Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "contracte" dins totes les àrees temàtiques
acord de llicència
acord de llicència
<TIC > Informàtica>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Terminologia i fraseologia dels productes informàtics [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/123>
- ca acord de llicència, n m
- ca contracte de llicència, n m
- es acuerdo de licencia
- es contrato de licencia
- fr contrat de licence
- en licence agreement
- en license agreement
<Localització > Terminologia>
Definició
Document legal pel qual es regula la concessió del dret d'ús d'un programa.
acord de primera opció
acord de primera opció
<Dret mercantil>
La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.
- ca acord de primera opció, n m
- ca contracte d'opció, n m
- es acuerdo de primera opción, n m
- es contrato de opción, n m
- fr accord de première option, n m
- fr contrat d'option, n m
- en first look deal, n
- en first-look agreement, n
- en first-look contract, n
<Dret mercantil>
Definició
Acord entre un autor i una productora o una editorial segons el qual aquestes adquireixen el dret a valorar una obra per a fer una oferta de compra o distribució durant un temps determinat abans que cap altra productora o editorial.
arrendament d'obra
arrendament d'obra
<Documentació jurídica>, <Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca arrendament d'obra, n m
- ca arrendament d'obres, n m sin. compl.
- ca contracte d'empresa, n m sin. compl.
- ca contracte d'execució d'obra, n m sin. compl.
- es arrendamiento de obra
- es arrendamiento de obras
- es contrato de ejecución de obra
- es contrato de empresa
- es contrato de obra
<Documentació jurídica>, <Dret civil>
Definició
Contracte en què una part s'obliga a fer una obra per un preu determinat.
Nota
- Àmbit: Espanya | Àmbit: Inespecífico
-
La manca d'una regulació catalana pròpia sobre l'arrendament d'obra (figura que una part de la doctrina prefereix anomenar contracte d'execució d'obra o contracte d'empresa) porta a la regulació que el Codi civil espanyol (CC) fa d'aquesta figura jurídica, i que en l'article 1.544 diu que «en l'arrendament d'obra. una de les parts s'obliga a executar una obra. per un preu cert».
En l'arrendament d'obres, per tant, una de les parts es compromet a realitzar l'obra; aquesta part rep el nom de arrendador, contractista, empresari o executant de l'obra. L'altra part, que ha encarregat l'obra i se n'aprofita, i que està obligada a pagar, rep el nom de arrendatari, propietari de l'obra o comitent. L'objecte del contracte no és tant la realització per una de les parts d'un treball en benefici de l'altra (cosa que pertany a l'àmbit de l'arrendament de serveis), com la materialització del treball en l'obra encarregada, que és objecte de lliurament i per la qual es paga el preu que s'ha estipulat (sentències del 24.9.1984 i del 10.3.1983).
D'altra banda, es considera obra qualsevol resultat material o industrial, científic, artístic, etc. Fruit del desenvolupament d'una activitat o d'un treball. Ha de ser possible físicament i jurídicament, alhora que s'ha de poder determinar d'alguna manera, ja sigui per referència a un plànol o a un disseny o per indicació de qualsevol altra circumstància que l'especifiqui. Quant al preu, pot consistir en una prestació de qualsevol classe (a diferència del cas de la compravenda; Sentència del 8.10.1903), encara que normalment consisteix en diners. La inexistència del preu dona lloc a la inexistència del contracte (sentències del 14.5.1929 i del 19.12.1953). Es pot pactar una remuneració única i invariable per a tota l'obra o un preu fixat per peces o per mides, possibilitat expressament determinada per l'article 1592 del CC. Finalment, ha de ser vertader i determinat o determinable. No s'ha de confondre, en aquest punt, la certesa del preu a què es refereix l'article 1544 del CC amb el fet que aquest s'hagi pactat anticipadament o hagi d'estar necessàriament fixat en el contracte. Molta jurisprudència ha reconegut que n'hi ha prou que el preu es pugui determinar amb posterioritat al contracte, per acord de les parts, per determinació d'una tercera persona, per mitjà d'una taxació judicial, per relació a un fet que el pugui determinar o segons el costum d'allà on es fa l'obra (sentències del 4.9.1993, del 30.5.1987, del 31.5.1981, del 22.11.1980, del 28.4.1978, del 22.12.1954 i del 7.5.1901).
