Cercaterm

Nota

• 1. Aquest criteri es complementa amb les fitxes CRITERI Denominació catalana de papallones (1): Generalitats, CRITERI Denominació catalana de papallones (2): Noms populars i CRITERI Denominació catalana de papallones (3): Noms nous (estructura).
• 2. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document Denominació comuna de les papallones en l'apartat "Criteris terminològics" del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/denominacio-papallones.pdf).

Nota

• 1. Aquest criteri es complementa amb les fitxes CRITERI Denominació catalana de papallones (1): Generalitats, CRITERI Denominació catalana de papallones (2): Noms populars i CRITERI Denominació catalana de papallones (3): Noms nous (estructura).
• 2. Per a ampliar la informació, podeu consultar el document Denominació comuna de les papallones en l'apartat "Criteris terminològics" del web del TERMCAT (arxiu.termcat.cat/criteris/denominacio-papallones.pdf).

Nota

Nota

• Àmbit: Països Catalans | Àmbit: Inespecífic
• Element organitzatiu del municipi mitjançant el qual se'n porta a terme el govern i l'administració.
  L'ajuntament presenta un caràcter clarament representatiu amb relació a la col·lectivitat local, tant des del punt de vista del mode d'elecció democràtica directa dels membres que el componen, els regidors, com des del punt de vista de la capacitat de gestió dels interessos de la col·lectivitat local. Està compost essencialment per l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple, sens perjudici de l'existència d'altres òrgans complementaris, i així mateix importants, com ara la comissió de govern.
  La configuració moderna de l'ajuntament es troba per primer cop a la Constitució de Cadis (1812). Pel que fa a etapes històriques prèvies a la fita esmentada, es fa imprescindible distingir clarament la tradició municipal de Castella -la qual es reflectirà clarament a l'esquema municipal gadità- respecte de la de la Corona d'Aragó -i, principalment, de Catalunya. Així, primerament, l'origen de l'ajuntament es remunta a l'època medieval, en el si de l'inici d'un procés de distinció entre la col·lectivitat local i l'organització de llurs representants. En aquest sentit, cal diferenciar el consell o concejo, entès com a assemblea veïnal, respecte del que constitueix ja l'ajuntament en aquesta etapa inicial; això és, la reunió dels oficials de dit consell, ja sigui entre ells o amb l'assemblea veïnal. En definitiva, es pot començar a observar una tendència envers l'adopció de formes representatives de govern local, davant els casos de consell obert, que en aquest moment històric ja comencen a mostrar una clara excepcionalitat.
  Es tracta d'un element clau en la caracterització de l'ajuntament castellà a la baixa edat mitjana la seva progressiva institucionalització per mitjà de la figura del regimiento, o conjunt de regidores, que conforma l'estructura de govern de les ciutats castellanes, atès que té la potestat reglamentària i assumeix les funcions que anteriorment tenia l'assemblea veïnal. Pel que fa a la composició, l'ofici de regidor és conseqüència d'una designació reial, en alguns casos a proposta del consell. Així mateix, correspon al corregidor o a l'alcalde mayor la presidència del regimiento.
  Contràriament, a la Corona d'Aragó, i fins als decrets de Nova Planta, l'organització municipal presenta uns destacats trets de representativitat. Estava constituïda pel Consell General (a Barcelona, el Consell de Cent) i la Comissió Permanent, i en tenia la presidència el conseller en cap -l'equivalent orgànic del corregidor o alcalde mayor castellà, contràriament al batlle o veguer de la Corona d'Aragó, el qual es limita a exercir la jurisdicció reial inferior. Els òrgans municipals de la Corona d'Aragó pretenen reflectir, mitjançant llur composició, l'estructura estamental de la ciutat, per a identificar, així -contràriament al que succeïa a la Corona de Castella-, el sistema social local amb llur organització jurídica. Amb el text constitucional de Cadis s'acull una noció jurídica municipal pròxima a la castellana, en la qual l'ajuntament està constituït per l'alcalde, els regidors i els síndics (el primer hi ocupa una posició central). Aquests òrgans són escollits pels veïns, tot i que per mitjà d'un procediment d'elecció indirecta.
