Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "consumaci��" dins totes les àrees temàtiques

condemnar en contumàcia condemnar en contumàcia

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  condemnar en contumàcia, v tr
  • es  condenar en contumacia, v tr

<Dret penal i penitenciari > Dret processal penal>

condemnar en rebel·lia condemnar en rebel·lia

<Dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  condemnar en rebel·lia
  • ca  condemnar en contumàcia sin. compl.
  • es  condenar en contumacia
  • es  condenar en rebeldía

<Dret>

Definició
Condemnar algú en un judici sense que hi sigui present.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Ex.: Si no et presentes al judici, et condemnaran en rebel·lia.

    Ex.: L'han condemnat al pagament de les costes; tanmateix, pot presentar un recurs.
consumació consumació

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  consumació, n f
  • es  consumación, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

consumació consumació

<Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consumació, n f
  • es  consumación, n f

<Dret penal>

consumació consumació

<Dret penal>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consumació, n f
  • es  consumación

<Dret penal>

Definició
Concurrència en un fet de totes les característiques exigides per a l'aplicació d'un determinat tipus penal.

Nota

  • Àmbit: Espanya
  • En els delictes que exigeixen la producció d'un resultat, la consumació s'esdevé tan bon punt es produeix el resultat previst pel tipus, sempre que la seva provocació sigui imputable objectivament al subjecte actiu. Per la seva banda, els delictes de mera activitat es consideren consumats a partir de l'instant en què la conducta reuneix tots els requisits exigits per la descripció legal del supòsit de fet típic. Finalment, en els delictes d'omissió pura s'entén que la consumació es produeix en el moment en què el subjecte incompleix el deure d'actuar que la norma li imposa.
    Tot i que en molts delictes el moment de consumació coincideix amb l'instant de lesió efectiva del bé jurídic (per exemple, en delictes com ara l'homicidi i les lesions), aquests dos conceptes no es poden equiparar, ja que també és possible parlar de consumació en tipus que no exigeixen que cap bé jurídic es lesioni de manera efectiva, com és el cas dels delictes de perill concret o de perill abstracte. Mentre el criteri de la lesió del bé jurídic es fixa en l'aspecte material del fet, per a apreciar la consumació n'hi ha prou amb la possibilitat formal de subsumir plenament una conducta concreta en una descripció legal.
    D'acord amb aquesta idea es pot afirmar que el concepte de consumació té una naturalesa bàsicament formal. Aquesta naturalesa comporta, per exemple, que aquelles infraccions la descripció típica de les quals contingui condicions objectives de punibilitat no es consumen fins al moment en què aquestes condicions es compleixen. Quan el subjecte actiu porta a terme actes que tendeixen a la consumació del delicte, però aquesta no s'acaba produint, s'entén que la infracció no s'ha arribat a consumar i, segons el grau d'execució assolit, es considera que el fet simplement ha quedat en fase d'actes preparatoris o de temptativa. La consumació del delicte té efectes penològics importants, atès que, com a regla general, el Codi penal (CP) castiga més greument una conducta delictiva quan ha estat consumada que quan s'ha aturat en la fase de temptativa (amb alguna excepció, com ara l'article 597 del CP), o quan ni tan sols ha ultrapassat els actes preparatoris, en què la regla general és la impunitat. Les penes previstes per a les formes consumades de les diverses infraccions penals són les assignades pel CP en la part especial a cada delicte o falta concrets. En el cas de la temptativa, el CP obliga a imposar a l'autor una pena inferior en un o dos graus a la sanció prevista per al delicte consumat (art. 61 i 62 CP). En el cas dels actes preparatoris, el càstig és excepcional (art. 17 i 18 CP) i sempre més lleu que la sanció prevista per al tipus consumat.
    Des del punt de vista doctrinal, la menor severitat del càstig de les conductes intentades en comparació amb les consumades -especialment pel que fa als delictes de resultat- és criticada pels autors que centren el judici d'antijuridicitat del fet en l'anomenat desvalor d'acció i que consideren que la producció del resultat depèn de factors casuals que no justifiquen un mereixement de pena accentuat.
    Des del punt de vista concursal, es considera que els tipus de la temptativa i dels actes preparatoris només són aplicables subsidiàriament al tipus de la consumació, és a dir, únicament en aquells casos en què aquest últim no es pugui aplicar (art. 8.2 CP: regla de subsidiarietat tàcita).
