Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "c��nsol" dins totes les àrees temàtiques
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca cònsol de mar, n m
- ca cònsol de llotja, n m sin. compl.
- es cónsul de mar, n m
<Història del dret>
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca cònsol general, n m, f
- es cónsul general
- fr consul général | consule générale
- it console generale
- en consul general
- ar قنصل عام | قنصلة عامة
<Actors internacionals > Estats > Òrgans estatals per a les relacions internacionals>
Definició
Nota
- 1. Tenen categoria jeràrquicament inferior al cònsol general, el cònsol, el vicecònsol i l'agent consular.
- 2. L'oficina consular a càrrec d'un cònsol general és un consolat general.
<Dret internacional>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca cònsol honorari | cònsol honorària, n m, f
- es cónsul honorario | cónsul honoraria, n m, f
<Dret internacional>
<Ciències socials > Relacions internacionals>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>
- ca cònsol honorari | cònsol honorària, n m, f
- es cónsul honorario | cónsul honoraria
- fr consul honoraire | consule honoraire
- it console onorario | console onoraria
- en honorary consul
- ar قنصل فخري | قنصلة فخرية
<Actors internacionals > Estats > Òrgans estatals per a les relacions internacionals>
Definició
Nota
- El cònsol honorari acostuma a tenir la nacionalitat del país de residència o, fins i tot, d'un tercer estat, i pot ser al mateix temps cònsol honorari de dos o més països.
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>
- ca consol, n m
<Ciències de la salut > Conceptes troncals>
Definició
<Dret > Dret romà>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>
- la consul, n m
- ca cònsol, n m
- es cónsul, n m
- fr consul, n m
- it console, n m
<Dret romà>
<Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca jurat, n m
- ca conseller, n m sin. compl.
- ca cònsol, n m sin. compl.
- ca paer, n m sin. compl.
- ca procurador, n m sin. compl.
- es concejal
- es cónsul
- es jurado
- es procurador
<Història del dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Països Catalans | Àmbit: Catalunya
-
Amb aquesta denominació es coneixia en moltes viles i llocs de Catalunya, com també a Mallorca i València, els magistrats propis del municipi medieval, ja des del segle XIII. En certa manera, cal relacionar-los amb els síndics o procuradors del període premunicipal, que també eren dos. Segons el lloc, rebien noms diversos: paers a les Terres de Ponent com ara Lleida, Cervera i Balaguer; consellers a Barcelona i en llocs de la Catalunya Central com ara Manresa, Igualada i Vic; cònsols en poblacions del nord del Principat com ara Perpinyà, Puigcerdà, la Seu d'Urgell i Castelló d'Empúries, a més de Tarragona i Montblanc, i procuradors a Tortosa. Al marge de les fluctuacions que s'observen en algunes localitats, la denominació més estesa a Catalunya fou la de jurat (més rarament, aquest terme s'usà per a designar els membres dels consells). Aquests magistrats eren elegits per un any i en un nombre reduït, dos com a mínim, i així es distingia el jurat primer o jurat major del jurat segon o jurat menor. En acabar el mandat, havien de respondre de la gestió que havien dut a terme.
El càrrec de jurat era retribuït, de manera que els jurats tenien assignat un salari fix que inicialment no era gaire elevat. A partir d'un moment determinat, l'exercici del càrrec implicà l'ús d'una indumentària específica, com eren les gramalles o altres robes o elements distintius.
1. L'ELECCIÓ DEL JURAT. Normalment elegien els jurats els homes dels llocs en el Consell General, com a màxims representants de llurs comunitats respectives, sovint en una festivitat determinada; tanmateix, en alguns llocs, ho feia el senyor, de vegades després d'una terna prèvia presentada pels càrrecs cessants. Normalment eren elegits per mitjà del sistema d'insaculació, per cooptació o per un sistema mixt, de manera paritària entre tots tres.
El nom de jurat prové del fet que, tot just elegits, abans de prendre possessió dels càrrecs, havien de jurar davant del senyor o del batlle que actuarien lleialment, o bé fidelment (en els altres dos casos), i que ho farien tenint cura dels drets de la senyoria i dels veïns. Una vegada elegits, com a norma general, estaven obligats a acceptar el càrrec sota pena d'una multa si no ho feien.
2. EL RÈGIM D'INCOMPATIBILITATS. Una altra qüestió que cal tenir en compte en l'elecció dels jurats és el règim d'incompatibilitats que hi podia haver en el lloc, per bé que no es coneix cap règim general i només es té notícia d'algun sistema particular d'uns llocs determinats. Efectivament, segons aquests comptats sistemes existents, no podien ser jurats alhora dos germans, ni un pare i el seu fill, i tampoc un sogre i el seu gendre, ni dos cunyats; eren inhàbils els cecs, qui hagués estat condemnat a presó pel batlle o el senyor sempre que no fos per deutes (cas en què no hi havia cap impediment), qui degués alguna cosa a la universitat, si no ho havia liquidat tot vuit dies abans de fer-se l'extracció; i no ho podien ser el mateix any dos germans, pare i fill, ni dos cunyats si vivien les dues esposes.
3. LES FUNCIONS DELS JURATS. Era una magistratura municipal mancomunada, de manera que tots dos jurats havien d'intervenir conjuntament, llevat d'alguna excepció o per qüestions menors purament formals. És difícil atribuir al jurat primer o major alguna preeminència respecte del segon, si no és, per exemple, en qüestions com ara el fet de tenir el seient al costat del batlle en les reunions dels consells, o que corresponia al primer dirigir les sessions, o que hi tenia la iniciativa a l'hora de formular propostes i ordenar les votacions. Tampoc no es pot dir que el jurat primer fos el president del municipi, ja que la presidència dels òrgans del municipi era ocupada, com a norma general, pel batlle.
