Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• Aquesta definició és recollida per l'article 22.5 del Codi penal (CP). La rellevància de l'acarnissament en el dret penal vigent és triple: en primer lloc, constitueix una circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal (art. 22.5 CP); en segon lloc, integra una de les tres modalitats típiques del delicte d'assassinat (art. 139.3 CP); i, finalment, és una circumstància agreujant específica del delicte de lesions doloses de l'article 147.1 del CP (art. 148.2 CP).
  Des d'un punt de vista objectiu, l'acarnissament exigeix que en la fase executiva del delicte el subjecte actiu provoqui a la víctima sofriments innecessaris per a assolir la consumació. L'augment dels sofriments, per la seva gravetat, s'ha de poder valorar com a inhumà. Segons la jurisprudència, aquests patiments poden ser tant físics com psíquics (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 7.12.2005, ponent: Colmenero Menéndez de Luarca).
  L'acarnissament exigeix que la víctima estigui viva i, per tant, no s'inscriuen en aquesta figura els actes de sadisme post mortem en els delictes contra la vida (STS del 4.2.1989, ponent: García Ancos).
  La doctrina discrepa sobre el criteri que cal seguir per a mesurar la innecessarietat del dolor. En aquest sentit, es pot defensar un punt de vista basat en el pla de l'autor (analitzant si, tal com l'autor havia decidit executar el delicte, els patiments eren innecessaris), o bé un punt de vista objectiu (és a dir, si per a una persona corrent situada en el lloc de l'autor hi havia altres formes executives que no impliquessin els patiments causats a la víctima, un punt de vista que sembla acollir-se a la STS del 15.5.1990, ponent: Bacigalupo Zapater). Per la seva naturalesa, aquesta circumstància només es pot apreciar en delictes contra les persones i, de manera més concreta, en les infraccions penals que comporten una certa afectació de la integritat corporal per l'ús de mitjans violents, bàsicament els delictes contra la vida i contra la integritat física.
  A més dels requisits objectius anteriors, la Sala Segona del Tribunal Suprem i una part de la doctrina han entès tradicionalment que l'acarnissament té un component subjectiu important (STS del 23.3.1998, ponent: Moner Muñoz) format pel propòsit íntim i deliberat del subjecte actiu de satisfer els seus instints de perversitat, i s'ha parlat, per a apreciar aquesta circumstància, de la necessitat d'un «plus de malignitat» (STS del 27.2.1992, ponent: De Vega Ruiz) o de la revelació d'una personalitat inhumana (STS de l'11.6.1991, ponent: Martín Pallín).
  En el cas de l'assassinat, algunes sentències exigeixen un doble dol: intenció de matar i intenció de provocar dolor (STS del 23.11.1996, ponent: Martín Pallín). En altres resolucions s'ha exigit una conformació de la voluntat freda, reflexiva i despietada (STS del 27.2.1992; en contra, però de la STS del 12.4.2004, ponent: Berdugo Gómez de la Torre), o un gaudiment morbós en la perllongació del dolor aliè (STS del 17.3.1989, ponent: Moner Muñoz). L'exigència d'aquest element subjectiu serveix sovint per a no apreciar acarnissament en delictes passionals (STS del 26.9.1988, ponent: Vivas Marzal) i, en aquest sentit, és un criteri que a la pràctica té un efecte restrictiu important de l'àmbit de vigència de la circumstància.
  Una part de la doctrina rebutja els plantejaments anteriors de la jurisprudència en considerar que es fonamenta l'efecte agreujant de l'acarnissament en determinats aspectes de la personalitat de l'autor. Per a salvar els problemes de la interpretació jurisprudencial es considera més adient fonamentar l'efecte agreujant de l'acarnissament en la major lesivitat de la conducta delictiva que comporta la causació de sofriments innecessaris a la víctima. Aquesta major lesivitat es pot extreure, per una banda, de l'augment inhumà del dolor entès com a resultat diferenciat del que constitueix l'objectiu principal del subjecte (mort, lesions, etc.) i, per l'altra, de l'especial menyspreu a la dignitat de la víctima que comporta fer-la objecte de patiments gratuïts.
  Pel que fa a l'aspecte subjectiu, sembla que n'hi ha prou amb exigir que el subjecte actiu sigui conscient que està provocant patiments a la víctima i que aquests són innecessaris per a assolir la consumació. Com a circumstància eminentment objectiva s'ha d'aplicar (art. 65.2 CP) a tots aquells partícips que en tinguin coneixement.