Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

FUNDACIÓ BARCELONA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de biologia cel·lular. Barcelona: Fundació Barcelona, 1994. 197 p.; 19 cm. (Diccionaris terminològics)
ISBN 84-88169-12-4

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

ca proteïna acídica fibril·lar glial, n f
es proteína acídica fibrilar glial
en glial fibrillary acidic protein

<Biologia cel·lular > Bioquímica>

Definició

Proteïna d'aproximadament 45 kD dels filaments intermedis dels astròcits i d'algunes cèl·lules de Schwann.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca quarta falcídia, n f
es cuarta falcidia

<Notaria > Tipologia documental > Herències>

Definició

Dret de l'hereu instituït de deduir per a ell la quarta part de l'actiu hereditari líquid si els llegats que el graven en superen les tres quartes parts.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca quarta falcídia, n f
es cuarta falcidia

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Quarta part de l'actiu hereditari líquid que té dret a retenir l'hereu si els llegats que el graven en superen les tres quartes parts.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca quarta falcídia, n f
es cuarta falcidia, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca quarta falcídia, n f
es cuarta falcidia

Definició

A Mallorca i Menorca, part de l'actiu hereditari líquid a la qual té dret l'hereu, el qual pot reduir els llegats en la mesura necessària per a percebre una quarta part d'aquest actiu hereditari.

