Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "almenys" dins totes les àrees temàtiques

adulteració d'aliments adulteració d'aliments

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  adulteració d'aliments, n f
  • es  adulteración de alimentos, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

aliment segur aliment segur

<Indústria > Indústria alimentària>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.

  • ca  aliment segur, n m
  • es  alimento seguro
  • fr  aliments salubres
  • en  safe food

<Indústria > Indústria alimentària>

Definició
Aliment que està exempt de contaminants o d'agents patògens que puguin afectar la salut de les persones.
alimentador alimentador

<Agricultura. Ramaderia > Maquinària i equip agropecuari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

MARTÍ i FERRER, Robert. Diccionari de maquinària agrícola. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura: Curial, 1994. 277 p. (Terminologies)
ISBN 84-393-3155-X; 84-7256-893-8

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  alimentador, n m
  • es  alimentador
  • fr  distributeur d'aliments
  • it  alimentatore
  • en  feeder
  • de  Futterbank

<Maquinària i equip agropecuari>

Definició
Mecanisme que aboca el pinso sobre la menjadora.
Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  aliments, n m pl
  • es  alimentos
  • fr  aliments
  • it  alimenti

<Dret civil>

Definició
Aliments que els germans es deuen mútuament quan el qui els demana no se'ls pot procurar per un defecte físic o moral o per qualsevol altra causa que no li sigui imputable i que inclouen les despeses d'instrucció elemental i l'ensenyament d'una professió, art o ofici sense estar subjectes a les circumstàncies o sigui ni als cabals de qui els dona ni a les necessitats de qui els rep.
aliments aliments

<Dret > Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

  • ca  aliments, n m pl
  • es  alimentos

<Dret civil > Dret de família>

Definició
Prestació econòmica constituïda per un conjunt de mitjans de subsistència que determinades persones estan obligades a complir envers familiars propers en cas de necessitat.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  aliments, n m pl
  • es  alimentos, n m pl

<Dret civil>

aliments aliments

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  aliments, n m pl
  • es  alimentos

<Història del dret>

Definició
Dret que s'establia entre parents, i segons un principi o deure d'assistència, per a atendre necessitats físiques, com habitatge, menjar, roba, higiene i salut, i també necessitats de caràcter intel·lectual i formatiu, com estudis, educació i desenvolupament intel·lectual de la persona.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • El concepte romà d'aliments és molt ampli. Era tot el necessari i indispensable per al manteniment d'una persona, com ara habitatge, roba, educació i assistència mèdica, i això d'acord amb la posició social i econòmica de la família.
    L'obligació de prestar aliments era de caràcter natural, i no se'n podia evitar el compliment encara que el seu possible beneficiari hi hagués renunciat. El mateix dret romà la considerava de tipus religiós, pietosa i moral, i prohibia qualsevol transacció sobre el dret d'aliments, llevat que fos aprovada per l'autoritat judicial amb coneixement de causa.
    Les persones que estaven obligades a donar-se aliments eren, d'acord amb el dret comú, els cònjuges; els ascendents i els descendents; els pares i els fills legítims i legitimats; les mares i els avis materns i els fills naturals, i els pares si s'havia reconegut la paternitat respecte dels fills naturals, i els pares i els fills il·legítims. A això cal afegir el deure patern de mantenir les filles solteres per a tota la vida i d'acollir-les si quedaven vídues sense descendència, càrrega que es feia extensiva a l'hereu del pare (la compensació era que els béns paterns de la dona retornaven a la casa d'origen).
    L'obligació de prestar aliments s'entenia en general recíproca, i la seva quantitat havia de ser proporcional al cabal econòmic de la casa de qui els donava, i si era possible de qui els rebia (els drets de la vídua respecte dels hereus del seu marit). Evidentment, qui els necessitava els podia reclamar a qui que estava obligat a prestar-los; i, quant a la manera com s'havien de satisfer, es considerava el que s'acordés d'acord mutu o per via judicial.
    Era freqüent que els testadors, quan nomenaven usufructuari de llur patrimoni el cònjuge, li imposessin l'obligació de tenir amb ell els fills, com a mínim, mentre fossin menors d'edat o no tinguessin un ofici o professió pròpia i les filles mentre no contraguessin matrimoni (com de fet sempre passava); evidentment, s'imposava a tots el deure de treballar per a la casa. Una càrrega similar s'imposava al fill hereu respecte de l'esposa del seu pare, fos o no la seva mare, i també respecte dels seus germans en circumstàncies com les indicades.
    També es podia atorgar un llegat d'aliments a càrrec de l'usufructuari o de l'hereu de la casa, però en aquest cas, segons el dret romà, aquells no incloïen el concepte d'educació. Igualment s'estipulava un dret d'aliments en capítols matrimonials a favor del fill que contreia matrimoni quan se li atorgava l'heretament a favor seu; els pares mantenien l'usdefruit del patrimoni familiar mentre vivien, però assumien l'obligació de tenir amb ells aquell fill amb l'esposa i els descendents i prestar-los els aliments necessaris si treballaven tots junts per a la casa.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  aliments, n m pl
  • es  alimentos