  Posteriorment, la Instrucció del 3 de febrer de 1823 inicia un procés de progressiva pèrdua, per part de l'alcalde, del caràcter d'òrgan judicial, i es comença a assentar, igualment, la distinció entre l'alcalde i l'ajuntament. Així, correspondria al primer el govern polític del municipi, com a delegat del Govern central, mentre que el segon assumiria pròpiament el govern «interior», esdevenint en realitat un òrgan purament deliberant. D'altra banda, cal destacar igualment que la representativitat de l'ajuntament en el marc de la Constitució del 1812 només es produeix a l'efecte de l'elecció dels seus membres, però no amb relació a la gestió dels interessos de la col·lectivitat local, en la mesura que l'ajuntament es considera ubicat en el si de l'organització de l'Estat. La tendència anteriorment referida es manifestarà amb major intensitat en el Reial decret del 1835, que comportà una progressiva administrativització i consegüent despolitització de tota l'esfera administrativa municipal, tot mantenint-la als purs efectes de la gestió d'interessos pròpiament locals, sense envair àmbits competencials de l'Administració central.
  Cal tenir en compte que, prèviament, s'havia promulgat el Decret del 30 de novembre de 1833, en virtut del qual es crea una estructura burocràtica estatal de caràcter perifèric, gènesi de la figura dels governadors civils. Això provocarà la minva de l'ajuntament en tant que representació de la col·lectivitat local que assisteix la gestió estatal en un determinat territori, així com a representant del poder estatal. La Llei del 14 de juliol de 1840 marca una tendència més progressista, tot integrant de nou l'alcalde dins l'ajuntament, i tornant aquest darrer a recuperar el perfil polític.
  No obstant això, la reforma operada pel Reial decret del 30 de desembre de 1843 implica un retorn a la situació anterior d'administrativització de l'estructura organitzativa municipal. La tendència marcada per aquesta darrera norma és seguida per la Llei del 8 de gener de 1845, que es torna a caracteritzar per la separació entre alcalde i ajuntament, el debilitament de les fórmules electives dels òrgans municipals, fins a arribar al retorn, en alguns casos, a la fórmula de l'alcalde-corregidor castellà, l'administrativització i apolicitat municipals, així com un reforçament de les tendències centralistes ja existents, tot debilitant el paper de les diputacions provincials a favor del governador civil. S'observa una tendència marcadament progressista en la Llei d'ajuntaments del 5 de juliol de 1856, per mitjà de la qual l'alcalde torna a recuperar la ubicació en el si de l'ajuntament i torna a tenir atribuït el «govern interior» dels pobles. L'esmentada inclusió de l'alcalde en el si de l'ajuntament es continua manifestant en la Llei municipal del 20 d'agost de 1870, en què l'ajuntament és considerat la institució que assumeix la representació de la col·lectivitat, que gestiona els interessos que li són propis. En aquest sentit, es determina l'elecció dels regidors per sufragi universal, i l'alcalde és escollit d'entre aquests regidors, així com la constitució de l'anomenada junta municipal, d'origen censatari, que tempera els efectes del sufragi universal. La Llei del 2 d'octubre de 1877 presenta un caràcter més conservador, ja que estableix que el nomenament de l'alcalde, en determinats municipis, torna a ser potestat del Govern central, d'acord amb el sistema de les dues confiances; i s'estableix, així mateix, la representació minoritària en el si de l'ajuntament.
  L'entrada al segle XX implica un clar canvi de tendència amb relació al model centralista vuitcentista. Aquest canvi té el primer reflex important en l'Estatut municipal del 8 de març de 1924, en el qual s'afirma la plena personalitat dels ens municipals, la qual cosa en comporta la capacitat jurídica integral en relació amb l'esfera de competències que té. En aquest sentit, es comença a afirmar l'autonomia municipal, així com fins i tot la necessitat de superar els controls de legalitat en via administrativa. L'ajuntament deixa de ser un cos merament deliberant i depenent de les diputacions provincials.
  Una altra fita important la constitueix el període republicà, en el qual, mitjançant la Llei municipal del 31 d'octubre de 1935, de l'Estat, i, concretament a Catalunya, de la Llei del 5 de gener de 1934, s'accentua la tendència de l'Estatut municipal del 1824 cap a l'autonomia municipal. Cal destacar aquí, amb relació a la llei catalana, la proximitat de la seva concepció de l'ajuntament en relació amb el disseny actual. Així, s'estableix l'existència d'un consell plenari, integrat pels consellers, els quals donen lloc a un consell de govern, que presideix l'alcalde. L'anterior configuració experimenta un gir força important a conseqüència de l'adveniment del règim franquista, en el marc del qual cal destacar, amb relació a l'esfera municipal, la Llei de bases del 17 de juliol de 1945, així com el text refós del 24 de juny de 1955, en els quals es destaca d'una manera molt clara la concepció de l'ajuntament com a òrgan estatal; en aquest període hi ha, doncs, un alcalde que centralitza l'ajuntament i que exerceix gairebé totes les competències municipals. L'ajuntament serà entès, en aquest període històric, com a representant de la comunitat, la qual vehicula orgànicament, per mitjà del municipi, la seva participació política.