Nota

Àmbit: Illes Balears
Sobre el tema de la falcídia se n'exposarà, en primer lloc, l'origen; a continuació, se'n tractaran els condicionaments subjectius (persones que tenen dret a la falcídia), els objectius (operacions que s'han de fer per a la detracció corresponent) i formals (inventari de l'herència i determinació del valor dels llegats) i, finalment, es veurà com se'n realitza la percepció per part de l'hereu.
S'ha de dir, d'entrada, que aquesta institució no regeix en el dret d'Eivissa i Formentera, llocs on s'aplica el Codi civil espanyol (CC), sense que l'hereu pugui reduir els llegats disposats pel testador, independentment de quin en sigui el valor.
1. L'ORIGEN DE LA QUARTA FALCÍDIA I L'APLICACIÓ QUE TÉ EN EL DRET DE MALLORCA I MENORCA. La quarta falcídia té origen romà, per a sortir al pas de la pràctica de disposar llegats sense mesura. Les Instituta de Justinià indiquen que, antigament, la llibertat de llegar era absoluta, i com sigui que això determinava que els hereus no acceptessin les herències, es perdien els tributs corresponents a les transmissions d'herència, ja que aquests tributs no es cobraven en els ab intestato. Això va fer necessari dictar disposicions que estimulessin l'acceptació, per part dels hereus, de les herències gravades amb llegats. La Lex Falcidia -que es va dictar l'any 40 aC i deu el nom al tribú que la va disposar, Publi Falcidi- va ser el tercer intent de regular la matèria, ja que els dos precedents anteriors -la Lex Furia i la Lex Voconia- es van revelar ineficaços. La Lex Falcidia establia que l'hereu ha de poder fer seva una quarta part de l'actiu hereditari líquid, i pot reduir els llegats disposats pel testador en la mesura necessària per a aquest fi. Per tant, és una regulació semblant a la d'avui. Tanmateix, superat el període clàssic, la falcídia va evolucionar, en coincidir amb la quarta trebel·liànica, que gravava els fideïcomisos, atesa l'equiparació d'aquests amb els llegats (per omnia ex aequata sunt legata fideicomisis, Digesta, 30.1.1). I en el Corpus iuris civilis la falcídia passa a tenir una situació desfavorable, tant perquè dona al testador la facultat de disposar que no s'apliqui a la seva herència, com perquè estableix que molts llegats tindran la consideració de no reductibles.
Com a institució romana que era, va passar a Las Siete Partidas d'Alfons X, però aviat va desaparèixer del dret castellà quan es va promulgar l'Ordenamiento de Alcalá, que, en la llei única del títol XIX proclama que «el testamento sea valedero en las mandas o en las otras cosas que en él se contiene, aunque el testador no haya fecho heredero alguno». Si la institució d'hereu en els testaments no és necessària, els estímuls a fi que l'hereu accepti l'herència encara ho són menys. Aquesta consideració ha passat al CC (art. 764 i 891) i també a l'ordenament jurídic d'Eivissa i Formentera, atesa la remissió que hi fa l'article 70 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears en matèria de successió testada.
En canvi, sempre s'ha partit de l'existència de la falcídia en el dret de Catalunya, com també en el de Mallorca i Menorca, malgrat que el primer apèndix que es va dur a terme -el del 1903- no hi fa cap referència, i tampoc una obra clàssica com és la Memoria sobre las instituciones del derecho civil de las Baleares de Pere Ripoll i Palou. Tanmateix, els apèndixs del 1920 i del 1949 van esmenar aquesta omissió, encara que no la van regular. Sí que ho va fer la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, i especialment la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990, que en va fer una regulació àmplia, tractant de resoldre els nombrosos problemes que la doctrina havia posat en relleu.
La quarta falcídia és una mostra més de l'harmonia i la lògica jurídica de la successió mortis causa estructurada segons el model romà, que és el vigent a Catalunya i també a Mallorca i Menorca. Si, en aquests territoris, la successió està centrada entorn de la figura de l'hereu, o hereus, com a continuador de la personalitat del difunt, que se situarà en les relacions jurídiques de les quals aquest era titular -llevat de les de caràcter personalíssim-, i, per la condició que té de successor universal, acreixen en ell tots els béns de l'herència, tret dels béns respecte dels quals el testador ha ordenat l'adjudicació a persones diferents de l'hereu mitjançant la disposició de llegats, seria un absurd i un contrasentit que aquests fossin tan quantiosos que no quedés res per a l'hereu. La condició d'hereu no és simplement honorífica; ha de descansar sobre un substrat patrimonial, i la institució de la quarta falcídia obeeix a fer això possible, atès que li concedeix el dret a una quarta part de l'actiu hereditari líquid, i es poden reduir els llegats en la mesura corresponent. L'encert de la falcídia esdevé encara més evident si es té en compte que l'hereu -i no els legataris- és qui respon dels deutes de l'herència.
