Cercaterm

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Congrés de Jurisconsults Catalans, n m
es Congreso de Jurisconsultos Catalanes

<Història del dret>

Definició

Congrés de catalans doctes en qüestions de dret convocat el 1880 per la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, en què s'aprovaren les bases del dret foral català que s'havien de mantenir en el nou Codi civil espanyol.

Nota

Àmbit: Catalunya
Amb la publicació del Reial decret del 2 de febrer de 1880, que promovia l'elaboració del nou Codi civil espanyol (CC), el ministre de Gràcia i Justícia encomanà que determinats jurisconsults de prestigi informessin d'aquelles institucions forals que es consideraven de «vital» importància per a mantenir-les com a excepció entre les lleis generals del regne. Seguidament, aquests informes s'elevaren a la Comissió General de Codificació als efectes oportuns. El termini per a presentar aquests informes fou el 31 de desembre de 1880, i, per aquest motiu, el 3 de març següent, la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País acordà convocar el Congrés de Jurisconsults Catalans. El 14 de maig es constituí la Comissió Organitzadora, amb la presidència del president de la Societat, Vicent de Romero, i altres membres representants: de l'Audiència Territorial de Barcelona; de les diputacions provincials catalanes; de les societats econòmiques de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i Cervera; dels col·legis d'advocats de Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona, Balaguer, Figueres, Mataró, Cervera i Sant Feliu de Llobregat; de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació; de l'Acadèmia de Dret Administratiu; de l'Acadèmia de Dret; de l'Institut Agrícola Català; de l'Ateneu Barcelonès, i del Col·legi de Notaris, entre altres. Com a president honorari del Congrés, es nomenà el marquès de San Miguel de la Vega, magistrat, i com a president, Vicent de Romero; i també es designaren dues vicepresidències i dos secretaris.
Les sessions s'iniciaren el 10 de setembre i, finalment, es convocà el Congrés per al 31 de desembre següent perquè «sota la base del Projecte de Codi civil publicat el 10 de maig del 1851», es decidís quines institucions i principis de dret foral s'havin d'introduir com a excepció per a Catalunya en el CC.
El 20 de novembre de 1880 s'aprovaren les bases que es volien proposar al mateix Congrés per a llur discussió. Eren nou bases, relatives als àmbits de la persona, del matrimoni, de la minoria d'edat, de les coses, de la prescripció, de les donacions, de la successió testamentària, de la successió intestada, i de les obligacions i dels contractes.

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca Congrés dels Diputats, n m
es Congreso de los Diputados

Definició

Cos legislatiu de la monarquia espanyola, des del 1837 al 1923 i des del 1976, el qual, amb el senat, forma les Corts Generals.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Congrés dels Diputats, n m
es Congreso de los Diputados

Definició

Cambra formada per membres d'elecció directa que, juntament amb el Senat, integra les Corts Generals.

Nota

Àmbit: Espanya
El nom del parlament espanyol, Congrés dels Diputats, queda fixat en la Constitució espanyola (CE) (art. 66.1). Les Corts Generals són l'òrgan representatiu del poble espanyol, en el qual resideix la sobirania nacional i del qual emanen tots els poders de l'Estat (art. 1.2 i 66.1 CE). El Congrés dels Diputats i el Senat són, doncs, dues cambres de representació política, que es fonamenta en l'elecció de llurs membres per sufragi universal directe (art. 68.1 i 69.2 CE). Tanmateix, la CE atribueix, a més, al Senat la condició de «cambra de representació territorial» (art. 69.1 CE) i, en virtut d'això, determina l'existència de senadors designats per les comunitats autònomes (art. 69.5 CE). Malgrat tot, aquesta excepció no altera la naturalesa representativa esmentada, atesa la poca rellevància -menys d'una cinquena part- que aquests membres tenen en la composició final del Senat.
L'estructura bicameral del parlament ha estat gairebé constant en la història del constitucionalisme espanyol. De tota manera, aquesta història s'inicia amb la Constitució del 1812, la qual, d'acord amb el principi rousseaunià d'indivisibilitat de la voluntat nacional, dissenya un parlament unicameral. És la norma constitucional següent, la Constitució del 1834 (o Estatut Reial), la que instaura l'estructura bicameral del parlament. El bicameralisme, a partir d'aquest moment, és una constant de la resta de textos constitucionals vigents a Espanya al llarg del segle XIX (constitucions del 1834, 1837, 1845, 1869 i 1876), de les quals destaquen les constitucions del 1845 i el 1876, ambdues de caràcter doctrinari, i que són les que van gaudir d'una vigència més dilatada. Aquestes constitucions van dissenyar el Senat com una cambra representativa dels estaments socials privilegiats, i, com a tal, destinada a obstaculitzar, o a anul·lar, les decisions preses per la cambra representativa de la voluntat nacional. El desprestigi que arrossegà al llarg del temps un Senat dissenyat amb aquesta finalitat, explica per què el darrer precedent de la Constitució vigent, la Constitució de la Segona República (1931), torna a instaurar un sistema de parlament unicameral. Finalment, és important destacar que la Llei per a la reforma política (1977) va projectar un parlament bicameral, la regulació del qual, en aspectes substantius (denominació de les cambres, nombre de components, fórmula electoral), ha estat incorporat a la CE del 1978.
La CE determina que el Congrés dels Diputats es compon d'un nombre mínim de tres-cents i un màxim de quatre-cents diputats, elegits per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret (art. 68.1). Aquest interval numèric ha estat concretat, com ho va fer la Llei per a la reforma política, en la quantitat de tres-cents cinquanta diputats (art. 162.1 Llei orgànica del règim electoral general [LOREG]). La circumscripció electoral és la província, amb excepció de les ciutats de Ceuta i Melilla, que es consideren, cadascuna, circumscripcions electorals, i elegeixen, també cadascuna, un diputat (art. 68.2 CE i art. 161.1 LOREG). Pel que fa a la resta de circumscripcions, la CE imposa a l'òrgan legislador l'obligació d'atribuir una representació mínima inicial a cada província, i la resta d'escons s'han de distribuir en proporció a les poblacions respectives (art. 68.2). Aquest imperatiu constitucional ha estat desenvolupat per la llei electoral de la manera següent: a cada província li correspon un nombre mínim inicial de dos diputats (art. 162.2 LOREG), la qual cosa significa un nombre de cent diputats, quantitat a la qual s'afegeixen els dos de Ceuta i Melilla, per a restar-se, finalment, dels tres-cents cinquanta previstos, cosa que dona com a resultat final dos-cents quaranta-vuit diputats. Aquests dos-cents quaranta-vuit diputats restants es distribueixen entre les diverses circumscripcions en proporció a la seva població d'acord amb el procediment següent (art. 162.3 LOREG): a) s'obté una quota de repartiment mitjançant la divisió per dos-cents quaranta-vuit de la xifra total de població de dret de les províncies peninsulars i insulars; b) s'adjudiquen a cada província els diputats que resultin, en nombres enters, de dividir la població de dret provincial per la quota de repartiment esmentada, i c) els diputats restants es distribueixen assignant-ne un a cadascuna de les províncies el quocient de les quals tingui una fracció decimal major. La convocatòria d'eleccions al Congrés dels Diputats es realitza mitjançant un reial decret (art. 167.1 LOREG), el qual ha d'especificar el nombre de diputats que cal elegir en cada circumscripció, d'acord amb el sistema esmentat (art. 162.4 LOREG).
L'atribució d'escons s'efectua atenent criteris de representació proporcional (art. 68.3 CE), si bé la llei electoral pretén evitar una dispersió excessiva de vots mitjançant mecanismes correctors com ara, d'una banda, la fixació d'un llindar mínim de sufragis per tal d'aconseguir representació (el 3 % de vots vàlidament emesos en cada circumscripció -art. 163.1.a LOREG), i, de l'altra, l'ús d'una fórmula electoral, la llei d'Hond, que penalitza les candidatures minoritàries en agrupar els vots en les més votades (art. 163.1, lletres b, c, d i e LOREG). En les circumscripcions de Ceuta i de Melilla, el sistema emprat és el de la majoria relativa, en què es proclama electa la persona candidata que ha obtingut més vots (art. 163.2 LOREG).
El Congrés dels Diputats, com el Senat, són òrgans complexos ja que estan formats per diversos òrgans inferiors. Entre aquests destaquen el president o presidenta (art. 72.3 CE), la Mesa (art. 72.2 CE), les comissions (art. 75 i 76 CE) i la Diputació Permanent (art. 78 CE). Així mateix, formen part de l'organització de les cambres les respectives juntes de portaveus, les quals, tot i no estar contingudes en la CE, han estat incorporades en l'organització parlamentària mitjançant els respectius reglaments interns.
La CE (art. 72.1) reconeix al Congrés dels Diputats i al Senat una àmplia autonomia organitzativa, que es manifesta en la capacitat d'aprovar llur norma de funcionament, el Reglament parlamentari; el del Congrés és del 10 de febrer de 1982, així com el pressupost i, de comú acord, l'estatut jurídic del personal. En un sistema parlamentari de govern, com és l'espanyol (art. 1.3 CE), el parlament exerceix, ultra la potestat legislativa de l'Estat, les funcions de constituir i controlar, posteriorment, el Govern.
La CE atorga en el desenvolupament d'aquestes dues funcions, malgrat l'estructura bicameral ja esmentada, un predomini manifest i, fins i tot, un monopoli excloent, del Congrés dels Diputats sobre el Senat. La posició preponderant del Congrés dels Diputats, pel que fa a l'exercici de la potestat legislativa de l'Estat, es manifesta en el moment inicial del procediment legislatiu ordinari, així com en el moment de l'aprovació definitiva del text.
En el moment inicial, la preeminència del Congrés rau en el fet que, tot i que ambdues cambres són titulars de la iniciativa legislativa (art. 87.1 CE), és en el Congrés dels Diputats on s'examinen i, si escau, s'aproven en primera lectura tant els projectes de llei aprovats en Consell de Ministres (art. 88.1 CE) com les proposicions de llei aprovades pels altres titulars de la iniciativa legislativa, és a dir, el Senat (art. 89.2 CE), les assemblees de les comunitats autònomes (art. 87.2 CE) o, finalment, la iniciativa popular (art. 87.3 CE).
En el moment de l'aprovació definitiva del projecte o proposició de llei, la primacia del Congrés és encara més evident, ja que, tot i que la CE estableix que, després de la tramitació corresponent, el Senat pot manifestar disconformitat amb el text aprovat pel Congrés i vetar-lo o introduir-hi esmenes, és en tot cas la voluntat del Congrés la que, en darrer terme, preval (art. 90.2 CE).
Així mateix, tot i que no corresponen al procediment legislatiu ordinari, no es pot obviar que és davant el Congrés que el Govern presenta el Projecte de pressupostos generals de l'Estat (art. 134.3 CE), ni, finalment, que en el procediment d'elaboració dels estatuts d'autonomia recollit per l'article 151 de la CE, ha estat la Comissió Constitucional del Congrés on s'han examinat i discutit els projectes estatutaris corresponents (art. 151.2.2n CE).
Tanmateix, la posició preferent del Congrés no es limita als dos moments del procediment legislatiu ordinari esmentats, ni als casos especials suara esmentats, sinó que també es manifesta més intensament en el procediment establert en relació amb la llei orgànica. Aquest tipus de llei, configurada en la CE com un tipus excepcional de llei, en consideració a les matèries que li són reservades (art. 81.1 CE), necessita, per a ser aprovada, modificada o derogada, una decisió favorable, i preferent, del Congrés, decisió que s'ha de concretar amb el quòrum reforçat de la majoria absoluta de vots favorables, manifestada, a més, en una votació final sobre el conjunt del projecte (art. 81.2 CE). En canvi, en el Senat, la llei orgànica és aprovada amb el quòrum de la majoria simple.
Així mateix, cal esmentar tres casos que, tot i no ser manifestacions, en sentit estricte, de la potestat legislativa estatal, també palesen la preeminència del Congrés.
D'una banda, la CE recull la possibilitat de sotmetre a referèndum consultiu les decisions polítiques d'especial transcendència, referèndum que, per a poder-se realitzar, ha de ser prèviament autoritzat pel Congrés (art. 92.2 CE).
D'altra banda, la CE disposa que el Senat, com a cambra territorial, desplaça el Congrés per iniciar el procediment de presa de determinades decisions no legislatives reservades a les Corts Generals (art. 74.2 CE), com són l'aprovació de convenis entre comunitats autònomes (art. 145.2 CE) i la distribució d'un fons de compensació interterritorial (art. 158.2 CE). Malgrat tot, la possible discrepància entre les dues cambres es resol, en última instància, també a favor de la decisió del Congrés (art. 74.2 CE). No obstant això, el Senat actua individualment en ocasió de l'exercici de mecanismes de coerció estatal (art. 155.1 CE).
I, finalment, també el Congrés, si s'ha iniciat un procediment de reforma constitucional que afecti el conjunt de matèries considerades no substancials (art. 167 CE) i no pot assolir l'acord amb el Senat sobre el text proposat, pot decidir en última instància, amb un quòrum reforçat, l'aprovació de la reforma (art. 167.2 CE).
En relació amb la competència de control del Govern, cal tenir present que la CE atribueix aquesta competència d'una manera genèrica, i igualment, tant al Congrés com al Senat (art. 66.2 CE). Tanmateix, en aquesta atribució genèrica és fonamental distingir entre els diversos instruments concrets en què es fa efectiva la funció de control. La CE regula, així, instruments de control ordinari i mecanismes de control extraordinari de l'activitat del Govern.
Els instruments de control ordinari, com ara la personació dels membres del Govern a les sessions de les cambres o llurs comissions (art. 110.1 CE), o les interpel·lacions i les preguntes (art. 111 CE) són exercits per ambdues cambres. L'atribució, en exclusiva, de l'exercici dels mecanismes de control extraordinari, com ara la qüestió de confiança (art. 112 CE) i la moció de censura (art. 113 CE), és la que justifica la posició nuclear del Congrés en forma parlamentària de govern.
No sembla difícil esbrinar la raó d'aquest monopoli, ja que rau en una circumstància fonamental, que és que l'existència del Govern depèn d'una declaració de voluntat inicial del Congrés, la investidura del president o presidenta del Govern.
La investidura és el procediment en el qual la persona candidata a president o presidenta sol·licita, i ha d'obtenir, la confiança del Congrés en el programa polític del Govern que pretengui formar (art. 99 CE). A la vegada, ser l'únic membre del Govern que rep la confiança parlamentària permet explicar la primacia clara del president o presidenta envers els altres components i, manifestament, la potestat de nomenar-los i fer-los cessar lliurament (art. 98.2 i 100 CE).
Ara bé, la primera declaració d'assentiment al programa polític del Govern inicia, a la vegada, una relació fiduciària que s'ha de mantenir entre el Congrés dels Diputats i el Govern al llarg del mandat parlamentari. En virtut d'aquesta relació, el Govern és políticament responsable de la seva gestió davant el Congrés (art. 108 CE), i la CE disposa dos mecanismes -la qüestió de confiança (art. 112 CE) i la moció de censura (art. 113 CE)- que tenen com a finalitat comprovar si es manté l'assentiment inicial atorgat. Tant si el Congrés nega la confiança, que li sol·licita el president o presidenta del Govern, com si adopta una moció de censura, que ha de ser proposada per una desena part dels diputats, el Govern ha de cessar en les seves funcions (art. 114 CE).
Val a dir que l'atribució d'aquests instruments ha estat compensada per la CE atorgant al president o presidenta del Govern la potestat de dissolució de les Corts Generals, o de qualsevol de les dues cambres (art. 115.1 CE). Tanmateix, com una mostra de l'equilibri institucional derivat del sistema parlamentari, aquesta potestat està limitada, ja que no pot ser exercida mentre es tramita una moció de censura (art. 115.2 CE), ni abans del transcurs d'un any des de l'anterior dissolució (art. 115.3 CE).

