Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "adopció" dins totes les àrees temàtiques

adopció adopció

<Ciències socials > Relacions internacionals>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción
  • fr  adoption
  • en  adoption

<Dret internacional públic > Fonts>

Definició
Acte pel qual els estats o altres subjectes de dret internacional que han negociat un tractat internacional acorden que el text subscrit és el convingut.

Nota

  • L'adopció és la segona fase de la conclusió d'un tractat internacional. És posterior a la negociació i prèvia a l'autenticació i a la manifestació del consentiment.
adopció adopció

<Geografia > Disciplines cartogràfiques>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:

- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció

La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción
  • en  adoption

<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Ciències de la informació geogràfica > Geomàtica > Economia i societat de la informació>

Definició
Procés d'escollir o d'adquirir una tecnologia, que duu a terme un individu, una organització o una comunitat, i de posar-la en ús amb finalitats pròpies.

Nota

  • La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

    NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
    ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8
adopció adopció

<Tecnologies de la informació i la comunicació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:

- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció

La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción
  • en  adoption

<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Ciències de la informació geogràfica > Geomàtica > Economia i societat de la informació>

Definició
Procés d'escollir o d'adquirir una tecnologia, que duu a terme un individu, una organització o una comunitat, i de posar-la en ús amb finalitats pròpies.

Nota

  • La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

    NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
    ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8
adopció adopció

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción

<Dret civil > Dret de família>

Definició
Institució jurídica que consisteix a prendre com a fill el que no ho és per generació.

Nota

  • D'una adopció se'n deriven relacions pràcticament iguals a les de la paternitat i filiació per naturalesa.
adopció adopció

<Dret > Dret notarial > Notaria>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción
  • fr  adoption

<Notaria > Tipologia documental > Actes d'estat civil>

Definició
Lligam jurídic que uneix una persona menor d'edat amb una altra de major de 25 anys i almenys 14 anys més que ella d'una manera pràcticament idèntica a la filiació per naturalesa.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción

<Dret>

Definició
Acció i efecte d'adoptar.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Ex.: L'adopció d'un nen.
  • Ex.: L'adopció d'una llei.
  • Ex.: L'adopció del sistema mètric decimal.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción

<Dret civil>

Definició
Manera de determinar la filiació derivada d'una resolució judicial.

Nota

  • Provoca el trencament d'una persona amb la família d'origen, la integra plenament en l'adoptiva i respon als principis de benefici del menor i d'equiparació entre la filiació per naturalesa i l'adoptiva.
    Tenen capacitat per a adoptar les persones en ple exercici dels drets civils i més grans de vint-i-cinc anys (art. 235-30.1 Codi civil de Catalunya [CCCat]; si l'adopció és conjunta només cal que ho sigui un dels adoptants, i l'altre cal que sigui major d'edat). Entre l'adoptant i l'adoptat hi ha d'haver una diferència d'edat de catorze anys (art. 235-30.1.b CCCat). La legitimació per a adoptar és individual, però poden adoptar conjuntament els cònjuges o les parelles que conviuen amb caràcter estable, amb independència de llur orientació sexual (art. 235-30.2 CCCat). No poden adoptar les persones privades de la potestat o tretes d'un càrrec tutelar mentre estiguin en aquesta situació (art. 235-31 CCCat). Els tutors tampoc no poden adoptar llurs pupils mentre no s'hagi aprovat el compte final de la tutela.
    Poden ser adoptats els menors d'edat en situació d'acollida preadoptiva, per qui la té constituïda a favor seu (art. 235-32.1 CCCat) i els menors en situació d'acollida simple, pels seus acollidors, si no poden tornar amb la família originària (art. 235-32.1 CCCat). En aquests casos, cal la proposta prèvia de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, que inicia l'expedient d'adopció i que ha de contenir els requisits assenyalats en l'article 235-38 del CCCat. No obstant això, no cal la proposta i, per tant, poden promoure l'expedient d'adopció els mateixos adoptants si els menors han estat més d'un any en situació d'acollida preadoptiva, sense que l'Administració hagi revisat la mesura.
    Tampoc no cal la proposta prèvia en els casos en què, entre els adoptants i els adoptats, hi hagi una relació prèvia de convivència o parentiu: si s'adopten els fills del cònjuge o de la persona amb qui conviu l'adoptant en relació de parella estable, si l'altre progenitor dona el seu assentiment o si és irrellevant perquè no està determinada legalment la filiació, ha mort o està privat de la potestat o sotmès a causa de privació d'aquesta (cas en què els jutges hauran d'escoltar-lo, art. 235-47 CCCat). Tampoc no cal proposta en cas de menors orfes parents dels adoptants en quart grau de consanguinitat o d'afinitat col·lateral (art. 235-32.b CCCat), de persones sota la tutela d'aquests un cop aprovats els comptes finals de la tutela (art. 235-32.c CCCat) i dels majors d'edat o menors emancipats que han conviscut ininterrompudament amb els adoptants des d'abans dels catorze anys o han estat en situació d'acollida almenys durant l'any immediatament anterior a la majoria o a l'emancipació i han continuat convivint-hi sense interrupció (art. 235-33 CCCat). L'article 235-32 del CCCat prohibeix adoptar els descendents i els parents en segon grau en línia col·lateral per consanguinitat o afinitat mentre dura el matrimoni que origina aquest parentiu.
    L'adopció es constitueix pel procediment de jurisdicció voluntària, i són competents els jutges de primera instància del domicili de l'organisme competent o del domicili dels adoptants.
    El Codi estableix diferents graus d'intervenció: el consentiment, l'assentiment i l'audiència. Els dos primers són declaracions de voluntat amb efectes processals, mentre que l'audiència té una funció informativa. Per a constituir l'adopció és imprescindible el consentiment dels adoptants i dels adoptats més grans de dotze anys. L'assentiment és una manifestació de conformitat que han de prestar els cònjuges o les parelles estables i el pare o la mare de la persona adoptada, sempre que no estiguin privats de la potestat o sotmesos a causa de privació o que els menors no hagin estat en situació d'acollida preadoptiva durant més d'un any sense oposició o amb oposició desestimada judicialment.
    L'article 781 de la Llei d'enjudiciament civil faculta els pares per a comparèixer i suspendre l'expedient per tal de demanar el reconeixement de llur dret a assentir. La mare no pot assentir fins que no hagin passat sis setmanes del part (art. 235-41.2 CCCat) i l'assentiment del pare o de la mare no es pot referir a una persona determinada (llevat que hi hagi una causa raonable com ara l'adopció pel cònjuge o parella de l'altre progenitor).
    L'audiència permet als jutges prendre contacte amb les circumstàncies que envolten els menors. Tenen dret a ser escoltats el pare o la mare dels majors d'edat o dels menors que no necessiten llur assentiment (per tant, s'exclouen els privats de la potestat), les persones que exerceixen la tutela, la curatela o tenen la guarda de fet dels adoptats, els adoptats menors de dotze anys si tenen prou coneixement, els fills de l'adoptant o adoptants i, si escau, els fills de la persona adoptada. L'adopció es constitueix mitjançant una resolució judicial motivada (art. 235-39 CCCat) i s'inscriu en el Registre Civil al marge de la inscripció de naixement (art. 46 Llei del Registre Civil [LRC]). És irrevocable, però, l'article 235-51 del CCCat, que permet que el pare o la mare per naturalesa que no hagin pogut intervenir d'acord amb la llei en l'expedient d'adopció per una causa que no els sigui imputable sol·licitin l'extinció d'una adopció vàlidament constituïda. L'acció caduca al cap de dos anys des de l'adopció i els jutges han de resoldre sempre en interès dels menors. L'article 235-2 del CCCat declara el principi d'igualtat entre fills biològics i adoptius. L'adopció comporta l'adquisició de la nacionalitat espanyola (art. 19 Codi civil espanyol [CC]) i del veïnatge en els termes dels articles 14.2 i 14.3 del CC, així com dels cognoms (art. 55 LRC), tot i que els majors d'edat o els emancipats poden conservar els seus cognoms d'origen (art. 235-48.4 CCCat).
    L'adopció crea parentiu entre els adoptants, els seus descendents i ascendents (adoptius o no) i la persona adoptada i els seus descendents. En l'adopció de parents fins al quart grau, el parentiu només s'extingeix en la línia ocupada pels adoptants si s'adopten els fills del cònjuge o convivent. L'adopció també determina la potestat del pare o de la mare adoptius (art. 235-32 CCCat) i el dret d'aliments.
    Els adoptats i els adoptants poden sol·licitar les dades biogenètiques dels progenitors, aquests últims en interès de la salut dels adoptats menors d'edat (art. 235-49.4 CCCat). L'article 235-47.2 del CCCat només manté el parentiu amb la família d'origen a l'efecte dels impediments per a contraure matrimoni i per a preservar alguns drets successoris en casos excepcionals.
    Els efectes patrimonials de l'adopció són bàsicament successoris. El CCCat equipara el contingut de l'expressió fills en la successió testada, però admet que la voluntat dels testadors pugui ser una altra (art. 423-8.1 CCCat). En principi, també equipara el tracte dels fills i dels pares adoptius en els drets legitimaris (art. 451-3 CCCat) i exclou tot dret en relació amb la família originària (art. 451-3.4 CCCat).
    Pel que fa a la successió intestada, els fills adoptats ocupen la mateixa posició que els biològics en la successió dels pares adoptius (art. 441-1 CCCat) i, en la línia recta ascendent, succeeixen els pares adoptius així com els altres ascendents quan hagin dispensat als adoptats el tracte familiar adient (art. 443-1 CCCat). La successió dels col·laterals es restringeix als germans i als seus descendents (art. 442-9 i 442-10 CCCat), però no inclou els altres col·laterals, que no són legalment parents dels adoptats. L'adopció impedeix la successió intestada en relació amb la família d'origen, llevat del cas de l'adopció pel consort o parella o per un parent (en aquest darrer cas no hi ha d'haver fills propis, art. 443-3 CCCat), però l'article 443-4 del CCCat conserva la intestada entre els germans per naturalesa.
adopció adopció

<Dret internacional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción, n f

<Dret internacional>

adopció adopció

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción

<Història del dret>

Definició
Sistema per a accedir a una família i formar-ne part.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • A banda de la filiació, un altre mitjà per a accedir a una família i formar-ne part era l'adopció, per la qual un individu s'integrava en una família que no era la biològica. Hi havia diverses modalitats d'adopció i segons la persona de què es tractava es podia situar en la mateixa posició que un fill legítim (era una espècie de filiació sobrevinguda). A Catalunya se seguia la tradició romana sobre l'adopció, i se n'admetien les diverses classes, per bé que en algun cas hi havia alguna modificació. Així, es distingia entre l'adopció pròpiament dita, que podia ser plena o simple, i una subforma d'adopció que era l'arrogació (abrogatio).
    1. LA FILIACIÓ ADOPTIVA. El dret justinianeu distingia dues classes d'adopció: a) l'adopció plena i b) l'adopció minus plena.
    Pel que fa a l'adopció plena, era la que feia una persona a favor d'una altra (podia ser un descendent); aquesta s'integrava plenament en la nova família i abandonava la pròpia. De fet, quan es parlava d'adopció es feia referència a la plena, l'única en què hi havia un canvi de la família natural biològica a una altra d'estranya i en què l'adoptat se situava plenament en la posició d'un fill legítim.
    D'acord amb el dret justinianeu s'exigien els requisits següents: l'adoptant havia de ser un home lliure; l'adoptant no havia d'estar impossibilitat fisiològicament per a tenir fills, però podien adoptar els impotents i no per exemple els homes castrats; també l'adoptant havia de tenir com a mínim divuit anys més que l'adoptat; l'adopció no podia ser temporal, i si un fill adoptat s'emancipava no podia tornar a ser adoptat per la mateixa persona.
    L'adopció es realitzava mitjançant un procediment molt senzill: l'adoptant, l'adoptat i el seu pare natural compareixien davant l'autoritat judicial competent i manifestaven o declaraven la voluntat de dur a terme l'adopció (no calia que l'adoptat expressés el seu consentiment, n'hi havia prou que no ho contradigués).
    Segons els Costums de Tortosa (CT), l'adopció plena es podia assolir per mitjà de document públic, se suposa que amb la intervenció del pare natural de l'adoptat (o potser d'ell mateix o algú en nom seu), o bé mitjançant la compareixença davant la Cort judicial, sembla que segons el que disposava el dret romà (CT, 8.9.1).
    En tot cas, i en això coincideixen quasi a la lletra el dret romà i els Costums de Tortosa, no podia adoptar el pare de família que ja tenia fills propis si amb l'adopció els podia perjudicar en llurs drets; el tutor respecte del seu pupil, ja que abans havia de renunciar al seu càrrec i retre comptes de la seva gestió al davant del seu patrimoni tutelat, i cap individu pobre o simplement que fos de menor fortuna que aquell a qui volia adoptar (llevat que prestés fiança que cobrís les seves responsabilitats en l'administració dels béns de l'adoptat).
    Tanmateix, es permetia a l'adoptat impugnar l'adopció dins de quatre anys des que adquiria la majoria d'edat amb dret a la restitució in integrum dels seus béns, sense que l'adoptant pogués reclamar res d'allò que hagués invertit en benefici de l'adoptat.
    Pel que fa a l'adopció minus plena o simple, es produïa quan l'adoptat seguia sota la potestat del seu pare natural però adquiria un dret de successió legítima sobre els béns de l'adoptant. Les dones no podien adoptar perquè l'adopció implicava adquirir pàtria potestat i aquesta no se'ls reconeixia. La solució perquè poguessin adoptar va ser la creació d'aquesta institució romana que era l'adopció simple, després de l'autorització prèvia del príncep. D'aquesta manera, la dona podia adoptar en la forma menys plena o simple, sense adquirir la pàtria potestat sobre l'adoptat, que seguia sota la potestat del seu pare natural amb els drets inherents i, a més a més, adquiria uns drets d'aliments i successoris respecte de la persona que l'havia adoptat en la forma simple. A Catalunya es mantenia la prohibició que la dona adoptés (clarament expressada en els Costums de Tortosa).
    Tanmateix, aquesta institució va evolucionar cap a una altra de molt típica i més utilitzada: l'afillament. Per si mateix, l'afillament era una forma d'adopció simple per la qual una persona, indistintament un home o una dona, o un matrimoni sense descendència, afillaven a casa seva un altre home o dona o una família. L'afillat seguia si esqueia sota la pàtria potestat del pare natural; en cap cas no perdia els drets hereditaris que tenia sobre la seva casa d'origen, i a més adquiria drets successoris sobre el patrimoni de l'afillant.
    L'afillament s'establia en document públic atorgat davant de notari i dos testimonis; de vegades es feia en capítols matrimonials quan la persona afillada contreia matrimoni. En el document es pactaven les condicions de l'afillament, que normalment eren que l'afillat tingués cura del patrimoni i de la persona de l'afillant fins que morís, i que l'afillat (amb la seva família, si esqueia) passés a viure a la casa de l'afillant (sovint es feia a favor de nebots i familiars propers).
    2. L'ARROGACIÓ. L'abrogatio romana consistia en l'absorció d'una família per una altra: un ciutadà romà amb tots els membres de la seva família (sota potestat seva) i tot el seu patrimoni passaven a formar part d'una altra família i se sotmetien a la potestat del pater d'aquesta.
    Per a la seva realització, l'obra justinianea establia els requisits següents: que l'arrogant tingués seixanta anys complerts (se sobreentén que a aquesta edat no podia tenir fills biològics, però també ho podia fer un individu més jove si del seu estat físic es deduïa que no en tindria i això sempre que l'arrogat fos parent seu); l'arrogació havia d'estar motivada per una causa justa (una situació econòmica crítica, per exemple); l'arrogat havia de tenir set anys complerts (si era impúber es demanava l'autorització judicial per a l'arrogació i es concedia si s'estimava útil per a l'arrogat, a més el tutor i els parents més propers ho havien de consentir, i l'arrogant havia de dipositar una fiança per a garantir que si l'arrogat moria abans que ell lliuraria els seus béns als parents que l'havien de succeir ab intestato); l'arrogant o el seu hereu havia de retornar a l'arrogat els seus béns més una quarta part (que havia de satisfer a càrrec del seu patrimoni) si se l'havia desheretat injustament: l'arrogat impúber, quan arribés a la pubertat, podia demanar l'emancipació si hi havia una causa justa (abusos econòmics o abusos personals, entre d'altres); l'arrogat púber o major d'edat havia de donar el seu consentiment, i l'arrogació havia de ser aprovada pel príncep. Amb l'arrogació, l'arrogat es posava sota la potestat de l'arrogant i adquiria el dret a succeir-lo ab intestato i el dret d'aliments; a més a més, l'arrogant no assumia els deutes de l'arrogat, llevat que fossin deutes heretats.
    A Catalunya no consta la pràctica de l'arrogació, però si més no en zones rurals apareix una institució afí anomenada acolliment, amb unes característiques semblants a les de l'arrogació. Aquest acolliment es concertava en document públic; es tractava de persones sense fills, vidus o solters, d'edat avançada que es donaven al cap d'una família (que acollia) amb tot el que posseïen i que poguessin adquirir en el futur, amb el compromís de treballar per la casa segons les seves possibilitats. A canvi, l'acollidor donava a l'acollit habitació a casa seva i aliments i assistència fins que es moria. Hi ha una certa semblança entre totes dues institucions, tot i que difereixen ostensiblement pel que fa als requisits.
adopció adopció

<Ciències socials > Serveis socials>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE BENESTAR I FAMÍLIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de serveis socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/118/>

  • ca  adopció, n f
  • es  adopción

<Serveis socials > Serveis i prestacions>

Definició
Institució jurídica que consisteix a prendre com a fill el que no ho és per generació.