  La base de la noció jurídicament vigent de ajuntament és en l'article 140 de la Constitució espanyola (CE), d'acord amb el qual, un cop garantida l'autonomia dels municipis i llur personalitat jurídica plena, s'estableix que llur govern i llur administració corresponen als ajuntaments respectius, integrats pels alcaldes i pels regidors. No s'ha d'oblidar, així mateix, que, prèviament, en l'article 137 de la CE, s'ha instituït ja el municipi com a element vertebrador de l'organització territorial de l'Estat -al costat de les províncies i les comunitats autònomes-, dotat d'autonomia per a la gestió de llurs interessos.
  A partir d'aquí, cal acudir a la Llei reguladora de les bases del règim local (LRBRL), la qual acompleix una funció d'específica conformació, en el marc de les previsions constitucionals, del nivell i de les característiques concretes de la configuració dels ens locals en tant que peces autònomes de l'estructura territorial del poder públic. Concretament, l'article 11 defineix el municipi com a entitat local bàsica de l'organització territorial de l'Estat, i li atribueix, igual que el text constitucional, personalitat jurídica i plena capacitat per a l'acompliment dels seus fins. D'altra banda, i aquesta qüestió té un interès especial, al precepte esmentat s'estatueixen així mateix el territori, la població i l'organització com a elements del municipi. Específicament en relació amb aquesta darrera, l'article 19 de la LRBRL, amb el qual, sota el títol de organización, s'inicia el capítol II del títol II d'aquesta Llei, estableix que el Govern i l'Administració municipals, amb l'excepció dels municipis que funcionin en règim de consell obert, corresponen a l'ajuntament, integrat per l'alcalde i pels regidors.
  Una primera qüestió que cal destacar després d'aquesta aproximació inicial a la descripció jurídica d'aquesta figura és que, en conseqüència, l'ajuntament, en el sistema constitucional vigent, adquireix de manera plena i unitària una funció institucional d'assumpció dels fins del municipi i de representació de la col·lectivitat local. Aquesta reflexió comporta, principalment, plantejar-se i aclarir aquí la relació entre municipi i ajuntament, objectiu que de vegades pot ser confús, sense que en alguns casos l'òrgan legislador sigui responsable d'aclarir aquesta circumstància.
  En aquest sentit, cal fer referència, en primer lloc, al Reial decret legislatiu 781/1986, del 18 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local (TRRL), de l'Estat. Aquest decret atribueix, en l'article 1 -el qual té, d'acord amb la disposició final setena, caràcter bàsic-, la representació dels municipis als ajuntaments, tot qualificant aquests darrers de corporacions i atorgant-los plena capacitat jurídica per a adquirir, posseir, reivindicar, permutar, gravar o alienar tot tipus de béns, celebrar contractes, establir i explotar obres i serveis públics, obligar-se, interposar els recursos establerts i exercitar les accions previstes a les lleis. D'altra banda, cal així mateix tenir en compte el resultat de l'exercici autonòmic de la potestat legislativa en matèria de règim local en el marc dels articles 148.2 i 149.1.18 de la CE. Concretament a Catalunya, i en el marc de l'article 9.8 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC) del 2006, la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC), defineix, en l'article 44.1, el territori, la població i l'organització com a elements del municipi, i n'atribueix, en el marc d'aquesta darrera, el govern i l'administració a l'ajuntament. No obstant això, pot contrastar amb els articles 1, 3 i 4 de la LRBRL, els quals es refereixen al municipi com a entitat territorial que institucionalitza i gestiona de manera autònoma els interessos de la col·lectivitat que abasta, i els atribueix una sèrie de potestats, susceptibles de ser actuades en el marc de la seva esfera de competències.
  D'altra banda, la LMRLC atribueix igualment als municipis, després d'haver-los caracteritzat en l'article 3 com a ens territorials que gaudeixen d'autonomia per a la gestió de llurs interessos respectius, una sèrie de potestats, que els correspondrien en tant que administracions públiques, susceptibles de ser exercides en el marc de llurs competències. Així mateix, l'article 44.3 atribueix personalitat jurídica al municipi i plena capacitat per a l'exercici de les funcions públiques que té encomanades, per a representar els interessos de la col·lectivitat respectiva i per a gestionar els serveis públics la titularitat dels quals assumeixin.
