Cercaterm

Nota

• Àmbit: Inespecífic
• Les col·lectes eren la recollida de les almoines i els donatius que ja feia la primitiva Església per als pobres. Normalment es feia quan se celebrava l'eucaristia. És una pràctica antiquíssima, que s'anomenava oblatio o collatio. En l'Antic Testament, en el Segon llibre dels Macabeus 12,43, es menciona una col·lecta de dotze mil dracmes per a oferir un sacrifici pels pecats dels qui havien mort en el camp de batalla. En el Nou Testament, sant Pau l'anomena a la Carta als Romans 15,26; i en la Primera carta als Corintis 16,1, diu: «Pel que fa a la col·lecta en favor del poble sant que hi ha a Jerusalem, seguiu també vosaltres les instruccions que he donat a les esglésies de Galàcia.»
  La col·lecta que avui encara es fa a la missa, durant la preparació de les ofrenes, ve de la que es feia als primers segles amb el pa, el vi i l'aigua per a l'eucaristia. En temps de sant Ciprià sorgeix com a costum general que els fidels portin, juntament amb els dons, les aportacions per al culte i per als pobres. Aquesta col·lecta era per a atendre també les necessitats de la clerecia. Les almoines es van anomenar després ofrenes. L'Ordo Romani VI (s. X) afirma que els clergues no tenien obligació d'oferir. En aquell temps, el pa i el vi es confeccionaven ex professo. El fi principal de les ofrenes es reduïa a la contribució econòmica per al manteniment del culte i de la clerecia. En l'època de les esglésies pròpies es van cometre abusos. Els senyors feudals molt sovint confiscaven els donatius que s'havien fet a títol de l'altar, i amb el pretext que eren per al manteniment de l'església se'ls quedaven. Així, l'any 572, el Concili de Braga va manar que cap bisbe no dediqués una església que el senyor feudal hagués fundat amb la condició de tenir dret a la meitat de les ofrenes. La lluita de l'Església contra aquestes pretensions es va perllongar diversos segles. En aquestes col·lectes es donaven diversos objectes; de vegades eren objectes preciosos. A partir del segle XI es donen també diners. A Hispània, l'ofrena en forma de diners tenia ja en el segle VII una certa importància.
  Les ofrenes expressen la comunió exterior dels fidels entre ells i amb els altres membres de l'Església. La comunió interior i exterior és obra de l'Esperit Sant; la primera «es concreta amb comportaments externs visibles d'adhesió a un credo, de participació en els sagraments, d'observança de les lleis». Així, doncs, la comunió no es limita a l'aspecte interior de la vida espiritual, sinó també a l'exterior amb els béns materials, que són necessaris per a portar a terme la missió de l'Església. Els fidels són cridats a una comunicació dels béns, «car els membres del poble de Déu són cridats a intercomunicar els béns i també s'apliquen a cada Església les paraules de l'apòstol: "Cadascú, així com ha rebuda la gràcia de Déu, l'administrarà en bé mutu, com a bon distribuïdor de la múltiple gràcia de Déu" (1Pe 4,10)» (constitució dogmàtica Lumen gentium, núm. 13).
  El cànon 1260 del Codi de dret canònic afirma: «L'Església té el dret natiu d'exigir als fidels el necessari per als seus fins.» En aquest cànon s'anuncia el principi d'exigir als fidels allò que és necessari per a aconseguir els fins per a la mateixa naturalesa i missió de l'Església. Hom només pot instar a complir aquestes exigències en cas d'una necessitat greu, i només pot instar els fidels. De fet, l'Església no por instar a aquest compliment de manera coactiva, ni sancionadora.
  El cànon 1261 diu: «§ 1 Els fidels tenen el dret d'aportar béns temporals a favor de l'Església. § 2. El bisbe diocesà ha d'advertir els fidels i insistir-los d'una manera oportuna sobre l'obligació de què tracta el cànon 222, § 1.» El cànon 222, § 1 afirma: «Els fidels tenen l'obligació de subvenir a les necessitats de l'Església, a fi que aquesta disposi dels mitjans necessaris per al culte diví, les obres apostòliques i de caritat i la convenient sustentació dels ministres.» La possibilitat de fer donacions en favor de l'Església és una manifestació de la llibertat religiosa, i, per tant, no seria lícit que la comunitat política prohibís aquests actes dels fidels o els restringissin. S'encomana al bisbe diocesà la manera adequada d'instar a complir aquest deure d'ajudar les necessitats de l'Església. La pregunta que sorgeix és de quina naturalesa és l'obligació de què parla el cànon 222. El decret Praesbyterorum ordinis, núm. 20, en parlar de l'equitativa remuneració dels preveres, diu: «Els fidels, en bé dels quals els preveres treballen, tenen veritable obligació de procurar [.]. Els bisbes han d'avisar els fidels d'aquesta llur obligació.» Així, es prefereix, d'acord amb la sensibilitat d'avui, cridar els fidels a llur responsabilitat. El cànon 1262 diu: «Els fidels han d'ajudar l'Església mitjançant les subvencions que els siguin demanades i segons les normes dictades per la Conferència Episcopal.»
  Avui l'Església tendeix a l'autofinançament per a poder ser més lliure, i per això necessita les ofrenes dels fidels. L'ofrena s'entén com a aportació voluntària i no com una obligació jurídica; l'ofrena consisteix en la lliure donació de béns, sigui per pròpia iniciativa, sigui com a resposta a la petició de l'autoritat competent; però normalment les ofrenes espontànies no són suficients per a les necessitats de l'Església. Les ofrenes s'han de demanar d'acord amb les normes donades per la Conferència Episcopal, a fi que hi hagi la necessària uniformitat. Amb tot, no es treu l'espai d'autonomia dels bisbes en llurs diòcesis.
  L'acord de la Santa Seu amb l'Estat espanyol sobre assumptes econòmics, signat el 3 de gener de 1979, en l'article 1 diu que l'Església catòlica pot lliurement recaptar dels seus fidels prestacions, organitzar col·lectes públiques i rebre almoines i ofrenes.
  Les principals classes d'ofrenes voluntàries són les següents: les col·lectes o subvencions demanades (càn. 1262); la recaptació d'almoines (càn. 1265); les ofrenes espontànies (càn. 1261 i 1267); les ofrenes en ocasió dels serveis pastorals (càn. 1264), i les taxes per a determinats actes de potestat executiva. Les ofrenes voluntàries són els mitjans ordinaris de finançament de l'Església, mentre que els tributs obligatoris són uns mitjans extraordinaris. Les ofrenes de què tracta aquest cànon són una resposta a la petició de l'Església, i, d'acord amb el cànon 1258, el terme Església té un sentit ampli, no només «l'Església universal o la Santa Seu, sinó també qualsevol persona jurídica pública.» El cànon 1265 estableix: «§ 1. Salvat el dret dels religiosos mendicants, està prohibit que qualsevol persona privada, física o jurídica, sense llicència del mateix ordinari i de l'ordinari del lloc, donada per escrit, faci una recaptació per a qualsevol institució o finalitat piadosa o eclesiàstica.», «§ 2. La Conferència Episcopal pot establir, sobre la recaptació d'almoines, normes que tothom ha d'observar, àdhuc aquells que per institució s'anomenen i són mendicants.» La raó de la prohibició rau en el fet que hi pot haver el perill de ser una recaptació indiscreta o abusiva que repercuteixi en mal per a la diòcesi. La prohibició afecta només les persones privades, o sigui físiques o jurídiques. El rector d'una parròquia es considera que actua com a persona pública quan exerceix el ministeri dins la seva jurisdicció, i no necessita llicència de l'ordinari per a realitzar recaptes a favor de les obres piadoses de la seva parròquia.
  La persona privada necessita llicència escrita per a fer una recapta o captar almoines. Aquesta llicència només es dona si la recaptació és per causa pia o per un fi eclesiàstic. Els instituts mendicants en sentit estricte no necessiten llicència. Els mendicants són els religiosos als quals és prohibida la possessió de béns en comú o de rendes estables en virtut de llur primigènia institució, com són ara els germans menors i els caputxins; no els mendicants en sentit ampli. Els altres instituts de vida consagrada necessiten la llicència escrita de llur ordinari i de l'ordinari del lloc. S'ha de tenir present la norma 27, § 2, del Motu proprio ecclesiae sanctae I, segons la qual: «Els religiosos no han de recollir donatius mitjançant subscripcions públiques sense el consentiment dels ordinaris d'aquells llocs on hom recull aquests donatius.» El § 2 del cànon 1265 atorga a la Conferència Episcopal poder per a establir normes que regulin la petició d'almoines, que han de ser observades per tots, àdhuc pels mendicants. El cànon 1266 diu: «En totes les esglésies i oratoris, que de fet estan oberts als fidels encara que pertanyin a instituts religiosos, l'ordinari del lloc pot manar que s'hi faci una col·lecta especial per a determinades iniciatives parroquials, diocesanes, nacionals o universals, que cal enviar després diligentment a la cúria diocesana.» Hi ha col·lectes manades per l'ordinari del lloc que s'han de fer en totes les esglésies obertes als fidels, per a determinades necessitats diocesanes o supradiocesanes, àdhuc en les esglésies exemptes de la jurisdicció de l'ordinari del lloc.
  El cànon 264 esmenta una col·lecta especial manada per les necessitats del seminari, i el cànon 791, la col·lecta anual per a les missions, la qual ha de ser remesa a la Santa Seu. Les col·lectes especials s'han d'establir de manera moderada. L'import de les col·lectes especials s'ha d'enviar a la cúria diocesana.