2. ELS CONDICIONAMENTS DE LA FALCÍDIA. La doctrina classifica els condicionaments per a poder detraure la falcídia en subjectius, objectius i formals, segons si fan referència a les persones que la falcídia és susceptible d'afectar, a les operacions necessàries per a la detracció corresponent i als requisits de caràcter formal que s'han de complir, especialment, la formalització de l'inventari. S'exposen a continuació.
a) Els condicionaments subjectius: persones que tenen dret a la detracció de la falcídia.
És clar que qui està legitimat per a detraure la falcídia és l'hereu, sempre que el valor dels llegats disposats pel testador superi les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid. Però tot seguit poden sorgir una sèrie de dubtes, el primer dels quals és la qüestió de si també la pot detreure l'hereu ab intestato. No és impossible que aquest hereu es pugui trobar en l'herència llegats molt quantiosos, ja que el causant els pot haver ordenat mitjançant el codicil, i els hereus ab intestato estan obligats a lliurar-los. Ja en el Digesta (35.2.18), un text del jurisconsult Paulus assenyala que la falcídia havia estat aplicada pel diví Pius també a la successió dels intestats, i així ho ha considerat sempre la doctrina. Dins la comissió que va redactar l'avantprojecte que després es va convertir en la Compilació del 1990 es va plantejar la possibilitat de fer una referència al tema, però es va considerar que la paraula que empra l'article 38 -«hereu»- tant ha de comprendre el testamentari com el ab intestato.
En canvi el donatari universal, malgrat la condició d'hereu del donant, no pot detreure la falcídia, llevat que l'escriptura de donació universal li atorgui expressament aquesta facultat, i és que la falcídia no té raó d'existir en la donació universal, ja que en subscriure-la el donatari accepta també la condició de successor mortis causa del donant i, per tant, també la seva herència. Així ho indica expressament l'article 9 de la Compilació del 1990.
Pel que fa al legatari de part alíquota, malgrat la condició que té en certa manera intermèdia entre hereu i legatari -ja que, com a l'hereu, l'afecten les càrregues de l'herència, que s'han de determinar per a concretar la part alíquota-, el cert és que, de manera clara, no és hereu, i per això no es requereix la seva intervenció en l'acceptació de l'herència. Per tant, queda fora del dret a detreure la falcídia.
En canvi, sí que en pot fer ús l'hereu fiduciari, ja que la seva intervenció és absolutament necessària per a acceptar l'herència. Però s'ha de tenir en compte que, pel fet de ser fiduciari, ja té dret a una quarta part de l'herència: l'anomenada quarta trebel·liànica. I la qüestió per a resoldre consisteix a determinar com es combinen les dues quartes en els casos -que en la pràctica es donaran amb molt poca freqüència- en què l'herència fideïcomesa estigui gravada, a més, amb llegats per un valor superior a les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid. L'article 40 de la Compilació estableix que «l'hereu fiduciari no podrà detreure més que una quarta per falcídia i trebel·liànica, que s'obtindrà reduint els llegats i l'herència fideïcomesa en proporció al valor respectiu». Però, com es fa aquesta valoració i, sobretot, com es treu la proporció? Per a tractar de resoldre el problema s'ha de partir de l'existència de llegats d'un valor superior a les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid i, com sigui que fins a aquest percentatge estan permesos, això duu a la conclusió que l'herència fideïcomesa és, en realitat, una quarta part de l'herència. Si hi ha llegats que superen aquesta quarta part es pot exercitar la falcídia per a reduir-los, de manera que en queda una quarta part, que en realitat és l'herència fideïcomesa, de la qual el fiduciari pot percebre la quarta part en concepte de trebel·liànica.
Aquesta explicació sembla l'única clara i lògica, atès que el que disposa la Compilació -refondre les dues quartes en una i calcular-les en la proporció corresponent- no proporciona els elements per a arribar a una conclusió plausible. Per això seria convenient aclarir aquest punt quan arribi el moment de la reforma de la Compilació. Que se sàpiga, en els tribunals no s'ha plantejat el tema de la concurrència de les dues quartes, possiblement perquè fa falta una mentalitat perversa per a disposar en l'herència una substitució en fideïcomís i, a més, gravar-la amb llegats per un import superior a les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid.