    En el cas de les faltes contra els interessos generals i l'ordre públic, el CP estableix que només són punibles les infraccions consumades (art. 15.2 CP). Aquest mateix criteri és aplicable a les infraccions imprudents ja que, segons l'opinió doctrinal majoritària, aquestes només són punibles si el resultat exigit pel tipus consumat s'esdevé de manera efectiva.
    A partir del moment en què el delicte es consuma desapareix la possibilitat que el subjecte actiu aconsegueixi la impunitat desistint de l'execució, és a dir, la consumació impedeix el desistiment voluntari eximent de pena (art. 16 CP) i, com a màxim, es podran apreciar actes de penediment que suposin una atenuació del càstig (art. 21.4 i 5 CP).
    Doctrinalment, hom distingeix entre dues classes de tipus en funció de la durada del moment consumatiu. D'una banda, es parla de delictes de consumació instantània en els casos en què la consumació s'esdevé en un moment concret a partir del qual el fet no es pot continuar consumant per impossibilitat de continuar subsumint-lo en la descripció legal. Aquest és el cas de l'homicidi (art. 138 CP): en el moment en què es produeix la mort de la víctima de l'acció homicida el delicte es consuma i aquesta consumació no es pot perllongar en el temps, atès que, evidentment, és impossible continuar matant algú que ja ha mort. En els delictes de consumació instantània, el moment consumatiu determina la fi de la possibilitat de realització d'actes que constitueixen participació punible. A partir d'aquest moment només tenen cabuda, si s'escau, actes d'encobriment (art. 451 al 454 CP). En canvi, es parla de delictes permanents (o de consumació permanent) en aquells casos en què la formulació del verb típic permet que el moment consumatiu es perllongui en el temps. Aquest és el cas de delictes com ara les detencions il·legals i els segrestos (art. 163 i s. CP) o la violació de la llar (art. 202 CP). Així, per exemple, el delicte de detencions il·legals es consuma tan bon punt la víctima és privada de llibertat a conseqüència de la conducta de l'autor, conducta que consisteix a tancar-la o detenir-la. A més, aquest moment de consumació es perllonga en el temps mentre es manté la víctima en aquesta situació (STS del 26.2.1999, ponent: Conde-Pumpido Tourón). L'instant en què aquesta situació desapareix és anomenat doctrinalment moment d'esgotament del delicte o moment d'acabament del delicte. Com a regla general, cal considerar els tipus de mera activitat com a delictes permanents, que no acaben mentre la conducta del subjecte reuneix les característiques previstes pel tipus legal (STS del 12.2.1999, ponent: Prego de Oliver y Tolivar, en referència al delicte de conducció sota els efectes de l'alcohol).
    En els delictes permanents, la distinció entre moment de consumació i moment d'esgotament té una gran importància per a diverses qüestions. Així, es considera que mentre el delicte es troba encara en fase de consumació és possible que alguns tercers intervinguin en el fet com a coautors o partícips i, alhora, que s'està produint una agressió il·legítima i actual que faculta la víctima per a actuar en legítima defensa. A més, el termini de prescripció en aquests casos no comença fins que no acaba el delicte (art. 132 CP) i no en el moment de la consumació, com succeeix en el cas dels tipus de consumació instantània. Igualment, la característica d'un delicte com a permanent influeix en l'apreciació de les causes d'inimputabilitat en aquells casos en què durant alguns moments de la fase consumativa el subjecte pot ser considerat plenament imputable (STS del 17.9.1994, ponent: Martín Pallín, relativa a l'eximent de drogoaddicció i al delicte de tinença il·lícita d'armes).
    Doctrinalment, una sèrie de delictes s'acostumen a definir com a delictes de consumació anticipada. Amb aquesta categoria es fa referència a certs tipus l'aplicació dels quals no exigeix la producció efectiva d'un resultat, sinó que n'hi ha prou que la provocació d'aquest resultat formi part de les intencions del subjecte. Aquest és el cas dels anomenats delictes de resultat tallat, com, per exemple, el delicte de celebració de matrimoni invàlid per tal de perjudicar l'altre contraent (art. 218.1 CP), en què l'aplicació del tipus no requereix que el perjudici s'arribi a produir, sinó que n'hi ha prou que el subjecte actuï amb la voluntat de causar-lo. Un altre exemple són els anomenats delictes mutilats de dos actes o de dos actes reduïts a un de sol, en què, en tenir una determinada conducta, el subjecte actiu ha d'actuar amb la voluntat, posteriorment, d'executar una segona conducta (per exemple, el delicte de tinença de moneda falsa per a la posterior distribució, de l'article 386 del CP), però sense que l'execució efectiva sigui un pressupòsit aplicatiu del tipus penal corresponent. En els delictes de consumació anticipada l'assoliment del resultat o la realització de la conducta ulterior formen part, si s'arriben a produir, de la fase d'esgotament del delicte (STS del 7.3.1980, ponent: Gil Sáez).
consumació consumació

