Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "constituci��" dins totes les àrees temàtiques

constitució de cort constitució de cort

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  constitució de cort, n f
  • es  constitución de Cortes

<Història del dret>

Definició
A partir de la Cort de Barcelona del 1283, norma estatuïda i proposada pel rei a les Corts, amb el consentiment i l'aprovació dels braços que la formaven.

Nota

  • Àmbit: Catalunya
  • Terme que durant l'edat mitjana presenta diverses accepcions. A vegades s'emprava de la mateixa manera que es feia servir en l'època sotsimperial romana, és a dir, com a mandat provinent del sobirà o de l'emperador.
    La constitució té força de llei i, si el príncep ho desitja, és una llei veritable. Amb aquesta accepció s'utilitza en l'usatge 139, Unaqueque gensnam igitur quia rex vel imperator edicit, constitucio vel edictum vocatur»). Però al segle XII i durant gairebé tot el segle XIII, el terme constitució designa les manifestacions de la potestat legislativa exercida pels comtes reis de Catalunya, bé a títol unipersonal, bé en col·laboració amb les altes dignitats eclesiàstiques i els magnats que formaven part de llur Cúria (consell ordinari del rei).
    També es va denominar constitució l'ordenació legislativa sorgida de les assemblees de pau i treva. Durant el regnat de Jaume I (1213-1276) va tenir lloc la transició de les assemblees de pau i treva i de la Cúria cap a les Corts com a assemblees plenament representatives. La legislació personal del monarca, amb intervenció de les assemblees i de la cúria o sense, adquireix un desenvolupament important i es continua anomenant constitució. Però al costat d'aquesta potestat personal del monarca, les Corts, ja en ple funcionament, legislen i les projeccions del seu poder legislatiu es denominen genèricament constitucions.
    Des de la famosa constitució de les Corts reunides a Barcelona a la fi del 1283 per Pere II el Gran, el terme amb què es designa aquesta institució, integrada definitivament per representants dels tres braços presidits pel rei, es reserva a les normes generals per a tot el Principat de Catalunya elaborades conjuntament pel rei amb les corts. En el capítol 9 de l'esmentada constitució, el monarca s'obligava que si ell o els seus successors volguessin fer a Catalunya alguna constitució general o estatut, la podrien fer, però amb l'aprovació i el consentiment de prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i viletans de Catalunya, o de la major i més sana part dels convocats.
    Les constitucions continuen emanant del sobirà, però amb la condició que siguin aprovades per l'assemblea legislativa. Altrament, no serien constitucions. Per això, tota la literatura jurídica catalana de la baixa edat mitjana i de la primera edat moderna (T. Mieres, J. Marquilles, P. J. Fontanella, A. Oliba, J. P. Xammar, A. de Ripoll, etc.) identifica les constitucions amb el dret paccionat, atès que són normes que estan per sobre de la voluntat unilateral del monarca, fenomen que el doctor Lalinde Abadia designa amb l'expressió normativisme historicista.
    Per la seva condició contractual, havien de ser observades de manera íntegra, inconcussa i perpètua, matèria de la qual s'encarregaven el mateix príncep i les Corts, ja que no podien ser revocades unilateralment.
    A causa de la seva naturalesa pactista, les constitucions tenien una validesa prioritària sobre la resta de fonts del sistema normatiu català. De manera molt especial, sobre les disposicions dictades personalment pel rei, a qui mai no se li va permetre la creació de lleis generals sense el consentiment de les Corts. Si el monarca dictava disposicions contràries a les acordades a Corts, aquestes disposicions eren nul·les de ple dret. Amb això, la normativa particular del rei va estar sempre subordinada a la normativa general.
    En el terme constitució, en sentit genèric, s'hi inclouen, segons el plantejament tradicional, diversos tipus, tots amb la mateixa força d'obligar: a) la constitució pròpiament dita, proposada pel príncep i aprovada pels estaments de les Corts. En la redacció de les constitucions el sobirà s'expressa en primera persona (statuim, i ordenam); b) el capítol de cort, quan la proposta s'origina en els tres braços, o en un d'ells, encara que amb el consentiment dels restants, i és aprovada pel rei en tercera persona amb la fórmula «Plau al Senyor Rei», que es limitava a expressar el consentiment a la proposta que se li formulava, i c) els «actes de cort», entesos com qualsevol projecció legislativa creada inicialment fora de les Corts, però que, per a obtenir un «major confirmo», se sotmetien a la seva aprovació. Si la iniciativa partia del sobirà, l'acte de cort es redactava en forma de constitució; en canvi, rebia la redacció típica dels capítols de cort quan s'aprovava a proposta dels tres estaments o de qualsevol d'aquests. No obstant això, aquest plantejament, recollit en tots els manuals d'història del dret, ha estat recentment revisat pel que fa a la distinció entre constitucions i capítols de cort, i entre ambdós i els actes de cort, amb vista a l'origen, al procediment de formulació i al caràcter. La constitució tenia un caràcter més solemne i podia incidir sobre tots els temes, preferentment sobre els d'índole pública, i regulava problemes d'alta significació. En canvi, el capítol de cort, redactat de manera menys solemne, tractava sobre temes considerats menys importants i, per tant, no considerats pel monarca amb prou entitat per a ser formulats sota la forma de la constitució. Aquesta actitud revisionista no troba diferències entre capítol i acte de cort; prova d'això és que a vegades s'empren com a sinònims.
    Les constitucions podien ser objecte d'interpretació. La interpretació autèntica (aclariment de llei) es va tenir en compte en la constitució de Jaume II en les segones Corts celebrades l'any 1298 a Barcelona, on es va establir que, si calia interpretar alguna constitució, ho faria el monarca ajudat per un òrgan assessor compost per quatre homes rics, quatre cavallers, quatre ciutadans i juristes (savis en dret). La interpretació vulgar de les constitucions s'ha de fer tenint en compte el sentit corrent, recte i honest de les paraules.
    La literatura jurídica catalana va identificar les constitucions amb l'expressió dret municipal, que va rebre del dret romà els criteris sobre l'eficàcia i la interpretació de les normes: «Iura municipalia recipiunt suma interpretationem a iure communi», encara que conservant la independència en la situació de complementarietat en què estaven. En l'època no es van redactar gaires exposicions de conjunt sobre les constitucions (sí, en canvi, sobre els Usatges). L'obra general de més autoritat científica és la de Tomàs Mieres, Apparatus super constitutionibus curiarum generalium Cathaloniae, escrita a mitjan segle XV, encara que es va portar a la impremta al segle XVI, on l'autor glossa les constitucions promulgades en les Corts Generals de Catalunya, i les comenta una per una, des de les primeres del segle XIII fins a les promulgades en les Corts de Barcelona de l'any 1432, celebrades en el regnat Alfons IV el Magnànim. Des del principi del segle XV, tant les diverses modalitats de la legislació de les Corts com l'ordenació legislativa que emanava del rei es van reunir, sistematitzades i traduïdes al català, en el projecte de recopilació del 1413, i posteriorment, van passar a formar part del contingut de les diferents recopilacions que del dret català es van dur a terme durant l'edat moderna.
  • V. t.: capítol de cort n m
  • V. t.: acte de cort n m
  • V. t.: Encara estatuïm n f
  • V. t.: Item senyor que'ls canceller e vice canceller vostres n f
  • V. t.: Restituïm encara n f
  • V. t.: Una vegada lo any n f
  • V. t.: Volem, estatuïm n f
constitució de societat constitució de societat