<Dret civil>

Definició
Prestació econòmica constituïda per un conjunt de mitjans de subsistència que determinades persones tenen l'obligació legal de complir envers familiars pròxims de pobresa reconeguda.

Nota

  • Segons l'article 237-1 del Codi civil de Catalunya (CCCat) s'entén per aliments tot el que és indispensable per al manteniment, l'habitatge, el vestit i l'assistència mèdica de la persona alimentada, i també les despeses per a la formació si aquesta és menor, i per a la continuació de la formació, un cop hagi arribat a la majoria d'edat, si no l'ha acabada abans per causa que no li sigui imputable, sempre que mantingui un rendiment regular. Així mateix, els aliments inclouen les despeses funeràries de la persona alimentada, si no estan cobertes d'una altra manera. S'estableixen, per tant, dos ordres d'aliments, ja que, mentre que els primers —menjar, habitació, vestit i assistència mèdica—, indispensables per a procurar la normalitat fisiològica de l'ésser humà, es prestaran durant tota la vida; els segons —la formació necessària per al desenvolupament intel·lectual i professional—, si bé es deuen sempre al menor d'edat, solament són exigibles una vegada arriba la majoria d'edat, si la persona no ha acabat la seva formació per causa que no li sigui imputable.
    El CCCat manté la distinció clàssica entre els aliments pròpiament dits i els aliments necessaris per a la vida; l'article 237-2.3 del CCCat estableix que als germans majors d'edat no discapacitats, una vegada acabada la seva formació obligatòria, només poden exigir els aliments necessaris per a la vida.
    L'article 237-3 del CCCat determina que estan exemptes de prestar aliments entre parents les persones que tenen reconeguda la condició de discapacitades, excepte que previsiblement llurs possibilitats excedeixin les necessitats futures, tenint en compte llur grau de discapacitació.
    Es poden definir els aliments necessaris per a la vida com tot el que és indispensable per a la subsistència de la persona alimentada; i els aliments, pròpiament dits, són els que es determinen, segons l'article 237-9 del CCCat, no només d'acord amb les necessitats de la persona alimentada, sinó també en proporció als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona obligada a prestar-los. I, paradoxalment, l'article 237-1 del CCCat defineix els aliments necessaris per a la vida com els que són indispensables per a la subsistència de l'individu.
    D'altra banda, el fet que els aliments necessaris per a la vida es deguin al germà o a la germana major d'edat i no discapacitada una vegada ha finalitzat la formació obligatòria, comporta, en aquest cas (no pel que fa als descendents), que la distinció entre ambdues classes d'aliments sigui no només d'extensió, sinó també de contingut, per això mentre que els aliments en un sentit ampli inclouen les necessitats tant d'ordre físic com d'ordre formatiu, els aliments indispensables per a la vida es limiten a les prestacions de caràcter físic, no a les d'ordre intel·lectual.
    Pel que fa a la naturalesa jurídica, l'obligació d'aliments és, principalment, una obligació legal, atès que la llei no deixa més joc a l'autonomia de la voluntat que la facultat limitada d'elegir entre la doble modalitat de compliment (art. 237-10 CCCat), a causa de la protecció especial que l'ordenament jurídic dispensa a aquesta figura. I el règim normal d'aquesta obligació no concorda amb la resta de les obligacions estrictament patrimonials, atès que la relació jurídica alimentant-alimentat no representa una situació entre interessos contraposats, atès que el vincle familiar que hi ha entre ells implica que l'obligació respongui a un fi comú a ambdós: assegurar la subsistència entre cònjuges, descendents, ascendents i germans. Per tant, pot recaure sobre la mateixa persona, lògicament en períodes de temps diferents, la qualitat de deutor i de creditor, ja que qui és alimentat avui pot ser alimentant demà i a la inversa. En aquest sentit, tots els parents obligats tenen vocació als aliments en el cas que els necessitin, és a dir, són possibles alimentants-alimentats.
