Back to top

Cercaterm

Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública. 

Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).

 

Resultats per a la cerca "corrompiment" dins totes les àrees temàtiques

coronament coronament

<Transports > Transport marítim > Ports. Costes>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

Diccionari de ports i costes: Català, castellà, francès, anglès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1995. 351 p.; 23 cm
ISBN 84-393-3324-2

Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  coronament, n m
  • es  coronamiento
  • fr  couronnement
  • en  taffrail

<Ports > Tipologia de vaixells i parts bàsiques>

Definició
Contorn superior de la coberta amb el qual aquesta acaba a popa formant un arc convex.
coronament coronament

<Construcció>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears, procedeix de l'obra següent:

UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS. SERVEI LINGÜÍSTIC. GABINET DE TERMINOLOGIA. Lèxic multilingüe de la construcció: català-castellà-francès-anglès-alemany. 2a ed. rev. Palma: Universitat de les Illes Balears. Servei Lingüístic, 2008. (LB; 3)
ISBN 84-7632-842-7
<http://slg.uib.cat/gt/publicacions/?contentId=202168>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pel Gabinet de Terminologia del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  coronament, n m
  • es  coronación
  • es  coronamiento
  • fr  couronnement
  • en  coping
  • en  crowing
  • de  Bekrönung

<Construcció>

coronament coronament

<04 Gimnàstica>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari general de l'esport [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2010-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/114>

  • ca  coronament, n m
  • es  coronamiento
  • fr  couronnement
  • en  double rear

<Esport > 04 Gimnàstica>

Definició
Element consistent a fer un gir de 180° amb recolzament sobre un braç en el cavall amb arcs.
coronament del dic coronament del dic

<Transports > Transport marítim > Ports. Costes>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, procedeix de l'obra següent:

Diccionari de ports i costes: Català, castellà, francès, anglès. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1995. 351 p.; 23 cm
ISBN 84-393-3324-2

Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  coronament del dic, n m
  • es  coronación del dique
  • fr  couronnement
  • en  crest

<Ports > Obres exteriors i interiors>

Definició
Part superior d'un dic.
Font de la imatge

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

  • ca  corregiment, n m
  • ca  governació, n f sin. compl.
  • ca  partit, n m sin. compl.
  • es  corregimiento

<Dret>

Definició
Demarcació administrativa en què Felip V dividí el Regne de València, el Regne d'Aragó i el Principat de Catalunya arran dels decrets de Nova Planta, en substitució de les antigues governacions, juntes i vegueries.

Nota

  • El terme governació ja era tradicional al Regne de València i s'hi mantingué per designar el corregiment perquè al capdavant de gairebé tots hi havia un corregidor de capa i espasa que era, a la vegada, governador militar de la guarnició del cap de corregiment.
corregiment corregiment

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona i pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, procedeix de l'obra següent:

LLABRÉS FUSTER, Antoni; PONS, Eva (coord.). Vocabulari de dret [en línia]. 2a ed. València: Universitat de València. Facultat de Dret: Servei de Política Lingüística; Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Dret: Serveis Lingüístics, 2015.
<<http://www.ub.edu/ubterm/obres/dret-vocabulari.xml>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment pels autors o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  corregiment, n m
  • es  corregimiento, n m

<Història del dret>

corregiment corregiment

<Història del dret>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  corregiment, n m
  • es  corregimiento

<Història del dret>

Definició
Unitat territorial castellana articulada al voltant d'un districte sota jurisdicció del corregidor.