L'hereu fideïcomissari no pot fer ús de la falcídia, ja que aquesta tan sols té raó de ser respecte de l'hereu que primerament adquireix l'herència -que és el fiduciari- i així ho disposa l'article 38 de la Compilació: «solament podrà exercir aquest dret l'hereu que primerament adquireixi l'herència».
El mateix precepte indica també que «si els hereus fossin més d'un es calcularà [la falcídia] en proporció a les quotes hereditàries respectives, tenint en compte els llegats amb què hagin estat gravats cada un d'ells». Aquí la Compilació no fa sinó reproduir la doctrina romana sobre la matèria, que es troba al Digesta, 35.2.77, i a les Instituta, 2.22.1. I és que, d'entrada, la possibilitat de gravar cadascun dels hereus amb llegats diferents és reconeguda pels sistemes jurídics de rel romana i, entre ells, pel CC en l'article 859. Per tant, si els hereus estan gravats amb diferents llegats la falcídia es calcula respecte de cadascun, tenint en compte la quota hereditària que li correspon i el valor dels llegats que ha de lliurar. Si els hereus no estan gravats amb llegats diferents, sinó que aquests afecten tots els hereus, es fa la reducció dels llegats i la quarta part que quedi de l'actiu hereditari líquid es reparteix entre els hereus en proporció amb les quotes hereditàries respectives.
b) Els condicionaments objectius i les operacions que cal realitzar.
L'hereu pot detreure la falcídia quan no li quedi lliure, a conseqüència dels llegats disposats pel testador, la quarta part de l'actiu hereditari líquid. Per a determinar, en cada cas concret, si s'esdevé o no aquesta circumstància, s'han de realitzar les operacions següents: computar l'actiu i el passiu de l'herència per a concretar l'actiu hereditari líquid, determinar i computar els llegats reductibles disposats pel testador, i fer la comparació de les dues quantitats resultants, per a veure si el valor dels llegats reductibles supera les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid.
I) Primera operació: la computació de l'actiu i del passiu de l'herència.
L'actiu és determinat pel conjunt de béns i drets que integren l'herència. Entre els béns que cal computar s'han d'incloure els que han estat objecte de llegat, ja que formaven part del patrimoni del causant en el moment en què va morir aquest, com també tots els crèdits dels quals sigui titular, fins i tot els que tingui contra l'hereu.
La valoració d'aquests béns s'ha de referir al moment de la mort del causant i segons el valor real i objectiu que tenen, prescindint d'un possible preu d'afecció. Les fonts romanes -i la doctrina tradicional que en parteix- han anat fent normes sobre la valoració de certs elements especials, com són els crèdits condicionals i a termini, els de caràcter dubtós i els solidaris. Atès el silenci de la Compilació sobre aquests temes, les normes indicades hi podrien constar, ja que constitueixen la tradició jurídica que l'article 1 de la Compilació considera element d'integració.
En canvi, sí que l'article 39 de la Compilació dona normes sobre el passiu de l'herència, i així indica que «per fixar la falcídia es detrauran les despeses ocasionades per la mort i les d'inventari, així com els deutes i les càrregues de l'herència i les llegítimes, fins i tot la de l'hereu que sigui legitimari». Aquestes deduccions són totalment lògiques, ja que disminueixen el valor de l'actiu de l'herència. La doctrina ha considerat que es podrien incloure entre els deutes de l'herència els procedents d'un judici de testamentaria, a més dels realitzats en defensa dels béns hereditaris, sempre que tant els uns com els altres siguin efectuats en interès de l'herència i no per la conveniència de l'hereu. Per aquesta raó, en canvi, no seria factible incloure les despeses i els impostos ocasionats per l'escriptura d'acceptació de l'herència per part de l'hereu.
Entre els llegats, és possible que alguns no siguin reductibles, de manera que queden fora de l'àmbit de la falcídia. Però, als efectes que ara es tracten, aquests llegats s'han d'incloure dins el passiu de l'herència? La Compilació no hi fa cap referència en l'article 39, quan indica els elements que cal tenir en compte per a determinar el passiu, però no hi pot haver cap dubte sobre el fet que són veritables càrregues de l'herència, atès que l'hereu ha de lliurar aquests llegats sense poder fer cap classe de reducció, per la qual cosa, si no se'n fa la inclusió en el passiu, l'actiu hereditari líquid resultant no seria el real. De totes maneres, la part final de l'article 39 de la Compilació suggereix que aquesta solució és la correcta quan assenyala que la part en què els llegats no reductibles haurien de ser objecte de reducció no afectarà els altres llegats reductibles. Doncs bé, si els llegats no reductibles no es comptessin en el passiu, l'actiu hereditari líquid seria superior i, per tant, ho seria també la seva quarta part o falcídia i això obligaria a reduir en major mesura els llegats que sí que poden ser objecte de reducció.