Una altra excepció era que normalment un sol d'ells, sense distinció entre el primer i el segon, formava part dels patronats creats per a regir capellanies parroquials o confraries. Salvades aquestes excepcions, en general intervenien tots dos jurats, i bàsicament la missió que tenien era el govern municipal, la defensa dels veïns i de la universitat i dels interessos d'aquests.
Els àmbits d'actuació dels òrgans municipals fonamentalment eren tres -l'ordre polític, l'administració dels béns de la universitat i la defensa general dels interessos comunitaris davant del senyor i de tercers. Malgrat tot, sempre eren competències compartides entre els jurats i els consells i, de fet, en darrer terme, el Consell General era qui decidia sobre «lo regimen y bona administracio dela cosa publica». No obstant això, és obvi que els jurats eren els caps naturals de la comunitat i que, de fet, proposaven les línies de conducta i les actuacions que s'havien de dur a terme, però sempre amb la supervisió del Consell General. Ara bé, havien d'informar sobre els afers de la comunitat i sotmetre'ls a la consideració del Consell General. Així, les Cartes de Benissanet i Miravet especifiquen que els jurats eren els encarregats de presentar propostes al Consell General, informar-les i, després, sotmetre-les a votació. Fins i tot en les facultats judicials que se'ls podia atribuir quant al judici de prohoms, sempre intervenien acompanyats de prohoms o consellers.
D'una manera més concreta, pel que fa al govern municipal, podien posar cots i bans i imposar «calònies», després de l'autorització senyorial prèvia; se'ls concedien plenes facultats per recaptar tributs municipals i embargar béns dels deutors; els corresponia reconèixer els pesos i mesures juntament amb el batlle; dictaven ordinacions per a regular els diferents aspectes del govern municipal, i havien de custodiar a casa seva les dones reus d'algun delicte mentre no eren jutjades.
4. LA SUBSTITUCIÓ DELS JURATS. Quan un jurat no podia exercir el seu càrrec per malaltia, mort o absència, apareixia el jurat «subrogat» o substitut, que havia de ser un prohom conseller de la universitat. El substitut era nomenat amb el mateix sistema que el substituït, i si l'absència ja era definitiva exercia pel temps que li restava de mandat.
<Ciències de la vida>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca menta de bou, n f
- ca herba bona, n f alt. sin.
- ca herba de Santa Maria, n f alt. sin.
- ca herba sana, n f alt. sin.
- ca herba sana vera, n f alt. sin.
- ca herba-sana, n f alt. sin.
- ca mendastre, n m alt. sin.
- ca menta, n f alt. sin.
- ca menta borda, n f alt. sin.
- ca menta comuna, n f alt. sin.
- ca menta de caramel, n f alt. sin.
- ca menta de cuinar, n f alt. sin.
- ca menta de fer sopa, n f alt. sin.
- ca menta de jardí, n f alt. sin.
- ca menta de la sopa, n f alt. sin.
- ca menta de les faves, n f alt. sin.
- ca menta de les sopes, n f alt. sin.
- ca menta del consol, n f alt. sin.
- ca menta del mal de panxa, n f alt. sin.
- ca menta del mal de ventre, n f alt. sin.
- ca menta dels horts, n f alt. sin.
- ca menta pebrera, n f alt. sin.
- ca menta romana, n f alt. sin.
- ca menta verda, n f alt. sin.
- ca tarongina, n f alt. sin.
- ca albarsana, n f var. ling.
- ca albassana, n f var. ling.
- ca mendastra, n f var. ling.
- ca mestrantes, n f pl var. ling.
- ca terongina, n f var. ling.
- nc Mentha spicata L.
- nc Mentha viridis L. var. ling.
<Botànica > labiades / lamiàcies>
Nota
- La denominació herba bona probablement és un calc del castellà hierbabuena.
<Botànica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.
Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)
Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.
Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.
Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.
- ca menta de bou, n f
- ca herba bona, n f alt. sin.
- ca herba de Santa Maria, n f alt. sin.
- ca herba sana, n f alt. sin.
- ca herba sana vera, n f alt. sin.
- ca herba-sana, n f alt. sin.
- ca mendastre, n m alt. sin.
- ca menta, n f alt. sin.
- ca menta borda, n f alt. sin.
- ca menta comuna, n f alt. sin.
- ca menta de caramel, n f alt. sin.
- ca menta de cuinar, n f alt. sin.
- ca menta de fer sopa, n f alt. sin.
- ca menta de jardí, n f alt. sin.
- ca menta de la sopa, n f alt. sin.
- ca menta de les faves, n f alt. sin.
- ca menta de les sopes, n f alt. sin.
- ca menta del consol, n f alt. sin.
- ca menta del mal de panxa, n f alt. sin.
- ca menta del mal de ventre, n f alt. sin.
- ca menta dels horts, n f alt. sin.
- ca menta pebrera, n f alt. sin.
- ca menta romana, n f alt. sin.
- ca menta verda, n f alt. sin.
- ca tarongina, n f alt. sin.
- ca albarsana, n f var. ling.
- ca albassana, n f var. ling.
- ca mendastra, n f var. ling.
- ca mestrantes, n f pl var. ling.
- ca terongina, n f var. ling.
- nc Mentha spicata L.
- nc Mentha viridis L. var. ling.
<Botànica > labiades / lamiàcies>
Nota
- La denominació herba bona probablement és un calc del castellà hierbabuena.
