Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "amfitrió" dins totes les àrees temàtiques
<Botànica > Anatomia vegetal>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca amfítrop, adj
<Botànica > Anatomia vegetal>
Definició
<Anatomia > Citologia>, <Microbiologia i patologia infecciosa>, <Disciplines de suport > Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca amfòtric, n m
<Anatomia > Citologia>, <Microbiologia i patologia infecciosa>, <Disciplines de suport > Ciències de la vida>
Definició
<Dret>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca arbitri, n m
- es arbitrio
- fr droit d'octroi
- it diritti
- en excise tax
<Dret>
Definició
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arbitri, n m
- es arbitrio, n m
<Dret penal>
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arbitri, n m
- ca arbitri municipal, n m sin. compl.
- es arbitrio
- es arbitrio municipal
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Arbitri sobre lloguers.
- Ex.: Arbitris municipals.
<Construcció>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca arbitri de plusvàlua, n m
- es arbitrio de plusvalía
<Construcció > Urbanisme>
Definició
<Dret administratiu>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arbitri de plusvàlua, n m
- es arbitrio de plusvalía, n m
<Dret administratiu>
<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>
- ca arbitri judicial, n m
- ca discrecionalitat judicial, n f sin. compl.
- es arbitrio judicial, n m
- es discrecionalidad judicial, n f
<Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>
<Dret penal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arbitri judicial, n m
- ca discrecionalitat judicial, n f sin. compl.
- es arbitrio judicial, n m
- es discrecionalidad judicial, n f sin. compl.
<Dret penal>
<Dret processal>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arbitri judicial, n m
- ca arbitri, n m sin. compl.
- ca discrecionalitat judicial, n f sin. compl.
- es arbitrio
- es arbitrio judicial
- es discrecionalidad judicial
<Dret processal>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
-
La jurisprudència i la doctrina més tradicionals relatives a la determinació judicial de la pena (o individualització judicial) parlaven sovint de l'existència en aquest àmbit d'un espai sotmès al prudent arbitri del jutge. Segons aquesta concepció -encara no plenament abandonada pel Tribunal Suprem (TS)-, hi ha aspectes de la concreció de la pena aplicable al cas que constituirien una facultat privativa i personal del jutge o jutgessa o tribunal, exercitable discrecionalment. Es tractaria, doncs, de matèries en les quals els jutges i tribunals podrien actuar sense cap mena de control (en particular, per la via del recurs de cassació) i sense haver de procedir, per tant, a una motivació especial. Segons aquest corrent, el jutge podria fer ús del seu arbitri en la precisa determinació de la pena dins el marc típic, més o menys ampli, d'acord amb la concurrència o no d'atenuants o agreujants (art. 66.1.1a i 2a o 3a Codi penal [CP]); la rebaixa de pena més enllà del marc típic en casos d'atenuació molt qualificada, o la concurrència de dos o més atenuants (art. 66.1.4a); la determinació de la pena quan es dona un eximent incomplet (art. 67); l'aplicació del delicte continuat (art. 74), etcètera.
En alguns casos, però, el mateix CP, fent esment del prudent arbitri del jutge o jutgessa, arriba a excloure l'actuació judicial, fins i tot dels límits generals representats per les regles legals de determinació de la pena (per exemple, les relatives a atenuants i agreujants). Així, l'article 383.2, respecte dels delictes contra la seguretat del trànsit prescriu que «En l'aplicació de les penes que estableixen els articles esmentats, els jutges i els tribunals han de procedir segons el seu prudent arbitri, sense subjectar-se a les regles que prescriu l'article 66.» O, també, l'article 638, relatiu a les faltes: «En l'aplicació de les penes d'aquest llibre, els jutges i tribunals han d'actuar, segons el prudent arbitri, dins els límits de cadascuna, atenent les circumstàncies del cas i del culpable, sense ajustar-se a les regles dels articles 61 al 72 d'aquest Codi.» La concepció del prudent arbitri i, en general, de la determinació judicial de la pena aplicable com a activitat no sotmesa a control ha de ser criticada. D'una banda, perquè la naturalesa dels actes d'individualització de la pena no respon a l'essència dels casos de «discrecionalitat», caracteritzats per l'existència d'una «pluralitat de solucions justes». D'una altra, perquè ni tan sols no es pot concloure que la discrecionalitat impliqui absència de control.
En efecte, la determinació judicial de la pena està sotmesa als criteris legalment establerts (gravetat del fet, circumstàncies personals del delinqüent: art. 66.1.1a), i també als principis valoratius generals de la teoria del delicte. Això impedeix parlar de discrecionalitat en sentit estricte. Amb paraules de la doctrina alemanya, es tractaria d'una «discrecionalitat jurídicament vinculada» (rechtlich gebundenes Ermessen) (així també, la Sentència del Tribunal Suprem [STS] de l'11.11.1997, ponent: Conde-Pumpido Tourón, entre altres). Però d'això ja no se'n pot dir veritable discrecionalitat; ans al contrari, constitueix una autèntica aplicació del dret (strukturell Rechtsanwendung).
És cert que els criteris que regeixen la determinació judicial de la pena no són ni precisos ni clars. De fet, s'assemblen molt als anomenats (en dret administratiu) «conceptes jurídics indeterminats». Ara bé, precisament, el que és característic d'aquests conceptes és la «unitat de solució justa en cada cas»; exactament el contrari del que succeeix amb la discrecionalitat. Com que la individualització judicial de la pena és un acte reglat, és indubtable que pot ser controlat pels òrgans jurisdiccionals superiors, en particular pel TS en virtut del recurs de cassació (STS del 5.3.1996, ponent: Montero Fernández-Cid). Ara bé, l'efectivitat de la possibilitat de recórrer contra les decisions judicials de determinació de la pena requereix que aquestes siguin motivades; és a dir, que s'hi exposin les raons que han portat el jutge o jutgessa o el tribunal a una conclusió determinada. La necessitat de motivació de les resolucions judicials té, a l'Estat espanyol, el rang d'un mandat públic de naturalesa constitucional, alhora que el d'un dret públic subjectiu reaccional. Sobre aquesta qüestió, es poden esmentar els articles 9.3, 14 i 120.3 de la Constitució. En efecte, la sentència mancada de motivació provoca una situació d'indefensió i una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (art. 24.2 CE). Per tant, contra les sentències immotivades, un cop exhaurida la via jurisdiccional ordinària, es pot reaccionar mitjançant el recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional. Doncs bé, un dels àmbits en els quals s'adverteix intensitat en la freqüent carència de motivació és, precisament, molt més que el de la subsumpció dels fets en un tipus penal, el de la determinació judicial de la pena.
En aquest sentit, probablement els problemes més importants procedeixen del fet que el Tribunal Suprem hagi admès la possibilitat de «compensar» o «reconstruir» la motivació omesa pel tribunal d'instància (STS del 30.10.1996, ponent: Puerta Luis; STS del 21.1.1997, ponent: Móner Muñoz; STS del 6.10.1998, ponent: Jiménez Villarejo; el criteri correcte, en canvi, a la STS del 8.5.1998, ponent: De Vega Ruiz). O també del fet que s'admeti la suficiència d'una motivació «implícita» (STS del 4.11.1996, ponent: Conde-Pumpido Tourón). O, en fi, l'admissió de motivacions mitjançant un «model» o un «formulari estereotipat» (STS del 2.4.1998, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez; fins i tot la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol [STC] 116/1998, del 2 de juny, ponent: Cruz Villalón, la qual, però, va tenir dos vots particulars). Resulta, en canvi, molt correcta la tesi jurisprudencial en ascens, la qual, en absència de motivació específica de la decisió de l'audiència provincial corresponent, determina la impossibilitat d'imposar una pena superior al mínim absolut del marc legal (així, STS del 23.9.1997, ponent: Martínez-Pereda Rodríguez; STS del 26.5.1999, ponent: Giménez García).