II) Segona operació: la determinació i valoració dels llegats reductibles.
Com sigui que els llegats no reductibles són unes càrregues de l'herència que operen independentment de la falcídia, aquí es tracta de determinar els llegats que es poden reduir i, després, valorar-los, per a calcular si llur valor supera les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid. La consideració dels llegats que són reductibles és duta a terme per la Compilació a sensu contrario quan indica quins són els que no tenen aquesta qualitat; en aquest sentit, estableix: «no es consideraran reduïbles els llegats piadosos o docents, els d'aliments, els de deute propi del testador, els ordenats en pagament de llegítimes en allò que n'excedeixin, els subllegats, els de béns l'alienació dels quals es prohibeixi al legatari i els exceptuats de reducció pel mateix testador».
En aquest punt, la Compilació segueix el camí traçat pel Corpus iuris civilis, que fa una llista de llegats no reductibles tan àmplia que quasi pot deixar sense efecte el joc de la institució, particularment pel que fa als llegats piadosos o docents que, a més, en certs casos poden ser d'una quantia considerable.
Tanmateix, no deixa de tenir lògica la inclusió dins la llista de bastants llegats recollits per l'article 39 de la Compilació. Així passa amb els llegats destinats al pagament de llegítimes, que són veritables deutes de l'herència, per la qual cosa només podria ser objecte de reducció la diferència entre el valor del llegat i l'import de la llegítima que s'ha de pagar. També és lògic que no sigui objecte de reducció el llegat de deute propi del testador, atès que no té un contingut positiu, sinó negatiu, per la qual cosa difícilment es pot fer cap reducció. És natural també el caràcter no reductible dels sotsllegats, ja que no graven l'hereu sinó el mateix legatari. I, pel que fa als llegats de béns d'alienació prohibida, el fet de quedar fora de la reducció seria una compensació per aquest gravamen.
La voluntat del testador és la primera llei de la successió i, per tant, com indica l'article 39 de la Compilació, pot exceptuar de la reducció els llegats que consideri convenient, de la mateixa manera que fins i tot podria prohibir a l'hereu que fes ús de la quarta falcídia. I, a la inversa, podria declarar reductibles alguns dels llegats que recull l'article 39 de la Compilació? Sembla que no hi hauria inconvenient pel que fa als llegats piadosos o docents; és més discutible en el llegat d'aliments, sobretot quan el beneficiari del llegat té un dret reconegut per la llei a exigir-los. En canvi, no sembla lògic que el testador pugui considerar reductibles els llegats de deute propi del testador, els de pagament de llegítima, en el que no excedeixin del seu valor, els sotsllegats ni els de béns d'alienació prohibida.
Pel que fa als prellegats, el paràgraf segon de l'article 39 estableix que «els prellegats no s'imputaran a la falcídia i podran ser objecte de reducció, si n'és el cas, amb els altres llegats». Com es veu, el prellegat funciona com un llegat més, possiblement perquè la llei considera que, en aquest cas, l'hereu rep el bé llegat com a legatari i no com a hereu. La Compilació no recull cap regla sobre com s'efectua la valoració dels llegats. El més lògic és tenir-ne en compte el valor objectiu a la data de la mort del causant. També aquí les fonts romanes ofereixen moltes regles sobre la valoració de certs llegats (llegats d'usdefruit, d'estatge, condicionals, a termini, de renda vitalícia, alternatius, de condonació de deute, entre d'altres), que encara es podrien tenir en compte, si bé algunes d'elles adaptades a la realitat. I, així, pel que fa als llegats d'usdefruit, ús o estatge, es podria acudir a les regles de l'impost sobre successions i donacions.
III) Tercera operació: la comparació dels resultats de les operacions anteriors.
Aquesta comparació permet saber si, en el cas que es considera, l'hereu té dret o no a la detracció de la falcídia, que tan sols escaurà si el valor dels llegats que cal reduir sumen més que les tres quartes parts de l'actiu hereditari líquid, i l'import de la reducció prové de la diferència entre totes dues quantitats.
En el cas que no hi hagi actiu hereditari líquid perquè el passiu de l'herència és superior a l'actiu, tots els béns de l'herència s'han d'aplicar al pagament dels deutes i càrregues i els llegats esdevenen ineficaços (Digesta, 35.2.66, fragment 1).
En el cas de concurrència de més d'un hereu, la falcídia es calcula separadament per a cadascun. El resultat de la primera operació -determinació de l'actiu hereditari líquid- s'ha d'aplicar a cadascun dels hereus segons el que resulti de la quota hereditària corresponent (la meitat, la quarta part, etc.). Pel que fa a la segona operació -determinació dels llegats reductibles i el valor d'aquests- s'han d'atribuir a cadascun dels hereus els llegats amb què estiguin específicament gravats, i l'operació s'ha de dur a terme de manera aïllada per a cadascun; després es compara la quota hereditària i els llegats amb què està gravat cadascun. En cas que sigui obligatori que tots els hereus lliurin els llegats, el valor dels llegats reductibles s'aplica a cadascun dels hereus en proporció amb la quota hereditària corresponent.
c) Els condicionaments formals. L'inventari.
L'article 38 de la Compilació estableix que, per a exercitar el dret a la falcídia, «l'hereu haurà de practicar inventari en el temps i forma preceptuats per a la quarta trebel·liànica, en el qual es procedirà a la valoració dels béns i deutes de l'herència i a la dels llegats. Qui el formalitzi en frau dels legataris perdrà aquest dret». Com es veu, hi ha una remissió a les normes de la quarta trebel·liànica, que es troba en els apartats a i b de l'article 29 de la Compilació.
El precepte transcrit disposa que l'inventari és un requisit essencial per a poder detreure la falcídia, i així s'assenyala en la Sentència del Tribunal Suprem del 3 de juny de 1967, segons la qual, com que no hi ha inventari dels béns del causant, ha caducat el dret a detreure la quarta falcídia, i no és un requisit indispensable per a formalitzar l'inventari el fet que no hagin estat a disposició de l'hereu tots els béns. I la Sentència 1/2003 de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, del 12 de març, indica que no és absolutament necessari que l'inventari s'hagi fet per a la detracció de la falcídia, i en aquest punt serveix el que han fet els comptadors partidors que figura en una escriptura en què es relacionen els béns del causant per a inscriure'ls en el Registre de la Propietat; i si bé és cert que la sentència es refereix a la quarta trebel·liànica, és aplicable també a la falcídia, atesa la identitat de raó entre les dues institucions, avui recollida per l'article 38 de la Compilació. En realitat, ja el Tribunal Suprem havia establert el caràcter objectiu de l'inventari, «perquè el que interessa és que hi hagi inventari, oportet inventarium fieri» (sentències de l'11 d'octubre de 1944 i del 5 de juliol de 1949).
L'inventari és un tràmit essencial per a la detracció de la quarta falcídia; ara bé, pot el testador dispensar de realitzar-lo? D'entrada, sembla que la resposta hauria de ser afirmativa, ja que ell és qui estructura, segons la seva voluntat, la pròpia successió, i si fins i tot pot excloure el joc de la falcídia -així ho disposa l'article 38-, amb més motiu pot dispensar de realitzar l'inventari. Però és clar que aquesta dispensa tan sols es pot referir a les formalitats que imposa la llei per a formalitzar l'inventari, perquè és evident que el joc de la falcídia requereix efectuar el càlcul de l'actiu hereditari líquid de l'herència -amb la determinació consegüent, com a prius necessari, de l'actiu i del passiu-, a més de la concreció i valoració dels llegats que s'han de reduir. I això tan sols es pot fer relacionant els béns que han de ser objecte d'aquestes operacions, és a dir, inventariant.
També els legataris poden dispensar l'hereu de la formalització de l'inventari en cas que la reducció dels llegats es faci de mutu acord. És evident, però, que aquest negoci jurídic hauria d'incloure tots els legataris, ja que, si no és així, l'hereu no pot reclamar contra el legatari disconforme si no ha donat compliment als condicionaments que imposa la llei.
L'article 38 in fine disposa que «qui el formalitzi [l'inventari] en frau dels legataris perdrà aquest dret». Quan es pot dir que l'inventari s'ha formalitzat en frau dels legataris? La doctrina ha establert que l'inventari ha de ser complet, exacte i exhaustiu, però també ha indicat que no és absolutament necessària la individualització dels béns que integren una empresa, indústria o negoci, i així ho recollia l'article 230 del Codi de successions de Catalunya.
En l'inventari han de constar tots els elements que poden influir en la determinació de la falcídia, perquè l'inventari és el que, d'entrada, indica si hi ha dret o no a aquesta falcídia. Quina conseqüència tindrà el fet que en l'inventari hi hagi omissions que poden ser importants per a determinar la falcídia? L'article 38 estableix la pèrdua de la falcídia per a l'hereu que formalitza l'inventari en frau dels legataris. El fet que la llei parli de frau implica que hi ha d'haver una omissió conscient i important, i no és suficient, en aquest punt, una simple negligència. Això vol dir que s'han d'examinar amb atenció les circumstàncies concurrents en cada cas concret per a determinar quin ha estat el animus de l'hereu en formalitzar l'inventari, i consegüentment, si hi hagut o no una veritable intenció de defraudar els legataris. Quan aquest animus no s'ha posat en relleu, i es pot considerar que s'està al davant d'un error disculpable, l'omissió o la inexactitud dona lloc tan sols a la correcció corresponent, però no a la pèrdua de la falcídia.
