Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "catalunya" dins totes les àrees temàtiques

Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya

<Dret públic>, <Institució>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, n f
  • es  Academia de Jurisprudencia y Legislación de Cataluña

<Dret públic>, <Institució>

Definició
Corporació de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, fundada el 1840 per l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona i restaurada el 1954, que té per finalitat l'estudi i la investigació del dret, la col·laboració en la reforma de la legislació i el foment de la cultura jurídica.

Nota

  • L'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya té per objectius l'estudi i el debat doctrinal; la col·laboració en els treballs científics d'altres institucions; l'anàlisi de les disposicions legals per a orientar-ne l'aplicació i formular propostes de reforma; l'elaboració d'informes i dictàmens; l'organització de congressos i de conferències, i la publicació de treballs. La integren trenta-sis acadèmics numeraris, els acadèmics d'honor i els acadèmics corresponents. Els primers reben el tractament de il·lustríssim senyor i usen com a distintiu la medalla acadèmica. L'Acadèmia és regida i representada per la Junta de Govern, que és composta pel president, el vicepresident, el censor, el tresorer, el secretari i el vicesecretari.
    Fou fundada el 6 de juny de 1840 en el marc de recuperació de la consciència nacional, de ressorgiment cultural i científic i de la febre legislativa fruit de les revolucions burgeses. Tanmateix, té els antecedents en l'Academia de Jurisprudencia Theórico-práctica, establerta el 1777 per Carles III, a petició dels advocats barcelonins Francesc Estalella, Miquel Solà, Vicenç Domènec i Joan Salvat, els quals, un cop desaparegut l'antic col·legi d'advocats de tradició medieval amb el Decret de Nova Planta, emprengueren aquesta acció col·lectiva per aprofundir en el coneixement del dret. Tanmateix, aquesta primera Acadèmia perdurà només fins a la Guerra del Francès. El 1833 es fundà el Col·legi d'Advocats de Barcelona i una comissió impulsà la instauració de l'Acadèmia, sorgida com a resposta a la voluntat que els juristes de la ciutat tinguessin un espai des del qual influir en l'empresa legislativa liberal aleshores tot just estrenada. I el maig del 1840 s'elegí la primera Junta de Govern, presidida per Ramon Roig i Rey, canonge de la Catedral i rector de la Universitat de Barcelona.
    Davant el cos viu i actiu del Col·legi, que recollia les aspiracions professionals dels advocats, la vida de l'Acadèmia seguí una evolució desigual. Després d'uns primers anys d'una certa estagnació, anà consolidant-se i entrà en plena vigoria vers el 1860, en el moment de revifalla social i cultural de la ciutat. Sota la influència de l'escola jurídica de Savigny, l'Acadèmia inicià aleshores també la seva lluita més transcendent sobre la codificació, a més de tractar molts altres temes en l'àrea del dret civil, processal i administratiu.
    En l'estudi del Projecte de Codi civil espanyol, desplegà un paper destacat com a centre d'anàlisi, de crítica i de debat, des de la dècada dels seixanta fins a la promulgació de la segona edició del Codi civil del 1889, i encara després, en la redacció dels apèndixs. Coincidint amb el final d'una intensa etapa codificadora, el 1893 es dictaren uns nous estatuts, amb l'objectiu de revitalitzar la institució, i dos anys després, el 1895, aparegué la Revista Jurídica de Catalunya, nascuda com a òrgan oficial d'expressió tant del Col·legi d'Advocats com de l'Acadèmia. Amb aquestes transformacions, que coincidien amb l'inici del tercer i darrer mandat de Manuel Duran i Bas, amb el final d'una intensa etapa codificadora i amb el que es conceptua com a època de traspàs del positivisme al modernisme, l'Acadèmia entrà en una nova fase de ressorgiment, que perdurà fins al 1936. Tot i continuar en la línia d'una institució oberta i no de numerus clausus, pretenia esdevenir una corporació més elitista i d'alt nivell, d'acord amb els corrents nous del segle XX que inspiraven aquestes institucions. A partir del 1924, les activitats acadèmiques minvaren a causa de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, que ocasionà greus enfrontaments amb el Col·legi d'Advocats, i durant un període de més de quatre anys (1926-1930) l'Acadèmia quedà en una situació anòmala, no jurídicament abolida, però sí clausurada, és a dir, suspesa.