Per finalitzar, cal esmentar que la CE també ha situat en el Congrés dels Diputats, a més del control extraordinari de l'activitat política, la funció de control del govern en les situacions d'anormalitat constitucional. Per aquesta raó, la CE pretén garantir l'exercici del control parlamentari sobre l'activitat del Govern amb la prohibició de dissolució mentre sigui vigent la declaració de l'estat corresponent (art. 116.5 CE). Aquest control parlamentari és més intens com més greus són per als ciutadans els efectes de la declaració dels diferents estats (art. 55.1).
D'una banda, el Govern ha de donar compte al Congrés de la declaració de l'estat d'alarma, el qual, amb aquesta finalitat, s'ha de reunir immediatament. Així mateix, el termini de vigència d'aquesta situació, quinze dies com a màxim, no pot ser prorrogat sense l'autorització expressa de la Cambra (art. 116.2 CE).
D'una altra, l'estat d'excepció, que també és declarat pel Govern, amb una durada que no pot excedir els trenta dies, no pot ser aplicat sense l'autorització prèvia del Congrés; així mateix, per a poder ser prorrogat, per un termini igual, també és necessària l'aprovació de la cambra (art. 116.3 CE).
Finalment, l'estat de setge només pot ser declarat per la majoria absoluta del Congrés. La intervenció de la cambra, en aquest cas és decisiva perquè no només es limita a formalitzar amb el seu consentiment una decisió ja presa, sinó que, precisament, és constitutiva de la mateixa decisió, ja que també ha de determinar l'àmbit territorial de vigència d'aquest estat, la durada i les condicions en què s'exerceix (art. 116.4 CE).

