Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "aquietament" dins totes les àrees temàtiques

acord de l'ajuntament acord de l'ajuntament

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  acord de l'ajuntament, n m
  • es  acuerdo del ayuntamiento

<Història del dret>

Definició
Decisió presa pels òrgans col·lectius per via de govern sota el règim de la Nova Planta.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
acords de l'ajuntament acords de l'ajuntament

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  acords de l'ajuntament, n m pl
  • es  acuerdos del ayuntamiento

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Definició
Registre que contenia les decisions per via de govern dels ajuntaments sota el règim de la Nova Planta.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Resolució de les deliberacions que es prenien al consistori per votació unànime o per majoria, la qual cosa comportava l'execució de tot el que es decidia en sessió ordinària o extraordinària. El Decret de Nova Planta (1716) i la Cèdula reial instructòria de 1718 regularen els mecanismes funcionals dels municipis catalans, seguint les lleis de Castella. Els acords de l'ajuntament eren part de l'acta documental de les sessions i llur contingut reflectia els motius de la convocatòria, però també la dinàmica del govern municipal malgrat que estaven sotmesos a la tutela de les autoritats borbòniques, les quals havien eliminat l'antiga autonomia política del govern municipal i n'havien reduït la base de representació social. Només podien ser presos per una restringida oligarquia qualificada que subordinava l'actuació pròpia als interessos de la monarquia.
    Els llibres d'acords recollien l'acció de govern de les ciutats i els pobles catalans del segle XVIII. Eren els antics llibres o registres de deliberacions dels consells municipals. A Barcelona, a Girona, a Lleida, a Manresa, a Mataró, a Tarragona, a Tortosa i a Vic rebien el nom de llibres d'acords. A Berga, a Cervera, a Puigcerdà i a Reus, registres o actes de l'ajuntament, i a Balaguer, a Igualada i a Tàrrega, llibres o registres d'actes. Les actes dels acords, físicament, eren paper segellat del quatre, encapçalats per les armes del rei, el preu del segell i l'any d'emissió. El paper segellat substituí el paper comú el 1707, any en què Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) introduí aquest impost castellà a la Corona d'Aragó. A continuació, els acords assenyalaven la data i el lloc de reunió. Normalment tenien lloc a les sales capitulars, la qual cosa comportava haver d'informar del motiu de la sessió: ordinària o extraordinària. El capítol VI de la Instructòria Cèdula Reial regulava la presidència de les sessions.
    El president nat era el corregidor, el qual portava la campaneta i la vara alta de comandament, i era qui havia de congregar els regidors, per mitjà dels porters de la ciutat, i no fent servir l'antic ritual dels municipis consulars -per campana, veu del pregoner o trompeta- el qual quedà suprimit. Si el corregidor no hi era, el podia substituir el tinent de rei, l'alcalde major, el regidor degà o l'antiquior. A les poblacions de pocs veïns, el president era el batlle o el regidor primer (degà).
    Els noms dels regidors assistents quedaven inscrits per rigorós ordre de prelació o bé al marge esquerre de l'acta. Primer hi figuraven els títols, després els primogènits dels títols, els nobles, els cavallers, els ciutadans honrats i, finalment, els qui gaudien de fur militar. Si no hi havia elements nobiliaris, la prelació la regulava la riquesa o la categoria professional. I si amb això no n'hi havia prou es tenia present l'edat. Aquesta classificació jeràrquica era important perquè servia de base per a establir l'ordre de votacions.
    Des del 1760, el síndic procurador general ocupava una posició immediatament posterior a la dels regidors. A partir del 1766 s'hi van afegir els diputats del comú i els síndics personers. El regidor degà era la persona encarregada de dirigir els debats i de proposar els negocis. Finalitzat el debat, s'emetia el vot, que havia de ser públic i no secret. El corregidor i l'alcalde major no tenien vot ordinari, sinó de qualitat, i només el podien fer servir en cas d'empat. Les actes dels acords eren redactades per l'escrivà major o secretari de l'ajuntament, tot i que en cas d'absència el podia reemplaçar la persona que l'ajudava.
    Les actes eren signades per tots els presents, fins i tot pel secretari, que tenia la responsabilitat directa de custodiar els acords. També s'encarregava d'inserir mapes, dibuixos, esquemes, nòmines de sous, factures, cartes i reials disposicions, juntament amb les actes dels acords. Sovint es redactaven esborranys en paper comú, el contingut dels quals havia de ser aprovat pel president, amb la seva signatura. Després es traslladaven en els llibres d'acords, cosits i enquadernats -en rústica- per anys, i amb un índex alfabètic de tot el que s'havia tractat a l'ajuntament. Ajudava a fer-ne la cerca que els folis fossin numerats. Els acords estaven ordenats per mesos i dies, amb les sessions ordinàries i les extraordinàries. Dues claus de tancament, sovint metàl·liques, facilitaven la conservació dels llibres dins els arxius del consistori.
additament additament

<Llengua > Lingüística>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

  • ca  additament, n m
  • es  aditamento
  • fr  additament
  • en  additament

<Lingüística>

Definició
En la terminologia d'Emilio Alarcos Llorach, complement marginal que matisa o enquadra el predicat i que admet una certa mobilitat dins l'estructura oracional.

Nota

  • En l'oració Entregaren el regal a les deu el sintagma a les deu realitza la funció d'additament. En gramàtica tradicional, l'additament és equivalent al complement circumstancial i a nombrosos usos de l'adverbi.
afaitada afaitada

<Imatge personal > Perruqueria. Estètica>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ESTÉVEZ, Miquel Àngel; RUBIRALTA, Joan. Vocabulari de perruqueria i bellesa. 2a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1988. 75 p.
ISBN 84-393-0865-5

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  afaitada, n f
  • ca  afaitament, n m
  • ca  rasura, n f sin. compl.
  • es  afeitado
  • fr  rasage
  • en  shave

<Imatge personal > Perruqueria>

Definició
Acció d'afaitar o d'afaitar-se.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

COL·LEGI D'ENGINYERS INDUSTRIALS DE CATALUNYA. COMISSIÓ LEXICOGRÀFICA. Diccionari multilingüe de l'enginyeria [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2013.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/167/>
La informació de cada fitxa està disposada d'acord amb les dades originals:

Així, per exemple, les denominacions catalanes sinònimes estan recollides com a pertanyents a fitxes de termes diferents; això no succeeix, en canvi, en els equivalents d'una mateixa llengua, que s'acumulen dintre una sola fitxa tal com és habitual.

Igualment, per a desambiguar fitxes homògrafes, en uns quants casos es dóna algun tipus d'indicació conceptual (en lletra cursiva) al costat de la denominació i els equivalents.

Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Comissió de Lexicografia del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  afaitament, n m
  • es  afeitado, n m
  • fr  rasage, n m
  • en  shaving, n
  • de  Rasur, n f

<Enginyeria>

afruitament afruitament

<Vinificació. Enologia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.

  • ca  afruitament, n m
  • ca  afruitat, n m sin. compl.
  • es  frutosidad, n f
  • en  fruitiness, n

<Vinificació. Enologia>

Definició
Qualitat d'afruitat que té un vi.
ajuntament ajuntament

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  ajuntament, n m
  • ca  corporació municipal, n f sin. compl.
  • es  ayuntamiento, n m
  • es  corporación municipal, n f sin. compl.

<Dret administratiu > Organització administrativa>

Definició
Corporació de dret públic que representa, governa i administra els interessos d'un municipi.
ajuntament ajuntament

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  ajuntament, n m
  • ca  consistori, n m sin. compl.
  • es  ayuntamiento, n m
  • es  consistorio, n m sin. compl.

<Dret constitucional>

ajuntament ajuntament

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  ajuntament, n m
  • ca  consistori, n m sin. compl.
  • es  ayuntamiento
  • es  consistorio

<Història del dret>

Definició
Corporació municipal integrada pel cos polític d'individus que administrava els recursos econòmics d'una població.

Nota

  • Àmbit: Països Catalans | Àmbit: Inespecífic
  • Les arrels institucionals dels ajuntaments es troben a Castella dins les arcaiques formes de representació col·lectives dels concejos oberts o assemblees generals de veïns, els quals escollien els càrrecs de govern, coneguts amb el nom de justicias o alcaldes. Entre el 1270 i el 1350, el consell comunal de les poblacions evolucionà cap a estructures d'organització més complexes i estables, en què es passà dels antics òrgans de govern, col·lectius i nombrosos, a grup més reduït de regidors, caracteritzats per una posició social privilegiada. Aquests regidors, nomenats pel rei a títol vitalici, ja només defensaven els interessos de l'oligarquia local. Entrat el segle XV, l'ajuntament -dit consistori o capítol- era la unitat de govern municipal més característica de les terres castellanes, i també l'element fonamental de la política autoritària de la monarquia, la qual en diposità el control, sota la tutela d'un magistrat reial: el corregidor. Els Reis Catòlics respectaren en termes generals la base jurídica codificada per llurs avantpassats, però insistiren a revisar aspectes concrets de la legislació municipal de ciutats i viles amb representació a les Corts, per a convertir-les en instruments dòcils de llur voluntat. Tanmateix, els Àustria feren de l'ajuntament de regidors l'eix vertebrador de llur política interior. El model regimental castellà també fou introduït a l'Amèrica colonial a partir del segle XVI. Tanmateix, la uniformitat municipal no arribà a la Corona d'Aragó fins al cap de dos-cents anys, sota la monarquia borbònica. El dret de conquesta i les lleis de Castella constituïren la justificació jurídica de Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) -com a càstig per la rebel·lió dels regnes forals durant el conflicte dinàstic- per a imposar el nou ajuntament. No obstant això, aquests ajuntaments es disseminaren de manera gradual. El Decret del 29 de juny de 1707 habilità consistoris castellans, primer a València i a Aragó. El Decret de Nova Planta del 16 de gener de 1716 feu el mateix a Catalunya. Però poc abans, el Decret del 28 de novembre de 1715, els havia consolidat a Mallorca. En qualsevol cas, mentre que el procés punitiu s'estengué a València i a Aragó, entre el 1708 i el 1709, a Catalunya s'obrí un període de transició que permeté el manteniment dels municipis consulars, però sota control de la monarquia. Les úniques excepcions prematures foren Tortosa, la qual, el febrer del 1709, dissolgué el Consell General per a articular un nou ajuntament, i a Barcelona, que si bé de moment no tingué consistori castellà, tampoc no li fou permès restituir el Consell de Cent. Una junta de setze administradors -formada per subjectes de provada fidelitat al primer Borbó- el substituí fins al desembre del 1718, moment en què la majoria d'ajuntaments de regidors estaven constituïts.
    En l'àmbit jurídic, el Decret de Nova Planta del 1716, el Reglament del 6 de juliol de 1717 -relatiu al govern de viles i llocs no capçaleres de corregiment- i la Cèdula reial instructòria del 13 d'octubre de 1718 -aplicable a Barcelona i a la resta de ciutats cap de districte- integraren la codificació més elemental per a la qual els Borbó regularen el govern dels ajuntaments del segle XVIII.
    Ara bé, la introducció del model municipal castellà a Catalunya no tan sols comportà canvis legislatius, també foren traumàtics els de caràcter formal, perquè no es tractava d'una simple modificació conceptual. Substituir el terme consell general per ajuntament o bé el de conseller, cònsol, paer i jurat per regidor, no fou gens fàcil, perquè eren figures institucionals estranyes al país i perquè comportaven formes d'organització molt diferents dels usos practicats fins aleshores a Catalunya.
    El model castellà modificà l'àmplia base social del municipi foral, en què, fins aleshores, els sectors gremials havien tingut cabuda. La substitució per una representació qualificada, limitada a la prioritat que només donava la possessió d'un títol nobiliari o d'assimilat, feu, en tot cas, culminar un procés que, amb certa lentitud, s'havia iniciat el 1510, arran d'un privilegi atorgat per Ferran II de Catalunya-Aragó. Per tant, ser noble o bé formar part d'alguna de les categories d'aquest estament fou un requisit que les autoritats borbòniques consideraren indispensable per a exercir de regidor.
    Una rígida jerarquia prelatòria s'establí en els ajuntaments. No obstant això, la impossibilitat de trobar prou personal investit d'aquest privilegi feu rebaixar els criteris selectius, però sempre sobre la base de la qualificació social que també donava la propietat o la professió. També era element de modificació, respecte de l'etapa anterior, el mecanisme d'elecció de les autoritats municipals. L'extracció de càrrecs pel sistema insaculatori havia garantit, al municipi foral català, una notable autonomia a l'hora de renovar el component humà. Aquest procés d'autoelecció fou suprimit per Felip IV de Catalunya-Arago (V de Castella). El rei es reservà la prerrogativa de nomenar regidors dins les ciutats capital de corregiment, sempre a consulta de la Cambra de Castella. A la major part de les altres poblacions catalanes, els regidors foren designats per l'Audiència gràcies a la cooptació de candidats practicada pels ajuntaments. Amb aquest canvi, però, la monarquia assumí el control directe sobre els nomenaments de les autoritats locals (com passava a Castella), prèvia selecció d'individus que reunien requisits de qualificació i fidelitat. I, de pas, posà fi a la tradicional independència dels ajuntaments, la qual havia estat considerada un focus de resistència i oposició vers els interessos de la monarquia.
    Indirectament l'elecció del personal regimental també comportà una novetat en tot allò que feia referència a la permanència en el càrrec, perquè, si fins aleshores el mandat havia estat temporal, ara es perpetuà -a discreció del rei- per un temps il·limitat, amb caràcter vitalici o per juro de heredad. Per tant, a l'ajuntament, els càrrecs es patrimonialitzaren entre l'oligarquia local. El resultat fou la reproducció del poder entre els individus que formaven part dels sectors socials que monopolitzaven el govern municipal, el control del qual fou un privilegi només reservat als membres que el constituïen. La venda d'oficis municipals -pels decrets del 30 de desembre de 1738 i del 27 de gener de 1739- representà també una novetat desconeguda a Catalunya -però inherent a la tradició castellana- que obrí les portes dels ajuntaments a sectors especulatius de la societat que veieren en la mesura no tan sols un inversió financera motivada per les necessitats fiscals de la hisenda reial, sinó també una manera d'accedir al govern consistorial, gràcies a la força dels diners. La solidaritat d'interessos entre els membres del capítol, enfront de la pressió de sectors populars marginats de la política municipal, garantí el domini del rei sobre els ajuntaments de regidors, atès que la nova elit governant devia la seva posició eminent a la Corona.
    Tanmateix, el domini de la monarquia també quedà escenificada, de manera molt directa, amb la incorporació d'agents que en depenien: corregidors, alcaldes majors i batlles. Tots ells eren presidents nats dels ajuntaments i malgrat les atribucions honorífiques (manca de vot ordinari, tret del qualitatiu) contribuïren, amb la seva presència, al control d'uns municipis que fins aleshores havien marginat l'autoritat del sobirà.
    La indiscutible capacitat dissuasiva del corregidor català quedà reforçada per la doble autoritat -civil i militar- que encarnava, com a governador militar i polític. No obstant això, a la pràctica, fou el regidor degà -el primer regidor- el veritable president capitular, perquè sobre la seva responsabilitat recaigueren la direcció de tots els debats i també l'orientació dels acords presos per la institució. La llengua vehicular, però, ja no fou el català, sinó el castellà.
    En cas d'absència -sempre en prelació- el degà era substituït pel regidor antiquior. Segons la Nova Planta, el nou ajuntament tenia competències sobre el govern polític i econòmic de les poblacions. Representava, doncs, els seus habitants, però naixia amb atribucions governatives reduïdes, tutelades per l'Audiència. De fet, era un simple gestor administratiu d'escassos recursos econòmics confiscats i fiscalitzats per la Intendència, de la qual depenien els regidors per a llur manutenció (salaris i despeses ordinàries), com molt bé recordava la dotació barcelonina del 1718.
    Anualment, l'ajuntament havia de lliurar a la Comptadoria Principal de l'Exèrcit -per mitjà del síndic- una relació jurada i escrita dels comptes de la ciutat, dins la qual havien de quedar reflectides les quantitats rebudes, i també les despeses autoritzades.
    Quan es va extingir l'autonomia econòmica de segles passats, la penúria de recursos deixà els ajuntaments catalans del segle XVIII en un estat de dependència absoluta respecte de la hisenda del rei. El marge de maniobra que podia proporcionar el deute públic (censals) quedà condicionat a l'autorització expressa del rei. A part d'això, les obligacions financeres anteriors al 1714 no desaparegueren pas i els ajuntaments heretaren els deutes dels antics governs consulars. Havien de pagar i mantenir obres pies i hospicis com abans. Els ingressos de les rendes municipals (impostos i propietats comunals) eren minsos o estaven intervinguts per la Corona. La taula de canvi continuava recollint les aportacions assignades, i el majordom de propis gestionava tot el patrimoni municipal. Un ajudant seu redactava les nòmines. Paral·lelament, la Junta de Propis i Arbitris i la de proveïments (abastos), no podien prendre cap decisió autònoma sense el permís de la Reial Audiència.
    Els ajuntaments tenien funcions de policia sobre obres públiques, mercats, llicències d'obres i sanitat, entre altres, però havien perdut la capacitat contenciosa (reservada al corregidor i a l'alcalde major). Malgrat tot, el regidor obrer i l'almotacén (l'antic mostassaf) podien sancionar sense judici. Barcelona i altres ajuntaments col·laboraven en la recaptació del cadastre i la resta de contribucions complementàries, segons ordres emeses per la Intendència els anys 1735 i 1767. Per Decret del 17 de desembre de 1771, feien el mateix amb la formació de llistes pel sorteig dels quintos militars. La Instrucció de gener del 1749 i l'Edicte de l'Audiència catalana, del desembre del 1773 els responsabilitzà de la percepció de penes de cambra. Per decrets del 1746 i del 1754, les secretaries dels ajuntaments havien de remetre, a la Cambra de Castella, un testimoni certificat de presa de possessió de corregidors i alcaldes majors. D'acord amb el decret del 1759, també tenien l'obligació de registrar les cèdules, les reials ordres, els decrets, les pragmàtiques i els despatxos, dins els llibres d'acords, i amb paper segellat.
    Les disposicions i les normatives de l'ajuntament eren els pregons i bans, que es penjaven públicament a places i carrers. Igualment, els ajuntaments, estaven facultats per adreçar representacions al rei, amb la signatura del corregidor i dels regidors. Tanmateix, l'exclusió de sectors populars obligaren aviat les autoritats borbòniques a introduir canvis institucionals, però d'abast limitat i sense comprometre el poder de l'oligarquia governant.
    A partir de la segona meitat del segle XVIII, les acusacions de malversació de cabals públics, dirigides contra els regidors, permeteren prendre mesures en aquest sentit. Per Reial ordre del 2 d'agost de 1760 fou introduïda una figura que, malgrat ser desconeguda dins el marc municipal català, ja era present a Castella des de feia segles. L'ofici en qüestió era el síndic procurador general. Originàriament, el càrrec fou concebut per a controlar la gestió dels regidors. Però en recaure en individus vinculats a famílies patrícies, el seu poder dissuasiu quedà neutralitzat. Fou diferent el paper que van tenir els diputats del comú i els síndics personers. Tots dos oficis eren d'extracció popular i foren articulats per la interlocutòria acordada del Consell de Castella, el 5 de maig de 1766, arran de les conseqüències originades pel motí de Squillace.
    A diferència del síndic procurador general, els nous oficis estaven pensats per a representar els interessos dels sectors socials marginats pel municipi i per a fiscalitzar la gestió dels edils i els recursos econòmics comunals. Sens dubte, els nous oficis foren vistos pels regidors com una seriosa amenaça vers el tradicional monopoli de què gaudien, però també fou un intent tímid perquè sectors de gran vitalitat social -com eren els gremis- poguessin recuperar part d'una representació política perduda el 1714. La crisi final de l'Antic Règim comportà canvis que debilitaren la base social dels ajuntaments. La pèrdua d'atractiu de les regidories vitalícies es traduí en renúncies de la noblesa titulada, la qual fou, en part, desplaçada per sectors rendistes i mercantils.
    A partir del 1790, l'Audiència catalana autoritzà la insaculació dins alguns petits municipis, la qual cosa significà una tornada al sistema electiu derogat per Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) en la Nova Planta. La Constitució de Cadis del 1812 establí els fonaments governatius dels nous ajuntaments, amb responsabilitats -delegades per l'Estat liberal- més àmplies, sobretot en el camp de la fiscalitat, la policia, la sanitat, l'ordre públic, la propietat privada, l'ensenyament i la milícia. El principi que regí la concepció vitalícia del regidor fou substituït per una base electiva popular. Mentrestant, corregidors i alcaldes majors (reemplaçats ara pel cap polític i pel jutge de primera instància, respectivament) veieren separades les funcions polítiques atribuïdes de les judicials.
    Un cop derogada l'obra constitucional per Ferran VII (1814), aquesta no pogué ser restablerta fins al 1820, i va quedar tipificada en el reglament del 1822. La Llei 1823/00774, del 3 de febrer, pel govern econòmic i polític de les províncies establí una divisió entre administració i economia municipal molt més clara que la del 1812. Els ajuntaments liberals, però, havien de quedar sotmesos a la supervisió de les diputacions provincials. La restauració absolutista retornà la planta municipal a l'estadi anterior al 1808, fins que el decret promulgat el 23 de juliol de 1835 establí per fi el corpus jurídic sobre el qual s'acabaren alternant les nombroses legislacions municipals del segle XIX.
ajuntament ajuntament

<Dret públic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  ajuntament, n m
  • ca  comú, n m sin. compl.
  • ca  consistori, n m sin. compl.
  • ca  corporació municipal, n f sin. compl.
  • es  ayuntamiento
  • es  común
  • es  consistorio
  • es  corporación municipal

<Dret públic>

Definició
Corporació pública que representa, governa i administra un municipi.

Nota

  • Àmbit: Països Catalans | Àmbit: Inespecífic
  • Element organitzatiu del municipi mitjançant el qual se'n porta a terme el govern i l'administració.
    L'ajuntament presenta un caràcter clarament representatiu amb relació a la col·lectivitat local, tant des del punt de vista del mode d'elecció democràtica directa dels membres que el componen, els regidors, com des del punt de vista de la capacitat de gestió dels interessos de la col·lectivitat local. Està compost essencialment per l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple, sens perjudici de l'existència d'altres òrgans complementaris, i així mateix importants, com ara la comissió de govern.
    La configuració moderna de l'ajuntament es troba per primer cop a la Constitució de Cadis (1812). Pel que fa a etapes històriques prèvies a la fita esmentada, es fa imprescindible distingir clarament la tradició municipal de Castella -la qual es reflectirà clarament a l'esquema municipal gadità- respecte de la de la Corona d'Aragó -i, principalment, de Catalunya. Així, primerament, l'origen de l'ajuntament es remunta a l'època medieval, en el si de l'inici d'un procés de distinció entre la col·lectivitat local i l'organització de llurs representants. En aquest sentit, cal diferenciar el consell o concejo, entès com a assemblea veïnal, respecte del que constitueix ja l'ajuntament en aquesta etapa inicial; això és, la reunió dels oficials de dit consell, ja sigui entre ells o amb l'assemblea veïnal. En definitiva, es pot començar a observar una tendència envers l'adopció de formes representatives de govern local, davant els casos de consell obert, que en aquest moment històric ja comencen a mostrar una clara excepcionalitat.
    Es tracta d'un element clau en la caracterització de l'ajuntament castellà a la baixa edat mitjana la seva progressiva institucionalització per mitjà de la figura del regimiento, o conjunt de regidores, que conforma l'estructura de govern de les ciutats castellanes, atès que té la potestat reglamentària i assumeix les funcions que anteriorment tenia l'assemblea veïnal. Pel que fa a la composició, l'ofici de regidor és conseqüència d'una designació reial, en alguns casos a proposta del consell. Així mateix, correspon al corregidor o a l'alcalde mayor la presidència del regimiento.
    Contràriament, a la Corona d'Aragó, i fins als decrets de Nova Planta, l'organització municipal presenta uns destacats trets de representativitat. Estava constituïda pel Consell General (a Barcelona, el Consell de Cent) i la Comissió Permanent, i en tenia la presidència el conseller en cap -l'equivalent orgànic del corregidor o alcalde mayor castellà, contràriament al batlle o veguer de la Corona d'Aragó, el qual es limita a exercir la jurisdicció reial inferior. Els òrgans municipals de la Corona d'Aragó pretenen reflectir, mitjançant llur composició, l'estructura estamental de la ciutat, per a identificar, així -contràriament al que succeïa a la Corona de Castella-, el sistema social local amb llur organització jurídica. Amb el text constitucional de Cadis s'acull una noció jurídica municipal pròxima a la castellana, en la qual l'ajuntament està constituït per l'alcalde, els regidors i els síndics (el primer hi ocupa una posició central). Aquests òrgans són escollits pels veïns, tot i que per mitjà d'un procediment d'elecció indirecta.
    Posteriorment, la Instrucció del 3 de febrer de 1823 inicia un procés de progressiva pèrdua, per part de l'alcalde, del caràcter d'òrgan judicial, i es comença a assentar, igualment, la distinció entre l'alcalde i l'ajuntament. Així, correspondria al primer el govern polític del municipi, com a delegat del Govern central, mentre que el segon assumiria pròpiament el govern «interior», esdevenint en realitat un òrgan purament deliberant. D'altra banda, cal destacar igualment que la representativitat de l'ajuntament en el marc de la Constitució del 1812 només es produeix a l'efecte de l'elecció dels seus membres, però no amb relació a la gestió dels interessos de la col·lectivitat local, en la mesura que l'ajuntament es considera ubicat en el si de l'organització de l'Estat. La tendència anteriorment referida es manifestarà amb major intensitat en el Reial decret del 1835, que comportà una progressiva administrativització i consegüent despolitització de tota l'esfera administrativa municipal, tot mantenint-la als purs efectes de la gestió d'interessos pròpiament locals, sense envair àmbits competencials de l'Administració central.
    Cal tenir en compte que, prèviament, s'havia promulgat el Decret del 30 de novembre de 1833, en virtut del qual es crea una estructura burocràtica estatal de caràcter perifèric, gènesi de la figura dels governadors civils. Això provocarà la minva de l'ajuntament en tant que representació de la col·lectivitat local que assisteix la gestió estatal en un determinat territori, així com a representant del poder estatal. La Llei del 14 de juliol de 1840 marca una tendència més progressista, tot integrant de nou l'alcalde dins l'ajuntament, i tornant aquest darrer a recuperar el perfil polític.
    No obstant això, la reforma operada pel Reial decret del 30 de desembre de 1843 implica un retorn a la situació anterior d'administrativització de l'estructura organitzativa municipal. La tendència marcada per aquesta darrera norma és seguida per la Llei del 8 de gener de 1845, que es torna a caracteritzar per la separació entre alcalde i ajuntament, el debilitament de les fórmules electives dels òrgans municipals, fins a arribar al retorn, en alguns casos, a la fórmula de l'alcalde-corregidor castellà, l'administrativització i apolicitat municipals, així com un reforçament de les tendències centralistes ja existents, tot debilitant el paper de les diputacions provincials a favor del governador civil. S'observa una tendència marcadament progressista en la Llei d'ajuntaments del 5 de juliol de 1856, per mitjà de la qual l'alcalde torna a recuperar la ubicació en el si de l'ajuntament i torna a tenir atribuït el «govern interior» dels pobles. L'esmentada inclusió de l'alcalde en el si de l'ajuntament es continua manifestant en la Llei municipal del 20 d'agost de 1870, en què l'ajuntament és considerat la institució que assumeix la representació de la col·lectivitat, que gestiona els interessos que li són propis. En aquest sentit, es determina l'elecció dels regidors per sufragi universal, i l'alcalde és escollit d'entre aquests regidors, així com la constitució de l'anomenada junta municipal, d'origen censatari, que tempera els efectes del sufragi universal. La Llei del 2 d'octubre de 1877 presenta un caràcter més conservador, ja que estableix que el nomenament de l'alcalde, en determinats municipis, torna a ser potestat del Govern central, d'acord amb el sistema de les dues confiances; i s'estableix, així mateix, la representació minoritària en el si de l'ajuntament.
    L'entrada al segle XX implica un clar canvi de tendència amb relació al model centralista vuitcentista. Aquest canvi té el primer reflex important en l'Estatut municipal del 8 de març de 1924, en el qual s'afirma la plena personalitat dels ens municipals, la qual cosa en comporta la capacitat jurídica integral en relació amb l'esfera de competències que té. En aquest sentit, es comença a afirmar l'autonomia municipal, així com fins i tot la necessitat de superar els controls de legalitat en via administrativa. L'ajuntament deixa de ser un cos merament deliberant i depenent de les diputacions provincials.
    Una altra fita important la constitueix el període republicà, en el qual, mitjançant la Llei municipal del 31 d'octubre de 1935, de l'Estat, i, concretament a Catalunya, de la Llei del 5 de gener de 1934, s'accentua la tendència de l'Estatut municipal del 1824 cap a l'autonomia municipal. Cal destacar aquí, amb relació a la llei catalana, la proximitat de la seva concepció de l'ajuntament en relació amb el disseny actual. Així, s'estableix l'existència d'un consell plenari, integrat pels consellers, els quals donen lloc a un consell de govern, que presideix l'alcalde. L'anterior configuració experimenta un gir força important a conseqüència de l'adveniment del règim franquista, en el marc del qual cal destacar, amb relació a l'esfera municipal, la Llei de bases del 17 de juliol de 1945, així com el text refós del 24 de juny de 1955, en els quals es destaca d'una manera molt clara la concepció de l'ajuntament com a òrgan estatal; en aquest període hi ha, doncs, un alcalde que centralitza l'ajuntament i que exerceix gairebé totes les competències municipals. L'ajuntament serà entès, en aquest període històric, com a representant de la comunitat, la qual vehicula orgànicament, per mitjà del municipi, la seva participació política.
    La base de la noció jurídicament vigent de ajuntament és en l'article 140 de la Constitució espanyola (CE), d'acord amb el qual, un cop garantida l'autonomia dels municipis i llur personalitat jurídica plena, s'estableix que llur govern i llur administració corresponen als ajuntaments respectius, integrats pels alcaldes i pels regidors. No s'ha d'oblidar, així mateix, que, prèviament, en l'article 137 de la CE, s'ha instituït ja el municipi com a element vertebrador de l'organització territorial de l'Estat -al costat de les províncies i les comunitats autònomes-, dotat d'autonomia per a la gestió de llurs interessos.
    A partir d'aquí, cal acudir a la Llei reguladora de les bases del règim local (LRBRL), la qual acompleix una funció d'específica conformació, en el marc de les previsions constitucionals, del nivell i de les característiques concretes de la configuració dels ens locals en tant que peces autònomes de l'estructura territorial del poder públic. Concretament, l'article 11 defineix el municipi com a entitat local bàsica de l'organització territorial de l'Estat, i li atribueix, igual que el text constitucional, personalitat jurídica i plena capacitat per a l'acompliment dels seus fins. D'altra banda, i aquesta qüestió té un interès especial, al precepte esmentat s'estatueixen així mateix el territori, la població i l'organització com a elements del municipi. Específicament en relació amb aquesta darrera, l'article 19 de la LRBRL, amb el qual, sota el títol de organización, s'inicia el capítol II del títol II d'aquesta Llei, estableix que el Govern i l'Administració municipals, amb l'excepció dels municipis que funcionin en règim de consell obert, corresponen a l'ajuntament, integrat per l'alcalde i pels regidors.
    Una primera qüestió que cal destacar després d'aquesta aproximació inicial a la descripció jurídica d'aquesta figura és que, en conseqüència, l'ajuntament, en el sistema constitucional vigent, adquireix de manera plena i unitària una funció institucional d'assumpció dels fins del municipi i de representació de la col·lectivitat local. Aquesta reflexió comporta, principalment, plantejar-se i aclarir aquí la relació entre municipi i ajuntament, objectiu que de vegades pot ser confús, sense que en alguns casos l'òrgan legislador sigui responsable d'aclarir aquesta circumstància.
    En aquest sentit, cal fer referència, en primer lloc, al Reial decret legislatiu 781/1986, del 18 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local (TRRL), de l'Estat. Aquest decret atribueix, en l'article 1 -el qual té, d'acord amb la disposició final setena, caràcter bàsic-, la representació dels municipis als ajuntaments, tot qualificant aquests darrers de corporacions i atorgant-los plena capacitat jurídica per a adquirir, posseir, reivindicar, permutar, gravar o alienar tot tipus de béns, celebrar contractes, establir i explotar obres i serveis públics, obligar-se, interposar els recursos establerts i exercitar les accions previstes a les lleis. D'altra banda, cal així mateix tenir en compte el resultat de l'exercici autonòmic de la potestat legislativa en matèria de règim local en el marc dels articles 148.2 i 149.1.18 de la CE. Concretament a Catalunya, i en el marc de l'article 9.8 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC) del 2006, la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC), defineix, en l'article 44.1, el territori, la població i l'organització com a elements del municipi, i n'atribueix, en el marc d'aquesta darrera, el govern i l'administració a l'ajuntament. No obstant això, pot contrastar amb els articles 1, 3 i 4 de la LRBRL, els quals es refereixen al municipi com a entitat territorial que institucionalitza i gestiona de manera autònoma els interessos de la col·lectivitat que abasta, i els atribueix una sèrie de potestats, susceptibles de ser actuades en el marc de la seva esfera de competències.
    D'altra banda, la LMRLC atribueix igualment als municipis, després d'haver-los caracteritzat en l'article 3 com a ens territorials que gaudeixen d'autonomia per a la gestió de llurs interessos respectius, una sèrie de potestats, que els correspondrien en tant que administracions públiques, susceptibles de ser exercides en el marc de llurs competències. Així mateix, l'article 44.3 atribueix personalitat jurídica al municipi i plena capacitat per a l'exercici de les funcions públiques que té encomanades, per a representar els interessos de la col·lectivitat respectiva i per a gestionar els serveis públics la titularitat dels quals assumeixin.
    Així, es presenta una aparent dualitat de personalitats jurídiques: la del municipi, d'una banda, i la de l'ajuntament, de l'altra, la qual pot ser compresa si s'observa el segon com a element organitzatiu que constitueix el vehicle de representació d'una col·lectivitat assentada en un determinat territori, així com, i especialment, de gestió politicoadministrativa de llurs interessos. Aquest és precisament el sentit de la normativa bàsica i continguda en els articles 19 i següents de la LRBRL, en la qual, tal com ja s'ha assenyalat anteriorment, es regula com a tercer element, l'organitzatiu, del municipi, tot atribuint-li'n el govern i l'administració. A partir d'aquesta idea, l'article 20 de la LRBRL estableix els principis bàsics a què respon aquesta organització municipal, i imposa l'existència de l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple a tots els ajuntaments. D'altra banda, estableix, així mateix, que la comissió de govern existeix a tots els municipis amb una població de dret superior a 5.000 habitants, i en els de menys, en els casos en què així ho disposi el reglament orgànic o ho acordi el ple. Finalment, l'òrgan legislador deixa un marge organitzatiu a mans del municipi, per mitjà de l'atribució del que s'ha anomenat potestat d'autoorganització dels ens locals. Tanmateix, cal advertir que l'esmentat atorgament no ha estat exempt de problemes, en especial a propòsit de la posició que, en relació amb la norma autoorganitzativa municipal -això és, el reglament orgànic-, ocupen les previsions que pot efectuar la legislació autonòmica de règim local pel que fa a l'establiment d'una organització complementària de la ja establerta per la LRBRL. En aquest sentit, cal tenir en compte que la redacció inicial de l'article 20.1.c d'aquesta llei incloïa, dins l'organització municipal, i al costat dels òrgans ja esmentats, els òrgans complementaris que establissin i regulessin els mateixos municipis en els respectius reglaments orgànics, sense altre límit que el respecte a l'organització determinada per la LRBRL. D'altra banda, en relació amb la normativa autonòmica, l'apartat 2 de l'article 20 de la LRBRL, determinava igualment en la redacció inicial que, per mitjà de l'esmentada legislació autonòmica es podria establir una organització municipal complementària de l'establerta en aquell text legal, la qual regiria en cada municipi, en tot allò que el reglament orgànic no disposés el contrari. No obstant això, el Tribunal Constitucional varià sensiblement l'esmentat règim jurídic per mitjà del fonament jurídic sisè de la Sentència 214/1989, del 21 de desembre. Mitjançant aquesta resolució, aquest alt tribunal declarà inconstitucional l'exclusivitat de la LRBRL quant al límit de la reglamentació organitzativa dels municipis, i habilità un espai normatiu autonòmic. Aquesta declaració s'estén, igualment, a l'establiment per part d'aquella Llei -concretament, al darrer incís de l'article 20.2- de l'absoluta primacia de la reglamentació municipal esmentada sobre la referida legislació autonòmica. Tot això no impedeix, però, tal com ho afirma el Tribunal Constitucional, que l'assenyalada potestat legislativa de les comunitats autònomes de desenvolupament de les bases de l'organització municipal hagi de respectar igualment un àmbit d'autonomia municipal en la matèria. Amb relació a aquesta potestat, i concretament pel que fa a Catalunya, la LMRLC, després de reiterar les disposicions contingudes en la normativa bàsica amb relació als òrgans municipals necessaris, hi afegeix, en l'article 46.1.c, la comissió especial de comptes, regulada en l'article 56. D'altra banda, igualment reconeix, en l'article 47, la possibilitat que l'ajuntament, en exercici de la seva autonomia organitzativa, pugui crear òrgans municipals complementaris, tot establint que aquesta creació ha de respondre als principis d'eficàcia, economia organitzativa i participació ciutadana.
    En aquest sentit, l'article 46.2 de la LMRLC fixa la possibilitat que puguin complementar l'organització municipal les comissions d'estudi, informe o consulta, els òrgans de participació ciutadana, o qualsevol altre òrgan establert pel municipi. Pel que fa a les comissions, són regulades per l'article 57 de la LMRLC, i són caracteritzades com a òrgans necessaris a tots els municipis de més de 20.000 habitants, i els correspon l'estudi i el dictamen previs dels assumptes que s'han de sotmetre a la decisió del ple o de la comissió de govern quan la comissió actua per delegació del ple. En relació amb els òrgans, cal acudir als articles 58 al 62 de la LMRLC, on s'estableix la possibilitat que el ple acordi la creació d'òrgans territorials de gestió descentralitzada, per a facilitar la participació ciutadana en la gestió dels assumptes municipals. Igualment, s'habilita el ple per a crear òrgans de participació sectorial en relació amb els àmbits d'actuació pública municipal que per la naturalesa que tenen ho permetin, amb la finalitat d'integrar la participació de la ciutadania i de llurs associacions en els assumptes municipals. Finalment, es disposa també que els grups de població que dins un municipi constitueixen nuclis separats es poden constituir com a òrgans territorials de participació, sent obligatòria tal constitució quan la majoria dels veïns interessats ho demani.
    Pel que fa als membres de l'ajuntament, l'article 73 de la LRBRL disposa que tant el nombre com el procediment d'elecció, així com la durada del mandat i els casos d'inelegibilitat i incompatibilitat, són regulats en la legislació electoral, cosa que recullen concretament els articles 176 i següents de la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG). Cal dir que els preceptes esmentats regulen essencialment el règim jurídic de l'elecció dels regidors que passaran a conformar el ple, òrgan del qual sorgeixen, amb posterioritat, la resta d'òrgans, tant els necessaris com els complementaris, tot i que s'han de basar en mecanismes que varien d'acord amb el tipus d'òrgan de què es tracta. No obstant això, la disposició anterior no implica que tots els òrgans que puguin arribar a existir en el si d'un determinat ajuntament hagin d'estar exclusivament integrats per regidors, tal com ho confirma la normativa organitzativa referida relativa a aquests casos continguda tant a la legislació bàsica com a l'autonòmica. Així, si bé és cert que en el seu si sempre es determina una presència més o menys alta de representants populars, és així mateix possible que també en formin part, per exemple, grups de veïns o representants d'associacions ciutadanes (en aquest sentit, vegeu la composició dels òrgans territorials de gestió desconcentrada en l'article 58 de la LMRLC). D'altra banda, cal tenir en compte la distinció que tant en l'àmbit bàsic com en l'autonòmic s'efectua entre els membres de les corporacions locals -expressió equivalent a la de ajuntament- i el personal que tenen al seu servei. Mentre el primer es refereix a l'element personal de l'organització municipal que té caràcter electiu en els termes de l'article 73 de la LRBRL i la normativa electoral, el segon al·ludeix a tots els funcionaris de carrera, personal interí, contractats en règim de dret laboral i personal eventual que porta a terme tasques de confiança o assessorament especial, els quals ocupen els diferents llocs de treball existents en el si de l'organització municipal (art. 89 i s. LRBRL, i 290 i s. LMRLC).
    Finalment, cal fer referència també als casos de dissolució dels ajuntaments. És òbvia l'al·lusió, en primer lloc, al que constitueixen els casos habituals de dissolució, recollits en la legislació electoral. Concretament, es tracta del fet que la periòdica celebració d'eleccions municipals per sufragi universal, directe i secret, provoca als regidors la pèrdua de la qualitat de membres de la corporació, amb les consegüents vacants en el si dels òrgans municipals integrats pels qui reuneixen dita condició. És igualment possible una dissolució dels òrgans de les corporacions locals, amb els mateixos efectes que els anteriorment referits, de manera aliena a la corresponent convocatòria d'eleccions municipals, encara que en casos que cal considerar, en tot cas, d'excepcionals. En aquest sentit, l'article 61 fixa la mesura esmentada, que serà acordada mitjançant un reial decret del Consell de Ministres, a iniciativa pròpia i amb coneixement del consell de govern autonòmic corresponent o a conseqüència de la seva sol·licitud. És en tot cas necessari l'acord favorable previ del Senat, així com la concurrència, en tant que requisit imprescindible, d'una gestió municipal greument danyosa per als interessos generals, fins al punt que comporti l'incompliment de les obligacions constitucionals. Un cop produïda aquesta dissolució, és d'aplicació la normativa electoral en relació amb la convocatòria d'eleccions parcials i la provisional administració ordinària de la corporació (art. 61 LRBRL). Un cas semblant a l'anterior el constitueixen els casos en què, a conseqüència d'una alteració de termes municipals, desapareixen els òrgans de govern i d'administració d'un determinat territori, en la mesura que aquest s'ha integrat en el d'un altre municipi. Aquest tema, així com, en general, les conseqüències d'aquests tipus d'alteracions en relació amb els ajuntaments, és regulat pels articles 11 al 24 de la LMRLC, així com pel Decret 140/1988, del 24 de maig, pel qual s'aprova el Reglament de demarcació territorial i població dels ens locals, modificat pel Decret 144/1994, del 14 de juny.