Cercaterm

Nota

• Àmbit: Països Catalans
• El Consolat de Mar de Barcelona -sense aquest nom estabilitzat, encara- va ser erigit pel rei Jaume I el 7 de gener de 1258, i no fou atorgat pas a la ciutat, sinó a una altra corporació administrativa i professional, erigida també aleshores, denominada «Universitas Proborum Hominum Riparie Civitatis Barchinone», formada pels prohoms de la ribera o el barri marítim de la ciutat.
  En el si d'aquesta corporació, presidida per Jaume Gruny, es formaren les conegudes Ordinacions de la Ribera, aprovades pel monarca el 26 d'agost de mateix any, sense intervenció del municipi, respecte del qual la corporació de la Ribera tingué una clara autonomia. Posteriorment, s'inicià un procés de reabsorció de la corporació administrativa de la Ribera per part del municipi de la ciutat de Barcelona, procés que sembla conseqüència de la reorganització del municipi feta pel privilegi del 13 d'abril de 1265, que institucionalitzà els consellers i el Consell de Cent.
  Un altre privilegi, del 12 d'agost de 1266, concedí als consellers i al Consell de Cent la facultat de nomenar cònsols -ja amb aquest nom- en els vaixells que anaven a Palestina, bo i desconeixent, o passant per sobre, l'autoritat que, segons les Ordenacions del 1258, tenien els prohoms elegits a bord dels vaixells, que actuaven en nom de la Universitas de la Ribera.
  Un altre privilegi, del 1268, amplià la concessió feta als consellers i al Consell de Cent de la ciutat, bo i atorgant-los la facultat de nomenar cònsols -també amb aquest nom- no solament a bord dels vaixells, sinó també residents en places comercials estrangeres, com ara Palestina, Bizanci i qualsevol altre lloc on anessin els vaixells barcelonins. És precisament en el marc d'aquesta tensió o contraposició dels anys 1266-1268 entre la Universitas de la Ribera i el municipi de la ciutat, que tingué origen, com a obra privada, el nucli primitiu del Llibre del consolat de mar (LCM), que es designa C1.
  L'amputació de facultats feta a la Universitas de la Ribera, fou seguida per altres: el 1274, el rei concedí als consellers de la ciutat la facultat de nomenar dos probi homines Riparie ('homes honrats de La Ribera'), que havien de determinar els arreus i forniments que podien portar els vaixells barcelonins que anaven als ports sarraïns, sense incórrer en les prohibicions vigents. I el 1278 apareixen uns altres probi homines de la Ribera -potser designats també pel municipi- que acordaven la demolició d'un cantó de l'esmentat barri marítim. Aquest any s'acaben les notícies referents a la Universitas de la Ribera.
  D'altra banda, del 1282 ençà, apareix un nombre variable -que s'estabilitzà en dos- de cònsols de mar nomenats pel municipi de la ciutat de Barcelona i que actuen en nom seu. Sembla que aquests cònsols de mar municipals no tenien jurisdicció autònoma i diversa de la jurisdicció ordinària del veguer i el batlle reials de Barcelona, ni tampoc un ius fori o dret particular i específic, si bé podien intervenir en l'administració de justícia, bé arbitralment, bé com a probi homines adjunts dels tribunals ordinaris, d'acord amb els privilegis de la ciutat, que establien aquesta intervenció. I per esguard d'aquestes funcions, sembla que fou redactat el nucli primitiu, o C1, de l'LCM, sense cap caràcter oficial, i només com a norma de criteri.
  La concessió de la jurisdicció reial autònoma i diversa de la dels tribunals ordinaris tingué l'origen en l'erecció del Consolat de Mar de València, feta pel rei Pere II el Gran l'1 de desembre de 1283 i completada per dos privilegis més, un del 5 de gener de 1284 i l'altre del 9 de desembre del mateix any. Per aquests privilegis, el rei concedí als prohoms de mar de València la facultat de nomenar dos cònsols de mar per elecció dels mateixos prohoms -i no pas del municipi de la ciutat- amb la jurisdicció, en nom del rei, sobre homes de mar i mercaders, en totes les qüestions que calgués judicar segons la Consuetudo maris, nom amb què era conegut el nucli primitiu, o C1, de l'LCM -que aleshores ja era acompanyat d'altres textos- el qual d'aquesta manera rebé per primera vegada la promulgació oficial del poder públic. A més d'això, els prohoms de mar de València foren autoritzats també pel mateix rei per a erigir-se en corporació administrativoprofessional, fins i tot amb competència urbanística, al grau de València per al poblat mateix i per al port. Aquesta corporació era presidida pels cònsols. Per a evitar les intromissions de la jurisdicció ordinària en la del nou Consolat de Mar, li fou assignat un jutge d'apel·lacions, també amb autoritat reial i amb competència per a resoldre les interposades contra les sentències dels cònsols.
  El bon resultat d'aquella nova modalitat de consolat erigida a València va fer que aviat fos imitada. Els jurats mallorquins demanaren a l'infant Felip, tutor del rei Jaume III de Mallorca, l'erecció d'un consolat de mar de naturalesa semblant. El regent l'atorgà l'1 de febrer de 1326, però amb una estructura i una jurisdicció intermèdies entre les del Consolat de Barcelona i les del de València. En efecte, els nous cònsols mallorquins eren nomenats pels jurats, que eren els caps del municipi, talment com a Barcelona els consellers, i els esmentats cònsols havien de judicar les qüestions arbitralment, i segons consciència, també com a Barcelona, sense subjecció a cap ius fori determinat. Cal dir, però, que al nou Consolat de Mallorca li fou atorgada una jurisdicció delegada de la reial, talment com a València, sobre mercaders, patrons i mariners, si bé limitada exclusivament a les qüestions derivades dels contractes de treball dels mariners, de noliejaments, de pèrdues de mercaderies i de gits.
  D'aquests dos consolats de mar de València i Mallorca, el que continuà evolucionant fou el de València, el qual, per mitjà de la seva pròpia actuació i dels privilegis obtinguts pels sobirans, consolidà la seva jurisdicció, continuà ampliant el seu ius fori, constituït per l'LCM, i precisà el seu procediment judicial especial. A més, institucionalitzà de primer un consell format pels prohoms de mar, però a partir del 1332 se n'hi afegí un altre de mercaders. Aquests consells eren adjunts als cònsols i al jutge d'apel·lacions del Consolat en el pronunciament de les resolucions judicials. I és precisament en aquests consells que s'originaren, en dues etapes successives, els dos nuclis redaccionals de l'LCM, designats C2 i U2.
  És normal, doncs, que, amb aquesta ampliació estructural i funcional del Consolat de Mar de València, s'originés en el de Barcelona i el de Mallorca l'aspiració d'una reestructuració segons aquest patró o model valencià. Aquesta aspiració, emperò, tenia un seriós obstacle: la resistència del poder reial a fer concessions en matèria de jurisdicció. I és per això que calgué esperar avinenteses polítiques -extraordinàries- per a poder veure realitzada aquesta aspiració.