  Així, es presenta una aparent dualitat de personalitats jurídiques: la del municipi, d'una banda, i la de l'ajuntament, de l'altra, la qual pot ser compresa si s'observa el segon com a element organitzatiu que constitueix el vehicle de representació d'una col·lectivitat assentada en un determinat territori, així com, i especialment, de gestió politicoadministrativa de llurs interessos. Aquest és precisament el sentit de la normativa bàsica i continguda en els articles 19 i següents de la LRBRL, en la qual, tal com ja s'ha assenyalat anteriorment, es regula com a tercer element, l'organitzatiu, del municipi, tot atribuint-li'n el govern i l'administració. A partir d'aquesta idea, l'article 20 de la LRBRL estableix els principis bàsics a què respon aquesta organització municipal, i imposa l'existència de l'alcalde, els tinents d'alcalde i el ple a tots els ajuntaments. D'altra banda, estableix, així mateix, que la comissió de govern existeix a tots els municipis amb una població de dret superior a 5.000 habitants, i en els de menys, en els casos en què així ho disposi el reglament orgànic o ho acordi el ple. Finalment, l'òrgan legislador deixa un marge organitzatiu a mans del municipi, per mitjà de l'atribució del que s'ha anomenat potestat d'autoorganització dels ens locals. Tanmateix, cal advertir que l'esmentat atorgament no ha estat exempt de problemes, en especial a propòsit de la posició que, en relació amb la norma autoorganitzativa municipal -això és, el reglament orgànic-, ocupen les previsions que pot efectuar la legislació autonòmica de règim local pel que fa a l'establiment d'una organització complementària de la ja establerta per la LRBRL. En aquest sentit, cal tenir en compte que la redacció inicial de l'article 20.1.c d'aquesta llei incloïa, dins l'organització municipal, i al costat dels òrgans ja esmentats, els òrgans complementaris que establissin i regulessin els mateixos municipis en els respectius reglaments orgànics, sense altre límit que el respecte a l'organització determinada per la LRBRL. D'altra banda, en relació amb la normativa autonòmica, l'apartat 2 de l'article 20 de la LRBRL, determinava igualment en la redacció inicial que, per mitjà de l'esmentada legislació autonòmica es podria establir una organització municipal complementària de l'establerta en aquell text legal, la qual regiria en cada municipi, en tot allò que el reglament orgànic no disposés el contrari. No obstant això, el Tribunal Constitucional varià sensiblement l'esmentat règim jurídic per mitjà del fonament jurídic sisè de la Sentència 214/1989, del 21 de desembre. Mitjançant aquesta resolució, aquest alt tribunal declarà inconstitucional l'exclusivitat de la LRBRL quant al límit de la reglamentació organitzativa dels municipis, i habilità un espai normatiu autonòmic. Aquesta declaració s'estén, igualment, a l'establiment per part d'aquella Llei -concretament, al darrer incís de l'article 20.2- de l'absoluta primacia de la reglamentació municipal esmentada sobre la referida legislació autonòmica. Tot això no impedeix, però, tal com ho afirma el Tribunal Constitucional, que l'assenyalada potestat legislativa de les comunitats autònomes de desenvolupament de les bases de l'organització municipal hagi de respectar igualment un àmbit d'autonomia municipal en la matèria. Amb relació a aquesta potestat, i concretament pel que fa a Catalunya, la LMRLC, després de reiterar les disposicions contingudes en la normativa bàsica amb relació als òrgans municipals necessaris, hi afegeix, en l'article 46.1.c, la comissió especial de comptes, regulada en l'article 56. D'altra banda, igualment reconeix, en l'article 47, la possibilitat que l'ajuntament, en exercici de la seva autonomia organitzativa, pugui crear òrgans municipals complementaris, tot establint que aquesta creació ha de respondre als principis d'eficàcia, economia organitzativa i participació ciutadana.
  En aquest sentit, l'article 46.2 de la LMRLC fixa la possibilitat que puguin complementar l'organització municipal les comissions d'estudi, informe o consulta, els òrgans de participació ciutadana, o qualsevol altre òrgan establert pel municipi. Pel que fa a les comissions, són regulades per l'article 57 de la LMRLC, i són caracteritzades com a òrgans necessaris a tots els municipis de més de 20.000 habitants, i els correspon l'estudi i el dictamen previs dels assumptes que s'han de sotmetre a la decisió del ple o de la comissió de govern quan la comissió actua per delegació del ple. En relació amb els òrgans, cal acudir als articles 58 al 62 de la LMRLC, on s'estableix la possibilitat que el ple acordi la creació d'òrgans territorials de gestió descentralitzada, per a facilitar la participació ciutadana en la gestió dels assumptes municipals. Igualment, s'habilita el ple per a crear òrgans de participació sectorial en relació amb els àmbits d'actuació pública municipal que per la naturalesa que tenen ho permetin, amb la finalitat d'integrar la participació de la ciutadania i de llurs associacions en els assumptes municipals. Finalment, es disposa també que els grups de població que dins un municipi constitueixen nuclis separats es poden constituir com a òrgans territorials de participació, sent obligatòria tal constitució quan la majoria dels veïns interessats ho demani.