<Protecció civil > Policia>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

BALFEGÓ i VERGÉS, X. Diccionari policial. [Barcelona]: Consorci per a la Normalització Lingüística: Generalitat de Catalunya. Departament de Governació, 1994. 244 p.
ISBN 84-604-9545-0

Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.

  • ca  consumació, n f
  • es  consumación
  • en  accomplishment
  • en  consummation

<Policia > Funcions i tècnica > Policia judicial>

Definició
Acció i efecte de consumar un delicte o una falta.
consumació anticipada consumació anticipada

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  consumació anticipada, n f
  • es  consumación anticipada, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>

consumació del matrimoni consumació del matrimoni

<Dret canònic>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 12a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2022.
<' target='_blank'><https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consumació del matrimoni, n f
  • ca  consumació matrimonial, n f sin. compl.
  • es  consumación del matrimonio
  • es  consumación matrimonial

<Dret canònic>

Definició
Acció de tenir una relació sexual completa després de la celebració del matrimoni.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • La noció de consumació matrimonial té, en la cultura jurídica catalana, arrels canòniques, encara que amb possibles repercussions en l'àmbit civil.
    Canònicament, implica una conseqüència important: la possibilitat de dissoldre el matrimoni si no ha estat consumat; es tracta, per tant, d'una de les poques excepcions al principi d'indissolubilitat. A més d'això, i en relació amb les finalitats i propietats que assigna l'ordenament canònic al matrimoni, per a la validesa d'aquest acte, els contraents han de tenir capacitat per a realitzar l'acte sexual (l'anomenada còpula perfecta) i, per tant, per a consumar el matrimoni, de manera que si qualsevol d'ells pateix impotentia coeundi (antecedent al matrimoni, perpètua i certa) incorre en un impediment (càn. 1084) que l'Església considera de dret natural, per tant, no dispensable, i que implica la nul·litat.
    No obstant les possibles relacions entre inconsumació i impotència, cal dir que la primera es pot donar sense la segona i que, des del punt de vista de la configuració històrica, les respectives qüestions responen a inquietuds diferents. La consumació té a veure amb el debat doctrinal sobre el perfeccionament del vincle matrimonial; la impotència, amb les finalitats assignades a la institució matrimonial, i, singularment, amb l'ordenació a la procreació, i es considera, des del punt de vista de les aptituds físiques -a part, doncs, de possibles patologies del consentiment per mitjà de l'acte positiu de la voluntat excloent-, que aquesta ordenació a la prole es compleix si, en el moment de la celebració, els contraents són capaços de realitzar el que l'Església entén com l'acte apte en si mateix per a la procreació, és a dir, la còpula.
    Pel que fa a la primera de les qüestions apuntades, la consumació, i especialment la implicació que té en el debat històric sobre el perfeccionament del vincle matrimonial, per a la qual seguim la síntesi de Víctor Reina, la doctrina medieval (segle XII), tot i reconèixer que la causa eficient del matrimoni era el consentiment, es mostrava dubitativa sobre si amb això n'hi havia prou o hi havia de concórrer l'ulterior element real de la consumació. En el primer cas, l'element de perfecció tant del contracte com del sagrament era l'intercanvi de consentiments; en el segon, aquest moment s'esdevenia amb la còpula carnal ulterior. S'oposava, en suma, una concepció consensualista, d'inspiració romanista, a una concepció d'inspiració hebraica, basada en la interpretació patrística del text bíblic segons la qual la unió carnal del matrimoni representava la unió mística de Crist amb l'Església, d'on derivava la indissolubilitat del vincle.