  Pel que fa a la unificació dels tres consolats de mar sota el patró valencià, el primer consolat de mar que veié feta realitat l'aspiració de reestructurar-se segons el patró valencià fou el de Mallorca. L'avinentesa política la forní el desembarcament a l'illa de Mallorca en peu de guerra del rei Pere III el Cerimoniós, per tal de reincorporar aquell regne a la Corona d'Aragó, tal com realment va portar a terme. Fou precisament en les negociacions que precediren la rendició de la ciutat de Mallorca al rei que aquest sobirà, en un privilegi del 31 de maig de 1343, atorgat el mateix dia de la rendició, concedí als mallorquins, juntament amb altres nombroses gràcies, la reorganització d'aquell Consolat segons el patró valencià. Posteriorment, diverses provisions reials, dictades pel mateix monarca entre els anys 1343 i 1346 a petició dels jurats de la ciutat de Mallorca, anaren precisant la reorganització del Consolat mallorquí, a vegades ajustant-se efectivament al patró valencià, però altres vegades discrepant-ne. Potser la més ostensible d'aquestes discrepàncies fou la subsistència de l'anterior sistema de designació dels cònsols de mar pels jurats de la ciutat, i no pas per l'elecció dels homes de mar, tal com es feia realment a València. Amb la mateixa finalitat adaptativa, el 24 de juny de 1343 eren fets a València i tramesos a Mallorca els trasllats autèntics dels privilegis del Consolat de Mar de València, i probablement també el text de l'LCM, que hom usava a València. I entre aquest any i el 1345, a Mallorca, el notari del Consolat mallorquí Huguet Borràs redactà un directori processal que contenia -també amb discrepàncies importants- els usos electoral i judicial del Consolat de València, que és precisament el comprès en els capítols m. 1 al 42 de l'LCM. I amb el text de l'LCM rebut de València, al qual s'afegiren alguns capítols, aquest directori processal d'Huguet Borràs i una tarifa de les exportades dels mariners en les importacions d'Alexandria (cap. M. 45 bis LCM), es confeccionà una compilació, denominada «Capítols del Consolat de Mar de Mallorca», que és l'ordinària de la forma que hom anomena gamma i és precisament la que ha arribat fins avui com a forma ordinària. És d'aquesta manera que l'LCM rebé també promulgació oficial a Mallorca.
  A Barcelona no es presentà una avinentesa política de poder veure feta realitat aquella aspiració de reestructurar el Consolat de Mar segons aquest patró de València i Mallorca fins a les guerres de la Unió, quan el mateix rei Pere III el Cerimoniós, mentre era pràcticament personer dels unionistes a Sagunt, rebé els emissaris de la ciutat de Barcelona, i per obtenir ajuda d'aquell municipi contra els unionistes, en un privilegi atorgat a la ciutat valenciana el 20 de febrer de 1348, concedí als consellers de Barcelona la facultat de nomenar cònsols de mar i reorganitzar el Consolat sota el patró del de Mallorca. En ocasió d'aquesta concessió, es va trametre de Mallorca a Barcelona la compilació de l'LCM, amb la forma i el contingut que tenia allà, i hi foren afegits, ja a Barcelona, els capítols del mateix rei Pere III el Cerimoniós del 22 de novembre de 1340, que avui també formen part de l'LCM. D'aquesta manera va ser promulgada també a Barcelona la compilació i restava unificada -encara que no pas del tot- l'estructura orgànica i funcional dels consolats de mar de Barcelona, València i Mallorca, alhora que la compilació de l'LCM assolia un abast total, amb el contingut complet que ha arribat fins avui.
  Aquesta unificació tipològica i normativa dels tres consolats de mar (Barcelona, València i Mallorca) donà lloc a una tendència de consolidació o solidarització d'aquests tres consolats de mar més antics, per raó de dues reaccions, de sentit oposat, que produí: la primera, una reacció dels tribunals reials ordinaris adversa a la jurisdicció dels consolats de mar, la qual es manifestà pels nombrosos -i sobretot sorollosos- conflictes de jurisdicció plantejats en tots tres consolats durant les dècades centrals del segle XIV, i la segona, l'esperit d'agermanament i de solidarització que aquesta mena d'ofensiva dels conflictes de jurisdicció motivà en tots tres consolats, el qual donà lloc a un intens intercanvi d'idees jurídiques i d'aspiracions comunes. Això és clarament comprovable en la nombrosa i densa correspondència creuada entre els tres consolats durant aquestes dècades.
  Les dècades centrals del segle XIV, emperò, eren també, dins la societat en general, de crisi profunda, que feu periclitar els esquemes socials i econòmics pròpiament medievals, i preparà ja l'adveniment dels temps moderns, geogràficament més oberts, però també més mercantilitzats, més igualitaris i menys corporativistes. Aquesta crisi afecta també els consolats de mar per mitjà de dues tendències que són pròpies de la segona meitat del segle XIV: l'expansió geogràfica de la institució i la desviació de la seva trajectòria estrictament marítima que havia seguit fins aleshores per a estabilitzar-se en una altra de signe clarament mercantil.
  Quant a l'expansió geogràfica dels consolats de mar, cal dir que tingué lloc, de primer, a dins les fronteres polítiques de la Corona d'Aragó: el 23 de juliol de 1363 es concedí el Consolat de Mar a la ciutat de Tortosa segons el patró de Mallorca, que és el que aleshores gaudia de més força paradigmàtica, si bé la concessió no degué arribar a ser una realitat definitiva, perquè el 15 de gener de 1401 es tornà a concedir el Consolat a aquesta ciutat de l'Ebre. El 14 d'octubre de 1385 s'erigí el Consolat de Girona, i el 22 de desembre de 1388, el de Perpinyà, i aquesta empenta expansiva es prolongà encara durant el segle XV, ja que es tornà a concedir a Tortosa el 1401, i el 1443 es concedí a Sant Feliu de Guíxols. De totes aquestes concessions, la més important fou la de Perpinyà, on el Consolat fou erigit segons el patró de Barcelona, el qual sembla que per aquells anys havia adquirit la força paradigmàtica que abans havien tingut els de València de primer i el de Mallorca després. Aquest Consolat de Mar de Perpinyà assolí molt aviat un aire expansiu i progressiu, fins al punt que és precisament en aquest Consolat on es troba per primera vegada, el 1393, l'extensió de la jurisdicció consular als actes mercantils no marítims, i on es troba també per primera vegada, el 1423, la denominació llibre del consolat per a designar la compilació. Però ja durant la segona meitat del segle XV, la institució dels consolats de mar ultrapassà les fronteres polítiques de la Corona d'Aragó, quan el 1463 s'erigí a Montpeller, segons el patró de Perpinyà, i el 1474, a Marsella, segons aquest mateix patró. Més tard encara, el 1494, s'erigí el Consolat de Burgos, amb referència expressa als de València i Barcelona, el qual fou l'origen de tota una altra família nova de consolats, pròpia de la Corona de Castella, que ja en l'edat moderna s'estengué per Espanya i Amèrica.
  La tendència mercantil ja comentada començà al Consolat de Mar de València el 1332, amb l'addició del Consell de Mercaders, però el fet que més la potencià fou la reorganització dels consolats nous de Mallorca i de Barcelona (1343-1348), per raó dels nomenaments de mercaders per als càrrecs del consolat de mar, que feien a vegades els directius dels municipis d'aquestes ciutats, a qui corresponia el nomenament.
  A València encara era més viva i més estructurada jurídicament la tradició corporativa dels homes de mar; la crisi d'aquests a conseqüència de la pesta negra del 1348 i de les guerres dels anys subsegüents motivà, el 1358, la intervenció dels jurats de la ciutat, per tal d'introduir-hi els mercaders, cosa que aconseguiren per mitjà d'un acord entre aquests i els homes de mar, del 10 de gener de 1360, ratificat amb algunes variacions per un privilegi reial del 25 de setembre de 1362, que establí en el dit Consolat de Mar un cònsol mercader i un altre home de mar, i desdoblà el jutge d'apel·lacions del Consolat en dos, amb la mateixa diversificació. Aquesta reforma allunyà el Consolat de València del tipus antic, que és el que seguien els altres consolats.
  Aquesta tendència mercantil, segurament per la influència del Consolat de Barcelona, s'accentuà encara durant el segle XV, de manera que el 1447, el cònsol mariner fou eliminat del Consolat de Mallorca i fou substituït per un cònsol ciutadà, i aquesta mateixa eliminació i substitució tingué lloc a València per un privilegi del 1493.