3. LA PERCEPCIÓ DE LA FALCÍDIA PER PART DE L'HEREU. La manera com l'hereu ha de percebre la falcídia depèn directament de la naturalesa jurídica d'aquesta. Si la falcídia es considera una pars bonorum hereditatis, l'hereu té dret a rebre-la en béns de l'herència; en canvi, si és una simple pars valoris bonorum té un crèdit contra el legatari per la quantia corresponent a l'import de la reducció.
En el dret romà es va plantejar la qüestió particularment respecte dels llegats que no es podien dividir, ja que, si són divisibles -com en el cas que el llegat consisteixi en una quantitat de diners- el repartiment no presenta cap problema. El Digesta -35.2.7 i 80, fragment 1- estableix que els llegats indivisibles pertanyen al legatari íntegrament, però ha de pagar a l'hereu la part en què el llegat s'ha de reduir. Aquesta consideració de la falcídia com un simple crèdit és mostrada per la Compilació del 1990, que, en l'article 38, la configura com una possible reclamació de l'hereu per a aconseguir la quarta part de l'actiu hereditari líquid, i en redueix, en la proporció necessària, els llegats. La Compilació del 1961 plantejava més dubtes sobre la naturalesa de la falcídia, ja que disposava que l'hereu «podrá retener en propiedad» la quarta part de l'actiu hereditari líquid.
Per a determinar si l'hereu ha rebut de l'herència la quarta part que li toca rebre, s'ha de tenir en compte tot el que rebi de iure hereditario, és a dir, per la seva condició d'hereu, i així, a més dels béns de l'herència que li corresponen pel fet de ser hereu, s'han de considerar també tots els que puguin provenir de l'acreixement, de la substitució d'un altre hereu, de la ineficàcia d'algun llegat, entre d'altres. En canvi no es tenen en compte els prellegats, ja que aquests funcionen com un llegat més i l'hereu el rep com a legatari i no com a hereu; tampoc no es té en compte el que l'hereu pugui rebre com a legitimari, ja que no ho rep pel fet de ser hereu sinó per la seva condició de legitimari. L'article 40 indica precisament que «l'hereu en qui concorri la condició de legitimari tindrà dret a la quarta falcídia i també a la seva llegítima».
Si tot el que rep l'hereu de iure hereditario, per la seva condició d'hereu, no representa la quarta part de l'actiu hereditari líquid, pot reclamar la reducció dels llegats, reforçant-ne la reclamació amb el ius retentionis que li confereix l'article 38 de la Compilació, que es refereix als casos en què els llegats estan en poder seu, que és el que generalment passarà, atès que, per la condició d'hereu que té, li correspon prendre possessió dels béns de l'herència i fer el lliurament dels llegats.
La reducció dels llegats divisibles no presenta cap dificultat, ja que és possible fer-ne el repartiment entre l'hereu i el legatari. Si el llegat consisteix en una cosa indivisible -immoble o moble- la doctrina havia considerat que la reducció passaria per la constitució d'un condomini entre l'hereu i el legatari en proporció amb la reducció que s'ha de realitzar, encara que aquesta solució no deixa de ser contestada, especialment perquè considera que els condominis són inapropiats i font de conflictes, per la qual cosa seria més lògic que el legatari pagués a l'hereu l'import de la reducció, a canvi de conservar en propietat la cosa llegada. Aquesta darrera solució podria ser adequada per a la reducció d'un llegat d'un dret, com seria el cas de l'estatge. Poden presentar encara més dificultats la reducció de determinats llegats, com els d'usdefruit o de renda vitalícia; es tractaria de concretar com es materialitza el percentatge de reducció del llegat, que s'haurà obtingut a conseqüència de les operacions que s'han indicat en tractar dels condicionaments objectius de la falcídia. Així, en el cas del llegat d'usdefruit es pot fer la reducció excloent algun bé de l'usdefruit; i en el cas del llegat de renda vitalícia, disminuir la quantia de les pensions o els pagaments que s'han de d'efectuar. En cada cas, i amb independència del llegat que s'ha de reduir, cal tenir en compte les circumstàncies que concorren en el cas, i adoptar la solució que sigui justa i equitativa, a més d'adequada al cas en qüestió.
V. t.: institució d'hereu n f
V. t.: principis successoris romans n m pl

