Cercaterm

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca amor cortès, n m
es amor cortés

Definició

Concepció de les relacions amoroses, enteses com un vassallatge feudal al servei de la dama.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca constitució de cort, n f
es constitución de Cortes

<Història del dret>

Definició

A partir de la Cort de Barcelona del 1283, norma estatuïda i proposada pel rei a les Corts, amb el consentiment i l'aprovació dels braços que la formaven.

Nota

Àmbit: Catalunya
Terme que durant l'edat mitjana presenta diverses accepcions. A vegades s'emprava de la mateixa manera que es feia servir en l'època sotsimperial romana, és a dir, com a mandat provinent del sobirà o de l'emperador.
La constitució té força de llei i, si el príncep ho desitja, és una llei veritable. Amb aquesta accepció s'utilitza en l'usatge 139, Unaqueque gens («nam igitur quia rex vel imperator edicit, constitucio vel edictum vocatur»). Però al segle XII i durant gairebé tot el segle XIII, el terme constitució designa les manifestacions de la potestat legislativa exercida pels comtes reis de Catalunya, bé a títol unipersonal, bé en col·laboració amb les altes dignitats eclesiàstiques i els magnats que formaven part de llur Cúria (consell ordinari del rei).
També es va denominar constitució l'ordenació legislativa sorgida de les assemblees de pau i treva. Durant el regnat de Jaume I (1213-1276) va tenir lloc la transició de les assemblees de pau i treva i de la Cúria cap a les Corts com a assemblees plenament representatives. La legislació personal del monarca, amb intervenció de les assemblees i de la cúria o sense, adquireix un desenvolupament important i es continua anomenant constitució. Però al costat d'aquesta potestat personal del monarca, les Corts, ja en ple funcionament, legislen i les projeccions del seu poder legislatiu es denominen genèricament constitucions.
Des de la famosa constitució de les Corts reunides a Barcelona a la fi del 1283 per Pere II el Gran, el terme amb què es designa aquesta institució, integrada definitivament per representants dels tres braços presidits pel rei, es reserva a les normes generals per a tot el Principat de Catalunya elaborades conjuntament pel rei amb les corts. En el capítol 9 de l'esmentada constitució, el monarca s'obligava que si ell o els seus successors volguessin fer a Catalunya alguna constitució general o estatut, la podrien fer, però amb l'aprovació i el consentiment de prelats, religiosos, barons, cavallers, ciutadans i viletans de Catalunya, o de la major i més sana part dels convocats.
Les constitucions continuen emanant del sobirà, però amb la condició que siguin aprovades per l'assemblea legislativa. Altrament, no serien constitucions. Per això, tota la literatura jurídica catalana de la baixa edat mitjana i de la primera edat moderna (T. Mieres, J. Marquilles, P. J. Fontanella, A. Oliba, J. P. Xammar, A. de Ripoll, etc.) identifica les constitucions amb el dret paccionat, atès que són normes que estan per sobre de la voluntat unilateral del monarca, fenomen que el doctor Lalinde Abadia designa amb l'expressió normativisme historicista.
Per la seva condició contractual, havien de ser observades de manera íntegra, inconcussa i perpètua, matèria de la qual s'encarregaven el mateix príncep i les Corts, ja que no podien ser revocades unilateralment.
A causa de la seva naturalesa pactista, les constitucions tenien una validesa prioritària sobre la resta de fonts del sistema normatiu català. De manera molt especial, sobre les disposicions dictades personalment pel rei, a qui mai no se li va permetre la creació de lleis generals sense el consentiment de les Corts. Si el monarca dictava disposicions contràries a les acordades a Corts, aquestes disposicions eren nul·les de ple dret. Amb això, la normativa particular del rei va estar sempre subordinada a la normativa general.
En el terme constitució, en sentit genèric, s'hi inclouen, segons el plantejament tradicional, diversos tipus, tots amb la mateixa força d'obligar: a) la constitució pròpiament dita, proposada pel príncep i aprovada pels estaments de les Corts. En la redacció de les constitucions el sobirà s'expressa en primera persona (statuim, i ordenam); b) el capítol de cort, quan la proposta s'origina en els tres braços, o en un d'ells, encara que amb el consentiment dels restants, i és aprovada pel rei en tercera persona amb la fórmula «Plau al Senyor Rei», que es limitava a expressar el consentiment a la proposta que se li formulava, i c) els «actes de cort», entesos com qualsevol projecció legislativa creada inicialment fora de les Corts, però que, per a obtenir un «major confirmo», se sotmetien a la seva aprovació. Si la iniciativa partia del sobirà, l'acte de cort es redactava en forma de constitució; en canvi, rebia la redacció típica dels capítols de cort quan s'aprovava a proposta dels tres estaments o de qualsevol d'aquests. No obstant això, aquest plantejament, recollit en tots els manuals d'història del dret, ha estat recentment revisat pel que fa a la distinció entre constitucions i capítols de cort, i entre ambdós i els actes de cort, amb vista a l'origen, al procediment de formulació i al caràcter. La constitució tenia un caràcter més solemne i podia incidir sobre tots els temes, preferentment sobre els d'índole pública, i regulava problemes d'alta significació. En canvi, el capítol de cort, redactat de manera menys solemne, tractava sobre temes considerats menys importants i, per tant, no considerats pel monarca amb prou entitat per a ser formulats sota la forma de la constitució. Aquesta actitud revisionista no troba diferències entre capítol i acte de cort; prova d'això és que a vegades s'empren com a sinònims.
Les constitucions podien ser objecte d'interpretació. La interpretació autèntica (aclariment de llei) es va tenir en compte en la constitució de Jaume II en les segones Corts celebrades l'any 1298 a Barcelona, on es va establir que, si calia interpretar alguna constitució, ho faria el monarca ajudat per un òrgan assessor compost per quatre homes rics, quatre cavallers, quatre ciutadans i juristes (savis en dret). La interpretació vulgar de les constitucions s'ha de fer tenint en compte el sentit corrent, recte i honest de les paraules.
La literatura jurídica catalana va identificar les constitucions amb l'expressió dret municipal, que va rebre del dret romà els criteris sobre l'eficàcia i la interpretació de les normes: «Iura municipalia recipiunt suma interpretationem a iure communi», encara que conservant la independència en la situació de complementarietat en què estaven. En l'època no es van redactar gaires exposicions de conjunt sobre les constitucions (sí, en canvi, sobre els Usatges). L'obra general de més autoritat científica és la de Tomàs Mieres, Apparatus super constitutionibus curiarum generalium Cathaloniae, escrita a mitjan segle XV, encara que es va portar a la impremta al segle XVI, on l'autor glossa les constitucions promulgades en les Corts Generals de Catalunya, i les comenta una per una, des de les primeres del segle XIII fins a les promulgades en les Corts de Barcelona de l'any 1432, celebrades en el regnat Alfons IV el Magnànim. Des del principi del segle XV, tant les diverses modalitats de la legislació de les Corts com l'ordenació legislativa que emanava del rei es van reunir, sistematitzades i traduïdes al català, en el projecte de recopilació del 1413, i posteriorment, van passar a formar part del contingut de les diferents recopilacions que del dret català es van dur a terme durant l'edat moderna.
V. t.: capítol de cort n m
V. t.: acte de cort n m
V. t.: Encara estatuïm n f
V. t.: Item senyor que'ls canceller e vice canceller vostres n f
V. t.: Restituïm encara n f
V. t.: Una vegada lo any n f
V. t.: Volem, estatuïm n f

