Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Cerca bàsica

Cerca avançada

Cerca bàsica
Cerca avançada

Resultats per a la cerca "comicitat" dins totes les àrees temàtiques

comunitat autònoma

<Dret > Dret administratiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret administratiu [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/169/>

  • ca  comunitat autònoma, n f
  • es  comunidad autónoma, n f

<Dret administratiu > Organització administrativa>

Definició
Ens territorial, dotat d'autonomia política, en què s'organitzen les regions i les nacionalitats de l'Estat espanyol per a l'exercici del dret d'autogovern.
comunitat autònoma

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  comunitat autònoma, n f
  • es  comunidad autónoma, n f

<Dret constitucional>

comunitat autònoma

<Dret públic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  comunitat autònoma, n f
  • es  comunidad autónoma

<Dret públic>

Definició
Ens territorial amb autonomia política en què s'organitzen les regions i les nacions de l'Estat espanyol i les característiques essencials del qual es regulen, en primer lloc, per la Constitució del 1979 i, en virtut del que estableix, en una norma de rang superior a la llei, l'Estatut d'autonomia.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • El fet que en la Constitució espanyola (CE) del 1978 s'accepti la possibilitat d'existència de les comunitats autònomes significa l'abandonament definitiu d'un dels elements més característics del constitucionalisme espanyol, com ha estat la defensa de la uniformitat territorial de l'Estat i, correlativament, la negativa a acceptar l'existència d'altres instàncies territorials que poguessin alterar aquest model unitari.
    La Constitució de Cadis (1812) és la primera en la qual s'estableixen els elements uniformadors propis d'un estat centralista. La CE estableix una divisió uniforme del territori basada en el municipi i en una unitat supramunicipal idèntica arreu de l'Estat, la província. Aquesta igualtat s'estén a l'organització administrativa de la província. Organització al capdavant de la qual se situa un «cap superior» (art. 324), òrgan unipersonal designat pel Govern central que presideix la diputació provincial corresponent (art. 325). Val a dir que, ultra les funcions administratives que s'atribueixen a les diputacions, la província ja es configura com la peça fonamental del sistema electoral (art. 32 al 34). La CE del 1812, tanmateix, no va concretar el nombre de les províncies que havien d'integrar el territori estatal. Havia previst, però, que es realitzés aquesta divisió territorial «després que les circumstàncies polítiques de la nació ho permetin» (art. 11).
    Aquest va ser el punt de partida d'un procés de reforma administrativa que va culminar amb la divisió provincial establerta en el Reial decret del 30 de novembre de 1833, obra del ministre de Foment, Javier de Burgos. La reforma administrativa es va complementar, organitzativament, col·locant davant de cada província un representant del Govern central, el subdelegat de Foment.
    Tant la divisió territorial en províncies com la figura del representant del Govern en cadascuna han estat, amb modificacions mínimes, vigents fins avui. L'estructura territorial i organitzativa que establí la Constitució de Cadis, completada com s'acaba d'exposar, no va ser alterada per les constitucions del 1837, 1845 i 1869, tot i llurs marcades diferències. Tampoc no fou interrompuda per la breu tramitació del Projecte de Constitució de la República federal espanyola (1873). La CE del 1876, en tot cas, tornà a dissenyar el ja esmentat binomi municipi-província com a estructura territorial de l'Estat. Aquesta estructura tradicional esclatà amb l'entrada en vigor de la Constitució de la Segona República espanyola.
    La Constitució de la Segona República, en aquest aspecte, és molt important com a precedent de la CE del 1978. D'una banda, la CE del 9 de novembre de 1931, fugint de la dicotomia estat federal estat unitari, definia la República com un estat «integral» compatible amb l'existència de regions autònomes (art. 1). El reconeixement de l'autonomia regional restava complementat, tot seguit, per un principi de capital importància com era el de lliure accés a l'autonomia. Aquesta CE, en efecte, no establia la divisió del territori estatal en regions autònomes, ans al contrari, es limitava a regular les condicions i el procediment perquè els territoris que així ho desitgessin poguessin esdevenir organitzacions polítiques específiques. Val a dir que l'element substantiu del procediment era l'aprovació de l'estatut d'autonomia corresponent, norma jurídica que gaudia d'una doble naturalesa en ser la norma bàsica de la regió i, a la vegada, part integrant de l'ordenament jurídic estatal (art. 11).
    D'altra banda, la naturalesa política de l'autonomia regional és un altre tret fonamental del sistema constitucional republicà. La divisió de poders que establí la CE del 1931 no només operava en la forma clàssica legislatiu-executiu-judicial, també el poder polític es dividia entre instàncies territorials diverses. D'aquesta manera, l'Estat central deixava de tenir el monopoli en l'exercici del poder polític i, en conseqüència, també deixava de ser l'única instància amb capacitat per a transposar a normes amb rang de llei les decisions polítiques pròpies. Així, la CE, tot i que reserva a l'Estat central la titularitat plena (art. 14) o limitada (art. 15) d'un bloc de competències públiques, permet que, en virtut de llurs estatuts, les regions puguin assumir la resta de competències no incloses en les llistes anteriors llistats (art. 16). En conseqüència, els estatuts podien determinar que les regions autònomes podien dictar llurs pròpies normes jurídiques amb rang de llei en totes les matèries no incloses en els apartats anteriors. Finalment, la resolució dels conflictes que pogués ocasionar l'aplicació d'aquest sistema es deferia a un òrgan de justícia constitucional concentrada, el Tribunal de Garanties Constitucionals, el qual, entre les funcions atribuïdes tenia la de dirimir els conflictes de competència legislativa entre l'Estat i les regions (art. 121.c).
    L'últim precedent històric al qual és ineludible fer referència se situa en el període de transició política del juny del 1977 al desembre del 1978. En aquest curt espai de temps, s'atorgaren, mitjançant decrets llei, règims de preautonomia a gairebé totes les comunitats nacionals i regionals existents actualment. La importància de la implantació d'aquest sistema de preautonomies rau en el fet que deixava pràcticament definit el mapa autonòmic espanyol, tot just abans de l'entrada en vigor de la CE del 1978.
    Amb la CE, l'Estat va assolir una nova organització territorial en haver-se afegit una nova categoria d'ens territorials, les comunitats autònomes, a les ja existents, els municipis i les províncies. Aquesta nova organització territorial es caracteritza, a més, perquè els ens que la integren gaudeixen de la garantia constitucional de l'autonomia en la gestió dels respectius interessos (art. 137 CE). El caràcter territorial de les comunitats autònomes significa que aquestes entitats, com les altres esmentades, tenen en el territori un element caracteritzador, però no constitutiu. Aquesta darrera naturalesa cal atribuir-la, en realitat, a la població assentada en el territori corresponent. Per aquesta raó, el Tribunal Constitucional ha qualificat de característica de les comunitats autònomes el fet de ser «corporacions públiques de base territorial» (Sentència del Tribunal Constitucional espanyol [STC] 25/1981, del 14 de juliol). Nogensmenys, les comunitats autònomes tenen unes característiques pròpies que les diferencien substancialment de les altres entitats territorials. Així, mentre que municipis i províncies eren entitats que preexistien abans de l'entrada en vigor de la CE del 1978, les comunitats autònomes deuen llur existència a la voluntat dels constituents del 1978.
    Les comunitats autònomes han estat constitucionalitzades com a resposta al difícil, si no insoluble, problema de trobar una definició plausible d'allò que són les «nacionalitats i regions» que integren l'Estat espanyol (art. 2 CE). Per tal d'evitar aquest inconvenient, la CE declara que integren l'Estat «les comunitats autònomes que es constitueixin» (art. 137 CE), de manera que la CE no crea les comunitats autònomes (no hi ha un «mapa regional d'Espanya»), no imposa un estat autonòmic, sinó que, en considerar l'autonomia de les nacionalitats i les regions com un dret (art. 2 CE), es limita a determinar els titulars i els procediments per mitjà dels quals s'ha de fer efectiu l'exercici d'aquest dret. L'accés a l'autonomia, doncs, es regeix pel principi de voluntarietat (o principi dispositiu).
    Titulars del dret a l'autonomia ho poden ser, com a regla general, els territoris esmentats en l'article 143.1 de la CE. Tanmateix, cal recordar el que abans s'ha dit sobre l'existència prèvia de les preautonomies en la transició política, cosa que, a la pràctica, ha deixat gairebé dissenyat el mapa autonòmic espanyol.
    Pel que fa als procediments per a poder constituir les comunitats autònomes, la CE estableix dos tipus, que estan regulats pels articles 143.2 i 146, d'una banda, i 151, d'una altra.
    Les diferències fonamentals entre aquests procediments es troben tant en la fase d'iniciativa del procés, com en la següent d'elaboració i aprovació de l'estatut d'autonomia corresponent. Però, el que és transcendent, l'adopció d'una via o una altra d'accés va significar un major o menor grau inicial d'autonomia. Les comunitats constituïdes d'acord amb el procediment establert pels articles 143.2 i 146 de la CE, a diferència de les constituïdes per la via de l'article 151, no han pogut gaudir d'una autonomia plena inicial (art. 148.2 i 151.1 CE).
    Això no obstant, la CE també va establir procediments especials que, en essència, van eliminar determinats tràmits establerts en els preceptes suara esmentats. Aquest és el cas dels territoris forals (disposició addicional primera), dels territoris dotats de règims de preautonomia (disposició transitòria [DT] primera), dels que a aquesta situació afegien el fet d'haver dut a terme un plebiscit favorable en el passat sobre projectes d'estatut d'autonomia (DT segona) o de les ciutats de Ceuta i Melilla (DT cinquena). Així mateix, cal fer referència al fet que la CE fixa la possibilitat que les Corts Generals acordin un estatut d'autonomia per a territoris que no estiguin integrats en l'organització provincial, en una referència implícita al cas de Gibraltar (art. 144.b CE).
    L'últim aspecte que cal destacar en relació amb el territori autonòmic és la importància que té com a element delimitador de l'àmbit espacial en què poden exercir llurs competències les comunitats. Tanmateix, cal precisar que les normes autonòmiques poden desplegar llurs efectes ultra els límits territorials de la comunitat respectiva, com molt aviat va confirmar el Tribunal Constitucional (STC 37/1981, del 16 de novembre).
    La segona característica pròpia de les comunitats és el caràcter polític de l'autonomia que els reconeix la CE. Tot i que l'article 137 de la CE, indiferenciadament, reconeix a les comunitats autònomes, a les províncies i als municipis «autonomia per a la gestió de llurs interessos respectius», cal recordar el tret diferencial que significa la configuració com a «dret» l'autonomia de les nacionalitats i regions, així com el reconeixement i l'empara constitucional corresponents (art. 2 CE). L'autonomia que es reconeix a les comunitats, que són la concreció jurídica de les nacionalitats i les regions, és qualitativament superior a la reconeguda als altres ens (STC 4/1981, del 2 de febrer), ja que a la mera autonomia administrativa -que és la pròpia de municipis i províncies- s'hi afegeixen potestats legislatives i governamentals, que la configuren com una autonomia de naturalesa política (STC 25/1981, del 14 de juliol). L'autonomia de les comunitats, per tant, s'ha de manifestar en la possibilitat que l'òrgan legislador autonòmic adopti una decisió entre opcions diverses (STC 32/1981, del 28 de juliol). Aquesta potestat de seleccionar una opció entre diverses, totes possibles i igualment vàlides, permet a l'òrgan legislador exercir la direcció política de la comunitat (STC 93/1987, del 3 de juny, i 13/1992, del 6 de febrer). Tanmateix, aquesta capacitat de decisió s'ha d'exercir dins un marc determinat, en ser l'autonomia política de les comunitats un poder limitat. L'autonomia política no es pot identificar amb sobirania (STC 4/1981, del 2 de febrer), ja que la CE reconeix l'autonomia partint del principi d'unitat de l'Estat. Les comunitats autònomes són part integrant d'un tot: l'Estat espanyol, tots els poders del qual emanen d'un únic titular, que és el poble espanyol, el qual és, per tant, l'únic titular de la sobirania (art. 1.2 CE). Aquesta circumstància justifica la posició de superioritat de l'Estat en relació amb la resta d'ens territorials i es concreta en la reserva a l'Estat d'un conjunt de competències públiques que es consideren més directament vinculades amb aquesta unitat, o se'n consideren garantidores. Per la mateixa raó, la CE fixa mecanismes que, en casos extraordinaris, tenen la finalitat de garantir la prevalença de l'interès estatal -p. ex., art. 150.3 i 155 de la CE. A més, l'autonomia política de les comunitats ha de respectar un altre límit.
    La CE també garanteix l'autonomia dels ens locals, la qual cosa significa el dret a participar per mitjà d'òrgans propis en el govern i l'administració dels assumptes que els afectin. Nogensmenys, aquesta autonomia estaria buida de contingut si hom no dotés els òrgans locals de les potestats necessàries per a exercir-la (STC 170/1989, del 19 d'octubre). D'aquesta manera, si bé el grau superior d'autonomia de les comunitats els atorga potencialment un poder polític i administratiu sobre els municipis i les províncies que s'inclouen en llur territori, tant els uns com les altres no perden llur substantivitat com a entitats públiques (STC 84/1982, del 23 de desembre). El respecte de l'exercici d'aquestes potestats essencials esdevé, també, un límit en l'exercici de les potestats de les comunitats autònomes.
    Un cop centrat, així, per «damunt» -en relació amb l'Estat- i per «sota» -en relació amb els ens locals-, l'abast de l'autonomia de les comunitats, resta determinar una darrera conseqüència fonamental, que comparteixen totes les entitats a les quals ha estat reconeguda constitucionalment l'autonomia, i que fa referència al control de l'activitat de llurs òrgans. El principi d'autonomia garanteix la impossibilitat que els ens superiors estableixin controls d'oportunitat i genèrics de l'activitat dels inferiors, ja que només són admissibles els mecanismes de control de legalitat i específics (STC 4/1981, del 2 de febrer). Tanmateix, a diferència de les entitats locals, la CE concreta les formes i els titulars per a exercir el control jurídic de l'activitat dels òrgans de les comunitats autònomes (art. 153). Entre tots destaca, com una manifestació més del caràcter polític de l'autonomia de les comunitats, el de les normes amb rang de llei. Aquestes, en efecte, només poden ser objecte de control de constitucionalitat pel Tribunal Constitucional (art. 153.a), en estar únicament limitades pel respecte al marc constitucional (art. 9.1 CE).
    La CE admet i fixa la creació de les comunitats autònomes i, a aquest efecte, regula diversos procediments. Un tret essencial dels sistemes d'accés a l'autonomia establerts és el caràcter dispositiu, que es concreta deferint a la voluntat dels subjectes titulars del dret a l'autonomia (art. 2 i 143.1 CE), i no a altres instàncies, la capacitat d'iniciar aquests procediments (art. 143.2 i 151 CE).
    El procés de constitució de les comunitats autònomes, una vegada iniciat, comporta l'elaboració d'una norma especial, en la qual es concreten els elements essencials que defineixen i individualitzen cada comunitat: l'estatut d'autonomia, el qual, una vegada aprovat per llei orgànica (art. 81.1 CE), s'incorpora com a tal a l'ordenament jurídic estatal, però, alhora, assoleix la naturalesa de «norma institucional bàsica» de cada comunitat autònoma (art. 147.1 CE). Aquesta naturalesa «institucionalment bàsica» per a cada comunitat és donada pel contingut material, predeterminat de manera obligatòria, dels estatuts a la mateixa CE (art. 147.2 CE). En efecte, l'estatut d'autonomia és la norma que ha de concretar, per a cada comunitat, els aspectes que li atorguen la identitat pròpia, com són ara la delimitació del territori (art. 147.2.a CE), la denominació (art. 147.2.b) i, sobretot, els òrgans que han d'exercir la potestat d'autogovern (art. 147.2.c) i el conjunt de competències, és a dir, de poder públic, que aquests òrgans poden exercir (art. 147.2.d). Finalment, resta determinar que, una vegada aprovats, els estatuts gaudeixen d'una especial rigidesa quant al procediment de reforma (art. 147.3 i 152.2 CE). Aquest fet, ultra remarcar-ne la naturalesa jurídica especial, palesa un rang superior a la resta de les lleis, únicament subordinat a la mateixa CE.
    Pel que fa a l'organització autonòmica, la CE no estableix un model organitzatiu o planta comuna per a totes les comunitats. Ara bé, les comunitats que aprovaren llurs estatuts per la via de l'article 151 de la CE (comunitats del màxim sostre autonòmic inicial) han vist limitada, paradoxalment, llur capacitat de disposar l'organització institucional, ja que la mateixa CE la delimita. Així, d'acord amb la CE (art. 152.1), l'organització institucional d'aquestes comunitats es basa en una assemblea legislativa, elegida per sufragi universal d'acord amb un sistema de representació proporcional, un consell de govern amb funcions executives i administratives i un president o presidenta, en qui concorren, alhora, competències directives del consell de govern i representatives tant de la comunitat com de l'Estat. Un tret fonamental d'aquesta organització és la responsabilitat política del president o presidenta i el consell de govern davant l'assemblea, nota característica de la forma de govern parlamentària. Les comunitats que aprovaren llurs estatuts per la via de l'article 143 de la CE (comunitats d'un sostre autonòmic inicialment limitat), paradoxalment no estaven subjectes a aquest -ni a cap- model organitzatiu. A més, els constituents no van considerar necessària l'existència d'una assemblea legislativa en aquestes comunitats, ja que la designació dels senadors autonòmics pot correspondre a aquesta assemblea o «si de cas hi manca, a l'òrgan col·legiat superior de la comunitat» (art. 69.5 CE). Tanmateix, aquesta possibilitat no ha estat posada en pràctica, ja que, a conseqüència dels acords autonòmics del 1981, l'organització establerta per a les comunitats, regulades per l'article 151 de la CE, s'ha generalitzat, sense excepció, a tota la resta.
    Finalment, cal destacar que, ultra aquesta organització comuna, diversos estatuts han instituït òrgans complementaris, bé de caràcter consultiu (p. ex., Consell Consultiu de la Generalitat), bé fiscalitzador de la pròpia activitat financera (p. ex., Sindicatura de Comptes), o també amb funcions garantistes dels drets dels ciutadans (p. ex., Síndic de Greuges -Catalunya-, Justícia -Aragó-, Ararteko -País Basc).
    Els estatuts d'autonomia han de determinar les competències que les comunitats, com una manifestació del principi de voluntarietat o dispositiu, assumeixen «dins el marc establert per la Constitució». El sistema competencial s'ha articulat, doncs, per la interacció entre la norma suprema i els estatuts (STC 76/1983, del 5 d'agost) i la determinació de les competències ha estat un dels continguts preceptius dels estatuts (art. 147.2.d CE). Ara bé, aquesta assumpció ha estat limitada a les matèries no atribuïdes a l'Estat (art. 149.3 CE). Aquest ha estat el límit i, alhora, el fonament del procés de distribució de competències entre l'Estat i les diverses comunitats. Tanmateix, la forma en la qual la CE ha fixat aquest procés transcendental ha estat complexa. D'una banda, s'ha fixat una llista de matèries en les quals les comunitats, mitjançant llurs estatuts, han pogut assumir competències (art. 148.1 CE). De l'altra, s'ha reservat a l'Estat la competència sobre un conjunt de matèries (art. 149.1 CE). Aquest sistema, a la vegada, ha estat complementat per altres preceptes, sense els quals no és possible entendre allò que és el «marc» constitucional. Abans de res, cal precisar la funció de la norma que, en aparença, semblaria transcendent, és a dir, la que inclou la llista de competències que han pogut assumir les comunitats (art. 148.1 CE). Tanmateix, aquesta disposició ha estat establerta per a limitar les comunitats que van aprovar llurs estatuts per la via de l'article 143 de la CE, i fins i tot aquest límit només era infranquejable en un termini inicial de cinc anys, ultrapassat el qual les comunitats podien ampliar llurs competències més enllà d'aquest marc (art. 148.2 CE). El límit de la successiva ampliació esdevenia, en aquest cas, el bloc de competències constitucionalment reservades a l'Estat (art. 149.1 CE). Per això, la llista de competències autonòmiques (art. 148.1 CE) no ha tingut un valor definitiu, sinó merament transitori. Pel que fa a les comunitats constituïdes per la via de l'article 151 de la CE, el límit inicial de competències que van poder assumir no estava sotmès al termini de cinc anys, sinó que, directament, era una de les competències reservades a l'Estat (art. 149.1 CE). Per tant, aquesta disposició és la que, en actuar com un límit infranquejable als estatuts, té, en realitat, el paper decisiu en el procés de distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes. Tanmateix, la regla general d'acord amb la qual els estatuts són les normes que han dut a terme la fixació de les competències autonòmiques, ha de ser precisada. D'una banda, perquè, en el procés d'assumpció de les competències, la CE fixa la intervenció de mecanismes de normes estatals, les lleis marc, les de transferència o delegació, així com, en un sentit divers, les d'harmonització (art. 150 CE). Val a dir que, ultra l'intent frustrat que va significar el Projecte de Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic, que el Tribunal Constitucional va deixar sense efecte ràpidament (STC 76/1983, del 5 d'agost), han tingut un paper molt important els mecanismes establerts de transferència o delegació en les comunitats de competències estatals (art. 150.2 CE). Aquestes normes, que formalment tenen rang de llei orgànica, ja van ser emprades, molt aviat, per a ampliar les competències de les Canàries i el País Valencià. Així mateix, aquest mecanisme ha estat el fixat pels acords autonòmics del 1992 per a dur a terme una primera fase de l'ampliació competencial que estableix l'article 148.2 de la CE, una vegada finalitzat el període transitori recollit per aquest precepte, procés d'ampliació que ha estat definitivament consolidat amb la posterior reforma dels estatuts respectius. De l'altra, perquè la mateixa CE estableix l'existència d'una llei estatal per a fixar o delimitar les competències autonòmiques (p. ex., art. 149.1.27 i 149.1.29 CE); possibilitat a la qual també fan referència els estatuts quan, en relació amb les competències autonòmiques, indiquen que aquestes s'exerceixen o s'entenen «sens perjudici de» o «en el marc de» una llei estatal. En aquests casos, tot i que la llei estatal no atribueix la competència autonòmica, operació que realitza el respectiu estatut, la delimita i concreta de tal manera que si la comunitat no té aquella competència, no la pot exercir (STC 10/1982, del 23 de març; STC 26/1982, del 24 de maig, i STC 21/1988, del 18 de febrer).
    Quant a la participació de les comunitats autònomes en les institucions centrals de l'Estat, el model d'organització territorial que va introduir la CE va significar un trencament radical amb el centralisme unitari tradicional que ha caracteritzat el constitucionalisme espanyol. En efecte, des del punt de vista de l'organització territorial, l'Estat espanyol és una forma d'estat «compost», en coexistir els òrgans centrals d'aquest amb les comunitats autònomes, ens territorials de naturalesa política, amb les quals es reparteix l'exercici del poder públic superior.
    És lògicament comú a totes les formes compostes d'estat que en llurs constitucions s'arbitrin mecanismes per a integrar la diversitat -dels ens territorials- en la unitat superior -estatal. Aquests mecanismes varien substancialment en cada constitució. Pel que fa a la CE, són tres les formes d'integració previstes:1. LA DESIGNACIÓ DE SENADORS PELS PARLAMENTS AUTONÒMICS. La CE indica que el Senat és la «cambra de representació territorial (art. 69.1). En una primera aproximació sembla, doncs, que la norma suprema opta per una segona cambra territorial, pròpia dels estats federals (Senat dels EUA, Bundesrat d'Alemanya). Tanmateix, aquesta impressió es dilueix definitivament quan hom comprova la composició i les funcions del Senat. Pel que fa al primer dels aspectes, els senadors o bé són elegits d'acord amb un sistema electoral majoritari (art. 69, núm. 2, 3 i 4 CE) o bé són designats pels parlaments de les comunitats autònomes (art. 69.5 CE). És evident que només dels primers se'n pot predicar la condició de representants autonòmics. Tanmateix, llur pes específic en la composició final del Senat és molt reduït (aproximadament una cinquena part del total). Tampoc des del punt de vista de llurs funcions no es pot considerar que el Senat s'adigui amb la seva naturalesa «territorial». En efecte, la CE, com una conseqüència de la Llei per a la reforma política (1977), ha configurat una cambra de segona lectura, que es reparteix, subordinant-se, les funcions parlamentàries generals amb el Congrés dels Diputats. De tota manera, la CE reserva al Senat una certa iniciativa, o una certa igualtat amb el Congrés, en la presa de decisions relacionades amb les comunitats autònomes (art. 74.2, 145.2, 150.3, 155.1 i 158.2 CE).2. LA PARTICIPACIÓ EN L'EXERCICI DE LA POTESTAT LEGISLATIVA DE L'ESTAT. Aquesta segona forma de participació pot ser exercida per les comunitats, per mitjà de llurs assemblees legislatives, de dues maneres (art. 87.2 CE). La primera és sol·licitant al Govern central que presenti davant les Corts Generals un projecte de llei. La segona es duu a terme mitjançant la tramesa al Congrés dels Diputats d'una proposició de llei, que normalment s'ha d'aprovar a la cambra autonòmica amb una majoria qualificada, i delegant per a defensar-la un màxim de tres parlamentaris.3. LA PARTICIPACIÓ EN LA REFORMA CONSTITUCIONAL. La CE del 1978, a diferència de les constitucions d'estats federals, només estableix la participació de les comunitats en la reforma constitucional en la fase d'iniciativa, que s'ha d'exercir en el termes fixats per l'article 87.2 (art. 166 CE).
comunitat biòtica

<Disciplines de suport > Ciències de la vida>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

  • ca  comunitat biòtica, n f

<Disciplines de suport > Ciències de la vida>

Definició
Conjunt d'organismes que viuen en un mateix biòtop o hàbitat. Sovint és sinònim de biocenosi, bé que moltes vegades hom en restringeix el significat i parla de comunitats d'animals, de vegetals, etc.
comunitat bilingüe

<Llengua > Lingüística>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

  • ca  comunitat bilingüe, n f
  • es  comunidad bilingüe
  • fr  communauté bilingue
  • en  bilingual community

<Lingüística>

Definició
Comunitat lingüística els membres de la qual utilitzen per a comunicar-se dues llengües indistintament.
comunitat científica

<Metodologia i investigació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Portal terminològic valencià [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2023.
<http://www.avl.gva.es/lexicval/ptv>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  comunitat científica, n f
  • es  comunidad científica
  • fr  communauté scientifique
  • en  scientific community

<Metodologia i investigació>

Definició
Cos total de científics, en l'àmbit internacional o en un territori concret, a més de les seues relacions i interaccions, que es dividix en subcomunitats segons el camp científic específic en què es treballe.
comunitat climàcica

<Agricultura. Ramaderia. Pesca>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

Vocabulari forestal [en línia]. Castelló de la Plana: Xarxa Vives d'Universitats; València: Universitat Politècnica de València. Àrea de Promoció i Normalització Lingüística: Editorial de la Universitat Politècnica de València, 2010. (Vocabularis Universitaris)
ISBN 978-84-8363-609-1

Dins de:
XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Multidiccionari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2016, cop. 2016.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/178>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Universitat Politècnica de València o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  comunitat climàcica, n f
  • ca  comunitat clímax, n f sin. compl.
  • es  comunidad climácica, n f
  • fr  communauté climacique, n f
  • en  climax community, n

<Enginyeria forestal>

Comunitat Cristiana de la Fraternitat Universal

<Esglésies lliures>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  Comunitat Cristiana de la Fraternitat Universal
  • ca  Fraternitat Universal sin. compl.

<Religions > Esglésies lliures>

Definició
Comunitat russa fundada al segle XVIII, els membres de la qual són coneguts amb el nom de doukhobors.

Nota

  • La doctrina de la Comunitat Cristiana de la Fraternitat Universal dona més importància a la tradició que a les Santes Escriptures, interpreta simbòlicament molts dogmes de l'Església ortodoxa i creu en la metempsicosi. Els doukhobors o 'lluitadors de l'esperit' es caracteritzaven pel seu rebuig a l'autoritat civil i per la seva tendència al comunisme i a la tolerància religiosa. Arran de les persecucions a què foren sotmesos, alguns filantrops, entre els quals hi havia L. Tolstoi, van reunir fons perquè poguessin sortir de Rússia i establir-se al Canadà, l'any 1898. Inicialment aquest grup s'anomenava Fraternitat Universal i el seu cap, P. Verigin, en va canviar el nom pel de Comunitat Cristiana de la Fraternitat Universal. Els doukhobors s'han fet famosos per recórrer als incendis provocats i al nudisme com a formes de protesta contra l'autoritat.
comunitat d'aprenentatge

<Ciències socials > Educació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'educació [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2011. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/132>

  • ca  comunitat d'aprenentatge, n f
  • es  comunidad de aprendizaje
  • fr  communauté d'apprentissage
  • en  learning community

<Educació > Organització i gestió educatives > Institucions i associacions>

Definició
Grup de persones vinculades a un centre educatiu que, a través d'una acció coordinada i solidària, pretenen la transformació social i cultural de l'escola i l'èxit acadèmic de tots els infants sense excepció.
comunitat d'aprenentatge

<Sociologia i ciències socials>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

  • ca  comunitat d'aprenentatge, n f
  • es  comunidad de aprendizaje, n f
  • fr  communauté d'apprentissage, n f
  • en  learning community, n

<Educació > Institucions educatives i tipus d'educació>

Definició
Grup de persones vinculades a un centre educatiu que, a través d'una acció coordinada i solidària, pretenen la transformació social i cultural de l'escola i l'èxit acadèmic de tots els infants sense excepció.

Nota

  • Les comunitats d'aprenentatge són una aposta per la igualtat educativa en el marc de la societat de la informació per a combatre les situacions de desigualtat social.