La capacitat de diàleg és una virtut humana que mai no exalçarem suficientment. I com més gent convidem al diàleg, més enriquits en sortirem.
La llengua anglesa va formar, sembla que ja al segle XVI, el mot trialogue, amb el sentit de “diàleg entre tres interlocutors”. Recentment, aquest mot ha vist augmentada la seva freqüència d’ús en l’àmbit de la política amb la idea de designar el procediment decisori de la Unió Europea en què prenen part tres institucions: el Parlament, la Comissió i el Consell.
El Consell Supervisor ha rebutjat un hipotètic mot català com *triàleg, i opta per la denominació diàleg a tres (denominació que pot anar seguida, si es creu necessari, de substantius, com ara en diàleg a tres bandes o diàleg a tres veus), amb la definició “Diàleg en què prenen part tres interlocutors”. El motiu d’aquesta decisió és doble. En primer lloc, el mot diàleg ja significa, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “Conversa entre dues o més persones”, per la qual cosa una conversa entre tres interlocutors continua sent un diàleg amb tot el dret a ser-ho. En segon lloc, l’anglès trialogue i altres formacions anàlogues en llengües romàniques són formacions errònies que parteixen del malentès de creure que en diàleg el prefix és di- i significa ‘dos’, per la qual cosa, mutatis mutandis, podríem afegir a la suposada arrel -àleg el prefix tri- per tal que hi signifiqués ‘tres’.
El fet és que en diàleg el prefix és dia-, ‘a través de’, i l’arrel deriva en últim terme del grec λόγος ‘paraula, argument, discussió, raó’: no hi ha, per tant, cap idea de ‘dos’ que pogués justificar el pas a tri-.
Aviat podreu consultar les fitxes completes d’aquests termes a la Neoloteca i al Cercaterm.