    Així mateix, es tracta, d'una banda, d'una obligació indeterminada en el temps, ja que no se'n pot establir a priori ni l'inici ni la durada; i, de l'altra, d'una prestació de quantia relativa, atès que la quantitat es determina en proporció a les necessitats de l'alimentat i als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades a prestar-los. Per tant, l'esmentada relativitat temporal i objectiva es deriva de la proporcionalitat dels pressupòsits objectius de l'obligació, que constitueixen situacions de fet essencialment relatives i variables. D'aquesta manera, la prestació fixada en un principi no adquireix caràcter definitiu, al contrari, ha d'augmentar o disminuir d'acord amb l'alteració de les circumstàncies; per això, es tracta d'una obligació variable. En aquest sentit, el fet que generalment sigui una obligació periòdica, que s'ha de complir en diners i per mensualitats avançades (art. 237-10.1 CCCat) i un deute de valor, comporta que se li hagin de dispensar les mesures de protecció necessàries per fer front a les alteracions monetàries, a fi de mantenir inalterable el valor que representa. Pel que fa a l'article 237-9.1 del CCCat, permet l'establiment a priori, és a dir, des del mateix moment en què es determina la quantia inicial dels aliments, de les bases per a fer-ne l'actualització anual d'acord amb les variacions de l'índex de preus al consum o similar, sens perjudici que s'estableixin altres bases complementàries d'actualització. Així mateix, res no impedeix que tant la persona alimentant com l'alimentada puguin demanar la reducció o l'augment de la pensió posteriorment en cas que variïn les circumstàncies de fet. D'altra banda, atesa la pluralitat de subjectes obligats, l'obligació d'aliments entre parents s'entén com una obligació mancomunada simple o a prorrata del cabal respectiu, d'acord amb els pressupòsits objectius que donen lloc a l'obligació (art. 237-7 i 237-8 CCCat). Així, quan són més d'una les persones obligades a prestar aliments, l'obligació s'ha de distribuir entre elles en relació amb llurs recursos econòmics i llurs possibilitats.
    Ara bé, malgrat que el deute alimentari està dividit en tants deutes diferents com alimentants i que cadascun duu solament la seva quota, la finalitat d'ordre públic a la qual obeeixen els aliments impedeix que el règim de mancomunitat es pugui aplicar íntegrament, cosa que motiva que regeixin a favor de la persona alimentada algunes de les conseqüències pròpies de la solidaritat de deutors; en aquest sentit, per a mantenir inalterable la prestació d'aliments, si l'obligació s'extingeix per a un dels obligats, la seva part incrementa la dels restants en la proporció que resulti d'aplicar el que estableix l'apartat 1; és a dir, en relació amb llurs recursos econòmics i amb llurs possibilitats (art. 237-7 CCCat). Per tant, si algun dels codeutors esdevé insolvent, en contraposició al que disposa l'article 1139 del CC, en el cas de l'obligació d'aliments, la seva manca se suplirà per la resta de deutors en proporció al seu cabal respectiu.
    I aquest també és el fonament implícit de l'últim paràgraf de l'article 237-7 del CCCat, protegir la persona alimentada, facilitant el compliment urgent i eficaç de la prestació, delegant en l'equitat de l'autoritat judicial, la designació provisional i excepcional d'un únic deutor, ateses les circumstàncies del cas, durant el temps que ho consideri necessari. La mateixa finalitat permet als jutges moderar l'obligació d'aliments en relació amb una o més persones amb l'increment proporcional de les obligacions de les restants; tant en el moment de fixar la quantia dels aliments com amb posterioritat si varien els pressupòsits de fet relatius a qualsevol dels obligats
    Ara bé, el tret més significatiu de l'obligació d'aliments entre parents és el caràcter personal i indisponible, que es deriva de la indisponibilitat de l'objecte, que consisteix a assegurar a la persona alimentada els mitjans necessaris perquè pugui subsistir, cosa que representa una qüestió d'ordre públic, atès que ningú no pot renunciar a la pròpia vida. En aquest sentit, l'obligació d'aliments entre parents constitueix una excepció al principi general de lliure disposició del creditor sobre el propi dret, ja que el dret present i futur als aliments és irrenunciable, intransmissible, inembargable, i no pot ser compensat amb el crèdit que, si escau, la persona obligada a prestar-lo pugui tenir respecte de la persona alimentada (art. 237-12.1 CCCat), ja que són necessaris per a procurar la subsistència de la persona. No obstant això, no tenen aquesta característica les pensions endarrerides, atès que no satisfan la necessitat de l'alimentat (art. 237-12.2 CCCat).
