Cercaterm

Nota

• El pluralisme ideològic i la diversitat cultural dels membres de les societats contemporànies requereixen tant el respecte a la llibertat dels ciutadans com l'acceptació per part d'aquests de normes i principis comuns que facin possible la convivència pacífica.

Nota

• Àmbit: Països Catalans
• L'alcalde major civil era considerat l'alcalde major més antic perquè exercia l'alcaldia de tercera classe o termini, present en les poblacions de jurisdicció reial, on la cúria del corregidor estava regentada per dos lloctinents lletrats. Segons les lleis de Castella, l'alcalde major civil era la primera vara i superior, en jerarquia, al titular de la criminal. Per tant, en cas d'absència o malaltia del corregidor, com a tinent de corregidor que era, el podia substituir en tots els actes politicoadministratius del municipi, i també presidia l'ajuntament. La substanciació de processos civils tenia un valor afegit de prestigi social molt important dins una societat amb tendència a pledejar com era la de l'Antic Règim. Aquest mèrit es traduïa, sovint, dins la relació de prelació entre magistrats d'un mateix tribunal territorial com ara l'Audiència i la chancillería, on el ministre civil -oïdor- gaudia d'una reputació i d'un rang superior al jutge de cort o a l'alcalde del crim. A Castella, l'alcalde major que residia en un partit, juntament amb el corregidor o el governador militar i polític, era costum que entengués, sense cap diferència, en els plets contenciosos civils i criminals de primera instància que entraven al jutjat, sentències que només eren apel·lables davant l'Audiència.
  Tanmateix, durant els segles finals de l'edat mitjana, un cert nombre de ciutats castellanes i populoses tingué el privilegi reial de comptar amb dos alcaldes majors. Inicialment, totes dues vares exerciren la mateixa jurisdicció, però a començaments del segle XVIII, els Borbó decretaren la separació diferenciada i especialitzada entre les causes civils i les criminals.
  Les poblacions afectades per aquesta disposició règia foren ciutats andaluses importants com ara Còrdova, Granada i Màlaga. Múrcia, que des d'Alfons X tingué dos alcaldes ordinaris, s'uní en aquest grup selecte el 1757. Madrid i Cadis també disposaren de dos lletrats, però amb la diferència que, a Madrid, els alcaldes majors sempre reberen el nom de tinents de corregidor i que, malgrat ser dos lletrats, sempre mantingueren unides ambdues jurisdiccions. Mai no les separaren. Sevilla era un cas singular, ja que aconseguí desplegar cinc tinents d'assistent, que era el nom que rebia el corregidor en aquesta ciutat. Per tant, a les capitals de la Corona d'Aragó, Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) decidí introduir el model dual andalús d'alcaldes majors.
  A partir de finals del 1707 i principis del 1708, a València i a Saragossa els corregidors començaren a nomenar alcaldes majors civils i criminals. Palma fou l'única capital dels antics territoris forals que mai no tingué dos alcaldes majors amb aquestes característiques. Tot i que el veguer sempre havia escollit dos assessors lletrats, a Mallorca les autoritats borbòniques consideraren que dos alcaldes majors mai no podrien subsistir, en especial, el titular de la vara criminal ja que per a jutjar aquestes causes no es rebien emoluments.
  Barcelona adoptà el model andalús imposat prèviament a Valencià i a Saragossa. L'article 32 del Decret de Nova Planta (1716) declarava que la capital catalana havia de ser l'únic corregiment català amb dos tinents lletrats, però no se n'especificava la jurisdicció. Aquests dos tinents de corregidor o alcaldes majors civils i criminals, exclusius de Barcelona, tot i ser una magistratura castellana, foren una prolongació dels antics assessors lletrats o jutges ordinaris del veguer.
  En entrar Berwick a Barcelona, el setembre del 1714, el primer que feu a discreció fou nomenar el veguer i quatre assessors de la cúria. Tots ells eren advocats qualificats, però fidels a Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) durant el conflicte dinàstic. En finalitzar el mandat d'aquest, foren designats, com a premi, oïdors de l'Audiència, regidors i alcaldes majors. No obstant això, quan el desembre del 1718 entrà en funcions l'Ajuntament de Barcelona, la ciutat encara no tenia nomenats alcaldes majors. El corregidor i governador militar estava destinat a les campanyes de conquesta de Sardenya i Sicília (1717-1718) i en vista d'aquesta situació, el tinent de rei de la plaça (la segona autoritat militar de Barcelona) rebé instruccions de l'Audiència catalana d'assumir el corregiment interinament. Aquesta figura no tenia autoritat per nomenar alcaldes majors, però sí assessors lletrats. Així, doncs, designà un assessor per a les causes civils i un altre per a les criminals.