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Congrés Jurídic Català, n m

<Història del dret>

Definició

V.: Primer Congrés Jurídic Català n m, Segon Congrés Jurídic Català n m

Nota

Àmbit: Catalunya

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Congrés Jurídic de Barcelona, n m
es Congreso Jurídico de Barcelona

<Història del dret>

Definició

Congrés jurídic convocat per diverses institucions de Barcelona amb motiu dels actes de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Nota

Àmbit: Catalunya
El van convocar la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, el Col·legi d'Advocats de la ciutat, l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, les acadèmies de Dret Administratiu i de Dret, i la Comissió Espanyola de la Fundació Savigny, que presidia Manuel Duran i Bas (que també era degà de la Facultat i del Col·legi d'Advocats), per a «discutir alguns dels problemes que interessen alhora a la ciència i a la societat espanyola», concretament dins l'àmbit del dret espanyol.
El Congrés va tenir lloc de l'1 al 8 de setembre de 1888 i hi participaren representants de les institucions convocants, del Consell d'Estat, dels tribunals de Justícia, dels col·legis de Registradors i de Notaris, de la Comissió Codificadora d'Espanya i Ultramar, de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, de diversos col·legis d'advocats i d'universitats de l'Estat, entre altres. La direcció s'encomanà a un president, amb dos vicepresidents i dos secretaris.
Els temes que era previst tractar-hi són sis: sobre el valor de la jurisprudència com a doctrina legal; els efectes jurídics que es derivaven de la possessió de diverses nacionalitats i del domicili sobre la família i el règim successori; sobre la hipoteca marítima; sobre els efectes de les penes privatives de la llibertat; de l'extraterritorialitat de la cosa jutjada en matèria civil i criminal, i sobre els efectes de l'expropiació forçosa en l'àmbit privat.
Les actes del Congrés es van publicar el 1889, amb el títol de Actas del Congreso Jurídico de Barcelona.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca congrés sindical, n m
es congreso sindical, n m

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

AGÈNCIA CATALANA DE TURISME; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de turisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/312>

ca congressista, n m, f
es congresista, n m, f
fr congressiste, n m, f
fr délégué à un congrès | déléguée à un congrès, n m, f
en convention-goer, n
en conventioneer, n
en conventioner, n
de Kongressteilnehmer | Kongressteilnehmerin, n m, f

<Turisme > Activitats turístiques>

Definició

Persona que assisteix i participa en un congrés.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia de fires i congressos [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/31/>

ca convenció, n f
es convención, n f
fr congrès, n m
pt convenção, n f
en convention, n

<Fires i congressos > Reunions>

Definició

Reunió dels membres d'una associació per a tractar de qüestions fixades prèviament.

Nota

Una convenció, a diferència d'un congrés, és una reunió que no és oberta al públic general.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

AGÈNCIA CATALANA DE TURISME; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de turisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/312>

ca convenció, n f
es convención, n f
fr congrès, n m
en convention, n
de Tagung, n f

<Turisme > Activitats turístiques>

Definició

Reunió dels membres d'una associació per a tractar de qüestions fixades prèviament.

Nota

Una convenció, a diferència d'un congrés, és una reunió que no és oberta al públic en general.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

AGÈNCIA CATALANA DE TURISME; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de turisme [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022-2023. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/312>

ca indústria de congressos, n f
es industria de congresos, n f
fr industrie des congrès, n f
fr marché des congrès, n m
en convention business, n
en meeting industry, n
de Kongressgewerbe, n n

<Turisme > Activitats turístiques>

Definició

Conjunt de les activitats econòmiques relacionades amb l'organització de congressos.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "congr��s" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició