Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "barcelon�s" dins totes les àrees temàtiques
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca àster americà, n m
- ca àster barceloní, n m alt. sin.
- ca àster esquamós, n m alt. sin.
- ca botja, n f alt. sin.
- ca mata de moro, n f alt. sin.
- ca mata-xotos, n m/f alt. sin.
- ca pinet, n m alt. sin.
- ca rebentadalles, n f alt. sin.
- ca setembrina, n f alt. sin.
- ca trencadalles, n f alt. sin.
- ca matacaveros, n m/f var. ling.
- nc Aster squamatus (Spreng.) Hieron.
<Botànica > compostes / asteràcies>
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca àster americà, n m
- ca àster barceloní, n m alt. sin.
- ca àster esquamós, n m alt. sin.
- ca botja, n f alt. sin.
- ca mata de moro, n f alt. sin.
- ca mata-xotos, n m/f alt. sin.
- ca pinet, n m alt. sin.
- ca rebentadalles, n f alt. sin.
- ca setembrina, n f alt. sin.
- ca trencadalles, n f alt. sin.
- ca matacaveros, n m/f var. ling.
- nc Aster squamatus (Spreng.) Hieron.
<Botànica > compostes / asteràcies>
<Tecnologies de la informació i la comunicació>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca BAIE, n f
- ca Barcelona Aeronàutica i Espai, n f sin. compl.
<Disciplines cartogràfiques > Teledetecció > Institucions, instal·lacions i centres>
Definició
Plataforma creada el novembre de 2000 per a la promoció de Catalunya i, en concret, de la Regió Metropolitana de Barcelona com un entorn competitiu per a les activitats relacionades amb la indústria aeronàutica i l'espai.
Nota
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent, actualitzada pels autors el març de 2015 i el febrer de 2018:
PONS FERNÁNDEZ, Xavier; ARCALÍS PLANAS, Anna. Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 597 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-9008-4; 978-84-412-2249-6
<Geografia > Disciplines cartogràfiques>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca BAIE, n f
- ca Barcelona Aeronàutica i Espai, n f sin. compl.
<Disciplines cartogràfiques > Teledetecció > Institucions, instal·lacions i centres>
Definició
Plataforma creada el novembre de 2000 per a la promoció de Catalunya i, en concret, de la Regió Metropolitana de Barcelona com un entorn competitiu per a les activitats relacionades amb la indústria aeronàutica i l'espai.
Nota
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent, actualitzada pels autors el març de 2015 i el febrer de 2018:
PONS FERNÁNDEZ, Xavier; ARCALÍS PLANAS, Anna. Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 597 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-9008-4; 978-84-412-2249-6
<Ciències de la Terra>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:
- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció
La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.
- ca BAIE, n f
- ca Barcelona Aeronàutica i Espai, n f sin. compl.
<Disciplines cartogràfiques > Teledetecció > Institucions, instal·lacions i centres>
Definició
Plataforma creada el novembre de 2000 per a la promoció de Catalunya i, en concret, de la Regió Metropolitana de Barcelona com un entorn competitiu per a les activitats relacionades amb la indústria aeronàutica i l'espai.
Nota
-
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent, actualitzada pels autors el març de 2015 i el febrer de 2018:
PONS FERNÁNDEZ, Xavier; ARCALÍS PLANAS, Anna. Diccionari terminològic de teledetecció. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 597 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-9008-4; 978-84-412-2249-6
<Numismàtica>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca barcelonès, n m
<Numismàtica>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca casa comtal de Barcelona, n f
- es casa condal de Barcelona
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Hi ha indicis per a creure que a començaments del segle IX el mateix emperador Carlemany hauria donat a Bel·ló, un magnat procedent del territori del Conflent, terres i dominis a banda i banda dels Pirineus. Posteriorment, el seu fill Sunifred -que ja era comte de Cerdanya i d'Urgell, per nomenament de Lluís el Piadós, el conqueridor de Barcelona l'any 801- fou investit comte de Barcelona, Girona i Narbona, per part de Carles el Calb, l'any 844. Tanmateix, després de la presa de Barcelona, els carolingis nomenaren ja alguns comtes de Barcelona, però tots eren d'ascendència franca: com ara Berà (801-820), Bernat de Septimània i Berenguer de Tolosa (832-835). La crisi en què va caure la reialesa franca provocà alhora una sèrie de sublevacions i que simples usurpadors tinguessin un cert paper dins el comtat de Barcelona. El mateix Bernat de Septimània s'enfrontà al rei, i el comte Sunifred fou assassinat, segurament a mans de gent franca, l'any 848.
