Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "consolatiu" dins totes les àrees temàtiques

hipotiroïdisme consecutiu a tractament hipotiroïdisme consecutiu a tractament

<Ciències de la salut > Medicina clínica > Classificació internacional de malalties>

Font de la imatge

Les denominacions en català d'aquesta fitxa procedeixen de l'obra següent, elaborada pel TERMCAT:

CIM-9-MC: Classificació internacional de malalties: 9a revisió: modificació clínica. 6a edició. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Salut: Pòrtic, 2008. 1263 p.
ISBN: 978-84-9809-032-1

Aquesta classificació és la versió en català de la International Classification of Diseases, 9th revision, Clinical Modification (ICD-9-CM), que ha elaborat el TERMCAT a partir d'un encàrrec del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

Les denominacions en anglès procedeixen del text oficial nord-americà, la versió digital del qual es pot descarregar des de l'adreça:
ftp://ftp.cdc.gov/pub/Health_Statistics/NCHS/Publications/ICD9-CM/2006/

Com a referència addicional s'ha tingut en compte l'obra:
PUCKETT, C. D. 2007 Annual hospital version: the educational annotation of ICD-9-CM. 5th ed. Reno, Nev.: Channel Publishing, 2006. 936 p.
ISBN: 1-933053-06-2

L'agrupació dels termes en àrees temàtiques s'ha fet seguint la distribució en capítols d'aquestes obres.

Com que l'ús principal d'aquestes classificacions és la codificació amb finalitats clíniques i estadístiques dels diagnòstics i procediments efectuats en els centres hospitalaris, els termes inclosos poden diferir dels que són habituals en la pràctica mèdica.

  • ca  hipotiroïdisme consecutiu a tractament
  • en  hypothyroidism following therapy

<Classificació internacional de malalties > Malalties > Malalties endocrines, nutricionals i metabòliques, i trastorns de la immunitat>

intent consecutiu intent consecutiu

<Esport > Halterofília>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'halterofília. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1992. 71 p.; 20 cm. (Diccionaris dels esports olímpics; 22)
ISBN 84-7739-240-4

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  intent consecutiu, n m
  • es  intento consecutivo
  • fr  essai consécutif
  • en  attempt in succession

<Esport > Halterofília>

Definició
Intent que segueix immediatament un altre intent, per a l'execució del qual es disposa d'un màxim de tres minuts.
intent consecutiu intent consecutiu

<06 Halterofília>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>

  • ca  intent consecutiu, n m
  • es  intento consecutivo
  • fr  essai consécutif
  • en  attempt in succession

<Esport > 06 Halterofília>

Definició
Intent immediatament posterior a un altre intent, amb un temps màxim d'execució limitat a tres minuts.
lema corporatiu lema corporatiu

<Empresa > Màrqueting. Comercialització > Brànding>

Font de la imatge

GARCÍA SOLER, Jordi. Diccionari de brànding verbal [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/307>

  • ca  lema corporatiu, n m
  • es  lema corporativo
  • fr  devise corporative
  • fr  devise d'entreprise
  • en  corporate motto
  • en  institutional motto

<Brànding > Brànding verbal>

Definició
Frase breu i concisa que expressa l'essència de la missió i la visió d'una institució.

Nota

  • Per exemple, el lema corporatiu de la Universitat Ramon Llull és 'Ser i saber'.
Llibre del consolat de mar Llibre del consolat de mar

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Llibre del consolat de mar, n m
  • es  Libro del consulado del mar