  Pel que fa als membres de l'ajuntament, l'article 73 de la LRBRL disposa que tant el nombre com el procediment d'elecció, així com la durada del mandat i els casos d'inelegibilitat i incompatibilitat, són regulats en la legislació electoral, cosa que recullen concretament els articles 176 i següents de la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG). Cal dir que els preceptes esmentats regulen essencialment el règim jurídic de l'elecció dels regidors que passaran a conformar el ple, òrgan del qual sorgeixen, amb posterioritat, la resta d'òrgans, tant els necessaris com els complementaris, tot i que s'han de basar en mecanismes que varien d'acord amb el tipus d'òrgan de què es tracta. No obstant això, la disposició anterior no implica que tots els òrgans que puguin arribar a existir en el si d'un determinat ajuntament hagin d'estar exclusivament integrats per regidors, tal com ho confirma la normativa organitzativa referida relativa a aquests casos continguda tant a la legislació bàsica com a l'autonòmica. Així, si bé és cert que en el seu si sempre es determina una presència més o menys alta de representants populars, és així mateix possible que també en formin part, per exemple, grups de veïns o representants d'associacions ciutadanes (en aquest sentit, vegeu la composició dels òrgans territorials de gestió desconcentrada en l'article 58 de la LMRLC). D'altra banda, cal tenir en compte la distinció que tant en l'àmbit bàsic com en l'autonòmic s'efectua entre els membres de les corporacions locals -expressió equivalent a la de ajuntament- i el personal que tenen al seu servei. Mentre el primer es refereix a l'element personal de l'organització municipal que té caràcter electiu en els termes de l'article 73 de la LRBRL i la normativa electoral, el segon al·ludeix a tots els funcionaris de carrera, personal interí, contractats en règim de dret laboral i personal eventual que porta a terme tasques de confiança o assessorament especial, els quals ocupen els diferents llocs de treball existents en el si de l'organització municipal (art. 89 i s. LRBRL, i 290 i s. LMRLC).
  Finalment, cal fer referència també als casos de dissolució dels ajuntaments. És òbvia l'al·lusió, en primer lloc, al que constitueixen els casos habituals de dissolució, recollits en la legislació electoral. Concretament, es tracta del fet que la periòdica celebració d'eleccions municipals per sufragi universal, directe i secret, provoca als regidors la pèrdua de la qualitat de membres de la corporació, amb les consegüents vacants en el si dels òrgans municipals integrats pels qui reuneixen dita condició. És igualment possible una dissolució dels òrgans de les corporacions locals, amb els mateixos efectes que els anteriorment referits, de manera aliena a la corresponent convocatòria d'eleccions municipals, encara que en casos que cal considerar, en tot cas, d'excepcionals. En aquest sentit, l'article 61 fixa la mesura esmentada, que serà acordada mitjançant un reial decret del Consell de Ministres, a iniciativa pròpia i amb coneixement del consell de govern autonòmic corresponent o a conseqüència de la seva sol·licitud. És en tot cas necessari l'acord favorable previ del Senat, així com la concurrència, en tant que requisit imprescindible, d'una gestió municipal greument danyosa per als interessos generals, fins al punt que comporti l'incompliment de les obligacions constitucionals. Un cop produïda aquesta dissolució, és d'aplicació la normativa electoral en relació amb la convocatòria d'eleccions parcials i la provisional administració ordinària de la corporació (art. 61 LRBRL). Un cas semblant a l'anterior el constitueixen els casos en què, a conseqüència d'una alteració de termes municipals, desapareixen els òrgans de govern i d'administració d'un determinat territori, en la mesura que aquest s'ha integrat en el d'un altre municipi. Aquest tema, així com, en general, les conseqüències d'aquests tipus d'alteracions en relació amb els ajuntaments, és regulat pels articles 11 al 24 de la LMRLC, així com pel Decret 140/1988, del 24 de maig, pel qual s'aprova el Reglament de demarcació territorial i població dels ens locals, modificat pel Decret 144/1994, del 14 de juny.

Nota

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Ex.: L'apreuament dels béns, en el cas d'un embargament, es fa aplicant l'article 637 de la Llei d'enjudiciament civil.