El darrer comte rebel (Bernat de Gòtia) fou finalment deposat pel rei Lluís el Tartamut l'any 878 i, en un acte que tingué una ressonància política cabdal per a Barcelona i Catalunya, al llarg de molts segles, nomenà Guifré el Pelós (878-897), que era el primogènit del comte Sunifred, nou comte de Barcelona, Girona i, posteriorment, d'Osona. El comte Guifré inicià el perllongat Casal de Barcelona, que, de manera ininterrompuda, se succeí fins l'any 1410, a la mort del comte rei Martí I l'Humà.
El poder polític dels comtes de Barcelona, ja durant tot el segle X, fou important, almenys pel que fa a aspectes pràctics, ja que jurídicament el comtat de Barcelona i els altres que s'hi anaren incorporant, no es desvincularen de la monarquia francesa fins al tractat de Corbeil del 1258, en temps de Jaume I.
Aquests primers comtes tingueren com a fita principal defensar-se de la pressió militar dels sarraïns: cal recordar el sagnant assalt i la destrucció de Barcelona per part d'Almansor l'any 985. El debilitament del califat cordovès i la divisió musulmana en taifes apaivagà el seu poder militar, i d'aquí les expedicions de revenja cristianes, com ara la de Còrdova del 1010, en l'època del comte Ramon Borrell. Un cop superades certes revoltes nobiliàries, encapçalades per Mir Geribert, el comte de Barcelona Ramon Berenguer I El Vell (1035-1076) portà a terme l'expansió militar més ambiciosa del comtat des de l'ocupació musulmana: d'acord amb el comte d'Urgell, ocupà zones de les terres de Ponent (marquesat de Camarasa), i també -un cop consolidat el front que suposava tot el Penedès- àmplies zones del Camp de Tarragona. A més, aquesta amenaça militar li possibilità d'imposar severes pàries als importants nuclis musulmans de Tortosa, Lleida i Saragossa.
De l'època de Ramon Berenguer en daten certes assemblees de pau i treva (com la celebrada a la catedral de Barcelona l'any 1064) on ja s'entreveia el futur paper capdavanter de l'autoritat laica. Igualment, un nucli primigeni dels Usatges de Barcelona ja podria haver estat fruit d'aquest nou i enèrgic govern. Finalment, la influència de Barcelona començà a penetrar en territoris de l'altra banda dels Pirineus, com ara als comtats de Carcassona i Rasès. L'enfrontament entre els dos comtes germans, Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, suposà un cert fre en aquesta dinàmica expansiva. Tanmateix, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III el Gran (1097-1131), la força expansiva del comtat de Barcelona fou enorme: per una banda, aconseguí els territoris dels antics comtats de Besalú (1111), Cerdanya (1118), i més enllà del Pirineu, l'importantíssim comtat de Provença (any 1112). En l'àmbit militar, col·laborà estretament amb el comte d'Urgell en la conquesta definitiva de Balaguer, l'any 1105. En aquella època, clau per a poder entendre la veritable naixença de Catalunya com a nacionalitat diferenciada, s'esmenta per primer cop el nom de catalans i Catalunya.