S'ha de tenir en compte, d'altra banda, que, sovint, les parts volen que el preu final de l'obra es vagi adaptant a les circumstàncies que es poden produir mentre s'executa i que podrien determinar un increment o una disminució del valor. La revisió del preu sempre serà possible per aplicació del principi general d'autonomia de les voluntats (art. 1255 CC), fins i tot en els contractes a preu alçat. Per a un cas concret de preu alçat, l'article 1593 del CC estableix que «l'arquitecte o contractista que s'encarrega per un preu alçat de la construcció d'un edifici o d'una altra obra d'acord amb un plànol convingut amb el propietari del sòl no pot demanar augment de preu encara que hagi augmentat el dels jornals o materials; però ho pot fer quan s'hagi fet algun canvi en el plànol que produeixi un augment d'obra, sempre que el propietari ho hagi autoritzat». Finalment, d'acord amb el que estableix l'article 1599 del CC, «si no hi ha pacte o costum en contra, el preu de l'obra s'ha de pagar en fer-se el lliurament».
L'arrendament d'obres no requereix cap acord especial, i es regeix per la doctrina general dels articles 1278 i 1280 del CC. La proximitat conceptual entre l'arrendament d'obres i l'arrendament de serveis, juntament amb l'eventual dificultat per a distingir una figura o l'altra en determinats casos, ha obligat la doctrina i la jurisprudència a formular criteris de distinció satisfactoris entre un tipus d'arrendament i l'altre. D'entre tots els criteris formulats, el més comunament acceptat és el que se centra en l'objecte d'un contracte i l'altre. En l'arrendament d'obres el contractista s'obliga a un resultat, sense consideració al treball que s'hagi d'emprar per a crear-lo. Altrament, en l'arrendament de serveis, és objecte del contracte la prestació del treball en si mateix, sense que el resultat que finalment s'obté no condicioni en cap sentit l'obligació de l'arrendatari o arrendatària d'abonar el preu pactat (Sentència del 3.11.1983). La redacció de l'article 1588 del CC ha donat peu a la distinció de l'arrendament d'obres segons si el contractista s'obliga o no a subministrar els materials per a fer-la. Aquest article disposa que «es pot contractar l'execució d'una obra convenint que qui l'executi hi posi tan sols el seu treball o la seva indústria, o que també en subministri el material». La naturalesa jurídica de l'arrendament d'obres amb subministrament de materials ha estat controvertida per la dificultat de distingir aquesta figura de la de compravenda: sembla que cal estudiar cas per cas, a la llum de la voluntat de les parts i de la resta de circumstàncies concurrents, aquesta figura. Amb tot, com a mers criteris indicatius de la voluntat de les parts en cada cas, s'ha apuntat que hi ha venda si la persona que contracta treballa amb plànols propis o segons iniciativa pròpia i quan el procés productiu i la qualificació del producte revesteixen una importància menor. En canvi, hi ha arrendament d'obres quan el contractista realitza l'obra tal com li ha estat encarregada o el procés productiu i la qualificació de l'obra resulten determinants de la voluntat de qui l'encarrega.
Pel que fa als drets i les obligacions de les parts, la persona que contracta, d'una banda, assumeix com a obligació principal l'execució i el lliurament de l'obra en el termini i en les condicions que s'hagin establert en el contracte; a canvi, té dret a rebre el preu de l'obra, i pot retenir la cosa en què hagi executat l'obra fins que no se li pagui, en el cas que aquesta sigui moble (art. 1600 CC). El propietari o propietària, d'altra banda, redueix les seves obligacions a rebre l'obra i pagar-la. En relació amb l'obligació de recepció, si s'ha pactat que l'obra s'ha de fer a satisfacció del propietari, si no hi ha conformitat, l'aprovació es reserva al corresponent judici pericial (art. 1598 CC).
