Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "canonge" dins totes les àrees temàtiques

canari canari

<Ciències de la vida>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

LLEONART, Jordi. Noms de peixos [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2016. (Diccionaris en Línia)
<http://www.TERMCAT.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/173/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull denominacions catalanes de peixos i les posa en correspondència amb els noms científics a què cal atribuir-les.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes acordades a la normativa que tenen una gran extensió.
- Sinònims complementaris: Formes acordades a la normativa que tenen una extensió menor.
- Variants lingüístiques: Formes no adequades o no normatives i manlleus no adaptats (tots aquests casos, escrits en cursiva).

L'ordenació de les llengües prioritza les formes catalanes, seguides del nom científic i dels equivalents en altres llengües.

La nomenclatura procedeix d'un corpus de més de dues-centes trenta obres buidades o consultades, que van des del segle XIV fins a l'actualitat, amb la grafia revisada.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  canari, n m
  • ca  tord rogenc, n m
  • ca  canonge, n m sin. compl.
  • ca  nit, n f sin. compl.
  • ca  porcellana, n f sin. compl.
  • ca  roquer, n m sin. compl.
  • ca  saig, n m sin. compl.
  • ca  tord, n m sin. compl.
  • ca  tord roquer, n m sin. compl.
  • ca  vaqueta, n f sin. compl.
  • ca  mariquita, n f var. ling.
  • ca  tord-roquer, n m var. ling.
  • ca  tort, n m var. ling.
  • ca  tort ruqué, n m var. ling.
  • ca  tort ruquer, n m var. ling.
  • nc  Symphodus mediterraneus
  • nc  Crenilabrus Boryanus var. ling.
  • nc  Crenilabrus Brunnichii var. ling.
  • nc  Crenilabrus chlorosochrus var. ling.
  • nc  Crenilabrus mediterraneus var. ling.
  • nc  Crénilabrus mediterraneus var. ling.
  • nc  Symphodus (Crenilabrus) mediterraneus var. ling.
  • es  tordo de roca
  • es  vagueta
  • es  vaqueta
  • fr  crénilabre rouquié
  • fr  siblaire
  • en  axillary wrasse
  • en  gold-sinny
  • de  Mittelmeerlippfisch

<Peixos > Làbrids>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

LLEONART, Jordi. Noms de peixos [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2016. (Diccionaris en Línia)
<http://www.TERMCAT.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/173/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull denominacions catalanes de peixos i les posa en correspondència amb els noms científics a què cal atribuir-les.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes acordades a la normativa que tenen una gran extensió.
- Sinònims complementaris: Formes acordades a la normativa que tenen una extensió menor.
- Variants lingüístiques: Formes no adequades o no normatives i manlleus no adaptats (tots aquests casos, escrits en cursiva).

L'ordenació de les llengües prioritza les formes catalanes, seguides del nom científic i dels equivalents en altres llengües.

La nomenclatura procedeix d'un corpus de més de dues-centes trenta obres buidades o consultades, que van des del segle XIV fins a l'actualitat, amb la grafia revisada.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  canari, n m
  • ca  tord rogenc, n m
  • ca  canonge, n m sin. compl.
  • ca  nit, n f sin. compl.
  • ca  porcellana, n f sin. compl.
  • ca  roquer, n m sin. compl.
  • ca  saig, n m sin. compl.
  • ca  tord, n m sin. compl.
  • ca  tord roquer, n m sin. compl.
  • ca  vaqueta, n f sin. compl.
  • ca  mariquita, n f var. ling.
  • ca  tord-roquer, n m var. ling.
  • ca  tort, n m var. ling.
  • ca  tort ruqué, n m var. ling.
  • ca  tort ruquer, n m var. ling.
  • nc  Symphodus mediterraneus
  • nc  Crenilabrus Boryanus var. ling.
  • nc  Crenilabrus Brunnichii var. ling.
  • nc  Crenilabrus chlorosochrus var. ling.
  • nc  Crenilabrus mediterraneus var. ling.
  • nc  Crénilabrus mediterraneus var. ling.
  • nc  Symphodus (Crenilabrus) mediterraneus var. ling.
  • es  tordo de roca
  • es  vagueta
  • es  vaqueta
  • fr  crénilabre rouquié
  • fr  siblaire
  • en  axillary wrasse
  • en  gold-sinny
  • de  Mittelmeerlippfisch

<Peixos > Làbrids>

canonge canonge

<Ciències socials > Ocupacions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL I INDÚSTRIA. «Annex: Nivells, càrrecs i categories professionals». A: Diccionari de les ocupacions. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, 2004, p. 257-265.
ISBN 84-393-6454-7

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  canonge, n m
  • es  canónigo
  • fr  chanoine
  • en  canon

<Ciències socials > Ocupacions>

Definició
Membre d'un col·legi de sacerdots que celebra les funcions litúrgiques més solemnes en una església catedral o col·legiata.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme per la Secretaria del Consell Supervisor del TERMCAT.

