Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca codicil, n m
es codicilio
fr codicille
en codicil

<Biblioteconomia. Documentació > Bibliografia>

Definició

A l'antiga Roma, tauleta per a escriure.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia notarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2008. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/17/>

ca codicil, n m
es codicilo
fr codicille
en codicil

<Notaria > Tipologia documental > Testaments>

Definició

Negoci jurídic formal, unilateral i revocable, en virtut del qual un causant, sense instituir hereu, regula de manera parcial la seva successió amb disposicions a títol particular.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>

ca codicil, n m
es codicilo

<Dret civil > Dret de successions>

Definició

Negoci jurídic formal, unilateral i revocable, en virtut del qual el causant, sense instituir hereu, regula de manera parcial la seva successió amb disposicions a títol particular.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca codicil, n m
es codicilo, n m

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca codicil, n m
es codicilio
es codicilo

<Documentació jurídica>, <Dret civil>, <Dret notarial>

Definició

A Mallorca i Menorca, acte de disposició mortis causa de contingut limitat.

Nota

Àmbit: Illes Balears
El codicil és una institució que s'utilitza a Mallorca i a Menorca, però no així a Eivissa i Formentera, atès que no apareix ni regulada ni mencionada en el llibre III de la Compilació del dret civil de les Illes Balears, i hi és aplicable l'article 70, segons el qual la successió testamentària es regeix a les Pitiüses pel Codi civil espanyol (CC). En canvi, el codicil és regulat per l'article 17, i és aplicable a Mallorca i Menorca.
El codicil va aparèixer en el dret romà com una tercera via, juntament amb les dues clàssiques de transmissió de l'herència: el testament i la llei. Tanmateix, sempre va tenir el contingut limitat, ja que no era possible emprar el codicil per a instituir hereu, desheretar o imposar substitucions, llevat de les fideïcomissàries, atès que es considerava que els fideïcomissaris no eren hereus, sinó que l'únic hereu era el fiduciari. En l'origen, el codicil tampoc no tenia els requisits formals dels testaments, si bé al llarg de l'evolució del dret romà es va anar exigint la presència de testimonis.
En primer lloc va aparèixer, en el dret romà, el codicil testamentari, que servia de complement a un testament anterior en què es realitzava la institució d'hereu, per la qual cosa no hi havia infracció del principi nemo pro parte; però posteriorment es va generalitzar també a la successió intestada, i tampoc no es considerava infringit el principi indicat, atès que tenia el contingut limitat. Avui en dia, trobem els dos tipus de codicil -el codicil testamentari i el codicil ab intestato- en el dret de Mallorca i Menorca, si bé la redacció de l'article 17, al principi, ha embullat la qüestió. El precepte diu així: «mitjançant codicil, l'atorgant pot addicionar o reformar la seva institució d'hereu dictant disposicions sobre la seva successió a càrrec dels hereus ab intestato». Òbviament, l'atorgant del testament no pot dictar disposicions a càrrec dels hereus ab intestato, perquè aquests no poden existir en la successió testada; d'altra banda, no es pot addicionar ni reformar la institució d'hereu, sinó el testament anterior. Per a entendre aquest galimaties s'ha d'acudir, -com ha assenyalat la doctrina (Joan Verger Garau)-, al text de l'article homònim de la Compilació del dret civil especial de Balears del 1961, segons el qual «mitjançant codicil, l'atorgant pot addicionar o reformar el seu testament o, a falta d'aquest, dictar disposicions sobre la seva successió a càrrec dels hereus ab intestato». És clar que, quan es va redactar la Compilació del dret civil de les Illes Balears del 1990, van suprimir-ne una línia i van introduir erròniament l'expressió institució d'hereu, en comptes de testament. De tota manera, l'existència dels dos tipus de codicil és tradicional en el nostre dret, i així ho expressa la Sentència de la Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Palma (SAPP) del 8 de novembre de 2002. El codicil testamentari és un negoci jurídic per relationem, que complementa i requereix un testament anterior, mentre que el codicil ab intestato no té relació amb cap testament, i representa un acte de darrera voluntat al qual han de donar compliment els hereus ab intestato.
Quant al contingut del codicil, l'article 17 de la Compilació del 1990 estableix el que es pot fer i el que no es pot fer mitjançant el codicil. No es pot instituir hereu, ni revocar la institució atorgada anteriorment, ni excloure cap hereu de la successió. Tampoc no es poden establir substitucions -llevat de les fideïcomissàries i les preventives de residu-, ni desheretar legitimaris, ni imposar condicions a l'hereu. I, en canvi, es pot expressar el nom de l'hereu o hereus, determinar la porció en què cadascun s'hagi de considerar instituït, amb les limitacions establertes en aquest article i imposar una substitució vulgar al legatari. Aquesta enumeració no és en absolut tancada, ja que en queden fora moltes altres facultats que té qui atorga un codicil, la més important de les quals és la disposició de llegats.
