Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca circumstància, n f
es circunstancia, n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca circumstància, n f
es circunstancia

<Dret>

Definició

Condició de temps, de lloc o de manera en què un esdeveniment té lloc.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Les circumstàncies en què es realitzà el fet.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca circumstància, n f
es circunstancia

<Dret>

Definició

Motiu que, en concórrer en un fet delictiu, anul·la o modifica el grau de responsabilitat original i, consegüentment, la penalitat.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Una circumstància atenuant.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de la Norma UNE 179003:2013 Serveis sanitaris: Gestió de riscos per a la seguretat del pacient.

Aquesta norma ha estat elaborada per l'Associació Espanyola de Normalització (UNE). El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb l'Associació Espanyola de Normalització (UNE) per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes del Servei de Promoció de la Qualitat i la Bioètica del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

ca circumstància, n f
es circunstancia, n f

Definició

Qualsevol factor relacionat amb un esdeveniment, un agent o una o més persones, o que hi influeix.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca circumstància acumulable, n f
ca circumstància concurrent, n f
es circunstancia acumulable, n f
es circunstancia concurrente, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca circumstància agreujant, n f
ca agreujant, n m sin. compl.
es agravante
es circunstancia agravante

Definició

Circumstància que comporta, d'acord amb el que estableix la llei, un agreujament de la pena inicialment establerta per a la conducta esmentada.

Nota

Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífic
El Codi penal (CP) del 1995 determina dues classes d'agreujants: d'una banda, les anomenades circumstàncies agreujants genèriques, fixades per l'article 22 del CP del 1995 i que en principi són aplicables a tota mena de delictes; d'una altra, un seguit de circumstàncies agreujants específiques vinculades a delictes concrets del llibre II del CP del 1995, que originen els anomenats «subtipus qualificats» o «subtipus agreujats».
Actualment, les circumstàncies agreujants genèriques són la traïdoria; executar el fet amb disfressa, amb abús de superioritat o aprofitant les circumstàncies de lloc, temps o auxili d'altres persones que debilitin la defensa de la persona ofesa o facilitin la impunitat dels delinqüents; l'execució del fet mitjançant preu, recompensa o promesa; la comissió del fet per motius racistes, antisemites o una altra classe de discriminació referent a certs aspectes personals de la víctima; l'acarnissament; l'abús de confiança; la prevalença del caràcter públic, i la reincidència. Igualment, cal tenir en compte la circumstància mixta de parentiu (art. 23 CP del 1995), que en determinats casos pot tenir efectes agreujants.
El CP del 1995 ha reduït en bona mesura el nombre de circumstàncies agreujants genèriques, si més no en comparació amb el CP del 1973 (art. 10). Amb la promulgació del CP del 1995 han desaparegut agreujants com ara la premeditació coneguda; l'execució mitjançant inundació, incendi, verí o explosió; l'astúcia i el frau, o la comissió del delicte en ocasió d'alguna calamitat o desgràcia. Alguns agreujants amb una notable tradició històrica -com ara el despoblat, la nocturnitat o la quadrilla- han vist desaparèixer el nomen iuris del text del Codi, per bé que els efectes agreujants que tenen sembla que s'han de mantenir en molts casos mitjançant l'article 22.2n del CP del 1995, que qualifica com a agreujant l'aprofitament per part de l'autor o autora de certes circumstàncies de lloc, temps o auxili d'altres persones que debilitin la defensa de la persona ofesa o facilitin la impunitat dels delinqüents.
És força difícil trobar un fonament comú a totes aquestes circumstàncies, i a la doctrina no hi ha un grau d'acord gaire elevat sobre aquesta qüestió concreta. En primer lloc, sembla que alguns agreujants es basen en la major facilitat que certes formes executives comporten per a la realització del delicte (traïdoria; abús de superioritat i aprofitament de circumstàncies que debilitin la defensa de la persona ofesa; abús de confiança i prevaliment del caràcter públic), la qual cosa es tradueix en una major perillositat de la conducta típica. En principi, l'agreujament que es desprèn d'aquestes circumstàncies es pot vincular a una major antijuridicitat del fet. En segon lloc, alguns agreujants adopten com a referent la motivació amb què actua el subjecte (motius racistes i preu, recompensa o promesa), un factor que és reconduït per una part de la doctrina a la idea d'una «major culpabilitat» del subjecte. La resta de circumstàncies sembla tenir fonaments diversos: la perillositat del reu en el cas de la reincidència; una persecució del fet més difícil en el cas de la disfressa i de les altres circumstàncies que faciliten la impunitat del delinqüent, i la pluriofensivitat de la conducta en el cas de l'acarnissament. No obstant això, la doctrina i la jurisprudència discrepen sovint sobre l'autèntica ràtio de diverses circumstàncies i, sobretot, la jurisprudència acostuma a utilitzar criteris qüestionables basats en la personalitat del subjecte, com ara la perversitat dels autors que exigeix per a apreciar l'acarnissament (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 27.2.1992, ponent: De Vega Ruiz).
A la vista d'alguns d'aquests fonaments, avui dia és molt dubtosa la legitimitat d'alguns agreujants des del punt de vista dels límits del ius puniendi, especialment dels que es basen en la perillositat del subjecte, en la seva motivació i en l'ús de mitjans que facilitin la impunitat del fet delictiu. Convindria un debat sobre la correcció de certes interpretacions doctrinals o jurisprudencials de llur contingut i, fins i tot en alguns casos, sobre la legitimitat de llur existència. Els efectes penològics de la concurrència d'aquestes circumstàncies estan fixats per l'article 66 del CP del 1995: quan només tinguin lloc agreujants, la pena del delicte que es tracti s'ha de reduir a la seva meitat superior. En el cas que concorrin alhora circumstàncies agreujants i atenuants, no hi ha una reducció obligada del marc penal, sinó que el jutge el pot recórrer en tota l'extensió havent, però, d'individualitzar la pena atenent a les circumstàncies personals dels delinqüents i a la gravetat del fet, raonant-ho a la sentència. Aquestes regles no són aplicables en el cas de les faltes, cas en què els jutges sempre poden recórrer tota l'extensió del marc penal (art. 638 CP del 1995).
Per a aplicar les circumstàncies agreujants -siguin genèriques o bé específiques-, cal que la concurrència de llurs pressupòsits fàctics formi part del dol del subjecte actiu, de tal manera que un error sobre algun dels elements que constitueixen una circumstància agreujant determina la impossibilitat d'aplicar-la (art. 14.2 CP del 1995). Els agreujants genèrics tampoc no són aplicables en els casos en què llur imposició pot comportar un ne bis in idem atribuïble al fet que el fonament de l'agreujament ja ha estat tingut en compte per tal de fixar la pena del delicte aplicable concret, o quan li són inherents de tal manera que, sense llur presència, aquest delicte no es podria cometre (art. 67 CP del 1995). Una qüestió especialment complexa és la relativa a l'eventual aplicació (comunicabilitat) dels agreujants a conductes delictives amb diversos intervinents. L'article 65 del CP del 1995 estableix, sobre aquesta matèria, la regla que indica que els agreujants basats en la disposició moral dels delinqüents, llurs relacions personals amb l'ofès, o en una altra causa personal, només s'han d'aplicar a aquells intervinents en els quals hi concorrin circumstàncies subjectives. En canvi, les circumstàncies consistents en l'execució material del fet, o en els mitjans emprats per a realitzar-la, són aplicables a tots els intervinents que en el moment de llur acció o cooperació hagin tingut coneixement de la concurrència (circumstàncies objectives).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca circumstància atenuant, n f
ca atenuant, n m sin. compl.
es atenuante
es circunstancia atenuante

Definició

Circumstància que modifica la responsabilitat penal i que determina la disminució de la pena que s'imposa a la persona responsable del fet delictiu.

Nota

Àmbit: Espanya
Alguns atenuants es basen en la menor gravetat del fet; alguns altres, en la disminució de la imputabilitat dels responsables, i altres, en el fet que el responsable hagi dut a terme determinats comportaments postdelictius. Per una banda, segons disposa l'article 21.1 del CP, són circumstàncies atenuants els eximents incomplets. Segons aquest precepte, les circumstàncies expressades en l'article 20 del CP (és a dir, els eximents complets) s'aprecien com a eximents incomplets «quan no hi concorren tots els requisits necessaris per a eximir de responsabilitat en els seus casos respectius».
La pregunta que això planteja és quins eximents de l'article 20 del CP exigeixen «diversos requisits», de manera que es pugui afirmar que alguns hi concorren i altres no i, per tant, quedi oberta la possibilitat d'apreciar-los com a eximents incomplets. Hi ha essencialment dues respostes a aquesta qüestió. Segons la primera, els eximents susceptibles de ser apreciats com a incomplets són únicament aquells la concurrència dels quals exigeix expressament constatar diversos elements diferenciats, com s'esdevé, per exemple, en el cas de la legítima defensa o de l'estat de necessitat. La segona explicació entén que l'article 21.1 del CP també s'aplica als eximents que són graduables o fraccionables, per més que la llei no fa referència expressa a diversos elements. Segons aquest plantejament, serien graduables, per exemple, l'eximent de por insuperable i també l'alienació; en canvi, no ho seria la minoria d'edat. Aquesta segona interpretació és la més convincent i la que defensa la jurisprudència.
La interpretació de l'article 21.1 del CP planteja una segona qüestió, concretament, la de quins dels requisits fixats per l'article 20 del CP han de concórrer per a apreciar els eximents incomplets respectius. En el cas dels eximents amb elements fraccionables, s'entén que l'article 21.1 del CP exigeix la concurrència dels requisits essencials de l'eximent. Per exemple, en el cas de la legítima defensa, l'agressió il·legítima és un requisit essencial. En el cas dels eximents no fraccionables -com són les anomalies i alteracions psíquiques, la intoxicació o l'alteració de la percepció-, l'eximent incomplet s'aprecia quan el grau d'afectació de la imputabilitat del subjecte és molt intens, però no arriba a anul·lar-la.
D'altra banda, els paràgrafs segon a cinquè de l'article 21 del CP recullen els anomenats atenuants ordinaris: la greu addicció (art. 21.2), els estats passionals (art. 21.3), la confessió de la infracció (art. 21.4) i la reparació del dany (art. 21.5).
Així, en primer lloc, l'article 21.2 del CP recull l'atenuant d'«actuar el culpable a causa de l'addicció greu a les substàncies esmentades en el segon punt de l'article anterior», és a dir, «begudes alcohòliques, drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicotròpiques o altres que produeixin efectes anàlegs». Aquest atenuant està relacionat amb l'eximent incomplet de l'article 21.1 en relació amb l'article 20.2 del CP. Ara bé, l'atenuant de l'article 21.2 del CP exigeix que la greu addicció, a més d'implicar una disminució de la imputabilitat del subjecte, sigui el motiu del delicte. Per aquesta raó, es planteja el dubte de si l'atenuant de greu addicció es diferencia de l'eximent de l'article 20.2 del CP simplement en termes quantitatius o si, en canvi, presenta diferències qualitatives.
En segon lloc, l'article 21.3 del CP fixa l'atenuant d'estats passionals: «obrar per causes o estímuls tan poderosos que hagin produït arravatament, obcecació o un altre estat passional d'importància semblant». Es tracta d'un atenuant que redueix la imputabilitat del subjecte, ja que determina la disminució de la seva capacitat de raciocini i autocontrol.
En tercer lloc, l'article 21.4 del CP estableix l'atenuant de confessió de la infracció: «haver procedit el culpable, abans de conèixer que el procediment judicial es dirigeix contra la seva persona, a confessar la infracció a les autoritats», que té l'antecedent en l'article 9.9 del CP del 1973: «haver procedit el culpable abans de conèixer l'obertura del procediment judicial, i per impulsos de penediment espontani [...] a confessar a les autoritats la infracció». Aquest atenuant no es fonamenta en una disminució de la gravetat del fet ni en la reducció de la imputabilitat del subjecte, sinó en un comportament posterior a la consumació del delicte; existeix essencialment per una raó politicocriminal. L'antecedent legal és l'atenuant de l'article 9.9 del CP del 1973 de penediment espontani: «haver procedit el culpable abans de conèixer l'obertura del procediment judicial, i per impulsos de penediment espontani, a reparar o disminuir els efectes del delicte, a donar satisfacció a l'ofès».
En quart lloc, l'article 21.5 del CP regula l'atenuant de reparació del dany: «haver procedit el culpable a reparar el dany ocasionat a la víctima, o a disminuir-ne els efectes, en qualsevol moment del procediment i amb anterioritat a la celebració de l'acte del judici oral». A l'igual de l'article 21.4 del CP, aquest atenuant no es fonamenta ni en una disminució d'injust del fet ni en la reducció de la imputabilitat del seu autor, sinó en un comportament postconsumatiu; la seva existència té una explicació politicocriminal. L'antecedent també és l'atenuant de l'article 9.9 del CP del 1973 de penediment espontani. Una qüestió debatuda és si cal, per a apreciar aquest atenuant, que l'autor hagi reparat efectivament el dany o si, en canvi, n'hi ha prou que faci l'intent (amb èxit o no) de reparar el dany ocasionat.
Així mateix, cal esmentar que abans de l'entrada en vigor de la Llei orgànica reguladora de la responsabilitat penal dels menors (LORPM), que va tenir lloc el 13 de gener de 2000, els articles 9.3 i 65 del CP del 1973 continuaven vigents, segons allò establert en la disposició derogatòria única del CP del 1995. Aquests preceptes estableixen l'atenuant «de ser el culpable menor de 18 anys». Aquesta previsió legal va deixar de tenir sentit des del moment en què va entrar en vigor l'esmentada LORPM 5/2000. Finalment, entre els atenuants es troba, juntament amb els eximents incomplets i els atenuants ordinaris, l'atenuant anàleg tipificat per l'article 21.6 del CP: «Qualsevol altra circumstància de significació anàloga a les anteriors.» Aquest article permet apreciar circumstàncies atenuants no esmentades en l'article 21 del CP, sempre que tinguin un significat anàleg a les expressament previstes.
La circumstància mixta de parentiu és una circumstància modificativa de la responsabilitat penal que en determinats casos té virtualitat atenuant, encara que en altres opera com un agreujant. Aquesta circumstància està regulada en l'article 23 del CP: «Ser l'agreujat el cònjuge o la persona amb qui es trobi lligat de manera estable per una relació anàloga d'afectivitat, l'ascendent, descendent o germà per naturalesa, per adopció o afinitat en els mateixos graus de l'ofensor.» La circumstància mixta de parentiu serveix tant per a agreujar com per a reduir la pena, depenent de «la naturalesa, els motius i els efectes del delicte». Se sol considerar que té efectes atenuants en el cas dels delictes contra la propietat.
En els casos en què hi ha pluralitat de persones que intervenen en la comissió d'un fet, és a dir, en els casos de codelinqüència, se suscita la qüestió de si els atenuants concurrents en una de les persones que intervenen beneficien la resta. Per a resoldre aquest problema, conegut per comunicabilitat de les circumstàncies, cal diferenciar dos tipus d'atenuants: els atenuants personals, que afecten la imputabilitat del subjecte que ha comès el delicte, i els atenuants objectius, que redueixen la gravetat del fet. Segons el que disposa l'article 65.1 del CP, els atenuants personals, és a dir, els «que consisteixen en la disposició moral del delinqüent, en les seves relacions particulars amb l'ofès o en una altra causa personal [...], han de servir per a [...] atenuar la responsabilitat només d'aquelles persones en les quals concorren», és a dir, no són comunicables. En canvi, els atenuants objectius, és a dir, «els que consisteixen en l'execució material del fet o en els mitjans emprats per dur-lo a terme [...] han de servir únicament per a [...] atenuar la responsabilitat d'aquells que n'hagin tingut coneixement en el moment de l'acció o de la seva cooperació per al delicte», de manera que són comunicables als partícips que els coneguin.
La presència d'un o més atenuants determina una disminució de la pena. En el cas dels delictes dolosos, les regles que defineixen com dur a terme la determinació de la pena en cas de concurrència d'un o més atenuants es troben en els articles 66 i 68 del CP.
En primer lloc, l'article 66.1.1 del CP disposa que quan hi concorri una sola circumstància atenuant, cal aplicar la meitat inferior de la pena que fixi la llei pel delicte.
En segon lloc, segons disposa l'article 66.1.2 del CP, si hi concorren dues o més circumstàncies atenuants o una o diverses de molt qualificades i no hi concorre cap circumstància agreujant, cal aplicar la pena inferior en un o dos graus a l'establerta per la llei, atenent al nombre i a l'entitat dels atenuants en qüestió.
En tercer lloc, l'article 66.1.7 del CP disposa que quan hi concorren atenuants i agreujants, cal valorar-los i compensar-los racionalment per la individualització de la pena. En cas que persisteixi un fonament qualificat d'atenuació, cal aplicar la pena inferior en grau. En el cas dels delictes imprudents, segons disposa l'article 66.2 del CP, els jutges i tribunals poden aplicar les penes segons llur prudent arbitri i no estan subjectes a les normes de l'article 66.1 del CP. L'article 68 del CP disposa que en el cas que hi concorri un eximent incomplet (art. 21.1 CP), els jutges o tribunals han d'imposar la pena inferior en un o dos graus a l'assenyalada per la Llei, atenent al nombre i a l'entitat dels requisits que hi faltin o hi concorrin i les circumstàncies personals de l'autor. Finalment, cal dir que abans de l'entrada en vigor de la LORPM 5/2000, l'apreciació de l'atenuant de minoria de divuit anys establerta per l'article 9.3 del CP del 1973 implicava l'aplicació de la regla de l'article 65 d'aquell cos legal: «A les persones més grans de 16 anys i les de menys de 18 cal aplicar-los la pena inferior en un o dos graus a l'assenyalada per la Llei, i el Tribunal, en atenció a les circumstàncies del menor i del fet, pot substituir la pena imposada per l'internament en una institució especial de reforma per un temps indeterminat, fins a aconseguir la correcció del culpable». En els atenuants opera, igual que en general per a totes les circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, l'exclusió de l'apreciació de les circumstàncies inherents. Això significa que si la concurrència d'un atenuant és inherent a la comissió d'un tipus penal, aquesta concurrència no es tindrà en compte i, per tant, no donarà lloc a l'atenuació de la pena corresponent.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca circumstància compensable, n f
es circunstancia compensable, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

ca circumstància específica, n f
es circunstancia específica, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca circumstància eximent, n f
ca eximent, n m sin. compl.
es circunstancia eximente
es eximente

Definició

Circumstància que allibera de responsabilitat criminal.

Nota

Àmbit: Espanya
La circumstància eximent pot ser completa, si s'elimina absolutament la responsabilitat penal, o incompleta, si la responsabilitat penal es redueix. El Codi penal (CP) estableix diverses causes que eximeixen de la responsabilitat penal; concretament, les que es recullen en l'article 20: les anomalies o alteracions psíquiques i el trastorn mental transitori (art. 20.1); la intoxicació plena per consum d'alcohol, drogues o substàncies equivalents (art. 20.2); les alteracions de la percepció (art. 20.3); la legítima defensa (art. 20.4); l'estat de necessitat (art. 20.5); la por insuperable (art. 20.6), i, finalment, el compliment d'un deure o en l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec (art. 20.7). Juntament amb aquestes causes, també eximeix de responsabilitat la minoria d'edat (art. 19).
No totes les causes d'exempció de la responsabilitat penal afecten la mateixa categoria de la teoria del delicte. La legítima defensa, l'estat de necessitat i el compliment d'un deure o l'exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec són causes de justificació. Llur concurrència significa que el fet no és antijurídic, independentment de si s'entén que exclouen la tipicitat, com fa la teoria dels elements negatius del tipus, o si es considera que llur concurrència determina que el fet romangui típic, però estigui justificat. Les anomalies o alteracions psíquiques, el trastorn mental transitori, les alteracions en la percepció i la minoria d'edat són causes d'inimputabilitat, és a dir, el fet és antijurídic, però per la manca d'imputabilitat del subjecte, no se'l pot considerar culpable de la conducta. La por insuperable és una causa d'exculpació que exclou l'exigibilitat de la conducta de conformitat amb el dret i, per aquesta raó, també impedeix afirmar la culpabilitat del subjecte. A l'últim, la minoria d'edat determina que el subjecte no és responsable segons el CP, fet que no impedeix que sí que pugui ser responsable en virtut de les disposicions de la Llei orgànica reguladora de la responsabilitat penal dels menors.
L'article 21.1 del CP estableix que els eximents dels article 19 i 20 del CP es poden considerar incomplets «quan no hi concorrin tots els requisits necessaris per a eximir de responsabilitat en els casos respectius». El dubte que es planteja és si totes les circumstàncies de l'article 19 i 20 del CP es poden construir com a eximents incomplets. D'una banda, cal que es tracti d'una circumstància susceptible de fraccionament, és a dir, que consti de diversos elements diferenciats. Això implicaria que es podria construir un eximent incomplet de circumstàncies com ara la defensa legítima i l'estat de necessitat. D'altra banda, la jurisprudència opina que n'hi ha prou que es tracti d'una circumstància susceptible de graduació, com passa en el cas de les anomalies o alteracions psíquiques, el trastorn mental transitori, la intoxicació plena per consum d'alcohol, drogues o substàncies equivalents o les alteracions de la percepció. En conseqüència, l'únic eximent incomplet que no es pot construir és la minoria d'edat.
També eximeix de responsabilitat penal, encara que no estigui recollit en el capítol II del títol I («De les circumstàncies que eximeixen de la responsabilitat criminal») l'error de prohibició invencible (art. 14.3 CP), ja que elimina la possibilitat de coneixement de l'antijuridicitat, la concurrència de la qual és necessària per a poder afirmar la culpabilitat del subjecte i poder-lo fer responsable del fet.
És important diferenciar l'exempció de responsabilitat penal de la institució de l'extinció de la responsabilitat penal. L'extinció de la responsabilitat penal apareix quan el subjecte és penalment responsable i un fet posterior (art. 130 CP) en determina l'extinció de la responsabilitat. En canvi, la responsabilitat penal no arriba a néixer en el cas de l'exempció de la responsabilitat penal.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "circumst��ncia" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota