una forma catalana). El fet que el xinès no s’escrigui amb l’alfabet llatí, com el català, fa una mica més complexa aquesta qüestió.
|
Incorporació dels manlleus xinesos 1) Transcripció de la denominació xinesa Per defecte, els manlleus presos del xinès s’adopten en català transcrits segons el sistema pinyin, que és l’estàndard internacional actual de transcripció del xinès. En favor de la simplificació, es considera preferible optar per la transcripció abreujada, sense indicació de tons. La indicació de tons del xinès, que es fa amb determinats diacrítics sobre les vocals, és rellevant en els usos científics o especialitzats, però es considera prescindible en els usos generals, per als quals se solen preferir les formes simplificades. Exemples: jiaozi (estrictament, amb un circumflex invertit sobre la a) shaomai (estrictament, amb una barra sobre la primera a i un accent obert sobre la segona) huangjiu (estrictament, amb un accent tancat sobre la a i un circumflex invertit sobre la segona u) Fan excepció a aquest criteri general els casos en què la transcripció en pinyin s’allunya considerablement de la forma més coneguda o popularitzada en català o, en general, als països occidentals. Això passa amb alguns termes procedents del cantonès o vehiculats a través d’altres sistemes de transcripció (sovint el sistema Wade-Giles, anterior al pinyin) o d’altres llengües. Exemples: dimsum (forma d’origen cantonès) xopsuei (forma d’origen cantonès) wonton (forma d’origen cantonès) tofu (forma vehiculada probablement a través del japonès) Si consulteu el Cercaterm o la Neoloteca, veureu que a les fitxes terminològiques, d’acord amb el criteri habitual del Consell Supervisor, s’indica la llengua de procedència del manlleu (zh, codi del xinès) en aquells casos en què la pronúncia xinesa del mot no coincideix amb la pròpia i espontània d’un parlant català. Exemples: jiaozi [zh] (en xinès, [tɕjɑutsɿ]) shaomai [zh] (en xinès, [ʂɑumaɪ]) huntun [zh] (en xinès, [xwəntʰwən]) mijiu [zh] (en xinès, [mitɕjou]) En els casos, en canvi, en què les pronúncies són relativament similars no s’hi fa indicació de la llengua d’origen del manlleu. Exemples: xiaolongbao (en xinès, [ɕjɑuluŋpɑu]) mantou (en xinès, [mantou]) 2) Adaptació del manlleu a l’ortografia catalana En els casos en què el manlleu té una tradició considerable en català i ja es documenta en obres lexicogràfiques (adaptat o no) o en textos d’àmplia divulgació, s’opta per adaptar-lo al sistema fònic i gràfic del català. Exemples: Gènere gramatical dels manlleus El gènere dels manlleus, atès que el xinès no té gènere gramatical, es fixa tenint en compte els paràmetres següents, com ja és habitual en casos similars: 1) El gènere que suggereix la denominació en català (per la terminació que té, pel referent genèric amb què s’associa, etc.). 2) El gènere amb què es troba documentat majoritàriament en català. 3) El gènere que hi atribueixen les altres llengües. 4) El fet que en català el masculí és el gènere no marcat i, per tant, el gènere considerat prioritari en cas de dubte. |
