Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "confusió" dins totes les àrees temàtiques

Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  confessió, n f
  • es  confesión

<Literatura>

Definició
Forma literària autobiogràfica caracteritzada perquè l'autor exposa sobretot la pròpia intimitat, a diferència de les memòries, concebudes generalment com la visió global de la vida o l'obra de l'autor.
confessió confessió

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  confessió, n f
  • es  confesión, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>, <Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>

confessió confessió

<Dret processal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confessió, n f
  • es  confesión, n f

<Dret processal>

confessió confessió

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confessió, n f
  • es  confesión

<Dret canònic>

Definició
Afirmació escrita o oral sobre algun fet manifestada per una de les parts a propòsit de la matèria del judici i en contra seu.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • La declaració judicial -dins l'àmplia significació que se li dona en el Codi de dret canònic- és definida en el cànon 1535, en l'accepció de confessió.
    La confessió s'ha de fer davant el jutge o jutgessa precisament pel càrrec que ocupa, i no com a persona privada, i, a més, que sigui competent, fins al punt que si fos incompetent, amb incompetència absoluta, la confessió ja no seria judicial, sinó extrajudicial. Es pot fer tant a requeriment del jutge o jutgessa com de manera espontània.
    El més normal és que la confessió es faci de paraula responent a l'interrogatori presentat per la part contrària i que el jutge o jutgessa formula. Encara que el cànon 1535 digui que l'afirmació ha de ser contra la persona declarant, en general, la jurisprudència, en matèria matrimonial, i més concretament referint-se a la simulació, considera que és una confessió judicial tota afirmació feta pel presumpte simulador o simuladora a propòsit que simulà el matrimoni, independentment de si la seva declaració és perjudicial o no per a la persona declarant.
    D'altra banda, el cànon 1530 s'ocupa d'un tipus de declaració judicial que no és confessió; més concretament, de la manifestació de la part quan és interrogada discretament pel jutge o jutgessa, és a dir, si així ho estima oportú, la qual cosa es pot fer en qualsevol moment del procés per a descobrir la veritat. No s'ha d'oblidar que el jutge instructor és el veritable mestre de la fase instructora (càn. 1452).
    La interrogació es converteix en obligatòria en dues circumstàncies: en primer lloc, si ho demana la part o ho requereixen les parts qualificades, que són el promotor de justícia o el defensor del vincle, en virtut del principi dispositiu; i, en segon lloc, si la interrogació a la part ha de servir per a provar un fet que a l'interès comú li importi deixar sense cap dubte.
    En les causes de nul·litat de matrimoni, les parts han de ser interrogades sempre. Es deixa a parer del jutge instructor o jutgessa instructora s'ha d'oir primer la part actora o la demandada. S'ha d'advertir que si aquesta no coneixia prèviament el libel, el jutge o jutgessa la hi ha de llegir si assisteix a declarar en un judici.
    D'altra banda, l'obligació d'interrogar que incumbeix als jutges s'estén fins i tot al cas en què la part demandada s'hagi remès a la justícia del tribunal, o s'hagi mostrat d'acord amb les pretensions de la contrapart (Joan Pau II, discurs a la Rota, del 26.1.1989). En el cànon 1532, es recorda als jutges, en la condició d'executors qualificats de la norma, que han d'exercir legítimament llur discrecionalitat, o sigui, de conformitat amb la llei, a la qual s'ha de servir amb fidelitat; alhora, la persona interrogada ha de respondre i manifestar íntegrament la veritat, excepte en els processos penals (càn. 1728, § 2). Però si la part refusa de respondre, correspon als jutges valorar aquesta actitud amb vista a la prova dels fets.
    El requeriment formal del iusiurandum de veritate dicenda (forma més solemne i comprometedora o de dir tota la veritat i només la veritat) afecta, per prescripció del cànon 1532, les causes en què és involucrat el bé públic; encara que el jutge o jutgessa pot dispensar de jurar si una causa greu ho aconsella. En les causes restants, es deixa a la prudència del jutjador.
    La jurisprudència adverteix que el CDC-83 ha descartat el iusiurandum de veritate dictorum. El de secreto servando és un esforç que cal afegir als altres dos tipus. La confessió judicial d'una de les parts, quan es tracta d'un assumpte privat i no entra en joc el bé públic, relleva les altres de la càrrega de la prova (càn. 1536, § 1). Malgrat tot, en les causes que afecten el bé públic, la confessió judicial i les declaracions de les parts que no siguin confessions poden tenir força probatòria, que el jutge o jutgessa ha de valorar juntament amb la resta de circumstàncies de la causa, però no se'ls pot atribuir força de prova plena, si no és que altres elements les corroboren totalment (càn. 1536, § 2). El jutge o jutgessa ha de valorar la confessió extrajudicial aportada en una interlocutòria, un cop sospesades totes les circumstàncies (càn. 1537). Vehiculada per testifical o documental gairebé sempre, és prova mediata probatio probanda. En la legislació intercodicial matrimonial, la deposició judicial no era apta per a constituir una prova contra el valor del matrimoni que es pretenia simulat (art. 117 Provida Mater Ecclesia [PME]); i l'extrajudicial constituïa un adminicle (art. 116 PME). La Rota, malgrat tot, considera la judicial com aquella quae viam parat ad probationem; i respecte de l'extrajudicial, la doctrina sosté que no allibera l'altra part de la càrrega de la prova, encara que és una veritable prova valorar amb criteris anàlegs a com es fa amb la testifical.
    La confessió o qualsevol altra declaració d'una part no té cap mena de valor si consta que ha estat emesa per error de fet o treta per violència o por greu (càn. 1538).
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confessió, n f
  • es  confesión

<Dret penal>

Definició
Comportament del responsable d'un delicte que consisteix a informar les autoritats que ha comès el fet delictiu.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • La confessió és tipificada en l'article 21.4 del Codi penal (CP) com a circumstància atenuant de la responsabilitat penal: «haver procedit el culpable, abans de saber que el procediment judicial es dirigeix contra ell, a confessar la infracció a les autoritats». Aquesta regulació té l'antecedent en l'article 9.9 del CP del 1973, que regulava l'atenuant d'«haver procedit el culpable abans de conèixer l'obertura del procediment judicial, i per impulsos de penediment espontani [...] a confessar a les autoritats la infracció».
    Hi ha una certa discussió sobre quin és el fonament d'aquest atenuant. El CP del 1973 exigia que la confessió es dugués a terme com a conseqüència d'un «penediment espontani» i això havia portat algun autor a entendre que, d'alguna manera, la confessió determinava que la conducta del delinqüent mereixia un retret menor. Fins i tot, es considerava que l'atenuant disminuïa la culpabilitat (Sentència del Tribunal Suprem [STS] 3.11.1988, ponent: Puerta Luis), tot i que aquesta interpretació resultava, ja en aquell moment, dogmàticament difícil d'acceptar. Com que en el CP del 1995 ha desaparegut la referència al «penediment espontani», aquesta interpretació és encara menys acceptable.
    La confessió no determina la disminució de gravetat en el fet antijurídic, ni una minva de la culpabilitat del subjecte responsable, ja que en el moment de la confessió el fet ja està consumat, així que aquesta no pot incidir sobre aspectes que ja han quedat fixats (gravetat, culpabilitat).
    La confessió és un comportament postdelictiu que interessa a l'Estat en la seva tasca de persecució del delicte i que per això es fomenta mitjançant l'atenuació de la pena. Els requisits que han de concórrer per tal que la confessió tingui efectes atenuants són els següents:
    En primer lloc, cal que el subjecte responsable del fet el confessi sense desfiguracions, falsedats ni afirmacions que portin a la confusió. En efecte, la confessió «s'ha de poder reputar veraç, és a dir, que no oculti elements rellevants i que no n'afegeixi falsament altres de diferents, de manera que s'ofereixi una versió irreal que demostri la intenció de l'acusat d'eludir les responsabilitats mitjançant l'establiment d'un relat que l'afavoreixi, i que resulta ser fals segons la valoració de la prova feta després pel Tribunal (STS del 30.11.2005, ponent: Colmenero Menéndez de Luarca). Per exemple, la STS del 13.2.2002, ponent: Móner Muñoz, no va apreciar l'atenuant en un cas en què el subjecte va confessar que l'escopeta se li va disparar sola quan, en realitat, l'havia disparada ell. Ara bé, són admissibles les imprecisions pròpies d'una descripció humana.
    En segon lloc, la confessió ha de tenir lloc abans que l'autor sàpiga que el procediment judicial es dirigeix contra ell, a diferència del CP del 1973, que disposava que la confessió havia de tenir lloc abans que l'autor tingués coneixement de l'obertura del procediment judicial. La interpretació del moment en què el procediment es dirigeix contra el subjecte provoca controvèrsia. Segons alguns autors, les mateixes diligències policials constitueixen un procediment dirigit contra l'autor. En canvi, n'hi ha d'altres que entenen que el procediment es dirigeix contra el subjecte en el moment de les diligències prèvies en la fase d'instrucció. Aquesta segona interpretació és més convincent, ja que el procediment s'ha d'entendre en sentit estricte.
    En tercer lloc, l'autor ha de confessar el fet davant les autoritats. Ara bé, això no significa que la confessió hagi de tenir lloc davant l'organisme competent per a perseguir el delicte en qüestió. Quan era vigent el CP del 1973, semblava que, per a apreciar l'atenuant, s'exigia la concurrència d'un element subjectiu: que el subjecte obrés per impuls de «penediment espontani». No obstant això, el contingut d'aquest impuls de penediment espontani era molt discutit, per una banda, per les seves connotacions ètiques i, per una altra, per les dificultats de provar-ne l'existència (STS del 13.12.1988, ponent: Puerta Luis). Per això, l'atenuant s'apreciava tant si el motiu era que l'autor estigués convençut d'haver obrat malament, com si l'interès era obtenir certs beneficis penològics (STS del 27.5.1992, ponent: Ruiz Vadillo), de manera que la tendència era clarament l'objectivització de la interpretació de l'atenuant (STS del 27.2.1992, ponent: Delgado García).
    Amb la desaparició de la referència al penediment espontani en l'article 21.4 del CP del 1995, desapareix també la base legal per a exigir la concurrència d'un element subjectiu i n'hi ha prou de constatar el fet objectiu que l'autor ha confessat davant les autoritats dins el termini previst (STS del 30.11.2005, ponent: Colmenero Menéndez de Luarca). S'ha plantejat si l'atenuant de confessió és apreciable en els delictes imprudents. Per a la concepció que donava molta importància al penediment i que, a més, interpretava aquest element dotant-lo d'un fort contingut ètic, hi havia problemes per a parlar de penediment en els delictes imprudents, ja que en aquests delictes el subjecte no «vol» la conducta típica i, per tant, no té motiu per a penedir-se.
    Com que l'article 21.4 del CP del 1995 no exigeix la concurrència d'un element subjectiu de penediment, no hi ha obstacles per a apreciar l'atenuant de confessió en els casos de comportaments imprudents.
confessió en judici confessió en judici

<Dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confessió en judici, n f
  • es  confesión en juicio

<Dret>

Definició
Mitjà de prova consistent en la declaració d'alguna de les parts litigants, en què reconeix o no fets que la poden perjudicar.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
confessió religiosa confessió religiosa

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confessió religiosa, n f
  • es  confesión religiosa, n f

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

confessió religiosa confessió religiosa

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  confessió religiosa, n f
  • es  confesión religiosa

<Dret canònic>

Definició
Comunitat de persones amb objectius religiosos i activitat de culte comuns que té personalitat jurídica i és subjecte del dret de llibertat religiosa.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • En l'ordenament jurídic espanyol es parla d'esglésies i confessions religioses, fins i tot de comunitats religioses, per a referir-se al subjecte col·lectiu per excel·lència del dret eclesiàstic. Amb aquests termes, que gairebé podríem considerar sinònims en el context jurídic, tal com es desprèn de la Llei orgànica de llibertat religiosa (LOLR), s'al·ludeix a les entitats de naturalesa religiosa que tenen una finalitat religiosa i una activitat de culte que les determina. Es tracta d'entitats religioses inscrites en el Registre d'Entitats Religioses del Ministeri de Justícia i, per tant, amb personalitat jurídica, ja que les que no hi estan inscrites en realitat no existeixen per al dret eclesiàstic de l'Estat i únicament els és aplicable el dret comú d'associacions, encara que sempre, com qualsevol altre grup o comunitat, tenen el dret de poder ser inscrites en el Registre d'Entitats Religioses.
    Pel que fa al fet de per què l'òrgan legislador utilitza termes diferents, sembla que és a causa de la gran diversitat d'estructures organitzatives que ofereixen les confessions en general, de manera que cal parlar tant dels grups d'origen cristià, que se solen denominar esglésies, com dels grups jueus o musulmans, que normalment formen comunitats, com d'altres grups religiosos no emmarcables en les categories esmentades.
    Respecte de la dotació de personalitat jurídica a les entitats religioses, perquè puguin ser considerades jurídicament confessió religiosa, com se sap, l'Estat podria haver optat per diversos procediments tècnics: el reenviament material o formal, el reconeixement d'efectes civils o la constitució en l'ordenament de l'Estat d'associacions culturals civils. Tanmateix, en règims de cooperació, la fórmula escollida generalment com a mecanisme per a atorgar rellevància civil als ens esmentats és el reconeixement de personalitat civil, ja que confereix més certesa i seguretat jurídiques. D'aquesta manera, poden desenvolupar plenament llur existència i activitat en l'ordenament estatal, sense que minvi llur identitat religiosa. El reconeixement civil esmentat potser no té naturalesa constitutiva en l'ordre confessional, en el qual ja pot existir, però sí en l'ordre civil, és a dir, li dona qualitat de persona jurídica en l'ordenament de l'Estat. Per tant, el reconeixement està íntimament lligat a l'adquisició de la personalitat jurídica civil, que s'obté amb la inscripció en el Registre d'Entitats Religioses del Ministeri de Justícia. L'article 5 de la LOLR disposa que les esglésies, confessions i comunitats religioses tenen personalitat jurídica una vegada inscrites en el registre públic corresponent, que es crea, a aquest efecte, en el Ministeri de Justícia. Es refereix al Registre d'Entitats Religioses. La inscripció es practica per mitjà de sol·licitud, acompanyada de document fefaent en el qual constin la seva fundació o l'establiment a l'Estat espanyol, l'expressió dels objectius religiosos, la denominació i altres dades d'identificació, el règim de funcionament i els òrgans representatius, amb expressió de les facultats i dels requisits per a la designació vàlida. Es tracta, doncs, d'una inscripció de caràcter facultatiu.
    La normativa que cal atendre en particular és el Reial decret 142/1981, del 9 de gener, sobre organització i funcionament del Registre d'Entitats Religioses. I sobre això, l'article 4.2 disposa que la inscripció només es pot denegar quan no s'acreditin degudament els requisits a què es refereix l'article 3 (denominació, domicili, objectius religiosos, règim de funcionament i organismes representatius).
    El requisit dels objectius religiosos és el més polèmic, ja que el control que l'Administració exerceix sobre això ha provocat moltes crítiques. Concretament, es tracta de la discussió sobre si aquest control ha de ser de fons o exclusivament de forma; respecte d'aquesta qüestió, la doctrina, avui dia, es decanta majoritàriament per aquesta segona opció. S'ha de reconèixer, però, que ni tan sols la jurisprudència no ha estat unànime en aquest sentit. Així, per exemple, en la Sentència del Tribunal Suprem del 14.6.1996, seguint igualment la doctrina establerta per la de l'1 de març de 1994, s'afirma que «la inscripció ha d'anar precedida d'una funció qualificadora que garanteixi no solament els requisits formals, sinó també el compliment dels que concerneixin el contingut real, material o de fons de l'entitat sol·licitant, i d'entre aquests, els que garanteixin la realitat que els objectius que s'expressen en la sol·licitud han de respectar «els límits establerts en l'article 3 de la Llei 7/1980 en l'exercici dels drets dimanants de la llibertat religiosa», límits que són definits en el precepte com «la salvaguarda de la seguretat, de la salut i de la moral pública». Per això ha de concloure, en aquest punt, que per a resoldre sobre la inscripció [...] l'autoritat administrativa pot entrar en consideracions de fons».
    No obstant això, el Tribunal Constitucional rebutja aquesta interpretació que permet l'examen de fons en la Sentència 46/2001, del 15 de febrer, que precisament declara nul·la la sentència anterior, entre altres resolucions. En el fonament de dret vuitè s'exposa expressament que l'Estat no està habilitat «per a dur a terme una activitat de control de la legitimitat de les creences religioses de les entitats o comunitats religioses, o sobre llurs modalitats d'expressió, sinó tan sols per a comprovar, de la qual cosa emana un acte de mera constatació, i no pas de qualificació, que l'entitat sol·licitant no és cap de les excloses per l'article 3.2 de la LOLR, i que les activitats o conductes que es duen a terme per a llur pràctica no atempten contra el dret dels altres a l'exercici de llurs llibertats i drets fonamentals, ni són contràries a la seguretat, a la salut o a la moralitat públiques, com a elements en què es concreta l'ordre públic protegit per la llei en una societat democràtica a què es refereix l'article 16.1 de la CE. [...] Mitjançant aquesta activitat de constatació, l'Administració responsable de l'instrument esmentat no es mou en un àmbit de discrecionalitat que l'apoderi amb un cert marge d'apreciació per a acordar o no la inscripció sol·licitada, sinó que la seva actuació en aquest extrem no es pot sinó qualificar de reglada, i així ho corrobora l'article 4.2 del Reglament, pel qual es regula l'organització i el funcionament del Registre». Així mateix, en el fonament de dret desè s'insisteix «que l'Administració no s'ha d'arrogar la funció de jutjar el component religiós de les entitats sol·licitants de l'accés al Registre, sinó que s'ha de limitar a constatar que, atesos llurs estatuts i objectius, no són entitats de les excloses per l'article 3.2 de la LOLR». Una vegada inscrites, les esglésies, les confessions i les comunitats religioses tenen plena autonomia i poden establir llurs normes d'organització, règim intern i règim de personal, d'acord amb l'article 6.1 de la LOLR. Això significa que tenen capacitat per a autonormativitzar-se, cosa que significa reconèixer-los autonomia per a determinar la pròpia ideologia i, consegüentment, els principis jurídics pels quals es regeixen, sens perjudici que l'article 5.2 de la LOLR els exigeixi que tinguin delimitats els objectius i la naturalesa religiosa.
    També tenen capacitat per a determinar llurs normes d'organització, encara que no sigui plenament democràtica, i fins i tot el propi règim intern, que pot ser un codi ampli i estructurat, com passa en l'Església catòlica, que té el Codi de dret canònic, o meres normes a les quals es negui la juridicitat. Igualment, poden establir llur règim personal, referit a les relacions amb llurs socis, quan duguin a terme activitats per a l'entitat religiosa.
    En aquestes normes, així com en les que regulin les institucions creades per les confessions per dur a terme llurs finalitats, s'hi poden incloure clàusules de salvaguarda de llur identitat religiosa i caràcter, així com del respecte a causa de llurs creences, sens perjudici del respecte dels drets i les llibertats reconeguts per la Constitució, i d'una manera especial dels de llibertat, igualtat i no-discriminació. L'article 6, així mateix, disposa que una confessió religiosa, fent ús de la pròpia autonomia, pot crear i fomentar associacions, fundacions o institucions en general, per a dur a terme els seus objectius.