  • ca  canonge, n m
  • ca  herba dels canonges, n f
  • es  hierba de los canónigos
  • es  valerianella
  • fr  doucette
  • it  dolcetta
  • en  lamb's lettuce
  • de  Ackerlattich
  • de  Rapunzel
  • nc  Valerianella locusta
  • nc  Valerianella olitoria

<Botànica>

Definició
Planta herbàcia anual de la família de les valerianàcies, de fulles inferiors en roseta i superiors lanceolades i de flors blaves agrupades en glomèruls.

Nota

  • També és coneguda amb els noms populars de dolceta i margarideta.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:

Vocabulari de la música. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. 224 p. (Vocabularis; 6)
ISBN 978-84-482-5870-2

En les formes valencianes no reconegudes com a normatives pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi ha posat la marca (valencià), que indica que són pròpies d'aquest àmbit de la llengua catalana.

Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valencia de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  canonge, n m
  • es  canónigo
  • en  dumb pipe

<Música>

Definició
Tub decoratiu i mut de l'orgue.
canonge canonge

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  canonge, n m
  • es  canónigo, n m

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  canonge, n m
  • es  canónigo

<Dret canònic>

Definició
Persona que viu sota una regla o un cànon.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • (Del baix llatí canonicu, ídem, derivat llatí de canon, -onis, 'regla', 'cànon'.)
  • El canonge és la persona que viu sota una regla o un cànon, cosa que a la primeria s'esdevenia generalment vivint en comunitat, sigui de clergues diocesans sigui de religiosos, i així hom distingeix els canonges seculars dels regulars (com són ara agustinians, del Sant Sepulcre i premonstratesos). El seu estil de vida, per tant, era quasi monàstic. Cal destacar que, a partir de l'època feudal, se'ls aplicaren beneficis i entre els seculars anaren apareixent diferents dignitats, com ara ardiaca, arxipreste, sagristà (responsable del tresor) i degà. Al costat d'aquests, s'anaren imposant els oficis: penitencier, lectoral i magistral, entre altres, característica que preval actualment, de manera que els mateixos noms que queden de les antigues dignitats, com ara degà i arxipreste, avui expressen més aviat un ofici o una comesa pastoral.
    D'altra banda, cal distingir entre els canonges al servei d'una església catedral o bé d'una col·legiata, tot i que els primers són els qui han obtingut més rellevància i, normalment, quan es parla de canonges sense especificar, hom entén els catedralicis. Aquests, en efecte, constitueixen un col·legi que, històricament, representà sovint un fort contrapès a l'autoritat gairebé absoluta dels bisbes, els quals a més havien de comptar amb llur consentiment, o almenys amb consell, per a afers importants de govern; comesa que correspon, per dret comú, al col·legi de consultors (extrets del consell de preveres, presentat amb raó «com el senat del bisbe»: càn. 495, § 1 del Codi de dret canònic del 1983 [CDC-83]), encara que la conferència episcopal podria continuar confiant-ho als canonges (càn. 502, § 3 CDC-83).
    Històricament, i més particularment al llarg dels segles XII-XIV, en l'Església occidental, el col·legi de canonges tingué un paper preponderant en l'elecció -almenys en la presentació- dels bisbes residencials; d'això en resta, encara, algun exemple en determinades diòcesis dels països germànics.
    El nou dret determina que el col·legi de canonges ha de ser integrat únicament per sacerdots, excloent-ne, per tant, els diaques i, amb més raó, els laics, que tradicionalment n'havien format part. En aquest sentit, cal recordar pel que fa a la Catedral de Barcelona, que en aquest col·lectiu es comptaven els comtes de la ciutat i els reis de la Corona d'Aragó. I hi ha constància de la presa de possessió canonical des de Pere III el Cerimoniós fins al rei Alfons XIII. El Codi de dret canònic del 1917, tot recollint la tradició multisecular de l'Església sobre la missió dels canonges, els assenyalava la triple funció de servei al culte públic més solemne, assessorament del bisbe en el govern ordinari de la diòcesi i govern d'aquesta sede vacante amb la funció d'elegir vicari capitular.
    Les directrius del Concili II del Vaticà comportaren l'exigència d'un canvi substancial quant als capítols canonicals, ordenada especialment en els decrets sobre la funció dels bisbes (Cristus Dominus, 27), les missions (Ad gentes, 30) i el ministeri dels preveres (Praesbyterorum ordinis [PO], 7). L'exigència d'aquesta nova configuració prové tant de la supressió del benefici com a sistema de retribució de la clerecia (càn. 1272 CDC-83, en connexió amb el PO, 20) com, i sobretot, de la constitució dels nous òrgans de consell i ajuda en el govern dels bisbes diocesans. A la institució renovada dels canonges se'ls conserva ara, com a funció pròpia i específica, la de «celebrar les funcions litúrgiques més solemnes a l'església catedral o col·legiata» (càn. 503). Pel fet que es tracta de l'església catedral, això adquireix especial relleu, ja que es tracta de la seu pròpia del bisbe, d'on deriva i s'expressa la unitat de la família diocesana i, molt particularment, del presbiteri, la continuïtat apostòlica i la comunió amb l'Església universal. La celebració litúrgica comporta sempre «la realització de la funció sacerdotal de Jesucrist» (càn. 834), mitjançant el qual l'Església desplega la seva missió santificadora; el que s'ha de fer patent amb especial relleu pel ministeri dels canonges a la catedral, i no sols mitjançant l'acció sagrada de la celebració de l'eucaristia i els altres sagraments (càn. 840), sinó també pel ministeri de la paraula, «pel qual la fe neix i es nodreix» (càn. 836) i, en general, en tota acció pastoral i pràctica piadosa que s'ha d'encaminar a la litúrgia i inspirar-s'hi (Sacrosantorum Concilium, 13 i càn. 839).