  El febrer del 1720 -quatre anys després de la publicació del Decret de Nova Planta- prenia possessió del càrrec el primer alcalde major civil de Barcelona, nomenat mesos abans pel corregidor, des de l'illa de Sicília. El despatx fou aprovat pel Consell de Castella, i el titular fou exonerat de pagar la media annata, per ser considerada vara de nova creació. Després d'un seguit d'incidents de prelació i antiguitat entre els dos alcaldes majors civil i criminal no previstos en la Reial cèdula instructòria del 1718, el corregidor dictaminà que l'alcalde major civil fos la primera vara, conformement a les lleis de Castella. Els avantatges, però, de tenir dos alcaldes majors o tinents de corregidor semblaven evidents. A Barcelona hi havia de facto un repartiment de funcions jurisdiccionals. S'establí un acord tàcit, per setmanes, entre tots dos lletrats, per a presidir l'ajuntament i impartir justícia en la cúria del corregidor, però resultava evident -en qüestions judicials- que el titular de la vara civil sempre tindria més feina que el criminal. La cúria hauria quedat desbordada si les causes civils no s'haguessin compartit amb l'alcalde major criminal. Tot i l'especialització judicial que tenia el titular de la vara criminal col·laborà amb el company civil i despatxà interlocutòries i sentències civils, a canvi, és clar, de percebre els emoluments de jutjat corresponents. Aquesta realitat, constatada durant tota la primera meitat del segle XVIII, obligà aviat a la uniformitat jurisdiccional dels dos alcaldes majors, demostrada ja la ineficàcia de la divisió de les causes processals. A la designació, per part del rei, de tots els alcaldes majors, segons disposava l'Ordenança d'intendents corregidors del 1749, cal afegir-hi dues reials cèdules publicades el 20 de novembre de 1763 i el 10 de març de 1764 en què s'ordenà als dos alcaldes majors de Màlaga, Granada, Còrdova, Múrcia, València, Saragossa i Barcelona l'extinció de la distinció entre civil i criminal. Es procedia a una total equiparació jurisdiccional, de manera que ambdós fossin igual de competents a substanciar processos civils i criminals, sense cap diferència, com passava a Madrid i a Cadis. Els sous també quedaren igualats, però no pas la jerarquia prelatòria. Un dels dos alcaldes majors continuà sent la primera vara (la més antiga, la civil), disposat a substituir el corregidor.
  El Decret del 29 de març de 1783 accentuà encara més aquesta distinció, en classificar corregiments de capa i espasa, i de lletres i alcaldies majors, segons una triple escala, graduada segons la importància retributiva que havia de permetre ascensos a la magistratura territorial, superat un mínim de temps de servei. La vara civil barcelonina fou classificada dins un grup selecte d'alcaldies de tercera classe o termini, sense paral·lelisme entre la resta d'alcaldies catalanes, però que les agermanava amb vares corresponents de València i de Saragossa, a la Corona d'Aragó, i amb les equivalents de Còrdova, Granada, Màlaga, Múrcia i les dues de més rellevància política de Madrid i Cadis, a Castella.
  Aquest sistema es mantingué intacte fins a la publicació dels decrets de nous partits i el reglament de jutges de primera instància del 1834 i el 1835. El perfil dels alcaldes majors civil o de tercera classe de Barcelona fou molt variat segons el període en concret. Entre el 1720 i el 1808 hi hagué quinze alcaldes majors civils.
  Malgrat els projectes de l'intendent de Catalunya del 1718 d'afavorir lletrats castellans per a les vares de Barcelona amb l'atractiu esquer de prometre futures places de magistrat en audiències, deu dels titulars foren catalans i només cinc, forasters. Un requisit indispensable era la formació lletrada. Predominaren universitaris de Cervera, d'Osca i d'Oriola. Molts catalans eren doctors en dret civil i canònic. Per contra, la titulació entre els de fora era la de llicenciat o batxiller, però la majoria foren advocats dels reials consells i d'audiències com ara la de Catalunya, Aragó, València i Granada. L'experiència de lletres fou complementada amb la passantia en bufets i tribunals.
  És significatiu esmentar que tots els alcaldes majors civils de la primera meitat del segle XVIII foren més polítics que judicials. És a dir, havien estat nomenats, gràcies a la fidelitat personal o familiar envers la causa borbònica durant la guerra. Els de la segona meitat del segle, havien d'haver presentat un perfil de lletrat de carrera, amb força experiència judicial i governativa exercida en altres corregiments i alcaldies. Eren lletrats més sensible a l'esperit reformador i il·lustrat de l'època, segons els principis despòtics de les monarquies absolutes. Alguns d'ells foren, posteriorment, alcaldes del crim, oïdors i regents a l'Audiència de Catalunya, on reberen honors de ministre criminal i tan sols un d'ells fou designat conseller de Castella. Però la gran majoria veié frustrades les aspiracions d'ascensos a tribunals territorials superiors i només pogueren accedir a altres corregiments o a alcaldies de categories diferents, fins a la mort, la qual cosa indica que, per a molts lletrats d'experiència, la vara d'alcalde major civil o de tercera classe de Barcelona representà sovint la culminació de la carrera judicial.
• V. t.: alcalde major n m

