Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "compet��ncia" dins totes les àrees temàtiques

competència competència

<Treball > Negociació col·lectiva>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES. Diccionari de la negociació col·lectiva [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/5/>

  • ca  competència, n f
  • es  competencia
  • fr  compétence
  • en  competence

<Negociació col·lectiva > Gestió de recursos humans > Avaluació de personal>

Definició
Conjunt de capacitats, comportaments i coneixements amb què s'acompleix una activitat laboral determinada.
competència competència

<Treball > Negociació col·lectiva>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES. Diccionari de la negociació col·lectiva [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/5/>

  • ca  competència, n f
  • es  competencia
  • fr  compétence
  • en  jurisdiction

<Negociació col·lectiva > Conceptes generals>

Definició
Facultat d'una autoritat per entendre en un afer amb preferència a qualsevol altra autoritat.
competència competència

<Ciències de la salut > Salut mental i addiccions>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de l'atenció a la salut mental i a les addiccions [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2020. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/242>

  • ca  competència, n f
  • es  capacidad, n f
  • es  competencia, n f
  • fr  capacité, n f
  • en  capacity, n
  • en  competence, n
  • en  decision-making capacity, n
  • en  decisional capacity, n
  • en  mental capacity, n
  • en  mental competence, n

<Atenció a salut mental i addiccions > Aspectes legals>

Definició
Capacitat d'una persona d'afrontar i resoldre amb èxit una situació, que implica prendre una decisió concreta en un moment determinat i fer-se càrrec de les conseqüències que comporti.

Nota

  • 1. La competència requereix aptituds i funcions psicològiques suficients per a prendre una decisió de manera lliure. El grau de competència exigible varia segons la decisió que cal prendre: com més conseqüències negatives té, més competència es necessita.
  • 2. La competència es pot veure afectada per situacions clíniques que comporten l'alteració de la percepció, la memòria, l'orientació o el raonament, entre altres.
competència competència

<Empresa > Compliment normatiu>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE-ISO 19600:2015 Sistemes de gestió del compliment normatiu (compliance). Directrius i de la norma internacional ISO corresponent (ISO 19600:2015).

Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic CTN 307 Gestió de Riscos, la Secretaria del qual és a càrrec d'UNE. El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb l'Associació Espanyola de Normalització (UNE) per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes de l'Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra (ESCI-UPF).

La negreta de determinats termes en l'interior de definicions i notes indica que la consulta d'aquests termes en la seva fitxa pròpia permet completar o ampliar el significat de la definició o la nota en què apareixen.

  • ca  competència, n f
  • es  competencia, n f
  • fr  compétence, n f
  • en  competence, n

<Compliment normatiu>

Definició
Capacitat per a aplicar coneixements i habilitats amb la finalitat d'assolir els resultats previstos.
competència competència

<Empresa > Compliment normatiu > Compliment normatiu penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE 19601:2017 Sistemes de gestió del compliment normatiu (compliance) penal. Requisits amb guia d'ús.

Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic CTN 307 Gestió de Riscos, la Secretaria del qual és a càrrec d'UNE. El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb l'Associació Espanyola de Normalització (UNE) per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes de l'Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra (ESCI-UPF).

La negreta de determinats termes en l'interior de definicions i notes indica que la consulta d'aquests termes en la seva fitxa pròpia permet completar o ampliar el significat de la definició o la nota en què apareixen.

  • ca  competència, n f
  • es  competencia, n f
  • en  competence, n

<Compliment normatiu penal>

Definició
Capacitat per a aplicar coneixements i habilitats amb la finalitat d'assolir els resultats previstos.
competència competència

<Dret públic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  competència, n f
  • es  competencia

<Dret públic>

Definició
Conjunt de facultats i potestats que té atribuïdes un òrgan o un ens administratiu.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Ja abans del constitucionalisme modern, basat en el principi de divisió de poders i en una progressiva i estricta distribució de competències entre les administracions, i en el si d'aquestes entre llurs òrgans hi ha hagut diferents sistemes de repartiment del poder entre les autoritats existents en un mateix àmbit de sobirania.
    En l'Estat de dret tal com es coneix avui, la competència esdevé un principi tant d'articulació entre els diferents poders de l'estat com, específicament, d'organització administrativa. El dret administratiu, precisament, es configura com una ordenació general del sistema de competències legalitzades en què l'Administració ha d'actuar. Pel que fa a la justificació com a principi ordenador, la tècnica de la divisió del treball, que en el camp de les organitzacions privades respon a principis de racionalització i eficàcia, en l'Estat de dret adquireix també una altra dimensió, atès que implica una garantia per a la persona administrada de veure resoltes les peticions que fa precisament per l'òrgan al qual correspon vetllar per un determinat aspecte de l'interès públic (Sentència del Tribunal Suprem [STS] del 7.6.1988, Repertorio de jurisprudencia Aranzadi [RJA] 1988\5064). La competència, en tant que nucli determinat de facultats que posseeix un òrgan o ens, esdevé així una garantia tant per als particulars afectats per l'activitat que duu a terme, en la mesura que en limita les possibilitats d'actuació, com per al mateix òrgan o ens, que l'aïlla d'eventuals interferències de la resta de l'aparell administratiu.
    Des d'un punt de vista terminològic, cal advertir que l'ordenament jurídic empra sovint les paraules atribució, funció, facultat o capacitat com a sinònims complementaris de competència, i malgrat els intents doctrinals de separació i especificació de cadascuna, a la pràctica són utilitzades com a sinònims. Per a alguns, les nocions de atribució, capacitat o funció són més àmplies, ja que indicarien el complex d'interessos de l'ens o òrgan, mentre que la competència faria referència a l'atorgament de potestats concretes. Per a d'altres, la funció correspondria a l'organització personificada; la competència, a l'òrgan, i l'atribució, a la persona física titular d'aquest últim. A la vegada, el terme competència pot ser usat tant per a fer al·lusió a aspectes materials, és a dir, la matèria o el sector de la realitat o activitat administrativa sobre la qual recau, com a aspectes funcionals, o sia, les funcions o potestats administratives que poden ser exercides respecte d'això.
    La competència és el conjunt de facultats i potestats que té atribuïdes un òrgan o un ens administratiu que en determinen la possibilitat d'actuar. Se n'ha destacat el caràcter de descriptor quantitatiu de la capacitat d'un ens o òrgan: la competència com a mesura de quantitat o de capacitat. Si bé per a un sector doctrinal el terme competència s'ha de reservar en exclusiva a les administracions en tant que persones jurídiques, ja que són les que la tenen atribuïda, i que els òrgans administratius que les integren són simples titulars de l'exercici de la competència; per a un altre sector doctrinal, que fa servir el terme capacitat per a descriure el cercle d'interessos i finalitats de les administracions en tant que persones juridicopúbliques, els òrgans són els veritables titulars de competències administratives. És habitual, doncs, l'ús del terme competència en ambdós sentits, atribuïble tant a òrgans administratius com a les administracions personificades.
    Amb tot, cal tenir present que també pot ser emprat per a delimitar les matèries i funcions que corresponen als diferents poders territorials d'un estat. Aquest és el cas de la Constitució espanyola (CE), que fixa la distribució de competències entre estat i comunitats autònomes (CA), establint les matèries sobre les quals l'Estat té competència exclusiva, i les altres sobre les quals les CA poden assumir competències (art. 148.1 i 149.1 CE, especialment).
    La competència esdevé el tret més definitori de cada òrgan, en la mesura que és allò que l'individualitza i el distingeix de la resta. Un òrgan, en definitiva, no és més que un centre d'imputació de competències. Això queda clarament palès en la prohibició explícita de crear nous òrgans que impliquin duplicació dels ja existents, si a la vegada no se'n suprimeix o se'n restringeix adequadament la competència (art. 11.3 Llei 30/1992, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú [LRJAP]) i en el fet que la creació d'un òrgan administratiu exigeix sempre delimitar-ne les funcions i competències (art. 11.2.b).
    La competència és irrenunciable i, per regla general, ha de ser exercida pels òrgans administratius que la tenen atribuïda, sens perjudici dels casos de delegació o advocació (art. 12.1 LRJAP i, en termes similars, la Llei 13/1989, del 14 de desembre, d'organització i procediment i règim jurídic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya). D'aquí la previsió que les competències pròpies no puguin ser objecte de renúncia per via de conveni de conferència sectorial ni de conveni de col·laboració entre les administracions que hi intervinguin (art. 8.1 Llei 13/1989). Les competències impliquen, per tant, una càrrega d'obligatorietat per al seu titular, en la mesura que són de caràcter públic, són irrenunciables i corresponen als òrgans als qui les normes els les concedeixen (STS del 20.2.1990, RJA 1990\1444).
    Atès que la titularitat d'una competència pot correspondre tant a un ens com a un òrgan, és prevista una presumpció d'atribució de competències als òrgans inferiors (desconcentració), ja que, en el cas que la disposició que atribueix competències no especifiqui l'òrgan que les ha d'exercir, s'entén que la facultat d'instruir i de resoldre els expedients correspon als òrgans inferiors per raó de la matèria anterior (STS del 22.2.1968, del 20.5.1968 i del 16.1.1980, RJA 1968\701, 1968\2897 i 1980\128), limita els casos de nul·litat de ple dret als dos casos d'incompetència esmentats -ratione materiae i ratione loci-, (la incompetència per raons de jerarquia només pot determinar l'anul·labilitat de l'acte).
    La incompetència és manifesta quan és greu i evident (p. ex., l'acord del ple d'un ajuntament que prohibeix el trasllat de farmàcies, ja que la competència sobre trasllats correspon al Col·legi Oficial de Farmacèutics de la província i al Consell General de Col·legis Oficials de Farmacèutics, STS del 20.2.1990, RJA 1990\1444). Els casos d'incompetència -material o territorial- no manifesta determinen la simple anul·labilitat de l'acte administratiu. Els actes anul·lables per raó d'incompetència es poden convalidar, mitjançant l'esmena dels vicis que presenten (art. 67 LRJAP). Si es tracta d'incompetència jeràrquica, la convalidació pot ser efectuada per l'òrgan competent, i si és deguda a la manca d'una autorització, l'acte pot ser convalidat amb l'atorgament d'aquesta autorització per l'òrgan competent (art. 67.3 i 67.4). La convalidació la pot efectuar per via de recurs administratiu l'òrgan superior competent (STS del 18.12.1990, RJA 1990\9640). La distribució de competències entre diferents poders territorials es pot establir en funció de criteris molt diversos i cada vegada més complexos, que poden oscil·lar des de l'atribució en exclusiva d'una matèria a un en concret (p. ex., defensa i forces armades a l'Estat, art. 149.1.4 CE) fins a l'assignació d'una mateixa matèria a diferents ens, sobre la qual exerciran diferents funcions (p. ex., legislativa i executiva, com succeeix en matèria laboral, art. 149.1.7 CE) o a la possible concurrència sobre un mateix objecte de la intervenció de diferents administracions (p. ex., cultura).
    Les normes atributives de competències en poden modular l'abast i l'extensió articulant-les segons diferents cànons. En el si d'una administració, els tres criteris distributius tradicionals són els següents: a) per raó de matèria, que implica un repartiment temàtic, per sectors d'activitat (p. ex., entre els diferents departaments de l'Administració de la Generalitat); b) per raó de territori, que representa una distribució horitzontal entre òrgans amb el mateix grau i competència material (p. ex., la que es dona entre diferents òrgans perifèrics d'una mateixa administració), i c) per raó de jerarquia o de grau, que comporta l'esglaonament vertical de les competències, de manera que normalment s'atribueixen les més importants als òrgans superiors i les que ho són menys als inferiors (p. ex., competències resolutòries, d'una banda, i competències d'instrucció i proposta, de l'altra). Finalment, es pot esmentar també la distribució de competències per raó de temps, és a dir, una atribució per un període determinat (p. ex., l'anualitat en la disponibilitat de crèdits pressupostaris). De vegades, l'atribució de competències s'efectua d'una manera genèrica, com és el cas de la previsió continguda en l'article 25.1 de la Llei reguladora de les bases del règim local (LRBRL), que atorga al municipi la possibilitat de promoure tota classe d'activitats i prestar tots els serveis públics que contribueixen a satisfer les necessitats i les aspiracions de la comunitat veïnal.
    Finalment, les normes atributives de competència solen contenir una clàusula de tancament, amb assignació de competències residuals, de manera que s'atorguen a un òrgan (p. ex., a l'alcalde, art. 21.m LRBRL) les competències concretes que, corresponent a aquell ens, no estan atribuïdes a cap òrgan concret.
    Les competències poden ser transferides, dins certs límits fixats per les normes, a altres òrgans o ens. L'ordenament jurídic determina diferents casos de trasllat competencial, ja sigui entre administracions ja sigui entre òrgans de la mateixa administració. Aquesta transferència pot comportar: a) un trasllat global de la titularitat i de l'exercici de la competència (descentralització i desconcentració, respectivament), i b) el trasllat únicament de l'exercici -o de certs elements determinants de la competència-, però no de la titularitat. Respecte de les transferències competencials entre diferents administracions, poden revestir un caire més polític, amb origen en el mateix text constitucional, quan el trasllat deriva de les diferents previsions del bloc de la constitucionalitat (p. ex., art. 150.2 CE); també es poden referir a les atribucions competencials que les normes estatals i autonòmiques fan en favor dels ens locals en les matèries i els assumptes que afecten directament el cercle de llurs interessos (art. 2 LRBRL), i, finalment, es poden generar entre una administració territorial i una entitat de dret públic que en depèn (descentralització funcional o descentralització per serveis).
    Amb tot, també són possibles les alteracions competencials interadministratives que només impliquen el trasllat de l'exercici, però no de la titularitat, de la competència. Aquest seria el cas, per exemple, de la delegació de competències (intersubjectiva) que poden portar a terme l'Administració de l'Estat, de les CA o altres ens locals en favor dels municipis en relació amb matèries que afecten llurs interessos propis i sempre que es millori l'eficàcia de la gestió pública i s'assoleixi més participació ciutadana (art. 27 LRBRL). Aquest tipus de delegacions es caracteritzen per la voluntarietat i la lliure acceptació per part de l'ens delegat.
    Un altre cas de transferència de competències interadministratives és l'encàrrec de gestió, figura regulada de manera general en les variants interorgànica i intersubjectiva (art. 15 LRJAP). Aquesta figura, la formalització de la qual s'efectua mitjançant un conveni, implica encomanar la realització d'activitats de caràcter merament material, tècnic o de serveis a altres administracions per raons d'eficàcia o quan no es posseeixen els mitjans idonis, per la qual cosa no implica la cessió de la titularitat ni dels elements substantius de l'exercici de la competència, de manera que l'ens encomanant és el que ha d'emetre els corresponents actes jurídics de suport de tal activitat.Una variant d'aquesta modalitat general és l'encàrrec que les CA poden fer de la gestió ordinària de llurs propis serveis en favor de les diputacions o altres corporacions representatives de la província (art. 37 i 38 LRBRL).
    Finalment, els casos d'advocació intersubjectiva, substitució o subrogació -avui força excepcionals i acotats, ateses les limitacions que en aquest sentit imposa el principi constitucional d'autonomia reconegut a les diferents administracions territorials, però d'ampli ús en altres èpoques-, impliquen que una administració de caràcter superior substitueix unilateralment (subroga la posició jurídica que té) una administració de caràcter inferior (p. ex., per incompliment: article 60 LRBRL, o àdhuc, art. 155 CE).
    Pel que fa al trasllat competencial entre òrgans d'una mateixa administració, cal distingir la transferència de la titularitat de la competència de la simple transferència de l'exercici de la competència. En el primer cas, s'ha tractat tradicionalment d'una reassignació de competències, en sentit ascendent o descendent, efectuada amb vocació de permanència per via normativa (STS del 25.4.1983, RJA 1983\2849), que implica un trasllat tant de la titularitat com de l'exercici de la competència d'un òrgan a un altre de la mateixa administració, i que pot consistir tant en la desconcentració de les competències esmentades (d'òrgans superiors a inferiors, ja siguin perifèrics o centrals), seguint el principi enunciat en l'article 103 de la CE, com eventualment en la concentració d'aquestes competències (en favor d'un òrgan superior). Amb tot, la desconcentració en òrgans jeràrquicament dependents es pot efectuar, si la normativa d'atribució de competències ho estableix, per simple decisió de l'òrgan titular d'aquestes (art. 12.2 LRJAP).
    La transferència interorgànica de competències pot adoptar alguna de les formes següents: delegació de competències, advocació, encàrrec de gestió, delegació de signatura i suplència. En els dos primers casos es produeix un trasllat complet de l'exercici de la competència, mentre que en la resta es dona simplement l'alteració d'alguns -els que s'estableixin en cada cas- dels elements determinants de l'exercici de la competència.1. En la DELEGACIÓ DE COMPETÈNCIES, que es distingeix de la desconcentració perquè s'efectua mitjançant un acte delegatiu singular (STS del 25.4.1983, RJA 1983\2849), un òrgan administratiu (delegat) exerceix les competències d'un altre (delegant). No és necessària una relació de jerarquia entre aquests dos òrgans i els actes dictats per l'òrgan delegat s'imputen i es consideren dictats per l'òrgan delegant (art. 13.1 i 13.4). L'acord de delegació i la revocació corresponent, que es configura ad nutum i es pot exercir en qualsevol moment, han de ser publicats en el diari oficial corresponent. La delegabilitat no s'ha de confondre amb la delegació, de manera que perquè hi hagi transferència vàlida de l'exercici de les competències cal que efectivament s'hagi portat a terme la delegació d'una manera exterioritzada (STS del 7.6.1988, RJA 1988\5064). Hi ha un conjunt de competències que no poden ser objecte de delegació (p. ex., les potestats reglamentària i sancionadora, art. 13.2 i 127.2), com tampoc no és possible la subdelegació sense autorització legal expressa, ni la delegació per a resoldre un assumpte sobre el qual s'hagi emès amb anterioritat un dictamen preceptiu (art. 13.5).2. L'ADVOCACIÓ representa l'assumpció del coneixement d'un assumpte per part d'un òrgan jeràrquicament superior a l'òrgan al qual està atribuïda d'ordinari o per delegació la competència corresponent (art. 14). En cas de delegació a un òrgan no jeràrquicament dependent, l'advocació només la pot realitzar el delegant. Els acords d'advocació no poden ser objecte de recurs separadament. Tradicionalment, delegació i advocació s'han concebut com a tècniques bàsicament idèntiques que operen en sentit contrari (descendent i ascendent, respectivament), situació alterada per la LRJAP en modificar substancialment la institució d'advocació, que ara recau sobre assumptes concrets i no ja sobre la competència in toto. Tant la delegació com l'advocació exigeixen com a pressupòsit fàctic que es donin circumstàncies d'índole tècnica, econòmica, social, jurídica o territorial que les facin convenients (art. 13.1 i 14.1).3. Pel que fa a l'ENCÀRREC DE GESTIÓ INTERORGÀNICA són aplicables les remarques abans esmentades per a la intersubjectiva, amb la peculiaritat que es formalitza en els termes de la normativa pròpia de l'Administració o per acord exprés dels òrgans (art. 15.3).4. La DELEGACIÓ DE SIGNATURA afecta únicament l'exercici material de l'activitat esmentada i pot ser efectuada en favor dels titulars d'òrgans i unitats dependents, sempre dins els límits establerts per la delegació de competències (art. 16).5. La SUPLÈNCIA és la substitució temporal de la persona titular d'un òrgan administratiu, en cas de vacant, absència o malaltia, per qui designi un òrgan competent per a nomenar-la (art. 17). No implica, doncs, cap mena d'alteració de la competència, sinó que es tracta d'una simple substitució temporal de la persona física titular.
    La legislació regula el sistema de resolució de conflictes de competències o atribucions que es poden plantejar entre òrgans d'una mateixa administració (conflictes d'atribucions), entre diferents administracions (conflictes de competències) o entre una administració i un altre poder de l'Estat (conflictes de jurisdicció o conflictes de competències, segons els casos).
    Els conflictes d'atribucions entre òrgans d'una mateixa administració són resolts per regla general pel superior jeràrquic comú (art. 52.1 Llei 13/1989 i disposició addicional quinzena Llei d'organització i funcionament de l'Administració general de l'Estat); en última instància, pel Consell de Ministres en l'Administració general de l'Estat (Llei de conflictes jurisdiccionals, del 17 de juliol de 1948), i pel president de la Generalitat en el cas dels conflictes d'atribucions positius o negatius entre òrgans o organismes autònoms dependents de diferents departaments, tot i que en aquest cas hi ha la possibilitat de resoldre'ls mitjançant l'arbitratge administratiu d'una comissió ad hoc nomenada pel president de la Generalitat (art. 52 Llei 13/1989). Els òrgans administratius han d'apreciar d'ofici llur incompetència i remetre directament les actuacions a l'òrgan que consideren competent, quan aquest pertany a la mateixa administració. En qualsevol cas, els interessats en el procediment poden sol·licitar a l'òrgan que coneix l'assumpte que en declini la competència i remeti les actuacions a l'òrgan competent, o bé dirigir-se a l'òrgan que consideren competent perquè requereixi la inhibició de qui coneix l'assumpte en aquell moment. Els conflictes d'atribucions només es poden suscitar entre òrgans d'una mateixa administració no relacionats jeràrquicament i sobre assumptes en què no hagi finalitzat el procediment administratiu (art. 20 LRJAP).
    En l'àmbit local, els conflictes que se susciten entre òrgans d'una mateixa entitat han de ser resolts pel ple de la corporació, quan es tracta de conflictes que afecten òrgans col·legiats, membres d'aquests òrgans o entitats d'àmbit territorial més reduït que les municipals (a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), i per l'alcalde o president en la resta de casos.
    Els conflictes de competències plantejats entre diferents entitats locals han de ser resolts per l'Administració autonòmica o per l'estatal (amb audiència prèvia de les CA afectades), segons si es tracta o no d'entitats pertanyents a la mateixa comunitat autònoma, i sempre sens perjudici d'una ulterior impugnació de la resolució dictada davant la jurisdicció contenciosa administrativa (art. 50 LRBRL).
    Finalment, els conflictes de jurisdicció entre l'administració i els jutjats o tribunals han de ser resolts pel Tribunal de Conflictes de Jurisdicció, òrgan ad hoc de caràcter mixt, compost per tres consellers permanents d'Estat, dos magistrats de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem espanyol i el president d'aquest òrgan, que gaudeix de vot de qualitat (art. 38 Llei orgànica del poder judicial, i Llei orgànica de conflictes jurisdiccionals).
  • V. t.: potestat n f
competència competència

<Tecnologies de la informació i la comunicació>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE-EN ISO/IEC 27000:2019 Tecnologies de la informació. Tècniques de seguretat. Sistemes de gestió de seguretat de la informació. Visió de conjunt i vocabulari i de la norma internacional ISO corresponent (ISO/IEC 27000:2016).

Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic CTN 320 Ciberseguretat i protecció de dades personals, la Secretaria del qual és a càrrec d'UNE. El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb l'Associació Espanyola de Normalització (UNE) per a la traducció al català de les normes UNE, amb l'assessorament d'especialistes de l'Agència de Ciberseguretat de Catalunya de la Generalitat de Catalunya.

La negreta de determinats termes en l'interior de definicions i notes indica que la consulta d'aquests termes en la seva fitxa pròpia permet completar o ampliar el significat de la definició o la nota en què apareixen.

  • ca  competència, n f
  • es  competencia, n f
  • fr  compétence, n f
  • en  competence, n

<Tecnologies de la informació>

Definició
Capacitat per a aplicar els coneixements i les habilitats per a assolir els resultats que es persegueixen.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  competència, n f
  • es  competencia

<Dret>

Definició
Dret de decidir, sia en virtut d'una autoritat legal, sia en virtut d'un reconegut coneixement de la matèria.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Ex.: Reconèixer la competència d'un tribunal.
  • Ex.: Això no és de la meva competència.
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  competència, n f
  • es  competencia

<Dret>

Definició
Fet d'entendre pregonament en una matèria.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Ex.: No tenir competència en qüestions de dret.
competència competència

<Ciències de la salut > Conceptes troncals>, <Disciplines de suport > Ciències de la vida>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

  • ca  competència, n f

<Ciències de la salut > Conceptes troncals>, <Disciplines de suport > Ciències de la vida>

Definició
Aptitud d'un individu, d'un organisme, d'un òrgan o d'una part per a realitzar adequadament una funció. També, rivalitat entre éssers vius que persegueixen el mateix objecte.