<Empresa > Comptabilitat. Auditoria>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'auditoria i comptabilitat [recurs electrònic]. Barcelona: INK Catalunya, 2000. 1 CD-ROM
ISBN 84-607-0056-9

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  constitució de societat, n f
  • es  constitución de sociedad
  • fr  constitution d'une société
  • fr  constitution en corporation
  • en  incorporation

<Auditoria i comptabilitat > Institucions i societats>

constitució de societat constitució de societat

<Dret mercantil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  constitució de societat, n f
  • es  constitución de sociedad

<Dret mercantil>

Definició
Conjunt de formalitats i de requisits que són indispensables perquè una societat pugui ser constituïda legalment.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • Els requisits constitutius genèrics per a qualsevol societat són, en primer lloc, la necessitat d'atorgar en escriptura pública el consentiment de tots els subjectes que volen crear la societat i, en segon lloc, la inscripció indispensable en el Registre Mercantil de l'escriptura de constitució.
    La naturalesa especial de la societat anònima fa que tingui un règim jurídic per a constituir-se, diferent de la resta de societats. Aquestes diferències són la presència d'un règim constitutiu minuciós de caràcter imperatiu, que està fixat en la Llei de societats anònimes (LSA), per a evitar que es constitueixin societats anònimes en perjudici de terceres persones; l'exigència que, en el moment constitutiu, s'hagi subscrit íntegrament i desemborsat, com a mínim, el capital en un 25 % de l'import (art. 12); l'exigència que els fundadors d'una societat siguin, com a mínim, tres i que hi responguin solidàriament (art. 14).
    S'anomena societat irregular la societat que no ha inscrit l'escriptura de constitució en el Registre Mercantil en el termini màxim d'un any des que se li va atorgar, o que s'adopta la decisió de no inscriure-la.
    La societat anònima es pot constituir seguint dos procediments (art. 13): per mitjà d'una fundació simultània (predominant en els països llatins) o per mitjà d'una fundació successiva (predominant en els països anglosaxons). La fundació simultània es produeix quan l'escriptura de constitució és atorgada per tots els fundadors en un sol acte els quals subscriuen la totalitat de les accions representatives del capital social (art. 12 i 14). La fundació successiva ha de ser respectada en tots els casos en què abans d'atorgar-se l'escriptura de constitució de societat es faci una promoció pública de la subscripció de les accions per qualsevol mitjà de publicitat o per l'actuació d'intermediaris financers (art. 19).
constitució dotal constitució dotal

<Dret civil>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  constitució dotal, n f
  • es  constitución dotal

<Dret civil>

Definició
V.: dot n m

Nota

  • Àmbit: Catalunya
Constitució espanyola Constitució espanyola

<Dret constitucional>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  Constitució espanyola, n f
  • es  Constitución Española

<Dret constitucional>

Definició
Norma suprema de l'Estat espanyol, dotada d'eficàcia directa, que configura el sistema de fonts de l'ordenament jurídic.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • La Constitució espanyola (CE) del 29 de desembre de 1978 és la conseqüència juridicopolítica del procés constituent que es va iniciar un cop celebrades les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, després del llarg període de la dictadura franquista. Formalment, el text constitucional aprovat per les Corts és una norma derivada de la legalitat anterior, en la mesura que va ser aprovada d'acord amb el procediment que havia dissenyat la llei per a la reforma política del 1977. Aquesta llei fou l'instrument que va servir al Govern presidit per Adolfo Suárez per a iniciar, amb l'acord de l'oposició democràtica que llavors anava sorgint a la legalitat, un procés de reforma de les institucions polítiques anteriors que donaria lloc a la CE. Però, materialment, la norma suprema responia a paràmetres polítics democràtics clarament desvinculats del passat dictatorial. Altrament dit, la CE és, en aquest sentit, una constitució originària, perquè ha significat un trencament respecte de les institucions del règim polític anterior.
    Un cop superat el llarg procés parlamentari (juliol del 1977 - octubre del 1978), el Projecte de constitució fou aprovat per referèndum el 6 de desembre, amb el 87,8 % de vots favorables i el 7,8 % de negatius; la participació fou del 67,11 % del cens electoral.
    L'estructura interna i el contingut són tributaris del constitucionalisme democràtic consolidat després de la Segona Guerra Mundial. Les influències rebudes provenen especialment del dret comparat europeu, però també s'aprecien aportacions del dret públic espanyol. Així, pel que fa a l'estructura interna, es detecten les referències de les constitucions liberals del segle XIX i també la republicana del 1931, especialment en matèria de descentralització política i d'organització del model de jurisdicció constitucional. Però, sens dubte, és la incidència del dret comparat la que hi apareix més intensament, per exemple, és apreciable la influència de la Llei fonamental de Bonn (1949) en la constitucionalització de la noció de Estat social i la regulació de les formes de responsabilitat política; de la Constitució italiana (1947) en la configuració del procediment i les funcions parlamentàries, així com en la naturalesa del Consell General del Poder Judicial; de la Constitució de la Cinquena República francesa (1958-1962) en la incorporació de la modalitat de les lleis orgàniques; de la Constitució portuguesa (1976) en el reconeixement d'alguns drets fonamentals, i de les constitucions de les monarquies escandinaves, en la regulació de l'estatut de la Corona.
    Cal analitzar més en particular les característiques que defineixen la constitució:1. La condició de norma suprema de la constitució és una creació del constitucionalisme americà, quan en una sentència cèlebre Marbury V. Madison (1803) va atribuir als jutges la potestat de no aplicar la llei que fos contrària a la constitució. Mitjançant el control judicial (judicial review), la constitució es fa immune a la llei. Per contra, la norma suprema determina els criteris de validesa de la resta de normes de l'ordenament. A Europa, la garantia de la supremacia normativa de la constitució és assegurada per la jurisdicció constitucional, que s'identifica en els tribunals constitucionals entesos com a jurisdiccions especials per a jutjar la constitucionalitat de les normes. Aquest model, originat en la noció kelseniana de l'òrgan legislador negatiu, és el que adopta la CE (títol IX), amb les transformacions que la jurisdicció constitucional va experimentar a Europa des de la reforma de la Constitució austríaca el 1929.2. La CE és norma d'eficàcia directa en una gran part del contingut. En conseqüència, no és un text jurídic de naturalesa programàtica; la CE està dotada de força normativa. En aquest sentit, són dos els preceptes constitucionals que n'asseguren el caràcter vinculant: d'una banda, l'article 9.1 determina que «els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic», i, d'una altra, el tercer apartat de la disposició derogatòria disposa que «[.] resten derogades totes les disposicions que s'oposin a allò que estableix la Constitució».La vinculació de la norma normarum afecta sense distinció tots els poders públics; no solament obliga l'òrgan legislador, sinó també el Govern i els òrgans dependents del poder judicial. D'acord amb aquesta lògica, i tot i la condició d'intèrpret suprem, el Tribunal Constitucional no és l'únic que l'aplica i la interpreta. Ara bé, no hi ha dubte que té el monopoli del judici de constitucionalitat de les normes amb rang de llei. Per tant, els jutges ordinaris sí que poden no aplicar els reglaments i els actes contraris a la CE. Ara bé, el caràcter normatiu que té no sempre és sinònim de norma amb plena eficàcia davant els poders públics.Convé remarcar que no tots els preceptes constitucionals disposen del mateix grau d'eficàcia. Així, per exemple, els drets fonamentals són exigibles directament davant els tribunals sense que sigui preceptiva la immediació de l'òrgan legislador (l'anomenada interpositio legislatoris); tanmateix, en els casos en els quals la CE remet a una llei creadora d'un òrgan, és evident que la seva eficàcia jurídica està deferida a aquest acte legislatiu de creació: per exemple, quan l'article 54 estableix una llei orgànica per a la creació del defensor del poble, la vigència de la llei era en el seu moment condició sine qua non per a l'eficàcia de la CE en aquesta part del seu contingut.3. Finalment, la CE és norma sobre les fonts de l'ordenament; és a dir, la CE no solament és la norma superior a la qual se subordina la resta, sinó que és també un sistema normatiu en la mesura que estableix les formes de creació de les normes que integren l'ordenament jurídic.
    Aquestes formes de creació normativa configuren el sistema de fonts de l'ordenament, sistema que únicament deriva de la CE i no de cap altra norma.
    El text constitucional també presenta un ampli contingut axiològic integrat per un conjunt de valors, com ara la llibertat, la justícia, la igualtat, el pluralisme polític i la dignitat (art. 1.1 i 10.1 CE), i de principis que configuren l'organització i el funcionament de les administracions públiques (art. 103.1 i 105 CE) i del poder judicial (art. 117 al 120 CE). Valors i principis delimiten i concreten per si mateixos el contingut normatiu de la norma suprema, i n'expliciten les finalitats. Els valors i els principis constitucionals formen part de la naturalesa normativa de la CE, fet que els permet invocar davant els òrgans jurisdiccionals. Gaudeixen, doncs, de caràcter normatiu, però no disposen de l'autonomia de les normes substantives, i, considerats de manera autònoma, no permeten la resolució de conflictes intersubjectius. Per a una eficàcia jurídica directa, requereixen el concurs de normes d'aplicació directa sobre les quals exerceixen una influència inspiradora. Per aquesta raó, la CE no solament és una norma positiva, és a dir, una norma que pot ser interpretada únicament des de la literalitat, sinó també una norma que expressa valors individuals i col·lectius que pretenen configurar les normes de conducta de la societat política que volen regular. Aquest component axiològic no implica el revifament d'un nou naturalisme, ans al contrari: és l'expressió racional d'un ampli acord constituent sobre uns principis bàsics del sistema democràtic legitimat per la sobirania popular. La CE no és, per tant, una norma neutra asèptica, sinó que configura l'ordre jurídic fonamental d'una comunitat política.
    El desenvolupament efectiu d'aquests valors i principis no es pot fer de qualsevol manera, sinó d'acord amb unes regles de funcionament que asseguren la voluntat de la majoria, amb unes regles que s'identifiquen amb les formes de govern democràtiques. El punt de partida és la cèlebre idea de constitució continguda en el liberalisme revolucionari francès de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà del 1789 (art. 16), definida per la determinació de la divisió de poders i la garantia de la tutela dels drets i de les llibertats de les persones. El constitucionalisme posterior, especialment després del període d'entre guerres, ha incorporat la idea d'igualtat com a complement necessari de la llibertat de la persona, mitjançant el reconeixement dels drets socials i econòmics en el marc de l'Estat social. I no hi ha dubte que aquesta evolució del constitucionalisme troba en la CE uns paràmetres similars.
    El concepte de constitució està vinculat a la idea de poder. Però, naturalment, no de qualsevol poder, sinó del que es fonamenta en el sotmetiment de l'Estat al dret, del que deriva de la sobirania popular que legitima l'acció dels poders públics i que es basa en la complementarietat entre la llibertat i la igualtat. Aquesta és també l'opció presa pel constituent espanyol quan afirma en l'article 1.1 de la CE que «Espanya es constitueix en un Estat social, i democràtic de Dret».
    La condició de la CE com a norma jurídica és assegurada per un seguit d'instruments que la norma suprema estableix. En primer lloc, sens dubte, per la jurisdicció constitucional (títol IX CE); el Tribunal Constitucional es configura com el seu intèrpret suprem (art. 1 Llei orgànica del Tribunal Constitucional [LOTC]), d'acord amb un sistema de jurisdicció concentrada en un òrgan especial. En segon lloc, òbviament, per la previsió d'un procediment de reforma constitucional (títol X CE) com una manera d'adequar la norma suprema als canvis socials, i, finalment, pel dret d'excepció (art. 55.1 i 116 CE), constituït per la normativa de defensa de l'Estat davant situacions d'emergència que impliquen una amenaça interior i exterior.En la tasca de depuració jurídica de les normes contràries a la CE, el Tribunal Constitucional exerceix -entre altres funcions- el monopoli del control de constitucionalitat de les lleis i de les normes amb rang de llei, mitjançant el recurs o la qüestió d'inconstitucionalitat; resol els conflictes de competència suscitats entre l'Estat i les comunitats autònomes i també els produïts entre aquestes; el recurs d'empara contra actes, disposicions i, àdhuc, vies de fet que resulten lesives per als drets fonamentals de les persones, etc.
    Per la seva banda, la reforma constitucional és regulada d'acord amb els requisits propis d'una constitució com és l'espanyola.
    Els dos procediments fixats (art. 167 i 168 CE) no estableixen cap clàusula d'intangibilitat explícita, però, lògicament, sí que exigeixen majories qualificades -i en el cas de l'article 168, especialment agreujades- per a la revisió del text. Tal com està configurada la reforma, permet, d'una banda, preservar el principi democràtic, en la mesura que sempre és la representació del poble o directament aquest el que decideix; i, d'una altra, respectar el principi de jerarquia normativa, atès que és la mateixa norma suprema la que regular el fet de revisar-ne el contingut. Naturalment això no impedeix que, sense variar formalment el text constitucional, se'n modifiqui l'aplicació per la via de la mutació constitucional (aquest és el cas, per exemple, del control dels decrets llei, articles 86.2 i 3 de la CE, en què la interpretació constitucional ha tingut un paper important). El dret d'excepció constitueix un instrument de defensa de la CE davant de situacions en les quals l'exercici de les llibertats públiques és amenaçat de tal manera que per a restablir la situació cal suspendre alguns drets fonamentals reconeguts mitjançant la declaració de l'estat d'excepció; amb més raó encara és una situació excepcional la que es deriva dels fets que poden posar en perill la integritat territorial, la independència o l'ordenament constitucional (estat de setge) de l'Estat. La condició, en tot cas, és que l'entrada en una situació d'excepció, la seva aplicació i la sortida vers la normalitat institucional s'han de fer d'acord amb el dret.
    La CE presenta un contingut ampli, sense ser dels més llargs de l'àmbit europeu. El text recull les diverses formes d'intervenció estatal que donen com a resultat una norma moderadament extensa.
    En la part dogmàtica es recullen els principis bàsics que defineixen la forma d'Estat i la forma de Govern, així com els criteris de la descentralització política (títol preliminar), els drets i les llibertats de les persones i el sistema de garanties que els afecta (títol I).
    La part orgànica concreta l'organització institucional, d'acord amb els pressupòsits d'una monarquia parlamentària (títols del II al VI).
    Tanmateix, aquesta divisió tradicional no presenta més valor que el descriptiu en la mesura que la CE és un tot normatiu en conjunt, sense que una part es pugui desvincular de l'altra. Així, per exemple, les garanties jurisdiccionals dels drets (part dogmàtica) són inseparables de les funcions atribuïdes al Tribunal Constitucional per a la tutela dels drets fonamentals mitjançant el recurs d'empara (part orgànica).
    El caràcter normatiu de la CE no pot fer que s'esfumin normes constitucionals d'una notòria varietat. La norma suprema inclou normes de caràcter fonamental que estableixen els principis generals que estructuren l'Estat de dret (per exemple, l'article 1.2 afirma que la sobirania nacional resideix en el poble); normes que contenen un mandat a l'òrgan legislador (per exemple, article 122.1, que insta a regular el règim del poder judicial); normes que estableixen una reserva explícita de llei (per exemple, la regulació dels drets de capítol II del títol I); directrius materials per a l'actuació dels poders públics (per exemple, l'article 25.2, sobre la finalitat de la legislació penitenciària fonamentada en la rehabilitació i reinserció social dels presos); normes de caràcter orgànic (per exemple, l'article 98, sobre la composició i estatut del Govern); normes de caràcter material (per exemple, l'article 81, sobre el contingut de les lleis orgàniques); normes de contingut garantista (l'article 53, sobre les garanties jurisdiccionals), etc.
    La definició que la CE incorpora d'Estat social i democràtic de dret inclou tres nocions sobre l'Estat que actualment no poden ser enteses més que des de la interdependència. Si bé és cert que algunes de les expressions de l'Estat de Dret apareixen abans que unes altres que identifiquen l'Estat democràtic o l'Estat social, el constitucionalisme de la segona postguerra mundial, en el qual s'insereix la CE, assumeix la dimensió constitucional d'aquests conceptes de manera conjunta i complementària.
    Les manifestacions constitucionals específiques de l'Estat de dret són les següents: a) la llei aprovada per les Corts Generals és l'expressió de la voluntat popular democràticament manifestada; b) l'estructura institucional de l'Estat obeeix al principi general de la divisió de poders; c) la llei del parlament té com a límit la CE, i, així mateix, l'Administració s'ha de sotmetre al principi de legalitat, i d) finalment, els drets i les llibertats reconeguts són garantits pels jutges i pels tribunals mitjançant un sistema de garanties jurisdiccionals.
    Sobre la posició de la llei en l'ordenament, de la CE se'n dedueix un principi general de reserva de llei. Tanmateix, no es pot excloure tampoc la posició sostinguda per sectors de la doctrina publicista que defensen l'admissibilitat dels reglaments independents de la llei habilitant, quan la CE no ha establert una remissió explícita a la norma del Parlament. Respecte de l'organització institucional dels poders de l'Estat, cal dir que, d'acord amb la mateixa expressió emprada per la CE, la fórmula política de l'Estat és la monarquia parlamentària. El rei no disposa de poder polític decisori, i els seus actes no tenen validesa si no gaudeixen de la contrasignatura del president o presidenta del Govern o altres òrgans de l'Estat (art. 64 CE). Sobre l'estatut de la Corona (títol II), es pot aplicar la fórmula constitucional clàssica segons la qual el rei disposa de l'autoritas però no pot exercir la potestas.
    L'estructura de la divisió de poders es concreta en una forma de govern que respon als trets essencials d'un règim parlamentari, amb la corresponent potestat de dissolució de les Corts (títol III) en favor de l'Executiu (títol IV) i el control polític d'aquest últim mitjançant la moció de censura (títol V) votada pel Legislatiu. En aquest conjunt orgànic, el poder executiu presenta una notable preeminència institucional, i, així mateix, en el Govern, les potestats constitucionals del president o presidenta li atorguen una posició que supera granment la que és pròpia d'un primus inter pares, per a apropar-se al predomini que és característic dels cancellers alemanys o dels primers ministres britànics.
    Per la seva banda, el poder judicial (títol VI), integrat per jutges i magistrats, s'estructura d'acord amb un seguit de principis d'organització i funcionament: legalitat, unitat, independència, responsabilitat, inamovibilitat, oralitat, etc. El govern del poder judicial correspon al Consell General del Poder Judicial, que és un òrgan de naturalesa administrativa. L'adequació de la llei a la CE és assegurada pel control de constitucionalitat que correspon al Tribunal Constitucional. I, en general, el sotmetiment de l'Estat al dret també queda assegurat pels principis de l'article 9.3, que constitucionalitza els de la legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les normes sancionadores no favorables o restrictives de drets fonamentals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l'arbitrarietat.
    El reconeixement dels drets i de les llibertats i les garanties per a exercir-los estan determinats per un seguit de principis de rellevància com ara la tutela del contingut essencial (art. 53.1 CE); l'eficàcia immediata dels drets del capítol II del títol I de la CE; l'eficàcia dels drets davant de terceres persones (art. 9.1 CE), i el principi d'interpretació més favorable. Aquests principis han de ser aplicats pels òrgans de garantia jurisdiccional (jutges i tribunals) i no jurisdiccionals (Defensor del Poble i institucions similars).
    Els trets característics de l'Estat democràtic tenen tres principis bàsics: la sobirania popular (art. 1.2 CE), el pluralisme polític (art. 1.1 CE) i la participació política (art. 23 CE). La CE adopta una fórmula híbrida per tal de reconèixer la sobirania com la base de la legitimitat de l'Estat: «la sobirania nacional resideix en el poble, del qual deriven tots els poders de l'Estat». Però el fet que s'invoqui la sobirania nacional vinculada a la noció de poble no pot tenir un altre significat que subratllar que, únicament, és aquest últim el dipositari de la sobirania de l'Estat, basada en el reconeixement del sufragi universal sense distincions. La idea de sobirania nacional en una constitució liberaldemocràtica com la del 1978 respon a la necessitat política dels constituents de remarcar que la sobirania és única i indivisible i que, com a tal, correspon exclusivament a l'Estat.
    Finalment, convé afegir que en alguna de les constitucions europees (Alemanya o França) la sobirania s'articula mitjançant les eleccions i el referèndum. Sobre aquest aspecte, la CE no és tan explícita i limitadora, i, en principi, permet la possibilitat que els instruments de participació política no es redueixin als dos assenyalats. Tanmateix, la doctrina del Tribunal Constitucional relativa a aquesta qüestió ha reduït la noció de participació política únicament a les formes que coadjuven a la configuració de la voluntat popular (per exemple, la STC, 119/1995, amb relació a piscines i esports de Barcelona).
    El valor del pluralisme en una societat democràtica cristal·litza l'expressió d'una heterogeneïtat d'interessos d'ordre divers que es contraposen lliurement. En aquest sentit, la lliure alternança en l'exercici de responsabilitats públiques és una conseqüència lògica. Entre els exemples possibles del reconeixement del pluralisme com a valor constitucional destaquen especialment els partits polítics (art. 6 CE); els sindicats (art. 7 CE); les associacions en general (art. 22 CE); a més dels grups específics de poder i influència com ara les associacions de consumidors, els joves, els col·legis professionals i els immigrants.
    El sistema democràtic està construït sobre la idea de la participació política mitjançant la representació, tot i que excepcionalment també hi ha altres possibilitats de participació directa (art. 23.1 CE) per la via del referèndum. Els elements del sistema electoral dissenyat per la CE i concretat per la Llei orgànica del règim electoral (LOREG) del 1985 estableixen uns criteris de participació política fonamentats en la fórmula electoral proporcional, regida per la regla de la mitjana més alta (d'Hondt), que es desenvolupa en la circumscripció provincial d'acord amb una forma de sufragi universal mitjançant el vot lliure, igual, secret i directe (art. 66.1 CE), sobre llistes completes, tancades i bloquejades. El control del procés electoral correspon a l'Administració electoral, encapçalada per la Junta Electoral Central, sens perjudici del control jurisdiccional de les resolucions i els acords que pren.
    El referèndum, com a forma de participació directa dels ciutadans en assumptes d'interès general, és recollit per la CE en tres modalitats: el referèndum de caràcter consultiu, plantejat pel president o presidenta del Govern, amb l'autorització prèvia del Congrés dels Diputats, sobre decisions polítiques d'especial transcendència (art. 92.1); el referèndum d'iniciativa i el de ratificació autonòmica (art. 151), i el referèndum de reforma constitucional (art. 167 i 168). La noció de Estat social formulada en el període d'entreguerres pren força en les constitucions posteriors al 1945. La CE és tributària d'aquesta evolució, que ha fet de l'Estat un subjecte interventor i de vegades bel·ligerant en les relacions socials i econòmiques. Les manifestacions constitucionals d'aquesta definició de l'Estat es troben en la potestat dels poders públics per a remoure els obstacles que dificulten l'exercici dels drets i de les llibertats (art. 9.2); el reconeixement del principi d'igualtat (art. 14), amb una doble dimensió que promou la igualtat davant la llei i en l'aplicació de la llei, així com de la doctrina constitucional afavoridora del principi constitucional de discriminació positiva, que permet tractar desigualment situacions que són desiguals; dels drets socials que demanen una activitat de prestació especial per part dels poders públics (educació, propietat, sanitat, llibertat sindical, dret de vaga), a més dels que deriven de la concreció normativa dels principis rectors de la política social i econòmica (cap. III, títol I). El reconeixement efectiu d'aquests drets es complementa amb la subordinació de tota la riquesa del país a l'interès general i la configuració d'instruments jurídics que permeten la intervenció de l'Estat en l'economia (art. 128 i 129). A tall d'exemple es pot esmentar la iniciativa pública en l'activitat econòmica, la possibilitat de reservar al sector públic àmbits de l'economia vinculats als serveis essencials per a la comunitat, la potestat per a intervenir empreses quan ho exigeix l'interès general, l'expropiació de la propietat privada per raó de l'interès general mitjançant una indemnització (art. 33.3), etc. Tanmateix, aquests instruments queden matisats pel contingut dels compromisos internacionals contrets per l'Estat integrats en tractats internacionals vàlidament signats (art. 96.1), com pot ser el cas de les derivacions econòmiques del Tractat de la Unió Europea (1992).
    L'Estat democràtic s'organitza en la CE d'una manera políticament descentralitzada. La norma suprema reconeix el dret de l'autonomia de les nacionalitats i regions (art. 2) d'acord amb un seguit de principis d'integració constitucional que fan compatible la unitat de l'Estat amb l'autogovern de les parts que l'integren.
    L'autonomia de les comunitats autònomes (CA) es complementa amb els principis d'unitat i solidaritat, a més de la igualtat de drets i d'obligacions dels ciutadans i el respecte al principi d'unitat econòmica (art. 139 CE). Aquest principi d'unitat no és sinònim d'homogeneïtat, sinó que és l'expressió dels elements comuns que vinculen les CA a l'Estat. Fora d'aquest mínim, el principi d'autonomia legitima la diversitat d'opcions normatives per a regular les diverses matèries competencials i permet diferenciar la forma d'exercir la sobirania.
    Les CA disposen d'autonomia institucional per a configurar llurs institucions d'autogovern amb els límits que estableix la CE: en primer lloc, una forma de govern parlamentària i un president o presidenta de l'Executiu autonòmic, que, igual que l'homònim estatal, ocupa una posició de preeminència orgànica; en segon lloc, un sistema electoral que obeeix a criteris de proporcionalitat.
    L'organització judicial autonòmica representada pels tribunals superiors de justícia depèn de l'organització judicial estatal. El sistema de distribució competencial respon més a un criteri de delimitació material de les competències que no pas a una delimitació funcional, com és més habitual en els sistemes federals (p. ex., Alemanya). Mitjançant els articles 148 i 149, la CE dissenya un sistema que respon a una doble llista de competències (exclusives de les CA i de l'Estat, compartides i concurrents), més una clàusula residual, en què s'estableixen les regles que concreten els casos en els quals el dret estatal gaudeix respectivament de valor preferent i supletori. L'article 150.1 i 2 de la CE també fixa la possibilitat de la modificació extraestatutària de competències, mitjançant l'atribució de competències legislatives a les CA en el marc de les bases o els principis establerts per la legislació estatal sobre matèries que pertanyen a l'Estat (art. 150.1); la transferència i la delegació de la competència sobre matèries atribuïdes en exclusiva a l'Estat (art. 150.2), i, en virtut de raons d'interès general, l'Estat també ha de dur a terme l'harmonització de disposicions normatives de les CA.
    Per la seva banda, l'estatut d'autonomia, com a norma institucional bàsica de les CA, determinen les competències d'autogovern assolides. El control de l'activitat de les CA s'articula de manera heterogènia segons el tipus de norma. Així, les disposicions normatives amb força de llei són objecte de control per part del Tribunal Constitucional. El Govern, sempre que hi hagi un dictamen previ del Consell d'Estat, pot fiscalitzar l'ús que es fa de les funcions delegades d'acord amb el que estableix l'article 150.2; la jurisdicció contenciosa administrativa controla l'Administració autonòmica i les seves normes reglamentàries, i, el Tribunal de Comptes, l'activitat econòmica i pressupostària.
Constitució espanyola Constitució espanyola

