Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "aconseguiment" dins totes les àrees temàtiques

consentiment jurídicament eficaç consentiment jurídicament eficaç

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consentiment jurídicament eficaç, n m
  • es  consentimiento jurídicamente eficaz, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

consentiment matrimonial consentiment matrimonial

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consentiment matrimonial, n m
  • es  consentimiento matrimonial, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

consentiment matrimonial consentiment matrimonial

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consentiment matrimonial, n m
  • es  consentimiento matrimonial

<Dret canònic>

Definició
Acte de voluntat pel qual l'home i la dona es lliuren i s'accepten mútuament en aliança irrevocable per a constituir el matrimoni.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • El Codi de dret canònic del 1983 (CDC-83), en el cànon 1057, dins els cànons preliminars sobre el matrimoni, conté dues afirmacions fonamentals: que el consentiment és el factor que constitueix el matrimoni (matrimonium facit partium consensus: càn. 1057, § 1); i quina és la naturalesa d'aquest acte: «el consentiment matrimonial és l'acte de la voluntat pel qual el baró i la dona es lliuren i s'accepten mútuament en aliança irrevocable per a constituir el matrimoni» (càn. 1057, § 2).
    Dels tres elements necessaris per a la validesa del matrimoni canònic -habilitat de les parts per a contreure entre si, consentiment degut i forma jurídica prescrita-, el més essencial és el consentiment, requerit per la mateixa naturalesa del matrimoni com a acord de voluntats personalíssim, amb vista a la constitució de l'estat conjugal. És l'única causa eficient del matrimoni, indispensable ja que sense consentiment no hi ha matrimoni, i radical i naturalment suficient, ja que amb consentiment n'hi ha prou perquè hi hagi matrimoni. Els altres dos elements depenen, en més o menys mesura, de la llei positiva que regula els impediments que inhabiliten per a contreure matrimoni i la forma jurídica establerta.
    Si el consentiment és emès per persones jurídicament hàbils i és legítimament manifestat (càn. 1057, § 1), el matrimoni serà, a més de naturalment vàlid, jurídicament eficaç amb vista a la constitució dels efectes públics d'aquest consentiment.
    Per tal que es doni l'acte humà del consentiment, aquest ha de ser individual i no format per una sèrie d'actes successius que impedeixin la certesa sobre el moment exacte de la seva existència; i haurà de posseir les característiques de tot acte humà: veritable o intern, és a dir, no externament simulat; personal, o sigui, amb coneixement (ús de raó) i voluntat, és a dir, amb deliberació i amb llibertat interna i externa (immune de pressions externes o internes inherents a la persona); amb intenció actual, positiu i de present; definit quant a la identitat de l'altre contraent i quant a la naturalesa del matrimoni; bilateral, mutu i recíproc; manifestat mitjançant signe sensible inequívoc, o sigui, amb paraules o signes equivalents; i generalment simultani, és a dir, en unitat d'acte.
    Aquesta és una de les qüestions que més ha evolucionat en la nova codificació canònica del 1983 i que ha operat per un canvi doctrinal del Concili II del Vaticà (1963-1965). En el Codi de dret canònic del 1917, l'objecte material del consentiment era el ius in corpus; i l'objecte formal, o la raó per la qual es lliuren els cossos, era amb vista als actes de la generació de la prole (càn. 1081, § 2). En un text paradigmàtic del Concili II del Vaticà (constitució pastoral Gaudium et spes sobre l'Església en el món actual, núm. 48) es descriu l'objecte material, que són les mateixes persones dels cònjuges, que es donen i es reben mútuament (càn. 1057, § 2); i queda palesa que la raó per la qual els esposos duen a terme el mutu lliurament acceptació no s'esgota en els actes propis de la generació, sinó que comprèn «la comunitat de vida i amor conjugal» per a constituir el matrimoni (càn. 1055, § 1) en el qual queda integrat un dels components necessaris en les relacions interpersonals i que és l'amor -oblatiu- que, si bé no és causa que realitza el matrimoni i és element ajurídic, està integrat en el mateix objecte formal del consentiment matrimonial.
    S'observa que en el CDC-83 queda notablement ampliat l'objecte essencial, material i formal de la unió conjugal en assumir la doctrina del Concili II del Vaticà, que supera la raquítica concepció anterior sobre l'objecte del consentiment.
    Quant a anomalies que afecten el consentiment, la comunitat de vida i amor o consorci conjugal (càn. 1055, § 1), objecte formal del contracte matrimonial, és especialment sensible a les incidències de les malalties i anomalies psíquiques quan es manifesten principalment amb vista a la relació i comunicació amb altres persones. Les anomalies que es puguin produir afecten particularment el consentiment matrimonial quan es tracta d'un contracte que constitueix una interrelació personal especial, plena, indissoluble i ordenada al bé personal dels cònjuges (bonum coniugum: càn. 1055, § 1) i a la generació i educació de la prole (càn. 1055, § 1).
    La font primigènia i principal dels capítols o les causes que fan nul el matrimoni té a veure, per tant, amb les incidències que afectin les facultats intel·lectuals i volitives que actuen en el procés psicològic de l'acte humà de consentir matrimoni: conèixer, voler i obrar. Les incapacitats consensuals o els vicis de consentiment matrimonial emergiran, per via de defecte, dels requisits que han de concórrer en la declaració de voluntat manifestativa del consentiment. Així, quan aquesta declaració no està formada conscientment per falta d'ús de raó suficient (càn. 1095, § 1); o no és volguda per estar afectada l'àrea valorativa i pràctica de la voluntat, bé en el seu aspecte deliberatiu, bé en el de la decisió lliure (càn. 1095, § 2); o quan resulta incapaç de prestar l'objecte del consentiment matrimonial que es declara per causa de naturalesa psíquica (càn. 1095, § 3); si la declaració externa de la voluntat no es correspon, a gratcient i en contra del contingut essencial determinat per l'Ordenament, amb el realment volgut interiorment (càn. 1101, § 2); l'error en la declaració sobre la identitat de la persona (error de fet) o l'error sobre la identitat del negoci jurídic que és el matrimoni (error de dret) atesa la ignorància sobre la seva naturalesa, i provoquen ambdues situacions una discordança essencial no intencionada entre el benvolgut i el manifestat (càn. 1097, § 1 i 1096); o quan la declaració és de conformitat amb el voler intern però s'ha format imperfectament a causa de la incidència de l'error (error en qualitat de la persona; error en qualitat del negoci: càn. 1097, § 2, 1098 i 1099); o, finalment, quan un tercer empra la força física sobre els òrgans d'expressió de la voluntat perquè el contraent exterioritzi una declaració de consentiment matrimonial que ni ho vol ni ho desitja manifestar (violència física: càn. 1103 init.), o quan la violència no s'utilitza amb la força sobre els òrgans d'expressió sinó sobre l'ànim del qui la pateix (càn. 1103).
    Pel que fa als antecedents històrics sobre la rellevància del consentiment, en el dret romà hi ha un primer tipus de matrimoni en el qual el consentiment no el constituïa sinó que ho era l'afecte marital (affectio maritalis), que es manifestava per un consentiment (consensus) que acreditava l'existència de l'afecte marital com una forma de comportament en el tracte del marit a la seva dona a títol d'esposa, i ella l'havia de servir amb el mateix afecte marital (Decretum Gratiani, 24.1; 32.13). L'affectio maritalis no era una voluntat contractual. Tampoc no es donava cap solemnitat imperada per la llei que fes pública o formalitzés l'affectio, i les cerimònies que se celebraven no n'eren la forma jurídica. L'Església no tenia consciència de la seva competència jurisdiccional i els cristians contreien matrimoni d'acord amb el dret del territori en el qual vivien però incorporant la dimensió religiosa amb projecció ascètica i moral, i obviant les cerimònies paganes.
    A partir, sobretot, de l'Edicte de llibertat (Milà, 313 dC), i amb la progressiva cristianització de l'Imperi romà, es va anar introduint un segon tipus de matrimoni que fou rebut en el Codi de Teodosi, en el de Justinià i en les Novel·les postteodosianes i en les Justinianes. Aquesta nova concepció del matrimoni quedà formalitzada pel cristianisme amb el principi que el consentiment era generador del matrimoni i que es plasmà en la figura del matrimoni romanocristià o justinià.
    Amb la caiguda de l'Imperi romà a Occident, la consolidació progressiva dels pobles germànics i la religió catòlica com a religió oficial de l'Imperi, entra una nova concepció -la germànica (i que té similituds amb cultures de pobles mig orientals)- que és distinta de la romana. S'establia el matrimoni per mitjà del mundium patri (autoritat del pare), és a dir, mitjançant un contracte qui tenia l'autoritat sobre la dona la venia, i generalment acompanyava el contracte d'un dot i sempre del lliurament (traditio) de l'esposa amb la qual el matrimoni es duia a terme.
    D'una banda, cal parlar de dues concepcions quant als elements que constitueixen el matrimoni: la consensual i la real; la romana cristianitzada i la germànica, que coexistirean durant segles. D'altra banda, una vegada arribada a l'edat mitjana, en la competència legislativa de l'Església sobre el matrimoni, sorgí la qüestió fonamental sobre la fixació de l'element que constituïa el matrimoni i el moment perfeccionador com a vincle jurídic. Gracià (s. XII) intentà concordar la teoria consensual i la real de la còpula prenent la distinció entre matrimonium initiatum, que sorgia del pacte consensual de present o de futur, i el matrimonium ratum, que sorgia de l'intercanvi de la còpula (Decretum, causes XXVII-XXXVI). El monjo de Bolonya, i l'Escola que pren aquest nom, defensaren que l'únic matrimoni indissoluble era el ratum mentre que l'iniciatum (que és el no consumat) es pot dissoldre en determinades circumstàncies. Els teòlegs d'aquesta època dissentin d'aquest plantejament de la canonística.
    Pedro Lombardo, reprenent els termes del canonista Hugo de San Víctor (†1141), i amb ell l'Escola de Teologia de París, establí que la causa eficient del matrimoni era el consentiment que si s'atorgava amb paraules de present (sponsalia per verba de praesenti) era un matrimoni veritable indissoluble, independentment que s'hagués realitzat la còpula carnal, mentre que si s'atorgava amb paraules de futur (sponsalia per verba de futuro) només era una promesa de matrimoni i es podia dissoldre.
    Aquest dualisme en un assumpte tan important no podia subsistir. Progressivament s'anà imposant el principi consensualista. Alexandre III († 1181) i Urbà III, encara acceptant aquest principi, mantindgueren una certa fidelitat a llur mestre Gracià, segons el qual el matrimoni no era perfecte més que per la còpula (unitatis carnis) i justificaven així certes dissolucions, com ara l'entrada d'un dels contraents en religió o quan un d'ells es tornava leprós. El papa Innocenci III († 1216) simplificà la qüestió introduint la presumpció iuris et de iure del consentiment en virtut de la mateixa còpula (matrimoni presumpte).
    Al segle XIII es va acceptar definitivament el principi que era el consentiment emès per paraules de present el que caracteritza el matrimoni (consensus facit nuptias), que ha perdurat fins al dia d'avui. Però el paper de la còpula carnal no va ser del tot exclòs i el dret clàssic va continuar concedint-li importància pel fet d'admetre la dispensa del matrimoni no consumat en diversos casos. En la pràctica, el matrimoni realment indissoluble és el consumat ja que el merament consensual -rat i no consumat- malgrat el seu caràcter sacramental, pot ser dissolt pel papa en virtut d'una potestat especial, i atorgar-hi la corresponent dispensa.
consentiment naturalment suficient consentiment naturalment suficient

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consentiment naturalment suficient, n m
  • es  consentimiento naturalmente suficiente, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

consentiment sexual consentiment sexual

<Ciències socials > Sexualitat. Erotisme>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de la sexualitat i l'erotisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/262/>

  • ca  consentiment sexual, n m
  • es  consentimiento sexual, n m
  • fr  consentement sexuel, n m
  • en  sexual consent, n

<Sexualitat i erotisme > Consentiment>

Definició
Aprovació que dona una persona, d'una manera conscient i lliure i d'acord amb les normes i preferències pròpies, per a participar en una pràctica sexual en unes circumstàncies i condicions determinades, que es pot revocar en qualsevol moment i que no es pot pressuposar ni deduir de comportaments previs.

Nota

  • Segons el Conveni d'Istanbul, el consentiment s'ha de donar voluntàriament com a resultat de la capacitat de decidir de la persona en el context de les circumstàncies que l'envolten. El consentiment es concreta en el consens sobre el moment, el lloc, la durada, el tipus de pràctica, la persona o les persones amb qui es dugui a terme i les precaucions que es prenguin.
consentiment sexual consentiment sexual

<Ciències de la salut>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de la sexualitat i l'erotisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/262/>

  • ca  consentiment sexual, n m
  • es  consentimiento sexual, n m
  • fr  consentement sexuel, n m
  • en  sexual consent, n

<Sexualitat i erotisme > Consentiment>

Definició
Aprovació que dona una persona, d'una manera conscient i lliure i d'acord amb les normes i preferències pròpies, per a participar en una pràctica sexual en unes circumstàncies i condicions determinades, que es pot revocar en qualsevol moment i que no es pot pressuposar ni deduir de comportaments previs.

Nota

  • Segons el Conveni d'Istanbul, el consentiment s'ha de donar voluntàriament com a resultat de la capacitat de decidir de la persona en el context de les circumstàncies que l'envolten. El consentiment es concreta en el consens sobre el moment, el lloc, la durada, el tipus de pràctica, la persona o les persones amb qui es dugui a terme i les precaucions que es prenguin.
consentiment sexual consentiment sexual

<Dret > Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia del consentiment sexual [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/302/>

  • ca  consentiment sexual, n m
  • es  consentimiento sexual, n m
  • fr  consentement sexuel, n m
  • en  sexual consent, n

<Consentiment sexual>

Definició
Aprovació que dona una persona, d'una manera conscient i lliure i d'acord amb les normes i preferències pròpies, per a participar en una pràctica sexual en unes circumstàncies i condicions determinades, que es pot revocar en qualsevol moment i que no es pot pressuposar ni deduir de comportaments previs.

Nota

  • Segons el Conveni d'Istanbul, el consentiment s'ha de donar voluntàriament com a resultat de la capacitat de decidir de la persona en el context de les circumstàncies que l'envolten. El consentiment es concreta en el consens sobre el moment, el lloc, la durada, el tipus de pràctica, la persona o les persones amb qui es dugui a terme i les precaucions que es prenguin.
consentiment sexual consentiment sexual

<Ciències socials > Sexualitat > Consentiment sexual>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia del consentiment sexual [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/302/>

  • ca  consentiment sexual, n m
  • es  consentimiento sexual, n m
  • fr  consentement sexuel, n m
  • en  sexual consent, n

<Consentiment sexual>

Definició
Aprovació que dona una persona, d'una manera conscient i lliure i d'acord amb les normes i preferències pròpies, per a participar en una pràctica sexual en unes circumstàncies i condicions determinades, que es pot revocar en qualsevol moment i que no es pot pressuposar ni deduir de comportaments previs.

Nota

  • Segons el Conveni d'Istanbul, el consentiment s'ha de donar voluntàriament com a resultat de la capacitat de decidir de la persona en el context de les circumstàncies que l'envolten. El consentiment es concreta en el consens sobre el moment, el lloc, la durada, el tipus de pràctica, la persona o les persones amb qui es dugui a terme i les precaucions que es prenguin.
consentiment sobre les dades de caràcter personal consentiment sobre les dades de caràcter personal

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  consentiment sobre les dades de caràcter personal, n m
  • es  consentimiento sobre los datos de carácter personal, n m

<Dret administratiu > Administració electrònica>

Definició
Manifestació lliure, inequívoca, específica i informada de la voluntat de la persona interessada, mitjançant la qual consent el tractament de dades de caràcter personal que la concerneixen.
consentiment tàcit consentiment tàcit

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  consentiment tàcit, n m
  • es  consentimiento tácito, n m

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>