    Els canvis polítics i socials obrats al país amb l'adveniment de la Segona República necessàriament van tenir conseqüències en la vida corporativa de l'entitat que, durant aquest breu període, s'anomenà Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Amb el règim autonòmic, la corporació esdevingué un instrument útil per als nous serveis que l'aplicació de l'autonomia podia reclamar, com també un instrument creador de noves formes de dret demanades tant per l'Administració com per la societat. Aleshores, l'Acadèmia tingué una intervenció notable en temes cabdals, com ara l'estatut universitari de Catalunya o el mateix Estatut d'autonomia de Catalunya del 1932. Són remarcables l'organització i l'edició dels cicles de conferències sobre aquest darrer tema i també sobre les varietats comarcals del dret civil català. Igualment, durant els anys 1934-1935 edità la revista mensual Legislació i Jurisprudència de Catalunya, destinada a publicar les disposicions de la Generalitat, les resolucions del Tribunal de Cassació de Catalunya i la jurisprudència social derivada del Consell de Treball. Tanmateix, l'aportació més transcendent fou l'organització del Primer Congrés Jurídic Català, celebrat el maig del 1936, que tingué per finalitat bàsica fixar l'abast de l'autonomia legislativa del país i orientar sobre la reforma del dret civil català.
    Tot just acabada la Guerra Civil espanyola, el 1939, l'Acadèmia fou suprimida i el seu restabliment no es produí fins al 6 d'abril de 1954, gràcies sobretot als esforços de Francesc d'Assís Condomines i Valls, degà del Col·legi d'Advocats, i de Carles Trias i Bertran. La nova corporació restaurada, que recollia el llegat espiritual de l'antiga Acadèmia, mantenia els seus objectius tradicionals d'investigació i d'estudi del dret i de col·laboració en la tasca legislativa de l'Estat. Però naixia com una entitat de numerus clausus, amb trenta acadèmics numeraris, que havien de ser llicenciats o doctors en dret i haver-se destacat en el camp de la investigació, l'estudi o la pràctica jurídica. El càrrec de president recaigué en Antoni Borrell i Soler, un dels juristes aleshores de més prestigi. En els primers vint-i-cinc anys de l'Acadèmia restaurada, i fins als canvis substancials que representà la implantació del nou règim democràtic de l'Estat espanyol, l'Acadèmia desplegà una activitat notable. I ho feu sota la presidència de figures destacades del món jurídic català: des d'Antoni Borrell i Soler (1954-1955), fins al mateix Francesc d'Assís Condomines i Valls (1969-1977), passant per personatges tan significatius com Joan Ventosa i Calvell (1955-1959), Josep M. Trias de Bes i Giró (1959-1965) i Ramon M. Roca i Sastre (1965-1969). Durant aquest període, l'Acadèmia esdevingué una corporació de dret públic (1966), recuperà la denominació de Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1975) i augmentà de trenta a trenta-sis el nombre dels seus acadèmics numeraris (1976). Com a activitats més rellevants, més enllà del tractament de nombrosos temes, cal remarcar: la contribució decisiva en la Compilació del dret civil de Catalunya, aprovada per les Corts el 1960; la col·laboració en les tasques de preparació i de promulgació de la Constitució espanyola del 1978 i l'Estatut d'autonomia de Catalunya de l'any següent, i l'organització del Segon Congrés Jurídic Català, celebrat els mesos d'octubre i novembre del 1971, amb la finalitat d'analitzar l'aplicació de la Compilació del dret civil especial de Catalunya i de difondre'n el contingut.
    En els darrers decennis, l'Acadèmia ha continuat desplegant amb vigoria l'activitat que li és pròpia, d'acord amb els objectius que es recullen en els estatuts vigents del 1988. Els darrers presidents que han dirigit aquesta institució acadèmica han estat també personatges rellevants del món jurídic català: Miquel Casals i Colldecarrera (1977-1984), Josep Joan Pintó i Ruiz (1984-1988), Lluís Figa i Faura (1988-1992), Josep-Delfí Guàrdia i Canela (1992-2000 i des del 2008) i Robert Follia i Camps (2000-2008). Entre les activitats dutes a terme i els temes tractats durant aquest últim període, cal destacar la col·laboració en la tasca legislativa de la Generalitat en matèria de dret civil, sobretot en la reforma de la Llei de successió intestada i la de les llegítimes, la reforma del Reglament hipotecari, el Projecte de llei orgànica del poder judicial, el Codi de família de Catalunya o el Codi de dret patrimonial, sempre en la línia clara i decidida de defensa del dret català. Per aquesta tasca meritòria li fou concedida el 1996 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. El fons documental de l'Acadèmia es troba ubicat a la mateixa seu del Col·legi d'Advocats de Barcelona. L'any 2000 l'Acadèmia edità un llibre que recull la seva història i, des del 2007, publica una revista titulada Annals de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Administració de la Generalitat de Catalunya Administració de la Generalitat de Catalunya

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  Administració de la Generalitat de Catalunya, n f
  • es  Administración de la Generalitat de Catalunya, n f

<Dret administratiu > Organització administrativa>

Definició
Administració autonòmica que exerceix les funcions executives que li atribueix l'Estatut d'autonomia en l'àmbit territorial de Catalunya.
Administració de la Generalitat de Catalunya Administració de la Generalitat de Catalunya

<Dret públic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Administració de la Generalitat de Catalunya, n f
  • es  administración de la Generalidad de Cataluña

<Dret públic>

Definició
Administració del Govern de Catalunya que exerceix en territori català les competències que té atribuïdes.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • La normativa que regula l'Administració de la Generalitat de Catalunya està formada per la Llei 3/1982, del 23 de març, del Parlament, el president i el Consell Executiu; la Llei 13/1989, del 14 del desembre, d'organització, procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya; la Llei 13/2008, del 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, i la Llei 26/2010, del 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, com també pel Decret 200/2010, del 25 de desembre.
    L'Administració de la Generalitat està composta per un president; si escau, un primer conseller, i diversos departaments al capdavant dels quals hi ha un conseller (actualment, de Presidència, Governació, Economia, Ensenyament, Salut, Interior, Territori, Cultura, Agricultura, Benestar, Empresa i Justícia). El Decret 280/1986, del 9 de setembre, regula les delegacions territorials de la Generalitat. Cat destacar també la Llei 4/1985, del 29 de març, de l'Estatut de l'empresa pública catalana, i el Decret 146/2007, del 3 de juliol, pel qual es crea la Comissió de Coordinació Corporativa.
    Com a administració institucional dependent de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, d'acord amb la Llei 4/1985, del 29 de març, a més dels decrets legislatius 9/1994, del 13 de juliol, i 2/2002, del 24 de desembre, i la Llei 11/2011, del 29 de desembre, de reestructuració del sector públic per a agilitar l'activitat administrativa, i la Llei 12/2004, del 27 de desembre, de mesures financeres, existeix el Registre del Sector Públic de Catalunya, on figuren les entitats que l'integren i el règim de funcionament. Com a òrgans consultius, hi ha el Consell de Garanties Estatutàries i la Comissió Jurídica Assessora (Llei 2/2009, del 12 de febrer, del Consell de Garanties Estatuàries, i Llei 5/2005, del 2 de maig, de la Comissió Jurídica Assessora, i el Decret 69/2006, de l'11 d'abril). Correspon al primer dictaminar preceptivament en matèria d'adequació a la Constitució espanyola i l'Estatut d'autonomia de Catalunya de les disposicions legislatives i reglamentàries locals, després de plantejar processos d'inconstitucionalitat o conflictes de competències.
    D'altra banda, el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya és l'òrgan consultiu i d'assessorament del Govern en matèries socioeconòmiques, laborals i ocupacionals. El Consell Audiovisual de Catalunya, finalment, és l'autoritat reguladora independent en l'àmbit de la comunicació audiovisual pública i privada i actua amb plena independència del Govern de la Generalitat en l'exercici de les seves funcions, per bé que una llei del Parlament ha d'establir els criteris d'elecció dels membres i els àmbits específics d'actuació. Dependents del Parlament, desenvolupen llur funció el Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes.
    El Govern és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'Administració de la Generalitat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d'acord amb l'Estatut d'autonomia de Catalunya i les lleis. Està compost pel president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si escau, i els consellers. Els actes, disposicions generals i normes que emanen del Govern o de l'Administració de la Generalitat han de ser publicats en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). El president o presidenta pot nomenar i separar per decret un conseller primer o consellera primera, de la qual cosa ha de retre compte al Parlament. El conseller primer o consellera primera és membre del Govern i té funcions pròpies, a més de les delegades pel president o presidenta. El Decret 118/2013, del 26 de febrer, de reestructuració del Departament de la Presidència, atorga a aquesta conselleria la Secretaria del Govern.
    L'Administració de la Generalitat és l'organització que exerceix les funcions executives atribuïdes per l'Estatut d'autonomia de Catalunya a la Generalitat. Té la condició d'administració ordinària d'acord amb el que estableixen l'Estatut d'autonomia de Catalunya i les lleis, sens perjudici de les competències que corresponen a l'Administració local. Serveix amb objectivitat els interessos generals i actua amb submissió plena a les lleis i al dret, d'acord amb els principis de coordinació i transversalitat, d'integració de les polítiques públiques, de transparència i de desconcentració i descentralització territorial.
    El president o presidenta de la Generalitat i els consellers tenen el dret d'assistir a les reunions del Ple del Parlament i de les comissions parlamentàries i prendre la paraula. El Parlament pot requerir al Govern i als seus membres la informació que consideri necessària per a l'exercici de les seves funcions. També pot requerir-ne la presència al Ple i a les comissions, en els termes que estableix el Reglament del Parlament.
    El president o presidenta de la Generalitat i els consellers responen políticament davant el Parlament de manera solidària, sens perjudici de la responsabilitat directa de cadascun d'ells. La delegació de funcions del president o presidenta de la Generalitat no l'eximeix de la seva responsabilitat política davant el Parlament.
    L'article 75 de la Llei 26/2010, del 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya disposa que posen fi a la via administrativa les resolucions del Govern de la Generalitat i el seu president o presidenta, com també del conseller primer o consellera primera i els consellers, i, en matèria de personal, dels secretaris generals i els directors generals.
Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya

<Ciències socials > Educació > Gestió universitària>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Nomenclatura de gestió universitària [en línia]. 6a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/180>

  • ca  Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, n f
  • ca  AQU Catalunya, n f
  • es  Agencia para la Calidad del Sistema Universitario de Cataluña, n f
  • es  AQU Catalunya, n f
  • en  AQU Catalunya, n
  • en  Catalan University Quality Assurance Agency, n

<Gestió universitària > Departaments, serveis i altres institucions / Departments, services and other institutions>

Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya

<Documentació jurídica>, <Dret públic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, n m
  • ca  BOPC, n m sigla

<Documentació jurídica>, <Dret públic>

Definició
Publicació periòdica del Parlament de Catalunya que recull tots els documents parlamentaris que entren a la cambra o n'emanen.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • En el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya es pot seguir la tramitació d'una proposta i les modificacions posteriors, fins que s'esdevé la resolució definitiva.
Catàleg de Residus de Catalunya Catàleg de Residus de Catalunya

<Dret ambiental>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Catàleg de Residus de Catalunya, n m
  • es  Catálogo de residuos de Cataluña

<Dret ambiental>

Definició
Llista classificada que conté els residus segons les categories establertes per la llei, llur codificació i la determinació de la gestió correcta.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • El Catàleg de Residus de Catalunya s'aprova i es regula en el Decret 34/1996, del 9 de gener, i té per objecte la classificació i la codificació de residus, i també la determinació de la gestió correcta que ha de tenir cadascun dels residus. Els residus es classifiquen en tres categories: residus especials, residus no especials i residus inerts.
    El contingut del Catàleg de Residus de Catalunya no és fix, sinó que té caràcter dinàmic.
    El Catàleg pot variar i incorporar, modificar o anul.lar les determinacions dels residus catalogats, seguint el procediment establert en el Decret. Tanmateix, els residus s'han de gestionar obligatòriament d'acord amb les determinacions establertes. El Catàleg de Residus de Catalunya s'estructura en dinou grups, els quals responen a processos o a activitats que generen els residus o bé a famílies importants de residus. Cada grup es divideix en subgrups, segons les afinitats que té. Per a cada residu consignat en el Catàleg de Residus de Catalunya s'indica de manera genèrica quin és el seu origen, la classificació, la codificació, la gestió i l'índex de perillositat -aquest últim assignat només als residus especials.
    Per tal de determinar la gestió en les plantes autoritzades de gestors de residus per a cada residu, s'estableix una codificació de sis dígits; els dos primers dígits indiquen el grup a què pertanyen, el tercer i el quart indiquen el subgrup i el cinquè i el sisè indiquen el tipus de residus. A cada residu se li assigna el codi que reflecteix millor les seves característiques, composició i origen. En el cas que un residu pugui ser designat amb més d'un codi, s'ha d'aplicar el que s'ajusti més a les instruccions d'ús del Catàleg. En cas de dubte, es fa la caracterització del residu i l'Agència de Residus de Catalunya en decideix la classificació.
    És important citar l'Ordre ministerial del 7 de desembre de 2001 pel que fa a la regulació del Catàleg de Residus de Catalunya, atès que aquesta norma prohibeix la utilització, la producció i la comercialització a l'Estat espanyol de l'amiant, un mineral àmpliament utilitzat en la indústria i en l'àmbit domèstic que és classificat com a residu especial i que, a causa dels riscos que pot comportar per a la salut humana, requereix una manipulació i un tractament especials. També és important en la catalogació i en la classificació de residus, la transcendència de l'aplicació del Reial decret 1481/2001, del 27 de desembre, pel qual es regula l'eliminació de residus mitjançant el dipòsit en abocadors. Ambdues disposicions identifiquen el contingut de les categories de residus.
  • V. t.: residu especial n m
  • V. t.: residu inert n m
  • V. t.: residu no especial n m
Catalunya del Nord Catalunya del Nord

<Ciències socials > Educació > Gestió universitària>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Nomenclatura de gestió universitària [en línia]. 6a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/180>

  • ca  Catalunya del Nord, n f
  • es  Cataluña del Norte, n f
  • en  Northern Catalonia, n

<Gestió universitària > Països Catalans / Catalan-speaking territories>

Catalunya Nova Catalunya Nova

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Catalunya Nova, n f
  • es  Cataluña Nueva

<Història del dret>

Definició
Part del Principat de Catalunya situada a ponent i al sud de la conca del Llobregat.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Des del segle XIII, o potser abans, es dona als territoris del Principat que no formen part de la Catalunya Vella la denominació de Catalunya Nova. Les causes que van portar a fer aquesta distinció entre Catalunya Vella i Catalunya Nova són: l'augment de la població, les conquestes de Ramon Berenguer IV, els nous aspectes de la pau i treva amb l'aparició, per primera vegada, d'uns límits i, sobretot, la necessitat de distingir situacions diferents entre els territoris per raons de tipus jurídic i, concretament, de la situació dels pagesos respecte de llurs senyors.
    En un capítol de les Commemoracions de Pere Albert que parla de la subjecció de la pagesia al poder senyorial, s'hi fa referència amb aquestes paraules: «part de Cathalunya que es dalla lo dit riu de Lobregat vers la part occidental, que tostemps se acostuma de appellar del temps del senyor en Ramon Berenguer compte de Barcelona a ençà nova Cathalunya».
    Actualment, alguns historiadors han matisat el criteri de diferenciació entre Catalunya Vella i Catalunya Nova en el sentit que també en algunes zones de la Catalunya Nova hi ha documentats pagesos de remença. En qualsevol cas, la distinció ha estat acceptada de manera unànime i, per exemple, l'historiador Thomas Bisson, en els estudis que va fer sobre el segle XII, parla de l'aparició del nom de Catalunya Vella a partir d'aquell segle, interpretant que les conquestes de Ramon Berenguer IV donaren lloc, un segle després, a la denominació de Catalunya Nova.
    Els geògrafs han recollit també aquesta denominació des de Pere Gil, Onofre Manescal, Esteve de Corbera i Francesc Diago; modernament i, a partir de Font i Saguer, s'ha acceptat aquesta designació de les dues parts de Catalunya.
  • V. t.: Catalunya Vella n f
Catalunya Vella Catalunya Vella

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Catalunya Vella, n f
  • es  Cataluña Vieja

<Història del dret>

Definició
Part del Principat de Catalunya entre la serra d'Albera, al nord, el massís del Garraf, al sud, i Montserrat i les serres que separen la conca del Llobregat de les de l'Anoia i el Segre, a l'oest.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • En el capítol XXXIII de les Costumas de Cathalunya, compilades pel canonge i jurista Pere Albert, recollides posteriorment en les Constitucions e altres drets de Cathalunya, en fer referència a la dependència del pagès respecte al seu senyor es diu que «en una part de Cathalunya que es dita veya Cathalunya [.] homens solius qui no són cavallers, són axi destrets de lurs senyors, que lurs fills són homens de lurs senyors.». Segons aquest text, la Catalunya Vella comprenia «tot lo Bisbat de Girona, e quaix la mija part del Bisbat de Barcelona, qui es desa del riu Llobregat vers solixent, e la major partida del bisbat de Vic». Pons Guri n'assenyala aquests territoris fent esment al fet que no en formaven part els comtats de Rosselló i Cerdanya.
    El jurista Tomàs Mieres es refereix també a la Catalunya Vella en la seva obra Apparatus, concretament, en el capítol XXV «De rusticis, et hominibus solidis domicilia transferentibus». T. Bisson, en els seus estudis sobre el segle XII parla de l'aparició del nom de Catalunya Vella a partir del segle XII.
    Els geògrafs han recollit també aquesta denominació des de Pere Gil, Onofre Manescal, Esteve de Corbera i Francesc Diago; modernament i, a partir de Font i Saguer, s'ha acceptat aquesta designació de les dues parts de Catalunya.
  • V. t.: Catalunya Nova n f
Centre de Mediació de Catalunya Centre de Mediació de Catalunya

<Dret > Resolució alternativa de conflictes > Mediació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA, DRETS I MEMÒRIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de la mediació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/301>

  • ca  Centre de Mediació de Catalunya, n m
  • ca  CMC, n m sigla
  • es  Centro de Mediación de Cataluña, n m
  • es  CMC, n m sigla

<04.Sistemes de gestió i resolució de conflictes > 02.Organismes i institucions>

Definició
Òrgan de la Generalitat de Catalunya, creat per la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l'àmbit del dret privat, que té com a principals objectius fomentar i difondre la mediació i els altres procediments de resolució alternativa de conflictes i facilitar-hi l'accés a tots els ciutadans; estudiar les tècniques de mediació; gestionar els registres de persones mediadores en l'àmbit familiar i en l'àmbit del dret privat; designar la persona mediadora en obrir un expedient de mediació; fer el seguiment del procediment; homologar els estudis, els cursos i la formació específica en matèria de mediació, i organitzar el servei públic de mediació.

Nota

  • Originàriament, es va anomenar Centre de Mediació Familiar de Catalunya, perquè va ser creat per la Llei 1/2001, de 15 de març, de mediació familiar de Catalunya. Posteriorment, arran de l'aprovació de la Llei 15/2009, de 22 de juliol, de mediació en l'àmbit del dret privat, es va ampliar l'ús de la mediació a nous conflictes --tot i que es mantenia el model establert el 2001-- i, en conseqüència, va canviar la seva denominació inicial per la de Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya. L'any 2020 a través de la Llei 9/2020, de 31 de juliol, de modificació del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, i de la Llei 15/2009, de mediació en l'àmbit del dret privat, el centre canvia de nou la seva denominació per Centre de Mediació de Catalunya.