Cercaterm

Procediment de radioteràpia fonamentat en l'ús d'anticossos monoclonals dirigits contra cèl·lules tumorals i marcats amb isòtops radioactius, emprat en el tractament de limfomes, leucèmies i tumors sòlids (càncer d'ovari recidivant o persistent, tumors cerebrals recidivants sobre zones irradiades prèviament o en progressió després de la quimioteràpia, gliomes oberts a l'espai subaracnoidal, etc). Els radioisòtops més usats habitualment són el iode-131, l'istri-90 i el bismut-213, que són emissors de partícules beta i eliminen cèl·lules neoplàstiques situades a escassa distància (1mm), la qual cosa suposa la destrucció de diversos diàmetres cel·lulars (1 mm equival aproximadament a 20 cèl·lules). Per tant, l'existència de cèl·lules que no expressen l'antigen o bé la manca de biodisponibilitat de l'anticòs en zones tumorals desfavorables per a la seva difusió no representen, teòricament, un obstacle insalvable per a la radioimmunoteràpia (RIT). L'endocitosi d'anticossos adossats a llur antigen específic provoca la separació del radionúclid i la seva eliminació de la cèl·lula, de manera que el tractament perd parcialment la seva especificitat. Hom ha emprat diverses vies d'administració dels anticossos monoclonals marcats: intravenosa, intraarterial, intraperitoneal, intratecal i intratumoral. Les vies d'administració no sistèmiques permeten una captació més gran de l'anticòs per part del tumor, amb una menor toxicitat, i, per tant, afavoreixen l'increment de la dosi radioactiva. La RIT és una tècnica ben tolerada, car la seva toxicitat més destacable és la mielosupressió transitòria. Els antígens enfront dels quals hom dirigeix la RIT inclouen els CD20, HLA-DR10, CD22 i CD33.