Des del punt de vista eclesiàstic, té una importància enorme la restauració de la seu metropolitana de Tarragona, que deslliurava els bisbats catalans de la seva obediència, forçada i forastera, de Narbona. L'autor d'aquella fita fou l'arquebisbe Oleguer (que anteriorment ja era bisbe de Barcelona), un dels principals consellers de Ramon Berenguer III. Àdhuc, hi hagué intents i escomeses contra els musulmans de l'illa de Mallorca, i altres accions bèl·liques certament encomiables. En els darrers anys, diversos estudis demostren que fou durant el govern del comte Ramon Berenguer III quan els seus millors juristes prepararen i redactaren el gros dels Usatges de Barcelona, normes de dret públic i privat que tingueren una gran vigència a la Catalunya medieval, i incorporats posteriorment a les Constitucions de Catalunya.
Tota aquesta força política, militar, expansiva i jurídica dels comtes de Barcelona es veié culminada amb el brillant govern de Ramon Berenguer IV (1131-1162). Per tal de solucionar el problema successori al reialme d'Aragó, la filla del rei Ramir II el Monjo, Peronella, es maridà, l'any 1137, amb el comte Ramon Berenguer IV. A partir d'aleshores el comte s'intitulà «príncep d'Aragó», encara que, de fet, fou el governador efectiu del regne. Sens dubte, Aragó suposava per al comtat de Barcelona una mena de coixí defensiu, enfront les ànsies expansives de Castella, i possibilitava, d'altra banda, a Aragó, una sortida al mar i, per tant, col·laborar amb els catalans en totes les activitats mercantils per tota la Mediterrània. De manera també decisiva i brillant, Ramon Berenguer IV aconseguí la conquesta de les dues places musulmanes més rellevants del país: Tortosa (1148) i Lleida (1149), amb la qual cosa es culminava tot el territori, que en el futur seria conegut per Principat de Catalunya.
A partir del seu fill, el comte rei Alfons I el Cast, el títol de comte de Barcelona anà sempre unit al de rei d'Aragó (i als altres regnes que s'anaren incorporant en l'anomenada Corona d'Aragó), i a partir de la unió de les corones d'Aragó i Castella, amb Ferran II i Isabel I, el títol de comte de Barcelona formà part de l'estol de títols i dominis de la monarquia hispànica.
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca Congrés Jurídic de Barcelona, n m
- es Congreso Jurídico de Barcelona
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
El van convocar la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, el Col·legi d'Advocats de la ciutat, l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, les acadèmies de Dret Administratiu i de Dret, i la Comissió Espanyola de la Fundació Savigny, que presidia Manuel Duran i Bas (que també era degà de la Facultat i del Col·legi d'Advocats), per a «discutir alguns dels problemes que interessen alhora a la ciència i a la societat espanyola», concretament dins l'àmbit del dret espanyol.
El Congrés va tenir lloc de l'1 al 8 de setembre de 1888 i hi participaren representants de les institucions convocants, del Consell d'Estat, dels tribunals de Justícia, dels col·legis de Registradors i de Notaris, de la Comissió Codificadora d'Espanya i Ultramar, de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, de diversos col·legis d'advocats i d'universitats de l'Estat, entre altres. La direcció s'encomanà a un president, amb dos vicepresidents i dos secretaris.
Els temes que era previst tractar-hi són sis: sobre el valor de la jurisprudència com a doctrina legal; els efectes jurídics que es derivaven de la possessió de diverses nacionalitats i del domicili sobre la família i el règim successori; sobre la hipoteca marítima; sobre els efectes de les penes privatives de la llibertat; de l'extraterritorialitat de la cosa jutjada en matèria civil i criminal, i sobre els efectes de l'expropiació forçosa en l'àmbit privat.
Les actes del Congrés es van publicar el 1889, amb el títol de Actas del Congreso Jurídico de Barcelona.
