Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessiteu més informació, us podeu adreçar al Servei de Consultes (cal que us hi registreu prèviament).

 

Resultats per a la cerca "cementiri" dins totes les àrees temàtiques

Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  cementiri, n m
  • es  camposanto
  • es  cementerio
  • fr  cimetière
  • en  cemetery
  • en  graveyard

<Construcció > Urbanisme>

Definició
Equipament urbanístic destinat a la sepultura dels morts.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 11a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2021.<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  cementiri, n m
  • ca  fossar, n m sin. compl.
  • es  cementerio

<Dret públic>

Definició
Lloc on s'enterren els morts.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Els cementiris poden ser municipals o privats, i una modalitat del privat és el cementiri confessional, segons ho estableixen la base 33 de la Llei del 25 de novembre de 1944, de la sanitat nacional (LSN), de l'Estat (declarada constitucional per la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol [STC] del 2 de febrer de 1981); els articles 25, 48, 55 i 61 del Reglament 2263/1974, del 20 de juliol, de policia sanitària mortuòria (RPSM), i l'article 2.3 de la Llei 49/1978, del 3 de novembre, d'enterrament en cementiris municipals (LECM), de l'Estat.
    Generalment, totes les confessions religioses senten una gran reverència vers els cementiris que guarden les restes mortals de llurs fidels. Tota persona, a més, té dret a rebre sepultura digna (art. 2.1.b Llei orgànica de llibertat religiosa [LOLR]) i és una obligació dels ajuntaments disposar d'un cementiri.
    Tradicionalment, els cementiris a l'Estat espanyol han estat catòlics, regits per les lleis canòniques i per la jurisdicció eclesiàstica, sens perjudici de l'observança de les normes civils relatives a policia mortuòria. Aquesta concurrència de jurisdiccions ha causat nombrosos conflictes en les relacions entre Església i Estat. Per tot això, i ateses les transicions politicoreligioses, es produeix una certa confusió en la legislació espanyola sobre cementiris religiosos. Els cementiris civils, confessionalment neutres, foren imposats com a servei obligatori per a tots els municipis per la Llei del 29 d'abril de 1855, i havien d'estar situats en un lloc contigu al cementiri catòlic, encara que romanien totalment separats per una tanca o un mur i amb entrades independents. Ja abans d'aquesta Llei, i per mitjà de la diplomàcia anglesa, s'havia autoritzat l'existència de cementiris segregats dels catòlics, sempre que fossin tancats amb tàpia, sense església, capella, ni cap altre símbol de culte públic o privat, i amb accés independent, sempre que hi hagués un acord previ de les autoritats locals (Reial ordre [RO] del 13 de novembre de 1831). Aquesta autorització s'estengué, per la RO del 28 de febrer de 1872 i la RO del 2 d'abril de 1883, als ajuntaments en general i a la resta de confessions religioses dissidents. No fou fins a la RO del 10 de juliol de 1910 que es permeté alçar, en aquests cementiris no catòlics, una capella amb indicació exterior de llur culte i practicar-hi els ritus i les cerimònies propis d'altres religions. Aquesta normativa, que fou derogada, a causa del canvi de circumstàncies polítiques, per la Llei del 18 de desembre de 1938, produí un retorn al règim tradicional, amb separació de cementiri catòlic i cementiri civil.
    Actualment, el règim jurídic sobre cementiris i sepultures parteix de la LECM, que deroga totes les disposicions que s'hi oposen. S'estableix un règim d'igualtat, no discriminatori, sobre enterraments (art. 1), l'obligació de comunicar els anomenats «cementiris civils» amb els catòlics (disposició transitòria), es permet la celebració de qualsevol mena de ritu sobre cada sepultura (art. 2), així com l'obertura de capelles o llocs de culte en el recinte del cementiri. Finalment, s'imposa als ajuntaments el deure de construir cementiris municipals segons les prescripcions d'aquesta Llei quan en llur terme no hi hagi cap lloc adequat per als enterraments (art. 3).
    Els cementiris municipals es configuren com a béns de domini públic, ja que són destinats a un servei públic (art. 4 Reglament de béns de les corporacions locals, del 13 de juny de 1986), de competència municipal (art. 25.2.j Llei reguladora de les bases del règim local). Per tant, queden dins l'àmbit del dret administratiu, el qual ha de respectar el dret de llibertat religiosa, que porta als límits del dret eclesiàstic de l'Estat.
    Quant als cementiris confessionals, considerats llocs sagrats o de culte, cal distingir entre els catòlics, els jueus i els islàmics, als quals es garanteix la inviolabilitat (art. 1.5 Acord entre l'Estat espanyol i la Santa Seu sobre assumptes jurídics [AAJ], del 3 de gener de 1979; art. 2 acords de cooperació de l'Estat espanyol amb la Federación de Comunidades Israelitas de España [FCIE] i amb la Comisión Islámica de España [CIE], aprovats per les lleis 25 i 26/1992, del 10 de novembre, respectivament, que cal relacionar amb l'art. 526 Codi penal).
    El Codi de dret canònic del 1983, llibre IV, part II, títol I, capítol V, estableix una nova regulació més senzilla i respectuosa amb l'enterrament dels no catòlics i amb la legislació civil. Així, estableix que allà on sigui possible, l'Església ha de tenir cementiris propis, o almenys un espai en els cementiris civils, beneït adequadament, i destinat a la sepultura dels fidels (càn. 1240). També permet l'existència de cementiris parroquials i d'instituts religiosos o fins i tot de particulars que seran beneïts a judici de l'ordinari del lloc (càn. 1241). Es prohibeixen, expressament, els enterraments dins les esglésies, tret que es tracti del summe pontífex, o de cardenals, o de bisbes diocesans, inclosos «emèrits» (càn. 1242). Finalment, deixa al dret particular les normes oportunes sobre el funcionament dels cementiris, especialment per a protegir i ressaltar-ne el caràcter sagrat (càn. 1243).
    Sobre els cementiris jueus i islàmics s'ha pronunciat l'article 2 dels Acords amb la FCIE i la CIE, que reconeix a aquestes comunitats el dret a la concessió de parcel·les reservades en els cementiris municipals, a tenir cementiris privats, amb subjecció a allò que disposi la legislació de règim local i de sanitat, i el dret a traslladar-hi els cadàvers.
    L'Estat també es compromet a adoptar les mesures oportunes per a l'observança de les regles tradicionals de cada comunitat, relatives a inhumacions, sepultures i ritus funeraris. Respecte de la legislació de règim local i de sanitat, estableix que tots els cementiris, tant els municipals o mancomunats de poblacions de més de 10.000 habitants, com els privats i confessionals, s'han de regir per llur reglament de règim interior, que serà aprovat pel governador civil de la província, sempre que hi hagi un informe previ del cap provincial de sanitat (art. 61 RPSM). Aquesta regulació no pot incidir sobre els aspectes religiosos, reservats a les jerarquies eclesiàstiques (art. 3 RPSM).