D'acord amb la regulació que en fa el CC, es poden distingir els següents casos de pèrdua de la cosa: a) si l'obra es perd abans de ser lliurada i el contractista s'ha obligat a subministrar els materials, aquest ha de suportar la pèrdua, tret que hi hagi hagut morositat en la recepció (art. 1589 CC); b) en el cas que el contractista no hagi estat obligat a subministrar els materials i l'obra es destrueixi abans de ser lliurada, aquest no té dret a rebre el preu pactat, excepte en els casos en què hi hagi hagut morositat en la recepció o si la morositat ha estat produïda per la mala qualitat dels materials i ha avisat d'aquesta circumstància el propietari o propietària (art. 1590 CC). Encara que no és regulat expressament, la pèrdua fortuïta dels materials ha de ser suportada pel comitent, mentre que la pèrdua dels materials per negligència del contractista comporta que aquest n'aboni al propietari l'import, i c) finalment, el propietari o propietària és qui ha de suportar la pèrdua de l'obra posterior al lliurament. S'exceptua, amb tot, el cas de les edificacions, regulat expressament per l'article 1591 del CC, que distingeix els casos següents per ruïna dels edificis: en el cas de pèrdua per vicis de la construcció ha de respondre el constructor durant els deu anys següents a la finalització de l'obra; en el cas de pèrdua per vicis del sòl o per mala direcció de l'obra, ha de respondre l'arquitecte també durant els deu anys següents a la finalització de l'obra; i el contractista ha de respondre durant quinze anys de la pèrdua de l'obra deguda a un incompliment de les seves obligacions contractuals. En aquest darrer cas, el contractista és alhora responsable pel treball executat per les persones que hagi emprat en l'obra, d'acord amb el que disposa l'article 1596 del CC.
Pel que fa als efectes del contracte amb relació a terceres persones i d'acord amb el que disposa l'article 1597 del CC, «els qui posen llur treball i materials en una obra ajustada alçadament pel contractista no tenen acció contra el seu propietari o propietària, excepte per la quantitat que degui a aquella quan es fa la reclamació».
El contracte d'arrendament d'obres s'extingeix per les causes generals d'extinció dels contractes. Amb tot, els articles 1594 i 1595 del CC paren atenció en aquestes tres causes d'extinció del contracte: a) desistiment unilateral del propietari o propietària; d'acord amb el que disposa l'article 1594 del CC, «l'amo pot desistir, per voluntat pròpia, de la construcció de l'obra, encara que s'hagi començat, i ha d'indemnitzar el contractista de totes les despeses, treball i utilitat que en pugui obtenir »; b) mort o incapacitat sobrevinguda del contractista: la mort del contractista pot donar lloc a l'extinció del contracte quan l'encàrrec de l'obra s'hagi fet per raó de les seves qualitats personals. El propietari, en aquest cas, ha d'abonar als hereus del constructor o constructora, a proporció del preu convingut, el valor de la part d'obra executada i dels materials preparats, sempre que d'aquests materials n'obtingui algun benefici. Això mateix s'entén en el cas que el contractista no hagi pogut enllestir l'obra per alguna causa independent a la seva voluntat (art. 1595 CC).
article contracte
article contracte
<Llengua > Lingüística>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:
PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>
- ca article contracte, n m
- es artículo contracto
- fr article contracté
- en contracted article
<Lingüística>
Definició
En gramàtica tradicional, forma de l'article definit masculí resultant de la contracció d'aquesta categoria amb les preposicions febles a, de i per: al, als; del, dels; pel, pels.
assegurança
assegurança
<Economia > Finances > Assegurances>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'assegurances: terminologia i fraseologia. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2001. 214 p.
ISBN 84-393-5519-X
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca assegurança, n f
- ca contracte d'assegurança, n m sin. compl.
- es contrato de seguro
- es seguro
- en insurance
- en insurance contract
<Assegurances > Assegurança privada>
Definició
Contracte pel qual l'assegurador s'obliga, mitjançant el cobrament d'una prima i per al cas que es produeixi l'esdeveniment el risc del qual és objecte de cobertura, a indemnitzar, dins dels límits pactats, el dany produït a l'assegurat o a satisfer un capital, una renda o altres prestacions convingudes.
Nota
- Els contractes d'assegurança solen plasmar-se en documents anomenats pòlisses.
bases del contracte
bases del contracte
<Economia > Finances > Assegurances>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari d'assegurances: terminologia i fraseologia. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2001. 214 p.
ISBN 84-393-5519-X
Les dades originals poden haver estat actualitzades o completades posteriorment pel TERMCAT.
- ca bases del contracte, n f pl
- es bases del contrato
- en contract basis
<Assegurances > Contracte d'assegurança>
Definició
Contingut de les declaracions fetes pel prenedor i l'assegurador, recollides a la sol·licitud d'assegurança, la proposta i la pòlissa.
causa de contracte
causa de contracte
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca causa de contracte, n f
- es causa de contrato
<Dret civil>
Definició
Finalitat immediata que justifica que una persona assumeixi una determinada obligació contractual.