    Per això, el dret als aliments és intransmissible a una tercera persona, no sols per la indisponibilitat, sinó també pel caràcter personalíssim, que es deriva del vincle intuitu personae que hi ha entre alimentant i alimentat; igualment, és un crèdit inembargable, en la mesura que són indispensables per a la vida de la persona alimentada, i, finalment, no és susceptible de ser compensat amb el crèdit que la persona obligada a prestar-los pugui tenir contra la persona alimentada, per la mateixa raó. D'altra banda, els deutors legalment obligats a prestar-los tampoc no poden transmetre llur dèbit, no només mortis causa (art. 237-13 CCCat), sinó, fins i tot, inter vivos (art. 237-11 CCCat). En aquest sentit, encara que aquest últim precepte es refereix al compliment dels aliments per part d'una tercera persona, ja sigui una entitat pública o privada o qualsevol altra persona, en l'intent de protegir sobretot l'alimentat de l'incompliment de l'obligat a prestar-los; indirectament, intenta evitar, tant com es pugui, que els deutors dels aliments es desentenguin de llur obligació.
    Amb aquesta finalitat, s'estableix el dret d'aquestes entitats o el de qualsevol persona que presti aliments, si els obligats no ho fan, de repetir d'aquests últims o dels seus hereus, les pensions corresponents a l'any en curs i a l'any anterior, amb els interessos legals, i subrogar-se de ple dret fins a l'import total assenyalat en els drets que l'alimentat té contra la persona obligada a prestar-los, llevat que consti que es van donar desinteressadament i sense ànim de reclamar-los (art. 237-11.1 CCCat). Aquestes mesures que reforcen l'apartat 2 del mateix article, ja que, garanteixen el reemborsament del que una tercera persona presta en concepte d'aliments amb ànim de reclamar-los. Es protegeix indirectament l'alimentat del possible incompliment de l'obligació, facilitant la prestació per qualsevol persona o entitat, en el cas que l'obligat no compleixi.
    Estan obligats a prestar-se aliments, s'entén en sentit ampli, els cònjuges, els descendents, els ascendents i els germans (art. 237-2 CCCat). Si bé queden exemptes de prestar aliments entre parents les persones que tenen reconeguda la condició de discapacitades, llevat del cas que previsiblement llurs possibilitats excedeixin llurs necessitats futures, tenint present el grau de discapacitació que tenen.
    Per tant, els cònjuges són obligats en primer lloc (art. 237-6.1 CCCat); ara bé, durant el desenvolupament normal de la vida matrimonial els cònjuges han de contribuir a l'aixecament de les càrregues familiars, deure jurídic de contribució que absorbeix l'obligació d'aliments entre parents, per tant, s'han de prestar aliments, primer durant els processos de separació, nul·litat i divorci i, en segon lloc, una vegada separats judicialment o extrajudicialment; per contra, cessarà el deure quan el matrimoni deixi d'existir, després del divorci o si es dicta sentència de nul·litat.
    Durant els processos de separació, nul·litat i divorci, es deuen aliments, si s'ha extingit el deure de contribuir a les càrregues familiars, com a conseqüència de la manca de convivència i, sempre que no hi hagi un patrimoni o béns destinats a l'aixecament de les càrregues del matrimoni, en el cas més habitual que el règim matrimonial sigui el de separació de béns, o abans de la liquidació del règim de beneficiaris, sempre que un dels cònjuges es trobi necessitat i l'altre els pugui prestar.
    Així mateix, s'han de prestar aliments els cònjuges separats legalment, si malgrat haver-se estipulat a favor d'algun d'ells una pensió compensatòria o una indemnització per a reduir el desequilibri respecte de la situació anterior, resulta insuficient per a atendre les seves necessitats. I, per acabar, fins i tot entre separats de fet, una vegada cessa el deure de contribuir a l'aixecament de les càrregues matrimonials, si hi concorren els pressupòsits objectius de l'obligació d'aliments entre parents, ja que les càrregues familiars que han d'atendre els esposos una vegada finalitza la convivència familiar es redueixen a les dels fills.
    En segon lloc, es troben igualment obligats a prestar-se aliments els descendents i ascendents, i pares i fills són els obligats preferentment, atès que en el cas d'haver-hi una pluralitat de persones obligades, la reclamació als ascendents i descendents es du a terme segons l'ordre de proximitat en el grau (art. 237-6.1 CCCat). Aliments paternofilials que el fill deu al pare en qualsevol moment de necessitat, però que el pare només presta quan cessi el deure de sostenir-los i vetllar per ells, ja que la prestació d'aliments pròpiament dita és subsidiària respecte dels deures d'assistència no tan sols entre cònjuges, sinó entre pares i fills.
