Cercaterm
Cercador del conjunt de fitxes terminològiques que el TERMCAT posa a disposició pública.
Si necessites més informació, et pots adreçar al Servei de Consultes (cal que t'hi registris prèviament).
Resultats per a la cerca "cosa" dins totes les àrees temàtiques
cosa
cosa
<Filosofia>
Atenció! La informació d'aquesta fitxa pot requerir una revisió.
Si teniu dubtes sobre un punt concret, adreceu-vos al Servei d'atenció personalitzada.
- ca cosa, n f
- es cosa
- en thing
- de Ding
- de Sache
<Filosofia>
cosa
cosa
<Dret > Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa procedeix de l'obra següent:
CATALUNYA. DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA; TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de dret civil [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2012. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/150>
- ca cosa, n f
- es cosa
<Dret civil > Dret civil general>
Definició
Objecte corporal susceptible de dominació patrimonial.
cosa
cosa
<Dret civil>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, procedeix de l'obra següent:
SOCIETAT CATALANA D'ESTUDIS JURÍDICS. Diccionari jurídic [en línia]. 13a ampl. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Societat Catalana d'Estudis Jurídics, 2023.
<https://cit.iec.cat/obresx.asp?obra=DJC>
Les dades originals poden haver estat actualitzades posteriorment per la Societat Catalana d'Estudis Jurídics o, amb el seu vistiplau, pel TERMCAT.
- ca cosa, n f
- es cosa
<Dret civil>
Definició
Objecte corporal susceptible de dominació patrimonial.
Nota
- Àmbit: Catalunya
-
El concepte jurídic de cosa experimenta una ampliació progressiva tenint en compte l'avenç tècnic; per exemple, abans es limitava a fer referència als objectes corporals (encara ho fa el § 90 del Bürgerliches Gesetzbuch [BGB], Codi civil alemany), però ara s'hi integren també els drets i les energies.
El concepte de cosa es posa en relació amb el concepte de bé. Hom afirma que la cosa es converteix en un bé quan és considerat objecte pel dret, és a dir, quan li és atribuïda la idoneïtat per a ser punt de referència en una relació jurídica. No obstant això, totes dues expressions es presenten com a sinònimes.
La legislació catalana no defineix les coses. La tècnica de definir les categories essencials del dret ha estat des de sempre una controvèrsia sobre si aquest exercici incumbeix a l'òrgan legislador o a la doctrina. D'una banda, es considera que sense definicions precises tot seria confusió i desordre; de l'altra, es consideren no idònies llevat que vagin acompanyades d'interpretacions correctives. Els textos legals, malgrat que usen més sovint el terme bé que el terme cosa, els consideren sinònims -art. 231-15, 232-12, 423-3, 426-27, 427-20, 427-24, 427-26, 427-28, 521-1, 561-11 i 561-17 CCCat, entre d'altres.
Quant a les característiques essencials i més significatives de les coses, cal destacar-ne les següents.
1. TENEN UNA NATURALESA IMPERSONAL, en el sentit que la cosa es contraposa a la persona. L'ésser humà no té aptitud per a ser objecte de dret patrimonial. No obstant això, són lícits els negocis a títol gratuït sobre tot el cos, o sobre una part, sempre que tingui una finalitat científica o humanitària.
2. PODEN SER UNA ENTITAT MATERIAL O NO. Són coses no solament els objectes corporals, sinó també qualsevol ésser que, encara que no tingui un cos sòlid, líquid o gasós, té una realitat perceptible pels sentits (electricitat), o purament ideal (obra literària), i és equiparada pel dret als objectes corporals.
3. PROPORCIONEN UNA UTILITAT o satisfan un interès que no necessàriament ha de ser econòmic. Aquesta utilitat es decideix segons les valoracions socials de cada moment i no a partir de les qualitats físiques o intrínseques de les coses. Quant a les energies, pel fet de ser perceptibles pels sentits i susceptibles de tenir utilitat econòmica, de poder-les aïllar i recollir en acumuladors, de poder-les mesurar i dividir, es poden considerar coses.
4. SÓN SUSCEPTIBLES D'APROPIACIÓ, en el sentit que la cosa pot estar sotmesa al domini de l'ésser humà. Segons l'article 333 del Codi civil espanyol (CC), qualsevol bé moble o immoble és apropiable. I això és així quan atribuir una cosa a persones determinades és socialment més eficient que si es gaudeix en comú, i sempre que el titular eventual, si és el cas, pugui excloure a un preu raonable els qui no en són titulars.
No són coses les res communes omnium ('coses comunes de tothom') -com, per exemple, l'aire o el mar- tot i que, des del moment en què es delimita o s'individualitza una part d'aquestes masses, aquesta porció aïllada pot ser objecte de relacions juridicoprivades. A partir d'aquest moment adquireixen la consideració de cosa jurídica.
Les restes humanes que per l'antiguitat que tenen o per altres circumstàncies ja no tenen relació amb cap persona coneguda (mòmies o restes trobades en excavacions arqueològiques) són susceptibles d'apropiació.
Les coses futures són coses en sentit jurídic si en el moment en què adquireixen realitat són susceptibles d'apropiació (per exemple, una collita). A les coses futures hi fan referència els articles 427-9 i 427-14 del CCCat.
També es consideren coses jurídiques les que ja existeixen però que en el moment present no pertanyen a ningú, perquè no tenen persona propietària o titular en el moment en què arribin a ser objecte d'apropiació. Segons aquesta característica de l'apropiació, es parla de cosa comuna (art. 232-12, 426-27 i 552-10 a 552-12 CCCat), cosa pròpia (art. 427-10 CCCat) i cosa aliena (art. 561-12 CCCat).
5. INDIVIDUALITZACIÓ, que implica l'existència unitària i separada en el tràfic jurídic, ja que conserva la identitat, tot i que varien els elements que la componen. La individualització pot procedir de la naturalesa (p. ex., un animal) o de l'obra de l'ésser humà (un líquid recollit en un recipient, una finca descrita en el Registre Civil). Com que no són unitats independents, les parts integrants d'una cosa, de fet, no són coses (p. ex., els materials d'un edifici).
Les coses es poden classificar de maneres molt diverses. La classificació és més o menys còmoda, més o menys racional; en tot cas, és resultat d'una concepció filosòfica o d'un estat social o econòmic. En realitat, qualsevol classificació repercuteix sobre el fons del dret. No és una simple especulació, sinó que comporta resultats precisos. El dret, a l'hora de classificar les coses, només considera les diferències qualitatives que determinen la submissió de les relacions jurídiques sobre les coses respectives a un règim jurídic diferent en certs aspectes. No és el mateix el règim dels drets reals sobre béns immobles que el dels drets reals sobre béns mobles, mentre que el règim de les obligacions varia segons si es refereix a coses fungibles o a coses no fungibles. Per això, tot i que les classificacions jurídiques parteixen de les diferències qualitatives, el veritable contingut és el tracte jurídic diferent que reben les classes de coses, depenent més d'aquell que d'aquestes la inclusió de cada cosa en la categoria jurídica corresponent. La legislació catalana no fa una classificació de les coses, com sí que fa el CC, que, tot i així, no fa de manera extensa ni completa, en el títol I del llibre II, titulat «De la classificació dels béns». En aquest article es fa referència únicament als tipus de coses més importants que s'esmenten en els textos legals del dret espanyol, el qual no les defineix -llevat de les coses fungibles.
Les coses fora de comerç no poden ser objecte de relacions jurídiques privades. Es tracta d'una distinció que no es formula en els textos legals, però que sí que s'utilitza. Hi fa referència l'article 427-38.1 del CCCat. Les coses fora de comerç no s'han de confondre amb les coses de tràfic prohibit, les quals es poden trobar dins el patrimoni d'alguna persona, a diferència de les altres, però no s'hi pot comercialitzar. Per a considerar una cosa fora de comerç no n'hi ha prou amb el fet que hi hagi una limitació més o menys gran de la facultat de disposició, com passa amb les prohibicions absolutes o relatives imposades als particulars per a l'interès del patrimoni o de determinades persones.
Dins les coses susceptibles de comercialització es poden distingir les coses que queden fora del patrimoni de les que no hi queden. Les coses fora del patrimoni no pertanyen a ningú, però hom se'n pot apropiar per ocupació. Es divideixen en res nullius ('coses que mai no han pertangut a ningú') i res derelictae ('coses abandonades').
