Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• L'arravatament està establert en l'article 21.3 del Codi penal (CP) com a atenuant de la responsabilitat penal: «la d'obrar [el subjecte] per causes o estímuls tan poderosos que hagin produït arravatament, obcecació o un altre estat passional d'importància semblant». Es tracta d'una atenuant de caràcter personal, pel fet que afecta la imputabilitat del subjecte amb qui concorre. Per aquesta raó, segons disposa l'article 65.1 del CP, tan sols serveix per a atenuar la responsabilitat penal d'aquelles persones amb les quals concorri.
  L'arravatament és un estat passional que es pot qualificar d'emoció, a diferència de l'obcecació, que respon a la naturalesa d'una passió. És un sentiment intens que irromp bruscament, una «espècie de commoció psíquica de furor» (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 31.3.2006, ponent: Sánchez Melgar), una reacció «momentània i fulgurant, immediata a l'estímul» (STS del 19.1.2006, ponent: Martínez Arrieta). Afecta l'estat normal de la intel·ligència i dificulta el control de la voluntat.
  Per tal d'apreciar l'atenuant, s'ha de constatar que l'arravatament afecta efectivament les facultats del subjecte, encara que no n'arribi a anul·lar la imputabilitat. Això significa que, per una banda, n'hi ha prou amb el simple acalorament o, fins i tot, l'atordiment de l'individu, que el subjecte pot experimentar, per exemple, en situacions d'escomesa tumultuària. Per l'altra, si l'arravatament arriba a ser de tal intensitat que les facultats intel·lectuals o cognitives de l'individu queden totalment anul·lades, ja no correspon apreciar l'atenuant d'arravatament, sinó l'eximent de trastorn mental transitori de l'article 20.1 del CP (STS del 31.3.2006, ponent: Sánchez Melgar).
  Per a apreciar l'atenuant d'arravatament, la jurisprudència exigeix la concurrència dels requisits següents. En primer lloc, cal que hi hagi una causa o un estímul que permeti explicar (no justificar) la reacció delictiva que s'ha produït. En segon lloc, cal una certa proporcionalitat entre l'estímul i la reacció; aquesta proporcionalitat va faltar, per exemple, en el cas de la STS del 2.3.2004, ponent: Abad Fernández, un cas en què, davant el plor insistent d'un bebè, la persona que en tenia cura el va asfixiar. En tercer lloc, cal que l'estímul provingui de la víctima. En quart lloc, el motiu desencadenant no ha de ser repudiable des del punt de vista psicosocial. I en cinquè lloc, la causa o l'estímul ha de produir una alteració de l'ànim del subjecte i la disminució de la imputabilitat corresponent (STS del 19.1.2006, ponent: Martínez Arrieta). Els requisits tercer i quart han estat molt criticats. Cal destacar que per a apreciar l'arravatament no és necessària la constatació d'una base patològica en el subjecte.
  Quant a la relació de l'arravatament amb altres circumstàncies atenuants, cal dir que és compatible amb l'embriaguesa si té un origen divers a aquesta última, però no si l'arravatament és precisament conseqüència de l'embriaguesa.
  Per acabar, l'arravatament és incompatible amb el trastorn mental transitori, l'alienació i la por insuperable. Tampoc no es pot apreciar en els casos de discussió tumultuària mútuament acceptada de l'article 154 del CP (en aquest sentit, la STS del 8.1.2005, ponent: Monterde Ferrer). La doctrina i la jurisprudència han plantejat si és possible incloure dins l'arravatament els atenuants de l'article 9.5, 6 i 7 del CP del 1973, punts que van ser derogats per la reforma de la Llei orgànica 8/1983, del 25 de juny.