    És un fet que les confessions consideren fonamental per al propi desenvolupament i llur existència poder constituir entitats religioses menors per a assolir llurs finalitats religioses, ja siguin culturals, assistencials o d'estudi. Aquests ens estan sotmesos a l'entitat major que els va crear, han de participar en els seus objectius religiosos i tenen naturalesa religiosa, ja que en cas contrari s'haurien de sotmetre al dret comú. Aquest règim d'autonomia implica, a més, reconèixer l'església, la confessió o la comunitat religiosa corresponent com a ple titular de la llibertat religiosa. Alhora, això li representa ser titular d'un seguit de drets derivats, com ara poder optar a subscriure un acord de cooperació amb l'Estat si compleix els requisits establerts legalment; que pugui ser escoltada a l'efecte de designació de representants de les confessions en la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa; que pugui prestar assistència religiosa en centres públics; que els seus fidels puguin prestar consentiment matrimonial en la forma religiosa establerta, etc.
    De tot el que s'ha exposat se'n pot extreure una altra conclusió: l'ordenament jurídic espanyol distingeix entre diferents tipus de confessions religioses inscrites i amb personalitat jurídica. Totes són titulars del dret de llibertat religiosa i gaudeixen del règim jurídic especial d'autonomia, regulat bàsicament en la LOLR.
    No obstant això, cal diferenciar les que no tenen relacions de cooperació amb l'Estat de les que sí que en tenen. Perquè les esglésies o confessions religioses puguin firmar un acord de cooperació amb l'Estat cal que, a més d'estar inscrites en el Registre d'Entitats Religioses, hagin assolit un arrelament notori a l'Estat espanyol, per l'àmbit i el nombre de creients. Els acords s'aproven per llei de Corts Generals (art. 7 LOLR) i comporten determinades especialitats en el règim jurídic de les confessions i entitats religioses corresponents.
    Així ha passat amb la Federació d'Entitats Religioses Evangèliques d'Espanya, que representa la confessió evangelista; la Federació d'Entitats Israelites d'Espanya, que representa la comunitat jueva, i la Comissió Islàmica d'Espanya, que representa la confessió islàmica, les quals mantenen acords amb l'Estat aprovats per les lleis 24, 25 i 26, respectivament, del 10 de novembre de 1992. D'altra banda, l'Església catòlica gaudeix d'un règim especial especificat en els acords de naturalesa internacional signats per la Santa Seu i l'Estat espanyol el 28 de juliol de 1976 i el 4 de desembre de 1979, i que plantegen algunes especificitats, com ara la inscripció innecessària de la confessió catòlica en el Registre d'Entitats Religioses per a obtenir personalitat jurídica, ja que la Santa Seu gaudeix de personalitat jurídica internacional.
    Així mateix, algunes de les entitats de l'Església catòlica tampoc no necessiten inscriure's en el Registre per a gaudir de personalitat jurídica civil, i sobre això es produeix un reenviament formal a les normes del dret canònic, com en matèria de capacitat d'obrar dels instituts religiosos catòlics i altres exemples de l'especialitat del règim jurídic de l'Església catòlica i de la seva posició jurídica en l'ordenament estatal.
  • V. t.: associació religiosa n f
confessio in iure confessio in iure

<Dret > Dret romà>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. SERVEI DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA. Vocabulari de dret romà [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2018.
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/234/>

  • la  confessio in iure, n f
  • ca  assentiment davant el pretor, n m
  • ca  aplanament davant el pretor, n m sin. compl.
  • es  asentimiento ante el pretor, n m
  • es  allanamiento ante el pretor, n m sin. compl.
  • fr  aveu devant le préteur, n m
  • it  confessione in giudizio, n f

<Dret romà>

Confuci Confuci

<Religions de la Xina i el Japó>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

ASSOCIACIÓ UNESCO PER AL DIÀLEG INTERRELIGIÓS. Diccionari de religions [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia, cop. 2015. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/193/>

  • ca  Confuci

<Religions > Religions de la Xina i el Japó>

Definició
Filòsof i reformador de costums xinès, que va viure al segle V aC i és considerat el fundador del confucianisme.

Nota

  • El pensament de Confuci no se centra en qüestions metafísiques sinó que fa èmfasi en l'ètica. Així, proposa alguns valors i formes de conducta (benevolència, amor familiar, obediència, honorabilitat, etc.) i el seguiment de determinats ritus.
  • Confuci és el nom llatinitzat de Kong Fuzi, 'mestre Kong'.