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Corts de Barcelona del 1599, n f pl
es Cortes de Barcelona del 1599

<Història del dret>

Definició

Corts convocades l'any 1599 i presidides per Felip II de Catalunya-Aragó, que es desenvoluparen a Barcelona entre el 2 de juny i el 8 de juliol del mateix any.

Nota

Àmbit: Catalunya
Les Corts de la baixa edat mitjana i les modernes als territoris peninsulars convocades i presidides pel rei, com a titular del poder polític, representaven els estaments constituïts en estaments o braços: noblesa, clerecia i delegats o síndics de les ciutats i viles del patrimoni reial (braç reial). Les diferents denominacions utilitzades (corts, cort general, curia generalis, general cort i corts generals) fan referència a la reunió del rei amb els braços per a obtenir objectius d'interès comú, una corporació social de la comunitat territorial integrada pels estaments. En la Corona d'Aragó, el rei convocava Corts particulars de cadascun dels territoris, tot i que, en situacions excepcionals, reunia conjuntament els representants del Principat i dels regnes (Corts Generals de la Corona), fet esdevingut habitual durant el segle XVI, sota la monarquia hispànica. No obstant això, les Corts Generals de Barcelona del 1599 són privatives de Catalunya, les úniques celebrades durant el regnat de Felip II de Catalunya-Aragó (III de Castella) al Principat.
Les Corts de Barcelona es van convocar el 25 de maig de 1599 per al 2 de juny següent, data en què s'inaugurà amb el solemne acte del reial soli al convent de framenors de Barcelona, sota la presidència del jove monarca; la sessió de clausura se celebrà al mateix lloc cinc setmanes més tard. Aquesta brevetat inhabitual es contraposa amb les Corts anteriors de Montsó del 1585, que duraren més de cinc mesos. La visita del rei a Barcelona tenia la finalitat inicial de prestar el jurament preceptiu per raó del seu recent accés al tron, com acabava de fer a València, on havia contret matrimoni amb Margarida d'Àustria. L'excel·lent acollida institucional que es va donar a la parella reial i les peticions catalanes de celebrar una cort general van generar uns moments favorables i d'apropament entre la reialesa i el Principat. Els continus obsequis i festejos, els regals de diners a determinats oficials regis, el mateix donatiu acordat a Corts per a concedir graciosament a Felip II de Catalunya-Aragó 1.100.000 lliures en moneda barcelonina (en les Corts anteriors, el donatiu fou de 500.000 lliures) i la concessió de nombrosos títols nobiliaris per part del rei mostren una situació favorable que va transcendir el mateix desenvolupament i enteniment final en les Corts del 1599 entre les parts règia i estamental.
En contrapartida, aquesta Cort General va evidenciar l'enfrontament entre els tres braços o estaments i la Diputació del General o Generalitat, la qual estava legalment subordinada a aquests braços. La Diputació, òrgan permanent delegat de les Corts, s'havia enfortit al llarg de la centúria respecte a uns estaments més afeblits per llur infreqüència assembleària durant l'època dels Àustria. En les Corts del 1599 es va manifestar aquest grau d'emancipació i d'autonomia administrativa i financera de la Diputació, la qual s'havia convertit en un poder separat amb una sòlida ramificació a tot el territori i una influència social que permetia als seus diputats, oïdors de comptes i oficials escapar de mecanismes de fiscalització externa i gaudir d'una certa impunitat i descontrol una vegada clausurada la Cort. L'absència de Corts catalanes al segle XVII (fracàs de les Corts de 1626-1632) va consolidar el poder de la Generalitat com a màxim òrgan representatiu de la terra i garant del seu dret pactat respecte dels òrgans regis.
Aquest torcebraç entre les dues institucions catalanes anteriors no va impedir que la Cort General del 1599 continués reglamentant, com era preceptiu, el funcionament de la Diputació mitjançant els capítols de redreç, concordats també a Corts, encara que formessin un quadern separat del de la legislació general. En aquesta assemblea, els braços van fer accions com ara modificar el sistema d'insaculacions (mètode d'elecció de càrrecs per sorteig mitjançant l'extracció dels electes d'una bossa amb els noms dels candidats), adjudicar oficis, reduir determinades despeses i modificar el sistema armamentístic de la Diputació. Felip II de Catalunya-Aragó aprovà de manera general el nou redreç «salvant lo que fa prejudici i lleva a la jurisdictió real, que és de Sa Magestat, lo que li toca», regalies règies que pertorbaren les relacions entre les institucions catalanes i monàrquiques durant tota la centúria següent. Juntament amb aquesta reorganització de la Generalitat, les Corts del 1599 van materialitzar un plantejament reivindicatori del Principat que s'arrossegava des del final del segle XIV, que la Diputació tingués flota armada pròpia per a enfortir la vigilància i la defensa de la costa davant els freqüents atacs dels corsaris. En aquesta Cort es va aconseguir l'aprovació del rei; la Generalitat generà una càrrega fiscal de 80.000 lliures per a la creació urgent d'una esquadra de quatre galeres, però aquesta flota de la Diputació va tenir una existència curta i resultats bèl·lics relatius.
Respecte a la legislació general, les Corts de Barcelona del 1599 van concordar cinquanta-vuit constitucions i noranta-dos capítols de cort, i es van convertir en un referent durant tota la centúria següent de sequera legislativa. Els temes que van ser objecte de regulació, modificació o ratificació en aquesta Cort reflectien les prioritats i les preocupacions de la terra manifestades ja en les dècades anteriors, entre les quals hi havia l'administració de justícia, la fixació, seguretat i observança del dret, el control dels oficials regis, la jurisdicció inquisitorial i eclesiàstica, el règim senyorial, el bandolerisme, la indústria tèxtil, la llibertat de comerç i altres qüestions.
En aquesta Cort General, l'esforç legislatiu el va acaparar en bona part l'àmbit judicial. Es va perfeccionar la planta de la Reial Audiència i Reial Consell de Catalunya, màxim òrgan jurisdiccional del Principat, la forma del qual es va mantenir inalterable fins al Decret de Nova Planta del 1716. Dividida en tres sales i simplificada orgànicament, la tercera jutjava les causes criminals que eren competència de la Reial Audiència de Barcelona, les apel·lacions civils i els suplicatoris de les altres dues sales civils; així mateix, aquesta sala tercera es podia constituir en Reial Consell sota la presidència del virrei. També es van prendre mesures contra el corporativisme, l'endogàmia, els abusos i els incompliments dels magistrats i dels altres oficials judicials.
Amb la finalitat d'evitar les actuacions abusives dels oficials regis, resulten eloqüents els capítols 5, 6 i 7 aprovats, en què es va regular àmpliament l'aplicació de la figura de la visita castellana al Principat. La visita era un procediment extraordinari que aplicava el monarca com a mitjà d'exigència de responsabilitat als mitjans personals de gestió, especialment als col·lectius; a més de la funció inspectora, s'utilitzava per a la reforma administrativa mitjançant l'acció actualitzadora dels jutges visitadors. Les Corts Generals de Barcelona van imposar aquest mecanisme de control, al qual van quedar sotmesos els portantveus, el canceller, el regent de la Cancelleria, els magistrats de la Reial Audiència, els advocats fiscals i patrimonials, el tresorer, els jutges de cort, els agutzils, els assessors, els mestres racionals, el batlle i altres oficials que no estaven subjectes al control de la «purga de taula». Es va establir una periodicitat de sis en sis anys per a la realització de la visita, tot i que els braços l'havien demanada cada quatre anys. No obstant això, després de la primera visita, el 1604, tan sols se'n van fer quatre al llarg de tot el segle XVII, malgrat l'interès del Principat, especialment de la Diputació.
En aquesta línia, les Corts també van introduir certes limitacions al poder dels oficials reials: el mateix virrei no podia fer detencions ni empresonar sense el control judicial, excepte en cas de crim flagrant; es va fixar un control en la interposició de regalies, una reducció intervencionista de la jurisdicció règia i una major seguretat jurídica dels súbdits del Principat; també es van acordar mesures processals contra les maniobres dilatòries dels recursos, sobre les proves testimonials, pel que fa a una assistència jurídica gratuïta per a qui no pogués pagar els costos del procés, contra la prepotència dels oficials i major eficàcia enfront d'un bandolerisme incrementat. El 1599, els braços també van intentar, per bé que infructuosament, retallar la desbordant jurisdicció inquisitorial o flexibilitzar la pròpiament eclesiàstica. Els problemes amb la Inquisició ja s'havien manifestat, amb el mateix resultat, en altres Corts, com ara les de 1533-1534 i les de 1563-1564.
