TERMCAT, Centre de TerminologiaDiccionari d'homeopatia
2. En l'experimentació patogenètica l'acció alternant és produïda per un nombre limitat de medicaments, com ara Bryonia, Ignatia o Rhus toxicodendron.]]>
2. L'acció secundària és una propietat humana del poder de preservació de la vida.]]>
2. Segons S. Hahnemann, la malaltia és una pertorbació de la força vital, produïda per un agent dinàmic com ara un virus, un bacteri o un excés emocional, i per guarir-se'n cal aplicar un medicament capaç d'actuar primàriament i de manera similar sobre la força vital alterada del malalt per neutralitzar-ne el desordre.]]>Aequalia aequalis curantur significa, literalment, 'els iguals es curen amb els iguals'.

2. Vegeu també contraria contrariis curantur.]]>
2. Per exemple, Belladonna actua sobre el sistema nerviós, Rhus sobre la pell i Glonoinum sobre el sistema vascular. Tots tres mostren l'afinitat electiva en dosis ponderables.]]>
2. Per a representar un agreujament s'utilitza el símbol <, encara que en anglès també és habitual l'ús de l'abreviatura agg.]]>
2. Hi ha un tipus d'agreujament homeopàtic que no succeeix a l'inici d'un tractament sinó al final, com és el cas del tractament d'una malaltia crònica amb dinamitzacions de l'escala cinquantamil·lesimal d'un únic medicament administrat diàriament o en dies alterns. Si el medicament està ben indicat i amb una pauta d'administració adequada, l'agreujament ocorre al final del tractament i és un senyal indicatiu de la proximitat de la guarició.]]>al·lopatia s'utilitza sovint per a referir-se a la medicina convencional occidental, a vegades amb un sentit pejoratiu des del punt de vista de les medicines alternatives. De fet, la terapèutica de la medicina convencional es basa en l'ús de diferents sistemes: administració de medicaments contraris a la malaltia, administració de medicaments sense relació amb la malaltia, ús d'isopàtics, com les vacunes, o també administració de medicaments substitutius del funcionalisme fisiològic, com són els preparats hormonals, i de compensadors dels estats de carència, com ara les vitamines o les substàncies minerals.]]>
2. En l'anamnesi homeopàtica s'intenta transcriure les paraules del pacient tan fidelment com sigui possible. S'estableix un qüestionari de preguntes indirectes per tal d'obtenir la globalitat dels símptomes i recollir els símptomes particulars seguint una seqüència que va del cap als peus, els símptomes generals, les modalitats que afecten el pacient d'una manera global, els símptomes mentals, els desigs i les aversions alimentàries i els símptomes sexuals.]]>antídots físics (banys calents de peus, aplicació de compreses d'alcohol, massatges, etc.), antídots químics (alcohol, cafè, càmfora, col·lutoris a base de menta, infusions d'herbes medicinals, medicaments al·lopàtics, etc.) i antídots dinàmics (medicaments homeopàtics prescrits segons els símptomes actuals).

2. M. Granier va proposar el terme homéodote per referir-se als antídots dinàmics i diadote per als antídots químics.

3. L'antídot homeopàtic més adequat sol ser un remei concordant, encara que a vegades s'utilitza el mateix medicament que es vol neutralitzar però amb una dinamització diferent. La càmfora es considera un antídot gairebé universal dels medicaments homeopàtics.]]>
2. Diferents autors han descrit i agrupat les diverses possibilitats d'avaluació pronòstica. Els sistemes d'avaluació pronòstica més coneguts són el de S. Hahnemann, inclòs a l'Òrganon, el conjunt de les dotze observacions de J. T. Kent i, més recentment, el de G. Vithoulkas, que avalua vint-i-dues situacions diferents tenint en compte l'estat energètic, físic, mental i emocional del pacient i la dolença principal que ha motivat la consulta mèdica.]]>
2. Les aversions es recullen en el repertori i en la matèria mèdica homeopàtica.

3. Aversió s'oposa a desig.]]>
2. La prescripció de remeis basada en la constitució del pacient és posterior a S. Hahnemann, el qual donava especial èmfasi al concepte de miasma.]]>
2. En l'anamnesi homeopàtica interessa posar al descobert el temperament del pacient, i no tant el caràcter, perquè permet arribar a una indicació més fiable del remei adequat per al seu tractament.]]>
2. Els individus de morfologia brevilínia es caracteritzen per membres curts, abdomen més desenvolupat que el tòrax i tendència a l'obesitat.]]>Calcarea fluorica.]]>Phosphorus i les seves sals.]]>
2. Els individus de morfologia longilínia es caracteritzen per membres llargs, talla alta, tòrax llarg i pla, coll llarg i prim, pannicle adipós poc desenvolupat i músculs flàccids i llargs.]]>Sulphur i les seves sals.]]>Contraria contrariis curantur significa, literalment, 'els contraris es curen amb els contraris'.

2. Aquest principi, difós per Galè i que ha estat regint bona part de la terapèutica occidental fins a l'actualitat, s'oposa al principi de la similitud.