Nota
-
La causa de contracte és la funció econòmica que es desprèn del tipus negocial.
Els negocis onerosos comporten un canvi recíproc de prestacions, i els gratuïts, una prestació sense contrapartida (art. 1274 Codi civil espanyol [CC]). Pot consistir tant en una promesa de prestació futura com en una prestació de present. La reciprocitat pròpia de l'estructura onerosa tant pot derivar del contracte sinal·lagmàtic com d'una prestació de present feta en consideració d'una promesa de prestació (contractes reals amb pacte d'interessos o amb remuneració, art. 1740.3 i 1755 CC). Els contractes onerosos són commutatius (de canvi) o aleatoris, els quals afegeixen un element d'incertesa sobre el resultat econòmic, normalment desfavorable per a alguna de les parts (art. 1790 CC). Els contractes gratuïts comporten una atribució i un benefici sense contrapartida i es defineixen per oposició a l'onerositat, com ara el contracte de comodat (art. 1740.2 i 1741.2 CC).
L'àmbit de la causa se centra en els negocis bilaterals o contractes. La causa respon a un intent negocial: cal excloure-la de les obligacions ex lege i de les relacions de naturalesa fàctica (com ara l'agraïment espontani a una liberalitat, que només té l'aparença d'onerositat). Es desprèn dels negocis patrimonials inter vivos, on l'autonomia de la voluntat té un marge ampli que s'exclou en els negocis de dret de família i en els patrimonials mortis causa, on el control legal opera per altres mitjans, com la forma (matrimoni —art. 49 CC— o testament —art. 421-1 del Codi civil de Catalunya [CCCat]). Entre els patrimonials, la causa es desprèn dels negocis que comporten una atribució per a alguna de les parts: se n'exclouen els negocis extintius (condonació —art. 1187 CC), els negocis constitutius o els que tenen una funció organitzadora (capítols matrimonials —art. 231-19 CCCat— o carta fundacional —art. 331-4 CCCat). Finalment, els negocis abstractes s'oposen als negocis causals perquè estan mancats d'autonomia i modifiquen o garanteixen un altre negoci (art. 561-1 CCCat).
Les funcions de la causa del negoci poden ser les següents: a) causa com a criteri de classificació negocial: tots els negocis dels quals es desprengui una causa són típicament onerosos o gratuïts. Però, com totes les classificacions, no és absoluta i admet matisos. Els negocis neutres tenen causa indistinta, perquè l'estructura que tenen tant admet l'onerositat com la gratuïtat, d'acord amb la presència d'un pacte de remuneració (mandat —art. 1711 CC—; préstec —art. 1740.3 CC—; dipòsit —art. 1760 CC). Dels contractes reals es podria dir que tenen una funció econòmica pròpia que és la restitució (causa real). La gratuïtat o onerositat deriva de la remuneració (dipòsit —art. 1758 i 1766 CC). El negoci indirecte o negoci mixt (negotium mixtum cum donatione) deriva de la manipulació de la contraprestació essencial a la causa onerosa que es fa amb un ànim lliberal parcial i provoca un desequilibri econòmic volgut (compravenda amb preu manifestament inferior, participació en els resultats de la societat no proporcional a les aportacions —art. 1689.2 CC). No ho són, doncs, ni la donació modal ni la donació remuneratòria (art. 618 i 619 CC). Són negocis fiduciaris els que s'utilitzen per a obtenir una finalitat que els efectes típics negocials desborden (adjudicacions en pagament de deutes o de béns per ser gestionats —art. 2.3 i 45.1 Llei hipotecària [LH]). Com que l'article 1274 del CC desconeix la causa fiduciae, el fiduciari és un negoci amb tipus conegut els efectes del qual es matisen fins a forçar el nomen; b) funció de límit de l'autonomia de la voluntat: tots els negocis, inclosos els atípics s'han d'adaptar als tipus negocials admesos per la llei (art. 1255 CC); c) causa com a criteri d'interpretació: l'article 1289 del CC conté una norma de tancament basada en la causa del contracte: si és gratuït, els dubtes s'han de resoldre a favor de la menor transmissió i, si és onerós, de la reciprocitat més gran; d) causa com a criteri d'aplicació de normes causals, que tutelen el resultat econòmic derivat de l'estructura de negoci (tendència a «la reciprocitat d'interessos més gran» per a l'onerositat i transmissió menys costosa per la gratuïtat (art. 1289 CC).
