• http://www.termcat.cat/docs/Taula_Periodica_Elements/
   
Com funciona la cerca?
Cerca avançada
* Els camps marcats amb un asterisc són obligatoris Has d'omplir, com a mínim, el camp Text de la consulta
Mostrar la cerca bàsica
   
   

       
  • 3233014    <Química orgànica>
     
       
    • -è, sfx
    • es -eno, sfx
    • en -ene, sfx

    <Química orgànica>

    Forma sufixada que es fa servir per a indicar la presència d'un enllaç doble carboni-carboni en un hidrocarbur insaturat.

    Nota: Si hi ha més d'un enllaç doble carboni-carboni, es fan servir les terminacions -diè, -triè, etc., i s'indica per a cada enllaç doble el número de l'àtom de carboni enllaçat doblement que té la posició més baixa (2-pentè, CH3CH2CH=CHCH3).

    Quan en un compost hi ha enllaços dobles i enllaços triples, s'han d'enumerar de manera que en conjunt tinguin els números més baixos possibles (3-penten-1-í, CH3CH=CHC≡CH). En el cas de més d'una opció, s'atribueix la posició més baixa a l'enllaç doble (1-penten-4-í, CH≡CCH2CH=CH2).

    Quan el sufix -è no apareix en última posició en el nom d'un compost, s'hi afegeix una n etimològica (-en-).

    Vegeu també alquè.

       
  • 3233330   (E)-  <Química orgànica> (E)-
     
       
    • trans-, pfx
    • (E)-, pfx sin. compl.
    • es (E)-, pfx
    • es trans-, pfx
    • en (E)-, pfx
    • en trans-, pfx

    <Química orgànica>

    Forma prefixada que indica la relació estereoquímica entre dos àtoms o agrupacions d'àtoms d'un compost que estan units a dos àtoms adjacents connectats per un enllaç doble o continguts en un anell i que es troben en sentits oposats respecte a un pla.

    Nota: Per exemple, el trans-2-butè té els dos metils en sentits oposats. Dels dos grups als quals es troba unit cadascun dels àtoms de carboni que participen en l'enllaç doble, el grup preferent és aquell que té l'àtom de nombre atòmic més gran. Si no és possible distingir-ho entre els àtoms units directament, cal comparar els àtoms que els segueixen fins a trobar un grup preferent.

    La configuració trans s'oposa a la configuració cis.

    Quan la forma trans- és ambigua per als alquens, se substitueix per (E)- (vegeu les imatges trans 1 i trans 2). La E d'aquest prefix prové de la denominació alemanya entgegen ('oposat').

    Quan trans- i (E)- no funcionen com a prefixos sinó com a paraules independents amb valor d'adjectiu s'escriuen amb cursiva i sense guionet i, en el cas de (E)-, també sense parèntesis.

    Vegeu cis-.

       
  • 3233015   efecte estèric  <Química orgànica> efecte estèric
     
       
    • efecte estèric, n m
    • es efecto estérico, n m
    • en steric effect, n

    <Química orgànica>

    Influència que exerceixen els àtoms o les agrupacions d'àtoms d'una molècula en l'estabilitat i el comportament químic d'un compost a causa del seu volum i de la geometria que adopten, la qual pot modificar el tipus de reacció i l'extensió de la reacció.

    Nota: Habitualment, estan més afavorides les configuracions que presenten interaccions mínimes. Aquestes interaccions depenen fonamentalment de dos factors: l'impediment estèric i les forces de van der Waals. Així, els alquens trans són més estables que els cis, ja que, en els primers, l'efecte estèric és menor perquè en l'isòmer trans els àtoms o agrupacions d'àtoms de més volum es troben al més allunyats possible.

       
  • 3233016   efecte inductiu  <Química orgànica> efecte inductiu
     
       
    • efecte inductiu, n m
    • es efecto inductivo, n m
    • en inductive effect, n

    <Química orgànica>

    Polarització de la càrrega en una molècula causada per la presència d'àtoms electronegatius, que es transmet a través d'enllaços simples de tipus σ.