Nota

  • Àmbit: Països Catalans
  • El corregiment inicialment estava constituït per la població on tenia fixada residència el corregidor i per la seva limitada tierra o alfoz. Amb el temps, però, quedà configurat per la capital, capçalera de corregiment, i per les viles i els llocs de reialenc o senyoriu, sotmesos al corregidor en vincle d'unió desigual.
    Segons la relació establerta pels Reis Catòlics el 1494, la xarxa corregimental castellana constava de seixanta-quatre demarcacions. Tanmateix, el retrocés evident d'adelantamientos i meridandes medievals n'afavorí l'expansió, més acusada sobretot al nord del Tajo, a Andalusia i a les Canàries que a les regions gallega, murciana i extremenya. La franja de Guipúscoa i Biscaia gaudí, però, de connotacions especials, gràcies al fur que tenien. En canvi, no trigaren a disseminar-se per tota l'Amèrica colonial, seguint el model metropolità.
    A finals del segle XVII, el corregiment era ja la cèl·lula jurídica i administrativa més característica de la geografia castellana. Els aproximadament seixanta-vuit corregiments de lletres i de capa i espasa aleshores s'agrupaven en cinc partits. Tots ells estaven tutelats per la sala primera de govern del Consell de Castella. Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) introduí els corregiments a la Corona d'Aragó a començaments del segle XVIII, com a càstig per la rebel·lió d'aquesta durant el conflicte dinàstic. València i Aragó foren els primers territoris que quedaren assimilats.
    Tot i que el decret abolicionista del 29 de juny de 1707 no en parlava, el dret de conquesta i les lleis de Castella constituïren la justificació jurídica implícita per a imposar-los. El regne de València definí els corregiments sobre la base de les tretze governacions militars desplegades durant la guerra, les quals coincidiren, a grans trets, amb els límits de les onze batllies generals forals de caràcter econòmic preexistents. Els noms dels corregiments valencians foren Alacant, Alcoi, Alzira, Castelló de la Plana, Dénia, Morella, Oriola, Peníscola, València, Xàtiva (San Felipe) i Xixona. Montesa i Cofrents foren incorporades a Xàtiva, per la qual cosa el nombre final de corregiments valencians activats va ser d'onze. Aragó estructurà les demarcacions a partir de les antigues onze veredas fiscals d'origen medieval. Els setze corregiments projectats quedaren reduïts a tretze: Albarrasí, Alcanyís, Barbastre, Borja, Calataiud, Cinco Villas, Daroca, Jaca, Osca, Ribagorça (Benavarri), Saragossa, Tarassona i Terol. No prosperaren Aïnsa, Berdún i Fraga, que foren suprimits. Per Ordenança del 1718, els corregiments de València, Saragossa i Palma foren vinculats a la Intendència.
    El Principat de Catalunya seguí la mateixa sort que els regnes forals. En els informes emesos l'abril del 1715, l'intendent de Catalunya, José Patiño, i el conseller de Castella, el català Francesc d'Ametller, proposaren agrupar les vint-i-quatre vegueries i sotsvegueries que hi havia en dotze corregiments. A part quedava el districte especial de la Vall d'Aran. Moltes de les apreciacions d'aquests dos ministres seguiren els suggeriments del funcionari borbònic català i geògraf, Josep Aparici i Mercader, el qual publicà la primera edició de la divisió corregimental catalana el 1720. El model territorial meditat pels dos ministres filipistes fou acceptat, amb lleus retocs, pel Consell de Castella. L'article 30 del Decret de Nova Planta, publicat el 16 de gener de 1716, i recollit per la Novísima recopilación de las leyes de España, reduïa Catalunya en dotze corregiments. Barcelona comprenia l'antiga vegueria homònima, però com a càstig per la dura resistència armada que oferí contra Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella), perdé influència sobre un ampli sector territorial abans vinculat al districte barceloní, com fou la franja litoral del Maresme i les sotsvegueries del Vallès, Moià i Igualada, que engrossiren altres corregiments.
    Al final, el territori d'aquest corregiment -amb 619 km2 de superfície- es convertí en el més petit de Catalunya, però, en canvi, en un dels més poblats i actius, gràcies a la capitalitat indiscutible que continuà conservant -com a seu dels tribunals reials més importants- i sobretot per ser el centre mercantil motor del país. Els límits del corregiment es trobaven entre Montgat i Castelldefels, i tenia de corregiments veïns Mataró i Vilafranca del Penedès.
    Cervera, la fidelíssima, seu de la nova universitat literària borbònica, integrava la vegueria homònima, la d'Agramunt (ara capital d'alcaldia major) i la sotsvegueria de Prats de Rei. Amb 3.431 km2 de superfície, era un dels més grans de Catalunya. En canvi, també fou un dels menys poblats i el que menys densitat de població tingué durant tota la centúria, segons els censos del 1719 i el 1787. Cervera limitava amb els corregiments de Vilafranca del Penedès, Manresa, Puigcerdà, Talarn, Lleida i Tarragona.
    Girona comprenia bona part de l'antiga vegueria foral que li donava el nom i la sotsvegueria de Besalú (amb la Nova Planta, d'alcaldia major). No obstant això, gràcies als 4.478 km2 no tan sols fou el corregiment més gran de tot el país, sinó també el més poblat. Limitava amb els corregiments de Mataró i Vic. Fins al 1802 compartí frontera amb França.
    Lleida agrupà les vegueries de ponent amb l'homònima i amb les de Tàrrega i Balaguer, ambdues alcaldies majors. El corregiment, amb 3.955 km2, era el segon partit més gran del Principat, només superat per Girona. Però la superfície no es traduïa, necessàriament, en increment de població ja que el 1719 tenia menys habitants que els corregiments de Manresa o Cervera. Tot i això, el cens del 1787 assenyala que estava entre els cinc corregiments més poblats, només superat per Girona, Tarragona, Barcelona i Vic. El corregiment lleidatà limitava amb Talarn, Cervera, Tarragona i Tortosa, a més del Regne d'Aragó.
    El districte de Manresa articulava la vegueria pròpia, la sotsvegueria de Moià (abans vinculada a Barcelona), la de Berga (alcaldia major) i el Lluçanès. Els 2.689 km2 el convertiren en un corregiment mitjà quant a superfície, al darrere de Tarragona i Tortosa, però al davant de Vic. Segons el cens del 1719, era el sisè districte més poblat de Catalunya, però el 1787, tot i l'increment de població, havia baixat fins al lloc número nou. Manresa limitava amb els corregiments de Mataró, Vic, Puigcerdà, Cervera i Vic.
    El corregiment de Mataró era l'únic districte, configurat per la Nova Planta, sense tradició de vegueria o sotsvegueria. De fet, fou constituït a costa del castigat corregiment barceloní, el qual li hagué de cedí la franja litoral del Maresme, entre Montgat i el límit del corregiment de Girona, i la sotsvegueria del Vallès, amb capital a Granollers (alcaldia major). Mataró fou articulat com un corregiment, gràcies a la vitalitat demogràfica i mercantil que li permeteren obtenir el títol de ciutat, per part de Felip IV de Catalunya-Aragó (V de Castella) i l'arxiduc Carles, a les Corts del 1701 i el 1705. No obstant això, els 1.459 km2 que tenia el convertien en un dels corregiments més petits, tan sols superior al de Barcelona. Ara bé, els censos del 1719 i el 1787 detectaren una població en augment constant que el col·locà entre els sis corregiments més poblats. Els límits d'aquest corregiment eren Barcelona, Vic, Girona, Manresa i Vilafranca del Penedès.
    El corregiment de Puigcerdà estava format per la vegueria homònima, la sotsvegueria de Ribes i la comarca de la Seu d'Urgell. Tenia 1.869 km2 de superfície. Tanmateix, era un dels més petits, però tenia una posició estratègica envejable per ser fronterer amb França. Limitava amb els corregiments de Manresa, Talarn i Cervera, els dos últims també escassament poblats.
    El corregiment de Talarn estava exclusivament integrat per l'antiga vegueria del Pallars i la conca de Tremp, la qual havia format part de la vegueria de Lleida. Talarn era un partit de grans contrastos. Amb 3.122 km2 de superfície era només superat per Girona, Lleida i Cervera, però, en canvi, també era un dels menys poblats i amb menys densitat de població, a causa, sobretot, de la difícil orografia pirenaica fronterera amb França. Limitava amb Cervera, Puigcerdà, Lleida, el districte de la Vall d'Aran i el Regne d'Aragó.