    Pertoca, doncs, com a funció primordial del capítol de canonges, a la catedral i a les col·legiates, mantenir i fer acréixer l'esplendor del culte diví, funció que els ha estat pròpia des del començament de llur institució i que tantes mostres ha deixat d'un passat fecund, per la riquesa de tants patrimonis historicoculturals en el camp de la música i de l'art sagrat en general. Ara el que s'imposa és que tot aquest gloriós llegat es posi al servei de la fe i del culte. També, que les noves aportacions als edificis i béns sagrats, que calgui fer, ajudin a «fomentar la fe i la pietat», d'acord amb allò que es prescriu en la Carta Circular de la Congregació del Clergat, de l'11 d'abril de 1971 (Acta Apostolicae Sedes, núm. 63, p. 315-317). Si l'atenció al culte diví i tot el que s'hi encamina és la funció característica dels capítols reformats, no és tanmateix l'única. Al capítol canonical, en efecte -que és persona jurídica pública en l'Església i com a tal es regeix pels cànons 113, § 2, 114 i 116 del CDC-83-, li pertoca, a més, «acomplir aquelles tasques que el dret o el Bisbe diocesà li encomanen» (càn. 503). El dret fixa, d'una banda, que els capítols catedralicis siguin convocats al concili provincial (càn. 443, § 5) i al sínode diocesà (càn. 463, § 1 i 3), així com que alguns capitulars participin en l'enquesta informativa prèvia al nomenament del bisbe diocesà o coadjutor (càn. 377, § 3).
    D'altra banda, el bisbe diocesà els pot obligar a fer comeses que consideri adients, i es pot suposar que trobarà entre els capitulars gent preparada per a dur-les a terme, atès que el dret exigeix que se'ls nomeni d'entre sacerdots rellevants en doctrina, integritat de vida i exercici del ministeri (càn. 509, § 2). Al bisbe diocesà, amb exclusió de qualsevol altre, àdhuc l'administrador apostòlic, li pertoca conferir, després de sentir el parer del capítol, qualssevol canongies de la catedral i de la col·legiata (càn. 509, § 1); també les canongies honoràries, de les quals no parla l'actual dret comú. A la Santa Seu li correspon l'erecció, innovació (en la seva estructura fonamental) i supressió del capítol catedral, sense que el nou dret no ho estableixi per a les col·legiates (càn. 504). Ara bé, de tot allò que es refereix als capítols catedralicis, en té cura la congregació de la clerecia (constitució apostòlica Pastor bonus, núm. 97, i Acta Apostolicae Sedes, núm. 80, p. 841-912). Al capítol -com a qualsevol corporació (càn. 94)- li correspon d'elaborar els estatuts propis, pels quals s'haurà de regir, i ho farà mitjançant un acte capitular legítim (càn. 119), que hauran de ser aprovats pel bisbe diocesà, igual que qualsevol canvi o derogació que s'hi produeixi.
    Els estatuts han de recollir -sempre que resulti compatible amb la nova configuració- el contingut de les lleis fundacionals, determinar la constitució i el nombre de canonges, allò que cadascun, i formant capítol, ha de prestar al culte diví i a l'exercici del ministeri, les reunions capitulars i, salvant el dret general, la normativa per a la validesa i licitud dels actes que s'hi realitzin. Convé que estableixin, a més, altres qüestions importants, com ara les corresponents a la residència, les vacances, la jubilació i la cessació dels canonges, les exèquies i la sepultura; la conservació i l'usdefruit del patrimoni del capítol i de la catedral o la col·legiata. Han de determinar, també, allò que es refereix a les retribucions, tant estables com ocasionals, i, d'acord amb les normes de la Santa Seu, quines són les insígnies dels canonges (càn. 506).
    En la confecció dels estatuts s'han de tenir en compte les pròpies tradicions i experiències, en allò que es considera vàlid i compaginable amb la normativa general, sens perjudici d'una flexibilitat oportuna per a acomodar-los a les circumstàncies variants de la vida. Aptament i encara que no es prescrigui per llei general, els estatuts se solen completar amb una normativa de reglament intern (d'acord amb el cànon 95), per tal de fixar qüestions més concretes de la vida i activitat capitular: periodicitat i ordre de les sessions, torns de presidència per a les celebracions, comissions capitulars, criteris de retribució d'acord amb la normativa general diocesana i civil, entre altres qüestions. També serà bo que disposin d'un directori litúrgic i de la consueta. Per al reglament no es requereix l'aprovació del bisbe; però és convenient de disposar del seu consell i de les seves recomanacions.
    Entre els càrrecs o oficis canonicals, el CDC-83 tan sols fixa el de degà o president -que si és elegit pel capítol haurà de ser confirmat pel bisbe (càn. 507 i 509, § 1)- i el penitencier amb facultat d'absoldre en el fur sacramental de censures poena latae sententiae no declarades ni reservades a la Santa Seu. Aquesta facultat és ordinària, però no delegable; i hi ha de ser tant en els capítols catedrals com a les col·legiates (càn. 508, § 1). Els estatuts solen establir i «constituir» altres oficis (arxipreste, prefecte de litúrgia i de música, fabriquer, secretari, etc.), d'acord amb els costums de cada lloc. D'altra banda, el bisbe diocesà pot nomenar altres clergues (preveres o diaques) de fora del capítol, per confiar-los determinats oficis en ajut dels canonges (càn. 507).
    Finalment, el CDC-83 legisla sobre una qüestió històricament intricada: la relació entre el capítol i la parròquia que hi està unida. Ara no s'admet cap altra unió que la de tenir en comú una mateixa església. En aquest cas, s'ha de nomenar rector, elegit o no d'entre els canonges, i dotar-lo de tots els drets i els deures, i el bisbe haurà de fixar unes pautes que harmonitzin les seves comeses amb les dels capitulars. Al mateix bisbe li correspon també dirimir eventuals conflictes, tenint en compte abans que res les necessitats pastorals dels fidels. En cas de dubte, les almoines i els donatius es presumeixen fets a la parròquia (càn. 510).
herba dels canonges herba dels canonges