Nota

• Àmbit: Espanya
• A més de les inscripcions o assentaments, en el Registre Civil es fan també anotacions, en què es fa constar «el fet de què informa, i de manera destacada, tant en l'assentament com en la certificació, el caràcter de tal, el seu valor simplement informatiu i que en cap cas no constitueix la prova que proporciona la inscripció».
  Aquestes anotacions a què s'apliquen les regles de les inscripcions es poden dur a terme marginalment, i poden ser rectificades i cancel·lades en virtut d'expedient governatiu. D'altra banda, les persones que han demanat l'anotació estan obligades a demanar-ne també la cancel·lació quan convé (art. 145 i s. del Reglament del Registre Civil [RRC], de l'Estat). També per a fer constar certs fets, el RRC inclou les notes marginals referides a la inscripció practicada per als fets que, com el matrimoni posterior dels pares, afecten mediatament una persona, o la tutela, la curatela o la representació de la persona inscrita.
  En les notes hi ha de constar: a) el caràcter; b) l'assentament o fet a què es refereixen, i c) la data i la signatura del funcionari o funcionaris autoritzants. El RRC concreta que «la referència a un assentament o foli registral ha d'indicar la pàgina, tom i registre i titular o titulars amb els noms i cognoms respectius; la referència que no es practiqui en el foli en què es troba l'assentament ha d'expressar, a més, la data i el lloc del fet». Igualment, la referència a un fet ha d'expressar el nom i els cognoms dels subjectes (art. 155 i s. RRC).