La Cort del 1599 va reafirmar la legalitat constitucional i va remarcar la preferència absoluta de les constitucions respecte de totes les altres disposicions legals pel que fa a l'observança, la validesa i la salvaguarda. El monarca i els seus oficials no podien modificar el dret pactat fora de Corts. És contundent la constitució 16: «Per quant les Constitutions de Cathalunya [.] nos poden fer sino en les Corts Generals [.] statuhim, y ordenam que les Constitutions de Cathalunya, capitols, y actes de cort, no pugan esser revocades, alterades, ni suspeses, sino en Corts Generals, y que si lo contrari sera fet que no tinga ninguna forsa, ni valor.» Les pragmàtiques règies no podien anar en contra del que havia legislat el rei en les Corts; ni el virrei, ni portantveus ni altres oficials regis no podien promulgar edictes, tant generals com particulars, contraris a les constitucions, tal com va aprovar el monarca en la constitució 9. Tanmateix, la defensa judicial específica de la legalitat paccionada mitjançant el tribunal paritari al marge dels magistrats de la Reial Audiència, implicats en ocasions en la causa mateixa, no es va poder obrir camí en aquesta Cort; cal esperar les Corts de 1701-1702 per a la creació del Tribunal de Contrafaccions.
Consagrant la primacia de les constitucions, en aquestes Corts sí que es va fer un pas important en la racionalització del dret català vigent mitjançant una clara jerarquització dels diferents elements que el componien. Si en les Corts anteriors de Montsó s'havia aprovat una fixació del dret de la terra, amb el resultat de la primera recopilació oficial, en aquest moment es va aprovar un ordre de prelació dels diferents ordenaments juxtaposats del sistema jurídic del Principat, amb vista a invocar-los i aplicar-los als tribunals. La constitució 40 establia que s'havia de jutjar, en primer lloc, d'acord amb el dret de la terra, els usatges, les constitucions, els capítols de cort i els altres drets del Principat (dins els quals hi havia les disposicions unilaterals del monarca), amb la preferència ja esmentada; es va imposar, com a dret subsidiari de primer grau, el dret canònic, i de segon grau, el dret romà i la doctrina dels doctors; es va prohibir l'equitat judicial lliure, llevat que ja estigués establerta segons les regles del ius commune i que hagués estat recollida anteriorment pels doctors en llurs sentències; així, en últim lloc, la jurisprudència doctrinal basada en el dret canonicoromà i la judicial de la Reial Audiència havien de cobrir amb llur interpretació les llacunes que l'absència legislativa durant el segle XVII anà generant. Aquest ordre de prelació, les arrels del qual es troben en un capítol de cort del 1409 de Martí l'Humà, va dotar Catalunya d'un sistema jurídic complet, erudit i altament tecnificat, la vigència del qual es va mantenir fins a la Compilació del dret civil especial de Catalunya.
L'abundant i innovadora legislació concordada a les Corts del 1599 en un espai de temps tan breu va ser el resultat d'unes negociacions intenses, complicades i laborioses, malgrat el clima favorable. Els textos consensuats pels braços i presentats al rei a tall de suplicació van comportar la resposta del monarca a tall de decretació; el monarca era l'únic que podia donar força legal als textos aprovats. En aquesta Cort, la relació bipolar va donar lloc a un conflictiu procés de propostes i respostes, de rèpliques i contrarèpliques, d'encontres entre els tractadors regis i els braços, d'interposició de dissentiments, de conciliacions i de combinacions entre suplicacions i decretacions. Els capítols referents a la Inquisició o els de la flota armada van ser molt debatuts, a diferència dels del redreç o els mateixos greuges generals i particulars. Aquest procés va ocasionar l'acumulació de capítols sense resoldre en els dies previs a la clausura de les Corts. Les intervencions del secretari del rei, Pere Franquesa, i la del vicecanceller, Dídac Covarrubias, van permetre desencallar la situació i trobar solucions de conjunt. Les 8.000 lliures ofertes pels braços a Covarrubias i les 6.000 lliures ofertes a Franquesa pels serveis prestats potser hi van ajudar. El dimecres 8 de juliol es van llicenciar les Corts amb la cerimònia del soli i el jurament regi.
Això no obstant, Felip II de Catalunya-Aragó no va signar les constitucions i els capítols al moment; després de diverses reclamacions, la formalització règia va introduir certes modificacions i afegits al text pactat. L'oposició a les alteracions es va centrar en cinc capítols de cort (50, 68, 77, 89 i 90); finalment, el virrei i la Diputació del General van acordar el 1603 la impressió del quadern de les Corts de Barcelona del 1599 incloent-hi els esmentats capítols, tot i que mai no es van arribar a executar.
V. t.: Corts Generals de la Corona d'Aragó n f pl

Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.

Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.

ca Corts Generals, n f pl
es Cortes Generales

Definició

A Espanya, el conjunt del Senat i el Congrés dels Diputats, que tenen la facultat de fer lleis i altres atribucions que els assenyala la Constitució.

La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:

SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.

ca Corts Generals de Montsó del 1585, n f pl
es Cortes Generales de Montsó del 1585

<Història del dret>

Definició

Corts generals convocades l'any 1585 i presidides per Felip I de Catalunya-Aragó que es desenvoluparen a Montsó entre el 28 de juny i el 5 de desembre del mateix any.

Nota

Àmbit: Països Catalans
Les Corts Generals de Montsó de l'any 1585 van ser les últimes Corts Generals de la Corona. La Corona d'Aragó va ser el resultat de la unió dels regnes i les terres del rei d'Aragó i de les del comte de Barcelona; al nucli embrionari, format per Catalunya i Aragó al segle XII, es van unir València i Mallorca durant el segle XIII, i en aquesta mateixa centúria es va configurar la institució de les Corts com a assemblea política suprema, en la qual es reunien el rei i els braços. El rei convocava regularment Corts particulars de cadascun dels regnes (Cort General o Corts Generals), però en ocasions excepcionals reunia conjuntament els representants dels tres braços del Principat i dels tres regnes. Aquesta reunió universal, les Corts Generals de la Corona, se celebrava a Montsó, vila aragonesa fronterera amb Catalunya, possiblement per la seva situació equidistant d'ambdós territoris.
Amb Ferran II de Catalunya-Aragó, el Catòlic, i especialment amb els Àustria majors, les Corts Generals de la Corona es van convertir en les corts habituals, que es continuaven celebrant a Montsó, però ja no hi assistien els representants mallorquins. Amb la convocatòria conjunta, el monarca i els òrgans regis que l'acompanyaven van guanyar eficàcia política i van estalviar temps i desplaçaments. Respecte dels representants, l'única sessió universal amb el rei era l'acte solemne d'inauguració i, de vegades, el de clausura, mentre que en cada cort general particular de cada regne el rei actuava d'una manera separada; no obstant això, la dinàmica de la trobada facilitava les comunicacions interestamentals dels diferents territoris, en què es creaven afinitats i coincidències en els plantejaments, matèries i reivindicacions que cohesionaven la Corona d'Aragó com a forma política pluralista, la qual va subsistir orgànicament durant l'alta edat moderna dins la monarquia hispànica.
Les Corts Generals de la Corona del 1585 les va convocar el 30 de març del mateix any Felip I de Catalunya-Aragó (II de Castella) des de Saragossa, perquè se celebressin a Montsó el 20 de maig següent. Tanmateix, la sessió inaugural (cerimònia del soli) no se celebrà fins al 28 de juny, un retard habitual. En aquest acte solemne, el monarca va presentar el seu discurs o proposició règia, llegida en català davant de tots els representants pel protonotari Miquel Climent, cap de la Cancelleria Reial del Consell d'Aragó.
En la proposició, el monarca va exposar la situació política i militar de la monarquia universal, les circumstàncies que li havien impedit convocar les Corts des de les de Montsó de 1563-1564 i els avantatges de viure junts dins l'imperi. Va parlar del perill turc, enemic comú de la cristiandat, de les guerres de religió, dels «moviments, alterations y turbations» de Flandes, de la rebel·lió dels conversos granadins, del domini d'unes Índies incrementades, de la unió de Portugal a la monarquia després de la mort del rei Sebastià i, finalment, de la disponibilitat del rei en aquesta assemblea universal com a «pare, senyor y rey natural vostre [.] tractar lo vostre bé públich, bon govern de aquestos regnes [.] y facilitar que-s visque en ells ab la justítia, pau, repòs y quietut que convé». La petició del donatiu o serveis als braços i la necessitat que se'n tenia com a mitjà de gestió es desprenien indirectament de la proposició. L'arquebisbe de Saragossa, Andrea Sanctus, va respondre breument i protocol·làriament, en nom dels convocats, al discurs regi: «entendido lo que vuestra magestat mandare, se trattará con mucho deseo de acertar».
En aquestes Corts no es van mantenir més sessions comunes de tots els territoris ni tampoc no es va crear legislació universal. De facto, el resultat va ser la celebració de Corts simultàniament amb els tres regnes deçà mar: Aragó, Catalunya i València. A partir de l'acte d'obertura, els braços de cada territori de la Corona van dur a terme llurs sessions separadament com a cort general particular. Els representants respectius van passar a dirimir tots els assumptes programats de manera privativa, i els van concordar amb el rei o els seus oficials. Per tal de simplificar les tasques que les Corts havien de dur a terme, es fixaren els àmbits d'actuació de les dues parts de la manera següent: el monarca s'encarregaria de l'aprovació de les noves lleis i de la resolució de greuges (lesió de drets subjectius que exigeix reparació règia), i els braços, de l'habilitació dels assistents, del jurament al rei, de la fixació de les futures lleis paccionades i de la concessió del donatiu. Tres foren, doncs, els objectius bàsics que es van plantejar en aquestes Corts: reparació de greuges pel rei, concessió del donatiu pels estaments i aprovació concordada de lleis entre ambdues parts.
El 1585, el desenvolupament de cada cort general particular va acabar comportant grans dificultats en el marc poc idoni de Montsó i el seu entorn. Durant el mes de juliol es va posar en marxa tot el complex procés que comportava aquesta activitat parlamentària concentrada en el temps i altament burocratitzada: elecció dels habilitadors i altres càrrecs ad hoc; lentitud de les habilitacions a causa d'incorreccions de les credencials presentades pels convocats; valoració i aprovació de la representació mitjançant procurador; jurament dels habilitats; elecció de persones per a ordenar els greuges i fer els memorials, per al iuditium in curia, per a elaborar els capítols normatius, per a jutjar greuges i altres accions. La minuciositat procedimental i la necessitat de concordar voluntats estamentals i interestamentals amb la del rei van donar lloc a una diversitat de propostes, decretacions, rèpliques, dissentiments i acceptacions que va exasperar els oficials regis, que van pressionar per agilitzar les sessions davant la petició del monarca d'acabar, al més aviat possible, la triple assemblea. La manca d'infraestructures a Montsó i els problemes d'espai i de salubritat, la forta calor de l'estiu i el fred intens de la tardor del 1585, juntament amb la propagació del tifus exantemàtic a tota la comarca, van fer aconsellable una ràpida clausura de les Corts. Aquesta epidèmia s'endugué la vida d'un nombre considerable de persones, entre les quals hi havia membres destacats del seguici reial i representants dels regnes. El mateix Felip I de Catalunya-Aragó va emmalaltir a començament d'octubre i es va arribar a témer per la seva vida.
Aquesta circumstància, unida al cansament acusat i al desgast físic que el monarca va patir a Montsó, va generar una reorganització politicoadministrativa important, amb la finalitat de descarregar-lo i de facilitar-li les tasques de govern. Per sobre de l'estructura dels consells suprems, Felip I de Catalunya-Aragó va crear la Junta General de Govern (coneguda inicialment amb el nom de Junta de Nit), formada, en la configuració definitiva, per set personalitats del nivell més alt; en cas que el rei morís, el nou òrgan podia actuar com una espècie de consell de regència del príncep, que en aquells moments tenia set anys. La Junta creada a Montsó va funcionar fins al 1598, any en què va morir Felip I de Catalunya-Aragó.
Una vegada refet el monarca, es fixaren les dates del jurament davant les Corts del príncep Felip com a hereu al tron, un tema polèmic en les últimes dècades. Pel setembre ja s'havia presentat la proposta reial als estaments sobre la necessitat del dit jurament i la fixació del moment per a celebrar-lo. Els estaments acceptaren el jurament mutu amb el compromís de repetir-lo quan el príncep fes catorze anys. El 7 de novembre fou jurat pel Regne de València; el 9, pel d'Aragó, i el 14, pel Principat de Catalunya, i el rei ho havia fet prèviament en nom del futur Felip II de Catalunya-Aragó (III de Castella).
Concordats els punts vertebradors del donatiu, la legislació i els greuges, i davant la pressió règia per llicenciar aquestes Corts Universals, el dia 2 de desembre es va fer el nomenament i el jurament dels jutges de greuges, últim acte comú estamental abans de la sessió del soli de clausura. Aquestes comissions continuaren la feina després de la dissolució de les Corts. El mateix dia, el monarca aprovà -per a preservar la seva salut i la del príncep- sortir de Montsó davant les seqüeles epidèmiques i prorrogar i continuar les Corts en el poblet de Binèfar per a concloure-les urgentment, cosa que feu tres dies més tard.
En aquesta localitat, a l'església parroquial de Sant Pere, on se celebrà el soli final, amb actes diferents de clausura de la Cort General del Principat de Catalunya el 5 de desembre a la tarda, abans de l'arribada de Felip I de Catalunya-Aragó amb el príncep Felip a l'església, el protonotari Miquel Climent anotà el nom de tots els presents: el braç eclesiàstic es col·locà a la dreta del soli regi; el militar, a l'esquerra, i al davant, els síndics o braç reial. Situat el rei al soli, una representació estamental li presentà la suplicació de l'oferta del donatiu de 500.000 lliures en moneda barcelonina, que el protonotari llegí en veu alta, i fou rebut amb acceptació i aprovació. Presentat al seu torn el quadern amb les constitucions i capítols que havien estat concordats en el desenvolupament de les sessions anteriors, el rei els concedí, firmà i jurà sobre els evangelis; després del jurament, Miquel Climent nomenà els cavallers armats personalment per Felip I de Catalunya-Aragó durant el soli i anuncià finalment el llicenciament de les Corts amb un «Aneu-vos-en en pau». Aquest acte a Binèfar constitueix l'ocàs de les Corts Generals de la Corona. La monarquia hispànica entrà, a partir d'aquest moment, en una nova fase de relacions amb la Corona d'Aragó -no exempta de tensions-, cosa que pot explicar que les escasses convocatòries de Corts posteriors fossin ja particulars.
Les Corts Generals de la Corona del 1585 van representar un gran esforç legislador, malgrat les condicions precàries en les quals es van desenvolupar. Felip I de Catalunya-Aragó va aprovar per a Catalunya 117 constitucions, 27 capítols de cort i 96 capítols del redreç (normativa destinada a reformar o modificar la Diputació del General o Generalitat); per a Aragó, 55 furs, i per a València, 236 furs i 36 actes de cort (les normes destinades a la Diputació aragonesa i a la Generalitat valenciana es troben intercalades en les seves lleis pactades). Un total de 567 disposicions pactades mostren la tasca creadora d'aquestes Corts i sumen una actualitzadora diversitat de matèries que calia regular, encara que una part important d'aquestes matèries fossin coincidents en els tres regnes, però amb desenvolupament privatiu.
Entre les qüestions normativitzades que són presents en els capítols catalans, aragonesos i valencians hi ha les següents: la reforma orgànica de la Reial Audiència de Barcelona; l'agilització procedimental dels tribunals inferiors per a evitar irregularitats i abusos; la delimitació de competències dels notaris amb penalització de l'intrusisme i les falsedats d'aquesta activitat; mesures econòmiques intervencionistes relatives al comerç, el consum i els preus; aspectes en matèria d'ordre públic, bandidatge i actuació virregnal, i, finalment, aspectes de seguretat jurídica i de protecció de la legalitat aleshores vigent. En aquest punt, amb relació a l'observança del dret respecte del Principat, Felip I de Catalunya-Aragó va donar llum verd, en el capítol de cort 24, a la fixació d'un text oficial del dret regi català. Aquest procés de gestació sempre havia estat conflictiu entre el titular del poder i els estaments a l'hora de sistematitzar, aclarir, fixar i oficialitzar el dret general; les Corts de Montsó del 1552 ja ho van manifestar i més endavant, en les de 1563-1564, s'arribà a fixar, segons sembla, un text que no es publicà. Fou en les Corts del 1585 quan es desencallà realment aquest objectiu estamental de quasi dos segles i es publicà la primera recopilació oficial del dret català en 1588-1589, titulada Constitutions y altres drets de Cathalunya.
En la Cort particular del Principat, a Montsó, també es van regular qüestions de dret successori sota un principi més individualista en relació amb la llegítima (generalització de la quarta falcídia, limitació de la troncalitat i altres matèries del dret privat). Així mateix, es van tenir en compte altres aspectes, com ara les «obres y fàbriques de las fortalesas de les marines e costa de Cathalunya, Comptats de Rosselló y Cerdanya», per a les qual es va destinar el 20 % del total del donatiu de 500.000 lliures a càrrec dels béns del general; aquesta altíssima consignació destinada expressament a les fortificacions al Principat no tenia precedents i mostrava la voluntat dels braços d'aturar les exaccions règies al marge de les Corts per a finançar les defenses catalanes. Precisament, un altre 20 % del donatiu lliurat al rei es va destinar al pagament de les indemnitzacions compensatòries pels greuges acceptats, el pagament directe de les quals es va reservar a la Diputació del General.
Respecte als greuges generals i particulars presentats per cadascun dels braços catalans, en aquestes Corts es va percebre una conflictivitat clara entre els òrgans regis territorials i els òrgans municipals i representatius del Principat, i també amb els estaments propis, especialment el militar. Malgrat les tensions interestamentals, fou simptomàtic l'interès unificador en la presentació dels greuges al rei i en la defensa reparadora d'aquesta, que portà a una percepció millor de les relacions del monarca amb els súbdits catalans. En els greuges dels tres braços hi havia denúncies a l'actuació de la Inquisició al Principat, invasions de jurisdicció, lesió del dret català, detenció dels consistorials de la Diputació del General i abusos dels familiars (col·laboradors «policials») del Sant Ofici. També eren nombrosos els greuges referents a l'actuació virregnal i dels seus oficials, com ara la invasió de la jurisdicció de la Diputació del General i altres organismes catalans, abusos de poder i corrupció i impunitat de Ferran de Toledo (virrei en la dècada anterior). Altres greuges presentats anaven contra el Reial Consell Criminal, les pragmàtiques reials, la vulneració de la llibertat comercial i l'elecció dels jutges de greuges. Per tot això, les Corts de Montsó del 1585 van permetre fer una aproximació més acurada a la situació de la monarquia al Principat de Catalunya.
V. t.: Corts Generals de la Corona d'Aragó n f pl

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de sociologia i ciències socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2019-2023. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/269>

ca desatenció cortesa, n f
es desatención cortés, n f
en civil inattention, n

<Cultura i identitat > Civisme i cortesia>

Definició

Procés mitjançant el qual dos desconeguts que es troben en el mateix espai físic demostren que són conscients de la presència de l'altre, però no se saluden ni s'importunen.

Nota

El terme desatenció cortesa va ser encunyat pel sociòleg canadenc Erving Goffman per descriure el procés que fa possible la vida anònima a les ciutats, la privacitat entre la multitud, mitjançant formes de distanciament culturalment acceptades.

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:

- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció

La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.

ca divisió en talls, n f
es división en cortes
en tiling

<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Ciències de la informació geogràfica > Geomàtica > Models de dades espacials>

Definició

Divisió de l'àrea geogràfica coberta per un mapa, una imatge o un conjunt de dades geoespacials segons un mosaic d'àrees més petites, disjuntes i que recobreixen la totalitat de l'àrea geogràfica, per a facilitar-ne l'organització, l'emmagatzematge, la manipulació o la publicació.

Nota

La divisió en talls pot basar-se en àrees regulars rectangulars (per exemple, divisió en fulls d'una sèrie cartogràfica) o en àrees irregulars que formin una divisió del territori (per exemple, termes municipals). La divisió en talls de les dades cartogràfiques digitals ha estat motivada en el passat per les limitacions d'emmagatzematge de les dades en fitxers (mida limitada dels fitxers i capacitat insuficient de processament) o bé per mimetisme respecte a les sèries cartogràfiques analògiques dividides en fulls. Actualment, amb la utilització de bases de dades espacials, la divisió en talls ha esdevingut innecessària, i progressivament s'ha anat deixant de banda pels desavantatges que comporta l'emmagatzematge i la manipulació de les dades cartogràfiques dividides en parts respecte a la cartografia contínua.
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:

- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció

La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.

ca divisió en talls, n f
es división en cortes
en tiling

<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Ciències de la informació geogràfica > Geomàtica > Models de dades espacials>

Definició

Divisió de l'àrea geogràfica coberta per un mapa, una imatge o un conjunt de dades geoespacials segons un mosaic d'àrees més petites, disjuntes i que recobreixen la totalitat de l'àrea geogràfica, per a facilitar-ne l'organització, l'emmagatzematge, la manipulació o la publicació.

Nota

La divisió en talls pot basar-se en àrees regulars rectangulars (per exemple, divisió en fulls d'una sèrie cartogràfica) o en àrees irregulars que formin una divisió del territori (per exemple, termes municipals). La divisió en talls de les dades cartogràfiques digitals ha estat motivada en el passat per les limitacions d'emmagatzematge de les dades en fitxers (mida limitada dels fitxers i capacitat insuficient de processament) o bé per mimetisme respecte a les sèries cartogràfiques analògiques dividides en fulls. Actualment, amb la utilització de bases de dades espacials, la divisió en talls ha esdevingut innecessària, i progressivament s'ha anat deixant de banda pels desavantatges que comporta l'emmagatzematge i la manipulació de les dades cartogràfiques dividides en parts respecte a la cartografia contínua.
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8

La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

Diccionaris cartogràfics [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2015-2018. (Diccionaris en Línia)
<http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/197/>
Aquesta obra ajunta quatre productes diferents:

- Diccionari terminològic de cartografia
- Diccionari terminològic de fotogrametria
- Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica
- Diccionari terminològic de teledetecció

La darrera nota de la fitxa indica de quin d'aquests quatre diccionaris procedeix.

ca divisió en talls, n f
es división en cortes
en tiling

<Disciplines cartogràfiques > Sistemes d'informació geogràfica > Ciències de la informació geogràfica > Geomàtica > Models de dades espacials>

Definició

Divisió de l'àrea geogràfica coberta per un mapa, una imatge o un conjunt de dades geoespacials segons un mosaic d'àrees més petites, disjuntes i que recobreixen la totalitat de l'àrea geogràfica, per a facilitar-ne l'organització, l'emmagatzematge, la manipulació o la publicació.

Nota

La divisió en talls pot basar-se en àrees regulars rectangulars (per exemple, divisió en fulls d'una sèrie cartogràfica) o en àrees irregulars que formin una divisió del territori (per exemple, termes municipals). La divisió en talls de les dades cartogràfiques digitals ha estat motivada en el passat per les limitacions d'emmagatzematge de les dades en fitxers (mida limitada dels fitxers i capacitat insuficient de processament) o bé per mimetisme respecte a les sèries cartogràfiques analògiques dividides en fulls. Actualment, amb la utilització de bases de dades espacials, la divisió en talls ha esdevingut innecessària, i progressivament s'ha anat deixant de banda pels desavantatges que comporta l'emmagatzematge i la manipulació de les dades cartogràfiques dividides en parts respecte a la cartografia contínua.
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:

NUNES, Joan. Diccionari terminològic de sistemes d'informació geogràfica. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya: Enciclopèdia Catalana, 2012. 551 p. (Diccionaris Terminològics)
ISBN 978-84-393-8863-0; 978-84-412-2188-8

La informació d'aquesta fitxa és el resultat d'una recerca duta a terme pel Servei de Consultes del TERMCAT arran d'una consulta feta pels usuaris.

ca gavià de Cortés, n m
es gaviota de Cortés
fr goéland de Cortez
fr goéland de Dwight
en Cortez gull
en yellow-footed gull
de Gelbfußmöwe
nc Larus livens

<Zoologia > Peixos>

Nota

Ocell de la família dels làrids.

Cerca bàsica

Cerca avançada

Resultats per a la cerca "cortes�" dins totes les àrees temàtiques

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Definició

Nota

Nota