Cercaterm

Nota

• Àmbit: Espanya
• Aquesta circumstància agreujant genèrica de la responsabilitat criminal és establerta per l'article 22.8 del Codi penal (CP). Per a apreciar la circumstància agreujant cal tenir en compte els antecedents penals vigents del reu sense considerar els antecedents penals cancel·lats o que ho haurien hagut de ser.
  Històricament, la conveniència politicocriminal dels efectes agreujants de la reincidència ha estat discutida entre els penalistes. Alguns autors fonamenten els efectes en l'actitud d'un menyspreu i una rebel·lia més grans vers el dret que significa el fet de repetir la comissió d'una determinada infracció penal. Des del punt de vista de la prevenció especial, altres autors consideren justificada una pena més elevada per als reincidents per a intervenir de manera més intensa sobre el subjecte que no s'ha resocialitzat amb la primera condemna. Contra aquests arguments, alguns autors mantenen que en els sistemes penals actuals no es pot justificar un increment de pena a partir de simples actituds internes, ja que acceptar aquest punt de vista significa establir una culpabilitat pel caràcter propi de l'autor del fet punible.
  A aquesta rèplica sovint s'afegeix l'afirmació que, com a regla general, la reincidència denota una culpabilitat menys greu del subjecte reincident, sobretot quan aquest viu en ambients socials especialment criminògens que limiten la seva capacitat de resistència davant del delicte. Aquesta darrera afirmació permet defensar que la manera més adequada de combatre la reincidència no són pas les penes, sinó les mesures de seguretat. Idees d'aquesta mena han fet desaparèixer els efectes agreujants automàtics de la reincidència en el dret penal de països com ara Alemanya.
  La figura de la reincidència planteja, a més, problemes d'ubicació dins l'estructura del delicte, sobretot per a les teories que defensen que la categoria de la culpabilitat només és un criteri d'imputació personal del fet antijurídic i no pas una categoria a la qual es puguin vincular efectes d'agreujament de la sanció penal. Alguns autors que s'inscriuen dins aquest corrent doctrinal intenten vincular els efectes agreujants de la reincidència a una antijuridicitat més greu del fet. La compatibilitat de la reincidència amb el text de la Constitució espanyola (CE) ha estat afirmada en la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) del 4.7.1991, ponent: López Guerra. En la resolució, el Tribunal Constitucional (TC) considera, a grans trets, que els efectes agreujants de la reincidència no representen l'establiment d'una culpabilitat d'autor ni un bis in idem i que la CE no estableix cap teoria concreta de la culpabilitat ni cap model específic de finalitat de la pena, de manera que agreujar la sanció dels reincidents és una opció legítima per a l'òrgan legislador. Aquest tribunal, a més, considera que l'agreujant per reincidència no és incompatible amb el principi d'igualtat, la seguretat jurídica, el principi de proporcionalitat, la prohibició de penes inhumanes o degradants, la presumpció d'innocència o el principi de legalitat.
  En la jurisprudència del Tribunal Suprem prèvia a la sentència del TC, algunes resolucions havien afirmat que els efectes agreujants de la reincidència es podien acceptar sempre que no s'imposés una pena que excedís la culpabilitat de l'autor manifestada en el fet delictiu (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 6.4.1990, ponent: Bacigalupo Zapater), la qual cosa significava que aquesta circumstància agreujant no es podia aplicar de manera automàtica sense incórrer en un problema de dubtosa constitucionalitat. Després de la sentència del TC, la jurisprudència majoritària considera que l'aplicació automàtica és la que fixa el text de la llei (STS del 23.4.1993, ponent: Conde-Pumpido Ferreiro).
  Pel que fa als requisits exigits pel CP per a apreciar la reincidència, cal esmentar que la sentència en què s'ha condemnat prèviament el subjecte ha de ser executòria, és a dir, ferma. La sentència ha d'haver condemnat per delicte i, per tant, no s'ha d'apreciar reincidència quan la condemna anterior és motivada per una falta. La condemna anterior ha de ser imposada per un delicte comprès en el mateix títol del CP i, a més, ha de correspondre a la mateixa naturalesa que la segona infracció.
  Pel que fa al concepte mateixa naturalesa, s'entén que s'ha d'apreciar quan dues infraccions ataquen un mateix bé jurídic i la forma d'atac a aquest bé es produeix d'una manera idèntica (disposició addicional setena CP). Alguns autors proposen que per a determinar el concepte mateixa naturalesa s'utilitzi el criteri de l'homogeneïtat que es fa servir en l'àmbit del principi acusatori del dret processal. Hi ha unanimitat a l'hora de considerar la reincidència una circumstància personal i, per tant, que no s'ha de comunicar a altres intervinents en la conducta delictiva. En casos determinats -prostitució, tràfic de drogues, falsificació de moneda i terrorisme- el CP obliga a tenir en compte, a l'efecte d'apreciar la reincidència, possibles condemnes imposades per tribunals estrangers.
  La circumstància que un subjecte sigui reincident també afecta una concessió eventual de la suspensió de l'execució d'una pena privativa de llibertat. En aquest sentit, l'article 81 del CP determina que la suspensió només es pot aplicar a les persones que han delinquit per primera vegada. El mateix article estableix que no s'han de tenir en compte a aquest efecte les condemnes anteriors per delictes imprudents, ni els antecedents penals cancel·lats o que ho haurien hagut de ser. La reincidència, però, no és un impediment per a obtenir la suspensió de la pena en el cas fixat per l'article 87 del CP, és a dir, quan el subjecte ha comès el fet delictiu a causa de la dependència de les begudes alcohòliques, drogues tòxiques o similars. En aquests casos, el CP només exclou de la possibilitat de suspensió els casos d'habitualitat delictiva. També es poden beneficiar de la suspensió els reus reincidents que tinguin una malaltia molt greu amb sofriments incurables (art. 80.4 CP).
• V. t.: habitualitat n f