<Ciències socials > Educació > Gestió universitària>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Xarxa Vives d'universitats, procedeix de l'obra següent:

XARXA VIVES D'UNIVERSITATS. Nomenclatura de gestió universitària [en línia]. 6a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2023.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/180>

  • ca  Constitució espanyola, n f
  • es  Constitución española, n f
  • en  Spanish Constitution, n

<Gestió universitària > Legislació i normativa / Legislation and regulations>

constitució fluòrica constitució fluòrica

<Ciències de la salut > Teràpies complementàries > Homeopatia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CABRÉ i PLAYÀ, Xavier. Diccionari d'homeopatia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010.
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/115/>

  • ca  constitució fluòrica, n f
  • es  constitución fluórica
  • fr  constitution fluorique
  • en  fluoric constitution

<Homeopatia > Prescripció>

Definició
Constitució caracteritzada per una morfologia dismòrfica, amb hiperlaxitud de les articulacions, sensible a l'acció patogenètica i terapèutica de Calcarea fluorica.

Nota

  • Proposada per A. Nebel.
constitució fosfòrica constitució fosfòrica

<Ciències de la salut > Teràpies complementàries > Homeopatia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CABRÉ i PLAYÀ, Xavier. Diccionari d'homeopatia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010.
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/115/>

  • ca  constitució fosfòrica, n f
  • es  constitución fosfórica
  • fr  constitution phosphorique
  • en  longilinear constitution
  • en  phosphoric constitution

<Homeopatia > Prescripció>

Definició
Constitució caracteritzada per una morfologia longilínia, sensible a l'acció patogenètica i terapèutica de Phosphorus i les seves sals.

Nota

  • 1. Proposada per A. Nebel.

    2. Els individus de morfologia longilínia es caracteritzen per membres llargs, talla alta, tòrax llarg i pla, coll llarg i prim, pannicle adipós poc desenvolupat i músculs flàccids i llargs.
constitució imperial constitució imperial

<Dret romà>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  constitució imperial, n f
  • es  constitución imperial, n f

<Dret romà>

constitució sulfúrica constitució sulfúrica

<Ciències de la salut > Teràpies complementàries > Homeopatia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CABRÉ i PLAYÀ, Xavier. Diccionari d'homeopatia [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010.
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/115/>

  • ca  constitució sulfúrica, n f
  • es  constitución sulfúrica
  • fr  constitution sulfurique
  • en  normalinear constitution
  • en  sulphuric constitution

<Homeopatia > Prescripció>

Definició
Constitució caracteritzada per una morfologia proporcionada i una alçada i un pes moderats, sensible a l'acció patogenètica i terapèutica de Sulphur i les seves sals.

Nota

  • Constitució proposada per H. Bernard a partir de les morfologies òssies d'A. Nebel.