La llei parla de «cosa fora de comerç», però la categoria no és clara. La distinció s'ha de fer a partir del que resulti dels usos i de la tradició jurídica, i això introdueix un element d'arbitrarietat. Per aquest motiu, alguns autors consideren que és preferible substituir aquesta categoria per la de «coses públiques» o «coses privades», establerta en els articles 338 i 339 del CC. Les coses de domini públic són les que pertanyen a l'Estat o a entitats públiques i estan destinades a l'ús o al servei públic, o les que malgrat que no estan destinades a l'ús o al servei públic pertanyen a l'Estat si una llei els dona aquest caràcter. Les coses que pertanyen a l'Estat o a les entitats públiques com a propietat privada s'anomenen patrimonials. Les coses de propietat privada (art. 345 CC) són les patrimonials de l'Estat i d'entitats públiques i les que pertanyen als particulars, individuals o col·lectius.
Pel que fa a les coses fungibles, que el CCCat no defineix, aquest les esmenta diverses vegades en l'article 427-30.3. L'article 337 del CC, en canvi, tot i que vol definir la fungibilitat, la confon amb la consumibilitat (coses que es destrueixen amb l'ús), ja que aporta un significat (fungibilitat) que no es correspon amb el comú, segons el qual es tracta de coses que es poden substituir per d'altres de la mateixa espècie i qualitat. L'equiparació dels dos conceptes es deu al fet que totes dues categories se superposen molt sovint. L'expressió fungible fou creada per l'humanista Udalricus Zasius, que, inspirat en el dret romà, afirmava que «rectius vero res fungibiles novo nostro vocabulo nominari possunt».
La fungibilitat implica una equivalència entre les coses, fet que significa que tantundem est idem. Dues coses són fungibles si són igualment aptes per a tenir la mateixa funció entre elles. La similitud comporta indiferència entre cada individualitat, per la qual cosa lliurar-ne l'una o l'altra és el mateix. El caràcter fonamental de la fungibilitat es dona en el dret d'obligacions, en la funció alliberadora, ja que és en el moment de complir que la fungibilitat adquireix importància. Entre les coses fungibles destaca, per la peculiaritat que tenen, els diners, que es qualifiquen de bé ultrafungible o d'una fungibilitat absoluta. Fan referència als diners els articles 232-8, 232-22, 427-27, 427-30.3, 541-4.2, 561-5.2 i 561-33 CCCat, entre d'altres, dels quals es dedueix que són també una cosa moble.
Respecte a les coses consumibles i a les coses deteriorables, la legislació catalana, tot i que no utilitza aquestes expressions, sí que fa servir les expressions béns destruïts o béns deteriorats (art. 232-19.2.c i 232-19.3 CCCat) i béns consumibles (art. 561-5-1 CCCat). Són consumibles les coses mobles que es destrueixen i desapareixen per l'ús, encara que aquest ús sigui normal i adequat a la pròpia naturalesa. Consumir significa 'destruir o fer desaparèixer la cosa', però la desaparició no significa en aquest cas 'la pèrdua o desconeixement de la cosa', sinó que 'la cosa ha deixat d'existir'. L'alienació no es pot considerar un acte de consum, com estableix el § 92 del BGB, ja que alienar implica sortir del patrimoni sense que això signifiqui destrucció. L'efecte en el patrimoni de qui aliena és el mateix que quan es destrueix un bé: l'absència, tot i que el bé de què s'ha disposat roman intacte, però ha canviat de titular.
Estretament relacionades amb les coses consumibles hi ha les coses deteriorables. Són les que es gasten de mica en mica, amb l'ús. No es destrueixen, sinó que es gasten i finalment poden ser inutilitzables, no perquè hagin desaparegut, sinó perquè s'han desgastat excessivament. Usar una cosa deteriorable implica que es podrà tornar a usar. En canvi, les coses consumibles només disposen d'un sol ús -llevat que tinguin una funció ad pompam vel ostentationem ('amb una finalitat decorativa'). Fan referència a les coses deteriorables els articles 561-4 del CCCat i 481 del CC.
Hom també distingeix entre coses genèriques i coses específiques. Les coses genèriques es designen mitjançant la pertinença a un gènere determinat. Les coses específiques es designen pels caràcters propis, que les distingeixen de totes les altres de llur espècie o gènere. De vegades, es coneixen també amb els noms de cosa certa (art. 423-3 i 423-5 CCCat) o cosa determinada (art. 427-24 CCCat). El CCCat fa referència a aquest tipus de coses, bàsicament en el cas d'un llegat, però no les defineix. La distinció entre gènere i espècie depèn del lloc en què comença i acaba l'escala, de manera que una mateixa cosa que respecte d'altres pot representar el gènere pot, al mateix temps, aparèixer com a espècie en un concepte més ampli. Per això el gènere no s'ha d'entendre des d'un punt de vista filosòfic o físic, sinó jurídic, en el sentit que les coses són genèriques quan tenen unes característiques comunes.
La doctrina jurídica inclou les coses fungibles en les genèriques, de manera que considera la fungibilitat una unitat en el gènere. No obstant això, hi ha diferències entre les dues categories. Així, per exemple, en les coses genèriques és decisiva la voluntat de les parts -a diferència de les coses fungibles-, que acostumen a ser-ho per naturalesa i per criteris objectius. Tanmateix, es poden distingir les coses de gènere fungibles de les coses de gènere infungibles, admetent que l'especificació que es fa de les coses genèriques no fungibles implica la concentració per l'elecció. En canvi, en les coses genèriques fungibles hi ha una separació segons els criteris de pes, nombre i mida.
Les coses també es poden classificar en coses divisibles i coses indivisibles. Les coses divisibles es poden fraccionar en parts i esdevenen altres coses de la mateixa espècie que el tot, amb el valor proporcional d'aquest; en canvi, les coses indivisibles no permeten fraccionar la cosa sense destruir-la o el fet de fraccionar-la en parts implica l'origen de coses de naturalesa diversa respecte al tot. Segons la doctrina, mentre que en el món físic totes les coses són divisibles, jurídicament no passa el mateix, per la qual cosa la categoria «divisibilitat/indivisibilitat» només pot existir en el món jurídic. L'article 464-8.2 del CCCat estableix que «les coses indivisibles o que desmereixen notablement en dividir-se i les col·leccions d'interès artístic, històric, científic o documental s'han d'adjudicar d'acord amb les regles de l'article 552-11, llevat de voluntat contrària del causant o de l'acord unànime dels cohereus». Per al legislador, la major part de les coses són divisibles, de manera que la indivisibilitat n'és l'excepció. Excepció que apareix, en primer lloc, quan les parts resultants de la divisió de la cosa no poden acomplir la mateixa funció econòmica i social que el tot, i, en segon lloc, quan les coses desmereixen perquè han estat dividides, la qual cosa significa que les coses en si mateixes són divisibles, però el valor que tenen disminueix notòriament (indivisió jurídica de la cosa). La indivisibilitat jurídica o de fet comporta que la cosa es pot dividir sense implicar destrucció, però la divisió és prohibida per la llei. En el cas de la legislació agrària, per exemple, es fixa una unitat mínima de conreu com a límit de segregació de parcel·les.
La divisió entre coses mobles i coses immobles es fa segons el sentit etimològic de les paraules. Les coses immobles no es poden traslladar d'un lloc a un altre, mentre que les mobles són susceptibles de ser traslladades d'un punt a un altre de l'espai. Tanmateix, la llei no restringeix la divisió de les coses mobles i les coses immobles a les coses corporals, ni adopta únicament aquest criteri de la mobilitat per a catalogar-les. La legislació catalana, malgrat que fa esment d'aquesta categoria de coses, no les defineix ni les classifica, com sí que fan l'article 333 i següents del CC.
La distinció ja es coneixia en els textos jurídics grecs, tot i que no és fins al dret romà postclàssic que apareix amb els perfils propis. En l'antic dret romà es distingien les res mancipi, que constituïen la part més important de l'economia, i les res nec mancipi. Aquesta classificació es va substituir després per la de coses mobles i coses immobles. L'evolució posterior, que va cristal·litzar en la formulació de la Magna Glossa, de Francesco Accursio, i traspua en els codis llatins, està mediatitzada pel punt de vista germànic, que en gradua l'escala de valors a partir de la immobilitat física, i col·loca a l'altre extrem les coses mobles.
El CC fonamenta la distinció en la importància social i la importància econòmica de certes coses (en la major part, immobles per naturalesa), i, en conseqüència, se sotmeten les relacions jurídiques respecte d'això a un règim especial de protecció que no regeix les coses mobles. Per això, el CC, desviant-se del criteri que es fonamenta en la condició física (moble/immoble) de la cosa, considera immobles certes coses que són mobles per naturalesa (els immobles per destinació) i, sobretot, estén la classificació a coses incorporals com ara els drets patrimonials, que no ocupen un lloc en l'espai (per aquest motiu, l'article 333 del CC no diu que els béns són mobles o immobles sinó que «es consideren» d'aquesta manera). La raó d'aquesta ampliació és que l'òrgan legislador vol que a aquests elements que no són pròpiament immobles per llur naturalesa se'ls apliquin amb més o menys amplitud normes pròpies dels béns immobles en sentit estricte. L'article 334 del CC fa una classificació de les coses immobles, però és una enumeració que està desfasada per l'evolució econòmica de la societat. Avui dia és molt difícil que les coses immobles siguin les de més importància o valor. En una economia actual, ni agrària ni rústica, sinó industrial, les societats mercantils són les que controlen els sectors de producció, i el capital d'aquestes societats està representat en títols valors, accions -que són coses mobles-, per la qual cosa la propietat d'un conjunt d'accions té més valor que la propietat de la terra. El CC és fruit de l'Espanya del segle XIX, un estat rural que quasi no coneixia la revolució industrial. És un codi bucòlic que parla de ramats, forests i eixams. Per això recull amb tot detall la diferenciació.
La doctrina ha criticat la classificació dels articles 334 i següents del CC, i ha proposat noves orientacions. Hi ha autors partidaris d'ampliar la classificació dels immobles per destinació per a poder obtenir un concepte més comprensiu de les pertinences. Altres autors intenten suprimir la divisió mobles/immobles per d'altres: registrables o no registrables, segons l'aptitud per a la publicació formal; béns de producció o d'equip i béns de consum, segons que les coses s'adquireixin per a l'ús o la destinació individual o familiar, sense finalitat de reintroduir-les, transformades o no, en el mercat.
Respecte de les coses immobles, l'article 334 del CC estableix una enumeració que la doctrina ha agrupat en quatre categories. En primer lloc, coses immobles per naturalesa (art. 334.1 al 334.8 CC). Són les que només poden prestar utilitat en un punt, perquè són absolutament refractàries al moviment, com el sòl o el subsol. També ho són les mines, les pedreres i els runars, mentre la matèria romangui unida al jaciment. Les aigües vives i les estancades també ho són per definició legal. En segon lloc, coses immobles per incorporació (art. 334.1 al 334.3 CC). Són les que estan unides a un immoble de manera fixa, i que, per tant, no se'n poden separar sense el deteriorament de l'objecte. S'utilitza el criteri d'unió física. Ho són els edificis, les construccions, les plantes i els fruits penjants. El fet que la incorporació comporti que una cosa moble esdevé part d'un immoble ha generat la intenció d'incorporar el concepte alemany de part integrant en el dret estatal. En tercer lloc, coses immobles per destinació (art. 334.4 al 334.7 i 334.9 CC). Són coses mobles per naturalesa que serveixen de manera permanent a l'explotació o a la utilització d'un immoble. La immobilització del moble es deu al servei que ha de prestar a l'immoble. La destinació de la cosa moble al servei de l'immoble ha de ser efectiva i permanent, i no cal que hi hagi unió física, sinó tan sols la localització de l'objecte unida a la intenció objectiva de no variar-la sobtadament. Els immobles per destinació estan incorporats al concepte més ampli de pertinences, és a dir, les coses que, malgrat que no són part integrant de la cosa principal, estan destinades al servei econòmic (a favor, García Valdecasas; en contra, Lasarte). Fa referència a les pertinences l'article 427-21 del CCCat. Els immobles per destinació segueixen la mateixa sort jurídica que la cosa principal: accessorium sequitur principale ('el que és accessori segueix el que és principal'). És excepció d'aquesta regla el que estableix l'article 111.1 de la Llei hipotecària (LH). Els immobles per destinació es poden subdividir en dos grups: els que tenen una destinació agrícola, industrial o comercial (art. 334.5 al 334.7 CC), com ara maquinària, vivers d'animals i adobs, i els que tenen una destinació sumptuària (art. 334.4 CC), és a dir, estàtues, relleus i pintures. I en quart lloc, coses immobles per analogia (art. 334.10 CC). Es tracta de drets i accions assimilats a les coses immobles pel fet de recaure sobre coses d'aquesta naturalesa, com ara els drets reals. La nota comuna d'aquesta categoria és que es tracta de coses de naturalesa incorporal, és a dir, de coses no perceptibles pels sentits. Aquest caràcter incorporal, en realitat, no es pot dir que sigui moble o immoble, però s'assimila als immobles per a aplicar-hi el règim jurídic corresponent, i perquè solen recaure sobre coses immobles.
Quant a les coses mobles, el CC utilitza un criteri mixt per a determinar-les, es tracta d'un criteri d'eliminació (primera part de l'art. 335 CC), segons el qual «es consideren béns mobles els que són susceptibles d'apropiació no compresos en el capítol anterior»; un criteri conceptual (segona part de l'art. 335 CC), segons el qual ho són «tots els que es poden transportar d'un punt a un altre sense menyscapte de la cosa immoble a què estiguessin units», i una enumeració (art. 336 CC), que no és exhaustiva, ja que no incorpora les energies o les obres d'enginy, que actualment es consideren coses mobles. El precepte considera mobles les «rendes o pensions» que no graven amb càrrega real les coses immobles; els «oficis alienats», que actualment ja no són vigents (es tractava de càrrecs públics que la Corona alienava als particulars); «els contractes sobre serveis públics» -cal indicar que els contractes en si mateixos no són coses mobles, sinó que ho són les obligacions o el dret de crèdit que se'n deriven-, i «les cèdules i els títols representatius de préstecs hipotecaris» -tot i que el préstec hipotecari és una cosa immoble, els documents que representen aquests préstecs són mobles. També es consideren mobles les coses que enumera la Llei del 16 de desembre de 1954 com a susceptibles d'hipoteca mobiliària, si bé cal afegir-hi el qualificatiu de «registrables», ja que per a aquestes coses regeixen formes particulars de publicitat.
Els diversos sentits que en el llenguatge corrent i jurídic tenen les paraules moble i immoble fan que el Codi inclogui algunes normes destinades a fixar el valor que els cal atribuir i aclarir quines coses inclouen quan apareixen en actes privats o disposicions legals (disposicions comunes, art. 346 i 347 CC).
La distinció entre les coses mobles i immobles comporta unes conseqüències jurídiques diferents per a cada tipus de coses. Així, pel que fa a la capacitat per a contractar, s'exigeix més rigorositat en l'alienació dels immobles; també són més rigoroses les solemnitats formals per a alienar coses immobles. El temps per a adquirir per prescripció és més llarg en el cas de coses immobles. I, quant a la publicitat, en les coses mobles depèn de la possessió del bé (art. 464 CC), mentre que en matèria d'immobles és proporcionada pel Registre de la Propietat. - V. t.: bé n m
cosa
cosa
<Llengua > Lingüística>
La informació d'aquesta fitxa, que ha estat cedida pels seus autors, procedeix de l'obra següent:
PÉREZ SALDANYA, Manuel; MESTRE, Rosanna; SANMARTÍN, Ofèlia. Diccionari de lingüística [en línia]. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua; Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2022.
<https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/308>
- ca cosa, n f
- es cosa
- fr chose
- en thing
<Lingüística>
Definició
En lingüística cognitiva, regió delimitada d'un domini cognitiu que és designada pels noms.
Nota
- Des d'aquesta perspectiva, el significat, o pol semàntic, d'un nom està constituït per la cosa que designa. El nom colze, per exemple, designa una regió concreta del domini cognitiu del braç. El nom segon, d'altra banda, designa una regió del domini cognitiu minut. S'oposa a relació.