    Tarragona era un corregiment, configurat amb la vegueria que donava nom al districte i per la de Montblanc, ara capital d'alcaldia major. Tenia 2.915 km2 de superfície. Era, doncs, un partit mitjà quant a dimensions, però el segon més poblat de Catalunya, segons els censos dels anys 1719 i 1787. Limitava amb els corregiments de Tortosa, Cervera i Lleida.
    El corregiment de Tortosa estigué operatiu des del 1709. Fou, per tant, el de creació més recent dels dotze districtes catalans. Tot i que la Nova Planta en definí els límits -que no foren altres que la vegueria tortosina amb la Castellania d'Amposta i la Ribera d'Ebre-, el Decret de 25 de maig de 1709 ordenà integrar-lo dins la jurisdicció de la Chancillería de València, però no fou fins a mesos després de la publicació del Decret de Nova Planta (març del 1716) que el territori fou reintegrat a Catalunya. Amb 2.889 km2 de superfície era un corregiment de dimensions semblants als de Tarragona i Vic, si bé hi diferia quant a població, era més proper, en densitat, a corregiments com ara Talarn, Cervera o Puigcerdà. Geogràficament limitava amb Tarragona i amb els regnes de València i Aragó. El corregiment de Vic estava format per la vegueria homònima i per la de Camprodon (alcaldia major). Tenia 2.146 km2 i era semblant, quant a superfície, a Tarragona, a Tortosa i a Manresa. Ara bé, respecte a la població, el corregiment incrementà en nombre d'habitants de manera considerable durant tot el segle XVIII, la qual cosa li permeté estar, el 1787, per sobre de corregiments com ara Lleida i Mataró.
    El corregiment de Vilafranca del Penedès estava integrat per la vegueria del mateix nom i per la sotsvegueria d'Igualada, segregada de Barcelona, i ara capital d'alcaldia major. La superfície d'aquest corregiment era de 1.869 km2, equiparable als de Puigcerdà i Mataró, als quals superava, però, en població. Limitava amb Barcelona, Tarragona, Manresa i Cervera.
    La Reial cèdula del 23 de juny de 1718 ordenà a la Reial Audiència catalana de publicar la delimitació geogràfica de cada corregiment per a evitar conflictes jurisdiccionals. Però no es publicà immediatament a causa dels problemes sorgits per a establir els salaris dels corregidors i dels alcaldes majors.
    El corregiment no era, tan sols, una demarcació territorial o jurisdiccional, sinó també una unitat fiscal i econòmica, la viabilitat del qual depenia de la capacitat del partit per a sufragar la remuneració dels agents que en feien part. Els sous de corregidors i alcaldes majors tan sols estaven obligats a satisfer-los les viles i els llocs de jurisdicció reial, els confiscats o segrestats temporalment pel monarca i els de jurisdicció mixta; quedava clar que els de senyoriu laics i eclesiàstics estaven exclosos. Com que la jurisdicció reial a Catalunya, a començaments del segle XVIII, no arribava a un terç del total de poblacions, molts corregiments del país es trobaren en un situació delicada que en feia perillar l'existència. Aquesta situació era visible a Tortosa, a Lleida, a Cervera i a Talarn, però, sobretot, a Tarragona, on una gran part del territori era de l'Església. Fins i tot a la capital (Tarragona), una de les ciutats més poblades de Catalunya, el rei compartia la jurisdicció amb l'arquebisbe. Una situació semblant es reproduïa també a la vila d'Igualada, capital d'alcaldia major, on la jurisdicció era compartida a parts iguals pel rei i el municipi. Reus, Tremp i Olot foren descartades com a seus de la xarxa corregimental perquè pertanyien al senyor feudal. El cas d'Olot fou especialment important perquè pugnava amb Camprodon per la capital d'alcaldia major. De moment, aquesta s'instal·là a Camprodon perquè Olot era de l'abat de Ripoll. Calgué, però, fer algunes modificacions territorials per a compensar alguns corregiments desequilibrats. La més significativa fou la de Tarragona, que annexionà la franja litoral del corregiment de Vilafranca del Penedès, des de la vila de Sitges fins als límits de la vegueria tarragonina.
    L'edicte publicat pel capità general, marquès de Castel Rodrigo, el 2 de gener de 1719, sancionà la nova situació territorial que ja no es veié alterada fins a la crisi final del segle XVIII. El Decret del 29 de març de 1783 classificà corregiments polítics i de lletres, juntament amb alcaldies majors, dins una escala de tres classes: entrada, ascens i termini. Aquest decret tingué més incidència a València i a Aragó que no pas a Catalunya, on tots els corregiments estaven assimilats als de caràcter polític i militar. Només les alcaldies majors catalanes es pogueren beneficiar de la nova reforma. Un decret del 1770 blindà els corregiments militars catalans i els confià a l'exclusiva tutela de la Secretaria del Despatx de Guerra. Mentre que els valencians d'Alcoi, Alzira, Castelló de la Plana, Ontinyent i Xixona, i els aragonesos d'Albarrasí, Barbastre, Benavarri, Borja, Daroca, Tarassona i Terol passaven a la categoria de lletres o de capa i espasa. Alguns projectes del 1783 intentaren atorgar alcaldies majors a les poblacions de Cervera i Talarn, que eren les úniques de tot el Principat que no en tenien, però tampoc no prosperaren.
    La fi de la Guerra Gran amb França (1793-1795) permeté introduir la primera modificació substancial de la planta corregimental catalana des del 1716. Per reials ordres del 31 d'octubre i del 5 de novembre de 1802, Carles IV ordenà la creació del corregiment de Figueres, a costa del districte de Girona. El nou corregiment incloïa bona part de l'alcaldia major de Besalú, l'alcalde major del qual es traslladà a Figueres. Els límits geogràfics del nou corregiment eren entre el riu Fluvià i la Jonquera i privaven el corregiment de Girona de frontera amb França. Una Reial provisió del 1805 complementà aquests canvis amb el trasllat final de l'alcaldia major de Camprodon a Olot.
    Els anys 1810 i 1812, un cop fracassades les divisions departamentals i les prefectures napoleòniques, i també les divisions territorials de nous partits i jutjats de primera instància aprovades per les Corts de Cadis i amb continuïtat durant el Trienni Constitucional (1820-1823), resultà obvi que els corregiments, com a unitats territorials, tenien els dies comptats i que només subsistirien mentre visqués Ferran VII. L'únic intent de l'Antic Règim per a transformar el territori català fou la reforma dels anys 1828 i 1829, quan es crearen, alhora, vint-i-una alcaldies majors. No obstant això, el model territorial liberal, projectat entre el 1820 i el 1821 per Felipe Bouzá, i que eliminava definitivament els corregiments tradicionals, ja estava avançat quan, el 1833, Francisco Javier de Burgos aprovà la divisió de la Península en províncies.
  • V. t.: corregidor n m
Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

  • ca  corresponent, adj
  • es  correspondiente
  • es  debido | debida

<Dret>

Definició
Que correspon o que es correspon.

Nota

  • Àmbit: Inespecífic
  • Ex.: Cal aplicar les penes corresponents a aquest tipus de delictes.
  • [Aquest adjectiu ha d'anar preferentment al darrere del nom al qual acompanya.]
corriment corriment

<Geografia > Geografia física>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de geografia física [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2011. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/124>

  • ca  corriment, n m
  • es  corrimiento
  • fr  charriage
  • en  overthrust

<Geografia física > Geomorfologia>

Definició
Desplaçament de gran amplitud, superior a l'encavalcament, d'una unitat de plegament al·lòctona damunt una altra d'autòctona, separades per una falla molt inclinada.
corriment corriment

<Ciències de la Terra>

Font de la imatge

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de geografia física [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2011. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/124>

  • ca  corriment, n m
  • es  corrimiento
  • fr  charriage
  • en  overthrust

<Geografia física > Geomorfologia>

Definició
Desplaçament de gran amplitud, superior a l'encavalcament, d'una unitat de plegament al·lòctona damunt una altra d'autòctona, separades per una falla molt inclinada.