Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "conciliar" dins totes les àrees temàtiques
<Música>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca concertar, v intr
<Música>
Definició
<Arts > Música>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:
Vocabulari de la música. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. 224 p. (Vocabularis; 6)
ISBN 978-84-482-5870-2
En les formes valencianes no reconegudes com a normatives pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi ha posat la marca (valencià), que indica que són pròpies d'aquest àmbit de la llengua catalana.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valencia de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concertar, v tr
- es concertar
- en harmonize, to
- en tune up, to
<Música>
Definició
<Arts > Música>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, procedeix de l'obra següent:
Vocabulari de la música. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2013. 224 p. (Vocabularis; 6)
ISBN 978-84-482-5870-2
En les formes valencianes no reconegudes com a normatives pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, s'hi ha posat la marca (valencià), que indica que són pròpies d'aquest àmbit de la llengua catalana.
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per l'Acadèmia Valencia de la Llengua o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concertar, v intr
- es concertar
- en harmonize, to
- en tune up, to
<Música>
Definició
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concertar, v tr
- es concertar
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: Abans d'iniciar el projecte, l'Ajuntament n'ha concertat el preu amb el contractista.
- V. t.: cloure v tr
- V. t.: posar terme
- V. t.: tancar v tr
- V. t.: terminar v tr
<Dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concertar, v tr
- es celebrar
- es concertar
<Dret>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
- Ex.: El comptable ha optat per una jubilació parcial i ha concertat amb l'empresa un contracte a mitja jornada.
- Ex.: Han concertat un conveni de col·laboració amb una entitat bancària.
<Treball > Negociació col·lectiva>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES. Diccionari de la negociació col·lectiva [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/5/>
- ca concertar un contracte, v intr
- ca subscriure un contracte, v intr
- es celebrar un contrato
- fr conclure un contrat
- fr passer un contrat
- en conclude a contract, to
<Negociació col·lectiva > Gestió de recursos humans > Selecció de personal i contractació>
Definició
<Religió > Cristianisme>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca concili, n m
- es concilio
- en council
<Religió > Cristianisme>
Definició
<Cristianisme>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>
- ca concili, n m
<Religions > Cristianisme>
Definició
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:
LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concili, n m
- es concilio, n m
<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>
<Dret canònic>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca concili, n m
- es concilio
<Dret canònic>
Definició
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
L'ordenament vigent distingeix entre concilis particulars (els provincials i plenaris) i concilis universals (també anomenats generals o ecumènics).
El concili provincial és l'assemblea de bisbes (i altres fidels) que pertanyen a una província eclesiàstica, que alhora és la circumscripció territorial de l'Església catòlica formada per la unió de diverses diòcesis (circumscripcions locals sota l'autoritat del bisbe diocesà), sota la presidència de l'arquebisbe metropolità (càn. 431 i 440).
El concili plenari és l'assemblea de bisbes i altres fidels de totes les diòcesis d'una mateixa conferència episcopal (càn. 439).
El concili ecumènic és l'assemblea de tots els bisbes de l'Església que romanen en comunió amb la seu apostòlica. Només aquests tenen vot deliberatiu, però altres fidels catòlics (teòlegs, juristes, religiosos, laics, etc.) hi poden ser convidats. Els bisbes d'altres Esglésies cristianes no en formen part, ja que no estan en comunió, però poden ser convidats sense vot; d'aquí que alguns no concordin amb l'adjectiu ecumènic, que pròpiament només seria d'aplicació als concilis que hi va haver abans de la ruptura del segle XI.
A l'origen, concili i sínode eren expressions sinònimes, segons la llengua llatina o grega. A partir de l'edat mitjana, a Occident es reservà el mot sínode per a referir-se a l'assemblea diocesana de la clerecia local amb el seu bisbe, i concili per a les assemblees de diversos bisbes.
L'activitat conciliar va sorgir inicialment a Orient, vers el segle III, tan aviat com les condicions socials ho van permetre (en concret, el creixement de l'Església i la major tolerància de les autoritats romanes). Es tractava, naturalment, de concilis provincials (anomenats sínodes), que reunien bisbes veïns per a tractar qüestions comunes, habitualment disciplinàries, però també sovint doctrinals. Cap al segle IV, els concilis es generalitzen per tot l'Imperi, i les seves normes jurídiques (anomenades en grec cànons per a distingir-les de les leges civils) comencen a bastir l'ordenament eclesiàstic, anomenat canònic. Els primers concilis universals o ecumènics són del segle IV, concretament començant pel de Nicea (325). A més de resoldre qüestions dogmàtiques, elaboraren una normativa abundant. L'activitat conciliar universal, tanmateix, es va començar a espaiar a l'edat mitjana, i encara més després de la ruptura entre Orient i Occident (segle XI).
Durant la baixa edat mitjana, els concilis generals eren convocats pels papes com a instruments legisladors de la reforma de l'Església, i en destaca el Concili III del Laterà (1179) i el Concili IV del Laterà (1215).
Per a resoldre el Cisma d'Avinyó (1379-1417), el concili de Constança va haver de prendre una decisió única, va instar els papes enfrontats a la renúncia i va impulsar l'elecció de Martí V. Però, de retruc, això fomentà l'aparició de la doctrina del conciliarisme, que defensava la superioritat del concili universal sobre el papa; encara que va ser condemnada i es va determinar la igualtat de potestat suprema entre papa i concili (i aquest, sempre amb el papa, càn. 336 i 337 vigents) va sobreviure fins a la Reforma protestant. Tanmateix, aquest fet va acabar provocant la desconfiança dels papes envers els concilis. Així, després del concili de Trento (1545-1563), convocat per a respondre als protestants, l'Església catòlica va deixar de convocar concilis: tampoc no ho afavoria l'absolutisme de l'època ni la progressiva centralització d'una cúria romana en creixement. Per fi, la convocatòria del Concili I del Vaticà (1869-1870), en un moment de forta crisi, va tenir com a resultat la proclamació de la infal·libilitat pontifícia (la infal·libilitat dels concilis en matèria teològica era acceptada des de l'antiguitat), i amb això gairebé va semblar que no caldria tornar a convocar-los. Tanmatreix, el papa Joan XXIII convocà el Concili II del Vaticà el 1959, amb la intenció de renovar l'Església. Els documents d'aquest concili van determinar una inflexió en la tendència centralitzadora dels darrers segles, es van retornar moltes competències als bisbes i es va posar en relleu la doctrina de la col·legialitat episcopal.
Una evolució semblant conegueren els concilis particulars. El Concili IV del Laterà ordenà la celebració anual d'un concili provincial, però aquesta norma mai no va obtenir un compliment real (llevat de la província eclesiàstica Tarraconense, on se celebraren molts concilis fins al segle XVIII).
El Concili de Trento ja no exigia aquest compliment, encara que tampoc no el negava, però les monarquies absolutes també van desconfiar de la celebració de concilis particulars, de manera que els dificultaren tant com van poder (o, com a França, els donaven suport en la mesura que podien controlar-los i usar-los contra les pretensions pontifícies).
Quan al segle XIX es va crear la figura del concili plenari, l'activitat conciliar s'esllanguia arreu, i no va tenir èxit; encara menys en té actualment amb motiu de la celebració de les conferències episcopals.
Amb els concilis ha passat com amb els sínodes: de ser unes assemblees àgils i molt útils, lentament van prendre tanta importància que es van envoltar de solemnitat. Les prevencions, i les posteriors aprovacions pontifícies de les conclusions a què han arribat, han fet d'aquestes assemblees un organisme lent, excessivament solemne, i la convocatòria que se'n fa és ara extraordinària perquè altres organismes compleixen funcions similars en circumstàncies ordinàries. La normativa canònica vigent sobre el concili ecumènic o universal el considera com un òrgan d'exercici solemne de la potestat suprema (compartida amb el papa) del col·legi episcopal que formen tots els bisbes que romanen en la comunió catòlica (càn. 336 i 337). Com que el mateix ordenament disposa altres formes habituals d'exercici col·legial d'aquesta potestat episcopal, la celebració d'un concili és quelcom extraordinari.
Actualment, convocar un concili ecumènic pertany exclusivament al papa (càn. 338 § 1), així com presidir-lo (encara que habitualment aquesta funció es delega), establir-ne el reglament, determinar-ne el temari (malgrat que els conciliars també hi poden afegir qüestions), transferir-lo, suspendre'l, dissoldre'l i aprovar-ne els decrets. En la pràctica, això significa que el concili no pot actuar vàlidament sense el papa, però que els seus actes són pròpiament conciliars encara que el papa sigui qui materialment els promulgui (càn. 341).
Pel que fa als concilis particulars, des dels orígens tenen potestat legislativa, encara que actualment ja no són titulars de potestat judicial o de govern com en altres etapes històriques. És més, la potestat legislativa dels concilis està sotmesa a la revisió de la Santa Seu, ja que hom en prohibeix la promulgació sense que hagin estat reconeguts (càn. 446).