Entre les possibilitats que l'article 17 dona a l'atorgant del codicil es pot fer referència a dues qüestions. Una és la possibilitat d'expressar en el codicil el nom de l'hereu o hereus, cosa que s'ha d'entendre en la interpretació que aquest hereu o hereus van ser objecte d'una institució d'hereu a favor seu feta en un testament anterior. Seria el cas d'instituir hereu en testament el fill pel fet de néixer d'una persona determinada i després, una vegada nascut, indicar el seu nom mitjançant codicil. En canvi, el codicil permet la possibilitat de determinar les porcions que cadascun dels hereus -prèviament instituïts en testament- tindrà dins l'herència, per la qual cosa la doctrina ha parlat de la possibilitat d'existència dels codicils particionals.
L'altra qüestió que cal tenir en compte és la possibilitat que es puguin establir mitjançant el codicil substitucions fideïcomissàries i preventives de residu. Això té una explicació històrica. En el dret romà anterior a Justinià es podien atorgar en el codicil aquestes substitucions, perquè es considerava que els fideïcomissaris no eren hereus, sinó que l'únic hereu era el fiduciari i aquest ja havia estat nomenat en el testament. Però, com diu la doctrina (Joan Verger Garau), la posició del fideïcomissari, si bé no és igual a la de l'hereu, s'hi aproxima bastant. I, a més a més, la situació va canviar en el mateix dret romà, de manera que el fideïcomissari va passar a tenir la condició d'hereu. Per tot això, sembla més encertada la doctrina establerta per l'article 421-20 de la Llei 10/2008, del 10 de juliol, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions, segons el qual no es poden ordenar en el codicil substitucions, llevat de les imposades al legatari.
Pel que fa a la capacitat per a atorgar el codicil i la seva forma, l'article 17 de la Compilació del 1990 estableix que «l'atorgament de codicils requerirà la mateixa capacitat i les mateixes formalitats externes que els testaments». Destaca que el precepte permet el codicil hològraf, l'existència del qual ha estat, a més, reconeguda per l'abans esmentada SAPP del 8 de novembre de 2002. Això és important perquè pot dur al reconeixement, en el dret balear, d'un tipus de memòries testamentàries que, si estan redactades de manera que compleixen els requisits del testament hològraf, tenen l'avantatge, respecte del tipus de memòries establert per l'article 672 del CC, de no necessitar un testament anterior al qual serveix de complement, ja que aquest precepte configura les memòries testamentàries com un negoci jurídic per relationem. La realitat és que encara es fa ús de les memòries testamentàries, i la validesa d'aquestes provindria del fet de ser considerades codicils hològrafs, fugint així de les exigències de l'article 672 del CC.
En la Compilació del 1961 es feia referència a la clàusula codicilar: «el testamento podrá contener la clàusula de que si no pudiera valer como tal, valga como codicilo». La clàusula era molt important, ja que permetia salvar les disposicions testamentàries, relatives fonamentalment a llegats, quan el testament era ineficaç per premoriència, renúncia o incapacitat de l'hereu instituït, com també quan el testament resultava invàlid per falta d'un requisit essencial com ara la institució d'hereu. Per això, els notaris procuraven que no faltés aquesta clàusula en els testaments que autoritzaven, encara que no tots complien aquesta exigència. Per aquesta raó, l'article 17 de la Compilació del 1990 disposa la conversió automàtica del testament ineficaç en codicil, quan estableix que «el testament ineficaç valdrà com a codicil si reuneix els requisits a què es refereix el paràgraf anterior [mateixa capacitat i formalitats externes que el testament] i si no és declarat nul per preterició no intencional de legitimaris». Tot el que representi salvar la voluntat del causant de la successió resulta certament plausible.
El paràgraf final de l'article 17 exposa la qüestió de la relació dels codicils amb els testaments, i assenyala que «els codicils queden revocats pel testament posterior, si aquest no els confirma expressament». La norma respon a la regla general segons la qual la declaració de voluntat mortis causa posterior anul·la les anteriors, de manera que el precepte exigeix una confirmació expressa del codicil anterior, sense que se'n pugui deduir la vigència d'una interpretació de totes dues disposicions de darrera voluntat. El precepte també determina que «serà vàlid el codicil merament revocatori», revocació que, òbviament, només pot afectar el contingut propi del codicil, per la qual cosa no seria possible utilitzar el codicil per a revocar una anterior institució d'hereu o altres matèries que són fora de l'abast del codicil.
V. t.: principis successoris romans n m pl