Nota

Nota

Nota

• Àmbit: Illes Balears
• L'article 1 de la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961 assenyalava que el dret civil especial de les Balears té aplicació en l'àmbit que comprèn l'actual jurisdicció de l'Audiència Territorial de Palma de Mallorca. Malgrat que en el precepte no es parlava ni de territori ni d'àmbit territorial, no era difícil deduir que l'àmbit d'aplicació del dret civil balear coincidia amb el territori en què tenia jurisdicció l'Audiència Territorial (aleshores no s'havien creat encara els tribunals superiors de justícia), o sigui, les Illes Balears.
  Amb un criteri més tècnic, l'article 2 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990 proclamava que «les normes del dret civil de Balears tendran eficàcia en el territori de la Comunitat Autònoma i seran d'aplicació a aquells que hi resideixin sense necessitat de provar-ne el veïnatge civil. S'exceptuen els casos en què, d'acord amb el dret interregional o internacional privat, s'hagin d'aplicar unes altres normes». El precepte acabava dient que «el veïnatge i els conflictes interinsulars de normes es regularan pel Codi civil i d'altres disposicions d'aplicació general».
  L'article es decantava clarament pel principi d'eficàcia territorial de l'ordenament jurídic balear, com ja havia proclamat l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears del 1983, del qual l'article 7 aleshores vigent expressava que «les normes i disposicions dels poders públics de la comunitat autònoma de les Illes Balears i el seu dret civil tenen eficàcia territorial, sense perjudici de les excepcions que es puguin establir a cada matèria i de les situacions que s'han de regir per l'estatut personal o per normes extraterritorials». La lògica territorialitat de l'ordenament jurídic balear era així limitada, com és obligat, pels casos d'excepció que s'acaben d'indicar.
  Tanmateix, davant la sorpresa general, el president del Govern central va interposar contra la llei que aprovava el nou text de la Compilació el recurs d'inconstitucionalitat 2401/90 que va ser estimat -també davant la sorpresa general- per sentència del Tribunal Constitucional (TC) 156/1993, del 6 de maig, que va considerar que s'havia substituït el criteri general per a l'aplicació de les lleis, que era el veïnatge civil, per la residència, per la qual cosa era pertinent eliminar del precepte les paraules que feien referència a aquesta. En compliment de la sentència, la Llei 7/1993, del 20 d'octubre, de reforma de l'article segon del títol preliminar del Decret legislatiu 79/1990, del 6 de setembre, pel qual s'aprova el Text refós de la Compilació del dret civil de les Illes Balears va foragitar les paraules «i seran d'aplicació a aquells que hi resideixin sense necessitat de provar-ne el veïnatge civil».
  Realment, el primitiu text de cap manera no volia substituir la figura del veïnatge civil, com a principi determinant de l'aplicació de les lleis, pel de la residència, i així ho proven les excepcions que es disposen a favor del dret interregional i del dret internacional privat, a més de les remissions al Codi civil espanyol (CC) que es contenen en el precepte. El propòsit de l'òrgan legislador autonòmic era fer possible una aplicació normalitzada del dret de les Illes. No es pot oblidar que s'ha produït alguna sentència segons la qual una parella de mallorquins que sempre ha residit a Mallorca estan casats en règim de guanys -i no de separació de béns-, perquè en comparèixer al davant d'un notari de l'Illa per comprar una finca també ubicada a Mallorca no van manifestar ni llur condició jurídica de mallorquins ni el fet d'estar casats en règim de separació de béns. I no es parla d'una sentència molt llunyana, sinó d'una que es va dictar a mitjan segle passat. Però el TC, amb un criteri restrictiu que no ha mostrat en molts altres casos, va veure la substitució del veïnatge civil per la residència, quan en realitat només hi havia un propòsit de normalitzar l'aplicació del dret civil propi, sense que els ciutadans de les Illes hagin de manifestar i provar la condició com a tals quan fan actuacions d'interès jurídic.
  Al final del precepte es fa referència als conflictes interinsulars, ja que es produeixen amb bastanta freqüència, atesa la disparitat entre el dret successori de Mallorca i Menorca, d'una banda, i el d'Eivissa i Formentera de l'altra. De totes maneres, no hi ha cap norma foral específica per a aquestes situacions, sinó que, com és de rigor, regeixen les disposicions generals del CC sobre la matèria.