<Documentació jurídica>, <Història del dret>

Definició
Col·lecció privada d'ordinacions, usos i costums marítims i comercials que va arribar a tenir autoritat de llei.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • El procés de formació del Llibre del consolat de mar (LCM) s'emmarca en la història medieval dels consolats de mar, i es pot dividir en diferents fases. Quant al nucli C1, el nucli primitiu, sembla que el va redactar a Barcelona, en llatí i entre els anys 1266 i 1268, un jurista molt relacionat amb l'estament dels armadors i els mercaders de la ciutat, protagonistes del gran comerç (sobretot d'Orient). Va ser una obra privada, sense sanció oficial, i no va intentar recollir tots els costums juridicomarítims aleshores habituals al port de Barcelona, sinó que va ser una obra monogràfica, culta i erudita, que prengué només en consideració una sola de les formes d'explotació comercial del vaixell, aleshores la més nova: l'explotació unitària feta pel senyor o patró per mitjà de tripulacions pagades i del noliejament fraccionat de la capacitat útil del vaixell a tercers.
    El dit nucli primitiu C1 feu abstracció gairebé total de la metodologia comercial marítima antiga, encara habitual a Barcelona en aquells moments, que consistia en l'explotació del vaixell per parts corresponents als mateixos tripulants, per mitjà de comandes comercials missae in communi i dels comuns, que amb aquestes comandes i altres mercaderies pròpies organitzaven els parçoners dels vaixells, encapçalats normalment pels patrons. Aquesta metodologia era la que tenien en compte les Ordinacions de la Ribera del 1258. El nucli C1 o primitiu de l'LCM se situà en el pol oposat d'aquesta metodologia quant al tractament de les avaries, que substituí el sistema rigorós antic d'avaria simple, acceptat per les Ordinacions, per un sistema nou d'avaria comuna, que s'introduí sobre la base de la recepció de la doctrina del Digesta (compresa en el títol «De lege Rhodia de iactu»), a la qual imposà un seguit de limitacions adaptatives per a fer-lo practicable dins el context comercial marítim de l'època.
    Responia també a la mateixa tendència oposada a les Ordinacions del 1258 el tractament jurídic que el nucli C1 feu de la responsabilitat del vaixell, dels parçoners i del patró, amb relació a les pèrdues i el deteriorament soferts durant la navegació i les mercaderies embarcades. Aquesta matèria també adoptà el sistema del dret justinianeu, ja iniciat pels Furs de València el 1261 i seguits pels Costums de Tortosa en la redacció del 1272, si bé introduí un seguit de limitacions per a fer el sistema practicable dins el context comercial marítim de l'època. Aquest caràcter culte i punter, pel que fa a les tendències jurídiques i comercials d'aquell temps, feu que el nucli C1 de l'LCM, en el més significatiu, fos acceptat aviat en el dret promulgat oficialment.
    Un fur de València sancionat en les Corts del 1271 admeté, amb poques variants, la doctrina del nucli C1 sobre el git, sobre la responsabilitat del vaixell i dels seus titulars per pèrdues en les mercaderies embarcades i sobre la refermança de la posició jurídica dels tercers mercaders a bord del vaixell. La redacció dels Costums de Tortosa del 1272 també feu una admissió semblant, per bé que diversa en les variants, però tirà més al dret i traduí al català una bona part del nucli C1 o primitiu de l'LCM. En definitiva, el nucli C1 de l'LCM responia a les noves tendències capitalistes i romanistes, pròpies de la segona meitat del segle XVIII en la vida econòmica i en la ciència del dret.
    La fase posterior és la de la primera compilació i la seva transmissió a València. Després de la redacció del nucli C1 o primitiu de l'LCM, en un moment difícil de precisar però segurament anterior a 1283, el nucli fou inclòs en un florilegi o col·lecció de textos juridicomarítims, que sembla que era el que usaven els cònsols de mar municipals de Barcelona en llurs actuacions com a obra de consulta o petita enciclopèdia juridicomarítima. En aquell florilegi hi havia dos textos més que també formen part de l'LCM: l'A1 i l'A2; tots dos són relatius a la navegació en cors i no a la comercial, i semblen de procedència forastera, segurament italiana. Aquesta compilació rebé el nom de Consuetudo maris o Consuetudines maris, una denominació comuna per a tots els textos que tractaven de matèries juridicomarítimes.
    Mentrestant, tingué lloc una ocasió extraordinària, precisament la primera, que motivà l'erecció del Consolat de Mar de València l'1 de desembre de 1283. Aquesta erecció, que reformà la tendència manifestada en les Corts de 1271, establí per al nou consolat un ius fori que consistia en el text íntegre de la Consuetudo maris barcelonina. Com a conseqüència d'aquesta innovació, certament extraordinària, aquella petita compilació rebé sanció oficial del poder públic (limitada a València, és clar), alhora que traslladà l'escenari del seu procés de formació al nou Consolat de Mar de València.
    L'etapa següent va ser la de redacció del nucli C2 i la versió catalana de la compilació. Un cop la compilació va ser rebuda a València, l'aplicació que el Consolat de Mar en feu fou com una prova sobre la realitat que posà de manifest les nombroses deficiències de la compilació per a regular la vida comercial marítima i el seu caràcter complex, pràctic i viu. En el Consolat de València, els casos d'insuficiència normativa de la compilació eren resolts pel consell dels prohoms de mar; dels consells o dictàmens de la resolució, el notari del Consolat en redactava un capítol nou, el qual servia de norma per a l'esdevenidor. El mateix notari del Consolat anava fent una col·lecció d'aquests capítols nous, segurament redactats ja en català, que s'afegia a continuació de la compilació primitiva: aquest fou el nucli C2 de l'LCM.
    Aquesta tasca creativa, que començà l'any 1283 amb l'erecció del consolat, durà pel cap baix fins a l'any 1307, fins que arribà un moment en què l'extensió de la nova sèrie de capítols feu necessària una reestructuració de la compilació amb una redacció unitària de tot el material normatiu, tant el vell com el nou. Aquesta redacció unitària fou feta al Consolat de Mar de València, íntegrament en català, i es traduïren els textos que encara eren en llatí. Els textos es reorganitzaren de la manera següent: els nuclis A1 i A2 passaren al final de la compilació, segurament a causa de l'aplicació escassa que se'n feia, atès que eren relatius a la navegació militar i no a la comercial; els textos C1 i C2 es juxtaposaren i es traslladaren uns quants capítols del nucli C2 que completaven capítols del C1 al costat d'aquests. Aquesta forma de la compilació catalana és la que es designa alfa.
    El nucli C2 tingué, com a caràcter més reeixit, el fet de regular matèries que, tot i l'interès pràctic que tenien, no havien estat incloses en el nucli C1 a causa del caràcter culte i monogràfic propi del nucli primitiu. D'aquesta manera, en el nucli C2 s'inclogué la regulació de la construcció de vaixells a l'escar, la de les comandes comercials, la del treball dels mariners ajustats a parts, la de les relacions del patró amb els parçoners del vaixell durant la vida activa del vaixell, la del noliejament a l'escar i la de la inclusió del noli en la massa passiva de les avaries comunes; matèries que no havien estat regulades en el nucli C1.
    Hi ha dos trets singularment remarcables en el contingut del nucli C2: la influencia d'alguns costums atlàntics, aparentment presos del dret marítim occidental, i el caràcter moral, per a evitar les conseqüències derivades de l'aplicació d'alguns criteris purament capitalistes continguts en el nucli C1. En canvi, sembla que en el nucli C2 no hi ha influències cultes, fet probablement indicatiu de l'escassa intervenció de juristes en la redacció. Tot i això, no és estrany veure en els capítols del nucli C2 una originalitat paral·lela a la del nucli C1, i un sentit pràctic fins i tot més acusat. En realitat, fou el seu complement indispensable per a poder-lo aplicar íntegrament sense violència ni llacunes excessives a la realitat de la vida marítima de l'època. En suma, el nucli valencià C2 fou una obra poc vistosa però molt eficaç, que assegurava l'aplicabilitat de l'LCM en contextos comercials i marítims molt diversos, característica que ha estat una de les més reeixides de l'LCM.
    Posteriorment hi ha la redacció del nucli U1, la forma alfa 1 de la compilació de l'LCM i la seva transmissió a Mallorca. Després de l'època de silenci documental del Consolat de Mar de València, des del 1307 fins al 1332, el Consolat renovellà la seva activitat amb una presència nova: la dels mercaders. Fruit d'aquesta nova etapa d'activitat del Consolat de València es redactà una altra sèrie de capítols, designats U1; entre aquests capítols, n'hi ha algun, com ara el 293, relatiu simplement a la compravenda de mercaderies entre mercaders, sense cap relació amb els vaixells ni amb la navegació. L'òrgan de producció i el procediment de confecció dels capítols del nucli U1 foren els mateixos que els del nucli C2, sense cap novetat més enllà de la presència de mercaders en el consolat. La manera de col·leccionar els capítols també fou l'addició darrere de la compilació existent. Es generà, doncs, una nova forma de la compilació de l'LCM, l'alfa 2, que era la mateixa que l'alfa 1 amb l'afegit del nucli U1 darrere de tot, col·locat fins i tot darrere dels nuclis A1 i A2.
    Potser per la nova presència dels mercaders en el consolat i també, segurament, pel pas del temps, el fet és que la nova sèrie de capítols es produí d'una manera crítica i fins i tot revisionista dels nuclis anteriors i, d'acord amb aquesta tònica, molts dels capítols es titularen esmena dels capítols de nuclis anteriors. Aquestes esmenes, però, sovint no foren altra cosa que interpretacions casuístiques i bizantines, redactades amb un estil carregat i a vegades pedant, fetes amb el criteri escolàstic d'anar fent distincions i més distincions. Tanmateix, en el nucli U1 hi ha dos capítols, els capítols 276 i 296, que salven l'originalitat del nucli: el primer capítol establí tota una doctrina jurídica internacional sobre les preses, i el segon establí, sembla que per primera vegada, la doctrina jurídica del noli net en la liquidació de l'avaria comuna. Sembla que el nucli U1 ja s'havia acabat el 1343, atès que aquell any, com a conseqüència de la reorganització del Consolat de Mallorca segons el patró de València, la compilació passà a la ciutat insular; aquest fet traslladà altra vegada l'escenari del procés de formació i de creixement al nou Consolat de Mar mallorquí.
    La fase següent fa referència a la redacció de l'orde judiciari i a la confecció de la forma gamma de la compilació. Un cop rebuda a Mallorca la compilació de l'LCM el 1343, calia, per a ajustar l'ús (sobretot processal) del consolat mallorquí al de València, redactar un directori que el contingués, a fi de poder-lo aplicar sense ambigüitat. El notari del Consolat de Mallorca, Huguet Borràs, s'encarregà d'aquesta tasca i en el període del 1343 al 1345 va redactar l'orde judiciari de la cort dels cònsols de mar de València, que formà els capítols del 1 al 42 de l'LCM tal com es coneix actualment; s'hi afegí també un altre text, de procedència desconeguda, amb una tarifa de les quintalades dels mariners en els viatges de retorn d'Alexandria, informació continguda en el capítol 45 de l'LCM. En aquesta redacció de l'ús processal de València, Huguet Borràs no el seguí fidelment, sinó que en realitat en feu una adaptació limitadora que fos aplicable a Mallorca. Al mateix temps, per a facilitar l'aplicació a Mallorca de la compilació valenciana de l'LCM, feu una reorganització del conjunt dels capítols que consistia, en essència, en les modificacions descrites a continuació.
    En primer lloc, dels nuclis A1 i A2 en feu un de sol i traslladà alguns capítols de l'un a l'altre; un cop reorganitzat, feu passar tot el conjunt al final de la compilació, tal com és actualment. Huguet Borràs afegí a aquest conjunt, que al consolat de València no havia crescut gens perquè no feia referència al dret marítim comercial, sinó al militar, un capítol (actualment, el 334).