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca quarta falcídia, n f
ca quota hereditària mínima, n f sin. compl.
es cuarta falcidia
es cuota hereditaria mínima

Definició

Quarta part de l'actiu hereditari líquid que la persona hereva té dret a retenir en propietat, que li permet reduir els llegats a tal efecte, llevat que la causant ho hagi prohibit.

Nota

Àmbit: Catalunya
El dret a detreure la quarta falcídia només correspon a l'hereu o hereus que adquireixen l'herència en primer lloc, en cas que el causant hagi fet crides successives a l'herència (art. 427-40 Codi civil de Catalunya [CCCat]), i cal haver fet inventari d'acord amb el que estableix l'article 426-20 del CCCat. En el cas de cohereus, cadascun d'ells pot retenir la quarta part de la quota respectiva en l'actiu hereditari, amb independència que tots els llegats sumats no sobrepassin les tres quartes parts (art. 427-40.3 CCCat). Si l'hereu és legitimari, a més de dret a la llegítima, també té dret a la quarta falcídia (art. 427-43.2 CCCat), mentre que si l'hereu és fiduciari, té dret a la quarta trebel·liànica respecte a la part d'herència fideïcomesa, i dret a la quarta falcídia respecte a la part lliure de fideïcomís, però gravada amb llegats, sense que el que rebi per la quarta trebel·liànica s'imputi a la falcídia (art. 427-43.3 CCCat).
Per determinar l'actiu hereditari líquid (art. 427-41 CCCat) del qual la quarta part representa la falcídia o la quota hereditària mínima, s'ha de sumar el valor de tots els béns del cabal relicte (incloent-hi els disposats en llegats, els crèdits del causant contra l'hereu i els crèdits extingits per llegats de perdó de deute), però no els béns objecte d'atribució particular en pacte successori i de donació per causa de mort, i restar-hi els deutes de l'herència, les despeses de darrera malaltia i d'enterrament o d'incineració del causant, l'import de les llegítimes (inclosa la de l'hereu que sigui legitimari), i els gravàmens que afectin tals béns del cabal relicte (llevat dels drets de garantia). Els béns i els deutes es valoren en el moment de la mort del causant.
Tot el que s'atribueix a l'hereu en la successió (estimat en el moment de la mort del causant), incloent-hi el que obté per substitució vulgar, per dret d'acréixer o per absorció de llegats ineficaços, però no els prellegats atorgats pel testador al mateix hereu, ni les donacions per causa de mort, ni les atribucions particulars en pacte successori, s'imputa a la quarta falcídia (art. 427-43.1 CCCat).
Els llegats que es poden reduir per la quarta falcídia són els que són a càrrec de l'hereu que pretén exercir aquest dret a la quota hereditària mínima (incloent-hi els prellegats ordenats al seu favor). Per contra, queden fora de la reducció: a) els llegats de deute propi del testador; b) els ordenats a favor dels legitimaris en concepte de llegítima o imputables a aquesta en la part que la cobreixin; c) els d'aliments; d) els que el testador ha ordenat que es compleixin íntegrament; e) les donacions per causa de mort, i f) les atribucions particulars en pacte successori (art. 427-42 CCCat).
La reducció dels llegats per raó de la quarta falcídia (també pel fet de ser excessius, art. 427-39 CCCat) es fa respectant l'ordre establert pel causant o, a falta d'aquest, en proporció al seu valor, però els legataris poden evitar la reducció abonant-ne l'import en diners a l'hereu (art. 427-45 CCCat).
L'extinció de la quarta falcídia es produeix per renúncia expressa o tàcita, la qual s'entén com a produïda si l'hereu gravat lliura o compleix íntegrament els llegats excessius sense reducció, tot i saber que la pot detreure (art. 427-44.1 CCCat). En el cas que els legataris hagin pres ells mateixos la possessió dels llegats, perquè hi estaven facultats, el dret de l'hereu a demanar la reducció caduca al cap de quatre anys de la mort del causant (art. 427-44.2 CCCat).
V. t.: llegat n m
V. t.: quarta trebel·liànica n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la quarta Falcidia, n f
ca quarta falcídia, n f
es cuarta falcidia, n f
fr quarte falcidie, n f
it quarta falcidia, n f

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de geografia física [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2011. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/124>

ca roca àcida, n f
es roca ácida
fr roche acide
en acid rock
en acidic rock

<Geografia física > Ciència del sòl>

Definició

Roca ígnia amb un contingut de sílice superior al 55%.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de geografia física [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2011. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/124>

ca roca àcida, n f
es roca ácida
fr roche acide
en acid rock
en acidic rock

<Geografia física > Ciència del sòl>

Definició

Roca ígnia amb un contingut de sílice superior al 55%.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia i fraseologia dels productes informàtics [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/123>

ca s'ha produït un error en accedir a les dades protegides
en error accessing secured data

<Localització > Fraseologia>

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "accídia" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició