Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

Cerca bàsica

Cerca avançada

Text de la consulta

Condició

Denominació

Nota

Definició

Àrea temàtica

Llengua

Categoria lèxica

Jerarquia

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "consolat" dins totes les àrees temàtiques

consolat de mar

<Història>

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca consolat de mar, n m
es consulado de mar

<Història>

Definició

Jurisdicció especial que entenia en matèria mercantil i en afers marítims.

consolat de mar

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consolat de mar, n m
es consulado de mar, n m

<Història del dret>

consolat de mar

<Història del dret>

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca consolat de mar, n m
es consulado de mar

<Història del dret>

Definició

Jurisdicció especial que entenia en matèria mercantil i en afers marítims.

Nota

Àmbit: Països Catalans
El Consolat de Mar de Barcelona -sense aquest nom estabilitzat, encara- va ser erigit pel rei Jaume I el 7 de gener de 1258, i no fou atorgat pas a la ciutat, sinó a una altra corporació administrativa i professional, erigida també aleshores, denominada «Universitas Proborum Hominum Riparie Civitatis Barchinone», formada pels prohoms de la ribera o el barri marítim de la ciutat.
En el si d'aquesta corporació, presidida per Jaume Gruny, es formaren les conegudes Ordinacions de la Ribera, aprovades pel monarca el 26 d'agost de mateix any, sense intervenció del municipi, respecte del qual la corporació de la Ribera tingué una clara autonomia. Posteriorment, s'inicià un procés de reabsorció de la corporació administrativa de la Ribera per part del municipi de la ciutat de Barcelona, procés que sembla conseqüència de la reorganització del municipi feta pel privilegi del 13 d'abril de 1265, que institucionalitzà els consellers i el Consell de Cent.
Un altre privilegi, del 12 d'agost de 1266, concedí als consellers i al Consell de Cent la facultat de nomenar cònsols -ja amb aquest nom- en els vaixells que anaven a Palestina, bo i desconeixent, o passant per sobre, l'autoritat que, segons les Ordenacions del 1258, tenien els prohoms elegits a bord dels vaixells, que actuaven en nom de la Universitas de la Ribera.
Un altre privilegi, del 1268, amplià la concessió feta als consellers i al Consell de Cent de la ciutat, bo i atorgant-los la facultat de nomenar cònsols -també amb aquest nom- no solament a bord dels vaixells, sinó també residents en places comercials estrangeres, com ara Palestina, Bizanci i qualsevol altre lloc on anessin els vaixells barcelonins. És precisament en el marc d'aquesta tensió o contraposició dels anys 1266-1268 entre la Universitas de la Ribera i el municipi de la ciutat, que tingué origen, com a obra privada, el nucli primitiu del Llibre del consolat de mar (LCM), que es designa C1.
L'amputació de facultats feta a la Universitas de la Ribera, fou seguida per altres: el 1274, el rei concedí als consellers de la ciutat la facultat de nomenar dos probi homines Riparie ('homes honrats de La Ribera'), que havien de determinar els arreus i forniments que podien portar els vaixells barcelonins que anaven als ports sarraïns, sense incórrer en les prohibicions vigents. I el 1278 apareixen uns altres probi homines de la Ribera -potser designats també pel municipi- que acordaven la demolició d'un cantó de l'esmentat barri marítim. Aquest any s'acaben les notícies referents a la Universitas de la Ribera.
D'altra banda, del 1282 ençà, apareix un nombre variable -que s'estabilitzà en dos- de cònsols de mar nomenats pel municipi de la ciutat de Barcelona i que actuen en nom seu. Sembla que aquests cònsols de mar municipals no tenien jurisdicció autònoma i diversa de la jurisdicció ordinària del veguer i el batlle reials de Barcelona, ni tampoc un ius fori o dret particular i específic, si bé podien intervenir en l'administració de justícia, bé arbitralment, bé com a probi homines adjunts dels tribunals ordinaris, d'acord amb els privilegis de la ciutat, que establien aquesta intervenció. I per esguard d'aquestes funcions, sembla que fou redactat el nucli primitiu, o C1, de l'LCM, sense cap caràcter oficial, i només com a norma de criteri.
La concessió de la jurisdicció reial autònoma i diversa de la dels tribunals ordinaris tingué l'origen en l'erecció del Consolat de Mar de València, feta pel rei Pere II el Gran l'1 de desembre de 1283 i completada per dos privilegis més, un del 5 de gener de 1284 i l'altre del 9 de desembre del mateix any. Per aquests privilegis, el rei concedí als prohoms de mar de València la facultat de nomenar dos cònsols de mar per elecció dels mateixos prohoms -i no pas del municipi de la ciutat- amb la jurisdicció, en nom del rei, sobre homes de mar i mercaders, en totes les qüestions que calgués judicar segons la Consuetudo maris, nom amb què era conegut el nucli primitiu, o C1, de l'LCM -que aleshores ja era acompanyat d'altres textos- el qual d'aquesta manera rebé per primera vegada la promulgació oficial del poder públic. A més d'això, els prohoms de mar de València foren autoritzats també pel mateix rei per a erigir-se en corporació administrativoprofessional, fins i tot amb competència urbanística, al grau de València per al poblat mateix i per al port. Aquesta corporació era presidida pels cònsols. Per a evitar les intromissions de la jurisdicció ordinària en la del nou Consolat de Mar, li fou assignat un jutge d'apel·lacions, també amb autoritat reial i amb competència per a resoldre les interposades contra les sentències dels cònsols.
El bon resultat d'aquella nova modalitat de consolat erigida a València va fer que aviat fos imitada. Els jurats mallorquins demanaren a l'infant Felip, tutor del rei Jaume III de Mallorca, l'erecció d'un consolat de mar de naturalesa semblant. El regent l'atorgà l'1 de febrer de 1326, però amb una estructura i una jurisdicció intermèdies entre les del Consolat de Barcelona i les del de València. En efecte, els nous cònsols mallorquins eren nomenats pels jurats, que eren els caps del municipi, talment com a Barcelona els consellers, i els esmentats cònsols havien de judicar les qüestions arbitralment, i segons consciència, també com a Barcelona, sense subjecció a cap ius fori determinat. Cal dir, però, que al nou Consolat de Mallorca li fou atorgada una jurisdicció delegada de la reial, talment com a València, sobre mercaders, patrons i mariners, si bé limitada exclusivament a les qüestions derivades dels contractes de treball dels mariners, de noliejaments, de pèrdues de mercaderies i de gits.
D'aquests dos consolats de mar de València i Mallorca, el que continuà evolucionant fou el de València, el qual, per mitjà de la seva pròpia actuació i dels privilegis obtinguts pels sobirans, consolidà la seva jurisdicció, continuà ampliant el seu ius fori, constituït per l'LCM, i precisà el seu procediment judicial especial. A més, institucionalitzà de primer un consell format pels prohoms de mar, però a partir del 1332 se n'hi afegí un altre de mercaders. Aquests consells eren adjunts als cònsols i al jutge d'apel·lacions del Consolat en el pronunciament de les resolucions judicials. I és precisament en aquests consells que s'originaren, en dues etapes successives, els dos nuclis redaccionals de l'LCM, designats C2 i U2.
És normal, doncs, que, amb aquesta ampliació estructural i funcional del Consolat de Mar de València, s'originés en el de Barcelona i el de Mallorca l'aspiració d'una reestructuració segons aquest patró o model valencià. Aquesta aspiració, emperò, tenia un seriós obstacle: la resistència del poder reial a fer concessions en matèria de jurisdicció. I és per això que calgué esperar avinenteses polítiques -extraordinàries- per a poder veure realitzada aquesta aspiració.
Pel que fa a la unificació dels tres consolats de mar sota el patró valencià, el primer consolat de mar que veié feta realitat l'aspiració de reestructurar-se segons el patró valencià fou el de Mallorca. L'avinentesa política la forní el desembarcament a l'illa de Mallorca en peu de guerra del rei Pere III el Cerimoniós, per tal de reincorporar aquell regne a la Corona d'Aragó, tal com realment va portar a terme. Fou precisament en les negociacions que precediren la rendició de la ciutat de Mallorca al rei que aquest sobirà, en un privilegi del 31 de maig de 1343, atorgat el mateix dia de la rendició, concedí als mallorquins, juntament amb altres nombroses gràcies, la reorganització d'aquell Consolat segons el patró valencià. Posteriorment, diverses provisions reials, dictades pel mateix monarca entre els anys 1343 i 1346 a petició dels jurats de la ciutat de Mallorca, anaren precisant la reorganització del Consolat mallorquí, a vegades ajustant-se efectivament al patró valencià, però altres vegades discrepant-ne. Potser la més ostensible d'aquestes discrepàncies fou la subsistència de l'anterior sistema de designació dels cònsols de mar pels jurats de la ciutat, i no pas per l'elecció dels homes de mar, tal com es feia realment a València. Amb la mateixa finalitat adaptativa, el 24 de juny de 1343 eren fets a València i tramesos a Mallorca els trasllats autèntics dels privilegis del Consolat de Mar de València, i probablement també el text de l'LCM, que hom usava a València. I entre aquest any i el 1345, a Mallorca, el notari del Consolat mallorquí Huguet Borràs redactà un directori processal que contenia -també amb discrepàncies importants- els usos electoral i judicial del Consolat de València, que és precisament el comprès en els capítols m. 1 al 42 de l'LCM. I amb el text de l'LCM rebut de València, al qual s'afegiren alguns capítols, aquest directori processal d'Huguet Borràs i una tarifa de les exportades dels mariners en les importacions d'Alexandria (cap. M. 45 bis LCM), es confeccionà una compilació, denominada «Capítols del Consolat de Mar de Mallorca», que és l'ordinària de la forma que hom anomena gamma i és precisament la que ha arribat fins avui com a forma ordinària. És d'aquesta manera que l'LCM rebé també promulgació oficial a Mallorca.
A Barcelona no es presentà una avinentesa política de poder veure feta realitat aquella aspiració de reestructurar el Consolat de Mar segons aquest patró de València i Mallorca fins a les guerres de la Unió, quan el mateix rei Pere III el Cerimoniós, mentre era pràcticament personer dels unionistes a Sagunt, rebé els emissaris de la ciutat de Barcelona, i per obtenir ajuda d'aquell municipi contra els unionistes, en un privilegi atorgat a la ciutat valenciana el 20 de febrer de 1348, concedí als consellers de Barcelona la facultat de nomenar cònsols de mar i reorganitzar el Consolat sota el patró del de Mallorca. En ocasió d'aquesta concessió, es va trametre de Mallorca a Barcelona la compilació de l'LCM, amb la forma i el contingut que tenia allà, i hi foren afegits, ja a Barcelona, els capítols del mateix rei Pere III el Cerimoniós del 22 de novembre de 1340, que avui també formen part de l'LCM. D'aquesta manera va ser promulgada també a Barcelona la compilació i restava unificada -encara que no pas del tot- l'estructura orgànica i funcional dels consolats de mar de Barcelona, València i Mallorca, alhora que la compilació de l'LCM assolia un abast total, amb el contingut complet que ha arribat fins avui.
Aquesta unificació tipològica i normativa dels tres consolats de mar (Barcelona, València i Mallorca) donà lloc a una tendència de consolidació o solidarització d'aquests tres consolats de mar més antics, per raó de dues reaccions, de sentit oposat, que produí: la primera, una reacció dels tribunals reials ordinaris adversa a la jurisdicció dels consolats de mar, la qual es manifestà pels nombrosos -i sobretot sorollosos- conflictes de jurisdicció plantejats en tots tres consolats durant les dècades centrals del segle XIV, i la segona, l'esperit d'agermanament i de solidarització que aquesta mena d'ofensiva dels conflictes de jurisdicció motivà en tots tres consolats, el qual donà lloc a un intens intercanvi d'idees jurídiques i d'aspiracions comunes. Això és clarament comprovable en la nombrosa i densa correspondència creuada entre els tres consolats durant aquestes dècades.
Les dècades centrals del segle XIV, emperò, eren també, dins la societat en general, de crisi profunda, que feu periclitar els esquemes socials i econòmics pròpiament medievals, i preparà ja l'adveniment dels temps moderns, geogràficament més oberts, però també més mercantilitzats, més igualitaris i menys corporativistes. Aquesta crisi afecta també els consolats de mar per mitjà de dues tendències que són pròpies de la segona meitat del segle XIV: l'expansió geogràfica de la institució i la desviació de la seva trajectòria estrictament marítima que havia seguit fins aleshores per a estabilitzar-se en una altra de signe clarament mercantil.
Quant a l'expansió geogràfica dels consolats de mar, cal dir que tingué lloc, de primer, a dins les fronteres polítiques de la Corona d'Aragó: el 23 de juliol de 1363 es concedí el Consolat de Mar a la ciutat de Tortosa segons el patró de Mallorca, que és el que aleshores gaudia de més força paradigmàtica, si bé la concessió no degué arribar a ser una realitat definitiva, perquè el 15 de gener de 1401 es tornà a concedir el Consolat a aquesta ciutat de l'Ebre. El 14 d'octubre de 1385 s'erigí el Consolat de Girona, i el 22 de desembre de 1388, el de Perpinyà, i aquesta empenta expansiva es prolongà encara durant el segle XV, ja que es tornà a concedir a Tortosa el 1401, i el 1443 es concedí a Sant Feliu de Guíxols. De totes aquestes concessions, la més important fou la de Perpinyà, on el Consolat fou erigit segons el patró de Barcelona, el qual sembla que per aquells anys havia adquirit la força paradigmàtica que abans havien tingut els de València de primer i el de Mallorca després. Aquest Consolat de Mar de Perpinyà assolí molt aviat un aire expansiu i progressiu, fins al punt que és precisament en aquest Consolat on es troba per primera vegada, el 1393, l'extensió de la jurisdicció consular als actes mercantils no marítims, i on es troba també per primera vegada, el 1423, la denominació llibre del consolat per a designar la compilació. Però ja durant la segona meitat del segle XV, la institució dels consolats de mar ultrapassà les fronteres polítiques de la Corona d'Aragó, quan el 1463 s'erigí a Montpeller, segons el patró de Perpinyà, i el 1474, a Marsella, segons aquest mateix patró. Més tard encara, el 1494, s'erigí el Consolat de Burgos, amb referència expressa als de València i Barcelona, el qual fou l'origen de tota una altra família nova de consolats, pròpia de la Corona de Castella, que ja en l'edat moderna s'estengué per Espanya i Amèrica.
La tendència mercantil ja comentada començà al Consolat de Mar de València el 1332, amb l'addició del Consell de Mercaders, però el fet que més la potencià fou la reorganització dels consolats nous de Mallorca i de Barcelona (1343-1348), per raó dels nomenaments de mercaders per als càrrecs del consolat de mar, que feien a vegades els directius dels municipis d'aquestes ciutats, a qui corresponia el nomenament.
A València encara era més viva i més estructurada jurídicament la tradició corporativa dels homes de mar; la crisi d'aquests a conseqüència de la pesta negra del 1348 i de les guerres dels anys subsegüents motivà, el 1358, la intervenció dels jurats de la ciutat, per tal d'introduir-hi els mercaders, cosa que aconseguiren per mitjà d'un acord entre aquests i els homes de mar, del 10 de gener de 1360, ratificat amb algunes variacions per un privilegi reial del 25 de setembre de 1362, que establí en el dit Consolat de Mar un cònsol mercader i un altre home de mar, i desdoblà el jutge d'apel·lacions del Consolat en dos, amb la mateixa diversificació. Aquesta reforma allunyà el Consolat de València del tipus antic, que és el que seguien els altres consolats.
Aquesta tendència mercantil, segurament per la influència del Consolat de Barcelona, s'accentuà encara durant el segle XV, de manera que el 1447, el cònsol mariner fou eliminat del Consolat de Mallorca i fou substituït per un cònsol ciutadà, i aquesta mateixa eliminació i substitució tingué lloc a València per un privilegi del 1493.
L'extensió de la jurisdicció dels consolats de mar als actes mercantils no marítims començà també a València tímidament amb les reformes fetes entre els anys 1358 i 1362, les quals incorporaren al Consolat els jurats dels mercaders amb la jurisdicció professional que tenien, i traslladaren el Consolat de Mar a la llotja dels mercaders. La mateixa tendència tingué una nova empenta al Consolat de Perpinyà, a conseqüència d'un privilegi del 1393, que concedí expressament al Consolat la jurisdicció sobre els actes mercantils terrestres, fins i tot entesos d'una manera extensiva. La concessió general i definitiva d'aquesta institució mercantil no marítima dels consolats de mar va arribar per mitjà de sengles privilegis reials atorgats pel rei Martí el 15 de gener de 1401 als consolats de Barcelona, Mallorca, Perpinyà i Tortosa. Al de València no se li atorgà aquesta extensió jurisdiccional definitiva fins al privilegi del 1493 abans esmentat.
Una altra innovació important, de signe igualment mercantil, tingué lloc a Barcelona, per mitjà de dos privilegis del 1394, que crearen, al Consolat, el Consell de la Llotja i els Defensors de la Mercaderia, encarregats de promocionar i defensar els interessos mercantils generals, innovació que tot seguit fou adoptada també als consolats de Perpinyà i Mallorca. A València, en canvi, com que seguien en funcions -i precisament en aquestes- els antics jurats dels mercaders, aquesta innovació no s'adoptà fins al privilegi del 1493, que readaptà el Consolat valencià al patró dels altres.
L'actuació d'aquests consells de la llotja, presidits pels cònsols de mar, tingué un important reforç financer per mitjà de l'establiment, que feren els mateixos privilegis, del dret de pariatge, l'administració del qual fou una altra de les funcions dels consells. Llur actuació tingué un caràcter més aviat politicoeconòmic de matís mercantilista. Cal dir, però, que aquests consells tingueren també actuacions marítimes i mercantils de caràcter tècnic igualment importants, les principals de les quals en el vessant jurídic, obra també del Consolat de Mar de Barcelona, foren les redaccions successives de les ordenacions sobre les assegurances marítimes. La primera, del 1435, es considera la primera codificació general del dret d'assegurances a Europa.
I amb aquestes característiques, certament ben diverses de les originàries, els consolats de mar catalans iniciaven l'edat moderna. Posteriorment a la Guerra de Successió, els decrets de Nova Planta (1707-1716) deixaren subsistents els antics consolats de mar de les capitals catalanes, tret del de València, que fou abolit, igual que la resta de les institucions forals. Però la renaixença maritimomercantil motivà una reorganització i una revitalització d'aquests organismes.
Un decret del 16 de març de 1758 creà la Junta de Comerç, i reorganitzà el Consolat de Mar de Barcelona, la jurisdicció del qual fou regulada per un altre decret, del 24 de febrer de 1763, que prescrivia l'aplicació del tradicional Llibre del consolat de mar i confirmava l'exacció del també clàssic dret de pariatge. Un altre decret, del 15 de febrer de 1762, restablí a València el Consolat de Mar i creà la Junta de Comerç, sota les mateixes regles amb què es regia el de Barcelona, les quals responien també a la tradició valenciana.
A partir d'aleshores es produí una certa tensió entre la ciutat de València i la d'Alacant, que tenia establerta una jurisdicció paraconsular des del segle anterior, i on en el segle XVIII hi havia una diputació del Consolat de València, el funcionament de la qual fou regulat per un decret del 2 de maig de 1782. El final d'aquesta tensió fou l'erecció del Consolat d'Alacant, mitjançant un altre decret, del 26 de juny de 1785, amb les regles dictades l'any anterior per al Consolat de Sevilla. Cal remarcar que al Consolat d'Alacant -no se sap si també als altres- foren aplicades les ordenacions de Bilbao.
I, finalment, el 7 d'agost de 1800, també es reorganitzà el Consolat de Mallorca -que havia deixat subsistent el Decret de Nova Planta- amb les regles del Consolat de Sevilla.

consolat general

<Ciències socials > Relacions internacionals>

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de relacions internacionals [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/246/>

ca consolat general, n m
es consulado general
fr consulat général
it consolato generale
en consulate general
ar قنصلية عامة

<Actors internacionals > Estats > Òrgans estatals per a les relacions internacionals>

Definició

Oficina consular a càrrec d'un cònsol general.

Llibre del consolat de mar

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

ca Llibre del consolat de mar, n m
es Libro del consulado del mar

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Definició

Col·lecció privada d'ordinacions, usos i costums marítims i comercials que va arribar a tenir autoritat de llei.

Nota

Àmbit: Catalunya
El procés de formació del Llibre del consolat de mar (LCM) s'emmarca en la història medieval dels consolats de mar, i es pot dividir en diferents fases. Quant al nucli C1, el nucli primitiu, sembla que el va redactar a Barcelona, en llatí i entre els anys 1266 i 1268, un jurista molt relacionat amb l'estament dels armadors i els mercaders de la ciutat, protagonistes del gran comerç (sobretot d'Orient). Va ser una obra privada, sense sanció oficial, i no va intentar recollir tots els costums juridicomarítims aleshores habituals al port de Barcelona, sinó que va ser una obra monogràfica, culta i erudita, que prengué només en consideració una sola de les formes d'explotació comercial del vaixell, aleshores la més nova: l'explotació unitària feta pel senyor o patró per mitjà de tripulacions pagades i del noliejament fraccionat de la capacitat útil del vaixell a tercers.
El dit nucli primitiu C1 feu abstracció gairebé total de la metodologia comercial marítima antiga, encara habitual a Barcelona en aquells moments, que consistia en l'explotació del vaixell per parts corresponents als mateixos tripulants, per mitjà de comandes comercials missae in communi i dels comuns, que amb aquestes comandes i altres mercaderies pròpies organitzaven els parçoners dels vaixells, encapçalats normalment pels patrons. Aquesta metodologia era la que tenien en compte les Ordinacions de la Ribera del 1258. El nucli C1 o primitiu de l'LCM se situà en el pol oposat d'aquesta metodologia quant al tractament de les avaries, que substituí el sistema rigorós antic d'avaria simple, acceptat per les Ordinacions, per un sistema nou d'avaria comuna, que s'introduí sobre la base de la recepció de la doctrina del Digesta (compresa en el títol «De lege Rhodia de iactu»), a la qual imposà un seguit de limitacions adaptatives per a fer-lo practicable dins el context comercial marítim de l'època.
Responia també a la mateixa tendència oposada a les Ordinacions del 1258 el tractament jurídic que el nucli C1 feu de la responsabilitat del vaixell, dels parçoners i del patró, amb relació a les pèrdues i el deteriorament soferts durant la navegació i les mercaderies embarcades. Aquesta matèria també adoptà el sistema del dret justinianeu, ja iniciat pels Furs de València el 1261 i seguits pels Costums de Tortosa en la redacció del 1272, si bé introduí un seguit de limitacions per a fer el sistema practicable dins el context comercial marítim de l'època. Aquest caràcter culte i punter, pel que fa a les tendències jurídiques i comercials d'aquell temps, feu que el nucli C1 de l'LCM, en el més significatiu, fos acceptat aviat en el dret promulgat oficialment.
Un fur de València sancionat en les Corts del 1271 admeté, amb poques variants, la doctrina del nucli C1 sobre el git, sobre la responsabilitat del vaixell i dels seus titulars per pèrdues en les mercaderies embarcades i sobre la refermança de la posició jurídica dels tercers mercaders a bord del vaixell. La redacció dels Costums de Tortosa del 1272 també feu una admissió semblant, per bé que diversa en les variants, però tirà més al dret i traduí al català una bona part del nucli C1 o primitiu de l'LCM. En definitiva, el nucli C1 de l'LCM responia a les noves tendències capitalistes i romanistes, pròpies de la segona meitat del segle XVIII en la vida econòmica i en la ciència del dret.
La fase posterior és la de la primera compilació i la seva transmissió a València. Després de la redacció del nucli C1 o primitiu de l'LCM, en un moment difícil de precisar però segurament anterior a 1283, el nucli fou inclòs en un florilegi o col·lecció de textos juridicomarítims, que sembla que era el que usaven els cònsols de mar municipals de Barcelona en llurs actuacions com a obra de consulta o petita enciclopèdia juridicomarítima. En aquell florilegi hi havia dos textos més que també formen part de l'LCM: l'A1 i l'A2; tots dos són relatius a la navegació en cors i no a la comercial, i semblen de procedència forastera, segurament italiana. Aquesta compilació rebé el nom de Consuetudo maris o Consuetudines maris, una denominació comuna per a tots els textos que tractaven de matèries juridicomarítimes.
Mentrestant, tingué lloc una ocasió extraordinària, precisament la primera, que motivà l'erecció del Consolat de Mar de València l'1 de desembre de 1283. Aquesta erecció, que reformà la tendència manifestada en les Corts de 1271, establí per al nou consolat un ius fori que consistia en el text íntegre de la Consuetudo maris barcelonina. Com a conseqüència d'aquesta innovació, certament extraordinària, aquella petita compilació rebé sanció oficial del poder públic (limitada a València, és clar), alhora que traslladà l'escenari del seu procés de formació al nou Consolat de Mar de València.
L'etapa següent va ser la de redacció del nucli C2 i la versió catalana de la compilació. Un cop la compilació va ser rebuda a València, l'aplicació que el Consolat de Mar en feu fou com una prova sobre la realitat que posà de manifest les nombroses deficiències de la compilació per a regular la vida comercial marítima i el seu caràcter complex, pràctic i viu. En el Consolat de València, els casos d'insuficiència normativa de la compilació eren resolts pel consell dels prohoms de mar; dels consells o dictàmens de la resolució, el notari del Consolat en redactava un capítol nou, el qual servia de norma per a l'esdevenidor. El mateix notari del Consolat anava fent una col·lecció d'aquests capítols nous, segurament redactats ja en català, que s'afegia a continuació de la compilació primitiva: aquest fou el nucli C2 de l'LCM.
Aquesta tasca creativa, que començà l'any 1283 amb l'erecció del consolat, durà pel cap baix fins a l'any 1307, fins que arribà un moment en què l'extensió de la nova sèrie de capítols feu necessària una reestructuració de la compilació amb una redacció unitària de tot el material normatiu, tant el vell com el nou. Aquesta redacció unitària fou feta al Consolat de Mar de València, íntegrament en català, i es traduïren els textos que encara eren en llatí. Els textos es reorganitzaren de la manera següent: els nuclis A1 i A2 passaren al final de la compilació, segurament a causa de l'aplicació escassa que se'n feia, atès que eren relatius a la navegació militar i no a la comercial; els textos C1 i C2 es juxtaposaren i es traslladaren uns quants capítols del nucli C2 que completaven capítols del C1 al costat d'aquests. Aquesta forma de la compilació catalana és la que es designa alfa.
El nucli C2 tingué, com a caràcter més reeixit, el fet de regular matèries que, tot i l'interès pràctic que tenien, no havien estat incloses en el nucli C1 a causa del caràcter culte i monogràfic propi del nucli primitiu. D'aquesta manera, en el nucli C2 s'inclogué la regulació de la construcció de vaixells a l'escar, la de les comandes comercials, la del treball dels mariners ajustats a parts, la de les relacions del patró amb els parçoners del vaixell durant la vida activa del vaixell, la del noliejament a l'escar i la de la inclusió del noli en la massa passiva de les avaries comunes; matèries que no havien estat regulades en el nucli C1.
Hi ha dos trets singularment remarcables en el contingut del nucli C2: la influencia d'alguns costums atlàntics, aparentment presos del dret marítim occidental, i el caràcter moral, per a evitar les conseqüències derivades de l'aplicació d'alguns criteris purament capitalistes continguts en el nucli C1. En canvi, sembla que en el nucli C2 no hi ha influències cultes, fet probablement indicatiu de l'escassa intervenció de juristes en la redacció. Tot i això, no és estrany veure en els capítols del nucli C2 una originalitat paral·lela a la del nucli C1, i un sentit pràctic fins i tot més acusat. En realitat, fou el seu complement indispensable per a poder-lo aplicar íntegrament sense violència ni llacunes excessives a la realitat de la vida marítima de l'època. En suma, el nucli valencià C2 fou una obra poc vistosa però molt eficaç, que assegurava l'aplicabilitat de l'LCM en contextos comercials i marítims molt diversos, característica que ha estat una de les més reeixides de l'LCM.
Posteriorment hi ha la redacció del nucli U1, la forma alfa 1 de la compilació de l'LCM i la seva transmissió a Mallorca. Després de l'època de silenci documental del Consolat de Mar de València, des del 1307 fins al 1332, el Consolat renovellà la seva activitat amb una presència nova: la dels mercaders. Fruit d'aquesta nova etapa d'activitat del Consolat de València es redactà una altra sèrie de capítols, designats U1; entre aquests capítols, n'hi ha algun, com ara el 293, relatiu simplement a la compravenda de mercaderies entre mercaders, sense cap relació amb els vaixells ni amb la navegació. L'òrgan de producció i el procediment de confecció dels capítols del nucli U1 foren els mateixos que els del nucli C2, sense cap novetat més enllà de la presència de mercaders en el consolat. La manera de col·leccionar els capítols també fou l'addició darrere de la compilació existent. Es generà, doncs, una nova forma de la compilació de l'LCM, l'alfa 2, que era la mateixa que l'alfa 1 amb l'afegit del nucli U1 darrere de tot, col·locat fins i tot darrere dels nuclis A1 i A2.
Potser per la nova presència dels mercaders en el consolat i també, segurament, pel pas del temps, el fet és que la nova sèrie de capítols es produí d'una manera crítica i fins i tot revisionista dels nuclis anteriors i, d'acord amb aquesta tònica, molts dels capítols es titularen esmena dels capítols de nuclis anteriors. Aquestes esmenes, però, sovint no foren altra cosa que interpretacions casuístiques i bizantines, redactades amb un estil carregat i a vegades pedant, fetes amb el criteri escolàstic d'anar fent distincions i més distincions. Tanmateix, en el nucli U1 hi ha dos capítols, els capítols 276 i 296, que salven l'originalitat del nucli: el primer capítol establí tota una doctrina jurídica internacional sobre les preses, i el segon establí, sembla que per primera vegada, la doctrina jurídica del noli net en la liquidació de l'avaria comuna. Sembla que el nucli U1 ja s'havia acabat el 1343, atès que aquell any, com a conseqüència de la reorganització del Consolat de Mallorca segons el patró de València, la compilació passà a la ciutat insular; aquest fet traslladà altra vegada l'escenari del procés de formació i de creixement al nou Consolat de Mar mallorquí.
La fase següent fa referència a la redacció de l'orde judiciari i a la confecció de la forma gamma de la compilació. Un cop rebuda a Mallorca la compilació de l'LCM el 1343, calia, per a ajustar l'ús (sobretot processal) del consolat mallorquí al de València, redactar un directori que el contingués, a fi de poder-lo aplicar sense ambigüitat. El notari del Consolat de Mallorca, Huguet Borràs, s'encarregà d'aquesta tasca i en el període del 1343 al 1345 va redactar l'orde judiciari de la cort dels cònsols de mar de València, que formà els capítols del 1 al 42 de l'LCM tal com es coneix actualment; s'hi afegí també un altre text, de procedència desconeguda, amb una tarifa de les quintalades dels mariners en els viatges de retorn d'Alexandria, informació continguda en el capítol 45 de l'LCM. En aquesta redacció de l'ús processal de València, Huguet Borràs no el seguí fidelment, sinó que en realitat en feu una adaptació limitadora que fos aplicable a Mallorca. Al mateix temps, per a facilitar l'aplicació a Mallorca de la compilació valenciana de l'LCM, feu una reorganització del conjunt dels capítols que consistia, en essència, en les modificacions descrites a continuació.
En primer lloc, dels nuclis A1 i A2 en feu un de sol i traslladà alguns capítols de l'un a l'altre; un cop reorganitzat, feu passar tot el conjunt al final de la compilació, tal com és actualment. Huguet Borràs afegí a aquest conjunt, que al consolat de València no havia crescut gens perquè no feia referència al dret marítim comercial, sinó al militar, un capítol (actualment, el 334).
En segon lloc, com a conseqüència, els nuclis C1, C2 i U1 quedaren soldats, l'un a continuació de l'altre, i formaren un conjunt unitari. En aquest nou conjunt dels tres nuclis, però, Huguet Borràs traslladà molts capítols del nucli U1 cap als nuclis anteriors, C1 i C2, i els posà al costat dels capítols, als quals feien referència o bé com a esmenes o bé com a interpretacions o aclariments. Amb aquest transvasament de capítols, la compilació antiga quedà reordenada d'una manera més temàtica. A part de la reorganització del capitulat de l'LCM, la compilació mallorquina afegí en els nuclis antics els nou capítols que formen el nucli U2; alguns dels capítols semblen de collita pròpia d'Huguet Borràs, i altres fets durant aquells anys al Consolat de Mar de Mallorca. Amb aquest afegit quedà completa la forma gamma de la compilació de l'LCM, que és l'ordinària i la coneguda actualment.
Aquesta forma gamma és la que s'estabilitzà definitivament, amb la tramesa a Barcelona el 1348 amb motiu d'un altre fet extraordinari en la història dels consolats de mar: la reorganització del Consolat de Barcelona segons el patró del de Mallorca; aquest fet significà la promulgació oficial de l'LCM en aquesta ciutat, on n'havia estat redactat el primer nucli. La compilació encara tingué, però, un afegit important.
Posteriorment, es va produir l'addició de les Ordinacions del 1340 i l'establiment definitiu de les dues formes de la compilació de l'LCM. Un cop rebuda a Barcelona, la compilació mallorquina ja no sofrí més variacions estructurals, però continuà creixent amb l'addició de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós, de 1344, que foren afegides al final de la compilació preexistent. Amb aquesta addició, l'LCM adquirí el contingut total i definitiu amb què s'ha conservat fins avui. Com a conseqüència de la intensa intercomunicació entre els tres consolats de mar (Barcelona, València i Mallorca) produïda després de l'any 1348, els consolats de València i Mallorca també afegiren en llurs compilacions de l'LCM les Ordinacions del 1340. A València, la compilació restà amb l'estructura i el contingut antics, i per tant no tenia un text propi de l'orde judiciari ni tampoc no podia adaptar el d'Huguet Borràs. Fou aleshores que, entre els anys 1351 i 1358, fou refeta la compilació valenciana per a aproximar-se a la forma gamma, que era la utilitzada en els consolats de Mallorca i Barcelona.
En primer lloc, fou redactat un orde judiciari nou per al Consolat de València, el qual seguia el mallorquí d'Huguet Borràs en tot el que era aplicable al de València, però modificava tot el que no s'hi adaptava; a més, hi afegia altres capítols que eren propis de l'ús processal del Consolat de València. En la compilació antiga (nuclis C1, C2, U1 i A2), aquesta nova redacció valenciana mantingué el contingut i l'estructura antics de l'LCM de València, sense adoptar les variacions estructurals ni els afegits que havia fet a Mallorca Huguet Borràs en la forma gamma; només hi afegí les Ordinacions del 1340 preses de Barcelona. D'aquesta manera, l'LCM prenia una altra forma, anomenada beta, específicament valenciana.
Les circumstàncies de la conservació del manuscrit de València han permès conèixer l'estructura antiga de la compilació. Aquesta forma beta de la compilació de l'LCM restà fossilitzada en els manuscrits valencians, dels quals només s'ha conservat l'esmentat, però no passà a la resta de la tradició manuscrita, ni tampoc a la impresa, que seguien la forma gamma tant a Mallorca com a Barcelona; per això les edicions catalanes, fetes tradicionalment segons manuscrits barcelonins, consideren aquesta forma com l'ordinària.
L'LCM també conegué, durant el segle XVIII, una revitalització del seu prestigi, probablement deguda als elogis que feu d'aquesta compilació el jurista holandès Huig van Groot (llatinitzat Hugus Grotius) (1583-1645) en la seva obra clàssica Mare liberum. Segurament per això, la primera traducció de la compilació, publicada al segle XVIII, fou l'holandesa, d'Abraham Westerveen; comprenia també el text català i fou impresa a Leiden el 1704. Tanmateix, l'edició que assolí més prestigi durant aquella centúria fou la italiana, del genovès Giuseppe Maria di Casaregis (1719), proveïda d'uns comentaris (spiegazione) que ben aviat es convertiren en clàssics i tingueren moltes reedicions durant la centúria. Probablement aquests estímuls motivaren la versió castellana de Gaietà de Pallejà i Famada, impresa a Barcelona el 1732. Finalment, Antoni de Capmany intentà esmenar les deficiències de la versió castellana en una edició a doble text del 1791.
V. t.: consolat de mar n m