    En segon lloc, com a conseqüència, els nuclis C1, C2 i U1 quedaren soldats, l'un a continuació de l'altre, i formaren un conjunt unitari. En aquest nou conjunt dels tres nuclis, però, Huguet Borràs traslladà molts capítols del nucli U1 cap als nuclis anteriors, C1 i C2, i els posà al costat dels capítols, als quals feien referència o bé com a esmenes o bé com a interpretacions o aclariments. Amb aquest transvasament de capítols, la compilació antiga quedà reordenada d'una manera més temàtica. A part de la reorganització del capitulat de l'LCM, la compilació mallorquina afegí en els nuclis antics els nou capítols que formen el nucli U2; alguns dels capítols semblen de collita pròpia d'Huguet Borràs, i altres fets durant aquells anys al Consolat de Mar de Mallorca. Amb aquest afegit quedà completa la forma gamma de la compilació de l'LCM, que és l'ordinària i la coneguda actualment.
    Aquesta forma gamma és la que s'estabilitzà definitivament, amb la tramesa a Barcelona el 1348 amb motiu d'un altre fet extraordinari en la història dels consolats de mar: la reorganització del Consolat de Barcelona segons el patró del de Mallorca; aquest fet significà la promulgació oficial de l'LCM en aquesta ciutat, on n'havia estat redactat el primer nucli. La compilació encara tingué, però, un afegit important.
    Posteriorment, es va produir l'addició de les Ordinacions del 1340 i l'establiment definitiu de les dues formes de la compilació de l'LCM. Un cop rebuda a Barcelona, la compilació mallorquina ja no sofrí més variacions estructurals, però continuà creixent amb l'addició de les Ordinacions de Pere el Cerimoniós, de 1344, que foren afegides al final de la compilació preexistent. Amb aquesta addició, l'LCM adquirí el contingut total i definitiu amb què s'ha conservat fins avui. Com a conseqüència de la intensa intercomunicació entre els tres consolats de mar (Barcelona, València i Mallorca) produïda després de l'any 1348, els consolats de València i Mallorca també afegiren en llurs compilacions de l'LCM les Ordinacions del 1340. A València, la compilació restà amb l'estructura i el contingut antics, i per tant no tenia un text propi de l'orde judiciari ni tampoc no podia adaptar el d'Huguet Borràs. Fou aleshores que, entre els anys 1351 i 1358, fou refeta la compilació valenciana per a aproximar-se a la forma gamma, que era la utilitzada en els consolats de Mallorca i Barcelona.
    En primer lloc, fou redactat un orde judiciari nou per al Consolat de València, el qual seguia el mallorquí d'Huguet Borràs en tot el que era aplicable al de València, però modificava tot el que no s'hi adaptava; a més, hi afegia altres capítols que eren propis de l'ús processal del Consolat de València. En la compilació antiga (nuclis C1, C2, U1 i A2), aquesta nova redacció valenciana mantingué el contingut i l'estructura antics de l'LCM de València, sense adoptar les variacions estructurals ni els afegits que havia fet a Mallorca Huguet Borràs en la forma gamma; només hi afegí les Ordinacions del 1340 preses de Barcelona. D'aquesta manera, l'LCM prenia una altra forma, anomenada beta, específicament valenciana.
    Les circumstàncies de la conservació del manuscrit de València han permès conèixer l'estructura antiga de la compilació. Aquesta forma beta de la compilació de l'LCM restà fossilitzada en els manuscrits valencians, dels quals només s'ha conservat l'esmentat, però no passà a la resta de la tradició manuscrita, ni tampoc a la impresa, que seguien la forma gamma tant a Mallorca com a Barcelona; per això les edicions catalanes, fetes tradicionalment segons manuscrits barcelonins, consideren aquesta forma com l'ordinària.
    L'LCM també conegué, durant el segle XVIII, una revitalització del seu prestigi, probablement deguda als elogis que feu d'aquesta compilació el jurista holandès Huig van Groot (llatinitzat Hugus Grotius) (1583-1645) en la seva obra clàssica Mare liberum. Segurament per això, la primera traducció de la compilació, publicada al segle XVIII, fou l'holandesa, d'Abraham Westerveen; comprenia també el text català i fou impresa a Leiden el 1704. Tanmateix, l'edició que assolí més prestigi durant aquella centúria fou la italiana, del genovès Giuseppe Maria di Casaregis (1719), proveïda d'uns comentaris (spiegazione) que ben aviat es convertiren en clàssics i tingueren moltes reedicions durant la centúria. Probablement aquests estímuls motivaren la versió castellana de Gaietà de Pallejà i Famada, impresa a Barcelona el 1732. Finalment, Antoni de Capmany intentà esmenar les deficiències de la versió castellana en una edició a doble text del 1791.
  • V. t.: consolat de mar n m
llirga llirga