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca Corts de Barcelona del 1599, n f pl
- es Cortes de Barcelona del 1599
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
Les Corts de la baixa edat mitjana i les modernes als territoris peninsulars convocades i presidides pel rei, com a titular del poder polític, representaven els estaments constituïts en estaments o braços: noblesa, clerecia i delegats o síndics de les ciutats i viles del patrimoni reial (braç reial). Les diferents denominacions utilitzades (corts, cort general, curia generalis, general cort i corts generals) fan referència a la reunió del rei amb els braços per a obtenir objectius d'interès comú, una corporació social de la comunitat territorial integrada pels estaments. En la Corona d'Aragó, el rei convocava Corts particulars de cadascun dels territoris, tot i que, en situacions excepcionals, reunia conjuntament els representants del Principat i dels regnes (Corts Generals de la Corona), fet esdevingut habitual durant el segle XVI, sota la monarquia hispànica. No obstant això, les Corts Generals de Barcelona del 1599 són privatives de Catalunya, les úniques celebrades durant el regnat de Felip II de Catalunya-Aragó (III de Castella) al Principat.
Les Corts de Barcelona es van convocar el 25 de maig de 1599 per al 2 de juny següent, data en què s'inaugurà amb el solemne acte del reial soli al convent de framenors de Barcelona, sota la presidència del jove monarca; la sessió de clausura se celebrà al mateix lloc cinc setmanes més tard. Aquesta brevetat inhabitual es contraposa amb les Corts anteriors de Montsó del 1585, que duraren més de cinc mesos. La visita del rei a Barcelona tenia la finalitat inicial de prestar el jurament preceptiu per raó del seu recent accés al tron, com acabava de fer a València, on havia contret matrimoni amb Margarida d'Àustria. L'excel·lent acollida institucional que es va donar a la parella reial i les peticions catalanes de celebrar una cort general van generar uns moments favorables i d'apropament entre la reialesa i el Principat. Els continus obsequis i festejos, els regals de diners a determinats oficials regis, el mateix donatiu acordat a Corts per a concedir graciosament a Felip II de Catalunya-Aragó 1.100.000 lliures en moneda barcelonina (en les Corts anteriors, el donatiu fou de 500.000 lliures) i la concessió de nombrosos títols nobiliaris per part del rei mostren una situació favorable que va transcendir el mateix desenvolupament i enteniment final en les Corts del 1599 entre les parts règia i estamental.
En contrapartida, aquesta Cort General va evidenciar l'enfrontament entre els tres braços o estaments i la Diputació del General o Generalitat, la qual estava legalment subordinada a aquests braços. La Diputació, òrgan permanent delegat de les Corts, s'havia enfortit al llarg de la centúria respecte a uns estaments més afeblits per llur infreqüència assembleària durant l'època dels Àustria. En les Corts del 1599 es va manifestar aquest grau d'emancipació i d'autonomia administrativa i financera de la Diputació, la qual s'havia convertit en un poder separat amb una sòlida ramificació a tot el territori i una influència social que permetia als seus diputats, oïdors de comptes i oficials escapar de mecanismes de fiscalització externa i gaudir d'una certa impunitat i descontrol una vegada clausurada la Cort. L'absència de Corts catalanes al segle XVII (fracàs de les Corts de 1626-1632) va consolidar el poder de la Generalitat com a màxim òrgan representatiu de la terra i garant del seu dret pactat respecte dels òrgans regis.
Aquest torcebraç entre les dues institucions catalanes anteriors no va impedir que la Cort General del 1599 continués reglamentant, com era preceptiu, el funcionament de la Diputació mitjançant els capítols de redreç, concordats també a Corts, encara que formessin un quadern separat del de la legislació general. En aquesta assemblea, els braços van fer accions com ara modificar el sistema d'insaculacions (mètode d'elecció de càrrecs per sorteig mitjançant l'extracció dels electes d'una bossa amb els noms dels candidats), adjudicar oficis, reduir determinades despeses i modificar el sistema armamentístic de la Diputació. Felip II de Catalunya-Aragó aprovà de manera general el nou redreç «salvant lo que fa prejudici i lleva a la jurisdictió real, que és de Sa Magestat, lo que li toca», regalies règies que pertorbaren les relacions entre les institucions catalanes i monàrquiques durant tota la centúria següent. Juntament amb aquesta reorganització de la Generalitat, les Corts del 1599 van materialitzar un plantejament reivindicatori del Principat que s'arrossegava des del final del segle XIV, que la Diputació tingués flota armada pròpia per a enfortir la vigilància i la defensa de la costa davant els freqüents atacs dels corsaris. En aquesta Cort es va aconseguir l'aprovació del rei; la Generalitat generà una càrrega fiscal de 80.000 lliures per a la creació urgent d'una esquadra de quatre galeres, però aquesta flota de la Diputació va tenir una existència curta i resultats bèl·lics relatius.
Respecte a la legislació general, les Corts de Barcelona del 1599 van concordar cinquanta-vuit constitucions i noranta-dos capítols de cort, i es van convertir en un referent durant tota la centúria següent de sequera legislativa. Els temes que van ser objecte de regulació, modificació o ratificació en aquesta Cort reflectien les prioritats i les preocupacions de la terra manifestades ja en les dècades anteriors, entre les quals hi havia l'administració de justícia, la fixació, seguretat i observança del dret, el control dels oficials regis, la jurisdicció inquisitorial i eclesiàstica, el règim senyorial, el bandolerisme, la indústria tèxtil, la llibertat de comerç i altres qüestions.
En aquesta Cort General, l'esforç legislatiu el va acaparar en bona part l'àmbit judicial. Es va perfeccionar la planta de la Reial Audiència i Reial Consell de Catalunya, màxim òrgan jurisdiccional del Principat, la forma del qual es va mantenir inalterable fins al Decret de Nova Planta del 1716. Dividida en tres sales i simplificada orgànicament, la tercera jutjava les causes criminals que eren competència de la Reial Audiència de Barcelona, les apel·lacions civils i els suplicatoris de les altres dues sales civils; així mateix, aquesta sala tercera es podia constituir en Reial Consell sota la presidència del virrei. També es van prendre mesures contra el corporativisme, l'endogàmia, els abusos i els incompliments dels magistrats i dels altres oficials judicials.
Amb la finalitat d'evitar les actuacions abusives dels oficials regis, resulten eloqüents els capítols 5, 6 i 7 aprovats, en què es va regular àmpliament l'aplicació de la figura de la visita castellana al Principat. La visita era un procediment extraordinari que aplicava el monarca com a mitjà d'exigència de responsabilitat als mitjans personals de gestió, especialment als col·lectius; a més de la funció inspectora, s'utilitzava per a la reforma administrativa mitjançant l'acció actualitzadora dels jutges visitadors. Les Corts Generals de Barcelona van imposar aquest mecanisme de control, al qual van quedar sotmesos els portantveus, el canceller, el regent de la Cancelleria, els magistrats de la Reial Audiència, els advocats fiscals i patrimonials, el tresorer, els jutges de cort, els agutzils, els assessors, els mestres racionals, el batlle i altres oficials que no estaven subjectes al control de la «purga de taula». Es va establir una periodicitat de sis en sis anys per a la realització de la visita, tot i que els braços l'havien demanada cada quatre anys. No obstant això, després de la primera visita, el 1604, tan sols se'n van fer quatre al llarg de tot el segle XVII, malgrat l'interès del Principat, especialment de la Diputació.