    Nota: L'efecte inductiu és major com més proper és l'àtom que el causa.

    L'efecte inductiu repercuteix en algunes propietats de la molècula, com l'acidesa d'hidrògens propers o bé el caràcter reactiu d'un anell de benzè que conté algun substituent que crea un efecte inductiu (vegeu la imatge efecte inductiu 1). Per exemple, l'àcid 2-cloroacètic (CH2ClCOOH), pKa = 2,9) o bé l'àcid làctic (CH2OHCOOH, pKa = 3,08) tenen major acidesa que l'àcid acètic (pKa = 4,8). El grup metil del toluè augmenta el caràcter reactiu de l'anell de benzè, la qual cosa és deguda a l'efecte inductiu que introdueix aquest grup, el qual augmenta la densitat electrònica del benzè (vegeu la imatge efecte inductiu 2).

       
  • 3233017   efecte peròxid  <Química orgànica> efecte peròxid
     
       
    • efecte peròxid, n m
    • es efecto peróxido, n m
    • en peroxide effect, n

    <Química orgànica>

    Capacitat que tenen els peròxids o altres substàncies d'iniciar una reacció radicalària.

    Nota: En els peròxids, l'enllaç simple oxigen-oxigen es trenca homolíticament amb facilitat per acció de la calor o per efecte de radiació electromagnètica, habitualment de la regió ultraviolada, i genera un radical. Com que aquest intermedi de reacció és una espècie inestable, reacciona amb els reactius presents de forma radicalària (vegeu la imatge).

    En algunes addicions anti-Markovnikov, s'utilitzen peròxids o altres substàncies que exerceixen l'efecte peròxid, les quals són les iniciadores de la reacció.

       
  • 3232580   einsteini  <Química inorgànica> einsteini
     
       
    • einsteini, n m
    • es einstenio, n m
    • en einsteinium, n
    • sbl Es

    <Química inorgànica>

    Element onzè de la sèrie dels actínids de la taula periòdica dels elements, de nombre atòmic 99 i massa atòmica 252.

    Nota: Es coneixen fins a divuit isòtops de l'einsteini, tots ells inestables i artificials.

    Es té poc coneixement de les seves propietats físiques i químiques.

    El seu ús es limita a la recerca científica.

       
  • 3233018   electròfil  <Química orgànica> electròfil
     
       
    • electròfil, n m
    • reactiu electròfil, n m sin. compl.
    • es electrófilo, n m
    • es reactivo electrofílico, n m
    • en electrophile, n
    • en electrophilic reagent, n

    <Química orgànica>

    Reactiu que forma un enllaç covalent acceptant un parell d'electrons de l'altre reactiu.

    Nota: Els electròfils són cations o espècies neutres.

    En són exemples els àcids de Lewis i els carbocations. Pel que fa als àcids de Lewis, destaca el cas del triclorur d'alumini, un compost emprat com a catalitzador en l'halogenació de substrats aromàtics, en la qual l'alumini té tendència a acceptar electrons per a complir la regla de l'octet (vegeu la imatge electròfil 1). Quant al carbocatió, es caracteritza per tenir una càrrega positiva sobre un àtom de carboni, la qual cosa fa que es comporti com un electròfil fort (vegeu la imatge electròfil 2).

    El que caracteritza el comportament d'un electròfil és l'existència d'un àtom amb una deficiència electrònica, que pot ser parcial (δ+) o total (càrrega neta +) (vegeu la imatge electròfil 3). Aquest àtom és el que té tendència a reaccionar amb nucleòfils.

    Vegeu també substitució electròfila.

       
  • 3233019   electròfil -a  <Química orgànica> electròfil -a
     
       
    • electròfil -a, adj
    • es electrofílico -ca, adj
    • en electrophilic, adj

    <Química orgànica>

    Relatiu o pertanyent a un electròfil.