    No obstant això, no pot reclamar aliments al fill el pare o la mare als quals s'hagi privat de la potestat del fill (art. 237-13.f CCCat). Per la seva part, el pare deu aliments al fill, després de la seva emancipació o una vegada ha arribat a la majoria d'edat i, fins i tot, després d'aquesta edat, per tant, quan s'hagi extingit el deure d'assistència que es deriva de la filiació i que és independent del fet que el pare o la mare tinguin la potestat; sempre que no estigués casat, i fins i tot si ho està i el cònjuge no els pogués satisfer.
    Finalment, estan igualment obligats a prestar-se aliments, encara que de manera subsidiària i excepcional, els col·laterals de segon grau, atès que només ho han de fer si no hi ha familiars amb millor dret (art. 237-6.4 CCCat) i, sempre que els demanin per una causa que no els sigui imputable (art. 237-2.3 CCCat).
    L'obligació d'aliments neix quan hi concorren tots els pressupòsits legals, és a dir, el parentesc, que constitueix un pressupòsit subjectiu bàsic, encara que no comporta el compliment immediat de l'obligació i, els pressupòsits objectius: la possibilitat econòmica de l'obligat a prestar-los i la necessitat de l'alimentat, requisits que en determinen la perfecció i els paràmetres als quals atenen els jutges per a fixar la quantia del deute alimentari (art. 237-9 CCCat). En aquest sentit, els deutors els han de prestar d'acord no tan sols amb els recursos econòmics sinó sobretot en consideració a les possibilitats que tenen, ja que l'obligat no pot disposar de tots els mitjans econòmics, i quan no repercuteix en la pròpia subsistència i la del nucli familiar en sentit estricte; així es desprèn a sensu contrario de l'article 237-13.c, a partir del qual l'obligació d'aliments s'extingeix per la reducció de les rendes i del patrimoni dels obligats, de manera que no faci possible el compliment de l'obligació sense desatendre les necessitats pròpies i les de les persones amb dret preferent d'aliments. Per tant, resta exempta de complir la prestació no solament la persona que no té mitjans o recursos econòmics, sinó també el que no els pugui satisfer sense desatendre la seva pròpia manutenció i el deure de contribuir a les càrregues familiars, que inclou els deures d'assistència entre cònjuges i entre pare o mare i fills (art. 237-2 CCCat).
    Pel que fa a la necessitat de l'alimentat, cal dir que representa el fet que determina circumstancialment el naixement de l'obligació d'aliments, el pressupòsit que en marca l'inici, atès que la persona necessitada té dret als aliments des que en necessita (art. 237-5 CCCat). Tanmateix, l'article distingeix la perfecció de la consumació del dret als aliments, quan disposa expressament que no es poden demanar els anteriors a la data de la reclamació judicial o extrajudicial degudament provada. Ara bé, en el cas dels aliments als fills menors, es poden demanar els anteriors a la reclamació judicial o extrajudicial, fins a un període màxim d'un any, si la reclamació no es va fer per una causa imputable a la persona obligada a prestar-los.
    Per tant, si el deutor no els presta voluntàriament en un primer moment, l'inici del compliment obligatori depèn de la reclamació judicial o extrajudicial, ja que no se'l responsabilitza dels anteriors a aquesta data. Així, en aplicació del principi in praeteritum non vivitur, l'exercici del dret als aliments representa un requisit d'eficàcia del seu compliment obligatori, ja que una vegada es dicta sentència favorable, l'obligat només els ha de prestar des de la interposició de la demanda o la reclamació extrajudicial, moment a partir del qual es produeix l'incompliment de l'obligació. Interpellatio creditoris, que determina la constitució mora solvendi, si bé, pel que fa al tractament de la mora del deutor en relació amb l'incompliment de l'obligació d'aliments, cal dir que la finalitat del deute alimentari, és a dir, satisfer les necessitats de l'alimentat, impedeix que la mora es pugui extingir mitjançant purgatio morae, ja que el compliment en un moment posterior no és possible. No obstant això, l'article 237-5 del CCCat no prejutja el compliment voluntari de l'obligació d'aliments anterior a qualsevol mena de reclamació, que constitueix un pagament plenament eficaç si es duu a terme des del moment en què la persona amb dret a rebre els necessita. Precisament, per a assegurar el compliment de l'obligació d'aliments, el Codi faculta els jutges per a adoptar totes les mesures necessàries amb la finalitat d'evitar que l'alimentat pateixi per l'endarreriment o la mala fe de l'obligat a prestar-los. D'aquesta manera, es garanteix la percepció dels aliments en el moment que cal; mesures per a protegir tant els aliments presents (art. 237-10.1 CCCat) com els futurs (art. 237-11 CCCat). Ara bé, mentre que en el primer cas els jutges poden actuar sense cap mena de limitació legal, en el segon cas, ha d'escoltar prèviament l'alimentat i els obligats.