En aquesta línia, les Corts també van introduir certes limitacions al poder dels oficials reials: el mateix virrei no podia fer detencions ni empresonar sense el control judicial, excepte en cas de crim flagrant; es va fixar un control en la interposició de regalies, una reducció intervencionista de la jurisdicció règia i una major seguretat jurídica dels súbdits del Principat; també es van acordar mesures processals contra les maniobres dilatòries dels recursos, sobre les proves testimonials, pel que fa a una assistència jurídica gratuïta per a qui no pogués pagar els costos del procés, contra la prepotència dels oficials i major eficàcia enfront d'un bandolerisme incrementat. El 1599, els braços també van intentar, per bé que infructuosament, retallar la desbordant jurisdicció inquisitorial o flexibilitzar la pròpiament eclesiàstica. Els problemes amb la Inquisició ja s'havien manifestat, amb el mateix resultat, en altres Corts, com ara les de 1533-1534 i les de 1563-1564.
La Cort del 1599 va reafirmar la legalitat constitucional i va remarcar la preferència absoluta de les constitucions respecte de totes les altres disposicions legals pel que fa a l'observança, la validesa i la salvaguarda. El monarca i els seus oficials no podien modificar el dret pactat fora de Corts. És contundent la constitució 16: «Per quant les Constitutions de Cathalunya [.] nos poden fer sino en les Corts Generals [.] statuhim, y ordenam que les Constitutions de Cathalunya, capitols, y actes de cort, no pugan esser revocades, alterades, ni suspeses, sino en Corts Generals, y que si lo contrari sera fet que no tinga ninguna forsa, ni valor.» Les pragmàtiques règies no podien anar en contra del que havia legislat el rei en les Corts; ni el virrei, ni portantveus ni altres oficials regis no podien promulgar edictes, tant generals com particulars, contraris a les constitucions, tal com va aprovar el monarca en la constitució 9. Tanmateix, la defensa judicial específica de la legalitat paccionada mitjançant el tribunal paritari al marge dels magistrats de la Reial Audiència, implicats en ocasions en la causa mateixa, no es va poder obrir camí en aquesta Cort; cal esperar les Corts de 1701-1702 per a la creació del Tribunal de Contrafaccions.
Consagrant la primacia de les constitucions, en aquestes Corts sí que es va fer un pas important en la racionalització del dret català vigent mitjançant una clara jerarquització dels diferents elements que el componien. Si en les Corts anteriors de Montsó s'havia aprovat una fixació del dret de la terra, amb el resultat de la primera recopilació oficial, en aquest moment es va aprovar un ordre de prelació dels diferents ordenaments juxtaposats del sistema jurídic del Principat, amb vista a invocar-los i aplicar-los als tribunals. La constitució 40 establia que s'havia de jutjar, en primer lloc, d'acord amb el dret de la terra, els usatges, les constitucions, els capítols de cort i els altres drets del Principat (dins els quals hi havia les disposicions unilaterals del monarca), amb la preferència ja esmentada; es va imposar, com a dret subsidiari de primer grau, el dret canònic, i de segon grau, el dret romà i la doctrina dels doctors; es va prohibir l'equitat judicial lliure, llevat que ja estigués establerta segons les regles del ius commune i que hagués estat recollida anteriorment pels doctors en llurs sentències; així, en últim lloc, la jurisprudència doctrinal basada en el dret canonicoromà i la judicial de la Reial Audiència havien de cobrir amb llur interpretació les llacunes que l'absència legislativa durant el segle XVII anà generant. Aquest ordre de prelació, les arrels del qual es troben en un capítol de cort del 1409 de Martí l'Humà, va dotar Catalunya d'un sistema jurídic complet, erudit i altament tecnificat, la vigència del qual es va mantenir fins a la Compilació del dret civil especial de Catalunya.
L'abundant i innovadora legislació concordada a les Corts del 1599 en un espai de temps tan breu va ser el resultat d'unes negociacions intenses, complicades i laborioses, malgrat el clima favorable. Els textos consensuats pels braços i presentats al rei a tall de suplicació van comportar la resposta del monarca a tall de decretació; el monarca era l'únic que podia donar força legal als textos aprovats. En aquesta Cort, la relació bipolar va donar lloc a un conflictiu procés de propostes i respostes, de rèpliques i contrarèpliques, d'encontres entre els tractadors regis i els braços, d'interposició de dissentiments, de conciliacions i de combinacions entre suplicacions i decretacions. Els capítols referents a la Inquisició o els de la flota armada van ser molt debatuts, a diferència dels del redreç o els mateixos greuges generals i particulars. Aquest procés va ocasionar l'acumulació de capítols sense resoldre en els dies previs a la clausura de les Corts. Les intervencions del secretari del rei, Pere Franquesa, i la del vicecanceller, Dídac Covarrubias, van permetre desencallar la situació i trobar solucions de conjunt. Les 8.000 lliures ofertes pels braços a Covarrubias i les 6.000 lliures ofertes a Franquesa pels serveis prestats potser hi van ajudar. El dimecres 8 de juliol es van llicenciar les Corts amb la cerimònia del soli i el jurament regi.
Això no obstant, Felip II de Catalunya-Aragó no va signar les constitucions i els capítols al moment; després de diverses reclamacions, la formalització règia va introduir certes modificacions i afegits al text pactat. L'oposició a les alteracions es va centrar en cinc capítols de cort (50, 68, 77, 89 i 90); finalment, el virrei i la Diputació del General van acordar el 1603 la impressió del quadern de les Corts de Barcelona del 1599 incloent-hi els esmentats capítols, tot i que mai no es van arribar a executar. - V. t.: Corts Generals de la Corona d'Aragó n f pl
<Documentació jurídica>, <Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca Costums de Barcelona, n m pl
- es Costumbres de Barcelona
<Documentació jurídica>, <Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
De la mateixa manera que algunes de les principals ciutats catalanes, com ara Lleida, Tortosa i Perpinyà, gaudien al segle XIII d'un dret municipal propi (que rebia el nom genèric de Costum o, en plural, Costums o Costumes), la ciutat de Barcelona també el tenia. Tot i ser un dret conegut i practicat, no es va recopilar per escrit fins a una època molt tardana, i a més es va incloure dins un altre document més extens. Segurament aquesta ha estat la causa, d'altra banda lògica, que ha motivat que gairebé tots els historiadors del dret no hi facin referència, atenent la importància de Barcelona, capital del comtat al qual donava nom.
L'any 1284, però, quan el rei Pere II el Gran va atorgar el conegut privilegi Recognoverunt proceres, per mitjà del qual fixava el dret de la ciutat de Barcelona, els representants municipals li van demanar que, en primer lloc, confirmés els antics costums de la ciutat: antiquas consuetudines quas in civitate Barchinone antiquitus habuerant, els quals prèviament van ser recopilats i lliurats per escrit a la Cancelleria Reial, per tal que aquesta institució tingués constància formal del que es demanava al rei.
Els Costums de Barcelona, que no estaven numerats, constaven en total de setanta-un articles, redactats de manera lliure, sense una estructura de conjunt clara, però que demostrava que eren dret viu, pràctic i quotidià que abastava parcel·les ben diferents. Un bon nombre d'articles estaven dedicats a matèries diverses de dret civil (successions i família, principalment), penal, processal (en especial la reivindicació del dret del municipi a jutjar els seus habitants en processos criminals), administratiu (l'obligació del veguer de jurar l'ofici a l'inici del manament i jurar també que serviria els Costums de la ciutat), i fins i tot hi ha alguna referència indirecta al dret notarial (a l'hora de redactar testaments en circumstàncies especials). Una part dels darrers articles està dedicada a les servituds.
A continuació del text dels costums vells de Barcelona, el privilegi del 1284 es va completar amb quaranta-quatre disposicions noves, també de temàtica variada, que tenien com a finalitat completar o actualitzar el dret municipal d'acord amb les necessitats d'una ciutat que en aquells moments estava en plena expansió.