<Botànica>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  herba dels canonges, n f
  • ca  canonge, n m sin. compl.
  • ca  dolceta, n f sin. compl.
  • ca  margarideta, n f sin. compl.
  • ca  canonges, n m pl alt. sin.
  • ca  dolcetes, n f pl alt. sin.
  • ca  enciam de la Mare de Déu, n m alt. sin.
  • ca  enciam salvatge, n m alt. sin.
  • ca  enciamets de la Mare de Déu, n m pl alt. sin.
  • ca  margaridetes, n f pl alt. sin.
  • ca  margaridoia, n f alt. sin.
  • ca  margaridoies, n f pl alt. sin.
  • ca  dulceta, n f var. ling.
  • nc  Valerianella locusta (L.) Laterr.
  • nc  Valerianella olitoria (L.) Pollich var. ling.

<Botànica > valerianàcies>

herba dels canonges herba dels canonges

<Ciències de la vida>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  herba dels canonges, n f
  • ca  canonge, n m sin. compl.
  • ca  dolceta, n f sin. compl.
  • ca  margarideta, n f sin. compl.
  • ca  canonges, n m pl alt. sin.
  • ca  dolcetes, n f pl alt. sin.
  • ca  enciam de la Mare de Déu, n m alt. sin.
  • ca  enciam salvatge, n m alt. sin.
  • ca  enciamets de la Mare de Déu, n m pl alt. sin.
  • ca  margaridetes, n f pl alt. sin.
  • ca  margaridoia, n f alt. sin.
  • ca  margaridoies, n f pl alt. sin.
  • ca  dulceta, n f var. ling.
  • nc  Valerianella locusta (L.) Laterr.
  • nc  Valerianella olitoria (L.) Pollich var. ling.

<Botànica > valerianàcies>