    En aquest debat irrompen dues autoritats prestigioses: Gracià i Lombardo. Gracià, de l'escola jurídica de Bolonya i partidari de la còpula teoria, s'ocupà del problema en el seu decret, en què recollí, com en ell era habitual, els textos de les auctoritates en favor de l'un i l'altre plantejaments, per tal d'arribar, un cop fixada la discordança, a la concòrdia intentant conciliar les tesis oposades. Sobre aquestes bases, conclou distingint entre coniugium initiatum (matrimoni iniciat) i coniugium ratum (matrimoni contret). El primer derivava del simple consentiment (de present o de futur), i era un matrimoni dissoluble en determinats casos. El segon, que exigia la verificació posterior de la còpula carnal, perfeccionava el vincle jurídic i el convertia en indissoluble.
    Aquesta teoria de Gracià va provocar una forta reacció a França d'Abelard i Hug de Sant Víctor i, sobretot, de Pietro Lombardo, i amb ell, de tota l'Escola Teològica de París. Fidel als esquemes teològics segons els quals n'hi ha prou amb el simple consentiment per a donar lloc al negoci i al sagrament (baptisme, ordre sagrat), Lombardo sosté que la causa eficient del matrimoni és el consentiment expressat amb paraules de present (veritable matrimoni). El consentiment mitjançant paraules de futur era una simple promesa de matrimoni o esposalles, susceptible de dissolució, precisament perquè no era encara un matrimoni autèntic. Per contra, el matrimoni celebrat amb paraules de present era absolutament indissoluble, amb independència que s'esdevingués la còpula carnal, perquè s'havia perfeccionat mitjançant el consentiment. Aquest plantejament va donar lloc a objeccions, ja que la indissolubilitat del matrimoni estava determinada pel fet de simbolitzar la unió mística i inseparable de Crist amb l'Església, simbolisme que es materialitzava en el matrimoni mitjançant la còpula carnal (la uno caro bíblica). S'objectava, per tant, que sense aquesta unió carnal no hi havia ni sagrament ni vincle indissoluble. A aquest inconvenient va respondre Lombardo distingint una doble unió entre Crist i l'Església: una d'espiritual, per la qual l'Església vol el que Crist vol, i una altra de material, representada per la naturalesa humana adoptada per Crist per a unir-se a l'Església. En aquest sentit, el matrimoni purament consensual (sense còpula) representava el primer tipus d'unió (espiritual).
    El debat requeria una solució oficial i unitària, la qual es va començar a gestar a la fi del segle XII amb la intervenció del papa Alexandre III (Rolando Bandinelli). Deixeble de Gracià i magister a l'Escola Jurídica de Bolonya, des que fou nomenat papa va canviar de perspectiva i acabà reconeixent que amb el consentiment amb paraules de present n'hi havia prou per a originar el contracte i el sagrament. Malgrat tot, no excloïa efectes matrimonials al consentiment prestat amb paraules de futur, però, en aquest cas, requeria el complement de la còpula carnal per a la perfecció del vincle.
    Per la seva banda, el papa Innocenci III (Lotario di Segni) va conservar la solució anterior, però donant un altre sentit al cas d'esposalles seguides d'unió sexual, ja que, segons ell, això no comportava una excepció a la regla general de requerir consentiment de present, sinó que aquest consentiment de present es presumia iuris et de iure, sense necessitat de ser expressat, en virtut de la seqüència indicada (promesa de matrimoni i còpula). Es tractava del matrimonium praesumptum, una de les modalitats del matrimoni clandestí. No va ser fins a Trento que s'exigí, com a requisit de validesa, determinada forma de celebració.
    Una seqüela de tot aquest procés històric sobre el perfeccionament del vincle matrimonial és que el dret canònic vigent -tot i reconèixer que el matrimoni es constitueix pel consentiment dels contraents (càn. 1057), i que atempta invàlidament contra el matrimoni qui està lligat pel vincle matrimonial, encara que no hagi estat consumat (càn. 1085)- considera que el matrimoni no consumat entre batejats, o entre part batejada i part no batejada, pot ser dissolt per causa justa pel romà pontífex, a petició d'ambdues parts o només d'una, encara que l'altra s'hi oposi (càn. 1142). És el que es coneix com a dispensa pontifícia o dissolució pontifícia del matrimoni rat i no consumat. En rigor, sobra la referència a a inconsumació, ja que el matrimoni vàlid entre batejats es denomina rat si no ha estat consumat, i rat i consumat si els cònjuges han realitzat de manera humana l'acte conjugal apte per a engendrar prole (càn. 1061.1).