3. Vegeu també aequalia aequalis curantur.]]>
2. Els desigs es recullen en el repertori i en la matèria mèdica homeopàtica.

3. Desig s'oposa a aversió.]]>
2. La diagnosi homeopàtica porta implícita també la diagnosi terapèutica del medicament. Una vegada s'ha fet l'estudi d'un cas clínic, aquest s'associa amb el medicament més similar i indicat per a guarir-lo. Per exemple, a un pacient la totalitat dels símptomes del qual corresponen al medicament Phosphorus, es diu que és un cas de Phosphorus per indicar que el seu diagnòstic individualitzat i la particularitat d'emmalaltir correspon i es pot identificar amb una part del quadre clínic o de la patogènesi produïda per Phosphorus.]]>
2. A diferència de la medicina convencional, la diagnosi nosològica no resulta determinant en l'homeopatia per a establir un tractament.]]>diàtesi i miasma. Tant en el miasma com en la diàtesi es coincideix a afirmar que la presentació i l'evolució d'una malaltia ocorren en un terreny que ja es troba preparat, però en el miasma es dona rellevància a l'origen infecciós de les malalties cròniques.

2. G. Koehler distingeix quatre classes de diàtesis que es poden relacionar amb els diferents tipus de miasmes (diàtesi discràtica, diàtesi escrofulosa, diàtesi limfàtica i diàtesi úrica), per a cadascuna de les quals hi ha un determinat nombre de medicaments homeopàtics adequats.]]>
2. És una de les quatre diàtesis descrites per G. Koehler.]]>
2. La prova de la tuberculina sol donar positiu en els pacients que presenten aquesta diàtesi.

3. És una de les quatre diàtesis descrites per G. Koehler.]]>
2. S'associa al desenvolupament retardat de la parla i del caminar i a la tendència a patir raquitisme, espasmofília i reaccions al·lèrgiques.

3. És una de les quatre diàtesis descrites per G. Koehler.]]>
2. És una de les quatre diàtesis descrites per G. Koehler.]]>Belladonna 30C indica que aquest medicament ha estat desconcentrat trenta vegades en 99 parts d'un diluent.]]>Belladonna 6D, 12D, 30D i 200D i Echinacea angustifolia 6D, 12D, 30D i 200D.

2. L'ús de dinamitzacions acordants no és gaire habitual.]]>
2. Tot i això, el concepte de dinamització alta és relatiu i pot variar segons la sensibilitat medicamentosa del pacient i el seu estat energètic.]]>
2. Tot i això, el concepte de dinamització baixa és relatiu i pot variar segons la sensibilitat medicamentosa del pacient i el seu estat energètic.]]>
2. Les dinamitzacions intermèdies són adequades en el tractament de casos en què les dinamitzacions estàndard d'un medicament ben indicat no són suficients per a assolir la millora desitjada.]]>
2. Tot i això, el concepte de dinamització mitjana és relatiu i pot variar segons la sensibilitat medicamentosa del pacient i el seu estat energètic.]]>Euphrasia estaria indicada en malalties oculars perquè la corol·la de la flor recorda una pupil·la.

2. Actualment, alguns homeòpates consideren aspectes parcials de la doctrina de les signatures per a l'estudi i la classificació dels medicaments i, en alguns casos, per orientar la prescripció d'un remei. Tot i això, Hahnemann va expressar en els seus escrits un rebuig decidit d'aquesta teoria.]]>dosi amb dinamització; per exemple, quan es considera erròniament que la presa d'un glòbul en una dinamització 10.000K és una dosi alta de medicament, quan en realitat és una dosi baixa perquè es tracta d'un sol glòbul i la presència de substància medicamentosa és inversament proporcional al grau de dinamització. En canvi, la presa de vint cullerades soperes cada vegada sí que seria un exemple de dosi alta.]]>
2. Un exemple de dosi en escala ascendent consistiria a administrar les dinamitzacions 12C, 15C i 30C d'un mateix medicament separadament i en un espai de 48 hores.

3. És una pauta d'administració poc utilitzada.]]>
2. S. Hahnemann considerava que el mètode enantiopàtic és fonamentalment pal·liatiu, i per això sovint utilitzava la denominació mètode pal·liatiu per a referir-s'hi. Només el considerava indicat en casos d'urgència vital, en malalties aparents degudes a errors higiènics o dietètics, o en casos d'accidents aguts en persones sanes, com ara intoxicacions, cremades o ofegaments.]]>
2. El concepte equivaldria aproximadament al Chi, de la medicina xinesa, o al Prana, de l'aiurveda.]]>
2. Es representa amb el símbol C (al Regne Unit i als Estats Units en minúscula) precedit d'una xifra que indica el grau de dinamització (1C, 2C, 3C, etc.).