       
  • 3232581   electronegativitat  <Química inorgànica> electronegativitat
     
       
    • electronegativitat, n f
    • es electronegatividad, n f
    • en electronegativity, n

    <Química inorgànica>

    Capacitat d'un àtom d'atreure els electrons envers ell mateix en un enllaç.

    Nota: L'electronegativitat és el paràmetre més important a l'hora de determinar el tipus d'enllaç que es forma entre àtoms.

    És difícil de quantificar d'una manera satisfactòria, ja que no és una propietat d'un àtom per si mateix, sinó que depèn fins a cert punt de la combinació química en què es troba. S'han dissenyat diferents escales per a intentar donar una quantificació satisfactòria de l'electronegativitat, de les quals les tres més conegudes són l'escala de Pauling, l'escala de Mulliken i l'escala d'Allred-Rochow (vegeu la imatge electronegativitat 1).

    Cadascuna es basa en criteris parcialment diferents i no es poden mesclar entre elles. En línies generals, coincideixen que l'electronegativitat disminueix cap a l'esquerra i cap avall en la taula periòdica dels elements. Així, els elements dels primers grups tenen una electronegativitat baixa i són electropositius. Malgrat que per als elements del grup 18 s'obtenen uns valors d'electronegativitat força elevats, aquests no són gens reactius; per tant, l'element més electronegatiu de tots és el fluor, que pertany al grup 17.

    L'electronegativitat de dos elements A i B determina el tipus d'enllaç que es forma entre ells (vegeu la imatge electronegativitat 2). Es distingeixen tres casos bàsics.

    Quan A i B són electropositius, formen un sòlid metàl·lic que es caracteritza per una alta conductivitat elèctrica i una estructura en què cada àtom està rodejat per un nombre elevat d'àtoms, sovint dotze. L'enllaç metàl·lic implica la deslocalització dels electrons en el sòlid i no té caràcter direccional.

    Quan A i B són electronegatius formen compostos covalents, bé molècules individuals (O2, H2O, etc.) o bé sòlids covalents amb una xarxa contínua d'enllaços (SiO2). Entre aquestes dues categories no hi ha una línia divisòria clara, sinó canvis graduals. En general, els àtoms molt electronegatius (fluor, oxigen, clor, etc.) tenen més tendència al comportament molecular en els seus elements i compostos. Els sòlids covalents no són bons conductors de l'electricitat. La característica més important d'aquest enllaç, tant en sòlids com en molècules, és el seu elevat caràcter direccional. Així, un àtom està envoltat d'un nombre reduït d'altres àtoms (1, 2, 3, 4) en disposicions geomètriques específiques. Una visió simplificada de l'enllaç covalent és veure'l com la compartició d'electrons en enllaços específics localitzats entre àtoms.

    Finalment, quan un àtom és molt electropositiu i un altre molt electronegatiu, formen un sòlid iònic. Se'l pot considerar format per una transferència total d'electrons d'un àtom a l'altre, de manera que l'element electropositiu es transforma en un catió i l'electronegatiu, en un anió. Ambdós tipus d'ions es mantenen units per una atracció electroestàtica. L'enllaç no és direccional i té més estabilitat com més anions es puguin empaquetar al voltant de cada catió, i viceversa.

    No hi ha una separació clara entre aquestes tres categories. Així, un enllaç covalent entre àtoms de diferents electronegativitats tindrà una compartició desigual dels electrons que estan més atrets per un àtom que l'altre. Un àtom tindrà una càrrega parcial negativa i l'altre àtom, una càrrega parcial positiva, i generaran un enllaç polar que té un moment dipolar. Aquest enllaç polar es pot considerar parcialment iònic i pot ser una transició entre un enllaç covalent pur i un enllaç iònic pur. Un cas similar es dona per a l'enllaç metàl·lic que no es converteix de cop en enllaç covalent en anar canviant de tipus d'àtom, sinó que passa per l'estat de semiconductor amb propietats intermèdies.

       
  • 3232582   element  <Química inorgànica> element
     
       
    • element, n m
    • element químic, n m sin. compl.
    • es elemento, n m
    • es elemento químico, n m
    • en chemical element, n
    • en element, n

    <Química inorgànica>

    Substància simple constituïda per un conjunt d'àtoms els nuclis dels quals tenen el mateix nombre de protons.

    Nota: Els elements poden estar formats per diversos tipus d'àtoms, els quals es diferencien pel nombre de neutrons que contenen en el nucli atòmic, si bé tenen el mateix nombre de protons i les mateixes propietats. Els elements no es poden descompondre en altres de més simples.

    La Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada estableix el símbol que representa cada element, i també la seva massa atòmica relativa i la dels seus isòtops.

    La majoria d'elements són sòlids, mentre que quatre o cinc són líquids (l'hidrogen, el brom, el franci i el gal·li; el cesi està just en el límit perquè fon a 298 K) i onze són gasos (l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fluor, el clor, l'heli, el neó, l'argó, el criptó, el xenó i el radó).

    La majoria dels elements es troben combinats a la natura, si bé a partir de l'element 93 tots han estat creats artificialment.

    L'any 1937 Goldschmidt va proposar una classificació dels elements en quatre grups, des d'una perspectiva geoquímica. Es tracta d'una classificació que està molt relacionada amb la teoria d'àcids i bases de Pearson (vegeu la imatge element 1). Els atmòfils són elements químicament no reactius que es troben en l'atmosfera en forma elemental. Els litòfils són metalls i no-metalls que tendeixen a trobar-se en forma d'òxids, silicats, sulfats o carbonats. Com que tots aquests anions tenen l'oxigen com a àtom donador de parells d'electrons, els ions metàl·lics implicats són àcids durs. Els no-metalls d'aquest grup són bases dures per si mateixos o han estat oxidats per l'oxigen atmosfèric a oxoanions, que també són bases dures. Els sideròfils són metalls que tendeixen a trobar-se en estat natiu. Com que l'agent oxidant oxigen és present a l'escorça terrestre però no al nucli terrestre, la llista de sideròfils serà diferent en aquestes dues parts del planeta. A l'escorça terrestre els sideròfils són els metalls més nobles (per tant, menys actius), que són combinació d'ions metàl·lics, que són àcids tous, amb l'electró, que és la més tova de totes les bases. Al nucli de la Terra els sideròfils també inclouen tots els metalls menys actius que el ferro, i també en formen part el mateix ferro, el coure, el níquel, el molibdè, el tungstè i el reni. Finalment, els calcòfils són els que es troben en la natura com a sulfurs i, més rarament, combinats amb altres bases toves, ja que l'ió sulfur és la base tova més comuna. Inclouen la major part dels àcids intermedis, ni tous ni durs, i alguns àcids tous que, a part de ser-hi en forma nativa, també hi són com a arsenurs, tel·lururs, etc. Lògicament, moltes de les bases toves formen part d'aquest grup, ja que són les que es troben en els minerals combinades amb els àcids.

    El 1982 Fergusson va proposar una classificació més detallada que comprèn sis categories (vegeu la imatge element 2). Els gasos atmosfèrics, que correspondrien als atmòfils; les sals solubles iòniques, que es troben a l'hidrosfera; els que es troben en forma de sals a l'escorça terrestre, com ara carbonats, fosfats, silicats, sulfats, etc.; els elements natius a l'escorça terrestre, que correspondrien als sideròfils; els que es troben en forma d'òxids, que correspondrien als litòfils, i els que es troben en forma de sulfurs, que correspondrien als calcòfils.

    El més interessant de comparar les classificacions de Goldschmidt i Fergusson és observar que fins i tot en les categories corresponents hi ha algun element que no coincideix, ja que es pot presentar en més d'una forma.

    Vegeu també taula periòdica dels elements.