Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "abís" dins totes les àrees temàtiques
<Ciències socials > Serveis socials>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE BENESTAR I FAMÍLIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de serveis socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/118/>
- ca àrea bàsica de serveis socials, n f
- ca ABSS, n f sigla
- es área básica de servicios sociales
- es ABSS sigla
<Serveis socials > Organització>
Definició
Nota
- L'àrea bàsica de serveis socials s'organitza sobre una població mínima de 20.000 habitants, prenent com a base el municipi.
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca abús, n m
- es abuso, n m
<Dret penal>
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel TERMCAT.
- ca abús, n m
- es abuso, n m
- fr abus, n m
- it abuso, n m
<Dret civil>
Definició
<Transports > Transport marítim > Ports. Costes>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, procedeix de l'obra següent:
Diccionari de ports i costes: Català, castellà, francès, anglès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1995. 351 p.; 23 cm
ISBN 84-393-3324-2
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca abús de bandera, n m
- es abuso de bandera
<Costes > Instal·lacions de senyalització>
Definició
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca abús de confiança, n m
- es abuso de confianza, n m
<Dret penal i penitenciari > Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca abús de confiança, n m
- es abuso de confianza
<Dret penal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
-
Circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal (art. 22.6 Codi penal [CP]). Segons la jurisprudència del Tribunal Suprem (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 5.7.1997, ponent: Marañón Chávarri), per a apreciar-ne la concurrència cal que es compleixi el següent: que hi hagi una relació de confiança entre el subjecte actiu del delicte i la víctima deguda a motius de convivència social, professional, laboral, familiar o d'amistat. D'aquesta relació -que ha de preexistir al delicte (STS del 15.4.1996, ponent: De Vega Ruiz)- m'han de sorgir deures de lleialtat no necessàriament jurídics i, a més, ha de proporcionar al subjecte actiu una certa facilitat per a cometre el delicte, de la qual s'ha d'aprofitar. En alguna sentència es parla també d'un «plus de culpabilitat» per la major perversió en l'execució del delicte que denota aquest abús (STS del 28.6.2005, ponent: Granados Pérez).
El fonament de l'agreujant rau en l'especial facilitat per a cometre el fet delictiu que es deriva de la relació de confiança amb la víctima, una idea que avui dia sembla predominar davant l'explicació clàssica segons la qual el fonament de l'agreujant calia trobar-lo en la perversitat que comportava abusar de certes relacions de confiança. Majoritàriament, es considera que la circumstància només es pot apreciar en els subjectes que gaudeixen d'una relació de confiança específica amb la víctima, per la qual cosa no s'aplica als intervinents aliens a aquesta relació. La jurisprudència considera que l'abús és inherent a delictes com ara l'apropiació indeguda (STS del 5.11.2003, ponent: Bacigalupo Zapater), l'alçament de béns (STS del 24.9.1993, ponent: García Miguel) i l'estafa (STS del 23.4.1997, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez); i, per tant, no l'aplica a aquests delictes. S'han admès, en canvi, en el delicte de falsedats (STS del 13.2.1997, ponent: Soto Nieto), agressions sexuals (STS del 22.11.1995, ponent: Hernández Hernández), abusos sexuals (STS del 12.9.1991, ponent: De Vega Ruiz), furt (STS del 3.2.1989, ponent: Huerta y Álvarez de Lara) i robatori (STS del 5.7.1995, ponent: Marañón Chávarri).
La confiança que sorgeix de les relacions de parentiu més pròxim no dona lloc a l'aplicació d'aquest agreujant, sinó de la circumstància mixta de parentiu de l'article 23 del CP.
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca abús de dret, n m
- es abuso de derecho
<Dret civil>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
L'abús de dret es configura com a límit en l'exercici d'un dret subjectiu.
Amb relació als antecedents històrics, cal tenir present que en la legislació romana tenia una gran preeminència l'axioma «qui iure suo utitur neminem laedit» (qui utilitza el seu dret no causa cap dany a ningú). Així i tot, certs autors consideren una manifestació de la figura de l'abús de dret el fet que certes lleis establien algunes limitacions en l'exercici de determinats drets, com ara la Lex Voconia, la Lex Iulia i la Lex Papia Popea.
La manifestació, però, més clara de la figura de l'abús s'ha de situar a l'època medieval, moment en què s'elabora la doctrina que reprovava els anomenats «actes d'emulació», que eren els que es realitzaven en l'exercici d'un dret amb el sol fi de perjudicar una tercera persona o causar-li dany, i sense utilitat pròpia. Aquesta teoria de contingut essencialment subjectivista anà evolucionant cap a una objectivitat progressiva.
Des de mitjan segle XIX i fins a l'entrada en vigor del Decret 1836/1974, del 31 de maig, «pel qual se sanciona amb força de llei el text articulat del títol preliminar del Codi civil», la configuració de la teoria de l'abús de dret ha estat essencialment fruit de la jurisprudència. En aquest sentit, és remarcable la STS del 14.2.1944, en la qual es fixaren les línies generals coincidents, en gran part, amb la regulació actual; s'hi enumeren com a elements essencials de l'abús de dret els següents: «a) ús d'un dret, objectivament o externament legal; b) dany a un interès no protegit per una específica prerrogativa jurídica, i c) immoralitat o antisocialitat d'aquest dany, manifestada en forma subjectiva (quan el dret actua amb la intenció de perjudicar o, senzillament, sense un fi seriós i legítim) o sota forma objectiva (quan el dany prové de l'excés o l'anormalitat en l'exercici del dret)».
Actualment, la regulació de l'abús de dret és establerta dins l'article 7.2 del Codi civil espanyol (CC), en el qual s'aporten un seguit de dades fonamentals en la conceptuació d'aquesta figura: «tot acte o omissió que per la intenció del seu autor, pel seu objecte, o per les circumstàncies en què es realitzi sobrepassi manifestament els límits de l'exercici d'un dret, amb dany per a tercer».
Seguint, doncs, la legislació vigent, cal analitzar els requisits següents. En primer lloc, l'abús de dret pot consistir en una acció o omissió en l'exercici d'un dret. Sempre que es compleixin la resta de pressupòsits, pot constituir abús de dret qualsevol conducta positiva, així com el fet de no actuar. José Luis Albácar ho concreta afirmant que «el terme acto empleat en el precepto, considerat aspectualment o des d'una projecció positiva, s'ha d'entendre en el sentit d'activitat o conducta real i efectiva, mentre que si l'analitza des del punt de vista d'abstenció o inhibició, és a dir, des d'una concepció negativa, és del parer que s'ha de projectar sobre el fet de no actuar quan hi hagi l'obligació d'actuar».
En segon lloc, s'estableixen tres elements que caracteritzen l'acció abusiva: intenció, objecte i circumstàncies. Pel que fa a l'element volitiu, la intenció, es pot entendre en un sentit estricte, equiparant-lo bàsicament a l'animus nocendi, a una voluntat per part de la persona autora de produir un dany, de perjudicar. En aquest sentit, es manifesta el Tribunal Suprem amb l'ús de les expressions següents: STS del 18.5.1981 (art. 2079) «animus nocendi»; STS del 23.5.1995 (art. 4257) i 18.12.1995 (art. 6364) «designi o voluntat de perjudicar»; STS del 15.3.1996 (art. 2367) i 4.7.1997 (art. 5842) «intenció de danyar, sense que sigui profitós per a qui l'exercita». També es pot interpretar el mot «intenció» en un sentit més ampli, en tant que, tot i que no hi ha una voluntat manifesta de perjudicar, es demostra que la persona autora coneixia els possibles danys i perjudicis que la seva conducta podia comportar. El criteri jurisprudencial tampoc no és uniforme, ja que en determinades sentències, com la 20.7.1995 (art. 5804), que lliga amb el contingut de la STS del 1944, l'element de la intencionalitat s'equipara a l'«absència de finalitat seriosa i legítima». En qualsevol dels casos apareix la dificultat probatòria, i la càrrega recau sobre la persona que denuncia l'existència de l'abús.
El segon element, de caràcter objectiu, a què fa referència la llei és l'objecte, que cal entendre'l com a resultat de l'acte. Si la finalitat de l'acte o el resultat que s'aconsegueix sobrepassen o contradiuen els límits «normals» en l'exercici del dret, cal deduir l'operativitat d'aquest element. La dificultat rau a determinar quan s'han sobrepassat els límits «normals», qüestió que es tracta en analitzar el tercer requisit, que constitueix l'abús de dret: el contingut conceptual del terme «límits normals».
Finalment, el tercer element, les circumstàncies, tenen un contingut eclèctic, ja que es tenen en compte no solament les circumstàncies de temps, lloc, situació, ocasió, que afecten a l'hora de qualificar una determinada acció o omissió com a abusiva, sinó que també ha d'incidir en la qualificació de l'opinió social existent en relació amb l'actuació concreta, de manera que, si segons l'apreciació general de la societat l'acte no té la consideració d'abusiu, mancarà un dels elements determinants de l'abús de dret.
En tercer lloc, sobrepassar manifestament els límits normals de l'exercici del dret. La llibertat d'actuació del contingut d'un dret no és absoluta, sinó que s'ha d'exercitar d'acord amb uns paràmetres socialment reconeguts. Qualsevol extralimitació d'aquest contingut o un ús no d'acord amb la funció que té cal considerar-los com a exercici anormal a l'efecte de l'article 7.2 del CC. (Vegeu la STS del 20.7.1996: «excedir-se en l'exercici d'un dret que la llei estableix i atorga».) Una bona part de la doctrina i de la jurisprudència remarquen el fet que els límits en l'exercici del dret s'han de fixar, no segons criteris legals, sinó segons la realitat social existent en aquell moment. Concretament, Francisco Rivero Hernández manifesta que s'ha d'apreciar «segons els costums i les concepcions de cada època sobre allò que és normal o anormal», mentre que en les STS del 15.3.1996 i del 4.7.1997 es fa esment de l'ús del dret «d'una manera anormal i contrària a la convivència», de manera que s'indica la necessitat de tenir en compte la realitat social del moment. Certament, cal atenir-se no només a l'esperit i a la finalitat del dret, sinó també a l'entorn social en què es duu a terme la conducta abusiva. Novament, un altre aspecte que es deriva d'aquest requisit és la dificultat probatòria motivada pel fet que cal demostrar que es depassen manifestament aquells límits, és a dir, de manera clara i notòria.
En quart lloc, el requisit «dany a tercer» ha de ser objecte de matisacions en un doble sentit. D'una banda, malgrat l'afirmació continguda en el preàmbul del Decret del 1947, segons el qual el dany per a una tercera persona és un element que constitueix l'abús de dret, cal esmentar el fet que aquesta figura opera no tan sols en el cas de lesió efectiva a interessos individuals o socials, sinó també quan, malgrat que el dany no sigui immediat, la seva producció sigui previsible i futura. Pel que fa al contingut del dany, cal entendre com a tal qualsevol lesió a un interès legítim, ja sigui de contingut material o moral. D'altra banda, el terme tercera persona fa referència a qualsevol individu que no ha intervingut en l'acció o omissió causant de l'abús, amb independència de si ha format part o no de la relació jurídica dins el marc de la qual s'ha produït l'abús. Únicament s'exclouen de la consideració de terceres persones els individus que amb llur actuació han incidit de manera inequívoca en l'acció de la persona titular del dret. El requisit del «dany a tercer» ha estat qüestionat fins i tot per un sector de la doctrina, segons la qual el dany no és un element que constitueix l'abús, afirmació que fonamenten d'acord amb el contingut del mateix article 7.2, el qual considera que, mentre que en el primer incís es parla de l'abús de dret en general, en el segon es concreta i es fa esment només d'un tipus d'abús de dret: l'abús que produeix dany a una tercera persona.
Un cop delimitats els elements que conceptuen l'abús de dret cal tenir en compte que no sempre que estiguin presents tots els requisits opera l'article 7.2 del CC, ja que, segons declaren els autors i la jurisprudència, es tracta d'una prerrogativa de caràcter excepcional i d'aplicació subsidiària (entre altres, les STS del 15.3.1996, del 31.7.1996 [art. 6078] i del 4.7.1997), perquè, si la possible actuació constitueix abús té un tractament específic dins alguna norma de l'ordenament jurídic, aquesta norma haurà de ser d'aplicació preferent (en aquest sentit, STS del 5.4.1986 (art. 1794), del 27.5.1988 (art. 4347) i del 17.9.1987 (art. 6063). A més a més, d'aquesta aplicació restrictiva se'n deriva la necessitat de claredat i notorietat dels fets que constitueixen l'abús: vegeu, entre altres, la STS del 22.5.1963 (art. 1427) «manifest» «patent i clar»; la STS del 24.5.1996 (art. 3914): «manifest», i la STS del 3.7.1997 (art. 5476): «clar». Pel que fa als efectes, un cop determinada l'aplicabilitat de l'article 7.2 del CC, es poden adoptar tres tipus de mesures, individualment o conjuntament. En tot cas, l'abús de dret priva de l'emparat que l'ordenament jurídic atorgaria a l'acte en qüestió. En aquest cas, es pot parlar de ineficàcia de l'acte, ja que els tribunals han de privar de la producció dels efectes propis que tindrien si s'hagués abusat del dret. Aquesta mesura pot ser complementada per l'adopció d'un seguit de mesures impeditives «de la persistència de l'abús», mitjançant les quals es restableix el «normal» exercici del dret.
La via d'actuació per a evitar la persistència de l'abús és la via judicial o l'administrativa i s'ha d'actuar d'acord amb el principi de legalitat, de manera que, tant els tribunals com l'Administració, actuen dins el marc de legitimació i competència que els reconeixen les normes jurídiques.
Finalment, un cop s'ha provat l'existència d'abús de dret i la causació, a conseqüència d'aquest, d'un dany material o moral envers una tercera persona, aquesta està legitimada per a reclamar, com a rescabalament del dany sofert, una indemnització d'acord amb el que reconeix tant en l'exposició de motius com en el mateix precepte, indemnització que té el fonament jurídic en la responsabilitat contractual o extracontractual, segons quina sigui la relació existent entre la persona que duu a terme l'abús i la persona que l'ha sofert.
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca abús de poder, n m
- es abuso de poder, n m
<Dret penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca abús de posició dominant, n m
- es abuso de posición dominante, n m
<Dret penal>
<Ciències de la salut > Salut mental. Psiquiatria>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de psiquiatria [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2021. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/21/>
- ca abús de substàncies, n m
- es abuso de sustancias, n m
- fr abus de substances, n m
- en substance abuse, n
- de Drogenmissbrauch, n m
<Psiquiatria > Psiquiatria clínica>
Definició
Nota
- L'abús de substàncies es diferencia de la dependència de substàncies per la gravetat i persistència dels símptomes fisiològics i de comportament i per les conseqüències socials negatives que la dependència comporta.