3. A l'Estat espanyol, els medicaments elaborats seguint l'escala centesimal i segons el mètode de Hahnemann s'identifiquen amb el símbol CH. Per exemple, Belladonna 30CH. Els medicaments elaborats amb la mateixa escala centesimal, però seguint el mètode de Kórsakov, s'identifiquen amb el símbol K. Per exemple, Belladonna 30K. De fet, com que amb el mètode de Kórsakov es preparen medicaments seguint fonamentalment l'escala centesimal, s'opta per prescindir del símbol C.]]>Òrganon de Hahnemann, escrita entre els anys 1833 i 1842, però no es va donar a conèixer al món mèdic fins a l'any 1921, en què es va publicar.

2. Els medicaments obtinguts amb aquesta escala es poden administrar freqüentment, sempre que estiguin ben indicats, amb pocs o nuls riscos d'efectes adversos, i segons Hahnemann actuen de manera més ràpida i suau que els de l'escala centesimal.

3. Aquesta escala també es coneix com a quinquagintamil·lesimal i li correspon el símbol Q, encara que és molt habitual l'ús de la denominació escala LM, que és incorrecta perquè la xifra romana corresponent a 50.000 és Ľ no LM. 4. Quan el medicament adopta la forma de glòbul es representa amb el símbol Q 0/ i en el denominador s'escriu el grau de dinamització assolit: Q 0/1, Q 0/2, Q 0/3, etc. També és habitual la notació 1Q, 2Q, 3Q, etc.]]>
2. Es representa amb el símbol D (al Regne Unit i als Estats Units amb una x minúscula) precedit d'una xifra que indica el grau de dinamització (1D, 2D, 3D, etc.). S'atribueix la introducció de l'escala decimal a C. Hering i s'utilitza especialment a Alemanya i als Estats Units.]]>Paragranum i per J. R. Glauber a la Pharmacopeia Spagyrica.

2. En l'elaboració de tintures mare estàndard d'origen vegetal s'eliminen els residus de la planta després del procés d'espremuda, mentre que les tintures mare espagíriques contenen sals solubles obtingudes de la calcinació i incineració dels residus vegetals, de manera que s'aprofiten pràcticament tots els components de la planta original.

3. Del grec spao, 'separar', i ageiren, 'reunir'.]]>
2. A diferència de l'homeopatia, la prescripció dels remeis florals de Bach es fonamenta únicament en els aspectes psíquics i emocionals i ignora del tot la constitució del pacient i les manifestacions físiques que l'acompanyen en emmalaltir. Els remeis es presenten en flascons i s'administren en gotes després de diluir-los en aigua, a la qual s'afegeix una dosi mínima d'un alcohol natural, habitualment conyac, que serveix com a substància preservativa.

3. En altres països s'han elaborat molts altres remeis florals seguint un mètode semblant al proposat per E. Bach.]]>
2. Les etiologies tenen una importància cabdal en una repertorització i són molt indicatives del remei adequat que cal prescriure. Són etiologies, per exemple, un gran ensurt, una decepció afectiva, un traumatisme, un part dificultós, un procés infecciós o una intoxicació.

3. En alguns repertoris, les etiologies psíquiques s'agrupen en el capítol que rep el nom de Ment, sota l'entrada trastorns per, en anglès ailments from.]]>
2. La supressió de manifestacions exoneratives sol empitjorar l'estat de salut i les manifestacions patològiques deriven cap a parts més internes i òrgans vitals de l'organisme. Per exemple, en el cas d'un miasma, la supressió d'un símptoma primari, com ara una erupció, una berruga o una úlcera, sol provocar el desenvolupament intern de la malaltia.]]>
2. L'experimentació patogenètica és una de les grans aportacions de S. Hahnemann a la medicina. Fins llavors l'ús de substàncies amb una finalitat curativa es basava fonamentalment en pressupòsits totalment especulatius.]]>
2. A diferència dels factors desencadenants, que són aleatoris, més aparents, i que necessiten a vegades un terreny preparat, els factors causals són en última instància les veritables raons de la malaltia, encara que en ocasions es passen per alt o resulta difícil distingir-los. Per exemple, en el cas d'un pacient amb el símptoma de la coagulació alterat per una hemofília, aquesta seria el factor causal d'una gran hemorràgia provocada per una petita ferida, que en seria el factor desencadenant.]]>
2. Són exemples de factors desencadenants un menjar excessivament greixós que provoqui una mala digestió (un tipus d'indisposició) o bé una petita ferida que provoqui una gran hemorràgia en el cas d'un pacient amb el símptoma de la coagulació alterat per una hemofília. En aquest darrer cas l'hemofília seria el factor causal del procés agut o hemorràgia.

3. En l'Òrganon, S. Hahnemann es refereix al factor desencadenant amb les denominacions causa ocasional o causa excitant.]]>Òrganon pel que fa a l'utillatge necessari, al temps que cal dedicar a cada pas, al moviment aconsellat, als procediments de neteja de l'utillatge, etc.

2. El fregament a què se sotmeten les matèries primeres sòlides correspon a la sucussió que s'aplica a les dilucions per a dinamitzar-les.]]>Apis mellifica, Naja tripudians o Tarentula cubensis són matèries primeres d'origen animal en què la glicerina intervé com a vehicle de preparació de tintures mare.]]>Òrganon que la globalitat de símptomes indica el remei curatiu perquè dona una imatge que reflecteix la malaltia interna i la reacció de la força vital per a corregir-la.]]>lay homeopath.]]>Lachesis mutus que va patir el doctor C. Hering, l'introductor d'aquest medicament a la farmacopea homeopàtica, per un excés d'autoexperimentació que el va deixar paralitzat del braç esquerre per a tota la vida.

2. J. T. Kent utilitza el concepte de diàtesi medicamentària per a referir-se als casos en què la constitució del pacient el fa molt sensible a un o diversos medicaments i que el porta a patir els seus efectes d'una manera perllongada.]]>
2. Es parla d'incurabilitat relativa quan la incurabilitat és deguda a l'existència d'obstacles a la guarició que són evitables, per exemple en el cas d'un pacient asmàtic que és fumador compulsiu.]]>
2. S. Hahnemann inclou en aquest concepte les intoxicacions i les alteracions produïdes per factors mecànics, com ara la presència de cossos estranys, la lesió o compressió d'estructures vitals, malformacions congènites o litiasi, que requereixen tractament quirúrgic.]]>agreujament pels greixos.]]>aequalia aequalibus curantur, la traducció de la qual és «els iguals es curen amb els iguals», expressa el principi en què es basa la isopatia.

2. Es considera J. J. W. Lux com l'introductor de la isopatia. A partir de 1823 va començar a preparar medicaments en forma de dinamitzacions homeopàtiques servint-se de l'agent mòrbid que provocava una malaltia.]]>
2. Una jerarquització de símptomes habitual, però no única, és considerar de més a menys importants els símptomes etiològics, els símptomes mentals, els símptomes generals, les intoleràncies, les aversions i els desigs alimentaris, el son i els somnis, la sexualitat, les secrecions i els fluixos, els símptomes locals, els símptomes patognòmics i els símptomes antics que retornen.]]>Saccharum lactis]]>
2. Hi ha medicaments que tenen una acció predominant sobre un costat del cos i això pot orientar la prescripció d'un remei. Per exemple, són medicaments amb lateralitat de predomini esquerre Argentum nitricum, Lachesis, Phosphorus o Sepia, mentre que Arsenicum, Belladonna, Lycopodium o Pulsatilla són medicaments amb lateralitat de predomini dret.

3. També existeix una lateralitat encreuada en què els símptomes es presenten de cintura cap amunt en un costat i de cintura cap avall en l'altre.]]>
2. Es considera una homeoteràpia perquè la majoria de les gemmes no han estat sotmeses a experimentació patogenètica i la prescripció es fa seguint criteris organotròpics o segons entitats patològiques. Un exemple de litoteràpia seria la prescripció de latzulita en casos d'insuficiència hepàtica, o d'obsidiana per al tractament de l'artrosi cervical.]]>Lachesis mutus i per haver compilat una extensa i completa matèria mèdica en l'obra The guiding symptoms of our materia medica.

2. Malgrat que la denominació llei de Hering ha estat molt difosa, el seu enunciat no compleix els requisits per ser considerada una llei i, estrictament, seria preferible citar-la com a criteri de Hering o norma de Hering.]]>miasma s'hauria de reservar per a referir-se a la causa de les malalties miasmàtiques, que en són la conseqüència, però s'aplica indistintament tant a la causa com a la conseqüència.

2. S. Hahnemann va establir un extens inventari de les afeccions que assolaven la humanitat i les va agrupar en tres malalties miasmàtiques: psora, sicosi, i sífilis. Va comparar els símptomes dels pacients amb cada una d'aquestes tres grans malalties i va considerar que cada pacient presenta un fragment d'una sola de les malalties o d'una barreja de totes tres. Altres autors han discrepat posteriorment del concepte hahnemannià de malaltia miasmàtica i han considerat que la semiologia que s'hi presenta correspon més aviat a un mode reaccional o a una diàtesi, i no pas a una malaltia amb una gran multiplicitat de manifestacions. Per això no és estrany trobar en algunes obres les denominacions diàtesi miasmàtica o mode reaccional miasmàtic.]]>Lycopodium clavatum). Per mitjà del procediment de dinamització les matèries primeres tòxiques o amb una activitat farmacològica poc rellevant adquireixen la capacitat de guarir.]]>Viscum album.

2. L'antroposofia, literalment 'ciència del coneixement de l'home', és un corpus ampli de coneixements que tracta sobre filosofia, medicina, arquitectura, espiritualitat, agricultura biologicodinàmica, etc., la major part del qual s'atribueix a R. Steiner.]]>
2. Resulta especialment eficaç en casos d'urgències, cirurgia i traumatologia, i experimenta una evolució i millora constants en els mètodes de diagnosi per la imatge.]]>
2. L'Òrganon de S. Hahnemann es refereix al mesmerisme en els darrers capítols, on en destaca els efectes de manera favorable, però adverteix de l'ús fraudulent que se'n pot fer.]]>F. Les dilucions obtingudes, en no ésser sotmeses a sucussió sinó a un moviment de flux, que comparativament és molt més feble, tenen poca força de dinamització. La majoria de farmacopees no accepten aquest mètode perquè els preparats obtinguts no són reproduïbles amb exactitud en assaigs controlats.]]>H, excepte les dinamitzacions cinquantamil·lesimals, que es representen amb el símbol Q o LM, sense especificar el mètode d'obtenció. Segons la soca, el vehicle utilitzat en la primera dinamització pot ser aigua purificada, alcohol etílic o una combinació d'ambdós. És l'únic mètode acceptat en totes les farmacopees.]]>K. Les dinamitzacions obtingudes amb el mètode de Kórsakov no són acceptades en totes les farmacopees perquè no són reproduïbles amb exactitud en assaigs controlats.]]>miasma s'hauria de reservar per a referir-se a la causa de les malalties miasmàtiques, que en són la conseqüència, però s'aplica indistintament tant a la causa com a la conseqüència.

2. S. Hahnemann va prendre la denominació miasma dels ambients mèdics de la seva època, en què designava l'efluvi o emanació nocius de la terra, de l'aire o de l'aigua que eren considerats com la causa de les malalties contagioses i epidèmiques abans del descobriment dels microbis. Després, el nom va caure en desús dins del saber mèdic convencional i només es va conservar en l'àmbit de l'homeopatia. En canvi, infecció, que n'era un sinònim, va evolucionar i s'ha seguit utilitzant.]]>
2. S. Hahnemann va deixar escrit que, de manera constant, un o més remeis específics estarien indicats per a tractar un miasma agut, mentre que els miasmes crònics i la majoria de malalties agudes requereixen una prescripció individualitzada a partir de la globalitat de símptomes.]]>
2. S. Hahnemann va classificar els miasmes crònics en tres grans grups, segons l'agent infecciós implicat: miasma psòric, miasma sicòtic i miasma sifilític. Posteriorment es van proposar el miasma tuberculós i el miasma cancerós.]]>
2. Miasma descrit i proposat per A. Nebel i J. H. Allen.]]>
2. Per a representar una millora s'utilitza el símbol >, encara que en anglès també és habitual l'ús de l'abreviatura amel.]]>
2. Una modalitat pot afectar una persona globalment o localment. En certs pacients una modalitat pot actuar de manera favorable localment, mentre que globalment pot produir un empitjorament, o bé a l'inrevés. Així, un clima calorós pot fer empitjorar globalment un pacient i, en canvi, l'aplicació local de calor pot fer millorar el seu mal de cap.]]>
2. Les referències encreuades presents al repertori, entre altres procediments, tenen la finalitat de facilitar l'assoliment de la nitidesa simptomàtica.

3. S'aplica especialment en la distinció dels símptomes mentals.]]>23 per mol.]]>
2. Constant introduïda per A. Avogadro.]]>Luesinum, Medorrhinum, Psorinum o Tuberculinum, dels quals es coneixen els efectes a partir de l'experimentació patogenètica, s'administren seguint el principi de la similitud i s'utilitzen per a tractar els miasmes i les malalties que en deriven.

2. A França els nosodes es van comercialitzar amb la denominació de bioteràpics, la qual cosa explica l'ús que es fa d'aquesta forma en alguns contextos com a sinònima de nosode.]]>
2. No s'ha sotmès cap nosode intestinal a experimentació patogenètica, que és un dels requisits essencials perquè un remei pugui ser considerat estrictament homeopàtic.

3. El primer metge que va desenvolupar aquest remei va ésser E. Bach l'any 1920. Els nosodes intestinals solen dur el nom del seu descobridor associat al nom del bacteri aïllat (nosode de Paterson, nosode de Stearns, etc.), però altres denominacions també són possibles. Així, per exemple, els set nosodes de Bach es classifiquen en Dysentirae Co, E. coli, Faecalis, Proteus, Gaertner, Morgan i Mutabile.]]>Organon der rationellen Heilkunde de S. Hahnemann, en què s'exposen els principis doctrinals de l'homeopatia, el mètode d'elaboració i experimentació de substàncies medicamentoses, la descripció de l'origen i els tipus de malalties i la tècnica de la presa del cas.]]>Phosphorus amb una dinamització baixa actua sobre el sistema hepàtic i Ceanothus americanus, sobre la melsa.]]>
2. S. Hahnemann va utilitzar el terme malaltia artificial per referir-se als efectes produïts per una substància medicamentosa sobre un subjecte, tant si es tractava d'un experimentador com d'un pacient.]]>
2. En algunes entrades del repertori hi ha subrúbriques que fan referència a la periodicitat i que indiquen els remeis corresponents.]]>Arnica, Calendula, Hypericum i Aesculus hippocastanum.]]>
2. Habitualment la prescripció d'un medicament implica les instruccions de la pauta d'administració i, si escau, de la manera de preparar-lo.]]>
2. S. Hahnemann va enunciar aquest principi després de comprovar en les experimentacions patogenètiques que a mesura que reduïa la dosi d'un medicament desapareixien els efectes adversos i sorgien noves capacitats curatives. A més, va constatar que calia adequar la dosi de medicament a cada pacient.]]>similia similibus curantur («els similars es curen amb els similars»). En homeopatia aquest principi se sol expressar amb la locució llatinasimilia similibus curentur («deixeu que els similars es curin amb els similars»).]]>
2. Se n'ha establert la topografia, mitjançant punts simples i combinats d'uns 350 medicaments homeopàtics, els quals han estat observats clínicament i, en alguns casos, també a partir d'una experimentació patogenètica.

3. Sistema diagnòstic desenvolupat per A. Weihe, a partir de la tècnica d'exploració clínica altament desenvolupada de l'escola de J. G. Rademacher, metge alemany seguidor de Paracels.

4. Weihe va comprovar que tots els pacients que es guarien amb Cheledonium, per exemple, havien presentat, prèviament a la seva administració, un mateix punt dolorós a la pressió, a la cara inferior de l'hipocondri de l'àrea epigàstrica dreta, que deixava de ser-ho amb la guarició. Era el punt de Weihe corresponent a Cheledonium.]]>
2. Aquesta eventualitat queda tractada en l'onzena de les dotze avaluacions pronòstiques de J. T. Kent.]]>
2. L'evidència del funcionament de la relació entre remeis no està documentada sistemàticament i, per tant, a vegades pot ser dubtosa.

3. C. Boenninghausen i, posteriorment, R. G. Miller i J. H. Clarke van elaborar una classificació dels diferents tipus de relació entre remeis.]]>medicament pel que fa als usos de farmàcia i l'experimentació, i remei pel que fa a la terapèutica.]]>Belladonna, que és un remei agut d'origen vegetal, es correspon amb Calcarea carbonica, que és un remei crònic d'origen mineral.]]>Mercurius i el nosode Lueticum són remeis homeosifilítics representatius.]]>Calcarea carbonica i el nosode Psorinum són remeis homeopsòrics representatius.]]>Thuja occidentalis i el nosode Medorrhinum són remeis homeosicòtics representatius.]]>autoisoteràpic com a substantiu, sense explicitar el mot remei.]]>Iodum com a simíl·limum, els símptomes restants poden ésser eliminats amb Lycopodium, que és un remei complementari del primer.

2. Qualsevol remei complementari és a la vegada compatible.]]>
2. Un remei concordant també pot actuar com un antídot o com un remei complementari.]]>Apis mellifica, que té una modalitat d'agreujament general per la calor, és incompatible amb Rhus toxicodendron, que té una modalitat d'agreujament general pel fred.]]>
2. Els remeis drenadors són utilitzats especialment a França pels pluralistes. Hi ha metges unicistes que utilitzen remeis drenadors abans de la prescripció del medicament homeopàtic perquè consideren que així s'evita un agreujament homeopàtic excessiu.]]>Arnica després d'una contusió, Shymphytum en casos de fractura o Belladonna en certs tipus d'escarlatina actuarien com a remeis específics per a aquestes afeccions.

2. Alguns autors neguen aquesta especificitat i consideren que, fins i tot en un accident o una malaltia epidèmica, és preferible la prescripció d'un medicament constitucional o l'estudi en globalitat del cas.]]>
2. És habitual utilitzar l'adjectiu heteroisoteràpic com a substantiu, sense explicitar el mot remei.]]>
2. Les vacunes són un exemple clàssic d'ús de remeis isopàtics sense dinamitzar en la medicina convencional.

3. És habitual utilitzar els adjectius isopàtic i isoteràpic com a substantius, sense explicitar el mot remei.]]>remeis antipsòrics, antisicòtics i antisifilítics, però es prefereixen les denominacions amb el formant homeo- perquè s'adeqüen més amb el principi de l'homeopatia de tractar les malalties de forma similar abans que de forma contrària.

2. Els remeis miasmàtics, en actuar sobre les malalties cròniques i la constitució del pacient, sovint es consideren també remeis crònics o constitucionals.]]>
2. És habitual utilitzar l'adjectiu opoteràpic com a substantiu, sense explicitar el mot remei.]]>
2. És habitual utilitzar l'adjectiu organoteràpic com a substantiu, sense explicitar el mot remei.]]>
2. Un remei pal·liatiu pot provocar una supressió quan només s'indica per a símptomes locals.

3. És habitual utilitzar l'adjectiu pal·liatiu com a substantiu, sense explicitar el mot remei.]]>
2. Un remei petit pot tenir una utilització freqüent si els pocs símptomes que produeix són remarcables i és específic per a certs processos, com ara Symphytum, molt indicat per a consolidar fractures.]]>Influenzinum, Pertussinum i Morbillinum són els remeis profilàctics corresponents. També n'és un exemple la prevenció d'al·lèrgies estacionals a partir de pòl·lens dinamitzats.

2. Molts autors consideren que la millor profilaxi possible consisteix a administrar un remei constitucional ben indicat en el moment idoni.

3. Alguns homeòpates prescriuen remeis profilàctics durant els tres primers mesos de l'embaràs per prevenir malalties hereditàries.]]>vis medicatrix naturae.]]>Repertory of the homoeopathic materia medica, que és un dels repertoris més difosos, en el qual s'han basat la majoria de repertoris posteriors.

2. En els repertoris, els medicaments es destaquen tipogràficament segons el grau d'intensitat amb què produeixen un símptoma o el guareixen. En el repertori de Kent el grau més intens es destaca en negreta, després en itàlica i el més dèbil en lletra normal.

3. La majoria de repertoris es troben disponibles en suport informàtic, fet que facilita la repertorització i permet una anàlisi més versàtil dels casos clínics.]]>Saccharum officinale]]>Calcarea fluorata, Calcarea phosphorica, Calcarea sulphurica, Ferrum phosphoricum, Kali muriaticum, Kali phosphoricum, Kali sulphuricum, Magnesia phosphorica, Natrum muriaticum, Natrum phosphoricum, Natrum sulphuricum i Silicea.

2. El tractament amb aquestes sals es pot considerar una homeoteràpia. S'elaboren seguint les normes de la farmacopea homeopàtica, però, en canvi, la prescripció no segueix els principis fonamentals de l'homeopatia en ser administrades en pautes estandarditzades que no tenen en compte la individualització del pacient. Se solen prescriure en dinamitzacions 6D o 12D.]]>
2. Cholesterium, Adrenalinum i Urea són exemples de sarcodes.]]>
2. Cal destacar l'obra Sensations as if..., de H. A. Roberts, on es compila bona part d'aquests símptomes, se'n fa una descripció comparada i s'hi indiquen els medicaments corresponents.]]>Similia similibus curentur significa, literalment, 'deixeu que els similars es curin amb els similars'. És una variant de la locució similia similibus curantur ('els similars es curen amb els similars'), formulada per Hipòcrates, precursor del principi de la similitud.]]>remei similar, el qual reprodueix aproximadament els símptomes d'una malaltia.]]>
2. En homeopatia, s'utilitza símptoma de manera àmplia, tant per a referir-se als símptomes objectius o signes, com als símptomes subjectius.]]>
2. Un símptoma accessori és un efecte iatrogènic d'un medicament homeopàtic, però que sol ser molt moderat atesa la dosi mínima d'administració.]]>
2. C. Boenninghausen, en el repertori que va escriure per encàrrec de S. Hahnemann, dona molta importància als símptomes concomitants. També inclou en el concepte de concomitància la relació d'un símptoma amb la seva localització, sensació i modalitats.]]>Aproximación al método práctico y preciso de la homeopatía pura.

2. Altres autors consideren símptoma auxiliar sinònim de símptoma concomitant.]]>
2. Allò que S. Hahnemann anomena a l'Òrganon com a símptomes estranys, excepcionals, inusuals, peculiars, rars, singulars, etc., correspon a diferents matisacions que pot adoptar un símptoma característic. El símptoma concomitant, el guia, el modalitzat i el paradoxal són tipus de símptomes característics.]]>Capsicum, ja que és l'únic remei que consta en la rúbrica corresponent del repertori que s'ha provat que millori aquesta condició. Un altre exemple de símptoma clau és un dolor a les extremitats que s'agreugi de manera evident en una tempesta. En aquest cas són cinc els remeis recollits en la rúbrica corresponent.]]>Aproximación al método práctico y preciso de la homeopatía pura, amb la denominació síntoma actual.

2. Segons el temps d'aparició i permanència d'un símptoma, distingeix el símptoma d'aparició recent del símptoma intermedi i del símptoma històric.

3. El símptoma d'aparició recent rep una valoració més baixa que un símptoma històric d'una categoria semblant.]]>
2. Són símptomes que el pacient expressa en primera persona: per exemple, "(jo) tinc set, tinc gana, tinc fred, tinc por...".

3. Els símptomes mentals es poden considerar un tipus especial de símptomes generals.

4. Alguns símptomes generals es compilen en el capítol del repertori titulat Generalitats; però n'hi ha d'altres, com ara els relatius a alteracions de la gana, la termoregulació, la set, la sexualitat o la son, que es troben distribuïts en altres capítols del repertori.

5. Quan un símptoma local, com ara una coloració vermellosa, es manifesta en parts diferents del cos es considera un símptoma general, i llavors el podem trobar en el capítol Generalitats del repertori.]]>Aconitum, Belladonna, Bryonia, Chamomilla, Ferrum, Rhus toxicodendron, Sanguinaria o Sulphur. En la rúbrica corresponent del repertori s'han inclòs una vintena de remeis.

2. Vegeu també símptoma clau.]]>Aproximación al método práctico y preciso de la homeopatía pura. Altres autors s'hi han referit amb el terme símptoma antic.

2. Segons el temps d'aparició i permanència d'un símptoma, M. Candegabe distingeix el símptoma històric del símptoma intermedi i del símptoma d'aparició recent.

3. El símptoma històric rep una valoració més elevada que un altre d'una categoria semblant però d'aparició més recent.

4. Per exemple, si un nen d'any i mig presenta irritabilitat en despertar-se des del seu naixement, es considera un símptoma històric. Si el pacient té, per exemple, cinquanta anys i l'ha estat patint els darrers quinze anys, es considera un símptoma intermedi i, per tant, de menys valor que en el cas anterior.]]>Aproximación al método práctico y preciso de la homeopatía pura.

2. Segons el temps d'aparició i permanència d'un símptoma, distingeix el símptoma intermedi del símptoma d'aparició recent i del símptoma històric.

3. El símptoma intermedi rep una valoració més baixa que un símptoma històric d'una categoria semblant i més elevada que un d'aparició recent.]]>
2. Les taques de Koplik que apareixen a la mucosa oral acostumen a ser indicatives d'un símptoma patognòmic de xarampió.]]>
2. Es tracta d'una exteriorització de la malaltia interna que si s'elimina amb mitjans inadequats comporta el seu agreujament.

3. És un símptoma descrit per S. Hahnemann a l'Òrganon i a Les malalties cròniques.]]>
2. Hi ha homeòpates que tracten la síndrome postvaccinal per mitjà de l'administració de vacunes dinamitzades sospitoses de produir-la.

3. Concepte proposat i descrit per J. C. Burnett pels volts de l'any 1890, que el va donar a conèixer amb el nom de vaccinosi.]]>
2. Aquesta forma farmacèutica administrada per via parenteral és utilitzada en l'homotoxicologia i altres terapèutiques, però no en l'homeopatia clàssica.]]>O escrit darrere del medicament. Per exemple, Cuprum sulphuricum O.]]>
2. Una part dels medicaments utilitzats en l'homotoxicologia es basen en la tautopatia i es consideren un tipus d'heteroisoteràpics.]]>
2. En l'anamnesi homeopàtica interessa posar al descobert el temperament del pacient, i no tant el caràcter, perquè permet arribar a una indicació més fiable del remei adequat per al seu tractament.]]>Les malalties cròniques, publicada l'any 1828, a partir de l'observació de freqüents recurrències en el tractament de les malalties cròniques i buscant la manera d'evitar-ho.

2. És una teoria controvertida, sovint mal interpretada i per a molts incompleta, que té el mèrit de voler donar explicació a les causes de les malalties cròniques, que atribueix fonamentalment al fenomen de la supressió, a l'abús de medicaments i a un estat de debilitat subjacent de l'individu, que el predisposa a patir certes malalties a causa de l'alteració produïda per una infecció crònica o a la seva influència a través de l'herència. S. Hahnemann dona també les claus per descobrir les tendències mòrbides d'un pacient, per mitjà de la comparació semiològica dels tres miasmes crònics que va descriure (miasma psòric, miasma sicòtic i miasma sifilític). Finalment facilita els instruments per tractar les malalties cròniques de manera eficaç, per mitjà de l'experimentació dels remeis miasmàtics i de la seva comprovació clínica, dels quals indica les pautes d'administració i les observacions pronòstiques que se'n deriven.

3. A més dels tres miasmes descrits inicialment per S. Hahnemann, la comunitat homeopàtica ha acceptat de manera gairebé generalitzada la inclusió de dos miasmes més: el cancerós i el tuberculós.

4. Alguns dels autors que, entre molts d'altres, n'han donat una visió particular són John H. Allen, P. Sánchez Ortega i R. Sankaran. Aquest darrer arriba a considerar fins a nou miasmes diferents.]]>
2. Es representa amb els símbols θ o TM escrits darrere del medicament, per exemple, Belladonna θ o Belladonna TM.]]>Pulsatilla se sol descriure com una persona calorosa, amb un comportament submís, que plora fàcilment, que presenta una musculatura més aviat flàccida, que sent aversió pel menjar greixós, nerviosa i amb un caràcter variable, que pateix de tenir la boca seca però no té la necessitat de beure, temorosa de la companyia del sexe oposat, capaç d'envermellir per les emocions i sobtadament d'empal·lidir i que experimenta una millora dels dolors amb el moviment i l'aire lliure.]]>
2. S. Hahnemann al final de la seva trajectòria mèdica va aconsellar l'ús de la trituració com a procediment únic per a obtenir una soca, tant de matèries primeres solubles com insolubles, perquè creia que així el preparat quedava més fortament dinamitzat i se'n conservaven millor les propietats medicinals. A la pràctica hi ha pocs laboratoris que ho facin.

3. A partir de la tercera trituració 3C, en què el medicament està disgregat en una milionèsima part, les matèries primeres insolubles, com ara l'or, el mercuri o el plom, passen a ser solubles en barreges hidroalcohòliques i, per tant, es pot continuar l'elaboració del medicament seguint el procediment de la dilució seriada.

4. Es representa amb l'abreviatura trit. escrita darrere del medicament; per exemple, Aurum trit.]]>vis medicatrix naturae no és capaç d'aconseguir la remissió espontània d'una malaltia sense sacrificar una part fluida o sòlida de l'organisme (restitutio ad integrum), com defensava la medicina hipocràtica. Per això l'homeopatia sol utilitzar més el concepte de força vital, que en la medicina hipocràtica, amb matisos diferents, equival al concepte de physis.]]>