Són normes causals oneroses: a) rescissió per lesió: l'ordenament català tutela l'equivalència de prestacions en el contracte onerós, mentre que el CC és un text lliberal que descarta el control sobre la justícia del preu. Els articles 421-46 i següents del CCCat regulen la rescissió per lesió objectiva en el preu, mentre que en el Codi s'hi afegeix la connotació d'una mala gestió d'interessos (art. 1291.1 i 2); b) sanejament per evicció, gravàmens i vicis ocults (art. 1475, 1483, 1484 i 1553 CC): quan el desequilibri prové de les característiques de la cosa, la llei tendeix a recuperar-lo rescindint o recuperant part del preu; c) article 1460.2 del CC. Són normes causals gratuïtes.
La llei estima impugnables els negocis gratuïts quan perjudiquen els interessos dels atribuents o de terceres persones: a) inoficiositat per comportar perjudici als drets legitimaris (art. 636, 654 i 655 CC); b) inoposabilitat del negoci gratuït en frau de creditors (art. 531-14 CCCat), finalitat que en el CC s'obté per mitjà de la rescissió (art. 1291.2), i c) revocació per supervenció o per supervivència de fills, ingratitud o incompliment de condicions (art. 644, 648 i 647 CC; art. 231-29 CCCat).
La causa de l'obligació se situa dins l'estructura negocial i es desprèn de cada obligació que genera. D'acord amb l'article 1274 del CC, en els contractes onerosos és causa de l'obligació la prestació o promesa d'una cosa o d'un servei per l'altra part, mentre que en els de pura beneficència ho és la liberalitat. La causa de l'obligació és un element negocial essencial sobre el qual recau el concurs de voluntats: l'acord negocial (art. 1254 CC) es completa amb l'acord causal (art. 1262.1 CC). D'acord amb aquest caràcter essencial, si l'acord causal no existeix (art. 1275 CC) o està viciat (art. 1275 i 1276 CC), el negoci és nul.
Són vicis de la causa els següents: a) la inexistència: les parts han de fonamentar causalment llur obligació segons allò tipificat en l'art. 1274 del CC encara que no s'expressi en el contracte, atès que l'article 1277 del CC en presumeix l'existència i licitud; b) la falsedat de la causa: es produeix en la simulació (expressió intencionada de causa falsa i existència d'una altra causa vertadera i lícita en el negoci dissimulat) i en l'error en l'acord causal (error obstatiu sobre la causa de l'obligació), i c) la il·licitud: l'acord causal permet una lectura subjectiva si s'atén a la finalitat que té. Les activitats lícites, a priori, es poden destinar a fins il·lícits. La causa és il·lícita quan s'oposa a les lleis o a la moral (art. 1275 CC). Són il·legals els pactes contraris a la llei (art. 159 CS i art. 1116 i 1255 CC) o a l'ordre públic (art. 6.2 CC). Són contraris a la moral o als bons costums si s'oposen a les normes de convivència majoritàriament acceptades per la societat. La restitució de prestacions és conseqüència de la nul·litat: els articles 1305 i 1306 del CC s'han d'entendre d'aquesta manera i es refereixen a la il·licitud com a causa turpis, tot distingint l'il·lícit penal i el civil.
La causa en sentit subjectiu: causa com a mòbil determinant i error en els motius. La causa falsa de l'article 1276 del CC no s'ha de confondre amb la falsedat de la causa de l'article 1301.4 del CC que determina l'accepció subjectiva de la causa, entesa com la finalitat o els motius determinants que impulsen a contractar (art. 423-11 CCCat). La causa motiu determinant se situa en la teoria de l'error negocial i matisa la interpretació de l'article 1266 del CC. La conseqüència jurídica que té no és la nul·litat absoluta, sinó l'anul·labilitat subjecta a un termini de caducitat de quatre anys (art. 1301.1 CC) (pel que fa als motius en el testament, art. 423-11 i 422-2 CCCat).
Tot i que l'error en els motius és en principi irrellevant, la falsedat de la causa atorga transcendència jurídica als motius quan accedeixen al contracte i se'n deriva que les parts només es volen obligar si resulten certs els motius que les impulsen. Si la causa impulsiva és falsa, desapareix la base o la causa del consentiment: el motiu determinant és un pacte limitador de la voluntat, ja que es declara voler únicament en determinades circumstàncies o amb finalitat determinada. Difereix de la condició, element accidental del contracte, que no repercuteix sobre l'estructura, sinó sobre l'eficàcia i que consisteix en un fet dubtós ignorat per les parts. El motiu determinant també pot accedir al negoci de manera tàcita quan es dedueix manifestament de les circumstàncies i de l'actuació de les parts. La causa de la tradició se situa fora de la teoria del negoci jurídic, ja que fa referència al títol que justifica el lliurament d'una cosa i, per tant, la possessió de qui el té. En el CC, basat en el sistema del títol i el mode, la tradició té caràcter causal (art. 609 i 1095 CC). Així, el lliurament d'una cosa es pot fer solvendi causa o donandi causa.
El títol permet, a qui rep la cosa, oposar-se a la reclamació i retenir-la. L'article 1901 del CC estableix que, com que no es pot imputar el lliurament al pagament, qui reclama pot demostrar l'existència d'una liberalitat o «una altra causa justa» i evitar la restitució (per exemple, la constitució d'un contracte real o una provisió de fons).
concertar un contracte
concertar un contracte
<Treball > Negociació col·lectiva>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA; CATALUNYA. DEPARTAMENT DE TREBALL, AFERS SOCIALS I FAMÍLIES. Diccionari de la negociació col·lectiva [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/5/>
- ca concertar un contracte, v intr
- ca subscriure un contracte, v intr
- es celebrar un contrato
- fr conclure un contrat
- fr passer un contrat
- en conclude a contract, to
<Negociació col·lectiva > Gestió de recursos humans > Selecció de personal i contractació>
Definició
Donar definitivament la conformitat, cadascuna de les parts, a un contracte.
contracte a termini
contracte a termini
<Economia > Finances > Mercats financers>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT D'ECONOMIA I FINANCES; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari dels mercats financers [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/23/>
- ca contracte a termini, n m
- es contrato a plazo
- es contrato de forward
- es contrato forward
- es forward
- fr contrat à terme de gré à gré
- fr contrat forward
- en forward
- en forward contract
<Mercats financers > Actius financers>
Definició
Compromís de compravenda d'un actiu subjacent en una data futura i a un preu establert, amb llibertat de negociació entre les parts i amb una garantia donada pels contractants mateixos.
contracte ad complantandum
contracte ad complantandum
<Documentació jurídica>, <Història del dret>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca contracte ad complantandum, n m
- es contrato ad complantandum
<Documentació jurídica>, <Història del dret>
Definició
Contracte agrari per a la plantació de vinyes segons el qual se cedia una parcel·la a un pagès perquè la convertís en vinya productiva en un termini donat, transcorregut el qual, la meitat de la vinya s'adjudicava en propietat al plantador o plantadora i l'altra meitat al propietàri o propietària de la terra.
Nota
- Àmbit: Inespecífic
-
Durant la vigència del contracte, les despeses de la plantació i del conreu de la vinya eren a càrrec, íntegrament, de la part complantadora i els fruits de la verema es repartien a mitges entre la propietat i la part complantadora, excepte un dels set anys del termini de plantació, la verema del qual corresponia íntegrament al vinyataire. Un cop expirat aquest termini, la vinya era sotmesa a l'examen dels boni homines, als quals corresponia dictaminar si havia estat ben plantada, conreada i veremada. Si el veredicte dels experts era favorable, la terra i la vinya eren dividides a parts iguals entre la propietat i la part complantadora. A partir de mitjan segle XI, el contracte típic de la complantació de tradició franca experimentà canvis importants i evolucionà cap al concepte de concessió ad meliorandum: d'una banda, desaparegué la divisió de la terra i de la vinya entre la propietat i la part complantadora en expirar el termini de la plantació i, de l'altra, la part complantadora restà obligada al lliurament del delme i la quarta part de la verema a la propietat.
El contracte de complantació és a bastament documentat al territori de Barcelona i a les comarques de l'entorn durant el boom vitivinícola del període 960-1080. Posteriorment, aquesta modalitat contractual reculà enfront d'altres formes de parceria com ara la mitgeria per a l'explotació de les terres de llauró, tot i que esporàdicament se'n poden localitzar exemplars entre la documentació notarial medieval i moderna.