    Cal indicar que la inconsumació del matrimoni no és la causa de la dissolució, sinó un dels pressupòsits. Hi ha d'haver una causa justa que es consideri greu i urgent. La dissolució pontifícia del matrimoni és potestativa, a partir de la prova de la inconsumació i de l'apreciació de la causa justa, i es concedeix mitjançant rescripte. En canvi, no hi ha dissolució (llevat que sia per mort) en el matrimoni rat i consumat (càn. 1141). Perquè no hi hagi hagut consumació es requereix que no hi hagi hagut còpula natural. L'Església no considera natural la còpula onanística, ni aquella en la qual s'utilitzen mitjans artificials per a evitar la procreació, ni l'anomenada fecundació artificial. Ha de ser perfecta, per a la qual cosa cal que hi hagi penetració i ejaculació a la vagina, però, des del Decret de la Sagrada Congregació per a la doctrina de la fe del 13.5.1977, no es requereix que aquesta ejaculació sigui de verum semen, entenent per això el semen de procedència testicular. La còpula s'ha d'esdevenir després de la celebració del matrimoni. Poden sol·licitar la dissolució ambdós cònjuges o un d'ells encara que l'altre s'hi oposi (càn. 1697). La Santa Seu jutja la inconsumació i la causa justa, i la dispensa la concedeix el romà pontífex (càn. 1698). És competent per a rebre la petició el bisbe diocesà del domicili o quasidomicili de l'orador o sol·licitant. Si estima que té fonament, ha d'ordenar la instrucció del procés (càn. 1699) i encomanar-la al tribunal o sacerdot idoni (càn. 1700). Hi ha d'intervenir el defensor del vincle, i no s'admeten advocats, però es pot permetre la col·laboració de jurisperits (càn. 1701), amb funcions limitades. Regeix el principi d'audiència i s'aplica, en tant que sigui possible, en matèria de prova, cosa que es determina en el judici contenciós ordinari i en el de nul·litat (càn. 1702), incloent-hi possibles proves pericials físiques. El cànon 1061.2 estableix que, una vegada celebrat el matrimoni, si els cònjuges han cohabitat, es presumeix la consumació, mentre no es provi el contrari. No es publiquen les actes i, a tot estirar, es comunica prudentment a la part el que es consideri indispensable per a la defensa (càn. 1703). El resultat de la instrucció es remet al bisbe, el qual ha d'expressar el seu vot sobre la prova de la inconsumació, la concurrència de causa justa i l'oportunitat de concedir la gràcia (càn. 1704), i ha de remetre totes les actes i l'informe del defensor del vincle a la Seu Apostòlica, que pot requerir un complement d'instrucció (càn. 1705). Si es concedeix la dissolució, la Seu Apostòlica ha de remetre el rescripte al bisbe perquè ho notifiqui a les parts i perquè sigui inscrit en els llibres de matrimoni i de baptisme (càn. 1706).
    Civilment, la consumació o la inconsumació no té rellevància directa, ni és susceptible de ser investigada, però l'article VI de l'Acord concordatari sobre assumptes jurídics entre l'Estat espanyol i la Santa Seu, del 3 de gener de 1979, fixa, sota certes condicions, l'eficàcia civil tant de sentències canòniques de nul·litat com de la referida dissolució pontifícia. L'article 80 del Codi civil espanyol remet a les condicions exigides per l'exequàtur de sentències estrangeres en l'article 954 de la Llei d'enjudiciament civil (LEC) del 1881, i el procés d'aplicació és el que estableix l'article 778 de la vigent LEC del 2000. Si tot el que es refereix a l'eficàcia civil de resolucions eclesiàstiques està envoltat d'una certa polèmica doctrinal, atesa la dificultat de fer-ho compatible amb els principis constitucionals, especialment el de laïcitat, en aquest cas la dificultat és encara més gran per la manca de garanties d'aquest procés canònic (absència d'advocats, falta de publicitat, etc.).
consumació del matrimoni consumació del matrimoni

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  consumació del matrimoni, n f
  • es  consumación del matrimonio, n f

<Dret eclesiàstic de l'estat, canònic i matrimonial>

consumació formal consumació formal

<Dret > Dret penal. Dret penitenciari>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Vocabulari de dret penal i penitenciari [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2014. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/172/>

  • ca  consumació formal, n f
  • ca  consumació típica, n f sin. compl.
  • es  consumación formal, n f
  • es  consumación típica, n f

<Dret penal i penitenciari > Dret penal>