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca codicil, n m
es codicilio
es codicilo

<Història del dret>

Definició

Acte menor de disposició per causa de mort, que podia modificar en part un testament i que en cap cas no podia contenir la institució d'hereu.

Nota

Àmbit: Catalunya
Tenint en compte la variabilitat de la voluntat de les persones, s'admetia la possibilitat de codicil·lar. El codicil era una forma menor de testament. El dret comú el considerava una forma extraordinària de disposició d'última voluntat. Però el codicil no contenia institució d'hereu, i si de cas es limitava a confirmar la ja feta en testament anterior.
Tenia com a funció complementar o modificar altres disposicions testamentàries anteriors, com ara llegats, designació de tutors curadors o marmessors, entre altres. Tanmateix, res no impedia a una persona atorgar un codicil sense haver fet testament, i se'n respectava el contingut de darrera voluntat, tot i que s'obria la successió intestada quant a l'assignació de l'herència.
Era habitual incloure en els testaments la coneguda clàusula codicil·lar segons la qual el testador disposava que, si el testament era invalidat o no es podia executar (principalment, respecte a la institució d'hereu), aleshores aquell document seria validat com a codicil i es donaria compliment a les clàusules no afectades.
Quant a la forma que s'havia d'utilitzar era l'escrita, coneguda com a nuncupativa, i s'atorgava verbalment davant de notari i dos testimonis.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca codicil, n m
es codicilo

<Documentació jurídica>, <Dret civil>, <Dret notarial>

Definició

Negoci jurídic d'origen romà pel qual es poden ordenar disposicions mortis causa sense instituir hereu.

