Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca consell, n m
es consejo
en council

<Política. Sociologia. Antropologia>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consell, n m
es consejo, n m

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia i fraseologia dels productes informàtics [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/123>

ca consell
en hint

<Localització > Fraseologia>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consell, n m
es Consejo

<Història del dret>

Definició

Òrgan polític de representació dels municipis catalans, consultiu i legislatiu alhora.

Nota

Àmbit: Catalunya
A l'origen (entre finals del s. XII i principis del s. XIV), es configura a partir del grup de prohoms -veïns principals del lloc- que assessoraven els batlles en les seves tasques de govern i administració local, però durant aquest període de gestació faltava definir millor les funcions i el nombre de components.
Llevat del cas més precoç del Consell de Cent barceloní (1265), la institucionalització dels consells municipals es produí més a finals del segle XIII o ja entrat el segle XIV, quan van passar a actuar com a veritables òrgans de decisió, i van constituir el nucli de l'organització o l'estructura politicoinstitucional del municipi, juntament amb els magistrats encarregats d'executar les decisions que es prenien en el si de llurs reunions.
L'adquisició d'un cert grau d'autonomia s'observa tant als municipis reials com a les localitats d'àmbit senyorial (laic o eclesiàstic), que també tingueren reconeguda una personalitat jurídica i s'organitzaren seguint unes pautes similars; però, independentment de l'adscripció jurisdiccional de cada localitat i dels canvis produïts en aquest àmbit, és lògic que fos a les poblacions més grans i a les més desenvolupades econòmicament -la major part de reialenc- on l'evolució institucional fou més precoç comparada amb altres llocs. D'altra banda, l'autonomia assolida per aquest organisme era, per força, limitada, ja que estava supeditat al poder reial o senyorial. No endebades, el consell era presidit per l'autoritat local, batlle o veguer, i sense la presència d'aquests personatges les seves decisions no tenien validesa. Però el paper del batlle anà perdent importància, i es convertí en una figura més aviat honorífica, sobretot a finals de l'edat mitjana, d'ençà que els consells pogueren intervenir en la seva designació -mitjançant la presentació de ternes de candidats escollits entre els mateixos prohoms-, almenys als nuclis més grans.
El consell expressava la voluntat de la col·lectivitat o universitas, on quedaven inclosos tots els caps de família. De manera extraordinària, hom podia convocar tots els veïns per tal d'obtenir el consens popular en determinades qüestions, cosa que era ja del tot impracticable a les poblacions més grans.
El consell, en tant que institució representativa, era interlocutor de la monarquia i/o de la senyoria, trametia ambaixadors (síndics) per gestionar determinats afers a la cort reial o a la senyorial, bé fos a l'hora de demanar privilegis, negociar el pagament de donatius o menar plets, si no eren els mateixos magistrats els encarregats de fer-ho o altres persones contractades; i, d'altra banda, prenia decisions sobre qüestions internes de diversa índole: abastament, urbanisme, defensa i ordre públic, salubritat, mercats i fires, fiscalitat i deute públic, moralitat i bons costums, etc.
Els consells tingueren potestat normativa, o sigui, la facultat d'elaborar, amb l'aprovació o conformitat de l'autoritat superior, normes destinades a l'ordenació del règim intern de la ciutat o vila (ordinacions). Dels prohoms del Consell en sortien els electes per a ocupar càrrecs -en nombre variable, segons la importància de cada localitat-, i en primer terme pel que fa als magistrats, anomenats consellers (a Barcelona, Manresa i altres llocs de la Catalunya Central), jurats, paers, cònsols, etc.; però, tret dels casos indicats, el terme conseller es reservava als membres de les assemblees consultives.
La Ciutat Comtal s'erigí en el model de la major part dels municipis del Principat. Juntament amb el Consell de Cent, que, malgrat el nom, aplegà un major nombre de prohoms, es creà (1325) un consell permanent de vint-i-cinc prohoms, més endavant ampliat a trenta (Trentenari). Més tard o més d'hora, als altres municipis també es començà a fer distinció entre un consell general -que amb prou feines s'identificava amb el Comú, entès com a aplec de tots els veïns- i un consell particular més reduït -parlament, consell ordinari, consell especial o consell secret-, si és que no es feien servir altres denominacions en funció del nombre de components: Consell dels Vint-i-dos a Lleida (contraposat a un consell general de 50 consellers), Seixantena i Vint-i-quatrena a Cervera, també Vint-i-quatrena a Tortosa.
Les reunions del consell restringit es diferenciaven de les dels altres no sols pel menor nombre d'assistents, sinó també perquè tenien un caràcter secret (els prohoms no podien revelar el contingut de llurs deliberacions), encara que no es poden descartar mòbils d'ordre més pragmàtic, com ara reunions preparatòries i per a poder gestionar millor alguns temes, semblantment a les comissions creades eventualment -prohomenies- per a ocupar-se de determinats afers. A causa de la davallada demogràfica, en alguns llocs es decidí rebaixar el nombre de consellers, cosa que de retruc pogué servir per a accentuar l'oligarquització del Consell.
Els consellers podien ser escollits seguint criteris espacials (per quarters o parròquies) o bé socials (per mans). Formar part del consell significava tenir reconeguda la condició de ciutadania i veïnatge, cosa que implicava tant drets polítics com obligacions fiscals. Per a formar-ne part, calia complir un seguit de requisits: haver residit a la localitat un determinat període de temps, no tenir deutes pendents envers el municipi o no haver interposat plets en contra seva, a banda d'exigències d'ordre moral.
Dins els consells es diferenciaven diversos sectors o estaments, generalment classificats en tres o quatre mans; la més gran estava integrada pels ciutadans més rics, o sigui, pel patriciat (ciutadans honrats a Barcelona, burgesos honrats en altres municipis); la mitjana, per mercaders, a més de juristes i professions liberals (gaudints); i la menor, per menestrals i pagesos. Inicialment, més que no pas la dedicació professional, el nivell econòmic era el criteri bàsic per a la dita estratificació, que també tenia una plasmació fiscal, concretament en la repartició dels impostos directes (talles o comuns). La mà més gran, tot i ser el grup més minoritari, era la que tenia més poder decisiu dins el consell, puix que monopolitzava els càrrecs principals, situació que es devia accentuar amb la creixent oligarquització dels municipis.
No mancaren tensions entre els diferents grups representats en el consell, els uns per a mantenir llur preeminència elitista i els altres per a aconseguir un repartiment més equitatiu del poder polític o, com a mínim, per a fer sentir més llur veu, a banda de formular queixes contra la mala administració i la corrupció, o també a l'hora de reivindicar mesures de tipus econòmic o fiscal.
Tal fou la lluita pel poder que protagonitzaren la Busca i la Biga a Barcelona al segle XV, que tingué un moment crucial quan els membres del primer grup accediren, amb l'ajut de la monarquia, a la direcció del govern municipal en els prolegòmens de la guerra civil d'aquell segle; però també en altres ciutats i viles catalanes es manifesten tensions o disputes per motius polítics, fiscals (en relació amb el repartiment intern dels impostos) o d'una altra índole. Pel que fa al funcionament del consell, cal dir que era convocat periòdicament -de vegades setmanalment-, tot depenent de la importància o urgència dels temes que calia tractar. La convocatòria es podia fer mitjançant una crida pública, a so de campanes o per notificació escrita per mitjà d'albarans lliurats a cadascun dels consellers. Per a poder celebrar el consell, era habitual exigir un determinat quòrum; els prohoms absentistes podien ser sancionats amb una multa.
Els consellers es reunien inicialment en esglésies o convents (o bé als claustres i cementiris annexos), i els espais oberts, com ara places, es deixaven per a les convocatòries generals de veïns. Del segle XIV en són les primeres mencions a la casa del Consell (o de la Ciutat) o Paeria -a les Terres de Ponent-, com a lloc de reunió i seu de l'Administració municipal: la de Cervera data com a mínim del 1332, la de Barcelona es documenta pels volts del 1370, la de Vic en la dècada del 1380 i de la mateixa època són la de Reus, la de Montblanc (no gaire més tard) o la de Girona (a principis del segle XV). En aquests edificis es guardava la caixa de cabals i l'arxiu propi de la institució.
La data de renovació dels membres del consell era fixada per a una determinada festivitat de l'any, variable en cada localitat, i era la diada en què es procedia a les eleccions dels oficis municipals, excepció feta dels que eren contractats a canvi d'un salari i d'altres que podien ser arrendats. L'organització dels consells, en especial la forma d'elecció tant dels consellers com dels oficis municipals, passà a estar regulada, successivament modificada o retocada, per mitjà d'ordinacions o privilegis atorgats per l'autoritat corresponent: la del rei o la del senyor jurisdiccional.
A partir d'un cert moment concret, les decisions dels consells van ser posades per escrit, ja no en els llibres notarials, sinó en la sèrie de registres coneguts per llibres d'acords, manuals d'acords (o deliberacions) o bé actes del Consell, de les quals tenia cura el notari o escrivà de la institució. Els registres més antics que es conserven són de Manresa (a partir del 1322), Cervera (1332), Tortosa (1338), Lleida (1340), Tarragona (1358), Barcelona (finals del s. XIV) i Girona (1400), i constitueixen els primers vestigis d'una pràctica de ben segur es va iniciar abans. Alguns d'aquests registres no es limiten a anotar les actes, acompanyades de la corresponent nòmina de consellers assistents a les reunions, sinó també l'altra documentació generada per la institució: correspondència, sindicats, crides i ordinacions, privilegis, àpoques i albarans de clavaria, audicions de comptes, per bé que amb el temps es van anar creant registres més específics, tothora que es confeccionaven determinades compilacions de privilegis i/o ordinacions, que en alguns llocs prengueren noms característics, com ara Llibre verd o Llibre de la cadena.
Respecte dels càrrecs, s'observa una tendència a incrementar-ne el nombre a compàs del procés de burocratització i especialització que experimentaren tots els municipis -uns més que altres-, sobretot en l'època moderna. Durant els primers temps, les eleccions es feien pel sistema de cooptació -els cessants en el càrrec escollien llurs substituts-, o es constituïa una comissió electora-, i després, arran de les reformes impulsades per Alfons el Magnànim i llurs successors, per la insaculació, a partir d'una nòmina d'elegibles per l'atzar (sistema de sac i sort), cosa que permeté posar fi a les bandositats i al mal govern, i possibilità un cert grau d'ingerència del poder reial en els consells, si més no als nuclis més grans.
Durant l'edat moderna el sistema de funcionament dels consells no experimentà grans canvis en relació amb l'època anterior, llevat, si de cas, de l'augment de burocratització de càrrecs -correlativament a l'augment del nombre de competències i serveis assumits pel municipi-, de la confecció -ja des de l'època de Ferran II-, de matrícules que regulaven l'accés al govern municipal (complementari a la difusió del sistema insaculatori), de la importància adquirida pels gremis i les confraries en el si de la institució, així com de l'aparició de consells en nuclis de població emergents que abans estaven supeditats a municipis de més entitat.
Un altre fet que cal destacar és la incorporació, en alguns governs municipals, dels membres de la noblesa, en primer terme dels cavallers i gentilhomes: a Cervera el 1482, a Barcelona el 1498 i a Lleida, oficialment, un any després; en altres localitats, aquesta incorporació es produí força més tard: a Vilafranca el 1634, a Tarragona el 1645, i a Vic el 1654. El procés d'aristocratització dels municipis es complementà amb l'ennobliment de l'oligarquia burgesa i, fins i tot, amb la incorporació de l'alta noblesa: concretament, a Barcelona el 1621 s'autoritzà l'accés dels nobles pròpiament dits. El Decret de Nova Planta del 1716 i la cèdula subsegüent del 1718 («Nova Planta municipal») significà l'abolició del municipi tradicional (foral) i la seva substitució per l'ajuntament borbònic, ajustat al model centralista castellà.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consell, n m
es consejo

<Dret>

Definició

Conjunt de persones que constitueixen un òrgan col·legial amb funcions consultives, deliberatives o executives.

Nota

Àmbit: Inespecífic
Ex.: Els membres del Consell.
Ex.: Convocar consell.
Ex.: Aquest afer serà discutit en consell.
Ex.: El Consell d'Administració del banc.
Ex.: El Consell de Cent.
Ex.: El Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya.
Ex.: Consell de Ministres.
Ex.: Un consell federal.

La informació d'aquesta fitxa, que pot requerir una revisió, procedeix de l'obra següent:

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS; FUNDACIÓ ACADÈMIA DE CIÈNCIES MÈDIQUES I DE LA SALUT DE CATALUNYA I DE BALEARS; ENCICLOPÈDIA CATALANA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE SALUT. Diccionari enciclopèdic de medicina (DEMCAT): Versió de treball [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2015-2021 (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/183/>

ca consell, n m
es consejo
fr conseil
en counsel

<Medicina preventiva, epidemiologia i salut pública>, <Disciplines de suport > Genètica i genòmica>

Definició

Manifestació de parer sobre allò que altri ha de fer, especialment amb relació a normes terapèutiques, règim higienicodietètic, conducta sexual i, en general, hàbits o capteniment. D'importància creixent en medicina preventiva és el consell genètic, assessorament de la parella sobre la possible transmissió de malalties hereditàries. El consell és donat després d'un estudi, sobretot citogenètic, que pot ésser prenatal (estudi de les cèl·lules del líquid àmnic durant el segon trimestre de l'embaràs) o neonatal. Les indicacions són l'edat materna avançada, els avortaments habituals inexplicables, l'antecedent d'un fill amb alguna anormalitat cromosòmica, la presència en el nadó de dos o més defectes congènits, etc.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "consell" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició