Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• ('error en el cop')
• Expressió emprada per la doctrina dominant per tal de qualificar aquesta situació, igual que l'error in obiecto ('en l'objecte'), i la seva variant, l'error in persona ('en la persona'), i, fins i tot, l'anomenat dolus generalis ('dol general'), de modalitats especials d'error, examinades en el marc de la teoria general de l'error de tipus. En realitat, es tracta de casos concrets d'error que s'emmarquen en un procés inicialment dolós i que, a causa de l'interès teòric que tenen, han arribat a tenir un nom específic, amb el qual els coneix la doctrina.
  En el cas concret de l'aberratio ictus, l'agent inicia un curs causal lesiu en direcció a un objecte de l'acció, però no l'aconsegueix afectar, ja que es produeix una desviació del curs causal representat (un error en el cop), que determina que el lesionat sigui un altre objecte. El cas de l'error in obiecto és diferent, ja que el subjecte inicia un curs causal lesiu en direcció a un objecte i és precisament aquest objecte el lesionat; però, per culpa d'un error en la identificació o la representació del subjecte actiu previ a la posada en marxa del curs causal, la lesió d'aquest objecte no realitza el pla de l'autor.
  L'error in persona és la modalitat d'error in obiecto que recau sobre la identitat de la persona, és a dir, l'agent s'equivoca de víctima i ataca una persona pensant que es tracta d'una altra. Tant en el cas de l'aberratio ictus com en el de l'error in obiecto, es poden donar dues variants, en funció de si l'objecte de l'acció que es pretenia lesionar i l'efectivament afectat són l'expressió d'un únic bé jurídic o si es tracta de béns jurídics diferents. Si l'objecte de l'acció afectat i el que es pretenia lesionar tenen una protecció penal diversa i, per tant, pertanyen a tipus delictius diversos, tant en el cas de l'aberratio ictus com en el de l'error in obiecto, el tractament jurídic del cas ha de ser l'apreciació d'un concurs ideal de delictes entre una temptativa (inacabada o acabada) en relació amb el tipus delictiu que es pretenia realitzar i la realització imprudent del tipus efectivament realitzat. Això, evidentment, pressuposant que la realització del tipus deguda a l'errada sigui imputable objectivament i, a més, imputable subjectivament a títol d'imprudència. És a dir, solament en els casos en què l'error in obiecto o l'aberratio ictus puguin ser qualificats d'errors vencibles de tipus, els quals, de conformitat amb l'article 14.1 in fine del Codi penal (CP), condueixen a apreciar una realització típica imprudent.
  És possible que el resultat efectivament produït no es pugui imputar objectivament a l'agent, a causa de la seva imprevisibilitat objectiva ex ante; o bé que no es pugui imputar subjectivament a cap imprudència de l'agent; o, finalment, i fins i tot, que el fet imprudent corresponent no sigui típic, en aplicació del sistema de numerus clausus (art. 12 CP), per no haver-se tipificat la comissió imprudent del fet o per haver-se tipificat només la modalitat imprudent greu, de manera que la imprudència de l'agent concret és una imprudència lleu.
  En tots aquests casos, la solució ha de ser la sanció únicament del delicte intentat. L'error in obiecto en el cas d'objectes que mereixen la mateixa protecció penal s'estima irrellevant. En aquest sentit, es considera suficient, als efectes de la protecció penal, la individualització de l'objecte de l'acció pel que fa a les propietats típicament rellevants. En canvi, es conclou la irrellevància de l'error sobre propietats extratípiques.
  En conclusió, és pràcticament unànime la sanció per delicte dolós consumat. Molta més discussió provoca el cas de l'aberratio ictus amb equivalència típica dels dos objectes: el que es pretenia lesionar i l'efectivament lesionat. Una posició minoritària, tot i que important, i amb arrels destacades en la tradició espanyola, sosté també aquí la irrellevància de l'errada i, per tant, defensa la solució del delicte dolós consumat. Tanmateix, la doctrina àmpliament dominant i la jurisprudència moderna sostenen la solució del concurs ideal de delictes entre el delicte intentat i el delicte imprudent. Això, evidentment, sense excloure la possibilitat que únicament es pugui sancionar la temptativa, a causa de l'absència d'imputació objectiva, o d'imputació subjectiva a títol d'imprudència del resultat efectivament produït. La solució dominant és, segons entenem, la preferible. En efecte, si entenem per dol el coneixement del contingut concret de risc de la conducta de l'agent, sembla clar que en els casos d'aberratio, tot i que els objectes (el que es volia afectar i l'efectivament lesionat) siguin típicament equivalents, i a diferència del que succeeix en el cas de l'error in obiecto, el dol del subjecte no ha conduït el procés tal com aquest s'ha desenvolupat, l'agent no ha conegut el risc en la seva dimensió objectiva, i és fins a cert punt casual que el resultat es produeixi sobre un objecte típicament equivalent al que es volia lesionar. Per tant, s'ha d'excloure la sanció per delicte dolós consumat tret que el subjecte actuï amb l'anomenat dol alternatiu, és a dir, cobrint en la seva conducció del procés causal (amb dol eventual) tant el risc que es pretenia realitzar com l'altre risc efectivament realitzat en el resultat.
  Totes aquestes observacions són perfectament vàlides per a l'anomenat dolus generalis, un procés amb dues fases sobre el mateix objecte de l'acció, en el qual l'agent en la primera fase creu lesionar el bé jurídic i no ho fa, mentre que, en la segona fase, creu òbviament no lesionar el bé, sinó, per exemple, amagar el corpus delicti, i és aleshores quan efectivament lesiona.
  En el cas de l'error in obiecto amb identitat típica d'objectes, és cert que es dona una falsa representació de la realitat prèvia al començament de l'execució, fet que acaba provocant un fracàs del pla subjectiu de l'autor. Però aquest pla subjectiu no és el dol. Si el dol és el coneixement concret del contingut de risc de la conducta de l'agent, aquest tret es manté inalterat en els casos d'error in obiecto. El procés objectiu no se separa de la conducció de l'autor, fet que permet mantenir aquí la qualificació de delicte dolós consumat.