  L'extensió de la jurisdicció dels consolats de mar als actes mercantils no marítims començà també a València tímidament amb les reformes fetes entre els anys 1358 i 1362, les quals incorporaren al Consolat els jurats dels mercaders amb la jurisdicció professional que tenien, i traslladaren el Consolat de Mar a la llotja dels mercaders. La mateixa tendència tingué una nova empenta al Consolat de Perpinyà, a conseqüència d'un privilegi del 1393, que concedí expressament al Consolat la jurisdicció sobre els actes mercantils terrestres, fins i tot entesos d'una manera extensiva. La concessió general i definitiva d'aquesta institució mercantil no marítima dels consolats de mar va arribar per mitjà de sengles privilegis reials atorgats pel rei Martí el 15 de gener de 1401 als consolats de Barcelona, Mallorca, Perpinyà i Tortosa. Al de València no se li atorgà aquesta extensió jurisdiccional definitiva fins al privilegi del 1493 abans esmentat.
  Una altra innovació important, de signe igualment mercantil, tingué lloc a Barcelona, per mitjà de dos privilegis del 1394, que crearen, al Consolat, el Consell de la Llotja i els Defensors de la Mercaderia, encarregats de promocionar i defensar els interessos mercantils generals, innovació que tot seguit fou adoptada també als consolats de Perpinyà i Mallorca. A València, en canvi, com que seguien en funcions -i precisament en aquestes- els antics jurats dels mercaders, aquesta innovació no s'adoptà fins al privilegi del 1493, que readaptà el Consolat valencià al patró dels altres.
  L'actuació d'aquests consells de la llotja, presidits pels cònsols de mar, tingué un important reforç financer per mitjà de l'establiment, que feren els mateixos privilegis, del dret de pariatge, l'administració del qual fou una altra de les funcions dels consells. Llur actuació tingué un caràcter més aviat politicoeconòmic de matís mercantilista. Cal dir, però, que aquests consells tingueren també actuacions marítimes i mercantils de caràcter tècnic igualment importants, les principals de les quals en el vessant jurídic, obra també del Consolat de Mar de Barcelona, foren les redaccions successives de les ordenacions sobre les assegurances marítimes. La primera, del 1435, es considera la primera codificació general del dret d'assegurances a Europa.
  I amb aquestes característiques, certament ben diverses de les originàries, els consolats de mar catalans iniciaven l'edat moderna. Posteriorment a la Guerra de Successió, els decrets de Nova Planta (1707-1716) deixaren subsistents els antics consolats de mar de les capitals catalanes, tret del de València, que fou abolit, igual que la resta de les institucions forals. Però la renaixença maritimomercantil motivà una reorganització i una revitalització d'aquests organismes.
  Un decret del 16 de març de 1758 creà la Junta de Comerç, i reorganitzà el Consolat de Mar de Barcelona, la jurisdicció del qual fou regulada per un altre decret, del 24 de febrer de 1763, que prescrivia l'aplicació del tradicional Llibre del consolat de mar i confirmava l'exacció del també clàssic dret de pariatge. Un altre decret, del 15 de febrer de 1762, restablí a València el Consolat de Mar i creà la Junta de Comerç, sota les mateixes regles amb què es regia el de Barcelona, les quals responien també a la tradició valenciana.
  A partir d'aleshores es produí una certa tensió entre la ciutat de València i la d'Alacant, que tenia establerta una jurisdicció paraconsular des del segle anterior, i on en el segle XVIII hi havia una diputació del Consolat de València, el funcionament de la qual fou regulat per un decret del 2 de maig de 1782. El final d'aquesta tensió fou l'erecció del Consolat d'Alacant, mitjançant un altre decret, del 26 de juny de 1785, amb les regles dictades l'any anterior per al Consolat de Sevilla. Cal remarcar que al Consolat d'Alacant -no se sap si també als altres- foren aplicades les ordenacions de Bilbao.
  I, finalment, el 7 d'agost de 1800, també es reorganitzà el Consolat de Mallorca -que havia deixat subsistent el Decret de Nova Planta- amb les regles del Consolat de Sevilla.