    D'altra banda, la quantia dels aliments es determina en proporció a les necessitats de l'alimentat i als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades a prestar-los (art. 237-9.1 CCCat). Per tant, es fixa atenent, proporcionalment, els pressupòsits objectius de l'obligació d'aliments, raó per la qual constitueix també un deute variable. Així, la quantitat determinada en un principi no esdevé definitiva, sinó que pot augmentar o disminuir tenint en compte els pressupòsits objectius, ja que es tracta d'una obligació de compliment periòdic i, per tant, de tracte successiu (art. 237-10.1 CCCat). Sobre aquest aspecte, el Codi regula un tractament especialment exhaustiu amb l'objectiu que la quantitat es vagi acomodant a les noves circumstàncies que es puguin esdevenir, i amb aquesta finalitat l'article 237-10.2 del CCCat disposa que l'alimentat ha de comunicar a l'alimentant les modificacions de circumstàncies que determinin la reducció o la supressió dels aliments tan aviat com es produeixin.
    En relació amb les modalitats de compliment de la prestació d'aliments, l'article 237-10 del CCCat atribueix als deutors la possibilitat d'optar entre el pagament en diners i la satisfacció tradicionalment denominada in natura, que consisteix a acollir i mantenir a casa seva la persona que té dret a rebre'ls. El compliment en diners, que es du a terme mitjançant el pagament periòdic per mensualitats avançades, constitueix la manera normal o general de prestar-los, per bé que també es faculta el deutor a satisfer-los in natura. D'altra banda, si els creditors d'aliments han mort, llurs hereus no han de tornar la pensió corresponent al mes en què s'ha produït la defunció (art. 237-10.1 CCCat). La prestació in natura és, per tant, la manera secundària i limitada de complir la prestació d'aliments, ja que el Codi l'exclou en el cas que el necessitat s'oposi per una causa raonable o quan la convivència sigui inviable.
    Així mateix, en el cas que hi hagi una pluralitat d'obligats amb voluntat d'acollir a casa seva l'alimentat, el Codi deixa la decisió en mans del jutge, i salvaguarda així el dret d'audiència de la persona necessitada i dels diferents obligats; tret que l'alimentat tingui plena capacitat d'obrar, ja que, en aquest cas, la seva voluntat és preferent (art. 237-10.2 CCCat).
    L'obligació d'aliments s'extingeix, en primer lloc, a causa de la desaparició d'algun dels pressupòsits que en determinen el naixement; per tant, a conseqüència de la personalitat i la intransmissibilitat mortis causa, la prestació cessa per la mort de l'alimentat i de la persona o les persones obligades a prestar-los (art. 237-13.1.a CCCat). Així mateix, també desapareix per la reducció de les rendes i del patrimoni dels obligats, de manera que no faci possible el compliment de l'obligació sense desatendre les necessitats pròpies i les de les persones amb dret preferent d'aliments; és a dir sempre que posi en perill la pròpia subsistència i la de la família que té a càrrec: el cònjuge i els fills amb qui conviu (art. 237-13.1.c CCCat). I també per la millora de les condicions de vida de l'alimentat, de manera que sigui innecessària la prestació (art. 237-13.1.d CCCat).
    En segon lloc, el Codi afegeix dues causes alienes a la finalitat dels aliments, en consideració a criteris imputables a l'alimentat; per una banda, l'obligació s'extingeix pel fet que l'alimentat, encara que no tingui la condició de legítima, incorre en alguna de les causes de desheretament especificades pels articles 451-17.2.a, 451-17.2.b i 451-17.2.c del CCCat (art. 237-13.1.e CCCat), tret que consti el perdó de la persona obligada o la reconciliació de les parts (art. 237-13.2 CCCat); l'àmbit s'estén injustificadament a subjectes aliens a aquesta institució, com ara els hereus forçosos, cosa que representa una sanció legal que té lloc al marge dels pressupòsits legals de l'obligació d'aliments. I, per l'altra, l'obligació desapareix a causa de la privació de la potestat sobre la persona obligada, si l'alimentat és el pare o la mare, cas que inclou l'article 451-17 del CCCat, com a causa de desheretament.
  • V. t.: contracte d'aliments n m
aliments i begudes aliments i begudes

<Lleure. Turisme > Hoteleria i turisme>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

AGÈNCIA CATALANA DE TURISME; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de turisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/312>

  • ca  aliments i begudes, n m pl
  • es  alimentos y bebidas, n m pl
  • es  F&B, n m
  • fr  aliments et boissons, n m pl
  • fr  restauration, n f
  • en  F&B, n
  • en  food and beverage, n
  • de  Restauration, n f
  • de  Speisen und Getränke, n n

<Turisme > Gastronomia i restauració>

Definició
Conjunt de serveis d'un establiment hoteler relacionats amb la restauració, que està format per la cuina, el restaurant, el bar, el rebost i el celler.
al·lèrgia alimentària al·lèrgia alimentària

<.FITXA REVISADA>, <Dermatologia>, <Gastroenterologia>, <Immunologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

  • ca  al·lèrgia alimentària, n f
  • es  alergia alimentaria, n f
  • fr  allergie alimentaire, n f
  • fr  allergie aux aliments, n f
  • en  food allergy, n

<.FITXA REVISADA>, <Dermatologia>, <Gastroenterologia>, <Immunologia>

Definició
Al·lèrgia desencadenada per una resposta immunitària a algun compost present en un determinat aliment, i que sovint cursa amb manifestacions cutànies.
Reacció adversa a aliments en què hi ha una resposta nociva i exagerada del sistema immunitari a un aliment o a un component d'un aliment.

Nota

  • Les al·lèrgies alimentàries, a diferència de les intoleràncies alimentàries, són conseqüència de la resposta del sistema digestiu. Si bé són menys freqüents, solen ser més greus que les intoleràncies alimentàries.