<Ciències de la vida>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  llirga, n f
  • ca  consolva, n f sin. compl.
  • ca  consoldes grogues, n f pl alt. sin.
  • ca  lliri, n m alt. sin.
  • ca  lliri salvatge, n m alt. sin.
  • ca  marcòlic, n m alt. sin.
  • ca  marcòlic groc, n m alt. sin.
  • ca  marcòlic pirinenc, n m alt. sin.
  • ca  consolta, n f var. ling.
  • ca  consoltes grogues, n f pl var. ling.
  • nc  Lilium pyrenaicum Gouan

<Botànica > liliàcies>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

VALLÈS, Joan (dir.). Noms de plantes: Corpus de fitonímia catalana [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/191/>
Es tracta d'un diccionari descriptiu, que recull les denominacions catalanes de plantes vasculars autòctones i de plantes vasculars exòtiques amb interès comercial, cultural o científic.

Aquest caràcter descriptiu justifica la presència de moltes denominacions no recollides en el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans. Per a orientar els usuaris, les denominacions catalanes estan classificades en un ordre decreixent de prioritat:
- Termes principals: Formes del diccionari normatiu o bé, en cas de no haver-n'hi, primeres formes alfabètiques.
- Sinònims complementaris: Formes recollides com a sinònimes en el diccionari normatiu.
- Altres sinònims: Formes no documentades en el diccionari normatiu que compleixen la normativa.
- Variants lingüístiques: Formes no normatives i manlleus no adaptats (escrits en cursiva)

Les denominacions procedeixen d'un corpus de més de tres-centes obres botàniques publicades entre el 1871 i el 2013, entre les quals destaca com a punt de partida Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans.

Respecte a les obres originals, s'han revisat les denominacions catalanes i s'han estandarditzat els noms científics.

Per veure les fonts en què s'ha documentat cada denominació o conèixer els criteris seguits, es pot consultar el producte complet a la pàgina de diccionaris en línia del web del TERMCAT.

  • ca  llirga, n f
  • ca  consolva, n f sin. compl.
  • ca  consoldes grogues, n f pl alt. sin.
  • ca  lliri, n m alt. sin.
  • ca  lliri salvatge, n m alt. sin.
  • ca  marcòlic, n m alt. sin.
  • ca  marcòlic groc, n m alt. sin.
  • ca  marcòlic pirinenc, n m alt. sin.
  • ca  consolta, n f var. ling.
  • ca  consoltes grogues, n f pl var. ling.
  • nc  Lilium pyrenaicum Gouan

<Botànica > liliàcies>

mot compost copulatiu mot compost copulatiu

<Llengua > Lingüística>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:

PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>

  • ca  mot compost copulatiu, n m
  • es  palabra compuesta copulativa
  • fr  mot composé copulatif
  • en  copulative compound word

<Lingüística>

Definició
Mot compost que denota una entitat o qualitat constituïda per les diferents entitats o qualitats que denoten cadascun dels constituents.

Nota

  • Per exemple, occitanocatalana.
nom connotatiu nom connotatiu

<Indústria > Indústries gràfiques>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de la norma UNE 54100-10:2013 Indústries gràfiques. Vocabulari. Part 10, Termes fonamentals de disseny gràfic.

Aquesta norma ha estat elaborada pel comitè tècnic AEN/CTN 54 Indústries Gràfiques, la Secretaria del qual és a càrrec de FEIGRAF. El TERMCAT n'ha fet la versió catalana en compliment de l'acord subscrit amb l'Associació Espanyola de Normalització (UNE) per a la traducció al català de les normes UNE.

  • ca  nom connotatiu, n m
  • es  nombre connotativo, n m
  • en  metaphoric name, n

<Indústries gràfiques>

Definició
Nom de marca que suggereix determinats valors o idees.
nom corporatiu nom corporatiu

<Empresa > Màrqueting. Comercialització > Brànding>

Font de la imatge

GARCÍA SOLER, Jordi. Diccionari de brànding verbal [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022. (Diccionaris en Línia)
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/307>

  • ca  nom corporatiu, n m
  • es  nombre corporativo
  • fr  nom de societé
  • en  business entity name
  • en  company name
  • en  corporate name

<Brànding > Brànding verbal > Creació de noms de marca>

Definició
Nom de marca que identifica una empresa, una institució o un altre tipus d'organització.