Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "anim��s" dins totes les àrees temàtiques
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca animus iniuriandi [la], n m
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Espanya
- ('voluntat d'injuriar')
-
Fins a la promulgació del Codi penal (CP) del 1995, el delicte d'injúries es caracteritzava perquè tenia una gran subjectivitat, fixada per l'exigència de la presència en la conducta delictiva d'un ànim clar o d'un desig d'insultar (457 CP). Era l'animus iniuriandi, és a dir, el desig de l'autor o l'autora de menystenir, deshonrar o desacreditar la víctima.
L'animus iniuriandi era un element essencial del tipus penal de la injúria, la presència del qual era imprescindible per a poder condemnar l'autor o autora. Era, doncs, un element subjectiu de l'injust addicional al dol. A la pràctica, això comportava que no es podia dictar una sentència condemnatòria si no s'havia provat la presència d'aquest ànim.
En el CP s'ha eliminat de la descripció de la conducta típica del delicte d'injúries tota referència a l'ànim de l'autor o autora. Així, l'òrgan legislador ha eliminat tota remissió a l'animus iniuriandi com a element subjectiu de l'injust en la definició que fa del delicte d'injúria en l'article 208, quan estableix que «és injúria l'acció o expressió que lesiona la dignitat d'una altra persona, menyscabant-ne la fama o atemptant contra la seva pròpia estimació».
Amb aquesta redacció, l'article 208 introdueix una nova definició del tipus de la injúria prescindint de la referència a la finalitat que mou l'autor o l'autora del delicte. El nou delicte d'injúria es tipifica des d'un punt de vista més objectiu, de manera que no cal que hi hagi la voluntat de deshonrar, desacreditar o menystenir que exigia explícitament el CP del 1973. De fet n'hi ha prou que l'autor o autora sàpiga que amb la seva actuació està menystenint una persona. Tot i això, encara hi ha moltes sentències que, en condemnar l'autor o autora de la injúria, fan referència a la voluntat d'injuriar, sobretot quan els autors s'han intentat defensar dient que llur ànim era el d'informar o el de criticar. No obstant això, amb la redacció de l'article 208 del CP, encara que els autors tinguin un ànim diferent del d'insultar, com ara el de criticar o d'informar, si l'expressió o les expressions utilitzades són objectivament ofensives, es considera que té lloc una injúria. - V. t.: injúria n f
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca animus laedendi [la], n m
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('intenció de lesionar')
- Segons la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol, aquest ànim és un requisit subjectiu de les formes doloses del delicte de lesions que cal diferenciar de l'animus necandi ('intenció de matar'), necessari en les infraccions doloses contra la vida.
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca animus necandi [la], n m
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('intenció d'occir')
-
Expressió recollida en la jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol (TS) (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 16.10.1986, ponent: Soto Nieto) on s'indica que aquesta intenció o ànim és un requisit del delicte d'homicidi dolós i, més concretament, la forma específica de dol exigida per aquesta infracció i per altres delictes dolosos contra la vida com ara l'assassinat.
Progressivament, però, aquesta terminologia s'està abandonant (STS del 20.7.1990, ponent: Bacigalupo Zapater), en considerar-se que el concepte de dol és únic per a totes les infraccions penals (coneixement i, segons la teoria que es defensi, voluntat de realitzar el tipus) i que allò específic en cadascuna és, en tot cas, l'objecte del dol, és a dir, el tipus objectiu. Aquest abandó sembla irrenunciable quan, com succeeix en la pràctica forense i en la doctrina actuals, el concepte de dol s'amplia a casos de dol eventual en què difícilment es pot afirmar que la intenció del subjecte actiu sigui realment la de matar. En relació amb l'animus necandi, hi ha una jurisprudència abundant del Tribunal Suprem sobre els indicis objectius que el permeten deduir i, alhora, diferenciar del dol propi del delicte de lesions (l'anomenat animus laedendi). Aquesta jurisprudència tan nombrosa es deu al fet que a la pràctica són freqüents els casos en què resulta difícil decidir si el subjecte ha actuat amb la intenció de matar la víctima, o només amb la voluntat de lesionar-la. Segons aquesta doctrina (STS del 30.1.1984, ponent: Hijas Palacios), la intenció de matar es pot deduir de diversos indicis objectius que s'obtenen, no només del moment en què es realitza la conducta d'agressió a la víctima, sinó també dels moments anterior i posterior a la realització d'aquesta conducta.
Així, segons el TS (per exemple, STS del 21.12.1990, ponent: Soto Nieto), la intenció del subjecte s'ha de deduir de dades com les relacions entre l'autor i la víctima; la personalitat de la persona agressora i l'agredida; les actituds o incidències observades en moments precedents al fet, especialment eventuals actes provocatius, insults, amenaces i el to en què aquests hagin estat proferits; les manifestacions dels intervinents durant l'atac i l'actitud de la persona autora amb posterioritat a la perpetració de l'acció criminal; la classe i dimensions de l'arma emprada per la persona agressora i la seva idoneïtat per a matar o lesionar; el lloc o la zona del cos cap al qual es dirigeix l'acció ofensiva tenint en compte la vulnerabilitat que té i el caràcter més o menys letal; la insistència o reiteració dels atacs; i la conducta posterior de la persona infractora, ja sigui preocupant-se per l'estat de la víctima o desentenent-se'n. En la jurisprudència del TS semblen tenir una importància fonamental la forma i el mitjà d'atac, de tal manera que es pot afirmar que en el cas de conductes que objectivament resulten especialment aptes per a provocar la mort de la víctima, la jurisprudència acostuma a apreciar dol de matar. En tot cas, són qüestionables les afirmacions jurisprudencials que atribueixen valor indiciari de la intenció de matar a circumstàncies com la personalitat habitual de l'autor o la seva conducta posterior a l'agressió. Aquest darrer indici sempre té un valor indiciari ambigu, atès que es pot veure com una mostra de manca de dol, o bé com un simple penediment ex post que no exclou ex ante la voluntat de matar la víctima.
Segons el TS, en aplicar a aquests indicis les regles de la lògica i l'experiència, el jutge o jutgessa pot deduir amb quina intenció ha actuat el subjecte actiu. En cas de dubte cal aplicar el principi in dubio pro reo i s'ha de negar la concurrència d'animus necandi. Segons una reiterada jurisprudència del TS (STS del 15.4.1989, ponent: Bacigalupo Zapater), si en aquest àmbit el jutge d'instància fa una valoració de la prova que contradigui les regles de l'experiència, la prova pot ser revisada en l'àmbit del recurs de cassació per la via de la infracció de llei (art. 849.1 Llei d'enjudiciament criminal).
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca animus negotiandi [la], n m
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('intenció de negociar')
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca animus nocendi [la], n m
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('voluntat de perjudicar')
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca animus occidendi [la], n m
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('intenció d'occir')
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca animus occupandi [la], n m
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Nota
- Animus occupandi, que és una locució d'origen llatí, significa literalment 'intenció d'ocupar una cosa'.
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la animus possidendi, n m
- ca voluntat de posseir, n f
- es voluntad de poseer, n f
- fr volonté de posséder, n f
- it volontà di possedere, n f
<Dret romà>
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca animus possidendi [la], n m
<Dret internacional > Dret internacional públic>
Nota
- Animus possidendi, que és una locució d'origen llatí, significa literalment 'intenció de posseir una cosa'.
<Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca animus possidendi [la], n m
<Dret romà>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- ('voluntat de posseir')
