Cercaterm

Nota

• Àmbit: Internacional
• Els acords de l'Estat amb les confessions religioses constitueixen la font pactista més característica del dret eclesiàstic. Cal distingir entre els acords concordats amb l'Església catòlica i els acords amb altres confessions. Els acords concordataris són convencions bilaterals de dret públic extern, és a dir, són acords que tenen efectes en un àmbit jurídic diferent del dels ordenaments jurídics de l'Estat i de l'Església respectius, i per tant, cal aplicar-hi el dret internacional. Els acords amb altres confessions religioses són lleis estatals internes amb una negociació prèvia, i també cal aplicar-hi el dret internacional.
  El concordat, originàriament, respon a causes polítiques més que no pas a causes jurídiques o religioses. Durant l'edat mitjana no es pot parlar pròpiament de concordats, atès que no hi ha una consciència clara de la dualitat de societats i ordenaments jurídics estatal i eclesial. En els segles XII al XV sorgeixen els concordats, ja que aleshores s'inicia el desvetllament d'aquesta dualitat. En el segle XII acaba la lluita de les investidures amb l'anomenat Concordat de Worms (1122), entre el papa Calixt II i l'emperador Enric V d'Alemanya, i hom el considera el primer.
  A la fi d'aquest període, al segle XV, els concordats són elements importants de dret positiu per als diversos territoris que van adquirint una fesomia nacional. D'aquesta manera, a Constança, Martí V i els pares del concili celebrat a aquesta ciutat el 1418 van acordar els que han estat anomenats Concordats de les nacions amb Castella, França, Alemanya i Anglaterra, en els quals apareix, per primera vegada, el nom de concordat: capitula concordata.
  Durant l'edat moderna, als segles XV i XVI, calia desenvolupar en nous concordats els de Constança del 1418. En el segle XVIII, els concordats són un dic davant el jurisdiccionalisme de les Corts borbòniques. A aquesta etapa pertany el celebrat a Espanya el 1753, entre Benet XIV i Ferran VII.
  Durant l'edat contemporània, a la primera meitat del segle XIX, van destacar els concordats derivats de la Revolució Francesa. Destaca el Concordat napoleònic del 1801 entre Pius VII i Napoleó I, que va subsistir fins al 1906 i que va evitar l'amenaça de cisma i va establir les bases de restauració de l'Església a França. Després de les pertorbacions napoleòniques se'n van celebrar diversos, com ara els de Baviera (1817), Nàpols (1818), Prússia (1821) o Bèlgica (1827).
  Durant la segona meitat del segle XIX, augmenta el fervor concordatari amb els pontificats de Pius IX i Lleó XIII. Destaquen els d'Espanya, el 1851, amb Isabel II, i el d'Àustria, el 1855. Més tard es va celebrar el de Colòmbia (1887, completat el 1892), en el marc de les noves nacions de l'Amèrica espanyola, que va ser el que va inspirar la redacció de la base tercera del Codi civil espanyol.
  El segle XX obre una nova era concordatària amb l'etapa posterior a la Primera Guerra Mundial (1914-1919), comparable amb la que va succeir a la Revolució Francesa. En aquest cas, van ser els canvis territorials derivats de la Pau de Versalles. L'al·locució de Benet XV In hac quidem, durant el consistori del 21 del novembre de 1921, incitava els estats que havien patit grans canvis a celebrar els acords amb la Santa Seu. Van destacar els celebrats amb Baviera (1924), Prússia (1929), Badem (1932), Àustria (1933), Reich germànic (1933), però, sobretot, el més important va ser el celebrat amb Itàlia l'11 de febrer de 1929, els anomenats Pactes del Laterà, que comprenen un tractat, un concordat i un acord econòmic.
  Durant l'etapa posterior a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), es denuncien i cessen la major part dels concordats celebrats durant la primera postguerra a causa del triomf del socialisme a gran part dels països d'Europa. Se celebren nombrosos convenis parcials i també acords que pretenen establir uns principis de convivència entre l'Església i l'Estat, amb països confessionals no catòlics i amb països socialistes (Hongria, 1964; Polònia, 1950; Iugoslàvia, 1966). També es van subscriure concordats amb països tradicionalment catòlics, com ara Portugal (1940) i Espanya (1953), o el de la República Dominicana (1954). Després de la celebració del Concili II del Vaticà, destaquen els acords celebrats amb l'Espanya democràtica (un, el 1976, i quatre, el 1979) i el celebrat amb Itàlia el 18 de febrer de 1984, d'acord amb la constitució del 1947.
  La possibilitat de dur a terme acords amb altres confessions diferents de la catòlica es va materialitzar en primer lloc a Alemanya i, posteriorment, a Itàlia. Actualment, a conseqüència del principi de cooperació establert per l'article 16.3 de la Constitució espanyola (CE), que, posteriorment, va ser desenvolupat per l'article 7 de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR) del 1980; també a l'Estat espanyol hi ha la possibilitat de celebrar acords amb altres confessions religioses que no siguin l'Església catòlica.
  La CE eleva a categoria constitucional l'existència de relacions entre les confessions religioses i els poders públics de l'Estat i defineix la naturalesa d'aquestes relacions mitjançant el concepte de cooperació. El concepte de cooperació no significa la unió entre les confessions religioses i l'Estat amb el fi de la prossecució comuna de finalitats religioses, sinó que el terme cooperació establert per l'article 16.3 de la CE s'utilitza per a indicar que el sistema eclesiàstic no té res a veure amb els sistemes d'unió entre esglésies i Estat, ni amb els sistemes de separació absoluta entre l'Estat i les confessions religioses. El que es vol dir amb el terme cooperació és la comuna entesa, bilateral o plurilateral, com a principi informador de les relacions entre l'Estat i les confessions, però en cap moment no s'està constitucionalitzant cap manera concreta o modalitat definida per a l'entesa comuna de cooperació.
  L'esment explícit que es fa de l'Església catòlica en l'article 16.3 de la CE no significa que l'Estat espanyol hagi de mantenir relacions de cooperació obligatòriament amb l'Església catòlica i que, per contra, li és facultatiu tenir-les amb les altres confessions religioses que són esmentades, genèricament, en el mateix precepte legal. Sí que cal tenir en compte, però, que en aquest esment especial de l'Església catòlica hi ha la clau perquè, pel fet que les altres confessions hi apareixen esmentades totes genèricament, a l'hora d'establir els acords o convenis amb l'Estat s'hauran de sotmetre als criteris de valoració de l'article 7 de la LOLR. És a dir, s'hauran de sotmetre a la prova que, pel seu àmbit i nombre de creients, gaudeixen, a més, del fet d'estar inscrites com a confessions de notori arrelament.
  Per contra, l'Església catòlica supleix, en ser esmentada en la CE, la necessitat de provar, arran de l'article 7, el seu notori arrelament, ja que amb el nom propi prou reconegut constitucionalment que té seria una contradicció jurídica que necessités provar, no tant un arrelament constitucional, sinó un simple arrelament que li fos exigit per una llei de categoria inferior.
  Tres lleis del 10 de novembre de 1992 van promulgar sengles acords entre l'Estat espanyol amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya (FEREDE), amb la Federació de Comunitats Israelites d'Espanya (FCIE) i amb la Comissió Islàmica d'Espanya (CIE).

Nota