Nota

Àmbit: Catalunya
El codicil es distingeix del testament perquè admet una tipologia de disposicions més limitada: en tot cas, en queda exclosa la institució d'hereu universal i les disposicions estretament vinculades amb aquesta, com ara substitucions directes dels hereus; però, a més, en alguns ordenaments jurídics, l'exclusió també s'estén a altres tipus de disposicions que el dret considera oportú reservar al testament. En alguns ordenaments jurídics, el codicil també es distingeix del testament perquè l'atorgament exigeix unes formalitats més simples que la d'aquest.
El codicil neix en el dret romà clàssic, en temps d'August, però el seu règim jurídic es va configurant al llarg de tota la història de Roma i incorpora innovacions importants en l'activitat normativa dels emperadors del baix imperi. En l'origen, el codicil era un document informal redactat per facilitar la prova de disposicions fideïcomissàries. Amb el temps, però, es va anar admetent l'ampliació del contingut del codicil a disposicions diferents dels fideïcomisos, en especial en aquells casos en què el codicil havia estat confirmat en un testament anterior o posterior i, per tant, es podia considerar, fins a un cert punt, pars testamenti. En època postclàssica i en dret justinianeu s'imposa al codicil una forma que, si bé és menys exigent que la prevista per al testament, garanteix que el contingut és solemne expressió de la voluntat de l'atorgant. El procés codificador implica en molts indrets una important reforma del règim jurídic del testament que en molts casos comportà la desaparició del codicil com a figura autònoma. En la major part dels drets codificats es regulà un testament molt més versàtil que el de la tradició romanística, en el qual, de fet, s'incorporaren alguns del trets tradicionals dels codicils romans. Aquest nou testament envaí l'espai reservat al codicil en el ius commune, fet que provocà sovint que el codicil o bé desaparegués completament, o bé es convertís en una institució residual amb poca incidència en la pràctica.
A Catalunya el testament manté encara avui els trets principals del testament romà, en especial la necessitat d'institució d'hereu (art. 421-2 Codi civil de Catalunya [CCCat]). Això fa que hagi calgut mantenir la figura del codicil per donar cobertura a aquells actes de disposició mortis causa en què manca la designació d'hereu universal.
El codicil del CCCat segueix de prop la regulació romana, en permetre tot tipus de disposicions que no afecten directament la institució d'hereu: en codicil es poden nomenar tutors (art. 222-2 i concordants), reconèixer fills (art. 235-9), consentir una adopció post mortem (art. 235-32.3), ordenar aliments (art. 237.14), constituir fundacions (art. 331-3.3), revocar donacions mortis causa (art. 332-5.1), revocar imputacions de donacions a la legítima (art. 451-9.3), nomenar administrador especial (art. 461-24.1) o revocar el caràcter de col·lacionable de determinades donacions (art. 464-17.2). El CCCat (art. 421-27.2) només exclou del codicil la institució, la substitució o l'exclusió d'hereus (Sentència del Tribunal Superior de Justíca de Catalunya [STSJC] de 25.1.2001), el nomenament de marmessors universals (que sí que admetia, però, l'article 308 del Codi de successions [CS]) i la imposició de condicions als hereus instituïts. El CCCat manté l'antinomia que ja presentava el CS relativa a les substitucions fideïcomissàries universals, ja que l'article 421-27.2 sembla prohibir-les, mentre que l'article 426-2.1 sembla dir tot el contrari (art. 122, 180 i 192 CS). La major part de la doctrina entén que, a diferència del que passava en dret romà, la prohibició d'ordenar substitucions hereditàries en codicil afecta a Catalunya tant les directes (vulgar, pupil·lar i exemplar) com les obliqües (fideïcomissàries), ja que així s'expressa en l'exposició de motius del CS. La raó última del canvi és que, en dret català, a diferència del que passava en dret romà, el substitut fideïcomissari universal es considera hereu de ple dret del testador (art. 426-1.2) i, per tant, resultaria incoherent que pogués ser designat en codicil.
Un altre punt en què el CCCat trenca amb la tradició romanística és la possibilitat de desheretar en codicil (art. 451-20), una norma que implica també una innovació respecte de l'article 122 del CS. El CCCat segueix, en canvi, la tradició romanística, en admetre l'existència de codicils testamentaris ab intestato i compatibles amb la successió contractual (art. 421-27.1), i en permetre l'eficàcia simultània a diversos codicils no contradictoris (art. 422-11.3). Tot i aquesta prolixa regulació de la institució, l'atorgament de codicils és relativament infreqüent a Catalunya ja que, en requerir-se formalitats idèntiques que en el testament (art. 421-27.3), gairebé sempre resulta més expeditiu testar o tornar a testar. Només quan s'ha atorgat un heretament amb reserva per a testar (art. 431-13.1) el codicil resulta un dels instruments més idonis per a exercitar la facultat reservada.
La funció dels codicils romans clàssics és complerta a Catalunya, en part, per la figura de la memòria testamentària, que no és pròpiament un codicil, tot i que el CCCat assimila l'eficàcia d'ambdues institucions (art. 421-28). Les memòries es distingeixen dels codicils pel fet de ser informals i pel fet d'admetre un contingut especialment restringit.
L'element més important del dret codicil·lar avui dia a Catalunya radica en l'aplicació de l'anomenada clàusula codicil·lar (expressa o tàcita) de l'article 422-6.1, que permet la salvació de disposicions contingudes en un testament ineficaç mitjançant la seva conversió en codicil. Aquest és un element fonamental del dret successori català perquè permet mantenir la necessitat d'institució d'hereu en testament sense que l'eficàcia de les disposicions testamentàries depengui en darrer terme de l'acceptació dels instituïts.
La norma del CCCat té un antecedent històric en el Privilegi debita meditatione concedit a Barcelona per Pere III el dia 1 de març de 1334 que, superant els testimonis vacil·lants del Digesta, que donaven peu a constants polèmiques doctrinals, i reconeix la validesa automàtica com a codicil dels testaments amb institució d'hereu ineficaç per manca d'acceptació de l'instituït.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

la codicillum, n n
ca codicil, n m
es codicilo, n m
fr codicille, n m
it codicillo, n m

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "codicil" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota